Resultats de la cerca

El tucà toco Ramphastos toco , que arriba a atènyer 62 cm, és el més gros i habita a les Guaianes i el Brasil El tucà menut Selenidera maculirostris fa 30 cm, és el de dimensions més reduïdes i habita al SE del Brasil El tucà de bec laminat Andigena laminirostris , de 42 cm, combina els colors blau, groc, negre, vermell i verd, i habita a Colòmbia i a l’Equador El tucà de gola blanca Ramphastos cuvieri fa 60 cm, i habita de Colòmbia a Bolívia i el Brasil El tucà de gola groga Ramphastos sulfuratus , de 57 cm, habita des del S de Mèxic fins a Veneçuela

Habiten als boscs de les regions tropicals i temperades, excepte a Austràlia, Nova Zelanda, Madagascar i Polinèsia Comprèn les famílies dels pícids, ramfàstids, indicatòrids, capitònids, bucònids i gabúlids Famílies i representants més importants de l'ordre dels piciformes família dels pícids Cempiphilus imperialis Dendrocopos leucotos picot garser dorsiblanc Dendrocopos medius picot garser mitjà Dendrocopos minor picot garser petit Dryocopus martius picot negre Jynx torquilla colltort , llenguerut, formiguer, torcecoll Picus viridis picot verd, picacarrasques família dels ramfàstids Andigena…

Llicenciada en filosofia i lletres La seva poesia reflecteix el compromís cívic de l’escriptor davant la injustícia, l’explotació i la marginació D’entre la seva obra es destaquen Vencida por un ángel 1950, Víspera de la vida 1951, Los días duros 1953, Belleza cruel 1958, Toco la tierra 1962 i Antología total 1973

El seu teatre, d’estructura tradicional i d’àgil diàleg, planteja sovint problemes polítics, religiosos o morals resolts de manera convencional, com La muralla 1954, una de les obres de més èxit de la postguerra espanyola Altres obres són Criminal de guerra 1951, Historia de un resentido 1956, La ciudad sin Dios 1957, La herencia 1958, etc Conreà també la comèdia Una muchachita de Valladolid , 1957 La visita que no tocó el timbre , 1950 La seva última obra fou La pasión de amar 1991, una comèdia historicista

En una partitura, indicació -abreujament de tempo rubato , ’temps robat'- que prescriu aquest tipus d’interpretació Als segles XVIII i XIX s’entenia com una forma d’ornament en què la veu principal d’una composició allargava o escurçava determinades notes segons el seu significat estructural i expressiu, mentre es mantenia el tempo bàsic en l’acompanyament En un famós passatge d’una carta al seu pare 23 d’octubre de 1777, WA Mozart es vantava de la seva especial habilitat a l’hora d’emprar aquest recurs i insistia que no hauria de representar una alteració del tempo bàsic "Ell el constructor…

Data 3 de febrer de 1332 Nota Aquest document ha estat molt sovint citat i fins i tot publicat com del 1331 En realitat, el document és datat el dia tercer de les nones de febrer de l’any del Senyor de l’Encarnació, segons l’estil florentí 1331, any que es correspon al 1332, segons el còmput per a l’any de la Nativitat que s’empra actualment Reinard Fonoll, lapicida anglès, acorda amb l’abat Pere Alegre i l’obrer Guillem de Lillet que serà mestre major de l’obra del claustre i el refetor del monestir de Santes Creus durant el temps de la seva vida "Dia tres de les nones de l’any abans dit, jo…

A les acaballes del segle XIX, la moda femenina occidental tenia una flaca pels barrets de plomes En especial per les plomes dels ocells del paradís, que arribaven a Europa per milers, procedents de Nova Guinea Fins a 50 000 ocells per any eren caçats amb aquesta finalitat, fins que, davant del desastre, en fou de primer regulada i després prohibida la captura durant el primer quart del segle XX Les dames mundanes impressionaven els senyors elegants amb llurs cascades de plomalls, fins al punt que ploma i feminitat esdevingueren conceptes correlatius Ben a tort, per cert l’esplendorosa…

Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries Tradicionarius 2006 Centre Artesà Tradicionàrius/Festival Folk Internacional 2006 - Sara Manzano La música popular no es distingeix d’altres músiques per unes determinades característiques sonores o d’origen, sinó pel fet que és la que fan, viuen i recreen els sectors populars de qualsevol societat estratificada Les classes benestants del Romanticisme del segle XIX, però, van imaginar una cultura popular o tradicional provinent d’un passat comunitari i d’un esperit nacional, anònima i rural, diferent de la música elitista i amb un toc d’exotisme…