Resultats de la cerca

La serralada de l’Himàlaia, a la fotografia en visió de satèllit, és una de les unitats fisiogràfiques més sobresortints de la Terra Com les altres unitats, l’Himàlaia és el resultat de l’acció de processos diversos —sedimentaris, volcànics i magmàtics d’altres tipus, de plegament i fracturació, d’erosió, i encara d’altres— desenvolupats al llarg de milions d’anys Tots aquests processos són interrelacionats, i avui hom disposa d’un cos doctrinal coherent i sòlidament fonamentat que explica els processos geològics més importants i les seves relacions la tectònica de plaques L’Himàlaia és el…

Sense cap mena de dubte, l’evolució dels darrers trenta anys ha estat decisivament marcada per l’anomenada New Archaeology , que va aparèixer als Estats Units als anys seixanta, encapçalada per L Binford El nou enfocament es rebellava contra l’arqueologia tradicional, la qual titllava de anticientífica, idealista, escèptica i narrativa Els nous arqueòlegs defensaven que el raonament arqueològic havia de ser explícit, tant en els seus conceptes teòrics com en els mètodes, i postulaven el mètode deductiu plantejar problemes, formular hipòtesis i, posteriorment, contrastar-les Creien en l’…

Punxó d'os, Reclau Viver, Serinyà, ~20 000 BP MACB / GS La intervenció de molts processos geològics i climàtics al llarg del gran marge de temps que ens separa de les èpoques històriques més allunyades fa que, en general, el registre arqueològic d'aquests períodes sigui escàs i estigui més mal conservat que el de les èpoques més modernes Així, doncs, cal tenir present que, en molts casos, els arqueòlegs treballen amb un nombre reduït de jaciments que són una mostra insuficient o esbiaixada del passat més llunyà Però aquest registre arqueològic no tan sols ha estat sotmès als efectes dels…

Les classes populars del Regne de València estigueren sotmeses, al llarg del segle XVIII, a un important procés de transformació en el qual tingueren un paper inexcusable els grans canvis demogràfics, econòmics i polítics que s’esdevingueren en aquest període En aquest sentit, el set-cents es caracteritzà per la confluència d’un important corrent de continuïtat amb l’aparició o la intensificació de processos de canvi que erosionaven el sistema social propi de l’antic règim Les classes populars urbanes al País Valencià València ofereix un bon exemple dels canvis que s’esdevingueren en l’àmbit…

Mestre i estudiants, Lo somni de Joan Joan JGassull, València, 1497 BUV / GC A l’alta edat mitjana els centres de l’alta cultura estigueren vinculats als monestirs i a alguna catedral important, fins que el desenvolupament de la vida urbana, sobretot a partir del segle XI, tragué el protagonisme cultural que fins aleshores havien tingut els monestirs Les ciutats esdevingueren els grans centres difusors de cultura, especialment aquelles que comptaven amb una llarga tradició d’escoles catedralícies o episcopals, i, en alguns casos —sobretot en el nord d’Itàlia—, municipals Les noves necessitats…

Al final del segle XIII, fins i tot abans en algunes regions, va cessar abruptament el procés expansiu que de manera sostinguda havia afectat tot Europa durant els dos segles anteriors Era el primer símptoma de l’esgotament del sistema feudal, d’un model de desenrotllament Des d’aleshores, les grans fams i epidèmies dels segles XIV i XV van posar en evidència els desequilibris d’un sistema obsolet Era la crisi del feudalisme Es tractava d’una crisi generalitzada que afectà totes les estructures materials, socials i mentals Fams i epidèmies determinaren reajustaments dels sistemes d’explotació…

Quan el sistema de la ciutat antiga la ciutat com a exactora de rendes s’enfonsà definitivament a la primera meitat del segle XI, una part dels nuclis urbans consumà la seva decadència, mentre altres es confirmaven com a centres urbans definitius gràcies al fet que, sobre el sistema de la ciutat antiga, havien anat posant les bases de la ciutat medieval, basada en l’intercanvi amb el camp circumdant, en el mercat, i en la participació en el comerç a llarga distància Així doncs, aquestes ciutats sofriren un procés que en molts aspectes es pot considerar semblant al de l’abandonament de la…

Quan Pasqual Maragall i Mira arribà, el desembre del 2003, a la presidència de la Generalitat, ho va fer en un moment i en unes condicions molt diferents d’aquelles que una bona part de l’esquerra catalana havia previst o imaginat durant els llargs anys d’oposició als governs de Jordi Pujol i Soley El maragallisme —entès com l’antítesi del pujolisme, com un discurs entre hanseàtic i cosmopolita que girava l’esquena al rerepaís català, com una cultura postidentitària encapçalada pels Eugenio Trias, Pep Subirós, Félix de Azúa, etcètera—, aquell maragallisme, conegué la seva esplendor al final…

Al començament de la dècada dels anys seixanta, obert el camí cap a la liberalització econòmica, en l’apogeu de la guerra freda i l’enfrontament entre blocs, amb un règim polític i policíac ben establert, l’antifranquisme s’havia desplaçat obertament, definitivament, a l’interior De l’exili n’arribaven ecos d’absències, publicacions, actes més o menys simbòlics, i poca cosa més Els exiliats del 1939 que havien anat tornant molt pocs en la dècada dels quaranta xifres més significatives en els anys cinquanta, ho feien en silenci i discreció La vella classe política i intellectual republicana…

La literatura catalana encetava, el 1939, un procés en el qual no solament quedava desarticulada la seva xarxa de difusió pels canals habituals, sinó que fins i tot tingué gravíssimes dificultats per a moure’s entre els més restringits Les mesures franquistes obligaren tota la literatura catalana a passar a la clandestinitat més estricta La possibilitat d’acció pública dels escriptors que eren a l’interior havia quedat totalment eliminada per imposicions de tota mena, però sobretot per les lingüístiques La seva capacitat de reacció, de resposta, depenia de molts factors edat, trajectòria…