Resultats de la cerca

Gegant de talla excepcional, al qual el contacte amb la seva mare donava constantment noves forces Hèrcules, per tal de poder-lo vèncer, l’alçà de terra i l’escanyà amb els braços

Adopta generalment la forma d’una gàbia de filferro amb una entrada, també de filferro, en forma d’embut acabat amb puntes que impedeixen el retrocés de l’animaló que hi penetra atret per l’esquer de formatge Una altra forma corrent consisteix en un prisma de fusta amb dos o més forats al fons dels quals hi ha l’esquer clavat en un ressort que dispara una anella que escanya la presa en prémer-la contra la fusta Un altre sistema corrent és un petit cep de filferro fixat en una post Els dos darrers sistemes solen matar immediatament la presa

L’escut de Solsona en un capitell del Castellvell Olius ECSA – GSerra Al final del segle XII Solsona era una vila murada i pròspera, fins al punt que es construïen cases al solar del cementiri, la qual cosa el paborde va aturar el 1191 Una part dels seus habitants eren vassalls de la canònica augustiniana de Santa Maria, i una altra, dels Torroja El 1217, mitjançant el casament d’Agnès de Torroja amb Ramon Folc, fill i hereu del vescomte de Cardona, la vila, en la part que era dels Torroja, restà integrada al vescomtat La carta de guiatge i protecció que l’any 1201 concediren els dos senyors…

Situació i presentació El terme de Collsuspina, que la demarcació territorial del 1936 assignà a la comarca d’Osona, s’estén al llarg de la serra que tanca per ponent la plana de Vic Limita al N i al NE amb els municipis osonencs de Muntanyola i Tona, respectivament a l’E i al SE amb Balenyà Osona al S amb Castellcir, i a l’W amb Moià Collsuspina és un terme essencialment muntanyós, format geològicament durant el període terciari El port o coll de la Pollosa 920 m és l’únic pas entre el Moianès i Osona El terme sobrepassa els 1000 m en la petita serralada de la part…

Calze i patena de peltre Calze, patena i oblata de peltre, trobats a la tomba de sant Bernat Calbó i conservats actualmental Museu Episcopal de Vic G Llop L’aixovar funerari de Sant Bernat Calbó 1180-1243 és format per un calze, una patena i una oblata de peltre * , que es conserven al Museu Episcopal de Vic amb els números d’inventari 10614, 10615 i 10616 respectivament Aquestes tres peces les tractarem com a un conjunt pel que fa a les consideracions cronològiques, però les descriurem i n’establirem els parallels per separat La tomba, i, en conseqüència, les relíquies allí dipositades,…

Jocs de taula A vegades, l’espai del joc és la taula o s’emmarca en un tauler amb traçats de quadrats travessats per diverses línies, quatre cantons, hexàgons, cercles, espirals o creus, amb camins i caselles que menen cap a un centre Al voltant d’una mateixa taula de joc s’apleguen jugadors de totes les edats i condicions “S’entaulen” per “entaular” un combat amb les seves peces de joc, fitxes, cartes o patacons, sovint amb daus que marquen el nombre de caselles que cal recórrer s’hi guanya, s’hi perd, si és que no es queda “en taules” Són jocs sedentaris de regles fixades amb una gran…

A A Arbúcies, dotze dones, tretze bruixes A boca de mener A bon fat i a mal fat, ajuda-t’hi la meitat A cau d’orella A cent anys, coteta verda A cinquanta anys, pocs banys A l’abril, cada gota en val mil A l’estiu, tota cuca viu A la casa, per a estar-hi bé, hi ha d’haver tres vells l’amo, el vi i el porc A la dona mai li falta pa i l’home va a captar A la dona treballadora no li fa res que el marit se li mori A la primera el rei perdona, a la segona perdona el papa i a la tercera ningú no s’escapa A la taula i al llit, al primer crit A la tercera va la vençuda A la terra de Cucanya, qui més…

Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries Tradicionarius 2006 Centre Artesà Tradicionàrius/Festival Folk Internacional 2006 - Sara Manzano La música popular no es distingeix d’altres músiques per unes determinades característiques sonores o d’origen, sinó pel fet que és la que fan, viuen i recreen els sectors populars de qualsevol societat estratificada Les classes benestants del Romanticisme del segle XIX, però, van imaginar una cultura popular o tradicional provinent d’un passat comunitari i d’un esperit nacional, anònima i rural, diferent de la música elitista i amb un toc d’exotisme…