Les demosponges

La classe dels demospongis o demosponges és la que té més espècies, que es distribueixen des del nivell superficial litoral fins a la zona hadal. Alhora, té representants a les aigües salabroses i dolces, i a tota mena de biòtops marins. Aquestes esponges tenen l’esquelet format per espícules silícies, monaxones o tetraxones, o bé per fibres còrnies d’espongina i de col·lagen. El sistema aqüífer és complicat i generalment consisteix en una agrupació de lèucons.

Solen considerar-se’n tres subclasses, diferenciades bàsicament pel tipus de reproducció: els homoscleromorfs (Homoscleromorpha), els tetractinomorfs (Tetractinomorpha) i els ceractinomorfs (Ceractinomorpha). Alguns autors hi afegeixen, encara, la subclasse dels esclerospongis (Sclerospongia), que ací considerem com una classe diferent.

Els homoscleromorfs

En els homoscleromorfs, les larves són del tipus amfiblàstula i els ous són incubats pels adults fins a l’estat de larva: són, doncs, esponges larvípares. Aquesta subclasse comprèn un sol ordre, el dels homosclerofòrides (Homosclerophorida), ben representat al nostre país. Són esponges amb espícules de mida intermèdia entre les megascleres i les microscleres, o bé desproveïdes d’esquelet; l’espícula típica és del tipus triactina, sovint modificada en diactina o en tetractina. De la família dels plankínids (Plankinidae), que reuneix espècies espiculades, les espècies Plakortis simplex i Corticium candelabrum són les més abundants a les nostres mars. De la dels oscarèl·lids (Oscarellidae), sense espícules, coneixem el gènere monospecífic Oscarella. O. lobularis és una esponja tova, amb la superfície llisa i suau al tacte; la manca d’esquelet rígid li dona una gran plasticitat i li permet d’adoptar les formes més variades. És una de les espècies més freqüents a les zones fosques i semiobscures litorals de la Mediterrània, bé que també es troba a l’Atlàntic. Als llocs on rep una mica de llum és de color blau grisos o, més rarament, vermellós o verdós, però a les zones més fosques és groguenca.

Els tetractinomorfs

La reproducció en els tetractinomorfs és ovípara: deixen anar a l’aigua els ous fecundats, que donen lloc, directament, a individus adults o bé a larves lliures del tipus parenquinel·la. Comprenen cinc ordres: els astrofòrides (Astrophorida), els espirofòrides (Spirophorida), els desmosfòrides (Desmosphorida), els hadromèrides (Hadromerida) i els axinèl·lides (Axinellida); d’aquests, els desmosfòrides formen un grup heterogeni, i les seves espècies podrien repartir-se entre els altres ordres de la subclasse atenent als grups d’espícules que acompanyen els desmes.

Els astrofòrides

L’esquelet espicular dels astrofòrides té microscleres del tipus àster (ocasionalment acompanyades de microrabdes) i megascleres dels tipus monactina, diactina i tetractina. Té una disposició radial, sobretot a la zona perifèrica.

Entre les famílies ben representades a les nostres mars destaca la dels geòdids (Geodiidae), amb esteràsters com a microscleres més característiques i trienes de rabdoma llarg, i amb els gèneres Geodia (G. cydonium, amb esferàsters, quiàsters i oxiàsters) i Caminus (C. vulcani, amb esfèrules superficials), com a principals. També hi ha la família dels estel·lètids (Stellettidae), que presenten euàsters com a microsclera més característica, amb trienes que tenen el rabdoma llarg; els gèneres principals són Stelletta (S. dorsigera, amb un còrtex gruixut que forma crestes pronunciades), Stryphnus (S. ponderosus) i Penares (P. helleri, amb microxes i oxiàsters). Els pacastrèl·lids (Pachastrellidae) presenten trienes de rabdoma curt (anomenades caltropes) i estreptàsters; destaquen Pachastrella monilifera i Poecillastra compressa, aquesta darrera laminar, amb dues cares diferenciades.

La família dels tenèids (Theneidae) comprèn les espècies que tenen alhora trienes de rabdoma llarg i estreptàsters. Thenea muricata fa una massa arrodonida, amb un replec transversal per sota del qual es troba una àrea perforada, i amb pseudorels per ancorar-se dins del fang; és freqüent als caladors de pesca amb fons fangós de la costa catalana.

Hi ha dues famílies de tetractinomorfs que presenten certes afinitats amb aquest ordre, però tenen alhora altres característiques que els diferencien, com la manca de trienes o de qualsevol tipus de megasclera. La família dels condròsids (Chondrosiidae), que són esponges mancades de megascleres, inclou Chondrosia reniformis, una esponja sense esquelet silici però amb una zona cortical molt rica en col·lagen, de consistència ferma i superfície llisa i lluent, de color castany o gris, amb taques fosques i clares; és gairebé cosmopolita, i molt abundant als llocs semifoscos de la mar catalana. L’altra família, la dels epipolàsids (Epipolasidae) reuneix espècies que fan masses proveïdes d’un esquelet radial o confús, consistent en oxes i àsters; de la nostra fauna, destaca Jaspis johnstoni.

Els espirofòrides

Els espirofòrídes són globulars, amb l’esquelet radial perfecte. Destaquen els gèneres Tetilla i Craniella i, d’aquest darrer, l’espècie C. cranium, una esponja subsfèrica que té el còrtex format per una capa d’oxes ordenades perpendicularment a la superfície, i que conté gairebé sempre al seu interior petites gèmmules esfèriques de significat encara mal conegut. És molt abundant als caladors de pesca amb fons detrítics de la costa catalana.

Els desmosfòrides

Els desmosfòrides són esponges, la majoria exòtiques, caracteritzades per unes espícules irregulars anomenades desmes, que solen fusionar-se i formar un conjunt dur com la pedra. Foren molt abundants des del Cambrià fins al Quaternari, però actualment poden considerar-se rares, i les que hi ha viuen preferentment en indrets foscos de les regions tropicals. Formen un grup heterogeni que es podria repartir entre els altres ordres de demosponges, si es tingués en compte la resta d’espícules que acompanyen els desmes. De fet, Crambe crambe, de la família dels pecilosclèrids, presenta desmes asteroides, encara que no en tots els exemplars, i en cap cas no gaire abundants. Entre les famílies que inclou, destaquen la dels teonèl·lids (Theonellidae), amb els gèneres Theonella i Discodermia; la dels coral·lístids (Corallistidae), amb el gènere Corallistes; i la dels desmàntids (Desmanthidae), amb el gènere Desmanthus, el més freqüent a la Mediterrània.

Els hadromèrides

L’ordre dels hadromèrides comprèn espècies força comunes a la Mediterrània, que comparteixen la característica de tenir megascleres monaxones (tilostils o subtilostils) i microscleres, quan en tenen, de tipus àster.

De la família dels tètids (Tethydae) destaquen els gèneres Tethya i Aaptos. Són esponges que fan masses sovint globulars, amb un esquelet radial molt conspicu. La taronja de mar (Tethya aurantium) és quasi esfèrica, de color groc, taronja, blanc o vermellós, amb un dibuix poligonal a la superfície, que reflecteix la disposició de les megascleres en paquets; tallant-la pel mig es pot observar una zona cortical gruixuda. Produeix gèmmules pedunculades a partir de qualsevol zona de la seva superfície, i l’espiculació és formada per estrongiloxes i àsters de diferents dimensions. És una espècie cosmopolita molt freqüent als fons detrítics del litoral català, encara que també pot trobar-se al damunt de roques, a dins de coves litorals i en les llacunes marines.

Els polimàstids (Polymastiidae) són esponges que formen masses o revestiments, amb papil·les digitiformes dretes, tant inhalants com exhalants. Destaquen els gèneres Polymastia, Weberella, Tentorium i Trichostemma (=Radiella). Polymastia mammillaris forma masses irregulars de revestiments de color grisos, amb llargues papil·les d’un groc pàl·lid; excepte a la papil·les, la superfície és híspida, és a dir, les espícules travessen Pectosoma i sobresurten un bon tros, de manera que retenen partícules de fang. L’esquelet és format per una densa capa perifèrica de tilòstils petits i perpendiculars a la superfície, i per feixos coanosòmics radials de tilòstils grossos. L’espècie és cosmopolita, i és troba en indrets ombrívols en un ample marge de profunditats; és freqüent als fons detrítics o rocosos amb una capa de sediment, i molt comuna als Països Catalans.

Els suberítids (Suberitidae) tenen tilòstils o subtilòstils (rarament estils), com a megascleres, i no tenen microscleres del tipus àster ni papil·les. L’esquelet només assoleix una disposició radial a la perifèria de l’esponja. Comprèn els gèneres Suberites, Ficulina, Pseudosuberites, Rhizaxinella, Prosuberites, Terpios i Laxosuberites. Una espècie d’aquesta família és molt comuna a la Mediterrània i a l’oceà Atlàntic: Suberites domuncula, una esponja de revestiment quan és jove, però que fa masses subglobuloses en l’estat adult. Habitualment la larva es fixa damunt la conqui11a d’un gasteròpode habitada per un petit bernat ermità; cranc i esponja creixen junts i, com que arriba un moment que la conquilla li és petita, el cranc acaba fent servir d’habitacle una cavitat helicoidal que es va formant dins l’esponja. Es tracta d’un cas de mutualisme: el cranc troba en l’esponja una casa protectora que no li caldrà canviar al llarg de la vida; l’esponja s’aprofita dels moviments del cranc, i troba més oportunitats per a filtrar nodriment, alhora que evita que els porus se li obturin amb sediments.

Els espirastrèl·lids (Spirastrellidae) no són perforants, i tenen tilòstils i espiràsters. Spirastrella cunctatrix és incrustant o de revestiment, de color taronja rosat, i cobreix grans extensions damunt les roques als llocs foscos del litoral. Són molt característics els conductes superficials que, com venes sortints, conflueixen per fora en els òsculs. Es troba molt sovint al nivell inferior de les parets rocoses verticals, entre els 12 i els 20 m de fondària.

Els cliònids (Clionidae) són perforants, tenen tilòstils i espiràsters i, a vegades, microoxes. La família comprèn quatre gèneres (Cliona, Thoosa, Cliothosa, i Alectona) que viuen excavant galeries a totes les roques calcàries submergides i a dins d’esquelets calcaris diversos. El gènere Cliona és el més ben representat a les nostres mars, on té nombroses espècies, de les quals destaquen C. celata i C. viridis. Aquesta és una espècie perforant que pot arribar a fer-se una massa i englobar restes calcàries. És de color verd olivaci, amb papil·les al voltant dels ostíols, d’un groc pàl·lid. Les espícules que la caracteritzen són els tilòstils, ja que els espiràsters, presents en les formes perforants, no es troben gairebé mai a les esponges que formen masses irregulars. És una de les poques esponges que viuen perfectament en zones ben il·luminades, encara que també creix als llocs semifoscos. Abunda entre els rizomes de posidònia, al damunt d’algues calcàries i de briozous, i és molt freqüent tant a l’oceà Atlàntic com a la mar Mediterrània.

Els axinèl·lides

Són porífers dotats d’un esquelet axial (l’eix central, el qual pot ésser cilíndric o laminar) o plurireticulat, bona part dels quals fan vida a les mars del Pacífic i l’Índic. Inclouen una desena de famílies, de les quals tractarem les més representades a la mar Catalana.

Els axinèl·lids (Axinellidae) es caracteritzen per la falta d’acantostils i de microscleres (excepte ràfides). Els gèneres més coneguts són Phakellia (espècies flabel·liformes o en forma de copa, proveïdes de megascleres flexuoses), Acanthella (amb un ectosoma espès i llis, i estròngils flexuosos) i Axinella. Acanthella acuta té forma de petit arbust (fa menys de 8 cm d’alçada), amb branques de vores retallades i sovint anastomosades, de color taronja més o menys vermellós, groguenc a les parts que reben menys llum; la superfície és molt llisa i suau al tacte, i la consistència una mica coriàcia. Viu al damunt de substrats durs, en coves poc fosques, en esquerdes i sota cornises, al litoral. Fins fa poc temps hom la considerava endèmica de la Mediterrània, però recentment ha estat trobada a les illes Canàries i al golf de Biscaia. Axinella damicornis creix amb abundància damunt substrats durs, entre 0 i 200 m de fondària, principalment a la biocenosi del coral·ligen i als enclavaments foscos de l’estatge infralitoral; és de color groc viu, erecta, amb un curt peduncle i branques foliàcies lobulades, generalment anastomosades. Tant els òsculs com l’ectosoma són pràcticament indiferenciables fora de l’aigua. Componen l’espiculació estils i oxes. A. verrucosa és bastant semblant a l’anterior, però té les branques cilíndriques o irregulars, el color una mica més daurat i la superfície uniformement híspida, però suau al tacte; presenten diferents períodes de reproducció.

Els raspàilids (Raspailiidae) tenen acantostils. Comprenen cinc gèneres, dels quals els més freqüents al litoral català són Raspaciona i Raspailia. Raspaciona aculeata és cespitosa, de color vermell sang, amb l’esquelet format per petites branques perpendiculars al substrat, que es deixen entreveure malgrat l’ectosoma que les recobreix. Es pot trobar a partir de pocs metres de fondària, als fons detrítics costaners, al damunt de closques i algues calcàries. Es una espècie mediterrània típica, encara que també viu a l’Atlàntic Nord.

Els ceractinomorfs

La subclasse dels ceractinomorfs reuneix demosponges incubants, amb larves de tipus parenquinel·la, i amb l’esquelet format per megascleres i microscleres diverses o fibres d’espongina. Comprèn cinc ordres: els pecilosclèrides (Poecilosclerida), els halicòndrides (Halichondrida), els haplosclèrides (Haplosclerida), els dictioceràtides (Dictyoceratida) i els dendroceràtides (Dendroceratida).

Els pecilosclèrides

Caracteritza aquests porífers la presència de microscleres en forma de pinça (isoqueles, anisoqueles, diancistres) o ondulades (sigmes, toxes, fòrceps).

Els micàlids (Mycalidae) tenen anisoqueles com a microscleres més característiques, i entre d’altres destaquen els gèneres Mycale i Paresperella. Mycale contarenii és una espècie en massa o que fa plaques irregulars, de color ocraci, amb petits cònuls sobre llur superfície, al damunt dels quals sovint creixen gèmmules de reproducció vegetativa. L’esquelet és format per tilostils, anisoqueles de tres mides, sigmes de tres mides i toxes molt primes; viu tant a la Mediterrània com a l’Atlàntic, on se la pot trobar sota les pedres de la zona intermareal.

A la família dels esperiòpsids (Esperiopsidae), les megascleres són monactinades o diactinades, ordenades en fascicles reticulats o plumoreticulats, i les microscleres són queloides i sigmoides. Comprèn nombrosos gèneres, entre els quals destaquen Esperiopsis, Desmacidon, Isodictya i Crambe (amb desmes). Esperiopsis fucorum és una esponja polimorfa (incrustant, formant masses o ramificada) de color rosa vermellós, encara que s’han descrit exemplars grisos o castanys; l’esquelet és fet d’estils i isoqueles palmades. És una espècie d’àmplia distribució geogràfica, molt freqüent a la zona de marees de l’Atlàntic Nord, que no es coneixia a la Mediterrània fins fa pocs anys, quan se’n trobà un exemplar al litoral català, entre els 100 i els 200 m de fondària.

En els crèl·lids (Crellidae), l’esquelet coanosòmic és format per diactines en fascicles drets i una capa d’acantostils o acantoxes tangencials a l’ectosoma. Els gèneres més comuns són Crella i Pytheas. Crella elegans és una esponja de revestiment quan viu als nivells poc profunds, però fa masses, fins i tot amb branques irregulars, quan viu a més de 30 m de fondària. És de color rosa salmó, i té papil·les inhalants molt poc marcades a la superfície; l’espiculació és formada per tornotes i acantostils al coanosoma, i acantoxes a l’ectosoma. És freqüent a la Mediterrània, en zones rocoses i ombrejades de litoral, damunt ascidis del gènere Microcosmus, i també és present a l’Atlàntic Nord.

L’esquelet coanosòmic dels mixíl·lids (Myxillidae) és regularment reticulat i té una capa tangencial de diactines ectosòmiques. Hi ha microscleres variades. Els gèneres més comuns són Myxilla, Lissodendoryx, Iophon, Forcepia i Tedania. Myxilla rosacea, una esponja incrustant, de revestiment o en forma de massa irregular, és de color taronja rosaci (més rarament groc o castany groguenc) i té l’esquelet format per acantostils disposats en fascicles reticulats, tornotes amb 3 o 4 espines a cada extrem, isàncores i sigmes; és de distribució atlàntica i mediterrània.

Els himedèsmids (Hymedesmiidae) són incrustants, amb acantostils perpendiculars al substrat, en una sola capa, i diactines i monactines tangencials a l’ectosoma. Els gèneres més coneguts són Hymedesmia, que comprèn nombroses espècies, difícils de diferenciar. Leptolabis (amb labis) i Hymenancora (amb isàncores pluridentades).

En els anquinòids (Anchinoidae), l’esquelet coanosòmic és format per columnes plomoses de monactines o diactines i un esquelet ectosòmic de diactines tangencials. Els gèneres més comuns són Pronax, Hamigera i Anchinoe. A. tenacior és una esponja que forma revestiments o masses de color blau grisós per fora i groguenc per dins, amb papil·les inhalants i conductes aqüífers superficials sobre sortints, estròngils i acantostils com a megascleres i isoqueles arquejades com a microscleres. És molt freqüent als enclavaments mig foscos dels primers metres, i arriba als 200 m. És comuna a l’Atlàntic i a la Mediterrània. Hamigera hamigera és una esponja de revestiment o en masses irregulars, amb papil·les inhalants de vores molt marcades. És de color vermell fort, i les espícules són subtilostils, estròngils i isoqueles arquejades. Viu a la biocenosi d’algues fotòfiles, on rep fins i tot llum directa; colonitza també els substrats semifoscos litorals, i és típicament mediterrània i freqüent al litoral català.

La família dels agelàsids (Agelasidae), monogenèrica, és molt caracterísitica pel seu esquelet reticulat, amb fibres d’espongina eriçades per acantostils. Alguns autors la inclouen dins l’ordre dels axinèl·lides, pel seu comportament ovípar. Agelas oroides és una esponja que forma masses irregulars, amb lòbuls cònics o cilíndrico-cònics al final dels quals s’obren els òsculs. És de color groc taronja o vermellós, segons la llum que rep, i de consistència ferma i alhora flexible gràcies al seu esquelet, fet bàsicament d’espongina. És molt comuna a la Mediterrània, en els 60 primers metres de fondària, i més rara a l’Atlàntic Nord.

Els clàtrids (Clathriidae) mostren l’esquelet format per estils i acantostils reunits en fascicles, monospiculats o plurispiculats, encerclats d’espongina i eriçats per acantostils accessoris; tenen isoqueles palmades i toxes com a microscleres. Comprenen nombrosos géneres, entre els quals destaquen Clathria, Microciona, Antho i Raphidophlus. L’espècie Clathria coralloides és endèmica de la Mediterrània, on viu entre els 40 i els 200 m de fondària, als substrats durs. És una esponja arborescent de color taronja o vermell totxana, amb les branques sovint anastomosades i lleugerament eixamplades als extrems. És de consistència ferma però flexible, i té l’espiculació formada per subtilostils coanosòmics llisos, lleugerament fusiformes, subtilostils ectosòmics, acantostils accessoris, isoqueles palmades i toxes.

Els halicòndrides

Aquests ceractinomorfs, desproveïts de microscleres (bé que ocasionalment proveïts de ràfides o microoxes), tenen megascleres monactines o diactines, sovint desendreçades.

Dins la família dels halicòndrids (Halichondriidae), els géneres més comuns en la nostra mar són Ciocalypta, Spongosorites i Halichondria, al qual pertany H. panicea, coneguda a la Mediterrània, l’Antàrtic, Grenlàndia i Califòrnia, i extraordinàriament abundant a la zona intermareal de l’Atlàntic Nord; ha estat trobada a la mar catalana, a la zona del delta de l’Ebre. És de color variable (blanquinós, groguenc, taronja o verdós), de consistència tova, com de molla de pa, i creix com a revestiment: produeix lòbuls coniformes acabats en un òscul; l’ectosoma és separable del coanosoma i porta espícules tangencials.

Els himeniacidònids (Hymeniacidonidae) tenen estils, ocasionalment estròngils, com a megascleres. Hymeniacidon sanguinea és una esponja de revestiment que pot atènyer una forma més voluminosa, amb prolongacions irregulars més o menys primes; té l’espiculació formada exclusivament per estils. És de color taronja, groguenc i, més rarament, verdós. És molt freqüent en els primers metres de fondària i comuna tant a l’Atlàntic com a la Mediterrània. Dins els Països Catalans és particularment abundant al delta de l’Ebre, on arriba a créixer englobant grans de sorra, sense cap mena de substrat fix.

Els haplosclèrides

Els caracteritza el fet de tenir diactines com a megascleres, reticulades o agrupades en fibres, amb una quantitat variable d’espongina. Les microscleres no són sempre presents, però, quan hi són, es tracta de sigmes i toxes. Inclouen un bon nombre de famílies, entre les quals destaquen els haliclònids (Haliclonidae), sense cap esquelet ectosòmic diferenciat, representats pels géneres Haliclona i Reniera; els adòcids (Adociidae), amb esquelet ectosòmic diferenciat, i amb el génere Adocia; els petròsids (Petrosiidae), amb una disposició espicular en reticles densos, molt característica, que inclou el génere Petrosia; i els espongíl·lids (Spongillidae). Actualment, els petròsids han passat a ésser considerats com un ordre diferent, el dels petròsides (Petrosida), sobretot per la disposició de les es-pícules que presenten, i també per altres característiques que afecten la reproducció. Petrosia ficiformis forma mases polimorfes, amb òsculs rodons situats sempre a la part superior, i té una consistència pètria i un color violaci, granatós o blanquinós, segons la quantitat d’algues cianofícies simbionts que conté; és de distribució atlanto-mediterrània, i molt freqüent als enclavaments semiobscurs de l’estatge infralitoral, bé que també viu a més de 300 m de fondària.

Els espongíl·lids (Spongilidae) són esponges d’aigua dolça, proveïdes característicament d’unes cavitats subectosòmiques grosses i de gèmmules de resistència esfèriques, que tenen una capa pneumàtica i unes espícules diferents de les formes adultes: les gemmoscleres. Als Països Catalans únicament n’hi ha dos gèneres: Spongilla i Ephydatia; hi pertanyen S. lacustris i E. fluviatilis, que es poden trobar als rius i llacs prepirinencs.

Els dictioceràtides

Els dictioceràtides són porífers proveïts d’un esquelet corni format de fibres d’espongina reticulades. Comprenen tres famílies.

Els espòngids (Spongiidae), contràriament, tenen cambres vibràtils petites. Spongia officinalis, d’una àmplia distribució geogràfica, és una de les esponges de bany més comuna a la Mediterrània; forma masses arrodonides o irregulars, amb lòbuls curts al final dels quals solen emplaçar-se els òsculs. És de consistència molt flexible i elàstica, i de color gris fosc o negre per fora, crem o castany clar a l’interior. L’esquelet és dens, amb fibres primàries i secundàries reticulades, de les quals només les primàries contenen inclusions. S. agaricina s’hi assembla molt i és igualment abundant, però se’n diferencia per la seva forma de creixement, fent una copa o una làmina més o menys gruixuda. També pertany a aquesta família l’anomenada esponja de cavall (Hippospongia communis [=H. equina]), caracteritzada pels amples conductes aqüífers que la fan menys compacta i més fràgil. Ircinia fasciculata, de la seva mateixa família, fa masses irregulars, de consistència flexible i color variable (castany, grisós, negre o groguenc) i, a més de les fibres esquelètiques, conté uns filaments d’espongina terminats en un inflament subglobulós, que és característic del seu gènere. Es pràcticament cosmopolita, i molt abundant en els primers metres de fondària, al damunt de parets rocoses de qualsevol inclinació, entre els pradells d’algues o als alguers de posidònia. Altres espècies del gènere que també són comunes a la nostra mar són I . spinosula, I. dendroides, I. muscarum i I . oros.

Els disidèids (Dysideidae) tenen cambres vibràtils grosses. Dysidea té, a més, fibres plenes d’inclusions forànies, i Spongionella té fibres escaleriformes i sense inclusions. Dysidea avara generalment forma masses i pot formar tubs per anastomosi de lòbuls contigus; té poca carn i gens elàstica, i a la superfície, de color lilós (blanquinós en els exemplars o les parts protegides de la llum), es dibuixen cònuls amples i sovint aplanats. Té les fibres primàries i secundàries carregades de sorra i de restes d’espícules d’altres esponges. És gairebé cosmopolita, molt abundant entre els feixos de posidònia, i també en llocs mig foscos infralitorals i circalitorals. D. fragilis és una espècie pròxima que viu a més fondària a la Mediterrània, i es diferencia de l’anterior pel color, crem o blanquinós, i pels cònuls, molt més petits.

Els veròngids (Verongiidae) tenen l’esquelet reticulat lax, format per unes fibres que tenen una part central o medul·lar molt diferenciada, i entre les quals no es distingeixen les primàries de les secundàries; per determinats caràcters, certs autors les situen en un ordre a part, el dels veròngides (Verongida). Verongia aerophoba, pertanyent al gènere més comú de la família, és una esponja que fa masses amb prolongacions irregulars o cilíndrico-còniques, generalment terminades en òscul, i de consistència flexible; el color és groc llimona, de vegades emmascarat per algues simbionts; quan hom la treu de l’aigua o quan se li fa un tall, el pigment groc s’oxida i es torna blau marí o negre. És una espècie molt freqüent a l’estatge infralitoral, damunt de superfícies horitzontals que reben directament la llum del sol. Hi ha una espècie semblant, V. cavernicola, que només es pot diferenciar pel seu hàbitat (viu als llocs foscos) i per certes diferències morfològiques subtils.

Els dendroceràtides

Són ceractinomorfs sense espícules silícies i amb fibres bàsicament dendrítiques, o bé sense esquelet. Hi pertanyen dues famílies. En primer lloc, la dels aplisíl·lids (Aplysillidae), en els quals les fibres dendrítiques es fixen al substrat per mitjà d’una placa basal d’espongina. Hom en coneix els gèneres Aplysilla, amb fibres curtes i sense inclusions, poc o gens dividides; Dendrilla, amb fibres llargues i molt dicotomitzades; Pleraplysilla, amb fibres curtes però amb inclusions; i Darwinella, amb espícules còrnies barrejades amb les fibres. Aplysilla sulfurea és una espècie cosmopolita que pot créixer al damunt de qualsevol substrat dur però que és particularment abundant com a epibiont d’altres invertebrats del bentos marí, principalment d’ascidis del gènere Microcosmus; és incrustant o cespitosa, amb la superfície conulosa, llisa i suau al tacte, de consistència tova i de color violeta, rosat o groc sofre (en aquest darrer cas, el groc s’enfosqueix en morir l’esponja). L’altra família és la dels halisàrcids (Halisarcidae), la característica principal dels quals és la manca d’esquelet. Halisarca dujardini i Hexadella racovitzai en són les espècies més comunes al nostre país.

Els esclerospongis

Els esclerospongis són demospongis amb espícules silícies i esquelet irregular de carbonat càlcic, que foren importants constructors d’esculls al Paleozoic i al Mesozoic, malgrat que les espècies vivents són un nombre ben reduït. Hom en considera quatre ordres diferents, que presenten afinitats amb dues de les subclasses dels demospongis. D’una banda, els ceratoporèl·lides (Ceratoporellida) i els esfinctozoides (Sphinctozoida) podrien incloure’s molt bé dins la subclasse dels ceractinomorfs, mentre que els mèrlides (Merliida) i els tabulospòngides (Tabulospongida) són més afins a la subclasse dels tetractinomorfs. A la Mediterrània se’n coneixen dues espècies: Merlia normani i M. lipoclavidisca, totes dues a les Balears; mentre que la primera és gairebé cosmopolita, la segona fins ara no s’ha trobat enlloc més.