S’Albufera de Mallorca

Jonquera halòfila amb joncs aguts (Juncus acutus), a S’Albufera. Aquesta jonquera és característica de sòls humits –poden estar inundats temporalment– i amb elevada salinitat.

Oriol Alamany

S’Albufera de Mallorca (1.2), entre els principals espais naturals de Mallorca.

Més de la meitat del vessant meridional de la serra de Tramuntana mallorquina aboca les aigües de pluja que recull al més extens dels «prats» o aiguamolls mallorquins: S’Albufera, situada en el sector nord-occidental de la badia d’Alcúdia. La proximitat d’aquesta ciutat va popularitzar el topònim de S’Albufera d’Alcúdia, que ha esdevingut inexacte: pràcticament tota la maresma d’aquest terme va ser urbanitzada, i d’albufera sols en queda a Sa Pobla i, sobretot, a Muro. El topònim modern de S’Albufera de Mallorca resulta, per tant, més adient.

S’Albufera és un extens conjunt de terres baixes, inundades la major part de l’any i majoritàriament cobertes d’una densa vegetació d’alts herbassars. Una restinga d’uns 300 m d’ample, constituïda per sorres calcàries, d’origen orgànic, la separa del mar, a l’est. Al nord, les elevacions de Son Fe i Sant Martí (al peu de les quals discorre la carretera de Sa Pobla a Alcúdia) determinen un límit net de la zona humida. A l’oest i al sud s’estenen les millors terres de conreu de Mallorca, els regadius de Sa Pobla i Muro. Els límits amb l’espai natural no són lineals: les terres de conreu penetren més o menys dins l’aiguamoll, en les denominades «marjals», parcel·les de petites dimensions, envoltades de sèquies de drenatge. Aquestes marjals són, de fet, producte d’un procés de penetració agrícola a la zona humida, en els segles XVII i XVIII.

Sèquia d’en Moix, vorejada de canyís (Phragmites australis). La xarxa de canals de S’Albufera és resultat d’un antic intent de dessecació, sortosament aturat, però que tanmateix ocasionà una intensa transformació d’aquesta àrea marjalenca.

Climent Picornell

Físicament, el tret més significatiu de S’Albufera és d’origen artificial: un extens sistema de canals de drenatge, rectilinis i més o menys paral·lels, solca arreu el prat. És el resultat d’una obra magna de dessecació amb finalitats agrícoles que hi va desenvolupar una companyia britànica al segle passat, un projecte que alterà enormement la zona humida; no va ser definitivament rendible, i es va abandonar. Els testimonis cartogràfics anteriors a aquesta transformació ens mostren un conjunt irregular de llacunes i canals, erràtics i anastomosats, que conformaven un sistema hídric que desguassava cap al nord, a l’estany dels Ponts, cap a Alcúdia. Les obres del segle XIX suposaren la canalització dels dos torrents més importants, el de Sant Miquel i el de Muro, reunits en un sol Gran Canal (l’anomalia d’ordre gramatical en aquest topònim és una deixa anglesa), l’obertura de centenars de quilòmetres de canals i sèquies, la instal·lació de màquines de vapor que impulsaven l’aigua cap al mar i les conduccions de les surgències per al reg. Totes aquestes actuacions acceleraren el rebliment de S’Albufera, ja molt avançat. A hores d’ara, el que hi ha és un aiguamoll vell, en un estadi terminal a escala geològica.

No és senzill parlar de l’origen de S’Albufera, o, almenys, de S’Albufera que coneixem avui. Estrictament, aquesta es va originar després de la darrera glaciació, però tota aquesta planura ha estat ocupada alternativament per sistemes d’aiguamolls que han avançat o retrocedit seguint les fluctuacions dels nivells marins. Aproximadament a 1 km de l’actual línia de costa s’estenen les restes d’una antiga restinga dunar, en un seguit de turons arenosos, uns coberts de pinar i altres ocupats per conreus tradicionals. Però aquests estan sobre un sòcol de calcarenites quaternàries, més antigues, que corresponen a un episodi anterior, del mateix estil.

El clima és netament mediterrani, de tendència suau, i plujes lleugerament superiors a les de les zones dels voltants. La temperatura mitjana és de 16°C, les precipitacions anuals de 670 mm, i els vents dominants del NW i NE.

Gran extensió de la vegetació palustre

La gran extensió que arriben a tenir els canyissars és una de les característiques més definidores del paisatge de S’Albufera de Mallorca. Es Ras i, al fons, la serra de Tramuntana, que s’alça sobre el Pla.

Oriol Alamany

La vegetació que hi domina és d’helòfits emergents: abunda sobretot la xisca borda (Cladium mariscus), anomenada localment sesquera, i els canyissars, com es correspon a un sistema d’aigües dolces. La uniformitat del substrat i la riquesa de sals determina grans extensions caracteritzades per la monodominància. El sector septentrional de S’Albufera acusa una influència marina més notable. Hi abunden relativament les jonqueres (Juncus maritimus, J. acutus, J. subulatus). Altres helòfits presents són la boga, l’esparganiàcia Sparganium erectum, diferents jonques i joncs (Scirpus maritimus, S. littoralis, S. holoschoenus), etc. S’Albufera és l’única localitat balear on es coneix l’orquídia Orchis laxiflora subspècie palustris, que assoleix mides espectaculars. L’arbre característic d’aquestes àrees és el tamariu (o tamarell) africà, que pot ser abundant en els indrets estalvis del foc. Els incendis, repetits amb freqüència (i afavorits tradicionalment), són el factor clau per explicar la vegetació local. Els helòfits van ser objecte d’explotació en el passat, i se’n fabricava paper en els edificis del centre de l’actual parc natural. En general, tots els herbassars eren dallats regularment, per aprofitar la biomassa col·lectada —sota el nom de bagatge— com a llit de bestiar o adob orgànic als conreus propers.

A les aigües lliures dels canals i «llisers» (petites llacunes residuals dins dels canyissars), hi creixen vint-i-una espècies de faneròfits aquàtics, entre els quals cal esmentar Potamogeton pectinatus, Zannichellia palustris, Ceratophyllum demersum, anomenat coa de mart, i altres macròfits submergits. Alguns canals queden coberts materialment per l’alga Enteromorpha intestinalis. Les llentilles d’aigua (Lemna gibba, L. minor), són més locals. Al segle passat es van citar la «Flor d’En Nyofà» o nenúfar (Nymphaea alba) i la castanya d’aigua (Trapa natans). Ambdues espècies hi desaparegueren com a conseqüència de les obres de dessecació efectuades.

Els dics i vores de camins dels canals més importants són ocupats per bosquets lineals d’àlbers i oms amb arç blanc (aranyoner) i altres espècies. És notable el fet que l’omeda no està afectada per la grafiosi virulenta; gràcies a la insularitat, constitueix una de les esperances més fermes per a conservar un testimoni d’aquesta vegetació en el conjunt dels Països Catalans.

Aquesta bella orquídia, l’Orchis palustris, és una de les rareses botàniques de S’Albufera de Mallorca. La seva mida és prou considerable, ja que pot arribar a fer un metre d’alçada.

Climent Picornell

La restinga dunar (o el que en queda, després de l’intens procés urbanitzador que l’ha afectada) està coberta d’un conjunt vegetal molt notable. La vegetació de platja (amb borró, panical marí, lliri de mar, etc.) hi és present, encara que en situació compromesa atès l’intens ús com a balneari dels arenals i la recessió de la línia de platja. Darrere s’estén un notable conjunt de càdec de fruit gros, que defensa del vent marí i de la sal el dens pinar de pi blanc, els exemplars del qual, a primera línia del mar, creixen ajaguts, quasi horitzontals: són els anomenats «pins barraquers», que abans havien estat molt buscats pels mestres d’aixa, ja que les seves formes retorçades els feien molt adequats per a certes peces de l’estructura de les embarcacions. El pinar creix sobre una brolla peculiar de romaní i bruc d’hivern, amb plantes notables, com l’endèmica bufalaga velutina o peu de milà, l’estepa d’arenal (Halimium halimifolium) i orquídies molt diverses: diferents abelleres (Ophrys lutea, O. fusca, O. speculum), orquis (Orchis longicornu, O. tridentata), Serapias lingua, etc.

Una fauna aquàtica notable

La fauna de S’Albufera és molt diversa. El grup zoològic més rellevant és el dels ocells. De les 300 espècies d’aus conegudes a les Balears, més de 200 han estat citades en aquesta localitat. Lògicament, el grup més rellevant és el de les aus aquàtiques. S’hi han de destacar les poblacions reproductores de distintes espècies, algunes molt importants, i que situen a S’Albufera entre les zones humides d’importància internacional: el cabusset, el bitó (fins a tres parelles), el martinet menut, l’agró roig (una cinquantena de parelles), l’ànec collverd, l’arpella (entre deu i quinze parelles), el rascló, la polla pintada, la polla d’aigua, el cames-llargues o avisador, els corriols petit i camanegre, etc. Entre els passeriformes, destaca la boscarla mostatxuda: una de les poblacions més important de la regió mediterrània viu precisament a S’Albufera. D’altra banda, en els darrers anys, han estat reintroduïts al parc el xibec i la polla blava o gall faver.

A més de les espècies reproductores a S’Albufera, cal esmentar aquí la presència quotidiana de l’àguila pescadora, i l’estival del falcó de la reina o falcó marí. S’Albufera representa per a aquestes espècies una localitat de caça privilegiada, per l’abundància de les preses que hi troben (majoritàriament Hisses per a la primera, i insectes per a la segona).

L’hivernada d’anàtides i fotges, com a totes les maresmes mediterrànies, és enormement important a S’Albufera. La xifra d’aus hivernants d’aquests grups ha superat en els darrers anys els 7000 individus, cosa que en suposa una densitat molt notable, de més de 4,2 ocells per hectàrea. És interessant notar que pocs anys enrere havia estat sols de 1,4 aus/ha. Aquest increment es deu, almenys en part, a l’obtenció de biòtops favorables a l’alimentació de les aus utilitzant la tècnica de la pastura d’herbívors domèstics, que transformen els densos canyissars en zones d’aigua lliure, amb abundants macròfits aquàtics. Aquesta tècnica suposa també un increment notable de peixos, amfibis i invertebrats aquàtics, base de l’alimentació dels ardèids, que han passat de menys de 50 exemplars en els anys 1984-85 a més de 300 als darrers hiverns. De fet, la presència de bestiar pasturant als herbassars és la restauració d’un ús tradicional, que va desaparèixer amb la transformació agrícola del segle XIX. La seva recuperació en el marc de la gestió del parc natural comporta una millora molt important de la biodiversitat de l’espai protegit.

Les migracions a S’Albufera són espectaculars. Centenars de milers de passeriformes, centenars de limícoles i d’altres grups d’ocells troben aquí repós i aliment. Es notable la presència d’espècies orientals, com el falcó cama-roig, observat regularment a la primavera, o espècies infreqüents al país, com el martinet ros, el xarxet marbrenc, l’ànec canyella o el corriol pit-roig.

La fauna extinguida és encara poc coneguda. Ja hem esmentat el xibec i la polla blava, la reintroducció dels quals ha estat iniciada. Recentment ha estat documentada la presència al segle XVIII de l’ànec capblanc a Mallorca; és probable que criés a S’Albufera. També hi ha citacions antigues de la cria dels cignes, però és possible que aquesta referència pugui ser atribuïda a flamencs (freqüents avui en migració, però no abundants).

Altres vertebrats rellevants, a més de les aus, són els peixos, en general, espècies marines que penetren a S’Albufera durant una part del seu cicle; cal esmentar l’abundància de llobarro. És important també l’anguila, objecte d’una activa pesca tradicional. En els anys trenta hi fou introduïda la gambúsia, i s’hi troba, en les àrees més dolces, l’espinós. Sols dues espècies d’amfibis habiten S’Albufera: la granota verda i el gripau verd, aquest força rar. Entre els rèptils (4 espècies), destaquen l’abundància de la serp d’aigua i de la tortuga d’aigua europea. Entre els mamífers, hi abunden els rosegadors i la mostela. Recentment s’ha comprovat la presència del rat penat de bosc (Barbastella barbastellus), una espècie desconeguda fins ara de la fauna balear i molt rara al país.

Els invertebrats hi han estat encara poc estudiants. Excel·leix el grup dels odonats, sense incloure rareses notables; l’espècie més interessant és la libèl·lula negra Selisiothelmis nigra. En un altre grup, el dels dípters efídrids, s’hi ha descobert recentment la presència d’una espècie tropical, Zeros invenatus, que no es coneix en cap altra localitat europea.

La història de S’Albufera també és interessant. Sembla molt probable que els romans la utilitzessin com a port de la immediata ciutat de Pollentia. Els àrabs ja en devien conrear totes les vores, i segurament n’iniciaren l’aprofitament com a terra de pastura, ús àmpliament documentat en segles posteriors (cavalls i bous, principalment). És molt probable que les marjals, irrigades per capil·laritat o amb sínies, es comencessin a bastir sota la dominació musulmana. Els intents de drenatge i dessecació foren molt importants a partir del segle XVIII, però no foren efectius fins al XIX, com ja ha estat assenyalat. De fet, tot el prat va ser conreat alguns anys, però les surgències d’aigües salabroses, i distintes inundacions forçaren a abandonar gran part de les terres. Amb l’inici del segle, s’hi implantà una explotació molt extensa d’arrossars, que tampoc no tingué èxit, però es mantingué en algunes zones fins als anys seixanta. Hi va haver una reduïda explotació salinera, fins a la transformació més important, la urbanística, molt desenvolupada en els anys seixanta i setanta. A la rodalia es va implantar la central tèrmica que forneix energia elèctrica a les illes de Mallorca i Menorca (Murterar).

Estat de conservació

S’Albufera de Mallorca va ser declarada Parc Natural l’any 1988. De fet, es va poder protegir poc més de la meitat del que va ser S’Albufera en un passat recent. Els assentaments urbanístics va degradar els valors naturals de gran part de l’àrea, zona per a la qual la protecció fou tardana. El caràcter públic de molts dels terrenys del parc (adquirits amb aquesta finalitat) permet una gestió intensa de restauració dels ecosistemes d’aigües lliures; i un ús públic i educatiu molt important (prop dels 50 000 visitants anuals). El 1989, va ser inclosa per decisió del Consell de Ministres espanyol a la llista de Zones Humides d’importància internacional amparades pel conveni de Ramsar.

Amb la Llei 1/1991 del Parlament balear, tot el parc i una gran part de la seva perifèria van ser declarats Àrea Natural d’Especial Interès, una figura legal que compleix les funcions de pre-parc i garanteix la bona conservació de l’espai natural protegit.

En els darrers anys, els abocaments d’aigües residuals no depurades hi han cessat i s’han eliminat els usos cinegètics.

Consells per al visitant

El parc pot ser visitat tots els dies de l’any, excepte els de Nadal i Cap d’Any. L’horari del centre de recepció, ubicat als antics edificis de la fàbrica de paper (Sa Roca) és de 9 a 17 h a l’hivern, i de 9 a 19 h a l’estiu (de l’1 d’abril al 30 de setembre). El parc disposa de distintes guies, observatoris d’aus i itineraris senyalitzats. L’accés (senyalitzat) és al camí immediat al Pont dels Anglesos, a la carretera d’Alcúdia a Artà.