Resultats de la cerca
Es mostren 43 resultats
polàbic
Lingüística i sociolingüística
Llengua eslava occidental, pròpia dels polabis, que s’extingí vers la fi del segle XVIII.
dàlmata
Lingüística i sociolingüística
Llengua romànica, avui extingida, parlada a la costa adriàtica de Iugoslàvia, entre l’illa de Krk (it: Veglia) i Dubrovnik (Ragusa).
Era dividida en dos dialectes el ragusà, desaparegut al final del s XVI, i el veglioto , extingit a la fi del s XIX
positivisme
Lingüística i sociolingüística
Actitud o tendència teòrica en lingüística que considera el llenguatge com un conjunt d’elements directament analitzables, determinats només per lleis que els regeixen, independentment dels subjectes parlants que els utilitzen.
Els corrents lingüístics positivistes tingueren una gran importància a la fi del s XIX coincidint amb l’apogeu de les ciències naturals i dels mètodes analítics Principals representants del positivisme lingüístic foren els anomenats neogramàtics neogramàtic
tigrinya
Lingüística i sociolingüística
Llengua etiòpica, de la família afroasiàtica, que ve a ésser una forma evolucionada del gueez.
És parlada al nord d’Etiòpia, especialment a la regió de Tigre i a Eritrea, per un total de més de 500000 individus, de religió cristiana Llengua poc escrita, hom en recollí la tradició oral a la fi del s XIX
prussià
Lingüística i sociolingüística
Llengua pertanyent al grup de les llengües bàltiques, parlada antigament a la Prússia Oriental
.
Extingit a la fi del s XVII a causa de la creixent penetració de l’alemany, és conegut per les traduccions de tres catecismes i de l' Encheiridion de MLuter s XVI i pels vocabularis recollits per Elbing s XV i per Simon Grunau s XVI
neopúnic | neopúnica
Història
Lingüística i sociolingüística
Dit del període corresponent a la darrera època de la civilització púnica o cartaginesa a la Mediterrània occidental.
Aquest terme és emprat també per a designar l’alfabet púnic utilitzat durant aquest període, que presenta diferències paleogràfiques respecte a l’alfabet púnic anterior, del període clàssic Cronològicament correspon als s II-I aC Alguns autors prenen com a inici de l’època neopúnica l’arrasament de Cartago, a la fi de la tercera guerra púnica, el 146 aC
llemosí
Lingüística i sociolingüística
Un dels dialectes septentrionals de l’occità, parlat a la província occitana del Llemosí.
Es distingeix del llenguadocià central per la palatalització de ca i ga llatines vacha, plaja, la caiguda o vocalització de s davant c, p i t feta/festa, eitiu/estiu, la vocalització de s en fi de mot o pèrdua amb allargament de vocal anterior òmei/òmes, chabra/cabras, la vocalització en u de ll llatina intervocàlica chatèu/castèl i la distinció entre b i v
selecció
Lingüística i sociolingüística
Operació per la qual el qui parla escull una unitat lingüística en l’eix paradigmàtic.
Segons F de Saussure, cada anella de la cadena parlada —a qualsevol nivell d’anàlisi lingüística— ofereix la possibilitat d’una selecció, és a dir, que cada unitat de la cadena manté una relació de selecció amb les unitats capaces d’ésser commutades amb ella En la glossemàtica , la selecció designa una dependència unilateral d’elements lingüístics, talment que un d’ells en pressuposa un altre, però no al contrari Per exemple, la locució conjuntiva a fi que exigeix el mode verbal subjuntiu, però no al contrari
Joan Lacavalleria i Dulac
Lingüística i sociolingüística
Literatura catalana
Llatinista.
Doctor en drets Fill del mercader i impressor Pere Lacavalleria , fou batejat a Barcelona el 2 de desembre de 1640, tal com ell mateix féu constar en el seu opuscle Allegacions en dret 1680 Antoni Lacavalleria, germà seu, imprimí les seves dues obres Gazophylacium catalano-latinum 1696, per ajudar a la traducció del català al llatí, en la qual treballà vuit anys, i Bibliotheca Musarum 1681, de frases poètiques i sinònims, en llatí, precedida d’una breu dedicatòria, en castellà, als humanistes, la qual conté, a la fi, un breu Thesaurus castellà-llatí
gènere
Lingüística i sociolingüística
Accident o morfema gramatical d’una llengua que dóna lloc a la distribució dels substantius en classes nominals, en funció d’un cert nombre de propietats formals que es poden manifestar per la referència pronominal, per la concordança amb l’adjectiu o per afixos nominals.
Les llengües indoeuropees solen classificar els noms en dos o tres gèneres masculí, femení i neutre unes altres llengües, com algunes d’africanes, en tenen més de tres En les descripcions lingüístiques, el gènere masculí és pres com a base cas no marcat i els altres són descrits amb referència a aquell casos marcats El gènere gramatical, fonamental en propietats formals, no sempre correspon al gènere natural, que es basa en la diferenciació sexual dels éssers animats i éssers inanimats, com fa la llengua anglesa només en la referència pronominal he, she, it , que no presenta , d’altra banda…