Resultats de la cerca
Es mostren 20 resultats
sisca
Botànica
Planta herbàcia perenne, de la família de les gramínies, de 50 a 100 cm d’alçària, de fulles estretes més o menys enrotllades, amb lígula ciliada, i de panícula densa, cilíndrica, blanquinosa i sedosa.
És una herba termòfila que es fa en terrenys sorrencs i humits de terra baixa
Les salines i els saladars de Villena
Un aspecte dels saladars de Villena, amb la sal que aflora a terra en època de secada Rafael Paulo Les salines i els saladars de Villena 217, entre els principals espais naturals del Sistema Bètic Aquests dos espais marjalencs d’origen endorreic se situen a ponent del riu Vinalopó, en les proximitats de les poblacions que els donen nom La seva extensió en el passat —425 i 750 ha respectivament— pot considerar-se que fou relativament gran si tenim en compte les dimensions de les conques i els recursos hídrics del territori Avui, però, la major part ha estat dessecada, per obres de drenatge i…
gramínies

Conreu de civada
© Xevi Varela
Botànica
Família de glumiflores constituïda per plantes típicament herbàcies, anemòfiles, de tiges fistuloses, dites canyes.
Les fulles consten de limbe , generalment llarg i estret, de beina , que envolta la tija, i de lígula petita expansió laminar situada a la zona d’unió del limbe amb la beina, de vegades absent o substituïda per un rengle de pèls Les flors són quasi sempre hermafrodites, constituïdes normalment per tres estams, un ovari unilocular amb un sol primordi seminal, dos estils amb estigmes plomosos i dues esquames diminutes, anomenades lodícules o glumèllules Les flors són protegides per dues bràctees, anomenades glumelles la glumella inferior o lemma és membranosa o coriàcia, i la glumella…
Ses Feixes d’Eivissa
Portal d’accés a una de les moltes parcelles irrigades, avui en estat complet d’abandó, del prat de Vila, al costat de la ciutat d’Eivissa Ernest Costa Ses Feixes d’Eivissa 22, entre els principals espais naturals de les Pitiüses Els ecosistemes mediterranis no modificats per l’home són raríssims Àdhuc les zones humides, paisatges de dificultosa penetració, coneixen usos i activitats tradicionals que les modifiquen En el cas de Ses Feixes d’Eivissa aquesta característica és molt accentuada la penetració humana ha estat completa i definitiva, encara que avui els usos tradicionals han estat…
L’estany de Banyoles
Perspectiva de la part més estreta de l’estany de Banyoles, que uneix les seves dues meitats Al sud-oest, dominant les muntanyes properes a l’estany, la serra de Rocacorba Ernest Costa L’estany de Banyoles 14, entre els principals espais naturals del sistema transversal A la comarca del Pla de l’Estany, al sud dels Pre-pirineus orientals, es localitzen dos conjunts d’estanys corresponents als embuts d’aflorament d’un sistema hidrològic de tipus càrstic El més important es troba molt a prop de Banyoles i està integrat per un gran estany, el de Banyoles, i una desena de petits estanyols i…
Les ciperàcies
És una família important, que comprèn uns 90 gèneres amb més de 4000 espècies distribuïdes pel món, preferentment a les regions àrtiques i subàrtiques La majoria es troben en hàbitats pantanosos i en zones humides o entollades Sovint s’ha unit aquesta família amb la de les gramínies en un únic gran grup, les glumiflores, especialment per la similitud en el port i, fins a cert punt, en l’estructura floral Les ciperàcies també s’assemblen, d’altra banda, a les juncàcies i a la família exòtica de les restoniàcies De fet, allò que tenen totes en comú és l’adaptació a l’anemofília, que es tradueix…
L’albufera de València
La superfície actual de l’albufera de València —menys de 3 000 ha— és el resultat de la fortíssima reducció que ha experimentat durant els dos darrers segles per l’aterrament de les seves vores i la transformació en arrossars Ramon Dolç L’albufera de València 111, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià Si hi ha un espai natural que hagi estat l’impulsor del conservacionisme al País Valencià, aquest és sens dubte l’albufera de València Situada a 4 km d’aquesta ciutat, l’albufera representa, junt amb la devesa del Saler, un dels entorns paisatgístics de major…
S’Albufera de Mallorca
Jonquera halòfila amb joncs aguts Juncus acutus , a S’Albufera Aquesta jonquera és característica de sòls humits –poden estar inundats temporalment– i amb elevada salinitat Oriol Alamany S’Albufera de Mallorca 12, entre els principals espais naturals de Mallorca Més de la meitat del vessant meridional de la serra de Tramuntana mallorquina aboca les aigües de pluja que recull al més extens dels «prats» o aiguamolls mallorquins S’Albufera, situada en el sector nord-occidental de la badia d’Alcúdia La proximitat d’aquesta ciutat va popularitzar el topònim de S’Albufera d’Alcúdia, que ha…
El paisatge vegetal de les illes d’Eivissa i de Formentera (territori pitiúsic)
Es Vedrà i es Vedranell, penyes ben magres de vegetació, constitueixen tanmateix elements indissociables de la imatge d’Eivissa C Guerau de Arellano L’arxipèlag pitiúsic, que alguns autors consideren plenament independent del baleàric pròpiament dit, o gimnèsic, és el més meridional del grup d’illes catalàuniques que hom designa, precisament amb el nom d’Illes, emprant el terme en valor absolut És una unitat geogràfica petita, relacionada biogeogràficament molt més amb les terres continentals valencianes que no pas amb les Gimnèsies Les dues illes principals són Eivissa i Formentera…