Els estudis generals i les universitats

A l’alta edat mitjana els centres de l’alta cultura estigueren vinculats als monestirs i a alguna catedral important, fins que el desenvolupament de la vida urbana, sobretot a partir del segle XI, tragué el protagonisme cultural que fins aleshores havien tingut els monestirs. Les ciutats esdevingueren els grans centres difusors de cultura, especialment aquelles que comptaven amb una llarga tradició d’escoles catedralícies o episcopals, i, en alguns casos —sobretot en el nord d’Itàlia—, municipals.

Les noves necessitats de les classes dirigents eclesiàstiques i civils, la inquietud d’alguns clergues i la fama de certs professors van desbordar el nombre d’alumnes a l’escola catedralícia de París, o a l’escola comunal de dret de Bolonya. Per aquesta causa, al llarg del segle XII es va gestar espontàniament una nova estructura docent denominada Studium que, si tenia el reconeixement d’una de les dues teòriques autoritats supremes de la cristiandat occidental, el papa o l’emperador, rebia el títol de Studium Generale, en el si del qual es van anar formant associacions d’estudiants i de professors, a vegades conjuntament, per defensar els seus interessos docents, econòmics i socials. Aquestes associacions van rebre el nom d’universitas. A partir del segle XVI el terme universitat (universitas) suplantà definitivament l’antic de studium que originàriament es referia únicament al centre d’alta cultura, al mateix temps que perdia el sentit de gremi o associació que havia tingut en els seus orígens i passava a referir-se només a la globalitat de la institució docent de nivell superior. Fet aquest aclariment, es pot afirmar que el moviment universitari, en el sentit més ampli, s’inicià al final del segle XI, es consolidà al llarg del XII i s’institucionalitzà i estengué al llarg dels segles XIII i XIV per endinsar-se, així, en el període de les escoles humanístiques i en el Renaixement.

Els territoris governats des del 1137 per la casa comtal de Barcelona després de la unió personal de Ramon Berenguer IV i Peronella, que anomenem Corona d’Aragó, no van comptar amb un centre d’ensenyament superior o Studium Generalis fins que Jaume I va incorporar als seus estats, per herència materna, el territori i la ciutat de Montpeller.

L’anomenada Corona d’Aragó, llavors formada únicament pel Regne d’Aragó i pels comtats catalans que eren patrimoni de la casa comtal barcelonesa, va entrar a formar part així, indirectament, del moviment universitari iniciat al llarg del segle XI i consolidat en les centúries següents. Fins llavors únicament eren quatre les ciutats on s’havia gestat de manera lliure l’esmentat moviment: Bolonya, amb els estudis jurídics. París, amb les escoles de teologia, i Salern i Montpeller amb les cèlebres escoles de medicina. D’aquesta manera, per accident, els sobirans catalanoaragonesos es beneficiaren de tenir en els seus territoris un dels centres universitaris més coneguts de l’època.

Aquesta situació no passà de ser anecdòtica, ja que va haver de transcórrer quasi una centúria fins que la dinastia del Casal de Barcelona, i la societat en general, mostrés una sensibilitat especial en matèria universitària i patrocinés la fundació del seu primer centre d’ensenyament superior.

La primera fundació: l’Estudi General de Lleida

De tots els terri torris hispànics de la Corona d’Aragó fou Catalunya el primer que comptà amb un Studium a imatge dels existents a la cristiandat occidental. Les primeres notícies es troben en un document datat el 7 d’abril de 1293, en el qual Jaume II escrivia als paers de Lleida, comunicant-los que havia rebut, per mitjà dels franciscans, la carta en la qual sol·licitaven que s’interessés per la creació d’un estudi general a l’esmentada ciutat, i que veia la petició amb satisfacció i els anunciava que es traslladaria a Lleida pròximament per tractar del projecte.

D’altra banda, les autoritats lleidatanes no solament feien aquestes gestions davant el seu sobirà, sinó que paral·lelament també les realitzaven davant la cúria pontifícia.

No se sap res més dels successius contactes amb el rei fins a l’aparició de la butlla de Bonifaci VIII del primer d’abril del 1297. Aquests quatre anys de silenci s’han d’atribuir sense cap dubte a les males relacions entre Jaume II i la Santa Seu per l’assumpte de Sicília. La firma del tractat d’Anagni i la llarga permanència a Roma de Jaume II, del 16 de gener al 13 d’abril de 1297, van ser els fets que van desbloquejar l’assumpte, ja que el papa va estendre la butlla, en la qual concedia un privilegi, en resposta a la petició formulada per un fidel, en aquest cas el rei. El contingut de la butlla era breu, ja que es limitava a acollir amb agraïment el lloable propòsit que li havia manifestat el rei d’erigir un estudi general en qualsevol ciutat insigne de la seva terra, i, per tant, volia i decretava que, quan l’Estudi estigués fundat, la universitat de doctors i estudiants d’aquest gaudissin dels privilegis, les indulgències, les llibertats i les immunitats que fins aleshores la Seu apostòlica havia concedit al de Tolosa de Llenguadoc.

Obtingut el permís papal, Jaume II, per reial carta amb data 1 de setembre de 1300, promulgada a les corts de Saragossa, fundà l’Estudi General de Lleida. Aquest document és per a molts historiadors el més exacte, complet, interessant i oficial sobre un centre d’ensenyament superior al segle XIII. Un dia després, el 2 de setembre, el rei també va donar a Saragossa la Carta ordinationis et inmunitatis studii generalis Ilerdensis o Ordinació del Studi de Leyda, amb la qual cosa tancà en breu temps el fet fundacional, almenys en l’aspecte teòric i legislatiu.

La fundació de la primera universitat catalana i de la Corona d’Aragó es va fer dins del grup de fundacions reials inaugurades per Frederic II en fundar la Universitat de Nàpols el 1224, i que va significar la fi del moviment espontani universitari vigent fins aleshores.

Les causes de la decisió de Jaume II eren múltiples, però destacava en primer lloc el benefici que va aportar a la ciència, i en segon lloc el desig d’estalviar als seus súbdits haver de traslladar-se fora —especialment a Bolonya, Tolosa i París— per adquirir nous coneixements i evitar d’aquesta manera la contínua pèrdua econòmica que representaven les llargues estades dels estudiants a l’estranger (entre cinc i vuit anys com a mínim, i a més a més cal tenir en compte que la ciutat de Montpeller ja no pertanyia a la Corona d’Aragó, sinó al Regne de Mallorca-Rosselló, després del testament de Jaume I).

Així doncs, en la fundació de l’Estudi General de Lleida van concórrer els poders civil i religiós, units amb la finalitat fonamental de formar funcionaris per a les administracions de l’Estat i de l’Església.

En la documentació que fa referència a la fundació de l’Estudi General de Lleida, publicada per Villanueva i datada al principi del 1300, el rei concedia a la ciutat de Lleida el privilegi de tenir, governar i ordenar l’Estudi General de tots els seus regnes, estats i dominis, on fossin explicades les ciències, i concedits els graus convenients de drets canònic i civil, medicina, filosofia i arts; al mateix temps prohibia, sota pena de 5 000 florins d’or, que cap altra ciutat dels seus dominis pogués tenir càtedra de les esmentades matèries.

Aquest monopoli de l’ensenyament superior va endarrerir l’aparició d’universitats a la Corona, i s’iniciaren plets interminables mitjançant els quals Lleida es va entossudir a fer valer el seu dret davant d’altres ciutats.

Privilegis i organització de l’estudi lleidatà

La carta de l’organització i les immunitats de l’Estudi General també justificava l’elecció de la ciutat com a lloc més idoni per a organitzar una universitat: en primer lloc, per la seva situació geogràfica, ja que Lleida es trobava en un indret relativament equidistant dels regnes i comtats peninsulars de la Corona d’Aragó; venien en segon lloc les raons econòmiques (es tractava d’una zona fèrtil i rica en aliments), en tercer lloc, el clima era moderat per la temperança de l’aire i disposava d’aigües i rius cabalosos, i finalment es tractava d’una ciutat distingida per la noblesa dels seus ciutadans i guarnida per un poble decent.

No totes aquestes raons justificatives de l’elecció de Lleida eren veritables, sinó tòpics habituals en la literatura medieval cancelleresca, com ha assenyalat Denifle en comprovar el paral·lelisme entre els documents fundacionals de Lleida i de la Universitat de Nàpols. El fet és que, com passa gairebé sempre en la història, eren els interessos els que decidien l’elecció d’una determinada ciutat, i després es buscaven les raons que la justifiquessin.

En l’aspecte institucional foren dos els models que van orientar els primers passos de l’Estudi General de Lleida: d’una part, el papat concedí els mateixos privilegis que a l’Estudi General de Tolosa i, de l’altra, com que els estudis a què es donava més importància eren els de dret, es tingué molt en compte l’organització de l’Estudi General de Bolonya, del qual es copiaren moltes normes, sobretot pel que feia referència al rector i a les seves atribucions.

Per molt diverses raons, els poders eclesiàstic i civil es van mostrar molt generosos a l’hora de concedir privilegis a tots els membres del nou Estudi General, però no ho van ser gens a l’hora de preveure’n el futur econòmic, el qual quedaria quasi exclusivament en mans del municipi lleidatà.

El nou Estudi va ser com una terra de promissió a la qual Jaume II va concedir nombrosos privilegis i avantatges per atraure els futurs estudiants. Entre aquests avantatges destacaven:

— La immunitat per deutes, ja que ningú no podia ser detingut o embargat per deutes contrets abans d’haver-se instal·lat a l’Estudi. Aquest privilegi també s’estenia als qui acudien a la ciutat per vendre llibres o pergamins.

— De la mateixa manera, s’amnistiava els estudiants i professors pels delictes lleus comesos abans d’arribar a l’Estudi.

— Es garantia la inviolabilitat domiciliària excepte quan el delicte comportés pena de mort o la pèrdua d’un membre, o quan algú perseguit per l’autoritat es refugiés, a la vista d’aquesta, a casa d’algun estudiant.

— Es concedia un barri estudiantil en el qual s’assegurava pau i tranquil·litat.

— La possibilitat d’escollir tribunal en el cas que el delinqüent fos professor o alumne, clergue o laic, de l’Estudi.

— A tots els qui acudissin a estudiar, se’ls concedia exempció tributària per als animals, el safrà o les mercaderies que portessin a Lleida per vendre.

— La competència del rector i dels seus consellers per a escollir un o dos mercaders, jueus o cristians, de fora de Lleida, perquè s’instal·lessin a la ciutat com a prestadors dels escolars.

— L’Estudi s’obria a tots, sense que importés la condició o procedència.

Els privilegis reials van continuar amb els successors de Jaume II, i també les reformes, a mesura que sorgien abusos o canviaren les necessitats. Però juntament amb els privilegis, que havien de servir de reclam, s’especificaven també amb tota claredat les normes de conducta a què els estudiants s’havien de sotmetre. Entre aquestes normes figurava la prohibició de portar o guardar armes al recinte universitari i anar a classe a cavall, ja que es considerava deshonest que el litterator imités el cavaller i pretengués compartir el seu amor a les lletres amb el de les armes i la cavalleria.

El canceller i el rector de l’Estudi representaven la màxima autoritat en els Estudis Generals. A Lleida, la figura del rector de l’Estudi va ser copiada de la de Bolonya; les seves atribucions consistien a resoldre problemes sorgits entre els doctors, mestres i escolars de l’Estudi, i entre familiars i criats. Era d’obligació exclusiva del rector guardar i fer observar els privilegis i les llibertats de l’Estudi davant el rei, el bisbe i davant les autoritats de la ciutat i els seus oficials.

El canceller era, a Lleida, un càrrec vitalici de designació reial, i havia de ser un canonge, el qual tenia com a missió assistir als exàmens i concedir els títols de l’Estudi als doctors i als mestres. La seva autoritat no era arbitrària, ja que havia d’acceptar la proposta presentada pel rector i els doctors per tal d’atorgar el títol corresponent.

El municipi de la ciutat contractava el professorat de l’Estudi, amb l’assessorament previ del rector i del seu equip de consellers.

Des d’un punt de vista teòric, l’organització de la primera universitat pròpia de Catalunya i de la Corona en general era perfecta, però la realitat va distar sempre molt de les previsions estatutàries, sobretot en l’aspecte econòmic. En realitat, Jaume II es va limitar a concedir uns magnífics privilegis, però la ciutat de Lleida havia d’afrontar el seu manteniment mitjançant el pagament d’un nou impost anomenat la lliura del vi o de l’Estudi, que va recaure damunt del vi que entrava a Lleida.

Els conflictes entre les administracions

El divorci institucional entre l’administració central i la local va arribar a tal extrem que, dos anys després de la fundació de l’Estudi, el rector, els doctors, els mestres, els consellers i els estudiants van demanar al monarca que els traslladés a un altre lloc més apte, com podia ser Girona, Vic, Saragossa o Montblanc, la qual cosa satisfeia els ciutadans de Lleida, que no feien res per mantenir-lo i carregaven a desgrat amb els impostos afegits.

El 1305 la continuïtat de l’Estudi es veia amenaçada, i no es tenen més notícies de l’esmentada flamant institució universitària, fins que el 21 d’octubre de 1310 el Consell General de la ciutat acordà que l’Estudi concedit per Jaume II estaria més ben regit per persones eclesiàstiques que per laics com ells, i aprovaren donar al bisbe i al capítol catedralici 2 500 sous jaquesos anuals durant deu anys per mantenir l’Estudi, a condició que el bisbat aportés un altre tant i contractés els professors idonis necessaris per a impartir les disciplines.

La veritable causa d’aquesta situació era la manca de rendes de l’Estudi i el fet que la ciutat no hagués obtingut els beneficis que havia previst pel fet de detenir l’exclusiva de l’ensenyament superior en tots els regnes i territoris de la Corona. La realitat va demostrar que la majoria d’estudiants no acudien a Lleida i continuaven fent-ho als estudis tradicionals ja consolidats i amb prestigi, per llunyans que fossin.

El primer segle d’existència de la Universitat de Lleida va ser d’una inestabilitat total, la qual cosa no va impedir que els successors de Jaume II continuessin confirmant i ampliant els privilegis fundacionals. Així, Alfons el Benigne va confirmar tots els privilegis el 1328, en el segon any del seu regnat, i va establir una sèrie de mesures per a estabilitzar l’Estudi, entre les quals destacava la de donar al professorat un salari just (promesa que no s’arribà a complir mai). Al mateix temps i per primer cop, el rei es comprometé a construir quatre aules per als estudiants de dret, amb les càtedres magistrals i els bancs per a escolars. Novament es van tornar a assenyalar els límits de l’àrea universitària, i a la vegada es donà paraula de realitzar obres públiques, com la conducció d’aigües o l’agençament d’espais i camps d’esbarjo pròxims als habitatges estudiantils. No obstant això, ni els monarques ni la ciutat no van dur a terme aquestes promeses reiterades.

El regnat de Pere el Cerimoniós fou el més interessant, quant a política universitària, pel trencament del monopoli formal existent fins aleshores. Es pot afirmar que fou una política extraordinàriament moderna, almenys pel que fa a la creació de nous centres universitaris (Perpinyà i Osca).

El 1399 Martí l’Humà en vista de l’enfrontament entre l’Estudi i el municipi de Lleida per motius econòmics, sobretot per l’impost del vi, va dictar unes mesures que afavorien els estudiants en general i que afectaven els mecanismes de control, les mesures fiscals i administratives, l’elecció del professorat, el salari dels professors i l’ordre públic. Va ser una solució, eclèctica en molts casos, que no va amagar la ineficàcia de determinats organismes i els vicis del règim intern. Aquest fet va forçar, unes dècades més tard, que Alfons el Magnànim emprengués noves i profundes reformes que qüestionaven la utilitat de les que s’havien dut a terme el 1399 o, si més no, evidenciaven les dificultats existents a l’hora de posar-les en pràctica.

Totes les mesures de la Corona no van ser suficients per a amagar una realitat econòmica crítica i precària, que va conduir moltes vegades a rebaixar el sou dels professors sense cap raó aparent justificada, situació que desembocà en una vaga general el 1468, per no haver rebut els professors els seus salaris, i que es prolongà amb greus conseqüències fins al 1473.

Malgrat tots els problemes exposats, l’Estudi de Lleida va aconseguir consolidar la fama de la seva escola mèdica, que ja el 1301 va comptar amb el seu primer catedràtic, el mestre Guillem de Besiers. El 1345 començava el seu magisteri Jaume d’Agramunt, autor del famós tractat: Regiment de preservació a epidèmia o pestilència e mortaldats, que es va publicar el 1348. Es va donar la circumstància que l’única persona que se sap del cert que va morir a Lleida pel contagi de la Pesta Negra del 1348 va ser, precisament, el mateix mestre Jaume d’Agramunt.

El 1430 l’autorització d’ensenyar teologia, i la fundació per Alfons el Magnànim d’una escola de “poetria” donaren a l’Estudi una certa prosperitat; sembla que al voltant del 1431 hi havia uns 1 500 estudiants. Entre el 1455 i el 1460 l’Estudi va passar una època d’esplendor perquè elevat al pontificat Alfons de Borja, antic estudiant i professor de cànons de Lleida, va dictar algunes disposicions que afavorien l’esmentada universitat.

El benestar va durar poc, perquè la guerra de la Generalitat contra Joan II va empobrir l’Estudi ja que, a conseqüència del setge de Lleida el 1464, el rei, en ocupar la ciutat, va embargar els béns de la paeria, del capítol de la catedral i de l’Estudi, al mateix temps que reorganitzava l’Estudi General d’Osca. De mica en mica, l’Estudi va anar perdent terreny a causa de la creació dels estudis de Barcelona, València, Girona, Vic, Saragossa. Va rebre el cop definitiu durant la guerra de Successió amb la seva supressió i el trasllat posterior a Cervera. Lleida es va quedar sense la problemàtica universitat al principi del segle XVIII, però el seu nom ja va quedar unit definitivament a la història de les universitats i de la cultura occidental.

La fi del monopoli lleidatà

Com ja s’ha dit anteriorment, el regnat de Pere el Cerimoniós (1336-87) fou el més interessant quant a política universitària, ja que posà fi al monopoli de Lleida en ensenyament superior quan va fundar l’Estudi General de Perpinyà, el 1349, a imatge del d’aquella ciutat.

Què havia succeït per què el sobirà es decidís a crear un nou estudi general en els seus territoris catalans al nord dels Pirineus? Cal cercar la resposta en la política portada a terme per Pere el Cerimoniós de recobrar els territoris separats de la Corona d’Aragó pel testament de Jaume I, concretament la recuperació del Regne de Mallorca-Rosselló. Jaume III de Mallorca va perdre aquests dos territoris el 1343, i el 1349 va vendre la ciutat i la senyoria de Montpeller al rei de França, Felip VI. Aquesta venda va impedir a Pere el Cerimoniós d’incorporar als seus regnes la ciutat de Montpeller i la seva prestigiosa universitat.

La creació de l’Estudi General de Perpinyà fou una conseqüència de la pèrdua anterior, amb la finalitat que els estudiants de l’àrea nord de Catalunya no continuessin anant a Montpeller, ara en poder de la corona francesa. El sobirà, en una carta del 20 de març de 1350, creà el Studium Generale de Perpinyà, però les males relacions amb el papat van endarrerir fins al novembre del 1379 la butlla per la qual Climent VII d’Avinyó li concedia el caràcter universal indispensable per a tota universitat digna d’aquest nom: d’una banda s’afegien els estudis de medicina als de dret i arts, i de l’altra se suprimien els estudis de teologia, els quals havien estat inclosos a la fundació reial potser com una mostra de desconfiança al fet que fos possible d’ensenyar aquesta matèria en el nou Estudi.

Entre el 1380 i el 1390 es redactaren uns estatuts per a Perpinyà, amb la codificació més clara de la Corona d’Aragó pel que fa als estudis de medicina.

Segons aquests estatuts, els estudis de medicina podien iniciar-se si es posseïa o no el mestratge en arts, que incloïa els estudis de: gramàtica, lògica i filosofia natural aristotèlica; tenir el títol de mestre en arts escurçava un any els estudis de medicina. Pel que fa als esmentats estudis, es podien assolir tres graus: batxiller, llicenciat i mestre o doctor. Per a obtenir el grau de batxiller feia falta cursar tres anys en una escola i ser examinat pel professor titular d’aquesta. Per a aconseguir la llicenciatura calia superar un examen d’ingrés en el qual l’aspirant era presentat per un professor de batxillerat als professors que formaven el tribunal; després, s’exigien sis anys de lectures sota el control de dos professors de medicina, un de teoria i un altre de pràctica. El grau era atorgat després de sis anys de lliçons, un cop superats un examen escrit i un altre d’oral públic. Finalment, per a l’obtenció del títol de mestre en medicina, equivalent al de doctor dels juristes, el llicenciat era sotmès a un nou examen, fet per altres mestres, a l’església de sant Joan de Perpinyà. Eren tan meticulosos aquests estatuts de medicina que fins i tot s’arribaven a marcar els llibres a utilitzar en les classes teòriques, que eren els mateixos que s’utilitzaven a Montpeller.

Malgrat tota aquesta reglamentació, són poques les notícies que es tenen d’alumnes i professors de medicina de l’escola perpinyanesa, ja que tot i les seves limitacions pressupostàries, l’Escola de Medicina de Lleida continuà essent la més famosa a la Corona, sobretot després del 1348, en què la Pesta Negra va posar de moda els estudis i tractats de medicina. Abans de la creació d’aquestes dues facultats, la majoria dels cirurgians de les terres catalanes eren simples barbers, situació que va començar a canviar a partir del primer terç del segle XIV, en què van aparèixer els primer metges-cirurgians amb estudis universitaris.

Pere el Cerimoniós, doncs, acabà amb el monopoli universitari de Lleida en fundar l’Estudi General perpinyanès, però anys abans, el 1346, els jurats i prohoms de Saragossa havien sol·licitat al rei que traslladés a aquesta ciutat la Universitat de Lleida, a la qual cosa el sobirà va respondre prometent estudiar de manera breu la petició. Pere III no arribà a satisfer els desitjos Saragossans i, després de fundar l’Estudi General de Perpinyà, essent a Alcanyís, va fundar el d’Osca el 12 de març de 1354, també amb els mateixos privilegis que les universitats de Tolosa, Montpeller i Lleida. Aquesta fundació d’Osca, en lloc de la sol·licitada de Saragossa, va ser motivada per la postura adoptada pel consell saragossà davant el problema de la Unió. Un cop més, la creació o la supressió d’un centre universitari servia de premi o de càstig per una actitud política adoptada en un moment determinat.

L’Estudi General d’Osca fou el gran centre cultural d’Aragó fins a la creació de la Universitat de Saragossa el 1474, tot i que es coneguin, al llarg del segle XV, altres centres de caràcter local que funcionaren com estudis particulars i dels quals únicament es tenen notícies ocasionals, com és el cas dels de Barbastre, Terol i Uncastillo.

A la Universitat d’Osca van destacar els estudis de teologia, encara que no se’n descuidaren d’altres, com el dret, la medicina, la filosofia i les arts; no obstant això, la vida acadèmica fou més que precària i va decaure progressivament fins al 1450, que fou quan va adquirir nous impulsos a l’època d’Alfons el Magnànim. Cal buscar la causa d’aquesta situació, com a Lleida, en les sobretaxes que la ciutat va haver d’abonar per tal de satisfer les despeses de la nova institució.

Les primeres fundacions del segle XV

El regnat d’Alfons el Magnànim representà una època de gran activitat pel que fa a la creació, almenys nominalment, de noves universitats. Girona fou la tercera ciutat catalana que aconseguí el privilegi de posseir un estudi general; la seva concessió va ser posterior quasi 150 anys a Lleida i únicament quatre anys anterior a Barcelona. Les gestions que realitzaren els jurats de la ciutat de Girona aconseguiren que el rei Magnànim atorgués a Nàpols, el 9 de març de 1446, autorització per a l’establiment d’un estudi general a la ciutat, en el qual es podrien atorgar graus en teologia, dret civil i canònic, filosofia moral i natural, les set arts lliberals i medicina. Obtinguda la llicència reial, els jurats de Girona procuraren obtenir la butlla papal corresponent, sol·licitant la llicència al papa Eugeni IV en un document datat el dia 1 d’abril de 1448. Pels motius més diversos la confirmació pontifícia no arribaria fins al 1605, en ple regnat de Felip III.

Malgrat aquestes gestions, l’execució material del nou Estudi General gironí s’ajornà uns trenta anys a causa de les dificultats polítiques i econòmiques ocasionades per la guerra civil en època de Joan II i les lluites remences. Un cop superada aquesta difícil etapa, el 1477 es van reprendre les gestions per a l’establiment de l’Estudi amb una acció mancomunada dels jurats de la ciutat i els canonges del capítol de la catedral. La comissió formada per les dues institucions es posà en acció, però malgrat que el 1483 el bisbe de Girona, Joan Margarit, es trobava a Roma com a ambaixador de Ferran el Catòlic davant la cort de Sixt IV, no s’arribà a aconseguir l’aprovació pontifícia a l’Estudi.

Al Regne de Sicília, les tres ciutats més importants, Palerm, Catània i Messina, aspiraven tradicionalment a aconseguir l’Estudi General de l’illa. Des del mateix moment de la seva coronació a Palerm, el 1434, Alfons el Magnànim mostrà bona disposició a atorgar un estudi general al Regne de Sicília. Messina ho sol·licità aquell mateix any, a la qual cosa el rei va respondre: “Placet domino nostro regi et hoc scrïbatur domino papae.” Quasi al mateix temps, Catània també inicià les gestions necessàries per a aconseguir l’Estudi, amb l’avantatge de comptar amb il·lustres ciutadans seus entre els alts càrrecs de la cort reial i la Santa Seu. Finalment el papa Eugeni IV accedí, el 18 d’abril de 1444, a la fundació de l’Estudi General de Catània, amb totes les facultats: Dret, Medicina, Filosofia, Arts i Lletres, les mateixes que la Universitat de Bolonya. El rei Alfons rebé a Nàpols la notícia de la butlla pontifícia i confirmà aquest document el 28 de maig. Poc temps després, el 1445, el sobirà Trastàmara dotà magnànimament l’Estudi de Catània amb 500 ducats d’or anuals, que haurien de sortir del dret reial sobre les mercaderies que s’exportaven des del port de Catània, drets que aleshores posseïa el bisbe de la ciutat. Aquesta concessió va produir un seriós enfrontament amb el bisbat, que es va resoldre l’any 1449 quan el Col·legi de doctors, reunit en solemne consell, va reconèixer que el bisbe de la ciutat tindria el càrrec de canceller de l’Estudi.

Les dificultats per a fundar l’Estudi General de Barcelona

Barcelona fou l’última gran fundació universitària pròpiament medieval de Catalunya en particular i de la corona catalanoaragonesa en general. La creació d’aquesta universitat fou el final d’un llarg procés d’enfrontaments i mals entesos entre diferents institucions.

Quan el rei Martí l’Humà va fer el primer oferiment d’una universitat per a la ciutat, el 1398, el poder civil barceloní, el Consell de Cent, s’hi oposà rotundament, ja que considerava un perill per al benestar de la ciutat la sèrie d’immunitats i exempcions de què gaudien els qui pertanyien a aquella classe d’institucions docents.

El Consell de Cent no subestimava el que significaria la fundació d’una universitat per a Barcelona, però no la desitjava. Sabia, possiblement perquè succeïa en altres ciutats i especialment a Lleida, que, en escapar la institució universitària de la jurisdicció del Consell, es produirien friccions constants entre el poder municipal i l’universitari. A més, temia els continus aldarulls que produïen els estudiants, que en moltes ocasions es dedicaven a altres menesters dels que els eren propis.

Pel que fa a l’opinió de la població, en la documentació no hi ha cap referència especial a un interès popular, i més si tenim en compte que la iniciativa era reial.

Des del punt de vista docent, la població barcelonina tenia cobertes les seves necessitats d’instrucció superior mitjançant els mestres controlats pel mateix Consell de Cent, que fins i tot de vegades s’havia oposat a la publicació del pregó sobre l’Estudi General de Lleida per a l’ensenyament de la gramàtica, lògica, drets canònic i civil, medicina i filosofia, perquè disposaven de mestres per impartir-les. I aquest aspecte es feia evident en la carta dels consellers de Barcelona als paers de Lleida el 1346, on es posava en relleu l’antiguitat de l’ensenyament superior a Barcelona encara que no hi hagués universitat. Fins i tot se citaven mestres i s’afirmava que aquests ensenyaments s’impartien abans que a Lleida i que, per tant, el privilegi ilerdense concedit per Jaume II no podia invalidar la tradició barcelonina d’ensenyament superior molt més antiga.

Tanmateix, a més d’existir aquest ensenyament superior, un nombre escàs de barcelonins de bona posició anaven a estudiar a altres universitats de prestigi, i aquesta elit no va exercir cap pressió per a la creació d’una universitat a la seva ciutat, potser perquè, en el cas que es fundés, trigaria molt de temps a aconseguir el prestigi que tenien universitats com les de Bolonya, Montpeller i París on, ells sobretot, anaven.

En aquestes circumstàncies, la proposta de Martí l’Humà es desestimà ràpidament per part del Consell de Cent, sense donar opció a altres opinions, ja que es va respondre negativament en sols nou dies adduint que “engrunaren per menut tots los profits e les horrors que la ciutat versemblantment pot aconseguir per lo dit estudi, e també los sinistres que se lin poden seguir”. La impressió que donen els consellers barcelonins és que ja en tenien una idea formada, atesa la rapidesa i la seguretat amb què s’expressen, ja fos per motius econòmics, jurisdiccionals o, simplement, per evitar complicar-se la vida.

El rei Martí I, malgrat la negativa, decidí fundar el Col·legi de Medicina i va sol·licitar una butlla al papa d’Avinyó, Benet XIII, perquè atorgués al col·legi barceloní els mateixos privilegis que tenia el de Montpeller. Campmany diu que aquesta butlla pontifícia es va concedir a favor de l’Estudi el 2 de maig de 1400. Si és així, no en queda constància ni apareix en el catàleg de butlles de Francesc Miquel existent a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. L’únic que se sap del cert és que el rei va sol·licitar de nou el permís per a la creació del Col·legi de Medicina al setembre del 1402, perquè no havia obtingut cap resposta.

Sense tenir en el seu poder la butlla, el rei Martí va atorgar el privilegi de fundació, datat a Barcelona el 10 de gener de 1401, de l’Estudi General de Medicina, amb les mateixes prerrogatives que el de Montpeller. El monarca no es va donar gaire pressa a notificar aquesta decisió als consellers de la ciutat —no ho feu fins uns quants mesos més tard— i els recomanà que rebessin favorablement l’esmentada fundació.

També ho va comunicar al regent de la vegueria i al sots-veguer de Barcelona, amb data 9 d’abril de 1402, i els va ordenar que protegissin l’Estudi General, els professors, els estudiants, llurs famílies i béns. Com a primer motiu per a l’esmentada fundació, Martí l’Humà assenyalà la preservació de la salut pública i de la seva persona, ja que es proposà d’allargar les seves estades a Barcelona.

Al maig del 1402, per tal d’afavorir el Col·legi de Medicina, el dotà d’una facultat d’Arts. En el document assenyalava que, sense el concurs d’alguns mestres en les arts liberals, seria inútil l’estudi de la medicina per als qui volguessin assolir els dons de la ciència mèdica per honor de l’època i glòria i salut perpètua dels seus súbdits. Per aquest motiu, va concedir als mestres en medicina de l’Estudi, graduats en arts, el dret de donar el títol de mestre o batxiller en arts a qui ho mereixés, tal com passava a Lleida. Posteriorment es rebutjà aquesta possibilitat, segurament per la protesta dels professors de Lleida. Les notícies posteriors es refereixen a qüestions de l’Estudi, com ara autoritzacions, nomenaments, etc., fins que el 1408, davant d’una nova proposta del rei, el Consell de Cent va manifestar que no convenia a la ciutat un altre Estudi fora del que ja tenia, i que, per tant, restava agraït al rei, però no l’acceptava. Així es va tancar la primera etapa de la política universitària barcelonina duta a terme per l’últim sobirà del Casal de Barcelona, mentre l’ensenyament superior continuava sota la jurisdicció del Consell i s’impartia principalment a l’escola catedralícia.

El segon intent d’obtenir un estudi general va partir del Consell de la ciutat, que tan esquerp s’havia mostrat fins a aquell moment. En la sessió del 29 de febrer de 1448 es va deliberar sobre una proposta formulada perquè a Barcelona s’establís un estudi, i fins i tot es va parlar del lloc: el Priorat de Natzaret, dependent dels monjos del Cister i proper al portal de Sant Antoni. Un altre cop va sorgir una aferrissada oposició dins del Consell i s’acordà de tractar la qüestió en una altra reunió. Les possibles gestions posteriors, però, no van quedar reflectides en el llibre d’acords i deliberacions del Consell. Únicament dos anys més tard, el 2 d’abril de 1450, se’n té notícia per una carta que va escriure Guillem Jordà a Joan de Marimon, des de Perpinyà. Guillem Jordà havia estat enviat per informar-se sobre l’organització de l’Estudi d’aquella ciutat rossellonesa, mentre Joan de Marimon era membre del Consell de Cent i havia estat present com a prohom a la tumultuosa reunió del 1448. Aquestes gestions prèvies feien ben patent el recel dels magistrats de la ciutat davant la possibilitat d’acollir una institució que s’escapés de la seva intervenció i que els alumnes d’aquesta gaudissin d’un fur especial.

L’opinió dels consellers era que calia obtenir autorització del papa i del rei per a dur a bon terme la fundació universitària, on el rector no tindria jurisdicció i els estudiants estarien dotats d’un fur diferent al que gaudien abans de ser-ho. D’aquesta manera la futura Universitat de Barcelona dependria del Consell de la ciutat i del capítol catedralici.

En la sessió del Consell del 21 d’abril de 1450 els magistrats donaren compte als prohoms de la conveniència que a Barcelona hi hagués un estudi general i se celebressin dues fires anuals, una a l’època de les llanes i l’altra a la del safrà, per a un major engrandiment de la ciutat. Per què havia canviat d’opinió el Consell? Les raons eren d’índole econòmica i de revitalització de la vida ciutadana, ja que, es deia, “d’un temps ençà és disminuida la població, e per la absència del senyor rey e per la mercaderia qui no ha lo exercici que deuria, los mercaders, artistes en lur exercici aprofiten for poch”; així doncs, calia guanyar prestigi amb el que fos i un estudi general donava moltes preocupacions, però també prestigi, i portava gent de tot arreu.

El rei Alfons el Magnànim —que es trobava al Regne de Nàpols—, el 3 de setembre de 1450, accedint a la petició i ambaixada del Consell de Cent, va concedir que, quan ho cregués oportú, pogués fundar un estudi general de totes les ciències amb els privilegis de Lleida i Perpinyà. En aquesta ocasió, la iniciativa i la seva possible realització fou obra del Consell i així ho va reconèixer el rei.

El Consell de Cent, sempre que invocava el privilegi de fundar la Universitat, no es referia al del rei Martí, sinó al del Magnànim de l’any 1450, ja que aquest deixava total llibertat d’organització a la ciutat.

El privilegi mencionava la fundació de les facultats de “totes les ciències” però, malgrat que el Consell de Cent donava menys importància a la Facultat de Medicina i Arts, era natural que s’utilitzessin aquests estudis com a base de la nova universitat. Hi havia un aspecte contradictori i és que el rei atorgava els mateixos privilegis que a Lleida i Perpinyà, els quals no concordaven amb l’afany del Consell de Cent d’acaparar l’exclusiva jurisdicció de l’Estudi. Per això, en el privilegi reial hi havia una decisió expressa que fos el Consell qui ordenés el que fos necessari per a la fundació i que pogués prendre o no aquests privilegis i aplicar-los.

El papa Nicolau V, el 20 de setembre de 1450, des d’Assís, va erigir l’Estudi General a Barcelona amb els privilegis de Tolosa del Llenguadoc, després d’haver rebut una sol·licitud en aquest sentit d’Alfons el Magnànim.

A partir d’aquell moment van començar les dificultats per tal de fer realitat l’Estudi concedit. La reacció de l’Estudi General de Lleida era d’esperar. Lleida tenia per privilegi fundacional l’exclusiva de l’ensenyament superior en la Corona d’Aragó, encara que des de Pere el Cerimoniós, com ja hem vist, aquesta exclusivitat es va trencar amb la fundació de les universitats de Perpinyà i Osca.

El rei, des de la seva residència napolitana, va escriure el 2 de novembre al cardenal de Lleida (el mallorquí Antoni Cerdà, el qual s’havia oposat a la fundació de l’Estudi barceloní) que es desenganyés, ja que no pensava revocar la concessió del privilegi ni sol·licitar-ho al papa, ja que Barcelona era tan digna de tenir un estudi general com qualsevol altra ciutat del seu regne.

Davant d’aquesta situació el papa Nicolau V, el 19 de novembre de 1450, va suspendre la butlla concedida anteriorment per a la creació de l’Estudi General a Barcelona i justificà aquesta actitud amb l’argument que havia donat per bona la lleugera notícia que li havia arribat d’una part, però després havia estat informat per molts prelats i doctors que si es concedís un estudi general a Barcelona seria un greu perjudici i la total ruïna dels estudis establerts ja d’antic en lloc pròxim a ella, la qual cosa seria contrària a les seves intencions, perquè “volent ampliar els Estudis, els destruiríem”, amb clara al·lusió a Lleida.

Però l’Estudi no es va fundar de fet, ja que els consellers no van fer res per a establir-lo immediatament, i després la situació política de guerra contra Joan II va impedir-ho totalment. Malgrat tot, en les capitulacions de rendició davant de Joan II, signades el 6 de juliol de 1464, se sol·licitava que es concedís una àmplia confirmació de tots els privilegis, les llibertats i els costums de l’Estudi General. D’altra banda, des del 1472 els consellers recomanaven periòdicament, al final dels seus respectius mandats, la creació de l’Estudi General.

Amb Ferran II la ciutat de Barcelona aprofità les noves circumstàncies polítiques i gaudí de la concessió d’un privilegi pel qual es reunien totes les escoles de gramàtica i arts de la ciutat. Estarien sota l’autoritat del canceller de l’Estudi de Medicina, el qual podria atorgar-los les mateixes franqueses que tenia l’Estudi General de Lleida.

No es tractava encara de la creació de la Universitat de Barcelona, però sí d’una hàbil conjunció d’oportunitats que la preparaven, a partir del 14 de gener de 1498, cap a una indeclinable efectivitat. Lleida va desplaçar el seu síndic principal, Gispert Matheu, per protestar davant el monarca pel dany que es produïa a l’Estudi lleidatà. Ferran el Catòlic reconsiderà l’assumpte i, des de Montsó, el 12 de juliol de 1498, declarà que “dit privilegi va ser expedit inadvertidament pel nostre protononari”, i ordenà que fos revocat i suspesa la seva execució.

Va ser Carles I qui va donar finalment validesa al privilegi amb data 3 d’octubre de 1533, però la universitat no va funcionar de manera segura fins al 1559.

Les darreres fundacions del segle XV

A la ciutat de València, com a Barcelona, i en tantes ciutats europees, funcionaven escoles superiors molt abans que es fundés la Universitat de Lleida. Aquesta situació es posà de manifest quan el 1411 el Consell valencià reiterà l’acord de reunir en un sol lloc les diverses escoles disperses per la ciutat; l’any següent es van posar d’acord els canonges de la catedral i el consell de la ciutat per dictar uns estatuts referents als estudis d’arts. Que els graus valencians tenien validesa jurídica es desprenia del document expedit per Alfons el Magnànim el 1420, pel qual es concedia als doctors formats a València el rang de noblesa militar. Ja al final del segle XV l’antic Estudi valencià va patir una transformació, que representà el pas d’un règim organitzatiu primitiu a una organització d’universitat clàssica. Aquest canvi es produí gràcies a l’empenta del cardenal Vives, titular de la ciutat, i al fet que el pontífex fos el valencià Alexandre VI. Les autoritats eclesiàstiques i civils valencianes gestionaren a Roma la declaració d’universitat, amb les facultats de Teologia, Drets, Arts i qualsevol altra, més les prerrogatives de la “Sapientia” romana, la de Bolonya i la de Salamanca. El papa Alexandre VI accedí a erigir la universitat amb autoritat apostòlica —com ho sol·licitaven— i amb el mateixos privilegis, per butlla del 23 de gener de 1500.

Ferran el Catòlic, el 1502, confirmà els privilegis del nou Estudi, que, una vegada superades les seqüeles de la lluita de les Germanies, va assolir una gran riquesa literària, pels seus estudis clàssics i renaixentistes i per un considerable augment de les càtedres gràcies a l’annexió d’una sèrie de rendes eclesiàstiques.

També en el darrer quart del segle XV, els jurats de Ciutat de Mallorca es dirigiren a Ferran el Catòlic, demanant-li, per major augment i honor de les Arts i de les Ciències, un estudi on s’ensenyessin preferentment les doctrines de Ramon Llull. El rei no es va fer pregar i el 30 d’agost de 1483 firmava a Còrdova un privilegi pel qual se’ls facultava per a construir a Mallorca dit estudi general, pels serveis prestats als reis i la utilitat del regne, del qual es reservaven per a ells i els seus successors el dret de nomenament de càrrecs.

Les fundacions dels segles XVI i XVII

La ciutat de Gandia fou la segona que comptà amb una universitat en el regne de València, gràcies a la voluntat del duc Francesc de Borja, qui, abans de professar, va establir un col·legi jesuïta el 1546 i el va dotar amb nou-cents escuts anuals procedents de censos del ducat. Un any després, aquest col·legi fou erigit en universitat pel papa Pau III, amb els mateixos privilegis per a estudiants que els graduats a París, València, Salamanca i Alcalá de Henares.

Tarragona va ser una altra de les ciutats amb unes brillants escoles de gramàtica al segle XIV, que desembocarien dos-cents anys més tard en la creació d’una universitat. El 1572, el cardenal Cervantes, arquebisbe de Tarragona, arribava a un acord amb els cònsols de la ciutat pel qual aquesta es comprometia a construir l’edifici i ell feia donació abundosa per pagar, de les seves rendes, els professors del que seria el seminari-universitat. El 1574, el papa Gregori XIII promulgava una butlla apostòlica aprovant i confirmant la Universitat de Tarragona i el privilegi de conferir en ella tota mena de graus acadèmics a les facultats de Teologia, Filosofia i Arts. El pensament d’aquesta nova institució fou el d’una universitat eclesiàstica. Per això no es va pensar en estudis com els de dret i els de medicina.

Vic va culminar el procés universitari al final del segle XVI, procés que s’endegà a partir dels ensenyaments que es practicaven a la seva seu i que s’inicià, possiblement, al segle X. Al segle XIV els estudis de Vic, que havien començat com una fundació purament eclesiàstica, esdevingueren una institució protegida directament per la ciutat. Les corporacions municipal i canònica van sol·licitar conjuntament del rei Felip III, el 1599, el privilegi de poder graduar els estudiants de l’Estudi de Vic en tots els graus i les facultats. Però el rei va atorgar que l’Estudi de Vic pogués conferir graus acadèmics només a les facultats d’Arts i Filosofia.

Solsona va ser l’última ciutat catalana que es va incorporar als estudis superiors a partir del col·legi dominic fundat per Pau V el 1614, en el qual s’ensenyaria filosofia i teologia, i a les aules del qual podrien assistir, no solament els membres de l’orde, sinó qualsevol estudiant solsoní. Tant d’èxit va assolir el col·legi, anomenat Llobera, que el bisbe de Solsona, Fra Juan Alvaro, cistercenc, va recomanar al papa la conveniència que aquells ensenyaments fossin elevats a universitaris i que la institució pogués conferir els graus corresponents. El papa, el 1620, va autoritzar la nova universitat amb totes les facultats d’Arts liberals i Medicina, Dret civil i canònic, i Teologia. Al mateix temps, la nova universitat era equiparada amb els privilegis de les d’Alcalà de Henares, Sevilla, Salamanca i Valladolid. Malgrat aquests privilegis, la Universitat de Solsona fou menystinguda, com es demostrà el 1665, any en què el rector i els catedràtics de Barcelona van elevar al rei la petició que a Solsona no es poguessin conferir graus de doctor de cap facultat.

Totes les universitats de Catalunya van ser suprimides per Felip V el 1717 i amb els seus béns es va fundar la Universitat de Cervera, que inicià la nova cultura universitària catalana del segle XVIII, etapa que es va allargar fins al 1842, tot i que, per una reial ordre del 1837, es manava el trasllat provisional de la Universitat de Cervera a Barcelona fins que les Corts aprovessin el pla d’instrucció pública.

Pel que fa a la documentació en els territoris de llengua catalana i a la Corona d’Aragó en general, es fundaren una sèrie d’estudis generals, que a la pràctica poc van tenir a veure amb els grans moviments universitaris sorgits a l’empara associacionista espontani de Bolonya i París. Aquesta divergència encara s’accentua més quan es comprova que la vida universitària d’aquests Estudis fou molt precària i passà per constants daltabaixos motivats essencialment per la penúria econòmica, la miopia dels polítics i els interessos de les oligarquies docents i urbanes de cada lloc.