Resultats de la cerca
Es mostren 51 resultats
arximorfema
Lingüística i sociolingüística
Conjunt de trets distintius comuns a dos morfemes producte d’una neutralització morfosintàctica.
Així, en català, com en moltes altres llengües, l’oposició entre masculí i femení representada pels morfemes ell/ella, persistent en plural ells/elles, s’esvaeix a favor de l’arximorfema masculí quan representa grups de coses gramaticalment masculines i femenines barrejades de manera que si hom sent tots ells canten , pot entendre que es tracta d’un grup d’homes, nois, ocells només mascles, o bé d’un grup sexualment i gramaticalment heterogeni
morfema
Lingüística i sociolingüística
Unitat mínima de significació del llenguatge, de caràcter gramatical, indescomponible en l’aspecte sincrònic, que expressa els diversos accidents (gènere, nombre, persona, temps, etc) i altres elements gramaticals de relació (article, pronom, preposicions, conjuncions), d’inventari limitat i tancat en cada llengua, per oposició al lexema, unitat significativa mínima, de caràcter lèxic i d’inventari il·limitat i obert en cada llengua.
D’altres lingüistes assignen el terme genèric de morfema a tota unitat mínima significativa i divideixen el terme en morfemes lexicals o lexemes i morfemes gramaticals o gramemes
concordança
Gramàtica
Fenomen pel qual dos o més elements d’una llengua presenten algunes característiques gramaticals comunes.
És, doncs, un fet d’harmonia, d’acord Aquestes característiques comunes poden referir-se, segons quins siguin els elements en relació, al gènere, al nombre o a la persona, i són anomenades accidents gramaticals La concordança es manifesta a través dels morfemes l’adjectiu, per exemple, ha de presentar els morfemes que facin allusió al mateix gènere i al mateix nombre del substantiu que completi homes temorosos El verb ha de portar els morfemes de nombre i de persona que exigeixi el nom que li faci de subjecte tots estudiaven Així doncs, la…
conjugació
Gramàtica
Ordenació d’un sistema de paradigmes, resultat de fer funcionar tots els morfemes gramaticals del verb: la veu, el temps, l’aspecte, el mode, el nombre i la persona.
Cada verb, en ésser flexionat, s’ordena en un paradigma determinat, el qual es correspon sovint amb el d’altres verbs que presenten una coincidència en llur flexió d’ací neix un criteri que diferencia distintes conjugacions En català n’hi ha tres la primera inclou, en general, els verbs que presenten la terminació - ar a l’infinitiu estimar la segona , els que tenen la terminació - re àtona perdre , - r precedida de vocal tònica dir , - er àtona témer i - er tònica haver i la tercera , els que acaben en - ir sentir , tret de dir Aquestes són les conjugacions dites regulars , bé que…
nom
Gramàtica
En gramàtica tradicional, terme que designa globalment les parts de l’oració anomenades substantiu i adjectiu, que expressen, respectivament, els éssers i llurs qualitats o determinacions.
Més estrictament, aquest terme ha estat reservat per al substantiu Hom s’ha acostumat a dividir-lo en comú , que designa tots aquells éssers als quals pot ésser aplicat de la mateixa manera, tant els éssers reals com tot allò que hom pot concebre com una entitat, encara que sigui abstracte, i propi , aplicat només a un ésser considerat en particular noms de persona, geogràfics, d’éssers personificats La definició de nom propi no apareix prou clara a molts lingüistes pel fet que sovint els noms propis tenen o poden tenir també una pluralitat de referents Alguns lingüistes atribueixen al nom…
monema
Lingüística i sociolingüística
En la terminologia d’André Martinet, unitat significativa mínima de la primera articulació del llenguatge (articulació doble), en oposició a la unitat distintiva o fonema
.
Els monemes que pertanyen al camp del lèxic o vocabulari són lexemes lexema Els que formen part de l’estructura gramatical són morfemes morfema
nexe
Lingüística i sociolingüística
Unió entre elements lingüístics, particularment la de tipus oracional.
Per a Jespersen i Hjelmslev, sobretot, nexe equival a frase Per a aquest darrer, és una reunió de sintagmes caracteritzats com un tot per morfemes extensos o verbals
mode optatiu
Gramàtica
Mode que en el sistema verbal d’algunes llengües expressa el desig o la possibilitat.
Apareix conservat en diverses llengües indoeuropees antigues en indoirànic, tokhari, grec i, en part, en el bàltic i en l’eslau En altres llengües ha estat assimilat al subjuntiu com és el cas del llatí, on el subjuntiu té un valor desideratiu o potencial Ofereix dos morfemes característics pel tipus atemàtic i pel temàtic
flexió
Lingüística i sociolingüística
A les llengües flexionals, cadascuna de les possibilitats paradigmàtiques que té una forma gramatical per a indicar les seves diverses funcions en els sintagmes i les relacions d’interdependència amb les altres formes.
Generalment la flexió es manifesta mitjançant uns morfemes, indicadors de les diverses funcions, afegits a l’arrel del mot flexió radical , al seu tema flexió temàtica o bé sense cap marca flexional determinada flexió zero o per mitjà de canvis en l’interior del mot flexió interna Hom sol anomenar declinació la flexió nominal i conjugació la flexió verbal
derivatiu
Lingüística i sociolingüística
En la terminologia glossemàtica, plerema marginal, homogeni o heterogeni, regit per pleremes centrals.
És homogeni quan el resultat de la unió d’ambdues menes de pleremes regeix els mateixos morfemes del plerema central tot sol En cas contrari, és heterogeni Així, a capaç , hi pot ésser afegit un derivatiu homogeni, com in- incapaç , sintàcticament idèntic a capaç , o bé un derivatiu heterogeni, com -itar capacitar , distint sintàcticament de capaç
Paginació
- 1
- 2
- 3
- 4
- 5
- 6
- Pàgina següent
- Última pàgina