Grups i comportaments socials

Les classes populars del Regne de València estigueren sotmeses, al llarg del segle XVIII, a un important procés de transformació en el qual tingueren un paper inexcusable els grans canvis demogràfics, econòmics i polítics que s’esdevingueren en aquest període. En aquest sentit, el set-cents es caracteritzà per la confluència d’un important corrent de continuïtat amb l’aparició o la intensificació de processos de canvi que erosionaven el sistema social propi de l’antic règim.

Les classes populars urbanes al País Valencià

València ofereix un bon exemple dels canvis que s’esdevingueren en l’àmbit urbà. La ciutat va tenir durant el setcents un important sector artesanal que estava gairebé del tot organitzat en gremis; dins el seu recinte hi havia més de quaranta gremis artesans. Entre aquests, alguns conservaven una organització corporativa tradicional, a penes modificada, i un creixement modest d’efectius, i altres havien estat sotmesos a les tensions pròpies d’uns processos de fabricació en plena expansió, amb vista als mercats nacional i colonial. Els oficis de la sederia (teixidors de diversos tipus de teles, torcedors i tintorers) són el millor exemple d’aquesta darrera situació. Els gremis més afectats pel creixement econòmic del set-cents mostraren unes característiques internes particulars que apuntaven a un procés d’erosió de l’ordre gremial tradicional. Dit d’una altra manera, es van introduir novetats que alteraren l’organització tradicional del treball i la producció, fet que modificà les condicions de vida i l’experiència social de la població treballadora. Es va donar, d’una banda, un desacostumat creixement de les tres categories que componien l’organització de l’ofici —aprenents, oficials i mestres—. Però, a més, com evidencia el cas dels teixidors de seda de València, aparegueren i s’ampliaren relacions de dependència productiva entre mestres i entre mestres i comerciants de teixits, de manera que, al capdavall del procés, la majoria dels mestres del gremi tenien limitada la independència econòmica i laboral, perquè produïen, amb els seus oficials i aprenents, per a altres mestres o per a mercaders.

Els ideals gremials d’igualtat, limitació de la competència, defensa del monopoli de fabricació, control i limitació de la contractació d’aprenents i d’oficials, establiment rígid dels procediments tècnics de fabricació i control de la qualitat final dels productes, en alguns casos es van flexibilitzar àmpliament en les ordenances que es reformaren al segle XVIII. En altres casos, les ordenances, sense ser reformades, foren sistemàticament vulnerades en la realitat i provocaren reaccions que denotaven l’existència d’interessos contraposats en el si dels mateixos oficis. Grups de mestres van cercar en l’estricte ordre gremial la defensa de la seva autonomia com a productors i altres de més dinàmics veieren de bon ull unes reformes que deixaven més llibertat per a l’expansió del negoci, per a l’enriquiment i, en el millor dels casos, obrien una porta per a una veritable promoció social. En l’Art Major de la Seda (teixidors) s’anà diferenciant internament el col·lectiu de mestres i s’anaren superant restriccions importants, tant aquelles que limitaven la capacitat productiva, cas de la lliure disposició de telers i la lliure contractació d’aprenents, com les que prescrivien procediments tècnics. Aquesta mena de transformacions afectaven no solament el principal gremi de teixidors de València, sinó també altres gremis sotmesos als mateixos factors d’erosió de l’organització tradicional del treball i de la producció. És el cas del gremi de pellaires d’Alcoi, important centre llaner del sud valencià. Al llarg del set-cents, aquest ofici experimentà un desenvolupament intens. Es consolidà un sistema de fabricació en el qual, d’una banda, es va ampliar la subordinació dels mestres i, de l’altra, s’estructurà un important sector de treball auxiliar —generalment en la filatura— que aprofitava la mà d’obra barata dels nuclis rurals de l’entorn per mitjà del sistema de treball a domicili.

Les transformacions internes dels oficis agremiats també es podien produir, de vegades, en el marc del seu ordenament tradicional i com a efecte de la incidència de l’expansió urbana. El gremi d’adobers de València n’és un bon exemple. En aquest cas el gremi conservava el corporativisme tradicional i l’ideal comunitari, però en el seu si es produïren una creixent diferenciació econòmica entre els mestres i el desenvolupament de relacions de dependència entre ells; a la pràctica podia passar que un grup significatiu de mestres acabessin treballant com a oficials. En aquest cas, l’expansió del mercat urbà afavoria la diferenciació econòmica entre els mestres i fins i tot la pèrdua d’autonomia d’una part d’ells, però el gremi i les seves normatives es mantenien com una salvaguarda contra un procés d’erosió més intens. L’evolució i les transformacions de l’ordre gremial foren, en els casos més dinàmics, una adequació a les exigències de l’expansió del sector de les fabricacions. Tanmateix, també s’apuntaren estratègies i realitats ben diferents. El gremi d’argenters de València fou un bon exemple del triomf de la reacció gremial davant dels intents flexibilitzadors d’un petit grup de mestres ben situats. A Oriola, la tardana ofensiva gremial pretenia exhaurir les possibilitats de la regulació privilegiada del treball i la producció per a restringir l’oferta i reduir la competència, amb la qual cosa es volien salvaguardar les condicions de vida d’alguns artesans que exercien una indústria antiquada i sense perspectives d’expansió.

L’organització social del treball urbà es pot entendre, en el cas exemplar de la ciutat de València, des del paper hegemònic que tenien els oficis que es beneficiaven d’una reglamentació privilegiada durant el set-cents. El sistema de gremis estructurava en bona mesura el mercat de treball de la ciutat segons unes diferències clares d’edat, sexe i qualificació laboral. Quant a l’edat, els oficis, a través de la figura de l’aprenentatge, establien uns grups d’edat que eren sotmesos formalment a condicions de precarietat; era el treball infantil i juvenil dels aprenents, que es caracteritzava per ser barat, flexible i submís. La sederia de València i la draperia d’Alcoi tenien en el treball dels aprenents, que provenien de fora del gremi, un ressort important per a compaginar la utilització de força de treball amb els bons i mals temps per al sector. La contractació d’aprenents era lliure i els oficials no deixaren de denunciar, davant de les autoritats gremials, la progressiva competència laboral que patien ja que els mestres empraven el treball de l’aprenent per a limitar, tant com podien, la utilització del de l’oficial.

Quant a l’estructura del mercat de treball segons la diferenciació per sexes, el mateix gremialisme s’encarregà, per mitjà d’estatuts, d’excloure les dones de les categories laborals formals. Així, les ordenances de tots els oficis els posaven serioses i estrictes limitacions a l’exercici menestral, bé sigui com a mestres, bé com a oficials o aprenentes. I, tanmateix, el treball de les dones era indispensable en nombroses fabricacions. A les cases de València hi havia moltes dones que treballaven per a la sederia en tasques auxiliars, de la mateixa manera que ho feren en les tasques prèvies de la filatura en el cas de la draperia alcoiana. Era un treball que es caracteritzava pel baix cost i per la flexibilitat, i pel fet que generalment es feia a domicili. Quan la política reformista del darrer terç del segle, afavorida per la Societat Econòmica d’Amics del País, intentà de potenciar el lliure treball de les dones en el sector de les fabricacions, va sorgir l’aferrissada oposició d’uns gremis que volien mantenir aquest tipus de treball en unes condicions específiques de subordinació i precarietat.

Les dones de la ciutat tenien un sector laboral gairebé exclusiu en el servei domèstic. Aquí el treball es realitzava amb total submissió a l’amo i absorbit al si de la unitat familiar. Era un treball caracteritzat pel seu caràcter indeterminat, sobretot a les cases dels mestres del gremi, on devia ser difícil separar les tasques pròpiament domèstiques del treball productiu.

El treball agrícola a la ciutat presentava, en terres valencianes, situacions ben diferenciades. El més corrent era trobar, a les poblacions grans del regne, percentatges molt destacats de llauradors i de jornalers que feien, principalment, tasques agrícoles; era el cas d’Alacant, Gandia i, especialment, de Castelló i d’Oriola. València i Alcoi s’allunyaven decididament d’aquest panorama general. A València, les muralles diferenciaven dos mons d’ocupació totalment diversificats: el treball agrícola a penes es presentava entre la població intramurs, mentre que era totalment majoritari als escassos ravals de la ciutat i als nuclis dispersos i concentrats de la població de l’Horta circumdant. En el cas d’Alcoi la situació era semblant, amb la variant que introduïa un territori pròxim d’escàs desenvolupament agrícola i molt penetrat pel treball artesanal a domicili.

La transformació social al camp valencià

L’evolució de l’estructura social al camp valencià del segle XVIII presenta, quant a les classes populars, alguns trets significatius. La petita propietat era ben representada a les terres de regadiu, malgrat que generalment resultava insuficient per a la subsistència dels seus titulars. A la Safor, a la meitat de segle, el 51,2% dels propietaris només tenien el 8% de la terra. Aquest fenomen explica, d’una banda, les estratègies familiars per a eludir o minimitzar el problema de la fragmentació per herència, com també la combinació, entre els petits conreadors directes, de la propietat i l’arrendament de terres, i fins i tot el recurs casual al treball a jornal. Certament, el petit propietari tingué durant el segle XVIII una existència compromesa que va laminar la importància del grup. El fenomen de l’endeutament, tant per motius estructurals (pagament de drets senyorials, d’impostos estatals, de l’aigua del regatge, etc.) com conjunturals (crisis agràries, malaltia, mort, minusvalideses, etc.), és una constant ben establerta al camp valencià. Els pòsits (institucions oficials de préstec en condicions benignes) tingueren més presència a les zones rurals valencianes durant el set-cents i es crearen, també, algunes mutualitats o monts de pietat agraris. Tanmateix, no van poder pas afrontar la peremptòria necessitat de crèdit per part dels pagesos ni, per tant, l’obligat recurs als prestamistes privats. Per aquesta via, el petit propietari esdevingué, en nombroses ocasions, arrendatari d’unes terres sobre les quals abans tenia la propietat, un fenomen de concentració que tenia una importància rellevant en el regadiu. D’altra banda, tal com mostra la situació a la comarca del Baix Segura, les condicions a les quals era sotmès el petit arrendatari podien incloure compromisos d’explotació i de pagament de rendes molt gravosos que, a la llarga, desmotivaven el seu esforç i podien comprometre el model de desenvolupament agrícola.

El segon aspecte que cal destacar és l’augment del treball a jornal al camp, qüestió delicada perquè les fonts documentals són discutibles. En general, la historiografia agrària valenciana es decanta per un important augment dels jornalers al llarg del set-cents a les comarques del regadiu, com a Sueca, Gandia i a l’extrem sud valencià. Cal entendre el fenomen de l’augment dels jornalers tant des del creixement demogràfic del segle XVIII —un fenomen exclusivament rural— com des del procés de diferenciació interna de la mateixa comunitat pagesa. L’erosió de la petita propietat i la puja secular del preu dels arrendaments es van combinar amb el fenomen d’una sobrepoblació relativa i van actuar, segons les comarques, com a factors que impulsaren la figura del jornaler. Hom coneix bé la forta immigració que afectava les ciutats valencianes i que procedia de les comarques del país, una part de la qual era de gent sense terres o sense possibilitats d’aconseguir-les. Tanmateix, cal introduir alguna matisació pel que fa al grup dels jornalers i subratllar la importància i també la limitació d’aquest fenomen. Una part considerable dels treballadors sense terra eren ocupats al camp com a criats de masia, integrats en la unitat familiar que els donava feina. A les zones d’agricultura més dinàmica, com als arrossars, destacava la presència de jornalers temporers que venien d’altres comarques del país, generalment del secà, només durant la sembra i la recol·lecció. Aquestes matisacions, juntament amb la comprovada existència de jornalers que conreaven alhora alguna parcel·la arrendada o de propietat, ajuden a precisar l’extensió del fenomen de la proletarització.

És difícil posar en dubte la cohesió interna de les comunitats camperoles valencianes al segle XVIII. Tanmateix, cal donar la importància que té a l’efecte pertorbador dels factors de diferenciació econòmica i social interna, com també a l’aparició de faccions de poder enfrontades al seu interior. L’existència de faccions i clienteles que lluitaven pel control del poder municipal s’incrementà a la segona meitat del set-cents i va tenir la manifestació més evident en aquelles poblacions de senyoria on grups de camperols acomodats i terratinents absentistes s’oposaven, generalment per via legal, als tradicionals drets senyorials. En tots els conflictes de poder, les relacions de clientela que s’establien al si de la comunitat rural eren inexcusables per a establir les divisions i les aliances. Era un fet força comú que, en aquests conflictes, la gent més pobra de la comunitat aparegués a les files de les faccions que donaven suport als senyors, intentant beneficiar-se d’un patronatge que, almenys com a representació social, s’avenia més amb l’autoritat i el domini senyorial que no pas amb uns interessos més inclinats a la seva substanciació econòmica.

Una de les manifestacions de la vida comunitària eren les normes consuetudinàries que s’havien arribat a escriure en ordenances municipals. Regulaven la pertinença a la comunitat de veïns, i altres qüestions diverses com l’aprofitament de les aigües de regadiu, l’ús de recursos comunals, la caça i la pesca, la guarda de fruites, l’aprofitament dels rostolls i altres aspectes de la vida quotidiana de la comunitat. A més, no es pot menystenir el paper integrador que tenia l’Església, a través de la comunitat parroquial i de les seves institucions dependents, com les confraries que unificaven religioses i assistencials.

El problema de la pobresa

El conjunt de la població treballadora, tant la urbana com la rural, pot ser definida com a població pauperitzable en la mesura que els factors estructurals i conjunturals de pauperització eren una amenaça ben documentada. Els nivells de vida de les classes populars es podien establir amb referència al nivell de subsistència o llindar de pobresa. En aquest sentit, els estudis realitzats mostren diferències significatives al seu si que no poden pas ser subestimades. Tanmateix, el fet destacable és que la pobresa era una experiència i una realitat pròxima per al conjunt de la població treballadora, bé com a situació permanent, bé com a condició cíclica. N’hi havia prou que els diversos factors de pauperització actuessin amb contundència perquè la situació de precarietat pogués esdevenir crònica.

La identificació dels factors de pauperització obliga a una aproximació diferenciada a aquest fenomen complex. La primera distinció que es pot establir és la que diferencia els factors de caràcter general, presents de manera permanent o discontínua, d’aquells que tenen l’origen en les transformacions que els canvis experimentats durant el setcents introduïren o aguditzaren. Entre els primers destacaven les crisis econòmiques de subsistència i les de subconsum de productes artesanals; els accidents particulars que es materialitzaven en la mort, la malaltia i la minusvalidesa, i l’evolució del cicle demogràfic familiar, que alterava la subtil relació entre els membres actius i passius de la llar, tant a causa de l’envelliment com, sobretot, a causa del fet de la reproducció i de la criança. Quant al segon tipus de factors, la condició pauperitzable de les classes populars es va veure afavorida per diverses transformacions. En el cas de València, i en general d’aquelles poblacions amb una important expansió del sector artesanal, l’erosió del sistema gremial en els oficis en què actuava amb més contundència va generar desigualtats internes que augmentaren la proporció dels mestres amb economies familiars afeblides i, per tant, més propensos a restar enganxats en les xarxes de la pobresa. La mateixa conseqüència va tenir l’eclosió de les figures dels oficials i aprenents en les fabricacions més dinàmiques, car va facilitar que, quan l’atur afectava els tallers, el problema de l’empobriment d’aquesta mena de treballadors qualificats es plantegés amb un impacte inusual. Aquesta situació va esdevenir especialment greu quan, al final de segle, les guerres contra França i Anglaterra paralitzaren el tràfic comercial i generaren una greu crisi a la sederia valenciana i a d’altres fabricacions destinades a l’exportació. La concentració de fabricacions en un reduït nombre de poblacions actuà com una condició que agreujava el problema. Aquest fenomen es va produir a la capital en el període comprès entre el decenni dels noranta i els anys de la guerra del Francès.

D’altra banda, l’important creixement vegetatiu de la població a les àrees rurals va afavorir els moviments migratoris com a resposta a una situació de sobrepoblació relativa que s’ha d’emmarcar en les estructures socials i econòmiques pròpies de l’antic règim. En moments de crisi, foren una de les fonts dels grups severament empobrits, sempre propensos a incrementar la nòmina dels rodamons, captaires, vagos i murris. Aquest fenomen va repercutir especialment als nuclis urbans, on tendia a concentrar-se aquesta població flotant que cercava els recursos assistencials de les institucions benèfiques, l’almoina casual i unes condicions més viables per a l’exercici de la vida marginal. Tanmateix, el fenomen no era desconegut a les zones rurals, especialment a les d’agricultura intensiva. A Sueca, les autoritats municipals van prendre mesures especials, l’any 1803, per a tallar la creixent mendicitat incontrolada a la comarca que recaptava l’almoina en espècies —arròs— i practicava l’espigolament. Al Baix Segura, les greus dificultats que suportaven els petits arrendataris de terres i el raquític desenvolupament de l’artesania domèstica van promoure, sobretot al darrer quart del set-cents, un important creixement de la massa dels miserables condemnats a fer de captaires, els quals eren atrets per l’almoina dels poderosos i, especialment, de l’església oriolana.

Al camp, la condició general d’empobriment es modulà per mitjà de les transformacions específiques del segle. Cal destacar les pressions a les quals es va veure sotmesa la petita propietat pagesa, compromesa pel recurs a l’endeutament i per l’amenaça de la possible fragmentació del patrimoni immoble com a conseqüència de les herències. Però també cal assenyalar la pujada secular del preu dels arrendaments i, en general, la pressió que sobre la disposició de la terra exercia una demanda, creixent i notablement diferenciada, sobre un bé escàs; ja s’ha parlat, per exemple, del creixement relatiu de la figura del treball jornaler, sobretot al regadiu. Els jornalers estrictes sempre foren, en la consideració dels textos de l’època, població objectivament i severament empobrida.

El problema de la pobresa durant el segle XVIII no pot ser entès com cal sense tenir en compte les variacions que experimentà en aquesta època la mateixa idea de pobresa i allò que aleshores s’anomenava “política de pobres”, és a dir, la intervenció dels poders públics en la regulació d’aquest afer.

El set-cents heretà i intensificà la tradició de l’examen de pobres —política d’intervenció estrictament diferenciada segons les formes definides de pobresa— que es remuntava al segle XVI. Pretenia establir una estricta discriminació entre formes de pobresa admeses com a veritables, a les quals es reconeixia el dret a l’assistència, i formes definides com a falses o perverses, objecte de mesures coactives i repressives. La intensificació d’aquesta política des del govern i les seves delegacions regionals s’esdevingué al llarg de tot el segle, però resultà especialment rellevant després dels motins del 1766. Uns motins que s’estengueren per tota la monarquia i que, en el cas del Regne de València, afectaren sobretot les comarques del sud. Les mesures adoptades es van concretar en un avanç del procés de racionalització de la política de pobres, que intentà endurir l’examen de pobres; en l’ampliació del sistema d’internament en asils, amb una finalitat tant assistencial com correctiva; en una intensificació de la persecució penal de la mendicitat incontrolada, la vagància i la vagabunderia, que es va especificar en la legislació de les lleis de vagos, unificades el 1775; i, finalment, en la creació d’un nou marc administratiu local per a l’assistència als pobres de debò i als jornalers desocupats per motius de causa major: les diputacions de barri, implantades a València el 1780.

Els anys difícils que es van viure a les àrees rurals i urbanes al final del setcents i al començament del vuit-cents posaren a prova aquestes novetats i en revelaren també les greus febleses. A la ciutat de València es van succeir les accions dels poders públics —centrals i locals— i les iniciatives dels grups burgesos —com la Societat Econòmica d’Amics del País— i de gent d’ordre en general, per erradicar les formes reprovables de pobresa i generar noves instàncies de socors per a unes èpoques de fort empobriment de la població treballadora. Així, van aparèixer els edictes contra la mendicitat incontrolada, l’organització de treballs públics o el repartiment diferencial d’auxilis, en un intent d’actuar coordinadament i d’una manera adequada als principis de la política de pobres vigent. Foren accions que es concretaren en la tasca de les diputacions de barri, la Junta General de Caritat i les juntes de beneficència. A les zones rurals, els municipis també van prendre mesures adequades a les noves pautes d’intervenció. A Sueca, l’ajuntament va mostrar una preocupació especial pel nombrós col·lectiu que pidolava sense autorització i que transgredia les normes tradicionals. Un dels principis d’actuació era reconduir els captaires útils vers el treball jornaler que, d’altra banda, no sempre cobria les necessitats dels propietaris i arrendataris. Cal considerar, tant a la ciutat com al camp, la importància que el treball prenia a la política de pobres reformista. D’una banda, el treball es considerava un element substancial per a articular la millor utilització dels recursos humans de la monarquia i afavorir-ne la fortalesa. Unida a aquesta qüestió hi havia la de la potencialitat del treball per al necessari enquadrament social de les classes populars i, per tant, com un factor essencial de l’ordre i control socials. D’altra banda, el treball era considerat, cada vegada més, com la profilaxi més adequada per a combatre el perill de la marginalitat o per a prevenir el lliscament cap a aquesta de col·lectius sotmesos a condicions particulars d’empobriment. Aquesta fou la raó de la implantació de treballs obligatoris als asils —com va passar a la Casa de Misericòrdia de València des de la dècada dels anys vint—, de l’intent d’assistir els veritables pobres útils per mitjà d’una prestació de treball —com es feia en les actuacions de les juntes de beneficència— i de les normatives, de qualsevol rang, que penalitzaven la vagància. Tanmateix, ni a la ciutat ni al camp, aquest conjunt de normatives i actuacions no tingué cap efectivitat destacable. A l’antic Regne de València, en els anys immediatament anteriors a la primera gran crisi de l’antic règim, les condicions de vida de les classes populars patiren una greu deterioració. Els motins i els aldarulls que els anys 1793, 1801 i 1808 commogueren les terres valencianes després de més de setanta anys de relativa tranquil·litat no es poden entendre al marge del progressiu empobriment de grups importants de població. Un empobriment fruit d’una diversitat de factors força complexos, els més importants dels quals ja han estat assenyalats. Aquests tingueren una estreta relació amb les transformacions que, durant el segle XVIII, afectaven les condicions objectives de vida de les classes populars, però també amb l’experiència i la representació social de la pobresa motivada per l’aplicació d’una política de pobres que s’allunyava substancialment de les formes tradicionals d’assistència.

Les desigualtats socials a Catalunya

A la Catalunya pròspera del set-cents, l’organització de la societat basada en el privilegi i la riquesa va comportar la pobresa puntual o recurrent d’amplis sectors de la població. El procés de pauperització de les classes populars es pot seguir, en primer lloc, pels mecanismes de diferenciació social; en segon lloc, per la forma com les desigualtats afectaren les economies de les famílies treballadores i quines foren les estratègies de supervivència que es posaren en joc, i, finalment, per la política social que es va dur a terme al set-cents per afrontar la pobresa.

Un dels mecanismes de diferenciació social més característic de Catalunya era la institució de l’hereu, que comportava la repartició desigual dels béns, en tant que el sistema d’herència es basava en la primogenitura masculina i en la indivisibilitat de la propietat. Per tant, la fórmula de l’hereu únic abocava els fadristerns i les filles a dirigir les seves vides fora de l’accés a la propietat o a l’usdefruit de la casa del pare. Jaume Vicens i Vives, referint-se als fadristerns que van haver d’emigrar, deia: “El comerç i la indústria de Catalunya s’han creat amb l’esforç dels cabalers —i pel dels hereus que vetllaven per ells des de la masia llunyana”. Però no tots els pagesos empobrits ni els exclosos de l’heretament van reeixir en els quefers comercials o industrials.

Les formes d’heretament, juntament amb les formes de propietat i de tinença de la terra, aprofundien la diferenciació econòmica entre la pagesia. La generalització dels establiments emfitèutics al set-cents posava en joc una densa trama que permetia la rendibilitat a partir de la intensitat de l’explotació del treball de parcers, bracers, etc. El propietari directe cobrava un cens per a la cessió de la propietat a llarg termini o a perpetuïtat. El propietari útil era qui havia rebut del propietari directe la capacitat de disposar de la terra per a conrear-la, arrendar-la o fins i tot per a vendre a un altre el dret d’explotar-la; per tant, era de fet gairebé un propietari en idoneïtat de condicions per a explotar millor aquells que la treballaven. Els cultivadors reals podien ser parcers, masovers, arrendataris i assalariats, subjectes als contractes que, per terminis curts, es fixaven amb el propietari directe. Aquest entramat en les formes de tinença i de propietat va contribuir a enriquir la pagesia benestant i a mantenir pobres els qui ja ho eren. Alhora, el control de la comercialització dels productes agraris i l’endeutament pagès accentuava encara més la diferència entre rics i pobres.

Sovint l’emigració era la sortida més factible per a tractar d’evitar la pauperització. Molts van abandonar la zona pirinenca i prepirinenca per a anar a zones d’agricultura especialitzada del litoral que els permetés guanyar un jornal. D’altres van anar a les zones de la Catalunya central, on s’havia estès una xarxa de treball a domicili lligat a la draperia. Això els permetia de formar noves llars que havien de mantenir combinant el treball al camp amb el treball a domicili. Aquest ocupava, d’altra banda, molt de treball mal remunerat. Va ser el cas, entre d’altres, d’Igualada, que rebia mà d’obra especialitzada i semiespecialitzada de les comarques properes.

Encara en altres casos, potser els homes i les dones menys afortunats, entraven en un circuit de migracions escalonades que els podia conduir a la ciutat tot esperant de guanyar un jornal a les noves fàbriques d’indianes —les dades que aporta Àlex Sánchez indiquen que a Barcelona, l’any 1768, hi havia 29 fàbriques d’indianes, que havien ascendit l’any 1804 a 230, i que ocupaven un total de 4 000 i 16 000 treballadors i treballadores, respectivament—. O bé aquests arribaven amb l’expectativa de recórrer a les prestacions socials que es concentraven a les grans ciutats: les xarxes assistencials.

Les noies més humils s’havien de guanyar el dot treballant com a criades a les cases de menestrals, de parents amb millor posició, d’hisendats o de burgesos. Aquesta feina no consistia solament en treballs de caire domèstic, sinó que també comprenia en alguns casos la participació en les tasques productives de la família. El sou anual d’una criada, sense comptar el sostre, el menjar i el vestit, era entre les 10 i les 14 lliures als anys setanta, i les referències del dot mínim a Barcelona es calculen —a partir de les causes pies per maridar donzelles de la Casa de la Misericòrdia— entre les 25 i les 50 lliures; calia, doncs, treballar molts anys per aconseguir poder entrar al mercat matrimonial.

En la menestralia urbana, la jerarquia entre els gremis —honorables i menors— i dins dels gremis —mestres, fadrins i aprenents— comportava diferències econòmiques que situaven els uns més a prop de la pauperització que als altres. L’aspiració de molts nois era entrar d’aprenent a casa d’algun mestre. Els quatre anys que, aproximadament, durava l’aprenentatge i la dificultat per a poder pagar els exàmens, prolongava l’accés al matrimoni i impossibilitava l’emancipació. És a les grans ciutats —a més de les zones pirinenques despoblades— on, atenent al cens de Floridablanca del 1787, l’edat de casament tant per a dones com per a homes era més tardana.

La majoria de les famílies treballadores del set-cents, sotmeses a un cert grau de precarietat econòmica, podien ser arrossegades al llindar entre la supervivència i la indigència. Aquest llindar es traspassava amb l’aparició de les crisis de subsistència, com les dels anys 1763-64, 1789 o les dels anys noranta, que s’agreujaren per les crisis comercials. Carrera i Pujal documenta els efectes de la carestia del 1764: “Por haber sido escasa la cosecha en todo el Principado se experimentó gran carestía de trigo y mucha gente quedó reducida a muy grave necesidad; y no hallando en las demás ciudades, villas y lugares el suficiente alimento, se refugió en Barcelona en invierno una crecida multitud, que aumentó en la primavera de 1764. Llegó a ser tanto el concurso de pobres, que acudían principalmente a los paseos y parajes públicos de la Ciudad, que no se podía dar un paso sin tropezar con muchos de ellos”. El “Diari de Barcelona” del 12 de maig de 1797 il·lustra de manera eloqüent la situació: “En el día hay mayor número de pobres: multitud de fabricantes sin trabajar, por las muchas fábricas que en estos posteriores años se han establecido; de las que quedan tantos despachados, y multitud de artesanos pobres, a causa de los muchos maestros que en todos los oficios se encuentran”. Josep Maria Delgado fa una estimació de la quantitat de racions setmanals d’aliment que es repartiren a Barcelona entre el 1799 i el 1801, que va arribar al punt àlgid el mes d’abril del 1801 amb 35 231,8 racions.

Però la frontera entre supervivència i indigència no solament es traspassava quan irrompien les crisis de subsistència i les noves crisis derivades de la producció industrial, sinó quan entraven en joc altres factors. També depenien de les fluctuacions de les distintes fases del cicle familiar, és a dir, dels daltabaixos que produïa la mort, la malaltia o la vellesa d’algun membre en les economies domèstiques. En el cicle vital de les famílies, la situació de màxima precarietat es donava quan les parelles tenien dos o tres fills que encara no havien arribat a l’edat de treballar; constituïen, aleshores, els contingents prototípics d’emigració. Posteriorment, quan els fills i les filles tenien entre 15 i 24 anys, les famílies mostraven una major estabilitat. L’altra situació que podia fer inviable l’economia familiar tenia lloc quan la relació treballadors/consumidors esdevenia desfavorable a causa de la pèrdua —per malaltia o mort— dels ingressos que aportava algun membre de la família, especialment el pare, que sovint era qui aconseguia la millor remuneració. D’aquesta manera, l’atzar, que podia colpejar per igual tota la població indiferentment de la seva fortuna, obria les portes a la indigència als més desposseïts.

L’espiral de la pobresa

Així, quan els ingressos familiars no podien garantir les necessitats vitals del grup, feien acte de presència diferents recursos, com eren l’emigració, l’assistència parroquial i pública, l’empenyorament o, en darrer lloc, la mendicitat.

L’emigració sembla que fou la via més freqüent, i s’hi recorria quan es preveia o s’estava en el límit de la supervivència o a les portes de la indigència. La mobilitat de la població es podia produir dins d’una mateixa comarca, entre comarques properes o, de manera més o menys escalonada, cap a les grans ciutats. La natura de les migracions tenia en compte diferents possibilitats: el desplaçament de tota la unitat familiar quan els fills encara no havien entrat en el mercat laboral; la mobilitat d’algun o alguns dels membres, sovint els fills amb edat de treballar; la disgregació de la unitat familiar quan l’atzar demogràfic i la misèria obligava els seus membres o alguns d’ells a buscar aixopluc a casa d’algun parent, a emigrar de forma tutelada cap a la ciutat després d’obtenir, mitjançant la intermediació del rector del poble d’origen, la llicència d’ingrés en alguna institució assistencial, o, simplement, a alternar el treball i la mendicitat.

Procedència de les dones pobres acollides a la Misericòrdia de Barcelona. 1762-1805.

El cas de les dones immigrants de la Casa de la Misericòrdia de Barcelona permet observar la importància de les xarxes de parentiu en les estratègies de migració, tant a l’hora de demanar l’acolliment com, sobretot, en el moment de reclamar la sortida de les dones: prop de la meitat sortien a requeriment d’algun parent. Gendres, cunyades, oncles, germanes o cosins apareixien com a punt de referència en els transvasaments de població, i feien de la xarxa de parentiu un element indispensable en les estratègies de previsió. De les més de sis mil dones que van entrar a la Casa de Misericòrdia a la segona meitat del segle XVIII, més de les dues terceres parts eren de fora de Barcelona. Les principals comarques de procedència i, per tant, les que aportaven més pobres, eren les zones muntanyoses dels Pirineus, Prepirineus i la Catalunya central, on s’havien desenvolupat l’especialització agrària i la protoindústria. Les terres de l’oest repoblades al llarg del set-cents eren les menys representades. El baix nombre de dones procedents de Girona i l’Empordà s’explica per l’enorme oferta assistencial de la ciutat de Girona.

El recurs a l’assistència era una altra opció. Hi havia diferents formes assistencials, entre les quals tenien una notable significació l’assistència parroquial i la pública. Les institucions assistencials formaven part de l’itinerari de pauperització i, d’altra banda, les cases de misericòrdia i els hospicis foren, juntament amb els hospitals, les institucions prototípiques de l’època. Els principals clients d’aquestes institucions, de caràcter no tan sols assistencial sinó també punitiu, eren nois i noies entre els 10 i els 15 anys, les famílies d’origen dels quals se n’havien desprès en moments difícils, i que eren recuperats al cap d’un o dos anys. La proporció de vells en aquestes institucions era també important, i responia a la incapacitat d’aquestes persones de guanyar-se la vida, i al fet que no estava estesa la pràctica de tenir cura dels progenitors d’edat avançada. D’aquesta manera, les vídues ingressaven els fills a la Misericòrdia quan aquests encara no havien entrat al mercat laboral i, després, en la vellesa, eren elles mateixes les que hi anaven a parar.

Ocupació de referència de les acollides a la Casa de la Misericòrdia de Barcelona. 1762-1791.

Pel que fa a les dones, n’hi havia a la Casa de la Misericòrdia de Barcelona un important contingent, d’edats compreses entre els 20 i els 45 anys, entre les quals es trobaven donzelles casades i vídues. La feminització d’aquest tipus d’institucions era un fenomen general a tot Europa, principalment a Itàlia i a França, i testimoniava que en les societats patriarcals i de classe les desigualtats incidien especialment en els grups socialment més febles, és a dir, els treballadors i les dones. L’ofici de referència —dels pares o el marit— de les dones acollides era indicador de la possibilitat de la classe treballadora (artesans, treballadors de la manufactura domèstica i agricultors) de caure en la indigència més d’una vegada. Per tant, la població acollida en les institucions assistencials no corresponia al col·lectiu de marginats, ganduls i murris inhàbils per al treball, sinó que es tractava de gent d’ofici i treballadors a jornal que havien traspassat el llindar de la indigència.

L’assistència parroquial era una fórmula generalitzada arreu de Catalunya des de l’edat mitjana i que pervivia encara al llarg del set-cents. L’element característic d’aquest tipus d’assistència era que es dirigia a aquells que vivien al barri, que figuraven en els llibres de comunió de la parròquia i que eren coneguts —i controlats— pel rector. El cas prototípic fou el dels pobres vergonyants que demanaven auxili a la parròquia perquè la seva condició de persones de bé, conegudes, no els permetia mendicar. La desocupació, la mort, la malaltia o la vellesa van ser els arguments més estesos, al mateix temps que es demanava ajuda en diner o en espècies. Les vídues, les donzelles i els homes desocupats foren, per aquest ordre, els principals assidus.

Aquest va ser el cas d’Anna Maria Bassas, vídua, filla i habitant de la parròquia del Pi de Barcelona; demanava pel febrer del 1800 que l’admetessin entre els pobres vergonyants adduint que “hallándose en una edad avanzada que no le permite ganar sus alimentos, convalesciente, y en estado de necessitar para su precisa subsistencia de algunas limosnas, y padeciendo algun rubor para la publica mendicidad”. També Margarida Llopis, vídua de Pere Llopis, pintor, i habitant a la parròquia demanava assistència per l’agost del 1795 argüint que “respecte d’encontrar-se de l’edat de 70 añs, y casi enterament faltada de vista, no podense guañar la vida, y no tenin amparo de ningú, ni rendas per mantenirse”. O bé el cas d’una dona jove, Rosa Vidal, vídua des de feia un any amb una criatura, que exposava al març del 1798 que “la incomoditat de criarla, conduiria no li permet en totes hores ocuparse en el treball…(essent) tant curt lo jornal que puc guañar y haver abandonat y benut tot quant tenia per socorrer a la malaltia del Marit”.

La venda i l’empenyorament d’objectes i pertinences entraven també en joc en la lluita per sobreviure dia a dia. El petit crèdit urbà sota la fórmula de préstecs en canvi d’empenyoraments d’objectes n’és una mostra. El Mont de Pietat de la Nostra Senyora de l’Esperança, fundat l’any 1751, així ho testimonia: la gent hi anava a empenyorar llençols, olles d’aram, saies, anells, coberts de plata, llana, cànem o lli. I eren precisament els préstecs menors —els que es feien sobre objectes de poc valor— els que més abundaven. Les vídues i les donzelles eren, una altra vegada, els grups més representats, però també hi havia criats, artesans, pagesos, comerciants i algun noble.

El recurs al petit crèdit domèstic marcava les estratègies econòmiques a curt termini. No era com l’emigració o el recurs a entrar en una institució assistencial, que representaven una decisió de major magnitud. Al gener del 1764, el 58,5% de préstecs corresponien als de menor valor, entre els 50 i els 149 rals d’ardit, que constituïa, segons les estimacions de Pierre Vilar, el sou d’un treballador de la construcció. Possiblement, el recurs sistemàtic a l’empenyorament i la incapacitat de tornar el préstec i recuperar la penyora acabava, com en el cas de Rosa Vidal, amb la pèrdua de totes les pertinences. La mendicitat, aleshores, era un altre recurs puntual per a complementar els ingressos insuficients que, sovint, els pobres obtenien amb el seu treball.

Mendicar era una pràctica freqüent: la gent demanava caritat quan els ingressos eren insuficients i la seva condició social no ho impedia. Possiblement, s’arribava a l’acapte quan altres estratègies ja s’havien esgotat: els hipotètics avantatges de l’emigració, l’empenyorament d’objectes o el fracàs de la reinserció —per la via del matrimoni o el servei domèstic— després d’una estada llarga en una institució assistencial. L’abast del recurs a la mendicitat era, en principi, puntual, de curta durada, però davant de la reducció d’opcions possibles per a afrontar les necessitats vitals, podia esdevenir crònic. A més de la conjuntura econòmica eren circumstàncies relatives a l’edat, la salut, el nombre de fills o el recolzament de la xarxa de parentiu allò que ho determinava.

Tanmateix, mendicar era una ocupació complementària indispensable per a subsistir, especialment entre les dones velles i les mares amb criatures, que havien de pagar-se l’habitatge, sovint una habitació llogada i compartida, a més del menjar. A la ciutat de Barcelona, els mossos d’esquadra capturaven periòdicament els pobres que acaptaven i els tancaven a la Misericòrdia —dita també hospici—, on passaven dies, setmanes o mesos abans no els deixaven anar. Algunes de les dones capturades eren reclamades immediatament pels parents, que argumentaven l’error que havien comès els mossos detenint-les. La mateixa Marianna Barraca exposava pel març del 1777 “que como se halla en el hospicio desde el dia 8 del presente, pues la llevaron según dice si pedia limosna y como dicha, desde que salió una vez (de l’hospici) se excercitava a trabajar en un tomo, de lo que se mantenia con otro poco que gana una hija de 16 años…”. O bé el cas d’un fill que explicava, a l’abril del 1777, com “habiendo el sábado pasado enviado a esta Ciudad (Barcelona) a Maria Porta, madre del suplicante, a comprar algun comestible de pesca salada y alguna otra friolera la encontraron en la calle Ancha dos mossos de esquadra y la llevaron al Hospicio”. Tota aquesta gent treballadora de la qual s’ha parlat fins ara, hom els anomenava vagos.

Els hospitals i els centres assistencials

Quina va ser la política social que es dugué a terme al llarg del set-cents? En aquest període van confluir elements del vell sistema assistencial baix-medieval i dels primers temps de l’edat moderna juntament amb elements nous, propis dels governs il·lustrats del final del segle XVIII.

A Catalunya es mantingué la xarxa assistencial baix-medieval, amb una gran dispersió de petits hospitals distribuïts per tot el país. La majoria d’aquests eren petits centres que, segons indica el cens de Floridablanca, només tenien l’any 1787 dos o tres malalts acollits o, sovint, no en tenien cap. La pervivència d’aquests centres es devia més a la capacitat de garantir l’habitatge i el modus vivendi dels directors, infermers i servents que es mantenien a partir de les subvencions de particulars, d’eclesiàstics i de l’ajuntament de les viles, que no pas al dinamisme de la seva oferta assistencial. Per això era molt freqüent la paradoxa de trobar-se petits hospitals dispersos per Catalunya regentats per quatre o sis empleats i sense cap malalt.

Contràriament, a la ciutat de Barcelona, les antigues institucions de la baixa edat mitjana mantenien la seva vitalitat assistencial. Aquest és el cas de l’Hospital General de la Santa Creu, creat l’any 1401 a partir de la fusió de petits hospitals, que conservava al llarg del segle XVIII els departaments de malalts, prenyades, soldats malalts, boigs i expòsits. L’assistència parroquial als pobres, que també provenia del període baix-medieval, va sobreviure tant a Barcelona com a la resta de Catalunya.

Les cases de misericòrdia, institucions paradigmàtiques del període modern que s’especialitzaren en l’acolliment de pobres d’ambdós sexes i de totes les edats, van mantenir el dinamisme en l’oferta assistencial. El caràcter assistencial es combinava, a la pràctica, amb el punitiu des de la seva fundació a la darreria del segle XVI i el començament del segle XVII. A la ciutat de Barcelona es van fer operacions de recollida general de pobres de gran envergadura els anys 1772, 1775 i 1789. Aquestes institucions es transformaren al final del segle XVIII en hospici i refugi i van consolidar el seu caràcter orientat a combatre l’ociositat dels pobres mitjançant el treball i a netejar les ciutats de captaires, rodamons i murris. Pedro Joaquín de Murcia en la seva obra Discurso político sobre la importancia y necesidad de los hospicios, casas de expósitos y hospitales, publicada a Madrid l’any 1798, plantejava que: “En España se nota escasez de fábricas de común y primera necesidad, como son los lienzos, paños bastos bayetas y estameñas… Las fábricas… capaces de sustentar muchos millares de desvalidos, no son por lo común empresas para costearse un solo individuo, pero en los Hospicios con facilidad se establecen y prosperan sin mucha dilación”.

Aquest text no té gaire a veure amb la realitat catalana, en la qual les fàbriques d’indianes i els circuits de la manufactura rural havien demostrat la seva capacitat d’ocupar milers de treballadors i treballadores, però sí que és illustratiu dels criteris dels qui detenien el poder a la darreria del segle XVIII. I en aquest sentit, la preocupació de l’Estat per controlar a tots aquells —que cada vegada eren més— que no estiguessin subjectes a corporacions gremials, amos, hisendats o empresaris, es reflectia en la legislació sobre vagos i en la creació i tutela d’institucions assistencials de caràcter estatal, finançades en bona mesura pels fons de la Reial Hisenda. Així, la pobresa esdevenia un problema estratègic per als governs en el trànsit de l’antic règim a la societat contemporània, en la qual els contingents de població al marge de l’adscripció i el control propis de l’antiga societat eren una possible amenaça.

Quins eren, per tant, els nous elements que es donen al segle XVIII en matèria assistencial? A grans trets, les innovacions van anar en tres direccions. Primer, l’aparició d’institucions especialitzades en noves prestacions assistencials, com fou el cas de la creació del Reial Mont de Pietat de la Nostra Senyora de l’Esperança de Barcelona, nascut l’any 1751 com una institució de previsió social on es podien dipositar cabals i obtenir préstecs; fou el primer graó de la política de previsió que es desenvolupà al llarg del segle XIX.

La segona transformació anava dirigida a aprofitar al màxim les capacitats productives i d’utilitat dels indigents, ocupant-los no solament en el treball de la manufactura dins de les institucions, sinó també desplegant una política d’ocupació dels més aptes en la marina, l’armada i les obres públiques. Instruccions, ordenances, lleis i cèdules reials es van dirigir contra els vagos, que “son todos aquellos los que viven ociosos sin destinarse a la labranza o a los oficios, careciendo de rentas de que vivir”. Es tractava, doncs, que “no se consientan vagamundos, ni gente alguna sin destino y aplicación al trabajo… Que se apliquen… al manejo de las Armas… y no habiéndolas, a las obras públicas”.

La tercera transformació va ser la progressiva laïcització de l’assistència. L’any 1772 el bisbe Josep Climent se’n queixava: “todos excluyen a los Obispos y a los Clérigos de las Juntas, en que se ha de tratar del establecimiento y administración del Hospicio; y piden a S.M. que le tome bajo su Real Protección y le ponga bajo la dirección de los capitanes generales, intendentes, regentes y corregidores de esta ciudad, haciendo del Hospicio un establecimiento puramente político”. El paper creixent de l’Estat en el finançament i l’administració de l’assistència relegava l’Església a un pla secundari en la gestió de la caritat. El reial decret de 19 de setembre de 1798 sobre la “Venta de bienes de Hospicios, Hospitales, Casas de Misericordia, Cofradías, Memorias, Obras Pías y Patronatos de legos” així ho testimonia.

La laïcització de l’assistència passava també per la creixent importància de la burgesia en la presa d’iniciatives i l’organització de noves formes de caritat. L’organització de l’olla pública dels anys 1799-1802 va comportar la participació en les juntes de caritat dels fabricants d’indianes Joan Canaleta i Font, Francesc de Gomis i Alsina, Francesc Perellada i Francesc Bransi. L’erecció de la Casa de Caritat, amb reial ordre de Carles IV de 8 d’octubre de 1802, preveia la direcció del nou establiment a cura d’una junta presidida pel comte de Santa Clara, capità general del Principat, i integrada per Joan Rull i Arnabac, Ignasi Regés, Pere Bataller, Manuel Bergés, Josep Serrahima, Josep Julià i Joan Homs, tots ells comerciants i fabricants. La instal·lació d’aquestes noves institucions assistencials, finançades per l’Estat i administrades des dels criteris dels fabricants i comerciants més representatius de la ciutat, permetia garantir la supervivència de la mà d’obra en les conjuntures econòmiques desfavorables, per a tornar-la als llocs de treball un cop superades les dificultats. Quan s’acabà la guerra amb Anglaterra a la fi de l’any 1801, s’acabaren els repartiments de racions de l’olla pública. L’essencial a partir d’aleshores havia de ser, tal com va dir Francisco de Horcasitas, president de la Reial Audiència de Catalunya: “la justa confianza que tenemos en que el orden antiguo de las ocupaciones vuelva por sí mismo, haciéndose saber a los trabajadores y demás individuos que gozan de los socorros públicos, que cuanto antes según les sea posible se restituyan a sus antiguas labores”.