Jocs de taula
A vegades, l’espai del joc és la taula o s’emmarca en un tauler amb traçats de quadrats travessats per diverses línies, quatre cantons, hexàgons, cercles, espirals o creus, amb camins i caselles que menen cap a un centre.
Al voltant d’una mateixa taula de joc s’apleguen jugadors de totes les edats i condicions. “S’entaulen” per “entaular” un combat amb les seves peces de joc, fitxes, cartes o patacons, sovint amb daus que marquen el nombre de caselles que cal recórrer: s’hi guanya, s’hi perd, si és que no es queda “en taules”.
Són jocs sedentaris de regles fixades amb una gran exactitud, i l’acció es desenvolupa en aquell breu espai on es concentra un món. S’hi juga individualment o per parelles, dos o més jugadors, segons els jocs; en alguns, el repte és en solitari. N’hi ha que són de pur entreteniment, altres que són de competició, altres són d’aposta. N’hi ha que són “jocs de poques taules”, és a dir, que es resolen sense gran dificultat. Altres que es viuen com un repte, en què el guanyar o el perdre són decisius: l’estratègia, la intel·ligència, l’astúcia, la intuïció, la sort, l’atzar hi tenen un paper important. L’addicció al joc, el “vici” de jugar, comunament a cartes, ha marcat el viure de moltes persones, fins al punt d’apostar el que fos, fins de “donar l’ànima al diable”, per guanyar una partida.
Els jocs de taula tenen moltes similituds entre si, malgrat la llunyania en l’espai i en el temps. Es podria dir que formen part d’una cultura comuna i diversa, universal i àmpliament compartida. En pintures murals de l’antic Egipte s’hi veu representat el joc de la morra, en què dos jugadors asseguts a terra piquen amb la mà dreta i compten els punts amb l’esquerra, i en un papir de l’any 1200 aC es mostra l’escena humorística d’un lleó i un boc jugant davant d’un tauler amb peces semblants als peons del joc d’escacs. En un vas etrusc, Àjax i Aquil·les, entre dos combats de la guerra de Troia, competeixen davant d’un tauler. D’entre els grafits que van deixar els soldats romans durant la seva ocupació de Jerusalem hi ha el diagrama d’un tauler semblant al del joc de dames en les lloses de la torre Antònia. I, en excavar la Bàrcino romana, es va trobar una llosa amb el traçat del joc del marro. Són jocs que han superat la prova del temps.
Molts taulers han resultat efímers, sovint traçats a terra, a la sorra; altres s’han conservat gravats sobre una llosa, en un pedrís. En canvi, els taulers amb què jugaven els nobles solien estar fets de fustes precioses, d’eben, de lapislàtzuli, de ceràmica, amb notables treballs de marqueteria, com un tauler de senet, trobat a la tomba de Tutankamon, del segle XIV aC.
La tabula era un joc romà, semblant a les dames, segons R.C. Bell; d’aquí que fos conegut a l’edat mitjana amb el nom de joc de taules. Tablas, l’anomena el rei castellà Alfons X el Savi, en el Libro de ajedrez, dados y tablas, en què recull els jocs i passatemps medievals més rellevants, apropiats, cada un, “a su tiempo y lugar” i pensats “para procurar alegría”. Joan Coromines testimonia la presència del joc anomenat de taules a la Catalunya del segle XIII, no tan criticat, per cert, com el de daus: “Ningú no gosi jugar en joc de daus, exceptuat el de taules, entorn la vila de Perpinyà una legua.”
La tradició dels jocs de taula o de tauler és ben remota. D’una banda, és herència dels romans, en el cas del marro, els ossets i els daus. De l’altra, de l’orient, a través dels àrabs, que feren de pont entre cultures, no sols en el camp de les ciències i les tècniques, sinó també en el dels jocs. La Xina, l’Índia i Pèrsia també ens han llegat jocs de tauler tan extraordinaris com els escacs, l’alquerc, el parxís i el dòmino, etc. La rica tradició lúdica de l’Europa medieval es desplega abundantment en el Renaixement. Rabelais, a Gargantua i Pantagruel –burlant-se una mica del lector, segons el seu concepte, huizinguià avant la lêttre, que “el propi de l’home és el riure”– enumera innombrables jocs –difícils, certament, d’identificar, però no pas menys reals– a què juga el gegant medieval Gargantua, en aquest context faceciós:
“…tot mastegant feixugament un seguit de gràcies, es rentava les mans amb vi fresc, s’escurava les dents amb un peu de porc i enraonava alegrement amb la seva gent. Després, amb el tapet estès, feien estesa de força cartes, força daus i còpia de taulers. Allà jugava: al flux, a la primera, a la bola, a robar, a trumfo, a tindaurell… (i així fins a dos-cents setze).”
“Després d’haver ben jugat, garbellat, passat i barutellat el temps, convenia beure una miqueta –onze porrons per home–, i tot just després d’haver banquetejat, tocava estirar-se sobre un bon banc o en ple llit i dormir dues o tres hores, sense malpensar ni malparlar.”
El Renaixement italià també va aportar jocs interessants, com el de l’oca i el lotto o loteria. Segles més tard, el colonialisme britànic i el francès van contribuir a introduir certs jocs de taula, com el parxís i el backgammon. Aquesta aportació de jocs d’altres tradicions que enriqueixen el patrimoni lúdic català continua en l’actualitat amb jocs de tauler tradicionals de l’Àfrica negra, com l’aualé, provinent de Costa d’Ivori, que es practica en centres d’ensenyament secundari del Maresme, i també el ba awa, practicat, en el mateix país, per dones i canalla. D’altra banda, els immigrants de cultura xinesa practiquen el mah-jongg –és a dir, ‘del pardal’– que al començament del segle XX s’havia introduït, com una moda francesa, escadusserament, en sectors minoritaris de la burgesia catalana pel seu caràcter exòtic.
Els ambients tradicionals dels jocs de taula a Catalunya practicats per homes han estat i són encara la taverna, el cafè, l’ateneu i el casino, i també, actualment, el casal d’avis. Allà un es troba amb el seu grup de jugadors, a la mateixa taula, disposats a jugar al joc habitual: a cartes –al tuti, a la botifarra o la manilla, al subhastat, al tresillo, al canari, al truc, etc.–, amb el cobretaula verd, o al dòmino, fregant les peces sobre el taulell de marbre, remenant-les i repicant-les a cada tirada.
Altres jocs de taula, especialment els que acostumen a practicar les dones i els infants, jocs d’entreteniment, sense aposta, i en els quals no cal concentrar-se gaire, que es juguen a casa, i també, habitualment, en casals d’avis, solen ser jocs de cartes com la bescambrilla, el cau, la mona, el burro, el set i mig, etc., o bé jocs de tauler, com el quinto o la loteria, l’oca, el parxís o les dames. Ja ho diu el refranyer:
“El set i mig i la bescambrilla,
jocs de faldilles.”
“El cau i el set i mig són jocs de dones.”
La cultura dels naips
S’ha dit que els naips van ser introduïts a Occident, com els escacs, pels àrabs. Ho suggereix el fet que s’anomenin naips en català i en occità, naipe en castellà i naibi en italià, un mot que podria derivar de l’àrab nabí, és a dir, ‘profeta’, cosa que apunta el seu ús com a objectes d’endevinació, o també lloctinent. No obstant això, J. Coromines diu que el problema etimològic topa amb greus dificultats, ja que encara no s’ha aclarit si les cartes són una invenció oriental o europea.
Els naips ja es troben documentats a Catalunya al final del segle XIV. En un inventari de 1380 es diu: “Ludus de naips qui sunt 44 pecie” (peces). I, en un altre de 1460, se citen els “jochs de nayps plans (catalans)” com a oposats a “altres jochs moreschs”. I en el Tirant lo Blanc es diu que “la princesa estava jugant ab la viuda a nayps”.
En canvi, les primeres referències de jocs de cartes a la Xina i al Japó són incertes, i les certes no són anteriors als segles XVII i XVIII. En els països islàmics, els testimonis tampoc no són segurs fins al final del segle XVII. Noms turcs com oria, kupa i espadi –oros, copes, espases– revelen l’origen espanyol d’aquest joc, com també el fet que en àrab marroquí i algerí s’anomenin kârta.
Crida l’atenció, en un ban de Barcelona de 1378, la prohibició del “joch de daus ni de taules ni de naips”, també condemnats en decrets reials, com a joc d’apostes: “Entre lo joc de cartas o nayps sie perpètuament prohibit lo joc de la cartilla.” L’Església havia sermonejat contra aquests titllant-los d’invenció del dimoni. D’aquí el refrany:
“Quan el dimoni vol fer mal, juga a cartes.”
Coromines indica, amb relació a la història de les cartes de joc, que durant el segle XIV hi havia un primitiu joc de cartes, anomenat tarocco en italià, tarot en francès, usat principalment per a endevinació. Consistia en 22 cartes amb il·lustracions que representaven elements naturals i diversos conceptes; el seu atot més petit i que vencia totes les cartes era anomenat matto en italià, fool en anglès, fou en francès (més antigament sot) i foll en català, i també –derivat del francès– sota, és a dir, nici, boig; i sembla que tarocco (com el català tarota o el castellà tarugo) podia tenir un sentit semblant. D’aquí que el català naïp podria ser un manlleu del francès naïf, també nici.
Montse Catalán
Més tard, el joc del tarot fou combinat amb un altre de 56 cartes consistent en sèries o colls. D’aquí es formà el joc modern, basat en l’atzar. La seva aparició s’ha de situar cap al 1370: un document florentí de 1376 qualifica de “novello” “il giuco di naibi”. A França és citat en un ban de 1397 que prohibeix de jugar-hi, però no encara en un de 1369. A Castella, la documentació segura de naipe és de l’any 1400. “Entre tots aquests països –diu Coromines– crida l’atenció la documentació del mot a Catalunya per la seva abundància i anterioritat (1371), i notem també que, segons uns documents de 1442-1468 i d’altres, aquest país era un centre important de fabricació de jocs de cartes.”
L’imaginari popular, tanmateix, és més generós a l’hora d’esbrinar quin és el seu origen. Joan Amades, en el llibre Naips o cartes, recull que un hostaler barceloní del segle XV que es deia Joan Vila va voler fer-se ric a costa dels diners dels seus clients. Per això va inventar els naips i ensenyava jocs en què ell mateix feia de banquer i els altres jugadors havien de fer les seves apostes. La cobdícia, però, va poder més que ell i va acabar fabricant una màquina de fer moneda falsa al celler de l’hostal. Tanta en va escampar que les autoritats el van descobrir i el van penjar. Amades també explica com les espases provenien dels clients cavallers i els bastos dels plebeus, mentre que les copes i els oros deriven del vi i dels diners de l’hostal, i relaciona el nom de “baralla” amb les esbatussades que es produïen a l’hostal per causa del joc. Altres intents d’explicació dels colls fan referència als quatre estaments de la societat medieval: els nobles, les espases; els bastos, els pagesos; els oros, els mercaders, i les copes o calzes, la clerecia.
Fototeca.com/Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona/Arxiu Fotogràfic - J.Calafell -R.Feliu
A més de jocs d’atzar, els naips s’utilitzen habitualment en els jocs de mans com una exhibició de prestidigitació. La tradició –que recull Joan Amades– també atribueix al popular Rector de Vallfogona la utilització de les cartes com a mètode catequístic. Amb una baralla anava a ensenyar doctrina a les tavernes, als que no tenien per costum trepitjar l’església: El rei de copes era Jesús amb el calze; el de bastos, Herodes; el d’espases, Pilat, i el d’oros, Anàs amb els trenta diners amb què va pagar Judes el traïdor. Els quatre cavalls eren els evangelistes, La sota d’espases, sant Pere amb el coltell; la d’oros, Judes, etc. L’as de copes, el calze; el d’oros, l’hòstia. El tres d’oros, la Santíssima Trinitat; el tres d’espases, els tres claus; el set d’espases, els set dolors de la Mare de Déu, etc.
El refranyer inclou dites, dicteris i valoracions de tota mena sobre el joc de cartes. En primer lloc, els que es presenten com a consells –i fins i tot com a axiomes– per a jugar-hi amb encert:
“De manilla no sortiràs
si no tens el rei o l’as (a la botifarra o a la manilla).”
“Albur de rei i sis, no el juguis (al joc del monte).”
“Fora el rei, l’as i la puta (la sota),
tot el de més, matuta.”
Jugar a cartes porta una càrrega moral molt forta en el costumari popular, més enllà del simple entreteniment o de la pura competició. El seu caràcter de joc d’atzar o de sorts s’estén a les apostes, que poden anar de petites quantitats de diner de butxaca a grans sumes, a jugar-se la hisenda i els béns, i fins la pròpia vida, o la d’altri. Allò de “jugar-s’ho tot pel tot”, “a la carta més alta”, on el neguit de l’aposta suplanta totalment el que hi pogués haver de lúdic. D’aquí la connotació de vici –“els tres vicis dels homes: el jugar, el beure i les dones”– en la moral popular tradicional. D’aquí l’advertència femenina davant d’un home abocat al joc:
“Jugador?
per marit no el vull jo.”
Allò que es considerava vici avui és anomenat ludopatia: no és pas una síndrome recent. Cal dir que era exclusiu dels homes.
Artur Bladé així ho destaca quan parla de la modalitat del joc del monte.
“En tant que joc d’atzar i de mala reputació, el monte era prohibit per la llei; però els cafeters, malgrat la responsabilitat que contreien, s’arriscaven, enllepolits pels guanys, ja que, per regla general, tenien participació a banques, o sia amb els talladors les quals, a la llarga, guanyaven necessàriament gràcies a l’emporta, mena d’import d’un vint-i-cinc per cent que el banquer-pagador deduïa de l’import de les juguesques quan els apostadors (dits també punts) encertaven, d’antuvi, la bona carta. Durant les festes majors, en tots els pobles de la Ribera d’Ebre, a llur torn, es feien partides formidables, amb banques de 200 duros, per començar. Foren molts els qui van arribar a viure del joc, és a dir, a viure costelles dels punts obsessionats. La taula del monte debia tenir un encís i un atractiu malèfics. Val a dir que era excepcional tant per la grandària com per la forma (el·líptica) i sobretot, pel cobretaula de llana verda i de bona qualitat […]”
”Per jugar al monte, tots els cafès tenien una sala reservada, anomenada la sala del crim, la qual comptava dues portes per raons plausibles. A fi d’evitar sorpreses amb la guàrdia civil els talladors tenien un servei d’espionatge amb totes les de la llei, que muntava la guàrdia en llocs estratègics i donava l’alerta en el moment de veure els tricornis […].”
La paremiologia expressa ben agudament tot el que el joc de cartes –el joc, ras i curt, en el lèxic popular– comporta i significa. L’atzar, l’astrugància, la bona o mala sort:
“Carta jugada,
sort tirada.”
“La sort i la desgràcia
vénen d’una carta.”
“Qui guanya primer,
s’escanya darrer.”
Si bé és cert que “fa de bon jugar quan es guanya” i que “tot bon jugador ha de saber perdre”, cal reconèixer que hi ha bons i mals jugadors, ja que, a més de l’atzar, compta l’astúcia, l’experiència, la visió de la jugada, el temperament, l’atreviment, el control d’un mateix:
“Al bon jugador, les cartes li juguen soles.
El bon jugador
coneix les cartes per l’olor.”
Però el caràcter del jugador de cartes acostuma a endurir-se pels cops que dóna la sort i la desgràcia, i per la dependència. Com si un vici en cridés un altre:
“La manilla, ben cridada,
ben beguda i ben renegada.”
“El bon jugador,
fumador i bevedor.”
Però també s’ha dit que el joc de cartes és com si contingués una filosofia del viure:
“En el joc, tothom és igual.”
D’aquí que:
“Amb qui hagis de manar,
no t’hi posis a jugar.”
“O juguem tots o estripem les cartes.”
A causa d’aquesta metàfora del joc, sovint es veu la vida com un repte en què un juga o és jugat; com una partida de cartes entre l’home i el Diable, o entre l’home i la Mort, de vegades, comptant amb l’ajuda d’algun sant o de la Mare de Déu, o sense cap ajuda sobrenatural, existencialment sol.
En el rondallari –i en Els pastorets– es donen casos d’aquests: el noi aconsegueix guanyar al Dimoni per mà, amb murrieria, o bé amb bones cartes, ajudat per l’Àngel de la Guarda. Per això també les cartes prediuen la sort i el fat: les tiradores de cartes –sovint amb la baralla del tarot– es vanten d’endevinar-ho.
Un mític jugador contra el Dimoni era, segons la tradició, sant Antoni Abat, ermità del desert de la Tebaida; entre l’un i l’altre es feien mil juguesques i el Dimoni sempre acabava perdent:
“Sant Antoni i el Dimoni
jugaven al trenta-u;
el Dimoni en feia trenta
i sant Antoni trenta-u.”
Hi ha dies en què no és bo jugar a les cartes. El divendres n’és un –una abstinència més–, segurament a partir de la prohibició de jugar en Divendres Sant, quan els soldats es van jugar la túnica de Jesús. Es creia que el Diable canviava la baralla bona per una d’endimoniada, fabricada a l’Infern, en la qual dominava el color vermell: aquests naips provocaven renyines entre els jugadors i desbarataven el joc.
El repertori català de jocs amb naips és força variat. Basta una ullada als programes de festa major de molts pobles per a adonar-se de l’actualitat de l’interès per aquest tipus de jocs en la cultura popular. Entre els jocs més practicats hi ha els següents:
La botifarra
Arxiu Quim Bertrán
Considerat el joc de cartes nacional, normalment hi participen quatre jugadors que juguen per parelles, encara que hi ha altres modalitats, com la practicada per dos jugadors, anomenada “de rector i vicari”, que es jugava en cercles clericals per no haver de trepitjar la taverna. I la barrotada, en què n’hi juguen quatre, però cadascú pel seu compte. En la modalitat de parelles els jugadors no poden parlar entre ells, ni fer-se senyals. Tota la informació és sobre la taula amb els naips que s’acaben de llançar. Per això diu la dita que “la botifarra la van inventar quatre muts”.
La manilla
Aquest joc és molt semblant a la botifarra: de fet, aquesta és un tipus de manilla nascuda al Rosselló, on actualment es juga amb una baralla francesa de 32 cartes, en lloc de la catalana de 48.
El tuti.
El nom ve de l’italià tutti, és a dir, ‘tots’, perquè qui reuneix els quatre reis o els quatre cavalls guanya. A cada ronda, una carta a la sort assenyala quin coll mana, anomenat atot o trumfo. Quan un jugador aconsegueix tenir en mà un rei i un cavall d’un mateix coll pot cantar les vint, i té 20 punts; i si són de trumfo, les quaranta. El refranyer diu que “el tuti, joc de murri”.
N’hi ha diferents modalitats: l’americà, l’anglès, el subhastat o l’arrossegat. També s’hi pot comptar el guinyot, o tuti aragonès, un joc considerat impropi de jugadors forts: “el guinyot és de poc joc”.
La bescambrilla
Coneguda també com l’escambrilla, les cabrilles o la brisca, és de la família del tuti, però sense cantar vint ni quaranta. S’hi pot jugar individualment o per parelles.
Bladé descriu el joc de la brisca de la següent manera:
“A la brisca intervenen vuit jugadors, quatre contra quatre. Cada bàndol té un dirigent, mena de comandant encarregat d’indicar als seus aliats la carta que, per a anar bé, cal que tirin. A tal efecte, com és lògic, ha de saber prèviament les cartes que els companyons guarden a les mans. D’ací que la brisca comporti un sistema de signes tradicionalment convinguts o de senyals que els jugadors s’inventen a mesura que transcorre la partida […].”
“Convencionalment, a la brisca, les ullades signifiquen l’as del pal bo. Una passada subreptícia de la mà per la nou del coll (signe possiblement antimonàrquic) indica el rei. Tres dits col·locats d’una certa manera volen dir el cavall, dos dits la sota. Les arronsades de muscle signifiquen vuits i nous i cartes que no lliguen. Cal, però, repetim-ho, no refiar-se’n massa, perquè sovintegen les falses, és a dir, les fintes i enganyifes encaminades a confondre o a despistar els enemics.”
“És un joc, doncs, sorrut i callat, pagès per excel·lència. Un altre dels seus rituals consisteix a pinxar la carta que acaba de ser robada del munt, amb una morositat estudiada […].”
“Sovint, els briscaires de la bona època es feien servir un calmant, denominació que, d’acord amb la jeia del joc, resulta jocosa, irònica […].”
“La brisca, igual que tots els jocs, tenia el seu vaivé. Hi havia temporades en què tothom hi jugava, àdhuc als cafès. Després passava de moda i no retornava fins al cap de set o vuit mesos. Alguns, però, no hi van voler jugar mai perquè, segons ells, era joc… de taverna.”
El truc
És un joc d’homes d’origen àrab molt més practicat a la Catalunya meridional i al País Valencià. Hi juguen quatre persones, normalment per parelles, amb una baralla de vint-i-dues cartes. En la mateixa partida hi ha dos jocs diferents, l’envit i el truc. Segons Amades, el nom li ve del costum de picar amb la mà o el puny damunt la taula.
El tresillo
També és conegut com la treseta o el “joc noble”, ja que és impossible fer-hi trampa. Encara que és de quatre persones, a cada basa només n’hi juguen tres i el quart reparteix les cartes i paga (per això en alguns llocs a aquest quart jugador se l’anomena l’alcalde). És un joc força complex. La carta que val més és l’as d’espases. Hi ha una dita que aconsella el que convé tenir: “Oros ben pocs, espases les més altes, copes ben poques i bastons a trompons.” També hi ha una modalitat de dos jugadors, anomenat dosillo o tresillo, “de rector i vicari”.
El cau
És un joc senzill, i això ha donat peu a la història que el va inventar sant Vicenç, per a convertir jugadors i gent de taverna: d’aquí que es cregui que és l’únic joc de cartes que practiquen els sants al cel. La màxima sort, després de cau i de recau, es diu sant Vicenç.
El siset
També conegut com el cinquet, és un joc molt senzill en què els jugadors s’han de descartar fent escales a partir del sis o del cinc.
La pandorga
També conegut amb el nom de marronga, és un joc de set jugadors, habitualment dones. Es juga amb una baralla de vint-i-vuit cartes (sense cavalls ni reis i només amb dos sets i dues sotes). Cal anar deixant cartes correlatives sobre la taula. L’as d’oros és conegut com la pandorga i el jugador que el té li pot donar el valor que li convingui.
La mona
Per la seva simplicitat, és un joc propi d’infants. A la baralla se li treuen una o tres cartes del mateix valor, generalment sotes, per tal que una altra del mateix valor quedi desaparellada: cada jugador es va descartant aparellant cartes del mateix valor. El jugador que es quedi amb la desaparellada a la mà perd la partida.
Altres jocs
A més d’aquests jocs tradicionals, n’existeixen d’altres com el set i mig, el remigio –de la família dels rummy–, el mus, el pòquer, el bridge, la canastra, etc. provinents d’altres cultures, però també practicats en diferents sectors de la societat catalana actual.
Els jocs de dòmino
El dòmino va ser inventat pels xinesos almenys fa tres-cents anys. Havia estat un exercici d’endevinació i avui és un joc i un motiu d’apostes a tot Xina i Corea. Les peces eren de banús o una altra fusta fosca, de vori o d’os. Va introduir-se a Europa a mitjan segle XVIII. Cap a l’any 1840 les peces es van començar a fer unint una làmina d’os a una altra d’eben mitjançant una tatxa de llautó. Avui es juga a molts cafès d’Europa i de l’Amèrica Llatina.
Les varietats que més es juguen a Catalunya són el dòmino per parelles i la garrafina. En el programa de moltes festes majors es reserva un temps per als concursos de dòmino.
El dòmino per parelles
Hi juguen dues parelles que seuen alternades. Consisteix a descartar-se de totes les fitxes. Quan una parella ho aconsegueix s’anota tants punts com desenes de punts tenen els adversaris. Si el joc es tanca es compten els punts que té cada parella i guanya la que en té menys. Es juguen diverses rondes fins que una parella arriba a la puntuació prèviament establerta. Les parelles s’han d’entendre molt bé per a poder “llegir” quines fitxes té el company.
La garrafina
Té com a característica més peculiar que les fitxes es col·loquen en forma de creu. Cada jugador només pot posar les fitxes a la seva línia de la creu o, si li convé, en la línia d’un jugador que ha “passat”, és a dir, que no ha tingut cap fitxa apropiada per a tirar.
Els daus i altres jocs
CPCPTC/Arxiu del Patrimoni Etnològic de Catalunya/Fons Joan Amades i Gelats
Els daus és potser el joc més antic del món al qual encara es juga. El seu origen es remunta almenys a cinc mil anys enrere. Els primers daus coneguts foren trobats a les tombes reials sumèries, formant part del més antic joc de tauler conegut: el reial joc d’Ur, que data del tercer mil·lenni abans de l’era actual. Tenen forma de piràmide triangular, amb dues de les quatre arestes embotides de marqueteria: tres d’aquests daus són de vori i els altres tres de lapislàtzuli. A les tombes egípcies s’han trobat daus de quatre cares allargades de vori i d’os, i també daus cúbics. Es jugava a daus en els banquets de la Grècia clàssica i, a Roma, en sales especialment dedicades a aquest joc. A Europa s’han trobat daus en excavacions de l’edat de ferro. El seu origen s’hauria de buscar en les tabes o marranxes de les ovelles, i es feien servir per a predir el futur i per als jocs d’atzar. A Grècia, d’aquests astràgals, en deriven els exercicis endevinatoris coneguts com astragalomància. Homer ja en parla, i hi juguen tant els homes com els déus. També és tradicional d’altres llocs ben distants, de Rússia i fins a la Polinèsia.
No és el mateix jugar als daus, com a joc d’aposta, que jugar amb daus, quan es llancen per a indicar qui comença a tirar en una partida i el nombre de caselles que cal avançar en jocs de tauler, com el parxís o l’oca.
Sant Isidor va escriure el següent dels jocs de daus: “En aquest joc no falta mai l’engany, la mentida, el perjuri, l’odi i els mals que es pateixen.” Per això el refranyer popular adverteix:
“Cartes, daus i vi
no els vull jo per a mi.”
“De cartes i de daus,
el millor és no jugà’ls.”
El nom sembla de procedència oriental. Els àrabs en diuen dad, però l’etimòleg Joan Coromines creu probable que provingués del persa dadan, mot que expressa la idea de joc o entreteniment, d’on va ser portat directament a Europa. Apareix documentat en català des del segle XIII.
Els daus tradicionals són cúbics, de vuit cares, amb punts situats de forma que totes les cares oposades sumen set. Actualment, hi ha també els daus anomenats de pòquer, i les cares estan marcades per l’as, la J (jocker o valet), la Q (queen o reina) i la K (king o rei), i un nou i un deu de colors negre i roig.
Uns altres jocs tradicionals d’atzar i d’aposta, si bé no són jocs de taula en sentit estricte, són la morra, parells o senars i a cara o creu.
El joc de cara o creu és molt simple: es tracta d’encertar de quin costat cau la moneda: cara i creu corresponien a l’anvers i al revers de les antigues monedes, en les quals la cara era l’efígie del rei. A la Catalunya del Nord, aquest joc s’anomena sant Joan o barres, ja que aquestes eren les figures de les antigues monedes rosselloneses. Hi ha versions més complexes, en què es llancen dues monedes. També cal recordar que en molts esports es juga a cara o creu per saber en quin camp juga cada equip i quin d’ells comença a tirar la pilota.
Jocs de tauler
Si bé no són jocs tan estesos popularment com les cartes i el dòmino, els jocs de tauler tenen molta acceptació en determinats cercles, més com a jocs d’entreteniment que no pas de competició, exceptuant, òbviament, els escacs, que, d’altra banda, requereixen unes condicions molt rigoroses per a jugar-hi.
Els escacs
Aquest joc s’acostuma a jugar en llocs molt determinats. Hi ha cafès o casinos que disposen de taulers i peces, però, a diferència d’altres jocs de taula, els escacs requereixen una capacitat de concentració i un entorn de silenci. També es pot veure jugadors en determinats llocs de la ciutat, en un pedrís d’un parc o d’un passeig, voltats sovint de seguidors atents a les jugades. Hi ha llocs on, fins i tot, hi ha taulers monumentals a terra, les peces del qual són persones.
Fototeca.com/Museu de Mallorca - Jaume Gual
L’origen dels escacs és incert, si bé sembla que provenen de l’Índia o de la Xina. El nom és comú en la majoria de les llengües romàniques: escacs en català i occità, échecs en francès, scacchi en italià, escaque en castellà antic, etc. Segons Joan Coromines, provindria del baix llatí scaccum o scaccos, sembla que a causa d’una alteració de xah, amb què és denominat en àrab el rei en el joc dels escacs, pres del persa xa, rei o sobirà, dels quals ve el castellà jaque (antigament xaque) en el sentit d’amenaça al rei o a la reina, que en català s’anomena escac o xec. El joc arriba a la Península Ibèrica de mans dels àrabs, cap al segle IX. En el Libro de ajedrez, dados y tablas, el primer tractat d’escacs, Alfons el Savi de Castella proposa, explica i il·lustra cent tres problemes d’escacs. El joc d’escacs ha estat practicat per molts reis i nobles de l’Europa medieval: com diu R.C. Bell, “és un joc d’estrategues i homes de decisió; la imaginació, la concentració i la destresa per a anticipar esdeveniments són els requisits imprescindibles de tot bon jugador d’escacs”. A l’Índia del segle XII era un joc bèl·lic: era anomenat xaturanga, que en sànscrit es refereix als quatre elements d’un exèrcit, és a dir, elefants, cavalls, carros i infanteria. De l’Índia va passar a Pèrsia, i d’allà, a través dels àrabs, a Espanya, on el nom i les peces es van adequar al nou context cultural. El shah va ser el rei, tot i que encara s’anomena escac mat quan el rei és mort; el visir firz o firzan, home savi o conseller, que seia al costat del rei, va ser substituït per la reina o dama, que continuà anomenant-se ferzia o fierge –que, en francès, suggeria el nom de verge i per això havia estat comparada amb la Dama o Mare de Déu–; els elefants indis alfil van ser transformats en savis, comtes o, més aviat, bisbes; els dos faras o cavalls àrabs, en cavalls o cavallers, i els baidaq o soldats d’infanteria, en peons. Mentre que les torres sembla que provenien de la figura d’un heroi –rokh en persa–, d’on vénen les expressions enroc i enrocar.
A Catalunya es troba documentat l’any 1008, si bé en un text en llatí. Ja en català, el nom apareix citat el 1045. Ramon Llull en parla com a nom de joc: “Con seuràs al tauler dels escachs…” I Joanot Martorell diu: “Juguen los uns a taules, los altres a escachs; los uns se fan folls, los altres assenyats…” I Jaume Roig, ja al segle XV, parla de l’enroc o moviment amenaçador del rei, en la frase “haver escac per roc”, en què “roc” significa la ‘torre d’escacs’. La primera partida escrita de la història es va fer en català. Cap al final del segle XV, Francí de Castellví, Narcís Vinyoles i Bernat Fenollar, en el poema Scachs d’amor, que té com a protagonistes Mart, Venus i Mercuri, descriuen tots els moviments d’una partida d’escacs.
Al final de l’edat mitjana es van introduir canvis importants en els moviments de la reina i de l’alfil i aviat van començar a sorgir grans mestres. Durant el Renaixement es feien exhibicions públiques, ja amb partides simultànies. I en el segle XVIII es van començar a organitzar campionats internacionalment. Amb la Il·lustració es funden els primers clubs d’escacs i les exhibicions esdevenen populars. I l’any 1924 es va crear la Federació Internacional dels Escacs amb la intenció d’homogeneïtzar i regular el joc i els tractats d’escacs han arribat a excedir la quantitat total de llibres sobre altres jocs.
Les dames
Hi ha historiadors que mantenen que el joc de dames va néixer a Occitània cap al segle XI. Els seus antecessors van ser tres jocs, cada un dels quals li va donar algun element propi: els escacs, el tauler; les taules, les fitxes, i l’alquerc, el moviment i el nombre de fitxes. Les fitxes van prendre el nom francès de la reina dels escacs, la fierge, i el joc s’anomenava fierges. Més endavant va canviar el nom pel de dame i el joc es va convertir en el joc de dames.
Al principi era opcional matar les fitxes, com en els escacs, però al començament del segle XVI es va introduir l’obligatorietat de matar, i a qui no ho feia se li “bufava” la fitxa i se la retirava del tauler. Aquest canvi de jeu plaisant a jeu forcé va augmentar el seu interès.
Des d’Occitània el joc es va estendre per tot Europa i després a Amèrica. Tot i haver-hi en les dames modernes unes regles generals, es troben moltes variants segons els països: dames espanyoles, russes, italianes, poloneses. Varien segons la grandària del tauler i el nombre i el moviment de les fitxes. A Polònia el tauler té cent caselles i cada jugador juga amb vint fitxes. El joc de dames poloneses es juga també a altres països, sobretot a França.
L’oca
Joc que es juga amb daus en un tauler de 63 caselles numerades en un itinerari en espiral, de l’exterior al centre. El seu nom és degut al fet que cada novena casella té pintada una oca.
Amb aquest mateix nom era conegut, també, un joc d’atzar més antic que s’esmenta sovint en prohibicions de jocs dels segles XVII i XVIII, tot i que –segons Coromines– s’escriu usualment “auca”: “Lo joch malvat, traydor de l’auca que tants ne fa anar en mala hora” (1633, de Barcelona) o “prohibición del juego de la auca, catcho, carteta, el de los dados, rifas… mandamos a las que en su poder tuvieron las referidas aucas…”. Aquest darrer joc sembla –encara segons Coromines– que es jugava amb les peces retallades del cartó del joc de l’oca que es posaven en una bossa i es treien amb una aposta –“butlletins de jugar a l’auca”–. El mateix nom d’auca es donà al conjunt de vinyetes o estampes acompanyades d’un rodolí explicant un romanço o una història, encara ben populars actualment, un nom segurament derivat d’aücar, de cridar el narrador a la plaça. Al sud de França, al segle XVII també hi havia un joc d’apostes anomenat hoca, precedent de la ruleta.
L’actual joc de l’oca es féu famós quan el florentí Francesco de Medici va regalar-ne un exemplar a Felip II. Aviat es va estendre arreu. Com indica R.C. Bell, els primers taulers tenien les caselles adornades amb diferents emblemes: un parell de daus, una calavera, una posada, un pont, un laberint i oques situades a intervals regulars. Aquests emblemes expressaven les regles del joc: avançar, retrocedir, anar d’oca a oca i tornar a tirar, esperar un o més torns, tornar a començar, guanyar, etc. Ocasionalment també s’han il·lustrat amb motiu de determinats esdeveniments d’actualitat, com la Revolució Francesa, intrigues polítiques, embolics romàntics o altres de més quotidians.
El parxís
A l’Índia el consideren el seu joc nacional. El nom prové d’una paraula hindú que significa “vint-i-cinc”, la sort més alta de les petxines de cauri usades com a daus. Es juga amb un tauler en forma de creu, en el qual tots els camins acaben coincidint en el centre. Es va crear a l’Índia al segle VI o tal vegada abans. Al segle XVI el Gran Mogol Akbar hi jugava en un immens tauler, al jardí del seu palau, amb caselles de marbre: en una plataforma central més elevada s’hi posaven ell i els seus cortesans. En lloc de fitxes, jugava amb esclaves del seu harem vestides amb els colors corresponents: vermell, groc, verd i negre, que es movien per les caselles segons la sort de les petxines de cauri.
La loteria o el quinto
La loteria prové del gioco del lotto italià, la loteria nacional italiana que s’ha mantingut quasi ininterrompudament des del 1530. Els jugadors paguen una posta i se’ls dóna un cartó; qui dirigeix el joc treu a l’atzar d’un en un els fragments de tarja i va cantant-ne els números, que són reclamats per qui els té en el seu cartó. Quan un jugador aconsegueix emplenar totes les caselles del seu cartó, guanya. Sovint els cartons representen una il·lustració que, a mesura que es van emplenant, va apareixent, com si es tractés d’un puzle.
A Catalunya, la loteria, coneguda com el quinto, ha estat i és un joc molt popular, com ho expressa la manera divertida i a vegades picant de cantar els números.
El bingo, un dels jocs d’apostes actuals més importants amb sales de joc pròpies, prové del keno, versió nord-americana de la loteria europea del segle XIX.
L’escala
És un joc que es juga amb daus, amb un recorregut de caselles que van de la terra al cel. El camí es pot escurçar pujant per unes escales que expressen la virtut o allargar baixant per unes serps que expressen el vici o el mal. El seu origen és hindú i tenia una finalitat didacticoreligiosa, ja que les escales i les serps suggerien reencarnacions diverses a formes inferiors animals o superiors fins a abastar la perfecció. En les versions actuals s’ha perdut aquesta significació mística i ha quedat reduït a una cursa d’obstacles.
Del futbol amb botons al futbolí
Tot i la proximitat en el temps, l’origen del futbol amb botons és incert: alguns diuen que va néixer en una escola de la Barcelona de la postguerra civil, als anys quaranta del segle passat, però sembla que també es jugava en diferents llocs del Brasil al començament del mateix segle. També podria ser que hagués nascut a diferents llocs, a causa de la popularitat del futbol. Tanmateix, a Catalunya, el futbol amb botons ha estat un joc ben popular.
Un altre joc imitatiu del futbol ha estat el futbolí, per l’atracció popular d’aquest esport espectacle, com a Anglaterra es va estendre l’hoquei de taula. Dintre aquesta família de jocs de taula es podrien incloure també les diferents varietats de billar, el qual, d’alguna manera, es podria relacionar amb els jocs de boles o botxes, i, sobretot, amb el tennis de taula o ping-pong, invent que es disputen britànics i nord-americans, practicat des del final del segle XIX i que té la categoria d’esport.
Nous jocs, noves tradicions
Entre els nous jocs actualment introduïts en el repertori de jocs de taula, alguns tenen les mateixes característiques que els tradicionals: regles senzilles, jugats en parelles, amb una presència important de l’aposta; mentre que altres requereixen un determinat grau d’aprenentatge. Entre els que actualment es practiquen més, destaquen els següents:
El pòquer
Joc d’aposta que es juga amb baralla anglesa. Va néixer a Nova Orleans a la segona dècada del segle XIX. Té com a antecessors altres jocs d’origen francès, alemany i, segons alguns estudiosos, persa. L’actor anglès Joseph Crowell descriu en les seves memòries que a Nova Orleans va jugar a un joc amb vint cartes en què cada jugador apostava a la millor combinació. És molt popular als casinos i s’ha estès arreu del món gràcies al cinema americà. Segons G. García Pelayo, jugador professional, “el joc només té sentit, per a mi, com a metàfora de l’existència. Per això el pòquer, tot i ser molt menys exigent i complex que els escacs, ensenya més sobre la vida real, perquè, com la vida, integra la sort”.
El bridge
És d’origen anglès, nascut al segle XIX, i derivat del whist, un joc ja practicat al segle XVI. Hi juguen quatre persones formant dues parelles, i té un reglament prou complex. Actualment s’organitzen competicions internacionals. El compositor Samuel Barber va escriure una òpera breu, A hand of bridge, en la qual descriu una mà de bridge i la relació entre aquest joc i els seus sentiments sobre el joc, els companys, la partida i la vida.
El backgammon o jaquet
Fototeca.com
Joc de tauler d’origen hindú amb variants arreu del món. Darrere d’aquest joc hi ha una família mil·lenària formada pel nard kurd, el sugoroko japonès, les antigues tablas reales castellanes, les taules catalanes i el jacquet francès. Sembla que el joc de dames prové de diferents jocs de tauler, entre els quals hi ha el backgammon.
A Menorca es juga al caixó, un joc de la família del backgammon, sorgit segurament al començament del segle XVIII, en l’època que l’illa fou de sobirania britànica.
La ruleta
Juntament amb els daus, és el paradigma dels jocs d’atzar i d’aposta. La roda mateixa ja estableix una relació amb la roda de la fortuna que gira contínuament i ara enlaira ara fa caure. El seu origen, com el seu nom indica –rouler, rodar–, és francès i data del segle XVII. El seu precursor és un joc anomenat hoca, molt popular al centre i al sud d’Europa: consistia a apostar en quin dels receptacles que hi havia a l’entorn d’una roda cauria una bola que es llançava des de la roda. El cardenal Mazzarino tenia cases de joc de l’hoca a tot França, d’on va obtenir immensos beneficis. En una altra varietat de ruleta, en lloc de fer girar una bola entorn d’una roda amb receptacles numerats, es fa girar una sageta mòbil clavada al centre de la roda i el número que assenyala quan para de voltar és el premiat.
L’scrabble
És un joc en què els jugadors han de formar paraules combinant lletres sobre un tauler. Cada lletra té un valor que varia segons la posició on es col·loqui. Es tracta del joc de tauler de nova creació amb més resposta de la gent gran, sobretot entre els afeccionats als jocs de paraules i als mots encreuats.