Resultats de la cerca

Si bé a l’origen s’aplicà al recurs expressiu d’aturar-se d’una manera còmica en el transcurs de la interpretació aturada buffa , al llarg de la història, ha designat un estil musical divertit stile buffo , el caràcter còmic dels arguments d’algunes òperes opera buffa o una tipologia en la veu de baix -viva i lluminosa, però amb menys extensió que un baix dramàtic-, adequada, entre d’altres, per a alguns personatges rossinians

Serveix per a facilitar la recitació de les lliçons, i en general dels textos bíblics, tant en els ritus cristians com en l’hebreu Els signes que utilitzen els diferents tipus de notació ecfonètica comprenen lletres, punts i traces semblants als neumes, que probablement reprodueixen els gestos de les mans del director del cor El seu significat no sempre és clar Entre les més antigues destaca la notació siríaca, codificada abans del segle V i desenvolupada de manera completa abans del segle XI utilitza més de trenta signes, si bé la meitat estan en funció dels més importants Es diu que la…

Inclou tots aquells tipus de notació neumàtica escrita in campo aperto , és a dir, en un espai desproveït de línies horitzontals, els neumes de la qual guarden entre ells una certa relació d’alçada el seu contrari és la notació adiastemàtica Algunes notacions diastemàtiques, especialment les que utilitzen neumes de tipus accent, poden ser molt vagues d’altres, com l’aquitana, que empra neumes de punts, són gairebé tan precises com aquelles que s’escriuen en el tetragrama L’afany d’escriure els neumes de forma espaiada cada vegada amb més precisió dugué a l’ús de dues línies que representen…

La invenció del tetragrama s’atribueix a Guido d’Arezzo, un dels teòrics musicals més importants de l’Edat Mitjana, que excellí durant la primera meitat del segle XI Deriva del costum de dibuixar els neumes sobre el pergamí, procurant que els sons idèntics apareguin a la mateixa alçada aquest fet conduí a l’ús d’una línia o més d’una per a representar determinades notes, el significat de les quals s’indicava al principi amb una lletra que derivà en la clau A poc a poc les línies anaren indicant notes en concret, especialment el do3, representat generalment per mitjà d’una línia…

Deriva d’un accent agut i dos de greus

Deriva de la manera habitual de cantar l' antífona

Normalment, des del segle XVII, són entorxades Segons el Diccionari etimològic de J Coromines, el mot deriva del terme francès i occità bourdon 'borinot'

Deriva d’una antiga lletania La moderna reforma litúrgica preveu unes peticions litàniques i ha reduït les invocacions a sis en lloc de nou

Modernament, consisteix en una fracció -dues xifres l’una al damunt de l’altra, normalment sense ratlla divisòria- que indica la proporció entre el valor total de cada compàs i el d’una rodona Així, 34, que es llegeix "tres per quatre" o simplement "tres quatre" i que, fora de la partitura, sol escriure’s en forma de fracció convencional 3/4, assenyala que a cada compàs hi entren figures per valor equivalent a tres quartes parts de la rodona una blanca amb punt, tres negres, sis corxeres, etc També s’utilitzen amb relativa freqüència uns altres signes que són herència dels sistemes d’…

També s’aplica per a designar els acords i les tonalitats basats en aquesta nota El signe actual de la clau de sol deriva de la lletra G