Resultats de la cerca

Les formes personals El passat simple i el passat perifràstic Utilitzem el passat simple en totes les obres de caràcter enciclopèdic Escrivim el passat perifràstic en els llibres de text, infantils i juvenils evitem les formes vares , vàrem , vàreu , varen El príncep va muntar a cavall i se’n va anar a córrer món Acceptem l’alternança del passat perifràstic i el simple en textos en què l’ús del temps compost podria fer-se massa reiteratiu El primer text escrit originàriament en català, les Homilies d’Organyà , va aparèixer entre el segle XI i el XIII A partir del segle XIII sovintejaren els…

Els verbs resultatius tenen sovint el mateix sentit que els perfets d’altres verbs jo sé suposa jo he après tinc, he pres viu, ha nascut es queda, ha vingut

Hom les expressa, encara, amb la derivació, com en turc, amb verbs auxiliars el farà sortir o amb el lèxic matar= fer morir

L’aplicació del terme a d’altres verbs de funció més o menys anàloga estar, semblar, tornar-se , proposada per alguns gramàtics, no sembla recomanable La tradició gramatical grecollatina exagerava la importància i l’excepcionalitat d’aquest verb, perquè gairebé no coneixia sinó la lògica sillogística, que és una lògica de les classes , i ésser és un verb essencialment classificador a part la seva funció com a formador del passiu i les funcions auxiliars que té a certes llengües, com el francès Una doctrina que procedeix de l’antiguitat, però que els gramàtics de Port-Royal…

A Doceo pueros litteras , el verb doceo regeix un complement objecte de persona en acusatiu pueros i un complement objecte de cosa en acusatiu litteras L’acusatiu doble també era emprat en frases on el complement objecte duia un complement predicatiu, tots dos en acusatiu Romani Ciceronem complement objecte patrem predicatiu patriae apellaverunt En llatí eren construïts amb acusatiu doble alguns verbs marcats pel sufix trans- Exercitum Ligerim traducit

Són perfets el pretèrit perfet d’indicatiu i tots els temps composts, que reben del participi llur aspecte perfectiu El català forma el perfet afegint en els verbs regulars al radical verbal les desinències següents 1a conjugació -í, -ares, -à, -àrem, -àreu, -aren 2a conjugació -í, -eres, -é, -érem, -éreu, -eren 3a conjugació -í, -ires, -í, -írem, -íreu, -iren Però molts verbs irregulars sofreixen alteracions del radical abans d’aquestes terminacions o presenten altres irregularitats especials Al costat del perfet simple dels verbs, el català té la…

Cal no confondre sufix amb desinència, malgrat que alguns parlin de sufixos flexionals o desinencials Les desinències indiquen els morfemes de gènere i de nombre en la flexió nominal, i els de temps, nombre i persona en la flexió verbal mentre que els sufixos donen lloc a la derivació de mots a partir de radicals d’altres Són molts, en català, els sufixos per a formar noms derivats, amb una significació comuna segons els grups diminutius et, eta, ell, ella, ill, illa, í, ina, ic, ó, ol, ola , augmentatius às, assa, arro, arra, ot, ota , noms de persona o d’oficis er, era, aire, à, ana,…

Es construeixen en mode subjuntiu els verbs dependents d’un verb principal que signifiqui possibilitat o impossibilitat és possible que arribi demà no pot ser que costi tant pots pregar-li que t'ho faci Amb verbs independents hom forma una perífrasi amb el verb deure devien ser les vuit deuen haver-ho fet avui degueren trobar-ne moltes deurà ser un negoci molt lucratiu Sovint s’acosten molt a les oracions dubitatives dubitatiu o a les interrogatives interrogatiu

És el mode declaratiu de l’objectivitat, que en oracions subordinades és o pot ésser regit per verbs que expressen certesa, com saber, afirmar , etc, diferentment del mode subjuntiu, que és regit per verbs d’incertesa, dubte, temor, possibilitat, desig, voluntat i altres de semblants, que expressen, tots ells, una particular actitud subjectiva del parlant davant l’acció del verb Els temps del mode indicatiu són present, imperfet, perfet, futur i condicional, amb els temps composts corresponents

Són conjugats només en la tercera persona del singular o del plural i donen lloc a diverses proposicions, també impersonals Les unipersonals , que expressen fenòmens naturals, són les més impersonals i hom les construeix amb verbs defectius, conjugats només en tercera persona del singular plou, neva, trona, llampega Les formals són construïdes també en tercera persona del singular, però amb verbs normalment no impersonals que solen indicar vagament existència o presència hi ha molta gent fa fred fa molts anys Les eventuals són proposicions en les quals el…