L’escut de Solsona en un capitell del Castellvell (Olius).
ECSA – G.Serra
Al final del segle XII Solsona era una vila murada i pròspera, fins al punt que es construïen cases al solar del cementiri, la qual cosa el paborde va aturar el 1191. Una part dels seus habitants eren vassalls de la canònica augustiniana de Santa Maria, i una altra, dels Torroja. El 1217, mitjançant el casament d’Agnès de Torroja amb Ramon Folc, fill i hereu del vescomte de Cardona, la vila, en la part que era dels Torroja, restà integrada al vescomtat. La carta de guiatge i protecció que l’any 1201 concediren els dos senyors de Solsona als assistents al mercat apunta un paper primicer que acomplia aquesta població enmig de la seva àmplia ruralia. Essent els Folc de Cardona senyors de la vila de Cardona, a la part més baixa, de la Vall de Lord fins a la muntanya, a la part alta, i de bona part de castells i llocs menors, la vila de Solsona constituïa un enclavament necessari en la configuració territorial del domini feudal d’aquest llinatge principal de la classe feudal de la comarca.
Vista aèria de la vila, de domini compartit entre la canònica de Santa Maria i els senyors de Cardona.
ECSA – J.Todó
Durant el segle XIII Solsona va viure un procés d’urbanització creixent, que es manifestà en l’augment demogràfic, la diversificació i multiplicació dels menestrals, el progrés del seu mercat o la reiterada necessitat dels dos senyors d’acordar els seus drets sobre els vassalls respectius i els forasters. Exercien el regiment de la cosa pública a través de sengles batlles, amb el concurs de prohoms de cada jurisdicció. L’estatge habitual dels Folc era a Cardona, però a Solsona hi tenien castell o casa, la que fou dels Torroja, situada a l’indret del portal del Castell, davant el Camp. A la seva vora hi havia el forn, construït el 1167 pels dos senyors, però de domini exclusiu de la canònica a partir del 1222. L’escrivania pública també era de l’Església, mentre que la carnisseria era del vescomte. Compartien, en canvi, les forques, formades per “tres piles o pilars de pedra” (1291), i les crides. L’any 1262 el vescomte concedí seguretat a tothom qui anés a moldre als molins dels Cups (Olius), que eren de la canònica. El 1269 fou atorgada la Carta dels Deu Prohoms, de definició de diverses controvèrsies entre el vescomte i el paborde sobre la jurisdicció respectiva. El 1282 els dos senyors pactaren novament i concediren als solsonins la franquesa de poder mudar d’una senyoria a l’altra.
A més de menestrals, pagesos, clergues i altres estaments i oficis propis d’un petit context urbà, Solsona havia esdevingut l’estatge de barons menors que, sense deixar de viure dels seus vassalls, havien deixat de residir als seus castells, com els Vilaró, els Pinell o els Josa. Durant la segona meitat del segle XIII en destacà Guillem Ramon de Josa. Al darrer quart d’aquesta centúria també residia a Solsona una comunitat de jueus, que tots dos senyors es disputaren. L’any 1283 el vescomte de Cardona declarà que els jueus, “abans que fossin a Solsona”, sempre havien estat de la seva senyoria. El paborde respongué que “els primers jueus que hi hagué a Solsona estigueren en la senyoria de l’església i eren seus”. Tenien el seu cementiri al turó de Sant Gervasi.
Durant els primers quatre decennis del segle XIV, i abans de la crisi general a la qual contribuïren les mortaldats del 1348, es va produir el renovellament de l’ordre urbà delimitat a la segona meitat del XII. Tot sembla indicar que, aleshores, una molt bona part dels solsonins habitaven pels volts de la canònica. Els murs del final del segle XII contenien dins el seu clos el monestir i l’església de Santa Maria, consagrada el 1163. En aquell temps Solsona era més allargassada, perquè s’estenia per l’entorn de l’església fins al Riu Negre, cap a llevant.
Vers el 1299 el prepòsit Ponç de Vilaró (1265-1302) inicià la construcció de la nau gòtica de l’església de Santa Maria, en substitució de la romànica, una obra primerenca que palesa la puixança de la canònica i alhora assenyala l’augment de la població. Aquesta ampliació es va avançar uns pocs anys a la revisió de l’estructura urbana de la vila, que comportà la construcció d’uns murs nous. El 1303 consta que el vescomte i el paborde l’havien acordada. També fou projectada llavors la conducció de l’aigua de Lladurs a Solsona, dret atorgat pel vescomte.
Solsona. 1 plaça de la Font Major; 2 plaça de la Font de l’Església; 3 plaça de la Font del Castell; 4 Plaça Major.
R. Planes
Els nous murs es començaren a aixecar a la part de la vila pertanyent a la senyoria dels Folc, a la qual donaren més amplitud. El vescomte, en canvi, escanyà la part que era de la canònica, tot fent ensorrar les cases situades al voltant de l’església fins al Riu Negre i obligant els vassalls de l’església que hi habitaven a traslladar-se a la seva part. Segons Costa i Bafarull (1799), la part “millor i més forta” de l’antiga vila restà extramurs, per la qual cosa la canònica sempre més tingué menys vassalls que els Folc de Cardona. El rei Jaume II nomenà uns componedors, que dictaminaren (1310) la reconstrucció dels murs de manera que continguessin totes les cases de senyoria de la canònica, però no es va arribar a fer. L’església restà integrada als nous murs per l’indret dels absis del segle XII.
El vescomte també va impedir l’intent de la canònica de bastir cases al Camp, que fou comprat (1319) per la Universitat a fi de conservar-lo per a les fires. Igualment dins aquest context de redefinició de l’espai urbà, l’any 1321 consta que havia estat refeta i ampliada la Plaça Major.
El procés de construcció de les noves muralles, que són les que ens han arribat, és poc conegut, però sabem que fou llarg. El 1389 el comte autoritzà de fer ús de pedra del Castellvell, per a continuar les obres dels murs de la vila.
Aquesta reestructuració urbana descabdellada del primer terç del segle XIV fou àmpliament condicionada pels interessos, no pas sempre contradictoris, dels dos senyors, però era empesa, en darrer terme, per l’activitat creixent dels solsonins. Tingué lloc enmig d’una progressiva organització dels interessos veïnals. Sembla clar que, a la meitat del tres-cents, el tèxtil de la llana hi era la principal indústria. L’any 1342 els dos batlles aprovaren les ordinacions dels paraires, aleshores ja agrupats en una confraria. També en tingueren la seva, aquella mateixa centúria, els teixidors i els sastres. El 1338, el vescomte i el paborde, avenint-se a la sol·licitud dels prohoms, concediren que la vila fos regida per quatre cònsols anuals –dos per cada senyoria–, assistits per vint consellers –deu per cada senyoria.
A mitjan segle XIV el creixement es va alterar. La crisi es manifestà en una disminució dels habitants arran de la pesta (1348), en l’ofec econòmic de la Universitat, els atacs contra els jueus el mateix any 1348 o l’enfrontament violent amb els oficials baronials. La canònica aturà les obres del nou temple gòtic. El projecte de conduir l’aigua de Lladurs fou substituït pel més modest de conducció de l’aigua de la font de Miravella, que es va fer efectiu vers el 1426 amb la construcció de tres fonts públiques dins la vila (la Major, la de l’Església i la del Castell).
L’any 1405 fou creat l’ofici de mostassaf i s’establí que el pes de Solsona fos com el de Barcelona. La primera compilació de les ordinacions de la mostassaferia data del 1434.
El recompte de població del 1378 assigna a Solsona 225 focs; l’any 1393, els vassalls del comte eren 124. Els fogatjaments del 1497 i el 1502 hi enregistren uns 300 focs. Segons el del 1497, 175 eren dels Folc, 81 pertanyien a la canònica de Santa Maria i 39 focs més eren eclesiàstics. Probablement ja des del darrer quart del segle XIV la població s’havia anat refent, un redreç que prosseguí durant la centúria següent, com diuen aquestes xifres, però sense arribar a recuperar el nombre d’habitants d’abans del 1348.
L’activitat de diversos llinatges de mercaders solsonins a cavall dels segles XIV i XV reflecteix la represa econòmica de la vila i la seva projecció exterior. Els seus guanys contribuïren al nou afaiçonament urbanístic, pels casals que es van fer construir –en perduraren fragments significatius fins al final del segle XX– i també per obres com l’hospital d’en Llobera, bastit a partir del 1416 (vegeu el capítol dedicat a aquest hospital en el present volum). El dels Llobera fou el llinatge de mercaders més significat entre una colla de coetanis (Garró, Junyent, Cirera i d’altres), especialment la branca de Bartomeu de Llobera. El seu hereu s’establí a Barcelona, on desplegà una activitat econòmica i comercial molt àmplia. Aquests mercaders van fer possible l’arribada a Solsona de les produccions gòtiques dels mestres barcelonins i també d’obres flamenques. Un inconegut mestre Joan de Brussel·les, del fogatjament del 1502, probablement representa la continuïtat d’aquests contactes amb el nord. L’any 1476 la Universitat obtingué un privilegi reial de confirmació i ampliació de les seves fires.
Poc sabem en concret sobre l’atmosfera cultural de Solsona o com hi incidí la crisi d’idees i de valors dels darrers segles medievals. En són, però, indicis certs l’execució a Barcelona, el 1470, del prevere solsoní Joan Canals, condemnat per “heretge” i “cismàtic”, o bé la relaxació que hi havia aquells anys a l’abadia, constatada en la visita que s’hi iniciava el 1474.
Restes de la muralla a la zona del Vall Calent.
ECSA – G.Serra
Tot i l’empremta deixada pels interessos immobiliaris contemporanis, encara es pot veure o intuir l’estructura de la vila dels segles XIV i XV. La trama de carrers és irregular, però no pas desordenada. La via que comunica els portals del Castell i de l’Església, entremig de la qual hi ha la Plaça Major, n’és l’eix vertebrador. Hi conflueixen tots els vials principals, com ara el de Llobera, que va de la Plaça Major al portal del seu nom, la via que surt de la plaça de l’Església i mena a l’indret del desaparegut portal del Travesset, i el carrer de les Llices, a la banda del Vall Fred, que surt del carrer del Castell i fou estroncat per l’altre cap. L’any 1590 els cònsols escriviren que els murs tenien nou portals i vint-i-una torres, descomptades les torratxes. Es mantenen dempeus els tres portals principals (el de Llobera, el del Castell i el de l’Església o del Pont), tots refets als segles moderns o bé “restaurats” als nostres (façana del portal de Llobera, 1997), i fragments remarcables de tres torres al Vall Calent. Els murs han estat molt esbocinats o bé clivellats d’obertures, però encara n’hi ha panys escampats, alguns dels quals emmascarats per habitatges o bé horts tancats que ocupen l’antic vall. La vila gòtica també s’intueix a les tres fonts públiques, a l’hospital d’en Llobera, a les parts baixes d’algunes cases o bé a la catedral. El regiment urbanístic actual hi fa predominar i conviure la destrucció privada i la restauració fantasiosa pública. A més d’una conservació guiada per criteris socials i contrastats, el dèficit més gran que presenta és l’orfenesa de documentació i d’estudis arqueològics.
Bibliografia consultada
Riu i Cabanas, 1892; Serra i Vilaró, 1905a i 1909; Carreras i Candi, 1924b; Costa i Bafarull, 1959; Llorens, 1966, pàg. 26-85; Riu, 1979; Planes i Albets, 1985 i 1986; Llorens, 1986-87; Planes i Albets, 1993a, 1993b, 1996 i 2002.