Les dificultats polítiques a la baixa edat mitjana

Al final del segle XIII, fins i tot abans en algunes regions, va cessar abruptament el procés expansiu que de manera sostinguda havia afectat tot Europa durant els dos segles anteriors. Era el primer símptoma de l’esgotament del sistema feudal, d’un model de desenrotllament. Des d’aleshores, les grans fams i epidèmies dels segles XIV i XV van posar en evidència els desequilibris d’un sistema obsolet. Era la crisi del feudalisme.

Es tractava d’una crisi generalitzada que afectà totes les estructures materials, socials i mentals. Fams i epidèmies determinaren reajustaments dels sistemes d’explotació agraris, el caràcter contradictori dels quals fomentà les lluites camperoles i les reaccions senyorials, típiques del període. Les ciutats, beneficiades al començament pel fluix migratori camperol, es veieren commogudes per les tendències immobilistes de les oligarquies i els programes democratitzadors d’amplis sectors socials urbans.

Les monarquies es trobaren atrapades en aquest context de conflicte. La seva autonomia d’acció els exigia un drenatge més eficaç de recursos, que superés la vella malla de drets feudals, de gestió complexa i de rendiments aleatoris, encara que clarament insuficients. El concepte, tantes vegades repetit, que el rei “deu viure de lo seu” va constituir un hàbil estratagema per a limitar la monarquia, sostraient-li el control dels recursos financers.

La desigual textura econòmica i social dels països que componien la Corona d’Aragó determinà cronologies i desenvolupaments específics de la crisi. L’any 1333, “lo mal any primer”, va romandre com a símbol de la crisi agrària catalana, situació extensible a Mallorca; però Aragó, i també València, experimentaren greus dificultats arran de la crisi de les Unions (1347-48) i de la guerra dels Dos Peres (1356-75). La diversitat social i institucional va imposar continguts diferenciats a la crisi: el problema remença fou una qüestió específica de Catalunya; a Mallorca, el camperolat era de condició lliure; i a Aragó i València, els mudèjars van constituir la massa dels treballadors en condicions de servitud rigorosa. Per això mateix, a Catalunya es lluità per l’adquisició de drets econòmics i jurídics. A Mallorca, els forans van combatre, al so de “qui deu que pac”, contra la corrupció administrativa generada pel deute públic i l’administració dels impostos. I a Aragó i València, no hi hagué lluites camperoles, exceptuant anècdotes aïllades, durant els segles XIV i XV.

El desenvolupament de la crisi també va tenir seqüències diferenciades. La fallida financera de Barcelona es va produir en el període 1381-83, precisament quan començaven les mobilitzacions dels remences, i la crisi comercial, la guerra civil i el declivi demogràfic s’hi acumularen en ràpid pendent. El 1472, Catalunya era un país sense pols, incapaç d’assenyalar directrius o d’assumir lideratges. Mallorca, després de les crisis financeres del 1372 i el 1405, i la crisi social de 1450-53 i les repercussions de la guerra civil catalana, quedà pràcticament anul·lada. Aragó es recuperà lentament durant el segle XV, mentre que València mostrà en aquesta mateixa època un singular dinamisme. A la fi de la guerra civil catalana, la ciutat de València tenia quasi la mateixa població que Barcelona, Saragossa i Palma de Mallorca juntes.

El marc político-institucional

La unió dinàstica d’Aragó i Catalunya, el 1137, determinà l’estructura político-administrativa de la Corona. Tant Aragó com Catalunya s’incorporaren, en aquella data, com a entitats que mantenien íntegres les seves disparitats econòmiques, fiscals i institucionals. Es tractava d’una confederació. Les conquestes de Mallorca i València, al segle XIII, no quedaren com a prolongacions de Catalunya o d’Aragó, sinó que ambdues entitats se sumaren a la Corona en qualitat de regnes dotats d’autonomia interna. Sicília, Sardenya i Nàpols, també amb el títol de regnes, s’incorporaren posteriorment a aquesta peculiar estructura. Darrere d’aquesta façana institucional, tanmateix, Catalunya va exercir la direcció durant bona part del segle XIV. El disseny de l’expansió mediterrània fou obra seva. Mallorca, poblada aclaparadorament per catalans, fou en alguns aspectes una prolongació del Principat; sense corts privatives, quan acudia a les convocatòries generals els seus representants se sumaven a la representació catalana, encara que esporàdicament fes valer la seva condició de regne separat. Durant el segle XV, València va assumir el paper econòmic de Catalunya, però no el lideratge que aquesta havia tingut dins la confederació.

L’estructura federativa de la Corona i les diferents circumstàncies de la incorporació de territoris determinaren la desigual intensitat de l’acció monàrquica en cada regne. Resulta evident la distinció entre els territoris units mitjançant pacte dinàstic, Aragó i Catalunya, i els territoris conquerits, València i les illes Balears. En aquests darrers, per norma general, la monarquia operà amb menys mediatitzacions. Ni Mallorca ni València no van conèixer figures equiparables al justícia d’Aragó o a la Diputació del General de Catalunya. A Mallorca i València el rei va arribar a designar els càrrecs rectors dels municipis i els components de les assemblees per assegurar-se la continuïtat del drenatge econòmic. Per aquestes raons, Mallorca es doblegà a les demandes financeres de la monarquia, a la segona meitat del segle XIV, fins al límit de les seves possibilitats. Durant el segle XV, València en va prendre el relleu; la seva contribució a les empreses d’Alfons V i, sobretot, de Ferran el Catòlic, va portar el municipi vora la fallida.

Malgrat l’eficàcia desigual de la monarquia en la captació de recursos, l’acció de la Corona en el terreny legislatiu, judicial i financer estigué sotmesa a control. Fou la teoria del pactisme. El principi va ser enunciat clarament per Francesc Eiximenis, que va assenyalar que tota autoritat emanava de la comunitat, ja que aquella no era sinó la síntesi de l’exercici de la llei que, a la vegada, era el conjunt de costums. El poder reial provenia d’un contracte tàcit entre el monarca i el poble, i ambdós s’obligaven al compliment de la llei. El sistema operava, a la pràctica, de manera que el rei no era proclamat fins després d’haver jurat els furs o constitucions. Tampoc no podia establir o abolir disposicions generals sense el coneixement i consentiment de les corts. L’aplicació i administració de la llei, és a dir, la justícia, estava limitada per la trama de jurisdiccions feudals de vell encuny, pel seguiment realitzat per les corts, i per institucions com ara el justícia d’Aragó.

En tot cas, la gestió executiva dels monarques quedava particularment limitada per l’escassetat de recursos ordinaris a la seva disposició. Com a tota monarquia feudal, el rei disposava d’un patrimoni privat, format per monopolis, drets sobre l’activitat agrària i comercial, taxes judicials i altres ingressos aleatoris. Les creixents necessitats econòmiques conduïren a una millora de la gestió i coordinació financeres, amb la creació del mestre racional af final del segle XIII. Però el sistema, malgrat les seves virtualitats, va mostrar aviat que era limitat. El disseny d’una política imperialista a la Mediterrània, durament combatuda per Gènova, exigí esforços financers colossals amb relació a les possibilitats que oferia el patrimoni reial. Aquest patrimoni estava adaptat a circumstàncies històriques superades, perquè tenia una base agrària que el feia poc adaptable. Però la seva magnitud permetia certs marges de maniobra, tot i que sempre perillosos, com a garantia de préstecs hipotecaris i hipoteques i, en darrera instància, la venda de drets i jurisdiccions.

El regne de Mallorca

La Corona de Mallorca havia estat creada per Jaume I i la constituïen territoris insulars, agrupats políticament com a regne, i territoris continentals de titularitat comtal i vescomtal, com el Rosselló, Cerdanya, Conflent, Carladès i Omaladès, i la senyoria de Montpeller. Fidel a les concepcions patrimonials, el Conqueridor realitzà successius repartiments dels seus béns entre els fills, que acabaren conformant, en els seus testaments del 1262 i el 1272, la Corona de Mallorca com a entitat independent a favor del seu fill Jaume. El 1276, aquest va prendre possessió de la seva herència i va inaugurar l’anomenada dinastia privativa. La nova dinastia va tenir una durada curta (1276-1349) i es veié afectada per nombroses incidències: de regne independent va passar a regne vassall de la corona d’Aragó (1279), i poc després les illes Balears van ser incorporades al Casal de Barcelona (1285-97).

Jaume II atorgant els privilegis de Mallorca, Llibre de Franqueses i Privilegis del Regne de Mallorca, segle XIII-XIV.

ARM / R.M.

La dinastia privativa tampoc no va tenir una gran estabilitat familiar. Jaume II de Mallorca va tenir sis fills; la Corona havia de revertir en el primogènit de Jaume, però aquest va renunciar per tal d’ingressar a l’orde franciscà, i la Corona va recaure en l’infant Sanç. El rei Sanç no va tenir descendència legítima, i per això va nomenar successor el seu nebot Jaume, fill de l’infant Ferran i d’Isabel de Sabran. La transferència de la Corona de Mallorca a un línia col·lateral va ser impugnada per Jaume II de Catalunya-Aragó i entre el 1318 i el 1321 existí un clima de tensió entre ambdues corones pel tema successori. La posició del comte rei es basava en la negativa a acceptar substitucions, és a dir, a transferir la Corona a una línia col·lateral, mentre que la de Sanç, que ho feia en el testament de Jaume I dictat el 1272, assenyalava que mentre existissin hereus barons legítims, descendents de Jaume II, aquests podien heretar la Corona de Mallorca. Malgrat la gran activitat desplegada per Jaume II de Catalunya-Aragó entorn d’aquest tema, Sanç de Mallorca va comptar amb el ferm suport de les ciutats i va poder defugir les seves reivindicacions.

La col·laboració oferta per Sanç per a l’expedició de Sardenya, que consistí en 20 galeres i un préstec de 25 000 lliures, va posar una breu treva a les reclamacions del comte rei. Però la salvació de la línia dinàstica s’havia dut a terme per mitjà d’exposar la Corona de Mallorca a un període de debilitat política. Quan, el 1324, Sanç de Mallorca va morir, el seu successor només tenia nou anys. Jaume II d’Aragó reclamà de nou els seus drets successoris prioritaris, i va posar en marxa estratègies de legitimització i pressió, com ara la reunió d’un parlament, l’inici de contactes amb les autoritats de Mallorca, Perpinyà i Montpeller, i la invasió del Rosselló i de Sardenya al desembre del 1324. Mentrestant, es va organitzar un consell de regència, de composició molt conflictiva, que nomenà l’infant Felip, germà del rei Sanç, com a tutor de Jaume III. Entre el 1324 i el 1326, la Corona de Mallorca va viure moments de gran tensió, encara que l’infant Felip va reconduir la situació en canvi d’importants sacrificis econòmics.

Però la fi de la dinastia privativa era ja segellada. La problemàtica catalana amb Gènova, derivada de l’ocupació de Sardenya, havia quedat resolta el 1336. França i Anglaterra es trobaven en guerra des del 1337. Castella, amb l’ajut catalanoaragonès, havia posat sota control el tema benimerí. Va ser el moment en què Pere el Cerimoniós va abordar, sense contratemps, la reincorporació de Mallorca el 1343, i dels territoris pirinencs el 1345. Jaume III encara va intentar, el 1349, de recuperar l’illa: havia venut Montpeller al rei de França per aconseguir finançament, però fou derrotat i mort a Llucmajor.

Pel que fa a l’ordre interior, la dinastia privativa posà en marxa un notable programa reformista que consistia en la promoció dels sectors primari i secundari, amb un pla de colonització agrària i la introducció d’una manufactura tèxtil. La creació d’un sistema monetari propi, basat en els rals d’or i plata, i d’una xarxa de consolats a l’estranger, pretenia de rubricar la personalitat independent del regne. Una política d’incorporació dels estats senyorials que havien sorgit arran de la conquesta de les illes Balears, i de racionalització financera que millorava els sistemes de captació i administració dels recursos del patrimoni reial, permeteren als seus reis una modesta, encara que sòlida, autonomia. Les incidències exteriors, però, determinaren que el programa reformista, que irrompé amb força el 1300, perdés velocitat i acabés mancat de l’impuls necessari per a aconseguir les finalitats que s’havien proposat.

La curta vida del Regne de Mallorca

El palau dels reis de Mallorca, Perpinyà, segles XIII-XIV.

La Corona de Mallorca, perfilada en els successius testaments de Jaume I, va ser integrada per territoris insulars —l’arxipèlag de les Balears— i continentals —comtats de Rosselló i Cerdanya, territoris de Conflent i Vallespir, senyoria de Montpeller, Carladès i Omeladès—. La nova dinastia, inaugurada per Jaume II de Mallorca, va tenir una curta durada (1276-1349) i va patir nombroses incidències: de regne independent passà a regne vassall d’Aragó el 1279, i les Illes romangueren incorporades a la Corona d’Aragó entre el 1285 i el 1297. Però durant els breus períodes de pau, els seus reis van desplegar un ampli programa de reordenació interna. Les seves actuacions van girar entorn de la promoció del sector primari i secundari de les Illes, la creació d’una moneda pròpia i el projecte d’establiment de xarxes consulars a l’exterior. En el context d’una política de prestigi de la nova monarquia, es reformaren els palaus reials de Perpinyà i de Ciutat de Mallorca i es bastiren altres residències secundàries, com els palaus rurals de Sineu i Manacor, i també les deveses o vedats de caça de Bellver, amb el seu castell residència, d’Artà i del Teix.

Els inicis de la crisi

El contrast entre l’operació de la reincorporació de Mallorca, ben planificada i executada, i el comportament de Pere el Cerimoniós en el tema de la Unió aragonesa i valenciana resulta sorprenent. Una decisió reial, la de nomenar hereva la seva filla Constança, defugint els drets del seu germà Jaume, va provocar una cadena de reaccions que desbordaren un rei vacil·lant.

Sota el pretext que el rei trencava la tradició successòria —que excloïa les dones del govern del Principat i de la resta de territoris de la Corona—, els unionistes d’Aragó i de València miraren de revifar el moviment iniciat arran dels esdeveniments de Sicília el 1283. Però el moviment adquirí, a Aragó i a València, significats diferents. A Aragó prengué un caràcter aristocràtic, destinat a reduir encara més el paper del rei. A València tingué un caràcter popular i constitucional. La reivindicació de la successió per part de Jaume, amb la consegüent divisió de la família reial, el convertí en candidat-hostatge dels unionistes, que imposaren una estratègia de guerra. Després d’algunes vacil·lacions, que el dugueren a transigir amb els unionistes, Pere el Cerimoniós es decidí per l’enfrontament i la repressió del moviment. La Unió aragonesa fou esclafada a Épila. La Unió de València i el seu regne fou vençuda el mateix any, el 1348, a Mislata. Les accions realitzades per Jaume III de Mallorca des de Montpeller també van ser repel·lides. El rei havia triomfat, evidentment, però a un cost elevat: va suprimir el privilegi de la Unió, del 1283, però mantingué inalterada l’estructura constitucional d’Aragó i, fins i tot, reforçà el paper del justícia d’Aragó; va repel·lir la invasió de Jaume III, però no va poder impedir que aquest vengués Montpeller a la Corona francesa.

La guerra de la Unió tingué, a més, un efecte debilitador a Aragó i València, a vuit anys vista de la guerra amb Castella i només a dos de l’enfrontament amb Gènova pel domini de Sardenya. En aquesta illa confluïren tres concepcions antitètiques: el desig d’independència i d’unitat nacional, representada pels jutges d’Arbórea; el pla català de convertir Sardenya en un regne amb estructures i funcionament netament peninsulars; i, finalment, l’interès de Gènova d’assegurar la seva preeminència comercial. Però Sardenya no era solament un tema local, ja que s’hi dirimia l’hegemonia a la Mediterrània occidental. Pràcticament tot el regnat de Pere el Cerimoniós estigué ocupat per revoltes sardes i, indirectament, per conflictes amb Gènova. Després de la revolta sarda del 1347, que va coincidir amb la guerra de les Unions i l’increment del corsarisme, el 1351 va esclatar la guerra amb Gènova; els catalans s’aliaren amb Venècia i es lluità tant en aigües de Constantinoble com de l’Alguer. La victòria catalanoaragonesa i la pau signada amb Gènova (1360) només foren una treva. A partir del 1364 va esclatar una nova insurrecció a Sardenya. Entretant, Gènova desvià les seves activitats comercials cap a Castella, que es convertí en centre de les seves operacions a la Mediterrània occidental.

Quan encara eren vigents les hostilitats amb Gènova, la Corona d’Aragó es veié involucrada en una guerra imprevista i absurda. Propòsits imperialistes determinaren que el monarca castellà Pere I el Cruel declarés la guerra, el 1356, a la Corona d’Aragó. Fou una guerra llarga, de gairebé vint anys, en la qual Castella va fer servir alternativament tàctiques de conquesta i de desgast. Pere el Cerimoniós reaccionà amb energia. Les seves accions diplomàtiques es dirigiren tant a aïllar Castella com a crear-li problemes interns. A la fi, es decidí a donar suport a Enric de Trastàmara com a rei en canvi del Regne de Múrcia. Quan Pere el Cruel caigué assassinat a Montiel (1369), la victòria del comte rei semblava assegurada. Però la guerra hagué de continuar: Enric es negà a complir el seu compromís, fins a la definitiva pau a Almazán, el 1375. Eren hores tristes: Pere el Cerimoniós havia repel·lit l’agressió i havia col·laborat a la instauració d’una nova dinastia a Castella, sense treure’n cap profit. De tot el que s’havia pactat a Almazán només el matrimoni d’Elionor d’Aragó i Joan I resultà, a la llarga, operatiu. Àmplies zones d’Aragó i València havien quedat destrossades. Barcelona es ressentia de l’esforç financer realitzat durant la guerra, i el municipi de Mallorca, arran de la mateixa causa, havia fet fallida i es trobava sotmès a un pla d’estabilització des del 1372.

El nul profit de la guerra amb Castella tingué com a contrapunt el desplegament de la política mediterrània de la Corona. Les actuacions del Cerimoniós a Sicília van assolir, a la llarga, la virtualitat de preparar la seva incorporació i, durant algun temps, la dels ducats d’Atenes i Neopàtria. Diferents combinacions dinàstiques determinaren que, el 1377, la seva neta Maria es convertís en reina de Sicília i que el 1392 es concertés el seu matrimoni amb Martí el Jove. No obstant això, durant aquest període fou Pere el Cerimoniós qui assumí la direcció dels assumptes sicilians i qui incorporà, el 1379-80, els ducats grecs, dependents nominalment de Sicília.

La guerra dels Dos Peres

La guerra dels Dos Peres. 1356-1365.

El conflicte es va produir en el context d’una Corona d’Aragó debilitada per la guerra de les Unions —que va finalitzar l’any 1348—, per la Pesta Negra —que segons la Crònica de Pere el Cerimoniós delmà la població de València— i per la guerra amb Gènova, iniciada l’any 1350. Precisament, l’aliança de la Colona d’Aragó amb Venècia havia posat en marxa la coalició de Gènova amb Castella. En aquest sentit, la guerra dels Dos Peres va ser, en certa manera, una continuació encoberta de la guerra entre Aragó i Gènova. En la primera fase del conflicte que enfrontà Castella i Aragó, entre el 1356 i el 1363, es va produir la invasió d’Aragó i València per Pere I de Castella. Els castellans ocupaven grans territoris, gairebé sense resistència, i es retiraven quan advertien la presència d’un exèrcit de la confederació. Aquesta estratègia es va complementar amb el blocatge naval de València i Barcelona, però sense presentar batalla, i l’intent d’establir a Eivissa una base per a col·lapsar el comerç i l’avituallament de València. Després de la pau de Morvedre, firmada el 1363, es va reprendre la guerra dos anys després, però ja no era tant una guerra entre Castella i Aragó com una guerra civil de Castella, entre els partidaris d’Enric de Trastàmara i els de Pere el Cruel. Després de la mort d’aquest darrer el 1369, 1a guerra amb Aragó va continuar sis anys més, a causa de la negativa del nou rei de Castella de fer efectius certs pactes de cessió territorial acordats quan era pretendent.

Els regnats epígons

Entre el 1387 i el 1410 governaren els fills de Pere el Cerimoniós, Joan I i Martí l’Humà. Heretaren del seu pare una política internacional ambiciosa i uns escassos mitjans financers que cada vegada depenien més de les corts; el marge de maniobra era molt reduït en unes circumstàncies històriques sovint excepcionals. Els apel·latius tradicionals adjudicats a Joan I subratllaven la seva irresponsabilitat o el desviament dels seus interessos cap a àmbits considerats com a perifèrics de l’activitat política. És cert que el rei cedia sovint davant l’oligarquia i semblava poc disposat a prosseguir la política exterior amb la mateixa intensitat amb què l’havia desenvolupada el seu pare. El 1386, amb motiu del malestar contra les actuacions dels ciutadans honrats al municipi de Barcelona, s’elaborà un programa de reformes. Per als sectors socials populars aquestes havien de tenir en compte tres segments: el polític, l’econòmic i el fiscal; les mesures proposades es concretaven a ampliar i fer més representatives les principals conselleries, eliminar els privilegis fiscals i potenciar els sectors secundari i terciari. El projecte, que fou elaborat amb el beneplàcit de Pere el Cerimoniós, quedà sense efecte: Joan I es negà a aprovar-lo davant la perspectiva d’un enfrontament amb l’oligarquia. Tanmateix, cal atribuir-li l’organització dels interessos mercantils dels defenedors de la mercaderia, el 1394, i la creació d’una línia regular de comerç amb Flandes. També el rei va promoure, sense resultat, l’alliberament de tots els esclaus grecs i un tímid suport a menestrals i camperols de Mallorca, encara que sense abordar els problemes de fons que afectaven aquests col·lectius. En la mateixa línia caldria situar l’intent de recuperar per al patrimoni reial els drets i jurisdiccions alienats en èpoques anteriors.

Martí l’Humà, Privilegis de la Cartoixa de la Valldecrist, 1404.

BC

Al final del segle es produí l’eclosió dels greus desajustos provocats per les crisis econòmica i demogràfica. Les reivindicacions camperoles i els avalots populars com ara els assalts als calls de València, Ciutat de Mallorca i Barcelona, el 1391, sintetitzen la problemàtica de l’època. Aquest fou el panorama que heretà Martí l’Humà quan inicià el seu govern el 1396. Quan va morir Joan I, Martí es trobava a Sicília per tal d’eliminar els darrers focus de la revolta suscitada el 1392. No tingué pressa a tornar per ser coronat rei d’Aragó: la incomunicació entre Joan I i les corts havia desembocat en un procés contra els consellers del rei, com a censura implícita contra les actuacions d’aquest. El nou rei hagué de desenvolupar una política de negociació i apaivagament, i va reprendre la tradició parlamentària que Joan I havia procurat defugir. El restabliment de l’entesa va permetre una major activitat de les operacions a Sardenya. En una primera fase, que es desenvolupà el 1396-97 i que culminà amb la pau amb Gènova el 1402, els resultats foren minsos; només s’obtingué el domini precari de l’Alguer, Càller i Longosardo. Alguns anys després, el 1409, Martí el Jove guanyà la batalla de Sanluri i, encara que l’illa quedà sense pacificar del tot, aconseguí d’acabar amb les aspiracions nacionalistes sardes.

La política internacional de Martí l’Humà tingué amb el Cisma d’Occident un altre focus d’atenció. Quan sorgí l’escissió, el 1377, Pere el Cerimoniós adoptà una actitud de cautela que es traduí en una política de rendibilitat, però el gir pro-francès de la política exterior de Joan I determinà, com a corol·lari, el seu alineament amb els papes d’Avinyó; finalment, Martí l’Humà, en certa manera captiu d’aquesta aliança ja que estava casat amb Maria de Luna, familiar de Benet XIII, anà encara més enllà en prestar ajuda armada al papa d’Avinyó i oferir-li refugi quan fou abandonat per la monarquia francesa. A partir del 1408, Benet XIII passà a residir en terres catalanes, primer a Perpinyà i després a Barcelona.

La tímida política de recuperació del patrimoni reial iniciada per Joan I fou represa amb vigor per Martí l’Humà. El 1399 establí el principi jurídic d’inalienabilitat del patrimoni regi, i posà en marxa mecanismes administratius per tal de gestionar la seva reintegració. El finançament de l’empresa havia d’anar a càrrec dels subsidis de corts i de les aportacions dels col·lectius afectats. Però ni les corts mostraren entusiasme pel projecte com es dedueix de les quantitats votades, que no demostren una voluntat resolutiva del tema, ni els camperols remences veieren en el projecte reial cap avantatge. A més a més, aquesta política entrà en contradicció amb ella mateixa quan el rei hagué de procedir a noves alienacions, apressat per depeses com ara la campanya de Sardenya.

Martí el Jove, l’únic hereu de Martí l’Humà, va morir el 1409, poc després de la batalla de Sanluri. Amb aquest fet, Sicília s’incorporava directament a la Corona d’Aragó, però s’obria també la problemàtica de la successió.

El compromís de Casp

Juntament amb el tractat de Corbeil (1259), que va comportar la renúncia al predomini català al sud de França, possiblement el compromís de Casp va ser el segon gran tema objecte de polèmica. La forma en què es desenrotllaren els esdeveniments en ambdós casos exasperà la historiografia romàntica i nacionalista catalana, víctima evident d’un error: la percepció anacrònica dels esdeveniments. Aquesta historiografia i la seva rèplica castellana tendiren a personalitzar el problema de la successió en les figures contraposades de Jaume d’Urgell i Ferran d’Antequera, a manera de víctima i botxí; a censurar tota la qüestió de procediment que desembocà en el compromís de Casp i les maniobres realitzades per Benet XIII, i, finalment, a rubricar l’estrangeria de Ferran amb la seva seqüela de la fi de la “civilització catalana”.

Conceptes com els d’autodeterminació d’un poble i revenja d’Aragó sobre Catalunya han introduït nous elements anacrònics en la interpretació de la qüestió successòria de Martí l’Humà. Només a partir de Jaume Vicens Vives es començà a situar el tema en una dimensió històrica, sense adherències ideològiques o juridicistes.

Escut de Martí l’Humà, segle XV.

MCB / R.M.

Després de la mort de Martí el Jove, el 1409, Martí l’Humà posà en marxa diverses iniciatives successives: el seu matrimoni amb Margarida de Prades i el nomenament de Jaume d’Urgell com a governador i lloctinent general, càrrec reservat generalment als hereus. Cap no donà resultat. Ni el rei obtingué la successió desitjada, ni Jaume d’Urgell va saber assegurar-la-hi des del seu càrrec de privilegi. Pocs mesos abans de la seva mort, el rei intentà encara una nova fórmula, que consistia a reunir una assemblea de notables per assessorar-lo en el tema de la successió. L’assemblea no arribà a reunir-se a causa de la mort del monarca al final del 1410. La qüestió successòria quedà, doncs, oberta. Però amb aquesta darrera iniciativa, Martí l’Humà havia marcat, d’alguna manera, el camí a seguir.

Els parlaments, que havien d’assentar les bases procedimentals, no assoliren de reunir-se fins al començament del 1411. En aquests moments, ja eren públiques les candidatures presentades. Una era la de Jaume d’Urgell que, al començament, figurava com a pretendent destacat; era net de Jaume I d’Urgell, germà de Pere el Cerimoniós, i era casat amb Elisabet, germana de Martí l’Humà. Tenia força suport, tant a la capital de València com en sectors nobiliaris catalans i aragonesos, però estava molt lluny d’aconseguir la unanimitat al seu voltant. Un altre candidat era Ferran d’Antequera, net per via materna de Pere el Cerimoniós; la seva candidatura, poc considerada al començament, agafà més importància amb el temps, tant per l’activitat dels seus ambaixadors com per la puntual actuació de les seves tropes a Aragó i València. També l’assassinat de l’arquebisbe de Saragossa, atribuïda a elements pro-urgellistes, afavorí Ferran. Altres candidatures, com les d’Alfons, duc de Gandia, i Lluís, duc de Calabria, exhibien drets dinàstics similars basant-se en la parentela col·lateral, però la seva capacitat aglutinadora era dèbil. Elisabet d’Aragó i Fortià, esposa de Jaume d’Urgell, també va decidir de presentar-se de manera independent, però va ser rebutjada perquè prevalgueren els pretendents barons. El mateix rebuig inicial es produí respecte a Frederic de Luna, fill natural de Martí el Jove.

Entretant, el procés parlamentari prosseguia lentament, ja que es trobava obstaculitzat per les dissensions internes i pels problemes de coordinació. El papa Benet XIII va decidir d’activar les deliberacions i aconsellà l’elecció de compromissaris, tres per cada regne, per elegir el candidat. La proposta fou recollida i concretada en la concòrdia d’Alcanyís (febrer del 1412), on s’assenyalà Casp com a lloc idoni per a les deliberacions dels compromissaris. El pretendent elegit havia d’obtenir com a mínim sis vots i almenys un en cada regne i principat; el regne de Mallorca i la resta de regnes insulars van ser exclosos de les deliberacions i de l’elecció de compromissaris. El 29 de juny de 1412 van concloure les deliberacions dels compromissaris de Casp amb la designació de Ferran d’Antequera com a rei d’Aragó, en obtenir sis dels nou vots; els tres vots aragonesos, dos de valencians i un de català van ser per a ell. Havia triomfat una opció dinàsticament discutible, però políticament útil per als interessos en joc. Jaume d’Urgell va recórrer aleshores a accions desesperades com ara la rebel·lió, però fou derrotat i es refugià a Balaguer. El 1413 va haver de rendir-se, i fou condemnat a presó perpètua i a la confiscació dels béns.

Els Trastàmara a la Corona d’Aragó

La instauració dels Trastàmara a Aragó, amb Ferran I, va coincidir amb una revitalització del pactisme, que es traslladà, aleshores, de l’àmbit purament financer a l’estrictament polític. L’ambient d’inseguretat i la mateixa desunió dels compromissaris catalans pel que feia a la seva candidatura, aconsellaren a Ferran I una política de concessions. La situació política es reflectí a la Cort de Tortosa (1413), on el rei va haver de fer les següents concessions: paralització de la política de restauració del patrimoni reial; anul·lació de l’estament de cavallers que havia habilitat Joan I; supressió de qualsevol mesura a favor dels remences i, finalment, conversió de la Diputació del General en custodi i garant de les constitucions i privilegis de Catalunya, amb la qual cosa assumia la representació política del país.

Noble, tapís de la Bona Vida, segle XV.

MDT / R.M.

Ferran I va dissenyar una línia continuista en la política mediterrània, amb intervencions afortunades, encara que no concloents, a Sardenya i a Gènova. En el tema del cisma, intentà sense èxit que Benet XIII renunciés i optà a la fi per retirar-li l’obediència.

La prematura mort del rei, el 1416, determinà que el regnat de Ferran I fos de transició, ja que no es va poder dur a terme ni consolidar cap acció política concreta. No obstant això, noves exigències de corts, les de Montblanc del 1414, van ser rebutjades. L’any següent, ordenà d’aixecar un inventari de les rendes i drets amb la finalitat d’endegar un sanejament del patrimoni reial, clarament deficitari si es jutja per les dades aportades per les Corts d’Aragó, celebrades el 1412. En aquest regne, els ingressos ordinaris eren de 26 000 florins, mentre que les despeses pujaven a quasi 34 000 florins. No era millor la situació de la hisenda reial en altres regnes, com el de Mallorca: des de l’època de Joan I els romanents de la procuració reial eren consignats al prestador Luchino Scarampi.

Les Corts del 1416 i de 1419-20, que se celebraren la primera a Barcelona i l’altra a Sant Cugat i Tortosa, van deixar sense resoldre la problemàtica financera i sense millorar la qüestió dels remences, i se centraren en temes que, sovint, foren perjudicials a les prerrogatives reials. A la Cort de Barcelona, es negà a Alfons el Magnànim tot tipus de subsidi, i a la de Sant Cugat-Tortosa se li concedí una modesta ajuda de 50 000 florins. El rei, en contrapartida, va haver de cedir en els temes de la reserva dels beneficis eclesiàstics a catalans, de l’elecció dels ministres del consell reial amb el preceptiu consentiment de les corts, i de la independència de l’audiència reial; hagué d’acceptar, així mateix, la nul·litat de les ordenances reials contra les constitucions i els usatges. La qüestió del sanejament del patrimoni reial fou descartada quan s’acusà el monarca d’abús en la concessió de prebendes a castellans.

La confrontació no resultà positiva per a cap de les dues parts, i va crear un clima d’incomunicació, a vegades de confrontació, entre Alfons el Magnànim i els estaments catalans dirigents. Davant del limitat drenatge financer que li atorgava les corts catalanes, el monarca cercà una alternativa econòmica en el joc perillós de la mediació en els conflictes camperols i urbans. Una estratègia similar utilitzà a Mallorca amb els ciutadans i forans, tot i que acabà per perdre el control de la situació quan esclatà la revolta forana del 1450. A Aragó, on no hi havia conflictes socials comparables als mencionats, el rei hagué de pactar amb la noblesa i negociar sobre la base de l’especulació sobre els drets jurisdiccionals. Només a València, el regne més pròsper de la Corona, Alfons el Magnànim trobà un finançament estable per a les seves empreses.

Alfons el Magnànim

Alfons el Magnànim, Lo libre dels fets e dits del rey Alfonso, segle XV.

BC

Fill de Ferran d’Antequera i d’Elionor, anomenada a Castella “la rica hembra”, Alfons el Magnànim fou sens dubte un rei amb personalitat i idees ben definides. Renovador de la política expansiva a la Mediterrània que des dels temps de Pere el Gran, Jaume el Just i Pere el Cerimoniós havia caracteritzat l’actuació catalanoaragonesa, aquest Trastàmara, després d’unes primeres topades amb les corts catalanes i valencianes i amb la institució del justícia aragonès, sintonitzà mitjançant un seriós pactisme amb els territoris que governà. A la vegada, els eixamplà amb la conquesta de Nàpols —a més a més de la possessió de Sardenya i de Sicília—. Fou aleshores que el rei Alfons, que havia desplaçat la seva cort a terres napolitanes i s’havia convertit en un autèntic mecenes humanístic, somià amb un projecte d’integració econòmica de tots els seus regnes. Volgué garantir intercanvis comercials entre la draperia tèxtil catalana i forments i primeres matèries italianes, gràcies a una construcció naval pròpia revifada a les drassanes que asseguraria un incipient mercantilisme. Però a mitjan segle XV la crisi catalana es palesà, més que en el fallit monopoli dels mercats, en la feblesa i la mala orientació d’unes estructures productives, cares i de luxe. Aquestes estructures es mostraren tan arcaiques i tan refractàries a evolucionar cap a una producció barata i quantitativament superior —pròpia del capitalisme mercantil— com arcaic era el marc rural on els senyors feudals pretenien l’hegemonia davant l’agitació remença. Pertot arreu, comerç, mercats, ciutats i camp, el programa del Magnànim es fongué com la cera a les portes de la guerra civil del Principat.

Les intervencions d’Alfons el Magnànim a Còrsega, Sardenya i Nàpols

La política mediterrània d’Alfons el Magnànim es caracteritzà per les accions a Còrsega, Sardenya i Nàpols. En la primera, del 1420 al 1423, el rei intentà de fer efectius els drets de la Corona sobre Còrsega que, pel tractat d’Anagni (1295), s’havia transferit, juntament amb Sardenya, a l’àrea d’influència catalana. Per diverses raons, aquests drets mai no s’havien fet efectius. Tanmateix, la revaloració estratègica de l’illa i la seva relació amb el domini de Sardenya feren prendre al rei la determinació d’organitzar una campanya per incorporar l’illa a la Corona. El 1420 s’ocupà Calvi, però la reacció genovesa, amb enclavaments importants a Còrsega, obligà a suspendre les operacions.

La segona fase de la política mediterrània del Magnànim va tenir com a escenari Sardenya. Des del 1323, existia a Sardenya un sistema polític dual: uns territoris eren administrats directament per la Corona, i els altres depenien dels jutges d’Arborea, vinculats al rei d’Aragó per un contracte de vassallatge. Aquests darrers s’erigiren en representants de les aspiracions nacionalistes sardes i, amb l’ajut genovès, assoliren de mantenir l’illa en rebel·lia durant tota la segona meitat del segle XIV. El 1409, Martí el Jove, tot i els seus èxits militars, no va poder consumar el domini de l’illa, i, posteriorment, Ferran I va dur a terme una política d’apaivagament amb Gènova i d’atracció d’alguns dirigents sards. Tot i això, el 1415 Alfons aconseguí de dominar una nova rebel·lió i de portar el jutge d’Arborea a una negociació política. El 1420, finalment, el rei d’Aragó signà un pacte amb Guillem III de Narbona-Bas, jutge d’Arborea, pel qual aquest li cedia tots els seus drets a Sardenya en canvi de 100 000 florins. Finalitzava, així, un segle de conflictes amb greus repercussions a les finances dels països de la Corona d’Aragó.

La tercera intervenció mediterrània d’Alfons el Magnànim es produí a Nàpols. El rei d’Aragó aconseguí de ser declarat hereu de la reina Joana II, però Alfons no va poder assegurar la seva posició. Una revolta suscitada per elements oposats a la seva candidatura determinà la renúncia del monarca i el seu retorn a la Península el 1423. El tema de Nàpols quedà posposat, però no descartat. El 1431, aconseguí un subsidi de 80 000 florins per a la conquesta de Nàpols. Va fer els preparatius necessaris des de Sicília, però la seva flota fou vençuda a Ponça pels genovesos i ell mateix va caure presoner el 1435. Un pacte signat amb Filippo Sforza, duc de Milà, sobre el repartiment d’Itàlia, li va permetre de reprendre la campanya de Nàpols, malgrat que la reina Joana s’havia inclinat per declarar hereu Renat d’Anjou. Tot i això, Alfons el Magnànim conquerí Nàpols el 1442, no obstant l’oposició del papa i l’hostilitat dels genovesos. A Nàpols establí la seva pròpia dinastia en designar com a hereu el seu fill Ferrante i, a més, fou una palanca per a operacions agressives a la Mediterrània oriental.

Els assumptes de Castella, amb interessos i compromisos familiars, també van ser un focus d’atenció els primers temps del regnat del Magnànim. Tanmateix, se’n desentengué aviat i els confià al seu germà Joan, potser perquè el rei va arribar a ser conscient del caràcter contradictori de les seves intervencions: col·laborava a minar a Castella el que desitjava obtenir per als seus regnes: l’autoritat i les prerrogatives reials com a fet indiscutible.

La prioritat absoluta atorgada pel rei a la política mediterrània i, fins i tot, al començament, als temes castellans, era una conseqüència de la confrontació amb l’oligarquia catalana i la noblesa aragonesa i, a la vegada, causa de la irresolució dels greus problemes interns catalans. Hi contribuïa una certa duplicitat en la presa de decisions, en conferir parcel·les de gestió importants a la seva esposa, la reina Maria, i al seu germà Joan, rei consort de Navarra i futur rei de Catalunya-Aragó. Aquesta duplicitat provocava desajustos i, com que hi havia percepcions diferents dels problemes, no eren infreqüents les col·lisions. El 1447, el rei desautoritzà públicament la seva esposa pel que feia referència a la resolució del problema de les bandositats a Mallorca, i assumí directament el control de la qüestió.

El problema remença i la reforma dels municipis

Entre el 1380 i el 1390 es produïren les primeres agitacions camperoles. El 1391, grups de camperols participaren en el saqueig del call de Girona i incendiaren masies de la comarca. Mentrestant, s’iniciaren gestions a la cort per tal d’extingir els mals usos o reconvertir-los en rendes. Els camperols assoliren d’arrencar algunes disposicions favorables de Joan I i Martí l’Humà. Però la negativa dels remences a contribuir econòmicament a la redempció jurisdiccional, que havia proposat Martí, determinà que aquest suspengués les reunions i els sindicats de camperols. Un nou retrocés es produí arran de l’entronització de Ferran I: la rebel·lió de Jaume d’Urgell i l’ambient d’inseguretat després del compromís de Casp constituïren una conjuntura favorable per tal que els estaments privilegiats exigissin la derogació de les mesures a favor dels remences. Aquests reaccionaren amb noves mobilitzacions violentes: destruïren collites, incendiaren i agrediren els agents senyorials, aixecaren creus i excavaren fossats a les masies.

Durant el regnat del Magnànim, el problema remença entrà de nou en una via de negociació, gairebé de solució. El 1445, la monarquia, necessitada de diner, s’apropà als remences i autoritzà, tres anys després, la constitució d’un sindicat remença que arribà a reunir 20 000 afiliats. Finalment, el 1455 i el 1457, suspengué provisionalment els mals usos, i es concedí la llibertat als camperols. Però l’oposició de la noblesa, del clergat i del patriciat impediren que aquestes mesures arribessin a consolidar-se.

Grup de ciutadans, retaule de Sant Bartomeu de Cruïlles, segle XV.

MD’A. / R.M.

Una altra vella reivindicació, que aleshores va rebre un nou impuls, fou la reforma de les estructures municipals de Barcelona, qüestió pendent des de la darrera època de Pere el Cerimoniós. Durant la primera meitat del segle XV, es produí un agreujament de la situació econòmica, amb la qual cosa les exigències barcelonines es van fer més intenses i reiterades. La responsabilitat del deteriorament de la vida urbana s’atribuïa a la Biga, facció aristocràtica que governava a Barcelona des del 1420 i que era integrada pels grans negociants i inversors aliats amb els anomenats “hòmens de casada”. En contrast amb la Biga, tant semàntic com sociològic, es formà durant la primera meitat dels segle un partit de caire popular anomenat la Busca, integrat per mercaders exportadors, menestrals i artistes.

El 1449, Alfons el Magnànim designà Galceran de Requesens com a lloctinent general de Catalunya. El precedia una fama de reformista, ja que havia introduït, per exemple, el sistema d’insaculació a Menorca. Requesens formalitzà una aliança amb la Busca i el 1452 legalitzà el Sindicat dels tres estaments i poble de Barcelona, que elaborà un programa proteccionista en matèria industrial i comercial, i, l’any següent, aconseguí que la Busca es fes càrrec del municipi. El pla programàtic, concebut el 1452, es plasmà aleshores en mesures concretes de devaluació monetària per tal d’evitar l’especulació amb el croat, de prohibició d’importacions de draps estrangers i de monopoli del transport de mercaderies. A tot això, s’afegiren mesures d’ampliació de la representativitat dels òrgans executius i assembleistes del municipi, i un pla de control de despeses mitjançant l’auditoria de les actuacions fraudulentes, especialment en les negociacions de grans. Amb això, s’assumia gran part de la política reial: Alfons el Magnànim sancionà el mateix any 1453 l’acta de navegació i l’any següent procedí a una devaluació monetària. Però aquesta política, encoratjada pels buscaires, afectava interessos clau de l’oligarquia. La Biga, des de la plataforma que li oferia el control de la Diputació del General, s’oposà a les mesures reformistes i va posar en marxa una campanya on la idealització del passat servia de tramoia a interessos concrets, que la crisi feia indefinibles. Malgrat l’ofensiva parlamentària de la Busca i accions com la retirada de la moneda de tern, els buscaires assoliren de consolidar-se en el govern municipal fins el 1460.

Ni la vida municipal ni la situació econòmica eren millors a Mallorca. La problemàtica girava entorn de la necessitat d’amortitzar el deute i la política fiscal més adequada per a aconseguir aquest objectiu. Tot i els plans d’amortització, el nivell del deute no es reduí, i la seva lenta conversió en deute interior no s’assolí fins a partir del 1431. Al fracàs d’aquesta política encoratjada pels forans, s’uní també el rebuig dels estaments dirigents en basar l’estratègia fiscal en els impostos directes. El conflicte determinà la consolidació de faccions i el canvi dels sistemes electorals. Aquesta situació es mantingué fins el 1447, en què Alfons el Magnànim es decidí a implantar el sistema d’insaculació, anomenat “sort i sach”. La seva virtualitat es basava a deixar que fos la sort la que determinés l’ocupació de càrrecs al municipi. El nou sistema va funcionar durant algun temps, però aviat fou objecte de corrupteles en la confecció de les nòmines d’habilitats i, sobretot, no contribuí a resoldre la qüestió econòmico-financera de Mallorca. Aquests i altres agents més conjunturals, com ara la crisi agrària i la formació d’un capbreu, determinaren la revolta forana del 1450. La flama va prendre a les viles de Petra i Santa Margarida el dia 13 de juliol, i, d’allà, la revolta s’estengué a tota la part forana.

Després d’un període inicial d’indecisió i davant el fracàs d’una política conciliadora, Alfons el Magnànim optà finalment per la repressió: els forans van ser penalitzats per un total de gairebé 400 000 lliures en concepte de multes, indemnitzacions, pagament proporcional de les tropes enviades i drets retardats. Com a conseqüència, la part forana quedà immergida en una greu crisi econòmica. Mentrestant, no solament els greus problemes pendents seguien sense resoldre, sinó que s’agreujaren.

Quan finalitzà el regnat d’Alfons el Magnànim, només un dels seus regnes, València, travessava una fase de desenvolupament econòmic. Això explica la seva contribució a la Corona, calculada quasi en tres milions de sous en 1426-55. Mallorca penetrà en un dels períodes més crítics de la seva història, arran de la revolta forana; Catalunya, sacsejada per la problemàtica remença i la conflictivitat a Barcelona, lliscà cap a la confrontació, i Aragó caigué en l’immobilisme desitjat per les seves classes dirigents.

Joan II i la guerra civil catalana

Alfons el Magnànim va morir a Nàpols el 1458, i el succeí el seu germà Joan. El qui seria Joan II havia intervingut en totes les lluites nobiliàries de Castella, i havia procurat de descavalcar don Álvaro de Luna. El 1420, s’havia casat amb Blanca de Navarra i, a partir del 1425, havia passat a convertir-se en rei consort d’aquest regne. Els seus plans de ser rei efectiu de Navarra cristal·litzaren en l’ambigu testament de la seva esposa, la qual havia designat com a hereu el seu fill Carles, però havia vinculat la seva presa de possessió a un acord previ amb el seu pare. A partir d’aleshores, Joan havia actuat com a rei i el seu fill Carles com a lloctinent general. Però Joan decidí una nova maniobra conspiratòria: el 1444 s’havia tornat a casar amb Joana Enríquez, filla de l’almirall de Castella, una de les primeres fortunes del regne; la conspiració amenaçà de convertir-se en tragèdia. El 1455, Joan decidí de desheretar Carles de Viana i nomenar en el seu lloc la seva filla Elionor, casada amb Gastó de Foix. Carles fugi aleshores a Nàpols, on es refugià a la cort d’Alfons el Magnànim, i després passà a Sicília.

El 1454, el rei Alfons el Magnànim va designar Joan com a lloctinent general de Catalunya. Des d’aquest càrrec ajudà a Busca i prosseguí la política filoremença del seu germà. Quan el 1458 Joan es convertí en rei, havia perdut el suport de l’oligarquia catalana, que va trobar en el seu fill Carles de Viana un bon candidat per oposar al nou rei. El retorn de Carles, davant una oferta de reconciliació amb el seu pare, desembocà en el sobtat empresonament del príncep de Viana sota l’acusació de conspirar amb el rei de Castella. Joan II alliberà el príncep Carles el 25 de febrer de 1461 i accedí a negociar limitacions extraordinàries de les atribucions reials amb la Diputació del General, en la concòrdia de Vilafranca, signada el 22 de juny.

Tanmateix, l’enfrontament entre el rei i les institucions catalanes era un fet i, en morir Carles de Viana, al setembre del 1461, el conflicte era a punt d’esclatar. Al febrer del 1462 es produí un aixecament dels remences a Girona, i el Consell del Principat, òrgan suprem de l’oligarquia i de la noblesa, acordà d’enviar un exèrcit. Mentrestant, Joan II havia iniciat converses amb Lluís XI per a una eventual aliança; les converses de Salvatierra desembocaren en el tractat de Baiona, al maig del 1462, pel qual Lluís XI oferia a Joan II un contingent d’homes d’armes en canvi de 200 000 ducats, i el Rosselló i la Cerdanya quedaven en poder del rei de França mentre Joan II no retornés aquesta quantitat. Tropes de Barcelona, comandades pel comte de Pallars, es dirigiren a Girona, ciutat que els obrí les portes. Joan II replicà i va prendre Balaguer, i una nova victòria, a la batalla de Rubinat, li permeté d’ocupar Tàrrega. Això significà la ruptura definitiva: Joan II fou declarat enemic públic per la Diputació del General i el Consell del Principat.

Grup de soldats, retaule de la Mare de Déu i Sant Jordi, L.Borrassà, segle XIV.

ECSF / R.M.

Al final del 1471 el rei assetjà Barcelona; després de gairebé un any i d’assentar els principis en què es basaria la negociació (“usarem vers vosaltres d’amor paternal”), la ciutat es rendí i pocs dies després, el 24 d’octubre de 1472, se signava la capitulació de Pedralbes entre el rei i la “ciutat de Barcelona e Principat de Catalunya”. Els principis en què es basà aquest document i la seva formulació responien a un pactisme moderat, renovat per la monarquia com un element útil de concòrdia; el rei proclamà la vigència de les constitucions i privilegis, excepte la capitulació de Vilafranca. Concedí el perdó general, a excepció del comte de Pallars, que faltà al seu jurament en unir-se a Renat d’Anjou. La capitulació tingué l’efecte de ressituar les relacions entre el rei i l’oligarquia i, per a aquest objectiu, el rei preferí la via de la pacificació, sense vencedors ni vençuts, i no les represàlies. Una altra qüestió era el compliment de les seves clàusules, com ara la devolució de béns confiscats, que durant la guerra havien estat transferits a tercers.