Resultats de la cerca

En morir Mahoma, Abū Bakr fou reconegut 632 com a califa de la comunitat islàmica L’últim dels anomenats califes ortodoxos, ‘Alī ibn Abī Tālib, no pogué fer cara a les ambicions de la família omeia, la qual detingué el poder Damasc, 661-750 fins que fou derrocada pels abbàssides, antics partidaris d’'Alī La caiguda omeia ha estat interpretada sovint com el final de l’hegemonia àrab a l’islam els abbàssides, amb seu a Bagdad, recolzaren sobre bases perses, les quals acabaren reduint el califa a una funció purament religiosa Això precipità el desmembrament fet que no…

Les doctrines de l’escola, elaborades a través de l’analogia metòdica i de l’aprovació basada en la rectitud de la solució, foren seguides pels abbàssides i pels aglàbides

Constitueixen la majoria 90% dels musulmans i són agrupats en quatre escoles jurídiques hanefita, hanbalita, xafiïta i malikita Políticament només acceptaren com a successors de Mahoma els quatre primers califes, els omeies i els abbàssides

El primer califa fou Abū-l-‘Abbās al-Saffāḥ , descendent suposat d’al-'Abbās ibn ‘Abd al-Muṭṭalib ibn Hāšim, oncle de Mahoma Aquesta família feu de la secta religiosa dels haiximites una branca del xiisme l’instrument polític que el 750 destronà Marwān, darrer califa de la dinastia dels omeies de Damasc De primer s’installaren a Kūfa però en ésser fundada Bagdad el 762, hi traslladaren la capital En el califat abbàssida se succeïren trenta-set sobirans que regnaren cinc segles justos La dinastia abbàssida intentà de mantenir la unió del gran imperi de l’islam per mitjà d’una reforma religiosa…

Es declarà fidel als abbàssides en llur lluita contra els nouvinguts omeies per la possessió d’Al-Andalus 777 ‘Abd al-Raḥmān I, una vegada establerta la seva autoritat sobre l’emirat, envaí el regne 779 i derrotà Atanagild

Amb continuades aliances i enfrontaments amb els samànides i els buwàihides, la seva sobirania al territori els fou reconeguda pels califes abbàssides Maḥomēd de Ġaznī els obligà a declarar-se vassalls, i finalment la dinastia fou anorreada pels turcs seljúcides Malik Šāh, 1077

Successor del seu pare al-Ḥakam I de Còrdova , presidí una època de reorganització i centralització de l’emirat en adaptar les reformes i les modes que els califes abbàssides aplicaven a Bagdad Més ben dotat que el seu pare per a una política conciliatòria, el seu regnat es caracteritzà per una relativa tranquillitat interna Així i tot, hagué de fer front a diverses revoltes, com la del seu inquiet oncle ‘Abd Allāh al-Balansī , les baralles de les tribus àrabs al país de Tudmir, que l’induïren a enderrocar-ne la capital, Oriola, i a bastir Múrcia 825-831, la rebellió de Mèrida…

Derrotat per l’emir al-Ḥakam I, fugí a Alexandria i es dedicà a la pirateria fins que fou expulsat pels abbàssides Passà aleshores a Creta, en foragità els bizantins 827 i hi construí la fortalesa d’al-Handaq, d’on procedeix l’actual ciutat de Càndia

Fill i successor de Miquel II amb qui coregnà des del 821 i de Tecla, continuà la seva política iconoclàstica Lluità contra els àrabs de la Cilícia i Mesopotàmia i obtingué una treva 841 Administrador prudent, intentà de formar una lliga contra els abbàssides En morir, i sota la regència de la seva muller Teodora, fou succeït per llur fill Miquel III

Essent propagandista del moviment xiïta ismaïlita i foragitat pels califes abbàssides de Síria, es refugià a l’Àfrica del nord, on aconseguí de reunir un grup d’adeptes Posà fi al domini dels aglàbida i fou reconegut com a califa a Kairouan 909 El 920 traslladà la capital a El-Mahdia, fundació seva, i inicià un seguit de campanyes expansives pel nord d’Àfrica, frenades, però, al Magrib occidental gràcies a la intervenció d' ‘Abd al-Raḥmān III de Còrdova El succeí el seu fill Abū-al-Qasim