L’impuls urbà i mercantil

Quan el sistema de la ciutat antiga (la ciutat com a exactora de rendes) s’enfonsà definitivament a la primera meitat del segle XI, una part dels nuclis urbans consumà la seva decadència, mentre altres es confirmaven com a centres urbans definitius gràcies al fet que, sobre el sistema de la ciutat antiga, havien anat posant les bases de la ciutat medieval, basada en l’intercanvi amb el camp circumdant, en el mercat, i en la participació en el comerç a llarga distància. Així doncs, aquestes ciutats sofriren un procés que en molts aspectes es pot considerar semblant al de l’abandonament de la ciutat per part dels notables baiximperials que anaven a residir a les vil·les. En aquest cas es tractava d’abandonar les ciutats per a fixar la residència als castells. Però la marxa dels nobles medievals no va implicar decadència, sinó més aviat ampliació del mercat i divisió del treball: el centre exactor ja no era la ciutat, sinó el castell, però l’excedent que els senyors obtenien un cop satisfetes les seves necessitats bàsiques anava sovint a parar a la ciutat en forma de productes per a ser venuts en el mercat urbà i, com a contrapartida, en forma d’adquisicions dels productes oferts pels artesans o aportats pels comerciants. La ciutat no era, per tant, antitètica al sistema feudal, sinó una part bàsica d’aquest, si bé amb característiques i una mentalitat pròpies que acabaren imposant-se al sistema feudal i destruint-lo; però per a això caigueren vuit segles.

El creixement urbà

De les ciutats catalanes, la més avançada en aquesta transformació fou Barcelona, durant molt de temps afavorida per la seva situació de darrera ciutat de l’Europa cristiana i, per tant, la que tenia més contacte amb el món islàmic, que a l’època gaudia d’una economia i d’una cultura més evolucionades.

El Pla de Barcelona a la segona meitat del segle XI. 1 Arcs Antics (985). Burg (995); 2 Riera del Merdançar (990); 3 Lloc de Clerà (993); 4 Lloc de Cogoll Antic (997); 5 Làpida sepulcral (891) trobada a l’església de Sant Pere de les Puelles; 6 Monestir de Sant Pere de les Puelles. Consagració de l’església (945). Burg (1010); 7 Rec (1045). Rec comtal (1075); 8 Molins del Soler (1079); 9 Església de Santa Eulàlia del Camp (996), 10 Església de Sant Cugat del Camí o del Rec. Consagració (1023); 11 Curs desviat de la riera del Merdançar (1058); 12 Molins del Mar (1050); 13 Vila nova (1085); 14 Església de Santa Maria del Mar (998). Donació del bisbe a la canònica (1009). Suburbi (1082); 15 Làpida sepulcral (c. 1000) trobada a l’església de Santa Maria del Mar; 16 Mercat (989). Edificacions (1076); 17Strata Francisca (986); 18 Carrer a Santa Maria (1018); 19 Sitges localitzades a l’avinguda de la catedral (c. segles IX-X); 20 Burg de Regomir (1015); 21 Cagalell (1104); 22 Església de Sant Pau del Camp (985); 23 Làpida sepulcral del comte Guifré Borrell (911/914) trobada i conservada a l’església de Sant Pau del Camp; 24 Església de Santa Maria del Pi (991). Obra del campanar (1091). Burg (1018); 25 Areny (1000); 26 Pou de Moranta (988); 27 Cogoll (1014).

En efecte, els segles XI i XII, presos en conjunt, foren per a Barcelona un moment de gran creixement tant urbà, detectable en l’ocupació de l’espai i la construcció de nous edificis, com econòmic, apreciable en les notícies sobre el comerç i l’aparició i creixement dels diferents oficis. No hi ha dubte que Barcelona es recuperà molt ràpidament després de l’atac d’Almansor. Des de la primera meitat del segle XI abunden les mencions de cases de pedra i calç, amb un pati on se situava la cuina (fora de la casa) i altres dependències, i amb una escala de pedra per a pujar al pis superior, clar preludi de les grans cases de nobles i mercaders de la baixa edat mitjana. Algunes d’elles incorporaven una o més torres de la muralla, amb la qual cosa guanyaven, a la vegada, seguretat i confort: com fa notar Philippe Banks, l’apropiació de Ies torres de la muralla és un dels primers canvis que s’observen després de l’assalt d’Almansor.

Paral·lelament es devia produir la restauració dels edificis afectats i, més d’un cop pel que sembla, s’aprofità l’avinentesa per a ampliar-los o construirlos de nou. En tot cas l’estament eclesiàstic completà bastant ràpidament l’ocupació del quarter nord-oriental amb la construcció de la canonja (o almenys l’afectació de terrenys per a construir-la) i del seu hospital, l’ampliació del palau del bisbe i, cap al 1030, l’inici de la catedral romànica, consagrada el 1058. Hi havia també a la zona un altre hospital, el d’en Guitart, que potser aprofitava en part l’antic temple romà i que fou reedificat el 1045. Més tard els ardiaques canviarien el castell del Regomir per les torres de la porta oposada, les de l’actual carrer del Bisbe.

Al mateix temps s’anà densificant la zona més habitada, la centrada per la catedral i les esglésies de Sant Miquel i dels Sants Just i Pastor: els horts i els camps que s’hi trobaven cap a l’any 1000 foren coberts per edificacions en el mig segle següent. En canvi, el quarter sud-occidental sembla que continuava essent molt poc ocupat. A la part més pròxima a l’església de Sant Miquel, i a tot el quarter nord-oriental, hi havia algunes possessions importants amb edificis, cellers i corrals per al bestiar en poder d’alguns magnats com Bernat Ramon, el seu gendre Ricard Guillem o Ramon Dalmau, que posseïa l’àrea de l’actual palau episcopal. La primera menció del call jueu en aquesta zona data del 1082, sense que això signifiqui, de moment, cap imposició als jueus per a residir-hi ni cap separació real, atès que les cases de jueus i cristians eren sovint confrontants.

La construcció creixia també fora muralles cap als Arcs Antics (l’actual carrer dels Arcs), on les estructures romanes encara en peu permetien recolzar-hi les noves construccions, però sobretot al llarg de la via Francisca. El raval del mercat s’acabà ajuntant amb el de Sant Cugat (Sant Cugat del Camí o del Rec, on es fundà una capella el 1023) i amb el de Sant Pere de les Puelles. Una altra zona d’expansió era vora mar, amb un raval fora de la porta de Regomir, on posteriorment es bastien les drassanes, i un altre entorn de Santa Maria del Mar.

Però tots aquests ravals no es densificaren mínimament fins més enllà del 1050. Durant la segona meitat del segle XI, l’espai entre els ravals de Santa Maria i de Sant Pere s’anà omplint, sobretot després que la riera del Merdançar es desviés (o fos desviada) entre el 1044 i el 1060. En aquesta zona, que era propietat de la canonja, la construcció es veié facilitada per un contracte semblant a l’emfiteusi posterior. També s’observa una certa densificació i ampliació al raval del Pi. Una altra novetat important d’aquesta segona meitat de segle, mostra de la seguretat en què vivien els barcelonins, fou l’inici de l’amortització de les muralles: sota mateix del palau del comte es començaren a construir cases adossades a la muralla i, el 1078, es concedí el primer permís per a construir una volta entre dues torres, per aprofitar així el voladís creat.

Escriptura de venda d’unes cases situades a les muralles de Barcelona, 1114,

ACB / R.M.

Fou la primera mostra del ràpid increment de la població urbana que, segons Pierre Bonnassie, va provocar una transformació completa de l’aparença de la ciutat entre el darrer terç del segle XI i el primer terç del segle XII, època en què s’arribà a edificar sobre un dels cementiris de la catedral (el Paradís). En aquest moment aparegueren les cases de pisos a tocar l’una de l’altra, amb els baixos dedicats a botigues o tallers, típiques de les ciutats medievals. El sòl urbà dins de les muralles començava a ser un bé escàs, per bé que això no impedia que hi continués havent grans possessions a l’interior del clos murallat.

Altres autors, com Ph. Banks i S.P. Bensch, pensen que, del 1090 al 1140, la ciutat patí una crisi que marcà un trencament en el seu desenvolupament urbà, i que es caracteritzà per una baixa de preus, la ruïna de la vella classe dirigent i l’abandonament de la ciutat per part dels nobles. De fet, ambdues visions no són antagòniques: la crisi de què parlen els darrers autors citats sembla la fi definitiva de la ciutat antiga, mentre que Bonnassie està més atent a l’incert batec de la ciutat nova. Pel que fa als preus, no revelen res més que la fi de les paries i, per tant, la restricció de la massa monetària disponible. Precisament la ruïna dels antics magnats i l’abandonament de la ciutat per part de la noblesa permeté la progressiva parcel·lació dels espais encara buits dins de les muralles. Fins i tot el comte, trobant estret el seu palau, en construí un altre fora muralles, a l’actual carrer Comtal prop de la via Laietana: és mencionat per primera vegada el 1116.

La transformació del paisatge urbà al segle XI no seria completa sense fer referència al rec comtal. Tot i que tradicionalment s’havia atribuït a l’època del comte Mir, aquesta afirmació no es pot mantenir. La primera notícia possible (parla només d’un rec al terme de Provençals) és del 993; la primera menció segura és del 1045 i va seguida de molt a prop per l’esment dels molins del Clot.

Barcelona a la segona meitat del segle XI. 1 Carrer que travessa la ciutat (951); 2 Casa d’Arbert Bernat (1098); 3 Església dels Sants Just i Pastor (965). Capella de Sant Celoni (992); 4 Làpida sepulcral de Vítiza (890/899/900) trobada a l’església dels Sants Just i Pastor; 5 Sitges i construccions del pati de l’Acadèmia de Bones Lletres (c. segles X-XI); 6 Casa de Ramon Guifred (1023); 7 Muralla dels Aladins (994). Obres (1032); 8 Sitja trobada al Pati Llimona - Casa Gualbes (c. segles IX-X); 9 Espluga oberta a l’interior de la muralla al Pati Llimona - Casa Gualbes (c. segles X-XI); 10 Cases (975); 11 Castell de Regomir (1015); 12 Sitja de la porta de Regomir (c. segles X-XI); 13 Carrer que porta a Regomir (1015); 14 Porta de Regomir (975); 15 Torre Ventosa (1016); 16 Casa de Marcús el Grec (1021); 17 Església de Sant Miquel (951). Obres (1056). Campanar (1077). Bastida sobre un sector d’unes termes romanes (segles II - V/VI); 18 Cementiri (993). Tombes (c. segles X-XI); 19 Làpida sepulcral (segle X) trobada al cementiri de l’església de Sant Miquel; 20 Làpida sepulcral del monjo Gescafred (939) trobada a les proximitats de l’església de Sant Miquel; 21 Torre Fracta (1075); 22 Casa (1028) de Ricard Guillem (1071); 23 Farraginar (1058); 24 Església de Sant Jaume (986). Parròquia (1060); 25 Castell Nou vescomtal (1021); 26 Cases (1066); 27 Cases comprades per Ramon Dalmau al vescomte Udalard (1076 i 1081); 28 Arcada entre torres feta bastir per Ramon Dalmau (1078); 29 Torres de l’Ardiaca (1039); 30 Casa de l’Ardiaca (1039); 31 Cases i solars (1018); 32 Torres, solars i mansions (1039-1040); 33 Casa (1075); 34 Hospital (995) i dormitori canonical (1083); 35 Hort i cort (1078); 36 Casa (1084); 37 Refectori en obres (1009); 38 Casa (1078); 39 Església del Sant Sepulcre (1067). Probablement de planta rodona. Emplaçament imprecís davant de la seu.; 40 Plaça de la Santa Creu (1054). Cementiri de davant de la seu (1092); 41 Mansions (1068); 42 Galilea en obres (1063); 43 Palau episcopal (924). Construcció d’una torre campanar (1017-1018). Emplaçament imprecís; 44 Casa (1066); 45 Clos o claustre de la canònica (1009); 46 Catedral romànica. Obres; (c. 1035). Consagració (1058). Probable emplaçament de la catedral preromànica; 47 Casa (924); 48 Carrer que porta al call jueu (1082); 49 Sepultura del comte Ramon Borrell al claustre (1017); 50 Cases i mansions (1082); 51 Làpida sepulcral de Reefred (992?), conservada al claustre de la catedral; 52 Làpida commemorativa de la invenció de les relíquies de santa Eulàlia (segles IX-X) conservada a la cripta de la catedral; 53 Edifici del subsol de la placeta de Sant Iu (segles IX-X i 1078, probable menció); 54 Palau comtal (924); 55 Hort del monestir de Sant Cugat (1002); 56 Cases (1073); 57 Mont Tàber (1045); 58 Casa (1097); 59 Espluga oberta a la muralla sota la capella de Santa Àgata (c. segle X); 60 Obradors i forn (1095); 61 Cases (1079); 62 Mansió (1080); 63 Casa (1066); 64 Farraginar i horts (1028). Casa, hort, pou i vinya (1029); 65 Casa (1084); 66 Hort (1082); 67 Mansions del monestir de Cluny (1074); 68 Hospital de Guitart (1045); 69 El Miracle (1028). Antic temple romà; 70 Solar amb obradors (1088); 71 Solar i cort (1021); 72 Casa (1044); 73 Cases i obrador (1093); 74 Castell Vell vescomtal (986); 75 Terreny per edificar (1090); 76 Porta major (1021); 77 Hort del monestir de Sant Llorenç del Munt (1035).

La ciutat del segle XII era, per tant, molt diferent de la de l’any 1000. De fet, fou al llarg del segle XI que la topografia urbana, inclòs el traçat dels carrers, es transformà i prengué les formes que en part s’han conservat fins als nostres dies. Però el canvi anava més enllà: la ciutat dependent de la terra s’havia transformat en un centre menestral i comercial. L’àrea del mercat sembla que era la més cobejada pels qui buscaven estada o lloc de treball, i els propietaris aviat ho aprofitaren per a llogar botigues i obradors. El mateix comte delegà en un batlle, el 1123, la gestió dels seus forns i les seves botigues de la zona del mercat. Anys més tard (1144) introduí el càrrec de mostassaf (amb autoritat sobre les activitats comercials i artesanals), que li reportà uns bons ingressos: el primer mostassaf pagà 150 morabatins (més de mig quilo d’or) per obtenir el càrrec.

Una nova fase d’expansió a partir del 1140 posà noves fites a la ciutat amb la construcció de la col·legiata de Santa Anna per part de l’orde militar del Sant Sepulcre. A poc a poc les terres que anaven des de l’església fins al raval dels Arcs foren parcel·lades i cedides en emfiteusi per a construir-hi cases, i cap al 1170 el procés continuà amb terres que els canonges i altres propietaris posseïen entre Santa Anna i el Pi i també a la zona entre el Palau Menor i la ciutat. A més de les institucions eclesiàstiques alguns propietaris nobles, com ara Pere Ricard i alguns membres de la família Queralt, participaren també en l’oferta de sòl urbà. Fins i tot en un lloc relativament allunyat i malsà, com era Santa Eulàlia del Camp, s’hi establiren alguns solars i s’hi construïren cases. Finalment, ja al principi del segle XIII és esmentada la vilanova dels Alls, sobre terres de Pere Canviador, situada fora de la muralla de Regomir, tocant a la drassana.

Les noves construccions de la segona meitat del segle XII inclouen el Palau Menor i l’església de Santa Anna, ja citats, el nou claustre de la catedral i el nou palau episcopal (encara conservat en part en el palau actual), la reconstrucció de Sant Pau del Camp, l’erecció de l’hospital de Sant Llàtzer o dels leprosos, al camí de Sant Pau del Camp, i la capella d’en Marcús, probablement el primer edifici monumental erigit per un no noble. Caldria afegir-hi les mansions particulars: la major part dels nobles havien abandonat la ciutat, però bisbes i alts càrrecs eclesiàstics, com és ara el bisbe de Vic i els abats de Sant Benet de Bages, Sant Llorenç del Munt (Osona) i Ripoll, mantenien dignes residències a la ciutat. Sense tenir cap pretensió monumental, cal esmentar, finalment, un altre edifici molt representatiu: l’alfòndec, que acollia els mercaders de pas i les seves mercaderies, documentat el 1203 prop de la platja de Santa Maria del Mar, gairebé al mateix temps que es coneix l’existència de la drassana en aquesta mateixa zona.

Per a les altres ciutats la informació de què es disposa és més limitada. Girona mostrà, al segle XI, un creixement important, tant dins com fora muralles, amb aspectes semblants a Barcelona: pràcticament al mateix moment (988), els nobles van començar a apropiar-se les torres de la muralla per engrandir i millorar les seves cases funcionava un mercat, el Mercadell, davant de la catedral; es construí un rec comtal i cap al final de segle estaven ben desenvolupats els ravals extramurs de Sant Feliu i del Mercadal. El segle XII fou un moment de gran activitat constructora: s’obrà el claustre de la catedral, Sant Pere de Galligants i els Banys Àrabs, i es reconstruí la torre de Carlemany. D’altra banda, també aparegué una incipient organització municipal.

La data consignada a la llegenda correspon a la de l’escriptura més antiga que fa menció als elements localitzats o bé a la datació arqueològica. En el cas de les làpides funeràries es fa constar la inscrita en l’epitafi.

Vic, en principi ciutat comtal, anà caient en mans senyorials per l’actuació dels bisbes, que transformaren en senyoria els seus drets d’immunitat, i per la infeudació que els comtes feren de la part que els restava. Aquesta doble senyoria fou una font constant de litigis i enfrontaments. La documentació del segle XI dona ben poca informació de l’evolució de la ciutat; en canvi, de la del segle XII, se’n desprèn una gran activitat constructiva, començant per l’emmurallament, notícies d’establiment de solars per a la construcció de cases i la menció d’un “carrer nou” el 1159. El desenvolupament sembla clarament degut al mercat i no és gens estrany que el primer enfrontament seriós entre els senyors tingués lloc el 1120 a causa del mercat de la Quintana, que es feia al peu del castell, però que en part s’estenia sobre territori del bisbe. El document més important és, però, el privilegi concedit el 1138 pel bisbe Ramon Gaufred en què reservava la venda a la menuda (“a tall”) de roba i de “vermell” (tint d’aquest color) als habitants de Vic. Això sembla indicar, d’una banda, un important comerç forà de draps, però, a la vegada, una producció local prou gran per a fer témer la competència de forasters en l’abastament del tint. Al voltant de l’activitat comercial hi havia també un important nombre d’artesans, sobretot coltellers, corretgers i assaonadors.

Es coneixen millor a Vic que no pas a Girona els intents d’organització corporativa de la burgesia: el document del 1138 consta que fou sol·licitat pels mercaders, i el 1185 hi hagué un intent d’organització en cos consular, és a dir, en corporació que delegava en dos o més cònsols (origen de moltes organitzacions municipals, amb aquest nom o el de paers) per’ a negar-se a pagar les firmanciae (taxes judicials). El bisbe en digué conjuració i la tractà com a tal, però anys més tard els ciutadans tornaren a elevar una protesta contra el terç de les cases (lluïsme, imposició que gravava en un terç el preu de venda de les cases cedides en establiment).

La Seu d’Urgell, també en origen ciutat comtal, caigué igualment al segle XI sota el domini senyorial dels bisbes. El seu desenvolupament sembla més lent que el de les altres ciutats estudiades: cap al 1020 es construïren segurament l’hospital i l’almoina de la seu, un segle més tard es començà a bastir la catedral romànica, que cresqué lentament, i calgué esperar l’impacte de l’atac del comte de Foix el 1195 per a decidir l’erecció de les muralles. Poc després (1210) els urgellencs obtenien del rei Pere el Catòlic exempcions de lleudes i impostos en tot l’àmbit de la monarquia, i l’any següent arribaren a un acord amb els canonges sobre una sèrie de qüestions processals. Sembla que en aquest moment es pot parlar ja d’un municipi rudimentari. En qualsevol cas aquests primers anys del segle XIII marcaren una empenta que transformà ràpidament la ciutat.

El creixement de l’activitat comercial, clar des de la meitat del segle XI, feu sorgir una multitud de mercats i nous centres comercials. Poblacions com Sabadell, Martorell (Baix Llobregat), Agramunt (Urgell), Peralada (Alt Empordà) o Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) es convertiren en importants centres mercantils. Però més important fou el sorgiment de nous centres amb clara vocació mercantil, com Vilafranca de Conflent, al darrer quart del segle XI (el document de fundació és datat el 1075, però els experts tendeixen a endarrerir-lo uns quinze o vint anys); Perpinyà, que esclatà ràpidament a partir del 1100; Vilafranca del Penedès, sorgida aprofitant els privilegis concedits per a repoblar Olèrdola (Alt Penedès), devastada per l’atac almoràvit del 1107. Els repobladors demostraren en aquest cas més visió comercial que el comte, i preferiren les oportunitats comercials i la comoditat del pla a la seguretat defensiva del vell establiment. I finalment Puigcerdà, on el 1177 fou traslladada la població d’Ix, fins aleshores moment el principal centre polític i comercial de la Cerdanya, a la recerca d’una millor protecció i d’una major projecció.

El mapa urbà català s’ha de completar amb la recuperació de les ciutats que durant llarg temps estigueren sota domini musulmà. Tarragona, abandonada de segles, no fou fàcil d’endegar, a pesar de l’interès de Roma per restaurar la seu arquebisbal: del restabliment de la seu el 1089 a l’ocupació i la repoblació efectiva per part de l’aventurer normand Robert Bordet passaren quaranta anys, i encara la carta de franquesa del 1149 sembla que era un reclam per a atreure més pobladors. Tot i això, de l’antic clos romà, que arribava des del cim del turó fins al mar, només se n’aprofità la part superior, utilitzant com a muralla inferior la paret de la banda de dalt del circ, l’esplanada del qual oferia un bon lloc per al mercat. Malgrat tot, la ciutat no aconseguí en aquesta època convertir-se en un centre econòmic rellevant.

La situació fou molt diferent en els casos de Tortosa i de Lleida. Mentre que la Tortosa musulmana havia crescut deixant de banda les muralles romanes i baixant del turó cap al riu per un indret més suau que el pendent ocupat pels romans, Lleida es mantenia dins de les muralles però, ja abans de la reconquesta, s’havia expandit en diversos ravals fora de les portes de Montsó i de Corbins i al Cappont. Ambdues ciutats eren actius centres comercials sota domini musulmà, i ho continuaren essent un cop reconquerides el 1148 i el 1149. La reconquesta hi comportà processos semblants: no-expulsió de la població musulmana, malgrat que passà a viure fora muralles, i repartiment entre els caps conqueridors de la senyoria de la ciutat i dels béns dels notables musulmans.

A Lleida els musulmans foren obligats a residir al llarg del camí de Saragossa i en una sèrie de poblats a l’horta, mentre que els cristians locals, concentrats abans fora muralles, al Peu del Romeu, com també la munió de nouvinguts, ocuparen la ciutat. També els jueus residien dins de les muralles, a la Cuirassa, una terrassa a mig aire del turó, pràcticament amb una sola entrada. A Tortosa el comte cedí als jueus el barri de Darracina amb disset torres on, a més de disposar d’horts i terres, podien edificar seixanta habitatges.

Mercats i fires

El mercat fou el fet diferencial que permeté que la vida urbana no s’ensorrés amb la desaparició definitiva de la ciutat antiga. Ben al contrari, la revolució feudal anà acompanyada d’un increment de les transaccions i d’una ampliació dels horitzons comercials. Barcelona fou, com sempre en l’àmbit català, l’avançada en aquest procés. Els cèlebres documents entorn del comerciant Robert (1009) en podrien ser considerats el punt d’arrencada.

Però les arrels són molt més humils. Al segle XI el mercat setmanal sembla una necessitat: és una concessió que repeteixen sovint les cartes de poblament, com la del 1079 de l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà), una preocupació per les autoritats, que des del 1030 tenen cura de la salvaguarda dels mercaders dins dels processos de pau i treva, i una font d’ingressos, com ho testimonien les concessions del teloneum (drets sobre el mercat) i encara millor la guerra entre els comtes de Barcelona i d’Empúries al principi del segle XII pels mercats de Castelló d’Empúries (Alt Empordà) i de Peralada. Aquests mercats locals i comarcals, amb la seva jerarquia ben establerta, permetien la difusió per capil·laritat dels productes urbans i potser d’alguns de forans, l’atracció cap a les ciutats dels cereals, el bestiar i els productes de l’hort i del corral excedents, així com d’altres primeres matèries provinents del camp —de la mel a la llana— i dels productes de l’artesania vilatana: cuirs, armes, teixits, etc. La llista de les poblacions amb mercat és molt llarga. A més dels ja citats cal esmentar per la seva importància ulterior Besalú (Garrotxa) (documentat el 1027), Martorell (el 1032) i Granollers (cap al 1040).

Les fires representen un pas més. La més famosa, ja al segle X, era segurament la de Sant Feliu de Girona (el primer dia d’agost), l’existència de la qual, encara que no està documentada en aquesta època, es pot deduir dels molts pagaments el termini dels quals es fixava en aquesta data. La primera fira documentada és la de la Seu d’Urgell, establerta el 1048 pel comte, el vescomte i el bisbe, amb fira el 15 d’agost i retorn el 28 de setembre.

Mercats i fires densificaven el comerç interior, mentre el comerç llunyà agafava molt més gruix i sobretot experimentava un canvi substancial: així, al llarg del segle XI Barcelona, i possiblement algunes altres ciutats catalanes, deixà de participar passivament en el gran comerç per a convertir-se en un centre comercial, a la vegada demandant de productes forans i oferent dels seus propis productes en el comerç a llarga distància, al mateix temps que es desenvolupaven les activitats marineres.

Vies de comunicació i mercats de Catalunya al final del segle XII.

De fet, en un primer moment el comerç marítim era difícil de distingir de l’activitat corsària, i el comerç per terra tenia moltes relacions amb la guerra: per pagar els béns comprats, els comtats catalans exportaven bàsicament soldats i més tard amenaces. Per aquest camí, com a soldades o com a paries, arribaven els mancusos, que permetien accedir als béns de luxe internacionals. En tot cas les relacions eren fluides: quan el mercader flamenc Robert morí a Barcelona el 1009, el seu germà se n’assabentà ràpidament i pogué presentar-se a la ciutat a reclamar l’herència.

L’enriquiment convertí Barcelona (i la seva zona de distribució) en un punt de consum important: el 1025 hi havia a la ciutat un especialista en el comerç de pebre (un producte de l’Índia!); el 1044 els venedors de pebre tenien un lloc reservat al mercat. De mitjan segle XI daten les primeres mencions de teixits de llana importats: drap gris de Tolosa o drap de Sant Dionís (procedent per tant de la fira de París), que cal afegir als múltiples teixits d’origen islàmic coneguts anteriorment.

Tot i això, el comerç marítim sembla que estigué en mans musulmanes, fins i tot al golf de Lió, fins a la segona meitat del segle XI. Només cal recordar que quan Ramon Berenguer I raptà o feu evadir de Narbona la comtessa Almodis, ho feu amb l’ajuda de naus musulmanes. Però l’activitat corsària o anticorsària de genovesos i pisans sobre Sardenya i Còrsega, la conquesta normanda de Sicília i la primera croada capgiraren la situació. La temptació de lligar la fi de les paries amb la recerca de guany en la nova direcció marinera era molt forta. El símbol podria ser el casament de Ramon Berenguer II amb la princesa normanda Mafalda de Pulla-Calàbria, i el resultat, el canvi en l’elit dominant a Barcelona: la vella burgesia enriquida amb l’especulació urbana i la compra de terres es veié superada al segle XII per la nova burgesia comercial, encara que, de vegades, els personatges eren els mateixos, perquè una part de la vella burgesia va saber invertir els seus diners en la bona direcció.

En tot cas, a cavall dels segles XI i XII els fets semblen succeir-se ràpidament: ja abans de l’expedició de pisans i catalans contra el niu de pirates de Mallorca (1114), hi havia el 1111 una colònia comercial barcelonina organitzada a Trípoli (segurament Trípoli de Síria, ja que als anys següents abunden els pelegrinatges a Jerusalem), i el 1116 Ramon Berenguer III podia reunir una flota per a un viatge de prestigi que el portà fins a Pisa i que tingué com a resultat la signatura de tractats comercials amb Gènova i Montpeller.

Malgrat tot, el comerç en aquesta època no era lliure, ja que qualsevol comerciant podia exercir com a corsari enfront dels estrangers, llevat que existís un tractat de reconeixement mutu. Comerç i cors, doncs, eren dues parts d’una mateixa activitat; ningú no s’arriscava al mar sense anar armat. El dret a mercadejar, o almenys a fer-ho sense ser sotmès a imposicions oneroses, calia obtenir-lo, i la força era un bon argument. Les relacions entre Barcelona i Gènova són prou il·lustratives: el 1116 els genovesos havien estat foragitats dels dominis de Ramon Berenguer III, segurament com a mesura de força per a obtenir un pacte que es trencà el 1126 i que fou refet l’any següent i renovat diverses vegades al llarg del segle XII.

També els comtes trobaren en el comerç marítim un succedani de les paries perdudes: entre els drets que obtenien figuren drets de pas, de càrrega i descàrrega, drets sobre el botí obtingut i sobre els naufragis. No és estrany, per tant, que abans d’acabar el segle XI es preocupessin per la construcció de naus i destinessin un espai a la platja, prop de la porta de Regomir, a aquesta finalitat.

Un altre port important sembla que havia estat Sant Feliu de Guíxols. L’any 1094 un far assenyalava l’entrada de la badia, on el 1113 arribà la flota pisana que, amb l’ajuda de Ramon Berenguer III, va dur a terme l’efímera conquesta de Mallorca i on (a més de Barcelona) els comerciants genovesos podien pagar la imposició que des del 1127 els permetia negociar amb els territoris del comte.

Tot i els entrebancs, la vocació marinera de Barcelona seria la base del seu poder polític i econòmic durant segles. El prestigi de la ciutat quedà reflectit en les opinions de Benjamí de Tudela, un jueu que la visità, cap al 1070, en el seu periple pels ports mediterranis, i que ressaltà la munió de mercaders forasters que hi trobà, com també feu constar, a la llunyana Alexandria, l’existència de mercaders barcelonins.

Alguns d’aquests mercaders estrangers arrelaren a la ciutat, com els italians Eimeric de Perusa i Lambert Pisà o els Daunís o Dionís, probablement originaris de la zona de París; però els més nombrosos eren els occitans: Giralt de Salvanec, Sax, Guillem Colrat, Guillem d’Alest, Pere de Salzet, Pere de Carcassona i Bertran de Fontanes, entre altres.

Fins a mitjan segle XII el comerç català es basava en la navegació de cabotatge concentrada en les rutes que anaven a Gènova i a Ceuta i era sobretot un comerç de redistribució, en el qual les mercaderies del país tenien poca participació. A la segona meitat de segle es feren més freqüents els viatges fins a Sicília i Tunis, amb algunes escapades fins al Pròxim Orient, on el 1187 reberen un privilegi a Tir (Líban) conjuntament amb els provençals (cal recordar que en aquest moment Catalunya i Provença tenien el mateix sobirà). Però un fet més important encara era que els productes propis, agrícoles o artesans, començaven a abundar als carregaments de les naus, i només això permetia que el comerç impulsés el creixement harmònic del país.

Mentrestant, al llarg del segle XI, els artesans s’havien anat afermant com un component bàsic de l’economia i de la vida urbanes. Primerament per a subvenir a les necessitats provocades pel creixement urbà: a paletes, fusters, moliners, picapedrers, molers..., ja presents a l’etapa anterior, cal afegir a partir de l’any 1000 les referències a noves activitats artesanes. El primer sabater està documentat a Barcelona l’any 1009, el primer teixidor l’any següent. A la mateixa dècada ho són el primer moneder, el primer ferrer i el primer orífex; el primer sastre ho és el 1036 i el primer paraire el 1044. A la segona meitat de segle estan documentats pellaires, forners, cistellers, freners, escuders, ballesters i vidriers; i encara més: la vitalitat de Barcelona va atreure alguns artesans immigrants del Llenguadoc, estudiats per Banks.

Al mateix temps els baixos de les cases es devien anar transformant en obradors, si bé no tenim documentat aquest fet fins el 1095 a Barcelona i fins a la segona meitat del segle XII en altres localitats com Girona, Berga, Besalú o Lleida. D’aquestes activitats, les que semblen ocupar més gent són les tèxtils (el 1095 es parla d’una partida de quatre quintars d’alum, que pressuposa una forta activitat tintòria), el treball del metall (armes, ganivets), el del corall i les transformacions de la pell —dels bots a les sabates—, a més d’una especialitat típicament barcelonina: les moles de molí de pedra de Montjuïc, que a pesar del seu pes foren objecte d’un ampli comerç, ja que podien pagar el seu transport suplint el llast de la nau.

L’ascensió social de la burgesia

Segons Bensch, del final del segle XI al 1140 una forta crisi afectà les famílies fins en aquell moment dominants a Barcelona: la fi de les paries comportà devaluacions monetàries i les rendes fixes ja no podien competir amb les naixents fortunes comercials. Com a conseqüència d’aquests fets, la noblesa va deixar de residir a la ciutat. Això hauria obert una diferència clau entre Barcelona i les ciutats italianes: la manca de noblesa hauria potenciat l’ascens de noves famílies, enriquides en el comerç, que acabaren configurant una nova classe dirigent: el patriciat urbà.

D’on procedien aquests burgesos? ¿Eren pagesos de les zones pròximes a les ciutats, enriquits amb els beneficis del mercat urbà?, ¿administradors de rendes nobiliàries i eclesiàstiques, iniciats en el comerç a través de la venda dels productes que administraven?, ¿o artesans o pobres mercaders ambulants enriquits a través de l’audàcia i la sort que requerien els primers viatges marítims? Hi podia haver de tot, sens dubte. Els personatges que Bonnassie i Ruiz Doménech presenten com a comerciants a cavall entre els segles XI i XII eren clarament nobles, però sens dubte amb una mentalitat que no era la del simple rendista. Bernat Ramon, anomenat el Ric, el seu gendre Ricard Guillem o el degà de la canonja Ramon Dalmau estaven atents a qualsevol possibilitat de lucre. Aquest darrer se sap que posseïa naus, com també les posseïa el comte. ¿No devia ser, doncs, els primers burgesos els factors d’aquests magnats, els homes que comerciaven per compte d’aquests i, a poc a poc, també per compte propi?

En qualsevol cas, molt aviat (1162) els habitants de la ciutat apareixen dividits en tres mans, i aquests comerciants, prou potents per haver finançat en part l’expedició contra Tortosa el 1148, formaven sens dubte la mà major. Aviat aconseguiren fer un pas més: el 1214, en el delicat moment que seguí a la desfeta de Muret, els ciutadans foren convocats juntament amb la noblesa i l’Església a l’assemblea de pau i treva que havia d’endegar la minoritat de Jaume I.

Tant la mà major com la mà mitjana vivien del comerç, i la diferència entre elles no és fàcil d’establir, atès que depenia bàsicament de la riquesa, si bé la línia divisòria passava segurament entre aquells que participaven en el comerç facilitant els productes i potser les naus, i aquells altres que es desplaçaven per mirar de vendre les mercaderies i esmerçar els diners obtinguts en altres productes.

La mà menor, la formaven ja al segle XII els artesans. El seu creixement al llarg del segle XII queda ben demostrat amb l’obtenció de privilegis i l’organització dels oficis en confraries: l’any 1200 els oficis de pellaire, teixidor i sastre obtenien la salvaguarda reial, i el 1203 els sabaters demanaren permís per a construir un altar a la catedral de Barcelona. Els mestres de cases estaven ja organitzats com a ofici el 1211, i els molers reberen un privilegi clarament gremial el 1218.

D’altra banda, l’abandonament de la ciutat per part de la noblesa enfortí encara més el paper de l’estament eclesiàstic: gairebé es podria dir que bisbes i canonges mantingueren el lligam de les famílies nobiliàries amb la ciutat. Malgrat els intents de reforma com els dels bisbes barcelonins Bertran i Oleguer, l’Església es refongué dins del feudalisme i els seus béns, constantment acrescuts, acabaren sovint infeudats als càrrecs eclesiàstics, que al seu torn eren pràcticament patrimoni de determinades famílies. La feudalització de la propietat eclesiàstica quedà institucionalitzada el 1157 amb la divisió del domini de la canonja en dotze pabordies (una per cada mes de l’any), repartides entre els principals càrrecs de la canonja. Encara que la finalitat era la millor administració del patrimoni eclesiàstic i l’atenció als pobres, les pabordies foren considerades gairebé immediatament com a béns inherents al càrrec i a disposició dels seus obtentors.

Per donacions, o per compra, l’Església s’havia convertit en la major propietària del sòl a la ciutat i sobretot al burg. Cap al 1080 la canonja de Barcelona començà a cedir, per a edificar-hi cases, els solars entre l’església de Santa Maria del Mar i la via Francisca (entorn de l’actual carrer de Montcada). Amb aquestes cessions apareix documentada per primera vegada l’emfiteusi o arrendament perpetu a canvi d’un dret d’entrada i d’un cens anual. La propietat prenia així un caràcter feudalitzant, de manera que aquests arrendaments podien ser cedits a tercers, però a canvi del pagament a l’Església d’una part del preu obtingut (el lluïsme, originàriament una tercera part del producte de la venda).

La cessió en emfiteusi, que de fet convertia els emfiteutes en propietaris a canvi només del pagament del cens, resultà molt beneficiosa per als tinents com a conseqüència de la devaluació de la moneda. Potser per això el lluïsme sobre les vendes esdevingué més odiós. El conflicte esclatà violentament ja avançat el segle XIII, i per tant fora de l’època que ens pertoca estudiar, però ja el 1196 hi hagué un sorollós plet entre Guillem Eimeric i la canonja, que li reclamava drets de domini sobre una casa que aquest havia heretat. El plet es resolgué a favor de la canonja i poc després les corts de Barcelona del 1210 prohibiren que es fessin traspassos de béns emfitèutics sense permís del senyor.

El darrer grup social a considerar són els jueus. La discriminació legal en contra seva començà a prendre cos al llarg del segle XII. Tot i que els jueus conservaven al llarg d’aquesta època càrrecs comtals, especialment el de batlle, feien repetidament préstecs als comtes i fins i tot n’eren socis (com en el cas de la construcció dels Banys Nous de Barcelona), els Usatges ja prohibien que els cristians fossin obligats a jurar en les seves disputes amb els jueus, i a més se’ls prohibí adquirir terres. Però la marca més clara de discriminació fou l’organització dels calls. El call jueu és citat per primera vegada el 1082, però no era encara lloc obligatori de residència per als jueus; la segregació no es produiria fins al segle XIII, amb l’arribada dels ordes mendicants.

Cap a una organització pròpia

L’organització de la ciutat com a entitat administrativa fou deguda a dos fets: els intents feudals de sotmetre els habitants de la ciutat i la riquesa d’aquesta, que li permeté repetidament comprar el favor del comte i construir una muralla de privilegis. Que la ciutat formés part del sistema feudal no vol dir que escapés a la cupiditat dels feudals: Barcelona, que és la més ben coneguda, hagué de lluitar llargament per a no ser sotmesa a exaccions semblants a les que pesaven sobre la pagesia. El primer episodi documentat es clogué el 1025 amb un acord entre la ciutat i els seus senyors, el comte i el vescomte, que es presenta com una concessió de franqueses, però que, llegit amb atenció, mostra com els senyors havien anat erosionant la situació dels habitants de la ciutat. El document es dirigia als habitants de Barcelona i el seu territori i als de tot el comtat que disposessin de franqueses (o sigui, mentre fossin homes lliures i possessors de terres lliures) i prometia tornar-los els drets i assegurar-los-en el manteniment; permetre’ls disposar lliurement de pastures, llenyes i aigües sense que per això haguessin de pagar res; respectar els seus béns mobles i no sotmetre’ls a altra autoritat judicial que la del comte i el vescomte amb els seus jutges. A més, rescindia els censos que els havien estat imposats per ell o pels seus antecessors i retornava a la millor situació que els barcelonins havien tingut en temps passats; finalment, manava encara que els seus successors, arribats a l’edat adequada, confirmessin aquestes franqueses.

En definitiva, els barcelonins paraven, amb l’obtenció d’aquest document, un primer assalt feudal, mal conegut, però que sembla que podia consistir en conculcacions de les franqueses (segurament intents de taxar les terres aloeres) i exigències per a permetre l’ús dels béns lliures —pastures, llenyes i aigües—, potser acompanyat tot d’imposició de tribunals senyorials. Els infractors dels antics drets podien ser (en part segurament ho eren) el mateix comte i els vescomtes, però la principal virtut del document era alçar una defensa de la ciutat i dels béns del ciutadans davant la cobdícia senyorial.

Sens dubte fou a l’entorn del domini de Barcelona que es produí una part gens negligible de la lluita que enfrontà Ramon Berenguer I a la família vescomtal i que tingué com a episodi més conegut l’apedregament del palau comtal des del campanar del bisbe, membre de la família vescomtal, i el posterior assalt al palau comtal. La fi de la rebel·lió significà la liquidació de les pretensions de domini dels vescomtes sobre la ciutat. Però la riquesa de la ciutat era massa temptadora i el comte i el seu nou representant, el veguer, no deixaren de reclamar tota classe d’imposicions.

L’any 1113 consta per una concòrdia entre Ramon Berenguer III i el veguer Ramon de Castellet que l’antecessor d’aquest, Bernat Arbert, havia imposat per la força una taxa sobre les fleques, a la qual se n’havien afegit més endavant d’altres sobre les tavernes, la mesura del blat i les vendes d’animals, els drets d’entrada sobre el ferro i el peix i els obsequis nupcials. Segurament aquestes eren les imposicions que Ramon Berenguer III manà abolir en el seu testament com a “lleudes i mals usos que he introduït en les meves ciutats”.

El 1163 Alfons I refermà la carta de franquesa concedida pel seu pare, que contenia l’abolició dels mals usos (encara que s’esmenti l’eixorquia no cal interpretar-ho en el sentit posterior de la menció “mals usos”; es podia tractar de qualsevol tipus d’imposicions, potser les abolides en el testament de Ramon Berenguer III). El rei Alfons hi afegí el compromís de no reptar en duel els barcelonins.

Probablement també aquesta vegada les franqueses concedides foren paper mullat o bé les imposicions abolides foren suplertes per altres de noves. El 1210 els barcelonins estaven subjectes altre cop a fortíssimes imposicions: drets senyorials com la quèstia, la tolta i la força, emprèstits obligatoris, serveis, bovatge, monedatge i socors, drets dels quals, aquest any, foren enfranquides unes cases del monestir de Sant Cugat del Vallès situades dins de Barcelona.

La necessitat d’enfrontar-se a la cupiditat dels feudals (començant pel comte) portava els habitants de les ciutats a crear entre ells vincles que els permetessin una certa organització i a intentar que els senyors acceptessin aquestes organitzacions.

La primera menció dels barcelonins com a cos polític es troba el 974 en la carta de concessió de franqueses de Montmell, però és dubtós que sigui altra cosa que una clàusula d’estil, i frases semblants es troben en les actes d’elecció de diferents bisbes. A poc a poc va sorgint, però, un grup de ciutadans el prestigi dels quals els atorga un cert grau de representativitat, amb actuacions com l’assessorament donat al batlle en el moment de la divisió de la ciutat entre Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II (1070). Uns anys més tard, el 1100, un grup de burgesos, la majoria amb les seves esposes, signà el compromís dels barcelonins de pagar delme a la canònica.

El 1116, a petició també d’un grup de ciutadans, els barcelonins obtenien del comte, en agraïment de l’ajuda prestada, en l’expedició a Pisa i Gènova, l’exempció del quint o impost sobre les naus arribades a la ciutat. S’anava configurant així un grup de notables, els prohoms, que pel seu prestigi eren consultats i escoltats tant per les autoritats com pels seus conciutadans: al llarg del segle XII aquest grup actuà en nom de la ciutat i assumí la representació i la direcció de la “universitat de prohoms” que se cita en alguns casos, alhora que actuava com a àrbitre judicial, fins i tot en qüestions en què el comte era una de les parts en conflicte. Tot i això, segons Josep Maria Font i Rius, no existia encara un veritable poder municipal, ja que els prohoms actuaven supeditats al veguer o al batlle, com un cos assessor d’aquests.

Vora dels prohoms apareixen també de vegades els cònsols (citats per primer cop el 1130), potser amb unes atribucions més clarament judicials, i que, com a mínim el 1219, consta que eren elegits anualment en nombre de quatre. De fet el consolat és definit en el document del 1202 relatiu a Cervera com una conjuració o jurament mutu dels veïns. Aquest tipus d’organització existia a Cardona (Bages) des del començament del segle XII, quan els habitants obtingueren una concessió del vescomte i l’abat que permetia als caps de casa unir-se per un jurament d’ajuda mútua, jutjar segons el seu dret i disposar d’ingressos propis. Aquest és el primer comú conegut a Catalunya i P. Bonnassie creu que la carta de privilegis de Ramon Berenguer IV per als barcelonins, malauradament perduda, devia tenir un contingut semblant.

Així sembla indicar-ho la menció del consolat a Barcelona: els cònsols serien els representants dels ciutadans juramentats per a constituir-se en universitat, mentre que els prohoms podrien ser un grup de notables elegits pel comte o els seus representants.

En qualsevol cas, l’organització dels barcelonins com a cos polític era encara embrionària, i el mateix es pot dir de la resta de ciutats catalanes: el regiment de les ciutats era en mans dels respectius veguers.