Resultats de la cerca
Es mostren 7 resultats
interrupte | interrupta
Fonètica i fonologia
Dit de les consonants oclusives o africades, per oposició a les consonants contínues o fricatives.
oposició
Fonètica i fonologia
Lingüística i sociolingüística
Relació existent entre tots els elements homogenis d’un sistema lingüístic (fonemes, formes, funcions, significats, etc) per a constituir un equilibri, i, per tant, per a poder ésser diferenciats.
Entre dos o més fonemes posicionalment commutables dins una llengua donada, la commutabilitat consisteix a examinar si aquests fonemes tenen la capacitat de canviar el significat d’una seqüència en permutar-se dintre contexts idèntics Així, doncs, hom dirà que en català p i m s’oposen per tal com existeixen parelles d’expressions, com ara pa i mà, capa i cama , llop llom , etc, que es distingeixen semànticament a partir de la permutació d’aquells segments En aquest sentit, un fonema és un segment mínim funcional, és a dir, oposable almenys a un altre segment mínim Els factors fonètics que…
tret
Fonètica i fonologia
Unitat última en l’anàlisi fonològica de la llengua.
Segons això, tota expressió, qualssevol que siguin les seves particularitats, és una combinació de trets concatenats en el temps a base de grups simultanis o quasisimultanis, anomenats fonemes Tot i que sempre hi ha trets de molt diversa natura, com els apellatius, afectius, emfàtics i àdhuc involuntaris, la fonologia tradicional s’ocupa només d’aquells que pertanyen al sistema preestablert, distintius, culminatius i demarcatius, que són oponibles i portadors de distincions lingüístiques immanents Cada llengua es compon d’un nombre determinat de trets organitzats en combinacions fonemàtiques…
p
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Setzena lletra de l’alfabet català, anomenada pe [pl pes].
L’estructura inicial de la P passà al llatí d’unes formes gregues arcaiques arribades a Itàlia abans del període clàssic La P llatina es compon d’un traç vertical i d’un semicercle adossat a la part superior dreta Té reforços estètics a dalt i a baix del traç vertical En l’escriptura comuna clàssica el reforç interior tendeix a unir-se d’un sol traç amb el vertical formant una corba més o menys marcada El segon traç, com a record de la forma original arcaica, sovint no tanca per sota, ans tendeix a obrir-se totalment en una línia diagonal Amb el pas a l’escriptura comuna nova o semiuncial, la…
z
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Vint-i-sisena lletra de l’alfabet català, anomenda zeta [pl zetes].
Aquesta lletra, que tenia els seus precedents en els alfabets del Pròxim Orient, passats als itàlics, fou incorporada a l’apèndix final de l'abecedari llatí, treta directament del grec clàssic oriental La Z romana clàssica es compon de dos traços horitzontals units per un traç oblic que va de dreta a esquerra Amb la velocitat cursiva, els traços horitzontals tendeixen a corbar-se És aquesta forma darrera, que esdevé característica d’un tipus d’uncial, la que passa a les principals escriptures nacionals insulars, merovíngies, visigòtica i beneventana i que recull també la carolina, bé que…
d
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Quarta lletra de l’alfabet català, anomenada de [pl des].
La D majúscula llatina prové de l’alfabet grecooccidental, forma arrodonida de la grega clàssica, provinent, al seu torn, de l’alfabet fenici de Biblos i de l’egipci demòtic L’estructura primitiva llatina consisteix en dos traços el primer, vertical, gruixut el segon, semicircular, prim-gruixut-prim, a la dreta Com la B , també la D capital de les inscripcions llatines tenia reforços o petits elements estètics que decoraven l’atac superior i la base de la lletra La inclinació de la ploma i la velocitat del traçat contribuïren a la transformació del ductus de la D capital clàssica majúscula…
t
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Vintena lletra de l’alfabet català, anomenada te [pl tes].
La T llatina majúscula prové de les formes de creu i d’aspa del fenici i de l’hebreu antic, formes que perderen el braç superior de la creu en passar al grec, a l’etrusc i als alfabets itàlics La T romana clàssica consta de dos traços, l’un vertical, acabat amb un reforç, i l’altre horitzontal, que cobreix el primer Les formes cursives clàssiques i noves romanes han incorporat el reforç al traç vertical arrodonint-ne l’extrem cap a la dreta El traç horitzontal superior té tendència a desplaçar-se cap a la dreta No és rara l’ondulació que, en desenvolupar el punt d’atac, tendeix a formar una…