Resultats de la cerca

La seva existència fou proposada per Duncan i Thompson el 1992

El seu límit interior es troba al voltant de 1 R o radi solar sobre la superfície del Sol, quan el camp magnètic solar adopta una orientació radial El límit exterior se situa en el xoc terminal format per la interacció del vent solar i el plasma interestellar A l’altura de l’òrbita de la Terra, la seva intensitat mitjana és de 5nT, i està inclinat uns 45° respecte a la direcció radial L’estructura a gran escala del camp magnètic interplanetari es coneix com model de Parker, per ENParker, el qual va derivar-ne correctament les propietats, l’any 1958 En aquest model,…

El fenomen comença amb un augment de la intensitat de la component horitzontal del camp geomagnètic, que té lloc simultàniament a tota la Terra en l’interval d’alguns minuts Aquesta intensitat arriba fins a un valor que és de 30 a 40 vegades superior al normal, i després torna a baixar de manera que assoleix el valor anterior en un temps de 2 a 8 hores però continua baixant, fins a un valor de 50 a 100 vegades per sota del normal, i, finalment, en un interval d’1 o 2 dies, es restableix la situació no pertorbada L’origen de les tempestats magnètiques és, sens dubte, l’arribada a la Terra d’un…

Estudià l’alta atmosfera, el camp magnètic terrestre i els raigs còsmics, on establí l’anomenat con de Störmer Fotografià les aurores boreals, que estudià teòricament

Treballant a l’observatori del mont Wilson mesurà el camp magnètic de l’estel 78 de Virgo 1909, fet que proporcionà una de les primeres relacions entre les teories electromagnètiques i de la relativitat Juntament amb HW Babcock 1912 construí el primer magnetòmetre solar, basat en el desdoblament de les línies de l’espectre per efecte Zeeman

És l’indret on es generen els vents solars d’alta velocitat La corona, la capa més externa de l’atmosfera solar, està altament estructurada, tal com ja es va veure en les primeres imatges en raigs X obtingudes pel Skylab , durant els anys setanta En aquestes imatges, les regions brillants corresponen a àrees on el camp magnètic és intens i tancat Aquestes regions ocupen el 80% de la superfície del Sol Les zones més fosques, on el camp magnètic solar s’obre al medi interplanetari, són els forats coronals, que presenten una temperatura 10 6 K i una densitat inferior a…

A mesura que les observacions del reticle cromosfèric es fan emprant filtres de longitud d’ona més curta, el reticle es difumina ja que la radiació que s’observa prové de capes més altes de la cromosfera corona La connexió entre supergrànuls i el reticle s’estableix a partir del camp magnètic, ja que els tubs de flux tendeixen a concentrar-se allí on el flux de material és més gran, i això passa a les regions externes dels supergrànuls

Un dels més espectaculars fou detectat per el coronògraf LASCO, embarcat a SOHO, el 15 de gener de 1996 Les ejeccions de núvols coronals de plasma són el resultat d’una expansió dels camps magnètics coronals tancats en forma d’erupcions transitòries de massa són coneguts també com a CME Coronal Mass Ejections Són els agents conductors dels xocs magnetohidrodinàmics que es propaguen pel medi interplanetari, la segona forma d’expulsar material coronal a l’espai la primera són els dolls de vent solar d’alta velocitat d’un forat coronal Les observacions dels CME es realitzen utilitzant…

La distància de Mercuri al Sol varia entre els 48 milions de km 0,307 UA al periheli, i els quasi 70 milions 0,467 UA a l’afeli, per la qual cosa la seva òrbita és la més excèntrica dels planetes del sistema solar e = 205 El període orbital és de 88 dies La proximitat del Sol fa que, vist des de la Terra, la distància angular entre ambdós astres sigui sempre molt petita, amb un màxim de 28°, la qual cosa significa que l’observació de Mercuri és sempre difícil perquè se’l pot veure únicament poc després de la posta del sol o poc abans de la sortida En ambdós casos, Mercuri resta molt baix a l’…

Fou un dels principals defensors de la teoria de l’Univers anomenada de l’estat estacionari , que sosté que l’univers és en constant expansió, al temps que hi té lloc una contínua creació de matèria que en manté inalterada la densitat També investigà la cosmogonia del sistema solar i donà a conèixer un model anomenat del camp magnètic central Del 1967 al 1972 fou director de l’institut d’astronomia teòrica de la Universitat de Cambridge Publicà nombroses obres de divulgació científica, entre les quals cal destacar Frontiers of Astronomy 1955, Galaxies, Nuclei and Quasar 1965,…