Resultats de la cerca
Es mostren 12 resultats
Els priàpuls
Els priàpuls o priapuloïdeus són organismes vermiformes, de simetria bilateral fonamental, però externament radial Marins, habiten tant les zones costaneres com les grans profunditats Viuen enterrats als fons sorrencs o fangosos, on construeixen galeries mitjançant contraccions de la seva trompa, i només deixen sortir a l’aigua el plomall caudal per a la respiració Es nodreixen de partícules detrítiques i dels microorganismes que viuen al llot No presenten òrgans locomotors i per això es mouen únicament gràcies a les contraccions del cos i, sobretot, a la contractilitat de la trompa En el seu…
Registre geològic de fenòmens astronòmics
Consideracions generals Ciclicitats anuals al registre geològic 1 Sediments lacustres del Camp dels Ninots Pliocè de la depressió de la Selva Les làmines blanquinoses degudes a esquelets de microorganismes es correspondrien a períodes d’alta productivitat orgànica primavera i estiu i les verdoses són riques en argila 2 Formació salina de Cardona a la localitat del mateix nom Priabonià de la Conca de l’Ebre Les làmines més gruixudes i vermelloses són de sal precipitada a l’estació seca el color vermellós és causat per impureses i les més primes i de color gris es produeixen per decantació de l…
Estudis sobre els líquens i els fongs liquenícoles
Des de la publicació, l’any 1991, del volum Fongs i líquens de la Història Natural dels Països Catalans , el coneixement dels líquens i els fongs liquenícoles ha avançat de forma considerable, tant pel que fa als estudis florístics de determinades àrees del territori com als estudis de base ecològica, i també en l’aplicació de tècniques de cromatografia i tècniques moleculars Els resultats es manifesten en el nombre de referències bibliogràfiques i també de tàxons citats dins el territori català La quantitat de tàxons coneguts s’ha incrementat gràcies a l’aportació d’un nombre molt important…
La tonyina a la Mediterrània: estat actual del coneixement i precedents històrics
La tonyina Thunnus thynnus ha rebut durant la primera dècada del nou millenni una gran atenció mediàtica, malauradament com a símbol de la pesca insostenible La introducció de noves tècniques de pesca i sistemes de comercialització al llarg del segle XX ha fet augmentar la pressió pesquera sobre l’espècie fins a dur-la al límit del collapse La tonyina ha estat un peix no solament explotat sinó també admirat pel humans des de temps immemorial n’és una bona prova que diverses cultures van incorporar a la iconografia la seva inconfusible figura, que apareix tant en pintures rupestres de 6000…
Les demosponges
Un exemple de demosponja mancada d’espícules és l’oscarèllid Oscarella lobularis , de tacte suau i tou, que adapta la seva forma a la del substrat És especialment freqüent en ambients foscos, on adquireix la coloració pàllida de l’exemplar de la fotografia Josep M Gili La classe dels demospongis o demosponges és la que té més espècies, que es distribueixen des del nivell superficial litoral fins a la zona hadal Alhora, té representants a les aigües salabroses i dolces, i a tota mena de biòtops marins Aquestes esponges tenen l’esquelet format per espícules silícies, monaxones o tetraxones, o…
Els mictofiformes: peixos llanterna
Els mictofiformes constitueixen un grup de peixos molt ampli, que comprèn més de 400 espècies marines, totes pròpies dels ambients mesopelàgics A més de fotòfors, tenen els radis de les aletes segmentats i usualment presenten aleta adiposa i les aletes ventrals inserides en posició abdominal Hi ha diversos trets morfològics que els distingeixen dels salmoniformes i altres grups afins, entre els quals cal citar el desplaçament del maxillar, que fa que la mandíbula superior no sigui protràctil, i el tancament del conducte pneumàtic, que els transforma en peixos fisoclists a més, presenten…
Els gasterosteïformes: espinós, cavallets de mar i afins
Sembla que l’origen dels gasterosteïformes es remunta a l’Eocè inferior i que constitueixen un grup altament especialitzat dels acantopterigis Molts peixos d’aquest ordre presenten un cos típicament allargat i cobert de plaques òssies, i una boca petita que sovint s’obre a l’extrem d’un tub, com en els singnàtids L’aleta dorsal es constituïda de dues parts perfectament separades la porció espinosa i la segmentada Les aletes pelvianes s’insereixen en una posició abdominal o subtoràcica i moltes espècies hi tenen radis espinosos La majoria són peixos marins però, tanmateix, alguns són…
Els cormòfits fòssils
L’evolució dels vegetals al llarg dels temps geològics De la mateixa manera que hom pot atribuir els estrats a períodes diferents segons que la fauna fòssil que contenen sigui més o menys evolucionada, també poden datar-se els estrats i assignar-los una determinada antiguitat a partir dels vegetals fòssils que hi apareixen Per similitud amb les tradicionals eres geològiques establertes segons les restes fòssils d’animals que contenen les capes, la història del nostre planeta, tenint en compte l’evolució dels vegetals que l’han poblat, es pot dividir en les tres grans eres El Paleofític era…
La correlació estratigràfica
Ara, que han estat vistes les unitats estratigràfiques elementals litostratigràfiques, allostratigràfiques, pedostratigràfiques, biostratigràfiques, que hom pot establir a l’escala local, cal cercar la contemporaneïtat i l’ordre de successió dels fets esdevinguts dins la conca sedimentària i, a poc a poc i circumspectament, anar estenent progressivament aquest concepte a l’àmbit regional, continental i mundial és a dir, cal establir la correlació estratigràfica «Correlar dues o més unitats és establir una correspondència en llur caràcter i llur posició estratigràfica», segons la Guia…
Dels asteroides als meteorits
Consideracions generals La superfície dels asteroides és plena de cràters originats pel xoc amb altres asteroides o amb meteoroides La forma sol ser molt irregular i n’hi ha que mostren proves d’haver estat fragmentats i posteriorment ajuntats per efecte de la gravetat L’ asteroide 951 Gaspra 1 fa uns 17 km de llarg no és gaire més petit que les llunes de Mart, Deimos 2 i Fobos 3 La imatge de Gaspra es va obtenir el 1991 per la sonda Galileo i les imatges de Fobos i Deimos, el 1977, pel Viking Orbiter NASA Al sistema solar, a més del Sol, dels planetes i els seus satèllits, també hi ha…