Resultats de la cerca

És el vers més curt que, amb personalitat pròpia, hom ha usat en la poesia catalana En forma d’apariats l’usà la poesia narrativa i didàctica Hom el troba a les profecies de Turmeda, a l’obra de Joan Basset i a l' Espill de Jaume Roig Perduda la tradició d’aquest vers a l’època de la decadència, reapareix modernament en alguns poemes de Guerau de Liost, de Josep Carner i d’altres

Estudià el batxillerat a Vic i es llicencià en filologia clàssica a la Universitat de Barcelona 1972 Doctor per la Universitat Autònoma de Barcelona 1976, on llegí una tesi sobre Els ritmes clàssics en la poesia catalana , hi exercí de professor de filologia llatina 1972-2019 Com a poeta publicà Temps de tempesta 1974, Encalçar el vent 1976, Dura llavor secreta 1990,  D’ara i de sempre 2000 i  Cobles devotes  2010, recollits a  Obra poètica completa 2020 Com a investigador, centrà les seves activitats en tres grans eixos D’una banda, la filologia llatina amb traduccions d’autors de totes les…

Collaborà en diaris i revistes literàries de Madrid La Lectura , La Pluma La seva obra crítica estudia les arts plàstiques i la literatura Traduí Montaigne, Francis Jammes, Verlaine, etc La seva poesia, sempre mediocre, es mantingué dins el Modernisme fins el 1928, que Epigramas Americanos obre una segona època, fortament influïda per l’obra de Whitman Traduí poetes catalans, i tingué una gran amistat amb López-Picó i J Carner, el qual, en morir ell, li dedicà un poema

El seu patronat estava format per Joaquim Sabaté, Pere Mir, Joan Juanet i Salvador Sarrà Els promotors foren Joan Oliver i Xavier Benguerel Publicà set llibres i un opuscle en català Cal destacar-hi les Elegies de Bierville , de Carles Riba, Llunyania , de Carner, El llibre del sentit , de Josep Ferrater i Móra i obres de Xavier Benguerel, Domènec Guansé, Joan Oliver, i C A Jordana L’editoral tancà en tornar Oliver i Benguerel a Catalunya

Vida i obra Treballava en uns magatzems de Manresa, i, en el temps lliure, exercia el periodisme en aquesta mateixa ciutat Dirigí les revistes Cenacle  1915-17, plenament noucentista, i Ciutat  1926-28, continuadora de l’anterior A partir del 1919, tingué un pes determinant en el diari El Pla de Bages , vinculat a La Veu de Catalunya i representant de la Lliga Regionalista a Manresa També collaborà a les revistes manresanes Joventut  1918-19 i Om  1921 Com a poeta, guanyà la flor natural als Jocs Florals de Barcelona el 1916 i altres guardons que li havien donat un cert prestigi quan el 1918…

Walter Scott, Herder, Goethe, Schiller i altres autors anglesos i alemanys, com Wordsworth, Coleridge i Uhland, afinaren aquest nou gènere, que esdevingué típic del Romanticisme D’acord amb la nova accepció literària, alguns poetes romàntics catalans qualificaren determinades creacions seves de balada Tomàs Aguiló, Francesc Pelagi Briz, Apelles Mestres, com també ho han fet d’altres lírics més recents, bé que, en general, donant un abast més imprecís a aquest mot Josep Carner, Carles Riba, Josep M de Sagarra, JV Foix, Tomàs Garcés

Després del primer títol, Bernardo y el gigante , edità, amb èxit, contes populars i d’autors consagrats —Carner, Riba— i afermà el prestigi d’artistes com Barradas, Junceda, Obiols, Llaveria, Opisso i Callicó Esllanguida arran del crac econòmic del 1929 no cobrà importants partides d’exportació a l’Amèrica del Sud, fou continuada breument pel fill del fundador, Antoni Maria Muntañola i Tey Barcelona, 1909 - Barcelona, 20 de març de 2006, advocat i polític, amb el nom d’Edicions Muntanyola

Al principi del segle XX fou membre de l’Acadèmia Catalanista de la Congregació Mariana dels Jesuïtes de Barcelona, on coincidí amb Josep Carner i altres universitaris Amb ells, collaborà en revistes com “Art Jove” 1905-06 o “Mitjorn” 1906-07 Hi publicà poemes de to marcadament carnerià Guanyà un premi extraordinari als Jocs Florals de Barcelona del 1907 amb el recull Del camp i de la ciutat Mai, però, no arribà a recollir els seus poemes en un volum propi

Usat sobretot en poesia popular, apareix tant en poesia lírica com narrativa Els poetes catalans l’han conreat des de l’edat mitjana, tant els que componien en provençal —Berenguer de Palol, Guillem de Berguedà, Guillem de Cabestany— com els que ho feien en català —Cerverí de Girona i, posteriorment, Pere Marc— A l’època de la Decadència apareixia sovint en una mateixa estrofa combinat amb el decasíllab, per influència castellana —en la poesia de Francesc Fontanella, per exemple— Posteriorment l’han usat, entre altres, Verdaguer, Maragall, Carner, Espriu i Gabriel Ferrater

De jove residí a Catalunya —el seu pare fou governador civil de Girona— i fou amic de Josep Carner i de Josep Mde Sagarra —de qui féu la traducció de La corona d’espines i de L’estudiant de Vic , entre altres— Traduí obres de Maragall Fou redactor de La Publicidad , corresponsal d' El Sol de Madrid i secretari general de l’Exposició Internacional de Barcelona 1929 Publicà poesia postsimbolista Meditaciones líricas, Elegía a Roma, Misisipí , obres de teatre i novelles Artur Sedó li comprà un important fons de teatre que ell mateix catalogà