Ses Feixes d’Eivissa

Ses Feixes d’Eivissa (2.2), entre els principals espais naturals de les Pitiüses.

Els ecosistemes mediterranis no modificats per l’home són raríssims. Àdhuc les zones humides, paisatges de dificultosa penetració, coneixen usos i activitats tradicionals que les modifiquen. En el cas de Ses Feixes d’Eivissa aquesta característica és molt accentuada: la penetració humana ha estat completa i definitiva, encara que avui els usos tradicionals han estat abandonats, amb una degradació paisatgística molt notable.

Ses Feixes són una planura al·luvial, argilosa, formada a la part interior de les badies de Vila i de Talamanca, on aboca la conca de la Séquia Llavanera. Antigament, aquesta era una zona humida litoral, d’aigües dolces i salabroses, sobre la qual es va produir un assentament agrícola de regadiu molt antic, en temps de la dominació musulmana. El sistema és similar al de les marjals mallorquines però encara més sofisticat: petites parcel·les (de 16 a 40 m d’amplada per 80-150 m de llargada) separades per séquies de drenatge i reg, d’un a tres metres. De fet, la irrigació es produeix en gran part per via freàtica, ja que moltes de les plantes que s’hi conreen arriben a l’aigua subterrània amb el seu sistema radical. A més d’aquesta estructura de séquies superficials, hi havia també un sistema subterrani de drenatge que sembla ben peculiar de Ses Feixes d’Eivissa: «fibles», canals plens de llenya, coberta de pedra morta, amb restes d’algues entremig. Solia haver-hi una fibla cada deu metres; mantenir les feixes en cultiu representava un esforç notable, ja que aquestes fibles havien de ser renovades cada trenta anys, per la putrefacció de la llenya i el rebliment de la canal.

Feixa és el mot eivissenc que denomina indistintament aquest tipus de parcel·la i les marjades de secà; per extensió analògica, s’aplica com a topònim a aquesta zona de l’illa. Ses Feixes d’Eivissa es divideixen en dues àrees: el prat de Vila, pròxim a la ciutat, i el prat de Ses Monges, al costat de la platja de Talamanca. Aquests conreus, molt fèrtils, tenien una gran importància agrària dins de l’economia autàrquica pròpia d’Eivissa fins a la segona meitat d’aquest segle. La propietat de la terra estava molt fragmentada (a partir de la divisió de la primitiva propietat eclesial posterior a la Conquesta), i moltes de les feixes eren limitades per portals construïts de pedra i calç, amb llenyams de savina com a suport de la llinda, emblanquinats periòdicament. Aquests portals són molt característics i mantenen analogies remarcables amb antigues construccions egípcies. L’arxiduc Lluís Salvador, a mitjan segle passat, ja quedà meravellat per aquest paisatge de séquies (on es refugiaven la fauna i la flora silvestre, pròpia d’ambients palustres), conreus fertilíssims (esmenta les figueres, parres, ametllers, cotó, blat de moro i palmeres) i els innombrables portals emblanquinats.

Les successives obres desenvolupades en el litoral, passeig marítim, construccions turístiques i ampliacions del port, han afectat greument aquest espai. El minifundisme del terreny i els canvis econòmics i agraris han conduït a l’abandonament de la major part dels conreus, i avui les feixes estan desateses i s’han convertit en una zona suburbial i degradada, farcida d’abocaments d’enderrocs i escombraries. Malgrat tot, subsisteix una fauna diversa, especialment d’ocells migradors, que troben en els canyissars de les séquies refugi i aliment: subsisteixen aquí les darreres parelles eivissenques de fotges, polles d’aigua, rasclons i altres aus palustres. S’hi observen anàtides de diverses espècies, agrons i passeriformes de canyissar. Tal vegada fou a Ses Feixes on l’arxiduc va documentar la presència de la polla blava, que considera, en els seus escrits, com a escassa però sedentària a l’illa. També es mantenen aquí les úniques comunitats dulciaqüícoles d’una certa entitat d’Eivissa: canyissars, bogues, xisca borda i altres.

Malgrat el seu valor natural i etnològic, Ses Feixes no gaudeixen de cap estatut de protecció; caldria planificar urgentment la restauració d’una mostra tan extensa com fos possible d’aquesta zona humida, única per les seves característiques de l’arxipèlag pitiús i molt singular per les mostres d’arquitectura popular, que encara avui serien recuperables.