Resultats de la cerca
Es mostren 1680 resultats
Sant Martí de Biure (Sagàs)
Art romànic
Situació Vista exterior de l’església des del costat de llevant, amb l’absis a primer terme i la capella oberta el segle XVII al mur de tramuntana R Viladés L’església és situada en un indret enlairat, prop del mas vell de Biure, vora la riera del Pontarró i del rec de Passavant, a la part central del terme municipal de Sagàs Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 150000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 293-M781 x 11,5 — y 53,2 31 TDG 115532 S’hi arriba des de Puig-reig agafant la carretera que porta a Prats de Lluçanès, on després del quilòmetre 5…
Escrivà

Armes dels Escrivà
Llinatge d’oficials reials, després generosos, cavallers, homes de lletres i dignataris, establert al Regne de València en temps de la conquesta.
Devien provenir del Rosselló o de Lleida Apareix com a estirp documentada Guillem Escrivà mort en 1256-59, senyor de Patraix per donació del rei i notari reial 1227-51 Dels seus fills, Guillemó fundà la línia dels senyors de l’escrivania de València, i Arnau Escrivà mort el 1275 fou senyor de Patraix, i sembla identificable amb un jurat de València 1268 i batlle del regne 1270-75 Fou pare d’Andreu Guillem, fundador de la línia dels senyors d’Agres, i de l’hereu Guillem Escrivà , senyor de la baronia de Patraix mort després del 1269, que degué ésser el pare dels Escrivà, després Escrivà de…
Abella de la Conca

Vista del nucli d’Abella de la Conca (Pallars Jussà)
© Fototeca.cat
Municipi
Municipi del Pallars Jussà.
Situació i presentació El municipi d’Abella de la Conca, de 78,27 km 2 es troba al sector oriental de la Conca de Tremp, al límit amb la comarca de l’Alt Urgell El terme limita al NW-N amb el Pont de Claverol, al N-NE amb Cabó, a l’E amb Coll de Nargó, ambdós de l’Alt Urgell, i al S-SW amb Isona El territori és força accidentat, a excepció del sector de la ribera del riu d’Abella La serra de Boumort s’aixeca en la part més septentrional i la serra de Carreu, amb el seu contrafort, la serra de Carrànima, en la part central i oriental La serra de Carreu forma part del massís del Boumort, amb el…
marquesat de la Romana
Història
Títol concedit el 1739 a Josep Caro-Maça de Liçana i Roca (mort el 1741), baró de Moixent i Novelda, clavari i comanador major de l’orde de Montesa, coronel del regiment de dragons de Cartagena, que ell havia format el 1719.
Filipista, intervingué en la guerra de Successió, al Principat i al País Valencià, i fou també coronel de regiment de Tarragona Era fill del capità Carles Caro-Maça de Liçana i Roís, natural d’Elx mort el 1722, comissari general del terç d’infanteria d’Oriola d’on eren originaris els Caro, que foren ennoblits el 1604, el qual féu un préstec de 40 000 pesos a Felip V i guanyà en plet les baronies de Novelda i Moixent, per la qual cosa uní al seu cognom el de Maça de Liçana El segon marquès fou el fill del primer, Pere Caro-Maça de Liçana i Fontes Fou succeït pel seu fill, el capità general…
Querelle des Bouffons
Música
Nom donat a la polèmica virulenta que suscità a París (1752-53) la representació d’òperes italianes (entre les quals La serva padrona, de Pergolesi), que alguns intel·lectuals (com J.J.Rousseau, el baró de Holbach i altres enciclopedistes) declararen superiors a les òperes franceses.
Aquesta polèmica seguia les passes de la que ja hi havia hagut al principi del segle, i es repetí més tard entre els partidaris de Gluck i els de Piccinni
Les noves institucions borbòniques
Felip V a cavall , JRanc, 1734 MP El sistema de govern que es va imposar als Països Catalans arran de la batalla d’Almansa no era l’única solució entrevista per les autoritats borbòniques De fet els botiflers valencians no creien que l’alçament dels maulets hagués estat responsabilitat de les institucions del regne Els membres del Consell d’Aragó actuaven amb la idea que la forma de govern seria retocada en favor del rei, com ho va ser a Catalunya el 1652, però no completament alterada Certament els consellers d’Aragó es movien en un terreny fals quan intentaven conservar una part de l’…
Joan de Gazanyola i Bou
Historiografia catalana
Historiador d’expressió francesa.
Vida i obra Descendent d’una antiga família de la noblesa originària de Pià, formà part de la burgesia honrada de la vila de Perpinyà Començà els estudis al collegi dels Oratoris de Pesenàs Baix Llenguadoc i els acabà a Perpinyà amb un any de dret El 1785, fou alumne de l’escola reial d’artilleria de Metz Lorena, on fou oficial arran de la detenció del rei Lluís XVI a Varennes Els esdeveniments que se seguiren i el jurament que s’exigia de l’exèrcit i que ell refusà, el decidiren a emigrar Ingressà al cos de la noblesa reial organitzat pel príncep de Condé i participà en noves campanyes amb…
Esteve de Corbera
Historiografia catalana
Historiador i ciutadà honrat de Barcelona.
Vida i obra Descendent d’un fill del baró de Púbol, de l’Empordà Sembla que fou alumne del cronista Ambrosio de Morales a la Universitat d’Alcalá de Henares segons una informació extreta de la seva obra Cataluña ilustrada Fou secretari de Joaquim Carròs de Centelles, comte de Quirra, i es relacionà amb altres erudits i historiadors barcelonins i catalans del final del s XVI i principi del s XVII, com Rafael Cervera, Jaume Ramon Vila, Jeroni Pujades i Francesc de Montcada, els quals recopilaren i estudiaren nombrosos documents de la història de Catalunya Corbera redactà un breu…
Dídac de Vic i de Castellví
Historiografia catalana
Dietarista.
Vida i obra Membre d’una poderosa i influent nissaga valenciana, era fill d’Àlvar de Vic i Manrique de Lara, i posseí el títol de baró de Llaurí Continuador d’un dietari iniciat pel seu germà Àlvar, Dídac de Vic fou protector del monestir dels jerònims de Santa Maria de la Murta, a la vall de Miralles, al terme d’Alzira, i gastà una part de la seva fortuna fent-hi millores arquitectòniques i decoratives Entre altres coses, donà a aquesta comunitat una collecció de retrats de valencians illustres, pintats per Ribalta, alguns dels quals encara es conserven al Museu Sant Pius V de…
baix
Música
Cantant masculí amb la veu més greu de totes, amb una extensió del fa1 al mi3, si bé pot estendre’s per ambdós extrems, particularment en composicions per a solista.
El primer ús de la veu de baix de què es té constància és en els organa del segle IX, on una veu greu havia de cantar una quinta o una octava per sota la vox principalis per a aconseguir una sonoritat més plena Fins a la segona meitat del segle XIV, les parts greus de la polifonia, de la qual molt sovint portaven el cantus firmus , corresponien a una tessitura de tenor greu, cosa que ha fet suposar un cert oblit o menyspreu de la veu de baix A partir d’aquesta data el paper de suport de l’edifici harmònic s’assignà a una sola línia, anomenada contratenor bassus En les composicions de…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 96
- 97
- 98
- 99
- 100
- 101
- 102
- 103
- 104
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina