Resultats de la cerca

Es pot dir que l’escala és una presentació melòdica del sistema de quintes que, en limitar-la a l’octava, s’utilitza també per a indicar el mode ja que la seva nota greu i aguda és la tònica Les escales de do major i mi frigi, per exemple, comparteixen el mateix conjunt de set notes de la sèrie de quintes, però expressen tons do i mi i modes major i frigi diferents ex 1 De fet, alguns teòrics consideren l’escala com a teòricament illimitada, i la gamma com el fragment concret d’escala d’àmbit d’octava que expressa el mode Per a la resta, gamma i escala són considerades com a…

L’eliminació d’aquestes diferències d’afinació entre les notes enharmòniques, que en el cercle de quintes es representa fent-les coincidir en el mateix punt, redueix els teòricament infinits elements de la sèrie de quintes als dotze de l’escala temprada, operació imprescindible per a dur a terme l’afinació dels instruments de teclat La disposició de la sèrie de quintes en forma d’espiral s’utilitza per a representar els sistemes d’afinació justa basats en les quintes pures L’espiral permet expressar la manca de coincidència entre les notes enharmòniques i, per tant, la infinitud…

Atès que l’hexacord només admetia cinc tons i un semitò, només n'hi havia tres tipus de possibles l’hexacord naturale corresponent als actuals noms do-re-mi-fa-sol-la , el durum corresponent a sol-la-si-do-re-mi i el molle corresponent a fa-sol-la-si♭-do-re Si la melodia sobrepassava en extensió un hexacord, hom considerava que ja formava part d’un altre i provocava una mutació del nom de les notes cal tenir en compte que el semitò, fos de l’hexacord que fos, era llegit sempre mi-fa Així, una melodia iniciada en l’hexacord naturale per exemple re-fa-sol-la i continuada en el…

La notació musical és una modalitat molt complexa de l’escriptura, i un gran nombre de les notacions són basades en signes gramaticals, com les lletres, els accents i els signes de puntuació, als quals hom ha atribuït una funció musical Són moltes les civilitzacions orientals que han conegut una notació musical, com les de la Xina, l’Índia, etc A l’Occident, la primera notació és la de la Grècia antiga, que mitjançant quinze lletres servia indistintament per a la música vocal i instrumental Aquesta notació fou adoptada pels romans, que a partir del segle V substituïren l’alfabet grec pel…

D’aquesta manera, la densitat de notes de la variació resulta, molt aproximadament, el doble d’aquí el nom o el triple que la del tema Curiosament, JS Bach, que inclou aquesta mena de variació en algunes de les seves suites Partita núm 1 per a violí sol, Suites angleses , núm 1 i 6, etc, no la utilitzà en absolut en les Suites franceses

Actualment hom utilitza sobretot les claus de sol en segona línia, de do en tercera i en quarta, i de fa en quarta, que indiquen on són situats el sol 3, el do 3 i el fa 2 Originàriament servien de signe les lletres que, segons la notació alfabètica, designaven els graus que són a un semitò del grau immediat inferior, primerament segle X les equivalents a do c i a fa f, i més tard segle XV l’equivalent a sol g per a la transposició a la quinta superior dels tons eclesiàstics Darrerament foren fixades com a claus les transformacions d’aquestes mateixes lletres Per tal d’evitar les línies…