Resultats de la cerca

S'estén de NW a SE, entre la depressió de l’Ebre i la Meseta, des del Corredor de la Bureba fins a la Mediterrània Dividida en moltes unitats, les principals son, a l’extrem NW, la serra de la Demanda 2 037 m, els picos de Urbión 2 264 m, la serra Cebollera 2 147 m, el Moncayo 2 313 m i la plana de Sòria entre 1 100 i 1 200 m a la regió central, la conca de Calataiud, la conca de Terol, la serra d’Albarrasí Caimodorro, 1 921 m, la serra de Gúdar Peñarroya, 2 019 m i Penyagolosa 1 813 m, per on enllaça amb la Serralada Prelitoral Catalana al S, la serra de Javalambre 2 020 m, que arriba fins a…

És la més important i més meridional de les anomenades serralades Bètiques i té una altitud mitjana de quasi 2 000 m El nucli principal i més característic és Sierra Nevada, on es troba el cim culminant de la península Ibèrica, el Mulhacén 3 478 m En conjunt constitueix una serralada alpina d’estructura tectònica complexa, amb mantells de corriment i que es presenta en una sèrie de massissos separats per valls transversals d’origen tectònic És constituïda per materials cristallins que formen el nucli primitiu i esquists i calcàries molt metamorfosats, i a la perifèria sediments…

Hom hi pot distingir tres unitats principals l' àrea prebètica, que va des de prop de Martos, a la província de Jaén, fins al cap de la Nau i és formada per sediments postpaleozoics que presenten una estructura relativament simple a base de plecs de cobertora i de revestiment, de direcció general est-nord-est — oest-sud-oest l' àrea subbètica, formada gairebé exclusivament per sediments marins postpaleozoics amb nombrosos exemples de colades submarines pillow lavas d’edat juràssica, cretàcia i eocènica i abundants afloraments d’ofites del Triàsic i l' àrea bètica, formada sobretot per…

És limitada a l’W pel massís Galaic, i arriba per l’E fins al País Basc vall del riu Mena Geològicament es pot dividir en dos sectors ben diferenciats el paleozoic , d’estructura complicada amb tectònica herciniana, que presenta afloraments harmònicament incurvats formant una forta convexitat cap a l’W per donar lloc a l’anomenat arc astúric , al centre del qual hi ha la conca carbonífera asturiana i el sector mesozoic , aproximadament a l’E del meridià de San Vicente de la Barquera, amb plecs laxos d’estil juràssic produïts per l’orogènia alpina, responsable també de grans falles de…

Constituït per una sèrie de dovelles allargades segons la direcció general NE-SW, aixecades per damunt dels 2 000 metres d’altitud, s’estén des dels contraforts més occidentals de la Serralada Ibèrica fins a Portugal D’orient a occident se succeeixen les serres de Somosierra, Guadarrama, Gredos, Peña de Francia, Gata i la da Estrêla És format per roques del sòcol paleozoic de la Meseta, del qual es diferencia morfològicament a causa de les grans fractures mestres, de direcció general igual que la de la serralada, i que en conjunt l’han aixecat Aquestes fractures tenen la rèplica…

S'estén d’E a W, des de La Mancha, Sierra de la Calderina 1208 m, fins a la serralada portuguesa de San Mamede 1025 m Assoleix la màxima altitud a Las Villuercas, de la serra de Guadalupe 1609m Hom sol distingir-hi dues seccions principals una d’oriental, que comprèn els monts de Toledo pròpiament dits —serralades de Calderina, Chorito, Yébenes, Rocigalpo 1448 m—, i una d’occidental —serralades d’Altomira 1443 m, Guadalupe, Montánchez, San Pedro i San Mamede— Formats per materials paleozoics sobre basament granític, constitueixen la divisòria d’aigües entre les conques del Tajo, al N, i del…

Aquesta serralada resta enquadrada per dues àrees deprimides la depressió de l’Ebre al Sud i la d’Aquitània al Nord la seva llargada és d’uns 425 km i la seva amplada arriba als 150 km al N de Lleida, encara que en general no passa dels 100 km Des del punt de vista geològic, la serralada pirinenca continua cap a la part meridional del Llenguadoc i la baixa Provença, a l’E, on hom observa una interferència dels plecs pirinencs i els de les parts externes dels Alps, i cap al País Basc i àrees de Cantàbria i N de Castella, a l’W En direcció W-NW ocupa la plataforma Cantàbrica i el N…

Morfològicament i geogràficament segons Francisco Hernández Pacheco comprèn els relleus estesos des de les Gavarres Baix Empordà fins als ports de Beseit, entre la Depressió Central i la mar En canvi, seguint criteris estructurals segons Noel Llopis i Lladó i àdhuc per afinitats bioclimàtiques, sembla necessari de considerar que també comprèn la depressió costanera fins a Castelló de la Plana, continuació de la del baix Ebre, i les elevacions més septentrionals del País Valencià les serres del Maestrat i els ports de Morella, orogràficament integrades a la serralada Ibèrica

Consta d’elements d’edat i constitució dissemblant un massís hercinià, que ocupa el terç septentrional de la serralada unes serres alpines que, amb blocs hercinians englobats, ocupen la resta de la serralada i fragments discontinus de la Depressió Central Catalana, aixecats i adossats lateralment Es pot dividir en uns quants sectors En primer lloc, el massís hercinià, entre les conques del Ter i el Llobregat, que ha sofert l’erosió més intensa perquè fou el primer a formar-se la seva orientació, N-S vora el Ter, passa aviat a NE-SW, dominant a la serralada és el sector més poc mediterrani per…

És format per materials secundaris de margues i calcàries juràssiques i cretàciques, amb capes inclinades que han donat lloc al seu aspecte de costa Arrenca de la unió de les serres de Gúdar i de Mosquerola, a Aragó, i es destaca del relleu muntanyós voltant gràcies a la seva altura de 1 813 m, màxima de tot el País Valencià L’ampla base li dóna un aspecte menys elevat del que és Només pel nord l’accés és suau i fàcil, des de Sant Joan de Penyagolosa els altres vessants són impracticables pels fronts verticals, a causa de la presència del front de la costa i dels talussos…