Les serres del Baix Segura

Les serres del Baix Segura (1.7), entre els principals espais naturals del Sistema Bètic.

Sobre la gran plana de l’Horta d’Oriola destaquen, aquí i allà, una sèrie d’elevacions modestes, de vessants molt abruptes en alguns punts. Les més importants són les serres d’Oriola i Callosa del Segura, situades a la banda esquerra del riu Segura. A la banda dreta s’aixequen algunes llomes i pujols que s’estenen entre el riu i la costa, alternant en un paisatge de glacis suaus i rambles molt amples.

La serra d’Oriola, amb 633 m sobre el nivell del mar, i la serra de Callosa, amb 561 m, són els punts de cota més alta de la comarca. Estan formades per calcàries, dolomies i fil·lites triàsiques que pertanyen a les fàcies internes de les serralades bètiques —unitats bètiques—, i s’enquadren dins d’aquestes, en el complex Alpujàrride i, més concretament, en el conjunt anomenat Ballabona-Cucharón. Aquest conjunt pertany al tram més baix del complex, i és constituït per materials poc o gens metamorfitzats. Aquests materials estan afectats per un procés neotectònic que origina nombroses fractures, i que amb la carstificació que afecta igualment aquestes roques, dona lloc a formes abruptes d’arestes agudes, escassament cobertes per la vegetació, que contrasten fortament amb el verd intens dels conreus de l’Horta del Segura. La serra de Callosa forma un conjunt aïllat, de dimensions molt més reduïdes que la serra d’Oriola, de la qual està separada per l’ampla planícia al·luvial per on discorre la rambla de Favanella (Abanilla). En aquesta serra, prop del poble de Cox, hi ha una gruta d’origen càrstic, coneguda amb el nom de Cueva del Perro.

A la banda dreta del riu es troben, entre d’altres, les serres d’Orxell, Crist, Pujálvarez i Rebate, d’altura molt més modesta i formades per materials neògens, entre els quals destaquen les calcàries miocenes de la serra d’Orxell, i les margues, també miocenes, del pujol de la Pedrera. Sobre aquestes últimes s’ha construït recentment el pantà de la Pedrera, un gran embassament que pertany a la infrastructura del transvasament Tajo-Segura. Aquest pantà, situat fora de la vall del riu Segura, introdueix una nota cromàtica molt agradable que suavitza l’aridesa del paisatge, alhora que l’enriqueix ecològicament.

Aquestes serres estan situades en una regió de gran aridesa, on la insolació és molt elevada mentre que les precipitacions anuals estan al voltant dels 300 mm. A Oriola, la temperatura mitjana anual és de 18,5°C, tot i que a l’agost se superen els 27°C de mitjana.

Un domini de vegetació murciano-almerienca

La vegetació arbòria d’aquestes serres és pràcticament inexistent, com a conseqüència de les limitacions naturals que imposa el clima i el substrat, i de les limitacions antròpiques derivades de la sobreexplotació a què ha estat sotmesa històricament. Tot això fa que tan sols hi hagi algunes taques de pi blanc, procedents de repoblacions recents.

L’espinar alacantí d’arçot i margalló (Chamaeropo-Rhamnetum lycioidis) és present d’una manera fragmentària als obacs i inclou, a més d’espècies ben característiques d’aquesta comunitat, com la trompera fràgil, d’altres d’aparició més puntual (llentiscle, bufera arbustiva, Periploca laevigata, etc.).

A les zones calcícoles més eixutes i degradades de l’estatge termomediterrani, i sota ombroclima semiàrid, l’espinar és substituït per una timoneda amb esparbonella blanca (Sideritido-Thymetum hyemalis). Es tracta d’una comunitat de plantes baixes, molt esclarissada i on a més d’aquesta planta domina Thymus hyemalis, que és un timó murcianoalmerienc que presenta en aquestes serres el seu límit septentrional. També hi són freqüents altres especiès, com Thymus longiflorus subespècie membranaceus, l’estepa blanca (Cistus albidus), l’estepa groga (Fumana ericoides), la perdiguera (Helianthemum apenninum), el timó blanc (Teucrium polium subespècie capitatum), el llistó (Brachypodium retusum), etc. Sobre les margues i calcàries miocenes dels vessants nord i nord-oest de la serra d’Orxell, la degradació de l’espinar dona lloc a una altra timoneda calcícola, el Cisto-Saturejetum canescentis, caracteritzada per la presència de la sajolida Satureja obovata, i l’estepa blanca, al costat de les quals apareixen sovint Thymus hyemalis i Sideritis murgetana, acompanyades de Thymelaea argentata i de la cluigida (Bupleurum gibraltaricum). Sobre els afloraments guixencs i margo-guixencs, l’espinar és substituït per comunitats gipsícoles, constituïdes per plantes fruticoses de dimensions petites o mitjanes. Hi destaca la timoneda de teucri verticil·lat (Helianthemo-Teucrietum verticillati), amb Helianthemum squamatum, el timó gipsícola Thymus longiflorus subespècie membranaceus, i el ruac (Ononis tridentata), entre d’altres espècies.

Als vessants ombrívols de la serra d’Oriola, sobre sols de certa entitat i a mitjana altura, s’hi desenvolupa una brolla de romaní (Genistetum valentinae) caracteritzada per la presència de Genista cinerea subespècie valentina, acompanyada d’Helianthemum almeriense i d’altres espècies característiques de les brolles del Rosmarino-Ericion, com el romaní, el bruc d’hivern, Anthyllis terniflora o l’esteperola.

A les parets calcàries i escarpades de les serres de Callosa i Oriola, sobre les escletxes i clivelles de les roques es desenvolupa la interessant associació Centaureo-Sideritetum glaucae, exclusiva d’aquestes serres i de la veïna però ja murciana serra de Favanella. En aquesta comunitat és predominant Sideritis incana subespècie glauca, a la qual acompanyen ocasionalment la bella Centaurea ornata subespècie saxicola, endèmica de les serres de Callosa i Oriola, i Teucrium buxifolium; també hi són presents altres rupícoles, com la falguera Cheilanthes vellea, els crespinells (Sedum album i S. sediforme) o la sajolida Satureja cuneifolia. Als barrancs i vessants on s’acumulen els fragments de roques que descendeixen per gravetat, i sobre roques molt fissurades i relativament nitrificades de les serres de Callosa i Oriola, s’hi troba l’associació Balloto-Carthametum arborescentis, caracteritzada per Carthamus arborescens i Ballota hirsuta, i també amb lleteresa (Euphorbia characias) , Lavandula multifida, sajolida (Satureja obovata), sosó (Salsola oppositifolia), malva de roca (Lavatera maritima), Withania frutescens, etc.

Finalment, els sols millor conservats de les zones més altes són colonitzats majoritàriament pel llistonar amb ruda (Ruto-Brachypodietum ramosi), que és una comunitat de prat sec poc densa, dominada pel llistó, la ruda (Ruta angustifolia), els caps blancs (Alyssum maritimum), l’ullastre de frare (Phagnalon saxatile), l’herba campanera (Convulvulus althaeoides), l’albellatge (Hyparrhenia hirta subespècie pubescens) i Dactylis glomerata.

Una zoocenosi fortament antropitzada

La secular intervenció antròpica que ha afectat aquest territori ha exercit un fort impacte sobre les comunitats animals que hi habiten. Mentre ha afavorit algunes espècies, ha restringit la presència d’unes altres, més vulnerables o menys adaptades als canvis introduïts.

Entre els invertebrats, cal destacar la presència de diverses espècies de lepidòpters, com Glaucopsyche alexis, la migradora Vanessa atalanta i la bella Lysandra bellargus.

Quant a la ictiofauna, són presents el barb comú, el carpí vermell i la bagra ibèrica al riu Segura, però les seves poblacions es troben en franca regressió a causa de la contaminació que suporta aquest riu. L’embassament de la Pedrera ha estat repoblat amb espècies com la truita comuna, la carpa i la gambúsia. Els amfibis presents en la zona són el tòtil, que ocupa gran diversitat d’hàbitats (rambles, conreus, zones periurbanes, etc.); el gripau d’esperons, molt menys freqüent i limitat a indrets on el substrat és arenós; el gripauet, d’hàbits més terrestres que l’anterior; el gripau comú, que és el de major grandària i el més ubic; el gripau corredor, que ocupa els indrets més àrids; i la granota verda, en regressió per causa, probablement, de la càrrega de biocides agrícoles que porten les aigües.

Pel que fa als rèptils, cal assenyalar un ampli conjunt de saures: el dragó rosat i el dragó comú o berrugós, molt feqüents en les àrees urbanes i cases de camp; la sargantana cuaroja; la sargantana ibèrica, abundant per tota la comarca; el llangardaix comú; la sargantana cuallarga, que habita els matollars i les pinedes; la sargantana cendrosa, bastant freqüent a les timonedes i cultius; i la colobreta cega, que es pot observar als cultius i pinedes. Ja entre les serps es troben la serp blanca, freqüent als indrets eixuts i pedregosos; la serp verda, que habita zones eixutes amb vegetació arbustiva; la poc abundant colobra de collar; i la serp d’aigua, que per contra es pot trobar en qualsevol curs o massa d’aigua.

Les aus són el grup de vertebrats més divers, atesa la varietat dels ambients propicis per a elles. Entre les aquàtiques hi trobem un bon conjunt d’espècies nidificants. Poden esmentar-se el cabusset, el cabussó emplomallat, el martinet menut, la fotja, el cames-llargues, el bec d’alena, els corriols petit i camanegre, el curroc, el xatrac comú o d’albufera, el xatrac menut o mongeta, i el xibec. Els rapinyaires estan representats per espècies com l’aligot, el xoriguer petit, el falcó pelegrí, l’òliba, el xot o el duc. A les cingleres, a més d’alguns dels rapinyaires esmentats, hi nidifiquen d’altres aus, com el ballester, la gralla de bec vermell o el corb. Les escasses àrees arbrades i els matollars estan colonitzats per una diversa comunitat, on destaquen espècies com els cucuts reial i comú, el gaig blau o cavaller, el colltort o formiguer i el picot verd, al costat d’una elevada proporció de petits passeriformes. A les vores dels rius, entre el boscatge o als talussos, hi apareixen el blauet, l’abellerol, l’oreneta de ribera o parpalló, la boscarla de canyar i el balquer. Finalment, en les zones obertes (brolles esclarissades, cultius de secà, etc) hom pot trobar espècies interessants com la terrerola rogenca o el cuaenlairat.

La mastofauna compta amb espècies pròpies de medis oberts, com els eriçons europeu i africà, el conill i la llebre; també hi són corrents diverses espècies de rosegadors, com ara el ratolí mediterrani (Mus spretus) i la rata negra (Rattus rattus), mentre que els carnívors són representats sobretot per la rabosa.