Resultats de la cerca

Generalment, hom considera com a solut el component minoritari

En el cas ideal, la relació de concentracions del solut en ambdues fases és, un cop aconseguit l’equilibri, una constant a una temperatura donada Aquesta constant, definida com K Y c 1 / c 2 , és anomenada coeficient de partició Aquesta constància s’acompleix únicament per a dissolucions molt diluïdes en fases essencialment immiscibles El fenomen de la partició pot ésser representat adequadament mitjançant les isotermes de partició , en les quals hom representa la concentració del solut en una fase, enfront de la concentració en l’altra fase, les quals mostren…

La molalitat, que hom expressa per la lletra m , pot ésser determinada a partir de la molaritat M , mitjançant la fórmula on ρrepresenta la densitat de la solució, i P m , la massa molecular del solut

Hom la representa per la lletra M L’expressió HCl12M significa que 1 litre de la solució conté 12 mols d’àcid clorhídric 12 T 36,45 g, és a dir, 438 g/l de HCl Si hom agafa 0,5 l de la solució precedent, la concentració serà 12M, però contindrà només 6 mols de solut

Aquest procés de dispersió del solut té lloc segons un o uns quants dels mecanismes següents per reacció química amb el dissolvent, formant una nova substància, per reacció química amb el dissolvent, formant un solvat , i per dispersió simple El primer cas es dóna quan el dissolvent interacciona el solut trencant alguns enllaços i formant noves substàncies com en la dissolució dels metalls en àcids, formant sals, o en la dels anhídrids en aigua, formant àcids El segon cas implica també reacció, la de solvatació anomenada, en les solucions aquoses, hidratació , que…

Com a resultat d’aquestes interaccions, cada ió o molècula de solut es troba voltat d’un cert nombre de molècules orientades de solvent, el qual nombre pot ésser avaluat mitjançant un índex de solvatació , que representa la mitjana de molècules que l’envolten La capa de molècules més pròxima al solut i que, en el cas d’un ió, l’acompanya en la seva migració en un camp elèctric és anomenada capa de solvatació química , mentre que les capes més allunyades, unides per forces més dèbils i parcialment desordenades, són les de solvatació física en el cas particular en què…

Les propietats del dissolvent que determinen el seu poder de dissoldre els sòlids iònics són la constant dielèctrica de la qual depenen inversament les atraccions entre els ions del solut i el moment dipolar que determina la magnitud de l’energia de solvatació, que estabilitza la solució En aquest aspecte, l’aigua és un dissolvent òptim, que, a més, té la propietat d’unir-se a alguns soluts, iònics o no, per ponts d’hidrogen Els dissolvents es classifiquen en protònics i no protònics o inerts Els primers poden ésser protogènics donadors de protons, com l’àcid acètic glacial i…

Els gels dessecats amb consistència sòlida són anomenats xerogels cautxú natural, els quals poden redispersar-se i transformar-se en sols quan són tractats amb solvents adients W Ostwald proposà el terme de liogel per als gels rics en líquid Hom pot eliminar el solvent i conservar el solut en una estructura de xarxa, les malles de la qual engloben aire o un altre gas el sistema és anomenat aleshores aerogel Els noms d' elastogel o de plastogel són emprats per als gels que presenten fortes propietats elàstiques o plàstiques Hom coneix gels orgànics, obtinguts a partir de…

Correntment hom acostuma a expressar la concentració d’una manera general i, en el cas d’una solució, relacionant el solut en pes o en volum i cent parts en pes o en volum de la solució tant per cent en pes o en volum, relacionant el nombre de mols o el d’equivalents de solut i un litre de la solució molaritat i normalitat, respectivament, relacionant el nombre de mols de solut i un quilogram del solvent molalitat o bé relacionant el nombre de mols d’un component de la solució i el nombre total de mols dels components fracció molar

L’expressió que dóna el pes molecular del solut és M s = 1 000 a s K e | a d Δ T e , a s essent la quantitat de solut en dissolució donada en grams, a d la quantitat de dissolvent, també en grams, K e la constant molal del punt d’ebullició del dissolvent, i Δ T e , l’increment de temperatura del punt d’ebullició de la dissolució respecte al del dissolvent pur