Resultats de la cerca

És una oposició fonològicament rellevant en totes les llengües naturals

Consta generalment d’un conjunt d’entrades lèxiques, cadascuna de les quals és especificada fonològicament, semànticament i sintàcticament, i d’un nombre variable de regles, entre les quals cal destacar les regles de formació de mots

En teoria, hi ha només dos graus, combinables entre ells l’obertura zero, o negativa, pròpia de les oclusives, i l’obertura positiva, pròpia de les fricatives El caràcter fonològicament discret d’aquest tret determina una oposició privativa

N'hi ha de dues menes atac dur , quan el moviment vibratori s’inicia a plena freqüència tret característic i fonològicament demarcatiu en alemany, i atac suau si les vibracions s’acceleren a partir d’un començament a baixa freqüència, com es dóna en les llengües romàniques

Fonològicament, l’accent és un fenomen que, dins el marc d’un segment de la frase, definible gramaticalment, anomenat unitat accentual, té la funció d’establir un contrast entre diferents segments definibles fonològicament, anomenats unitats accentuables En català, l’accent és un fet formal aplicat a un mot romaní, dinar o a un grup de mots a la casa, portar-me-la que marca el contrast entre una síllaba anomenada síllaba accentuada o tònica i l’altra o altres, anomenades síllabes inaccentuades o àtones Els procediments d’accent per a establir aquest contrast són…

En una ona simple, on no hi ha harmònics, el to equival al timbre Segons el to, les emissions fonemàtiques d’una llengua es classifiquen en greus i agudes, d’acord amb la freqüència del fonamental Tot i que és sempre un tret fonològicament pertinent, el to es presenta de distintes maneres És general, per exemple, la seva pertinència pel que fa a la seqüència fònica en forma de tonemes Algunes llengües, dites per això tonodistintives, ofereixen alhora una modalitat sillàbica de pertinència tonal, com ara el sànscrit i el grec, entre les clàssiques, i el suec, el noruec i el xinès…

El vocalisme comprèn unes vocals obertes, provocades per l’aspiració de la - s del plural, oposades fonològicament a les tancades péso pes pésǫ pesos El consonantisme es caracteritza per l’aspiració de la f- en l’andalús occidental, l’alternança del ceceo amb el seseo amb s coronal o predorsal, l’extensió del ieisme , la confusió de - l i - r implosives sarto , salto olol , olor, la pèrdua freqüent de - d-, -g i -r- có , codo, l’aspiració de s implosiva fiehta , fiesta i una certa nasalització Els elements constitutius del lèxic són diversos a la base castellana sovint…

A vegades, rep un ús més restringit, equivalent a ona acústica periòdica o regular, en oposició a soroll o brogit, que es refereix a una expansió acústica no periòdica En aquest cas, el so es compon de quatre paràmetres fonamentals durada, intensitat o amplitud, to o freqüència i qualitat o timbre Fora de l’últim, present a totes les llengües, els altres poden, o no, tenir pertinència fonològica per exemple, la durada en llatí, la intensitat en castellà i el to en xinès Però, tanmateix, aquests trets compareixen alhora i varien en qualsevol emissió fònica concreta en tota llengua natural

Segons això, tota expressió, qualssevol que siguin les seves particularitats, és una combinació de trets concatenats en el temps a base de grups simultanis o quasisimultanis, anomenats fonemes Tot i que sempre hi ha trets de molt diversa natura, com els apellatius, afectius, emfàtics i àdhuc involuntaris, la fonologia tradicional s’ocupa només d’aquells que pertanyen al sistema preestablert, distintius, culminatius i demarcatius, que són oponibles i portadors de distincions lingüístiques immanents Cada llengua es compon d’un nombre determinat de trets organitzats en combinacions fonemàtiques…

Cada llengua és una particular organització de trets pertinents i no pertinents, des del punt de vista fonològic En un mot com ara cas kás, la sordesa del primer fonema és pertinent, per tal com el distingeix de gas gás, mentre que la sordesa o la sonoritat del tercer fonema depèn, en català, de la seva assimilació, ja no pertinent, al so que segueix cas fàcil enfront de cas difícil