Resultats de la cerca
Es mostren 1791 resultats
solfeig
Música
Terme derivat de les síl·labes sol i fa (solfa) i per tant, en un origen, equivalent a solmització (derivat de les síl·labes sol i mi).
L’ús que se n’ha fet, però, l’ha separat del seu antic sinònim D’una banda, el terme es refereix al conjunt de mètodes o principis elementals de la música que donen nom a l’assignatura en la qual s’ensenyen aquests principis, nom que modernament s’està substituint per l’expressió llenguatge musical De l’altra, té un sentit més concret referit a l’exercici de la pràctica musical, que consisteix en la lectura cantada de les notes tenint en compte l’entonació, el seu valor, la intensitat i el fraseig Antigament també s’anomenava solfeig determinats exercicis de vocalització i…
division
Música
Terme usat a Anglaterra durant el segle XVII per a designar una tècnica de variació, molt lligada a la pràctica de la improvisació, consistent en la repetició d’una seqüència de notes, generalment de tessitura greu i valors llargs (ground), sobre la qual un o diversos instruments melòdics despleguen tota mena de figuracions, en notes de valor més breu.
Una de les principals fonts d’informació sobre el gènere és el llibre The Division-violist or An Introduction to the Playing upon a Ground Londres, 1659, de Christopher Simpson
Bibliografia general referent al romànic del Bages
Art romànic
Bibliografia general Ramon d’Abadal i de Vinyals Com Catalunya s’obrí al món mil anys enrera , Barcelona 1960 Ramon d'Abadal i de Vinyals Els primers comtes catalans 2 a edició, Barcelona 1965 Ramon d’Abadal i de Vinyals Dels visigots als catalans La Hispània visigòtica i la Catalunya carolíngia , Barcelona 1969 Ramon d’Abadal i de Vinyals Dels visigots als catalans La formació de la Catalunya independent , Barcelona 1970 Anselm M Albareda Història de Montserrat 5 a edició, Montserrat 1972 Pedro de Argaiz La Perla de Cataluña Historia de Nuestra Señora de Montserrate , Madrid 1677 J Ballaró…
plural
Gramàtica
Dit de la realització del morfema gramatical nombre que representa més d’una entitat individualitzada, en oposició al singular, que en representa una de sola.
El català forma el plural dels substantius i dels adjectius afegint, generalment, una s al singular fill fills, blanc blancs, pare pares, feble febles Els acabats en a àtona la canvien en es casa cases Els acabats en vocal tònica afegeixen ns mà mans, rodó rodons En són excepció, que formen el plural només amb s lilà, mamà, mannà, paixà, papà, rajà, sofà, tarannà, xa, bebè, cafè, canapè, comitè, crepè, cupè, fe, mercè, oboè, rapè, te, tupè, vostè, abonaré, calé, clixé, consomé, jaqué, pagaré, peroné, puré, quinqué, ximpanzé, bisturí, esquí, frenesí, fricandó, landó, rondó, bambú, cautxú,…
Albert Ràfols i Casamada

Albert Ràfols i Casamada
© Fototeca.cat
Disseny i arts gràfiques
Pintura
Educació
Literatura catalana
Pintor, pedagog de l’art i el disseny i escriptor.
S'inicià en el món del dibuix i la pintura al costat del seu pare, Albert Albert Ràfols i Cullerés A partir del 1942 cursà estudis d’arquitectura, que més tard deixà de banda per lliurar-se plenament a la pintura La influència paterna postimpressionista i el seu particular cézannisme es feren palesos en la primera exposició, l’any 1946, a les galeries Pictòria, on exposà amb el grup Els Vuit Posteriorment anà elaborant una abstracció poètica, amorfa en la seva configuració, lliure i intelligent, fruit d’una pausada gestació, prop d’ambients, temes, objectes o grafismes de la vida quotidiana…
,
François Rabelais
Literatura francesa
Escriptor i metge francès.
Rebé una educació erudita al monestir de Fontenay-le-Comte i amb els benedictins de Maillezais El 1527 abandonà la vida monàstica i com un goliard recorregué totes les universitats importants de França Estudià medicina a Montpeller i exercí a Lió, on publicà 1523 les Horribles et épouvantables faicts et prouesses du très renommé Pantagruel Pantagruel Acompanyà el bisbe Jean du Bellay a Itàlia i de tornada publicà el segon volum Vie inestimable du grand Gargantua, père de Pantagruel 1534 Ambdues obres tingueren molt d’èxit, però foren condemnades per la Sorbona Es doctorà a…
Joaquim Pla i Cargol
Història
Comunicació
Literatura catalana
Publicista, escriptor i erudit.
Vida i obra Estudià ciències a la Universitat de Madrid Fou cofundador de l’editorial Dalmau Carles, Pla, que durant molts anys controlà la producció del llibre escolar a l’Estat espanyol i Amèrica És autor de manuals per a l’ensenyament de la llengua, la geografia i les ciències, com també de biografies dels pintors de l’escola castellana Vinculat al moviment literari del primer terç del segle XX conreà la crítica d’art i publicà proses literàries en revistes gironines i llibres com Terra de gestes i de beutat Girona 1917, escrit amb la collaboració de Xavier Monsalvatge Fou acadèmic…
, ,
premi Vicent Andrés i Estellés
Premi literari en llengua catalana en la categoria de poesia que s’atorga a València des del 1972.
Forma part dels premis Octubre de València Relació d’obres i autors guardonats 1973 Grills esmolen ganivets a trenc de por , de Joan Navarro 1974 Notes i comentaris , de Miquel Bauçà 1975 Àfrica , de Francesc López Barrios 1976 Llarg camí llarg , de Marc Granell 1977 Paraula de Miquel , de Josep Fèlix Escudero 1978 La ciutat del tràngol , de Manuel Rodríguez 1979 Diables d’escuma , de Joan Barceló 1980 Distàncies , de Pere Rovira i Plana 1981 Vell malentès , de Joan Margarit 1982 Divan , de Jaume Pont 1983 El soldat rosa , de Francesc Prat Figueres 1984 Le sucrier velours , de…
Narcís Garolera i Carbonell

Narcís Garolera i Carbonell
Lingüística i sociolingüística
Filòleg.
Doctor en filologia catalana 1990, ha estat professor a les universitats de Barcelona 1975-83, Autònoma 1990-92, i, des de 1993, ho és a la Pompeu Fabra Ha publicat una seixantena de llibres, la major part dels quals són edicions –crítiques o filològiques– d’obres d’escriptors com Jacint Verdaguer, Josep Maria de Sagarra i Josep Pla També ha publicat una biografia de Joan Coromines 2006, sobre el qual ha publicat diversos treballs Estudiós de la literatura de viatges, obtingué el premi Sant Miquel d'Engolasters el 1991 i el 1997 per Rutes i somnis La literatura de viatges al s XIX i La…
,
Jaume Ripoll i Vilamajor
Cristianisme
Historiografia catalana
Historiador, eclesiàstic i erudit.
Vida i obra Estudià a Vic i a Cervera i es doctorà en dret canònic el 1800 Fou canonge del capítol de Vic Es relacionà amb molts erudits de l’època com Fèlix Amat, Fèlix Torres i Amat, Joan Corominas i Pròsper de Bofarull Fou membre actiu de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona 1835, a la qual llegà la seva collecció de monedes i medalles, iu corresponent de l’Academia de la Historia 1817 És autor d’una sèrie d’opuscles impresos a Vic entre el 1818 i el 1838 en els quals aplegà multitud de documents, inscripcions i notes, crítiques de temes sobretot de Vic i la seva diòcesi i…
, ,
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 75
- 76
- 77
- 78
- 79
- 80
- 81
- 82
- 83
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina