El Berguedà

Situació i presentació

La comarca del Berguedà és composta per 31 municipis, que li donen una extensió de 1 184,89 km2. Limita al N amb la Cerdanya, i la línia divisòria és formada per la carena d’un tros de la serra de Cadí, la serra de Moixeró i la Tosa d’Alp. A l’E limita amb el Ripollès i Osona, on, en un llarg tram, la riera de Merlès fa de partió entre les dues comarques. A l’W el Berguedà té com a veïns el Solsonès i l’Alt Urgell, que presenten uns límits ben irregulars, ja que són plens d’entrants i sortints. I al S la comarca entra en contacte amb el Bages. Encara que és clarament una comarca de muntanya, les bones comunicacions permeten unes intenses relacions amb la plana i, concretament, amb Manresa. Sobre aquest punt cal assenyalar que alguns estudis indiquen que el Berguedà, el Solsonès i el Bages constitueixen una gran unitat econòmica.

Hi ha dos sectors ben diferenciats: l’Alt Berguedà i el Baix Berguedà. El primer té per límit septentrional la carena dels Pirineus i comprèn dues valls allargades, la de l’inici del Llobregat i la del Bastareny, que s’uneixen a Guardiola de Berguedà, on el Llobregat segueix i rep poc després el riu de Saldes i continua engorjat fins a l’altura de Berga, on deixa els congostos estrets pels quals ha corregut entre els massissos calcaris plegats dels Prepirineus. De Berga en avall comença el Baix Berguedà, i el territori s’inscriu plenament en la Depressió Central Catalana, amb territoris més suaus, plataformes estructurals i relleus d’erosió, fins al punt que es fa difícil de poder marcar una barrera geogràfica entre el Berguedà i el Bages.

La comarca del Berguedà fa, doncs, d’enllaç entre les terres pirinenques de paisatge subalpí o alpí i les de la Depressió Central, de caràcter mediterrani continental. Per tant, tot i la seva unitat comarcal, té unes variants climatològiques, tectòniques, paisatgístiques i econòmiques molt diferenciades i acusades.

Com una mena de pont entre l’Alt i el Baix Berguedà hi ha la ciutat de Berga, que fa les funcions de cap de comarca. No hi ha dubte de la capitalitat d’aquesta població, i no solament perquè la comarca ha rebut el nom del gentilici de la ciutat o antic castell de Berga. Situada al peu de les primeres serres pirinenques, constitueix el punt d’enllaç entre l’Alt i el Baix Berguedà i el centre de comunicacions, comercial i de serveis de tota la comarca.

La divisió comarcal establerta l’any 1936 va adjudicar al Berguedà 32 municipis. La incorporació de la Baells a Cercs (1944) i la de la Valldan a Berga (1963) van reduir aquesta xifra a 30 municipis, i, posteriorment, el 1993, Sant Julià de Cerdanyola es va segregar de Guardiola de Berguedà. El resultat és que el Berguedà ara es compon de 31 municipis, 30 dels quals són dins de la província de Barcelona (només Gósol pertany a la província de Lleida).

Les delimitacions municipals es troben afectades per raons històriques, cosa que ha generat enclavaments de municipis dins altres comarques o bé dins altres termes municipals. Al primer cas corresponen, per exemple, l’enclavament de la Rovira de Baix, que pertany al municipi de les Llosses (Ripollès), i l’enclavament de Valielles, entre Guixers i Navès (Solsonès), que pertany a Montmajor. Aquest municipi també té altres enclavaments en diversos municipis del Berguedà. Així mateix en tenen Bagà, l’Espunyola, Guardiola de Berguedà i Montclar.

El marc físic

El relleu

A la comarca del Berguedà es poden diferenciar tres unitats: els relleus pirinencs, que ocupen la part NE del territori, els Prepirineus, que corresponen a tota la resta de l’Alt Berguedà, i els territoris de la Depressió Central, que formen el Baix Berguedà.

La primera unitat és formada per la serra de Moixeró, amb 2 260 m, la Tosa d’Alp, amb 2 531 m, i el Puigllançada, amb 2 406 m. Aquestes serres pertanyen geològicament al Pirineu axial, ja que els materials que les configuren, bàsicament calcàries i pissarres, són del Paleozoic. D’altra banda es tracta de materials que han estat plegats i endurits per les diverses orogènies i també llargament erosionats, fet que els ha atorgat una morfologia on predominen les formes arrodonides.

La segona unitat també és un conjunt de serres, com la serra de Cadí, que té com a cims de més altitud el Comabona, amb 2 530 m, el Pedraforca, amb 2 497 m, i els rasos de Peguera, amb 2 067 m. La diferència entre aquestes serres i les anteriors és la datació dels materials, ja que en aquest cas es tracta d’un substrat del Secundari i del Terciari. La seva estructura, de gran complexitat, és una successió de plecs en direcció E-W més o menys fallats o encavalcats, com és el cas dels encavalcaments dels rasos de Peguera o de la serra d’Ensija. L’orientació de les alineacions de plecs ha provocat que hi hagi valls paral·leles o perpendiculars als eixos de plegaments. És a dir, els rius configuren valls paral·leles de plegaments, ja que van en direcció E-W, com el Bastareny o la mateixa capçalera del Llobregat, fins que trenquen les estructures, formant estrets congostos pels quals corre el riu en direcció N-S, que és la seva direcció consegüent. Aquesta peculiaritat es veu fàcilment en un mapa, ja que els rius dibuixen un quatre: només cal observar el Llobregat o la riera de Merlès. Pel que fa a la litologia, cal esmentar els processos càrstics, resultat de la dissolució de les roques carbonatades, el més conegut i espectacular dels quals és el de les fonts del Llobregat, on hi ha tot un seguit de surgències d’aigües.

La tercera unitat forma part de la Depressió Central Catalana, constituïda per materials sedimentats (gresos, conglomerats, calcàries i margues) al llarg de l’Eocè i de l’Oligocè. La seva estructura mostra un conjunt de plataformes poc deformades, o sigui, amb els estrats quasi horitzontals, que configuren altiplans tabulars, tallats i excavats per la xarxa fluvial. A vegades es pot trobar algun plec d’origen diapíric, relacionat amb les sals dipositades al final de l’Eocè.

Les aigües

Tota la xarxa hidrogràfica es concentra al Llobregat. Aquest riu neix en terres berguedanes, recull tots els seus torrents i rieres i és l’eix que vertebra la comarca i que a través de la seva vall i del congost li assegura una via tradicional de comunicació. Totes les rieres, que com el riu de Llinars o aigua d’Ora i l’aigua de Valls voregen el sector W de la comarca i li prenen les aigües d’algun petit sector comarcal, acaben essent tributàries del Llobregat a través del Cardener. El riu de Llinars, origen de l’aigua d’Ora, i l’aigua de Valls neixen ambdós al Berguedà, el primer a la serra d’Ensija i la segona sota Pedraforca, però corren majoritàriament pel Solsonès. També és afluent del Cardener la riera de Montclar, totalment berguedana, i altres petits afluents seus com la riera de l’Hospital.

El Llobregat és, doncs, el riu per excel·lència, el que caracteritza la comarca. Les anomenades fonts del Llobregat indiquen el seu naixement. Són unes fortes ressurgències obertes en un clot de dures calcàries paleozoiques, situades sota la pleta Roja, de Castellar de n’Hug, a 1 295 m. D’allà el corrent baixa engorjat fins a la Pobla de Lillet, on rep per l’esquerra l’Arija, format a la serra de Mogrony sota Pedra Picada. En el seu recorregut més planer vers Guardiola de Berguedà rep per la dreta el petit Riutort, i a Guardiola de Berguedà, on gira el seu curs vers el S, es barreja amb el Bastareny i amb el seu afluent, el riu de Gréixer, els quals recullen les aigües d’un sector del Cadí i de la serra de Moixeró. En entrar a Guardiola el seu cabal és d’uns 4 m3/seg, i després de rebre el Bastareny i el riu de Saldes, format als peus de Pedraforca, i altres petits corrents com els de la Nou i de Malanyeu, el riu entra sota la tèrmica de Cercs, al pantà de la Baells, amb 7,5 m3/seg. Dintre el terme de Guardiola –per tant, abans d’entrar a l’esmentat pantà–, se’n desprèn el canal industrial de Berga, de 2,33 m3/seg.

Fins al pantà de la Baells el riu va engorjat entre els encavalcaments del muntanyam calcari de l’Alt Berguedà, dels quals es destaca el congost de Fígols, entre els municipis de Cercs i de la Nou. El pantà de la Baells es construí per a regular el curs del riu en un altre congost de conglomerats postpirinencs a partir del qual el riu entra en la Depressió Central entre els termes d’Avià i d’Olvan, de Casserres i Gironella, i surt de la comarca a l’Ametlla de Merola, dintre el terme de Puig-reig, que travessa totalment. En aquest darrer recorregut pel Berguedà, el Llobregat rep per la dreta diversos rierols, entre els quals destaquen el riu Demetge (a Berga) i les rieres de Coforb, de Clarà i de Merola, i per l’esquerra, les rieres del Margançol, de la Portella, d’Olvan, del Pontarró i de Merlès. Aquesta darrera és sens dubte la més important; neix en terres ripolleses, entre els rasos de Tubau i la serra de Sant Marc, i en alguns sectors fa de límit comarcal amb el Lluçanès o Osona.

Si en tot el seu recorregut el Llobregat és un riu feiner, que és captat ja per una gran canonada metàl·lica gairebé al seu naixement i continua movent fàbriques i indústries fins a la mar, és a partir del límit de Berga, o sigui des de la Fàbrica del Riu o de Cal Rosal, que el seu curs és seguit de fàbriques i rescloses com la Plana, l’Ametlla de Casserres, Gironella, el Bassacs, les dues Viladomiu, el Guixaró, Can Prat, Can Ponç, Can Marçal, Can Vidal, l’Ametlla de Merola, etc.; si bé avui dia moltes estan tancades, han assegurat feina i han donat vida a la major part de la població obrera de la zona. Des del començament del segle XIX, aquest riu inicialment berguedà –-dels seus 170 km de recorregut, uns 50 pertanyen a aquesta comarca— impulsà el procés industrial català i, singularment, el del Berguedà.

Les dades proporcionades per les estacions d’aforament permeten deduir que el cabal màxim s’aconsegueix durant la primavera (maig-juny), a causa de la forta pluviositat i de la fosa de les neus de la capçalera del Llobregat. A la tardor es torna a registrar un augment del cabal, bé que molt menor.

El Llobregat, com a riu que neix als Pirineus, acostuma a patir diverses crescudes durant les estacions equinoccials, a causa de la gran intensitat de les precipitacions que a vegades es produeixen en curts períodes de temps. Per exemple, al novembre del 1982, a la Pobla de Lillet es van enregistrar, en 48 hores, 340 mm, xifra que representa una mica més d’una tercera part del que plou de mitjana durant l’any.

El clima

El Berguedà, com a comarca bàsicament muntanyosa, presenta un important mosaic de microclimes.

Les precipitacions segueixen una zonació de N a S, i oscil·len entre els 927 mm de mitjana anual que té Fígols i els 659 mm de Puig-reig. Pel que fa al comportament de les precipitacions al llarg dels mesos de l’any, caracteritzades per una forta irregularitat típicament mediterrània, cal destacar que els màxims es donen sobretot a l’estiu, en especial a l’Alt Berguedà, com passa a la Pobla de Lillet, que té l’agost molt més plujós, amb 102,5 mm de mitjana. A mesura que hom baixa cap al S, les precipitacions estivals tendeixen a disminuir i a igualar-se amb les de les estacions equinoccials. Pel que fa al ritme estacional, el que predomina és l’EPTH (estiu, primavera, tardor i hivern).

Respecte al tipus de precipitacions, són majoritàriament pluges, però també hi destaquen les calamarsades, que perjudiquen notablement l’agricultura als mesos d’estiu. La neu només és freqüent a les cotes més altes, com a Gisclareny (1 339 m), que té una mitjana de 22 dies de neu, o als rasos de Peguera (1 510 m), que en tenen 34.

Les temperatures també segueixen una zonació N-S. Així, la mitjana anual a l’Alt Berguedà se situa al voltant dels 10°C, com per exemple a Borredà. Al Baix Berguedà la mitjana anual és d’uns 13°C. Respecte al ritme de les mitjanes mensuals, presenten un mínim al mes de gener, com els 3,2°C de Fígols, i un màxim al juliol o a l’agost, com els 19,9°C de Berga.

Els valors extrems que es produeixen a la comarca donen una idea de la irregularitat del clima. Per exemple, a Fígols s’han patit mínimes absolutes per sota dels –10°C als mesos de gener i febrer i màximes absolutes per sobre dels 30°C al juliol o a l’agost. A mesura que hom baixa cap al S, les possibilitats de valors extrems disminueixen, encara que en alguns fons de vall, i a causa de la inversió tèrmica, també es pot arribar a temperatures mínimes absolutes semblants a les abans esmentades.

Com a conclusió, es poden establir dos climes dins la comarca: en primer lloc, el clima mediterrani humit, amb tendència continental, localitzat al Baix Berguedà i caracteritzat per un estiu plujós i unes temperatures més rigoroses, tant a l’estiu com a l’hivern, respecte al clima mediterrani litoral; i en segon lloc, el clima mediterrani de muntanya, localitzat a l’Alt Berguedà i caracteritzat per un estiu plujós i temperatures suaus i alguns dies de neu a l’hivern amb temperatures força rigoroses.

La vegetació

Des del punt de vista de la biogeografia, el Berguedà representa una cruïlla molt important d’influències diverses.

De N a S es passa de l’alta muntanya alpina a terres mediterrànies de caràcter sensiblement ibèric i continental. En la direcció dels paral·lels, el Berguedà ocupa l’extrem ponentí de l’àrea humida estesa pels vessants S i E dels Pirineus orientals. El veïnatge del Ripollès, comarca molt més humida, es manifesta, per exemple, en l’existència de claps importants de fageda a les obagues, mentre que el caràcter més sec i continental del Solsonès és anunciat pel predomini de les pinedes, per l’atenuació de la vigoria de la vegetació forestal i per l’abundància de nombroses espècies amigues dels ambients secs, de les quals es podria prendre com a símbol l’espígol pirinenc (Lavandula angustifolia ssp. pirenaica).

Per la vegetació, la plana del Baix Berguedà encara és una terra mediterrània, que en estat natural hauria estat coberta d’alzinars de carrasca, és a dir d’alzinars ibèrics sense gaires arbustos dels que caracteritzen el bosc d’alzina de les contrades marítimes. La relativa abundància de les pluges fa, però, que el bosc submediterrani de pinassa (Pinus nigra) i de roures de fulla petita, principalment (Quercus cerrioides), ocupi extensions importants a les obagues i a les fondalades. En conjunt, doncs, el paisatge és variat i molt agradable, ja que es pot passar, en pocs centenars de metres, de la severitat resseca del carrascar i de la garriga a l’ombra frescal i a la verdor gemmada del bosc submediterrani, ple d’arbustos de fullatge tendre i d’herbes selvàtiques delicades, com la viola de llop (Anemone hepatica), la prímula (Primula veris) i el fenàs de bosc (Brachypodium sylvaticum).

Una gran part del bosc primitiu del Baix Berguedà, sobretot dels alzinars de la plana, ha estat destruïda i transformada en camps de conreu. A les terres desforestades incultes, el sòl acostuma a ésser cobert per una pastura seca de fenàs de marge i jonça (Brachypodio-Aphyllanthetum), que forma una catifa d’herba, certament no gaire tendra, però força contínua. La pineda de pi blanc (Pinus halepensis), amb brolla de romaní com a sotabosc —un element de vegetació que més avall regna en enormes superfícies—, al Berguedà només s’infiltra tímidament pels solells més arrecerats i no puja gaire més amunt de Montclar.

A través d’una estreta banda de bosc submediterrani de pinassa amb roures de fulla petita, important, per exemple, a la Quar, sovint amb vegetació mediterrània d’alzinar als solells (l’alzina i el garric molt amunt, al solell de Queralt, per exemple), hom passa, en entrar a l’Alt Berguedà, a l’estatge submediterrani del roure martinenc (Quercus pubescens). La roureda amb boix, sovint degradada a pineda de pi roig o a boixeda, presideix el paisatge submediterrani de la part baixa de l’estatge montà en una gran part del vessant meridional dels Pirineus, i en estat natural devia ocupar una gran extensió al Berguedà, entre 900 m i 1 300 m, aproximadament.

Allà on els llenyataires i els pastors han fet desaparèixer arbres i arbustos, la terra es cobreix de pastura. Als solells és encara un prat sec de fenàs de marge i jonça, semblant al del Baix Berguedà, però als obacs la pastura pren un aspecte particular, molt típic de les muntanyes de Berga. El prat verdejant de seslèria (Sesleria coerulea ssp. calcarea) amb espígol pirinenc no assoleix importància, dins l’estatge montà, ni al Ripollès, que deu ésser massa humit, ni a les terres massa seques del Solsonès o de la Baixa Cerdanya. La seslèria és una gramínia de fulla relativament ampla que té el seu òptim a l’Europa central i que encara és molt freqüent a la part calcària dels Pirineus.

El Berguedà, en conjunt, és una comarca calcària. Només hi ha alguns claps que presenten un terreny silici, per exemple als voltants de Castellar de n’Hug, els quals mostren, com els correspon, una vegetació ben diferenciada.

A l’estatge de les rouredes, els riberals presenten verneda com a bosc principal i, si és possible el regadiu, hom hi veu també prats dalladors.

La part alta de l’estatge montà, entre 1 300 i 1 600 m aproximadament, ja no és bona per al roure martinenc, perquè el clima hi és massa fred. Dos altres arbres hi entren en competència: el pi roig (Pinus sylvestris), que en aquests aiguavessos meridionals dels Pirineus es capté com una espècie dominant de gran força, i el faig (Fagus sylvatica), l’arbre de la muntanya humida. La fageda, ben tractada, és un bosc molt productiu i no és exposada al perill de foc, com ho és la pineda.

El pi roig fa grans boscúries, en bona part completament naturals, en aquesta part alta de l’estatge montà. Actualment és, sense discussió, l’arbre forestal més important del Berguedà. Les pinedes, però, poden tenir caràcter molt variat. Algunes, no gaires, són boscos d’afinitat boreal, que recorden el bosc de pi roig dels Alps o de l’Alemanya septentrional per les espècies que hi intervenen, les quals creixen damunt l’humus àcid generat pel pi. La majoria, però, són pinedes submediterrànies, plenes de boix i d’altres arbustos de la roureda, o bé pinedes herboses, pasturades i, per això, no gaire productives des del punt de vista forestal.

La vegetació subalpina que s’hi fa, per damunt de 1 600 m, té com a element principal i característic el bosc de pi negre (Pinusmugo ssp. uncinata), molt sovint amb sotabosc herbaci d’ussona (Festuca gautieri-F. scoparia) i seslèria (Sesleria coerulea ssp. calcarea). El matollar de neret (Rhododendron ferrugineum), tan típic de la muntanya subalpina silícia, és rar al Berguedà, on hi ha massa calç. En canvi, el ginebró (Juniperus communis ssp. alpina), indiferent a la calç, pot ésser freqüent a les clarianes de la pineda. En el paisatge actual no tot l’estatge subalpí és pineda. Als prats naturals de les carenes s’han afegit enormes superfícies desforestades per l’acció de l’home i cobertes ara pel prat d’ussona.

La flora de l’alta muntanya berguedana comprèn moltes espècies notables, entre elles l’edelweiss (Leontopodium alpinum), que hi és extremament rara. Els cims més alts del Berguedà (la Tosa d’Alp, serra de Cadí, Pedraforca) assoleixen l’estatge alpí, en el qual el bosc no es fa bé i el prat de pastura és la vegetació principal.

El Baix Berguedà comprèn el sector entre la serra de Queralt i l’àrea situada al S dels cims, o sigui a partir dels termes de Berga i dels de Vilada i Borredà. Passats els grans accidents tectònics que separen la muntanya de la plana, el paisatge canvia bruscament, llevat del sector que se situa a les conques del Margançol i de la riera de la Portella o de la Quar, trencat encara pel sinclinal de la serra de Picancel (1 043 m), el pic de Salga Aguda (1 171 m) i les roques margoses i tendres profundament excavades pel curs dels rius que hem esmentat.

Des del santuari de Queralt, a 1 024 m, de cara al S, es contempla una regió de paisatge dilatat i de línies horitzontals, formada per les capes de l’Oligocè que formen la Depressió Central Catalana, que mostra un gran escampall de conreus, masies, boscos, plans, turons, on s’endevina arreu el pas i l’assentament de l’home.

Aquests plans són capes de conglomerats formades per arrossegalls provinents dels Pirineus, més gruixudes i freqüents a la part N de la plana i que es van aprimant progressivament fins a desaparèixer cap al S. Aquestes capes alternen amb altres de bancals gresencs i argilosos, fàcilment erosionables, que presenten roques tendres enmig de sectors o terrasses de terrenys ja erosionats que ofereixen excel·lents plans per als conreus. Els vessants de les valls que l’erosió dels rius i riberals ha format entre aquesta alternança de materials durs i més tendres converteixen els pendents en una graderia suau molt apta per a l’agricultura.

El Llobregat s’enfondeix en tot aquest sector i forma un gran corredor per on passa el seu eix de comunicacions: la carretera de Manresa a Berga, i, fins fa pocs anys, el ferrocarril de via estreta de Manresa a Guardiola de Berguedà. Els pendents d’aquest corredor o vall del Llobregat i els dels seus afluents són formats per replans careners interfluvials i un seguit de relleus tabulars esglaonats fins al fons del riu. Les diferències d’altitud entre el riu del llit, que a Puig-reig és a uns 420 m, i les plataformes enlairades que l’envolten és de 200 a 400 m, ja que aquestes se situen entre els 600 i els 800 m d’altitud al costat de la vall. En aquestes plataformes naixeran poblacions com Casserres, Serrateix, Montmajor, etc. Però les plataformes més notables són el planell culminant de Capolat, situat entre els 1 200 i 1 300 m i que constitueix el sector NW del Baix Berguedà, fins a adossar-se al peu de les serres de Queralt i de Peguera, i la del sector E o d’Olvan, Sagàs i part de Gironella, d’altitud molt inferior, entre els 650 i 800 m, que confina amb les serres de la Quar i el Lluçanès.

Finalment, cal destacar la presència de bona part del Parc Natural del Cadí-Moixeró (vegeu l’Alt Urgell) que ocupa unes 19000 ha de la comarca en el sector septentrional.

Les comunicacions

El Berguedà és travessat de N a S per la carretera C-16, que es configura en l’eix central de la comarca, ja que també passa pels principals nuclis de població, entre els quals cal destacar Berga. D’aquesta ciutat surten dos eixos transversals que permeten la comunicació, mitjançant la C-26, amb el Ripollès i el Solsonès. Per tant, la xarxa viària bàsica de la comarca té forma de creu llatina i Berga n’és el punt central.

D’altra banda, l’obertura del túnel del Cadí ha fet millorar les comunicacions amb l’Alt Berguedà. La posterior consolidació de l’Eix del Llobregat (C-16), amb la construcció de variants de circumval·lació a tots els municipis, ha fet créixer de manera considerable el volum de vehicles de la xarxa viària bàsica. Cal tenir present que el túnel del Cadí ha possibilitat l’enllaç directe entre la Cerdanya i el Berguedà, dues comarques que abans estaven quasi incomunicades. Però el túnel s’emmarca dins d’un projecte més ampli, que és la creació d’un eix entre Barcelona i Tolosa de Llenguadoc.

A aquesta xarxa bàsica s’afegeix la comarcal i local i la xarxa de camins. El primer nivell té com a objectiu comunicar els principals nuclis de població, en canvi la xarxa rural està destinada a relacionar els nuclis allunyats i les masies.

El Berguedà va tenir, temps enrere, un ferrocarril propi. Era un tren de via estreta que va deixar de funcionar per parts els anys 1972 i 1974. El primer tram era format per la línia de Manresa a Olvan-Berga, inaugurada el 1885 i estesa fins a Guardiola de Berguedà el 1904. Era anomenada Tramvia o Ferrocarril Econòmic de Manresa a Berga i el 1919 es va fusionar amb la Companyia General dels Ferrocarrils Catalans. Aquesta línia fou prolongada des de Guardiola de Berguedà a l’inici del terme de Castellar de n’Hug per la Companyia General d’Asfalts i Asland, constituïda per a explotar l’anomenat Ferrocarril Secundari de Guardiola a Castellar de n’Hug, que en realitat arribava fins al Clot del Moro, on hi havia la fàbrica de ciment. Aquest tram es va construir entre el 1911 i el 1924. Actualment només hi ha un carrilet turístic que va de la Pobla de Lillet fins al Clot del Moro, que segueix l’antic traçat de les vies i les estacions d’aquest ferrocarril.

La població

Al Berguedà el poblament és molt concentrat. La tendència general és que els agrupaments de població s’estableixin al llarg del Llobregat; més enllà d’aquest riu el poblament pot arribar a ser totalment dispers en alguns municipis, que solen tenir com a centre l’església parroquial. No obstant això, aquests municipis on domina el poblament disseminat, generalment els més meridionals i del sector sud-occidental de la comarca, es troben sotmesos a processos de despoblament molt més accentuats que la resta. Entre els municipis on hi ha poblament concentrat, sol destacar-se la presència d’un nucli gran i compacte que coexisteix amb altres nuclis més petits i, més rarament, amb colònies fabrils o antigues colònies que es van establir al segle XIX prop del Llobregat per a aprofitar l’energia hidràulica. Tant els petits nuclis com les colònies presenten una tendència clara a despoblar-se en favor dels nuclis més grans.

Les primeres dades demogràfiques són del final del segle XIV, moment en què ja s’havia iniciat el despoblament provocat per les epidèmies i els conflictes bèl·lics que marquen el final de l’època medieval. En concret, el 1370 hi havia 1 174 focs, però el 1553 només en restaven 945. A partir de mitjan segle XVII, la millora agrícola i l’aparició de les primeres manufactures van donar lloc a un ràpid creixement; el 1718 s’arribà a 9 683 h, i el 1787 ja n’hi havia 15 416. Al llarg dels segles XVIII i XIX l’activitat artesana es va convertir en industrial i es desenvolupà sobretot el sector tèxtil. Tot plegat va provocar un manteniment del ritme de creixement, i el 1857 s’assolí la xifra de 32 590 h, que marca el punt més alt de la primera etapa de creixement industrial. A partir d’aquest moment, la disminució de l’empenta industrial i les guerres carlines van provocar una davallada demogràfica que tingué com a moment més baix el 1877, amb 25 292 h. Al llarg del segle XX es poden diferenciar quatre etapes. Durant la primera, del 1900 a 1930, es produí un notable creixement com a resultat de la segona empenta industrialitzadora, ja que es passà de 27 217 h a 39 600. Aquest important augment fou resultat, en part, d’una primera onada immigratòria. La segona etapa va del 1930 al 1950 i estigué marcada per la guerra civil de 1936-39 i la postguerra, que van provocar una lleu davallada demogràfica, encara que en la dècada dels quaranta hi va haver una lenta recuperació. La tercera etapa abasta del 1950 al 1960, i es caracteritza per una nova empenta econòmica, amb una nova onada immigratòria, que permeté arribar al 1960 amb 47 853 h, xifra que representa el màxim històric de la comarca. La darrera etapa, del 1960 al 2001, representa una lenta i continuada pèrdua de població. L’any 1970 la població es calculà en 45 843 h, xifra que havia baixat a 41 630 h el 1981, a 38 956 h el 1991 i a 37995 h el 2001. Els primers anys del segle XXI es recuperà el creixement demogràfic positiu, així, el 2005, hi havia 39746 h a la comarca.

Hi ha diverses raons que expliquen la davallada. En un principi fou el poc futur de les activitats primàries, l’allunyament dels centres de serveis i la manca de perspectives de molts municipis, que provocà un despoblament dels municipis petits i una concentració de la població a Berga i als municipis industrials situats al llarg del Llobregat. La crisi del tèxtil i l’esfondrament de la mineria s’afegiren a les primeres raons i originaren un corrent emigratori. Només 8 municipis augmentaren de població entre el 1981 i el 1996 (Saldes, Gisclareny, Castellar de n’Hug, Castell de l’Areny, Gòsol, Sant Jaume de Frontanyà, la Quar i Berga). Geogràficament, s’observa que el creixement s’ha esdevingut, sobretot, a l’Alt Berguedà, on la instal·lació d’incipients infraestructures turístiques ha contribuït a frenar el despoblament. Berga, d’altra banda, guanya població a causa de la seva condició de centre comercial i de serveis de la comarca.

Els dos factors que intervenen en el creixement d’un grup de població són el creixement vegetatiu i el saldo migratori. Al Berguedà, tots dos factors són negatius, i hi ha una tendència a l’envelliment de la població.

Pel que fa a la distribució de la població sobre l’espai, el Berguedà té l’estructura pròpia d’una comarca de muntanya, és a dir presenta uns forts desequilibris, ja que el 65% dels habitants es concentren en quatre municipis: Bagà, Gironella, Berga i Puig-reig. Ara bé, la població de Berga representa més del 40% de la població comarcal. La densitat, el 2005, era de 33,54 h/km2.

L’any 2001 la població activa era de 15610 persones. El 5,41% dels ocupats treballaven en el sector primari. Cal dir que l’índex disminueix en els municipis més industrialitzats ja que, de fet, ni Berga ni Gironella no superen el 3% d’ocupats al sector primari. Cal buscar, doncs, els treballadors d’aquests sectors en els municipis més allunyats de l’eix del Llobregat, on les activitats agrícoles i ramaderes encara es mantenen amb força. El sector secundari afectava el 25,18% de la població ocupada. Tot i que aquestes xifres indiquen que el sector secundari és important a la comarca, el cert és que presenta una considerable reducció amb relació al 1975, quan agrupava el 57% de la població ocupada. En la construcció treballava el 17,22% de la població. El sector terciari, per contra, s’ha incrementat amb relació al 22,8% de treballadors que hi havia el 1975, ja que el 2001 integrava el 52,19% de la població ocupada.

L’economia

L’agricultura

L’agricultura al Berguedà esdevé cada vegada més especialitzada i vinculada a la ramaderia. La superfície agrícola utilitzada, el 1999, era de 31805 ha, el 63,2% de les quals eren pastures permanents. Es detecten grans diferències entre l’Alt i el Baix Berguedà pel que fa a l’agricultura, motivades principalment pel caràcter muntanyenc del primer. A l’Alt Berguedà, l’accidentalitat del terreny fa que es vagin deixant de banda les feixes de més difícil accés i l’agricultura es concentra en llocs favorables, principalment a les valls dels rius. Les extensions conreades solen ser petites i presenten una reducció progressiva. Cap dels municipis de l’Alt Berguedà estricte no supera les 200 ha conreades i només Borredà, la Pobla de Lillet, Vallcebre, Gósol i la Nou de Berguedà tenen extensions superiors a les 100 ha. La tendència general a l’Alt Berguedà és abandonar els conreus i deixar que les zones esdevinguin pastures.

Al Baix Berguedà, la situació és diferent. Les condicions geogràfiques afavoreixen més els conreus i, encara que les extensions continuen sense ser veritablement importants, sempre superen les 200 ha de conreus. A la part més meridional (Montmajor, Viver i Serrateix i Santa Maria de Merlès), les extensions fins i tot ultrapassen el miler d’hectàrees. Ara bé, a l’inrevés de l’Alt Berguedà, les pastures són poc importants i només destaquen a Capolat i Montmajor, on superen les 200 ha. A la resta de municipis no arriben al centenar.

El cereal és, predominant a la comarca i la seva superfície de conreu tendeix a mantenir-se estable any rere any, i fins i tot a incrementar-se. Ara bé, pel que fa al tipus de cereals, l’evolució ha estat força diferent. Fins els anys setanta, el blat ocupava el primer lloc, encara que l’ordi i el blat de moro també eren representatius. Amb els anys s’han anat incrementant les superfícies destinades a ordi, el qual s’utilitza fonamentalment per a l’elaboració de pinsos, cosa que està en relació amb l’augment de la ramaderia a la comarca. Durant la dècada del 1960 l’ordi havia desplaçat força el blat i ocupava el 54% de la superfície total conreada i el 85% de la superfície destinada a cereals. El blat de moro, que havia estat molt important, també s’ha reduït.

La forma de conreu tradicional és la rotació de cultius, en què els diversos tipus de cereals s’alternen amb oleaginoses industrials com la colza o amb lleguminoses. Les extensions més grans de blat es localitzen a la part meridional, mentre que les reduïdes extensions de blat de moro se solen donar al SE (Avià, Olvan, la Quar o Santa Maria de Merlès).

Un conreu que, a l’igual de l’ordi, presenta una clara tendència al creixement és el farratge, que també sol entrar en les rotacions de conreus i que s’utilitza fonamentalment per a fer pinso. La principal espècie conreada a la comarca és l’alfals, encara que la trepadella o les veces també hi són ben representades. Se solen donar a la banda nord de la comarca.

Les patates (de llavor i de sembra) havien estat d’una gran importància, sobretot al nord del territori, especialment a Gósol i Saldes. La seva extensió, però, s’ha anat reduint. La resta dels conreus és poc important, i els llenyosos sembla que estan condemnats a l’extinció. Actualment la vinya, per exemple, només manté uns claps aïllats a la zona meridional, a Puig-reig.

L’agricultura va patir al final del segle XX una reducció del nombre d’explotacions agràries. Aquest retrocés ha afectat de manera especial els municipis del nord de la comarca i ha provocat un lleu augment de la superfície mitjana de les explotacions, però aquesta mitjana continua essent baixa i significa un greu inconvenient per a la seva rendibilitat, cosa que, al seu torn, és un dels motius d’aquest retrocés en el nombre d’explotacions. La meitat de les explotacions de la comarca tenen entre 1 i 5 ha, i el 15% tenen entre 5 i 10 ha. Això vol dir que domina clarament la petita explotació.

La ramaderia

La ramaderia, com en altres comarques de muntanya, ha anat assolint al Berguedà una importància cabdal dins el sector primari, sobretot pel que fa als municipis del centre i del sud. Fins els anys seixanta no hi havia gaire cosa més que ramats de cabres i ovelles. Lentament la ramaderia va anar apareixent com a alternativa econòmica, o com un complement, a les feines del camp, fins al punt que actualment una bona part dels conreus estan orientats a elaborar pinsos per al bestiar. Hi ha alguns municipis que durant els anys vuitanta van desenvolupar una decidida vocació ramadera; el cas més clar és el de Montmajor, capdavanter per nombre de caps en bestir porcí i boví.

Per sectors, el creixement més important ha estat el del porcí, que es concentra a la zona del Baix Berguedà. Les explotacions porcines es caracteritzen per funcionar amb una certa independència de les agrícoles, ja que moltes no tenen terres i estan força mecanitzades, la qual cosa fa de l’explotació porcina una activitat gairebé industrial. Hi ha una presència important de les granges d’engreix.

El porcí és molt poc important a l’Alt Berguedà, ja que pocs municipis superen el miler de caps. Ben al contrari, al Baix Berguedà, tret de municipis més septentrionals com Capolat o Berga, la majoria superen els 5 000 caps de porcí, amb una especial incidència al S i SW. Viver i Serrateix, Avià, Casserres i Puig-reig superen els 15 000 caps, i només Montmajor, el primer productor, supera els 30 000.

El bestiar boví també és força important a la comarca. En general domina al sector central i meridional, on gairebé tots els municipis superen els 500 caps. A l’Alt Berguedà només és realment destacable la Pobla de Lillet. El principal productor és també Montmajor. Cal introduir, però, algunes matisacions. El boví s’incrementà els darrers anys del segle XX, sobretot al Baix Berguedà, on s’ha introduït la cria de vedells. Les vaques de llet també han augmentat a la part central i SE de la comarca, mentre que la vaca de carn domina al NW (la Pobla de Lillet, Sant Jaume de Frontanyà i Guardiola de Berguedà); la raça més comuna és la bruna dels Pirineus. El bestiar es troba enclavat majoritàriament en granges.

El bestiar oví, que d’antic havia estat tradicional a la comarca, patí durant els anys seixanta una reducció constant del nombre de caps. Però durant els anys vuitanta i noranta hi va haver una certa reactivació del sector. Es tendeix a la pèrdua de la transhumància tradicional i a la cria en règim de semiestabulació permanent. Les explotacions d’oví generalment són petites, i es troben molt més industrialitzades i més productives al Baix Berguedà. Territorialment l’ovella presenta dues àrees molt definides. D’una banda, la part més septentrional de l’Alt Berguedà (tret de Gisclareny), i de l’altra, el centre i SE de la comarca. Els principals productors, quant a nombre de caps, són Olvan i Casserres. Les cabres són un complement a l’oví i, normalment, apareixen associades als ramats d’ovelles.

La resta d’activitats ramaderes és menys important. Cal destacar la cuniculicultura, centrada especialment al SW de la comarca, i l’aviram, amb una certa presència als municipis centrals i meridionals (Viver i Serrateix, Olvan i Cercs). La producció de mel i els equins són molt poc representatius.

L’aprofitament del bosc

El bosc representava tradicionalment una part important en l’economia del sector primari. Era una vertadera indústria anys enrere per la feina que donava a carboners i llenyataires i pel rendiment que en treien els municipis. Avui dia la demanda de fusta ha baixat especialment. Els boscos més grans són a l’Alt Berguedà i al Berguedà mitjà. Com ja s’ha comentat en l’apartat de vegetació, hi ha un domini de les coníferes, seguides pels planifolis. Entre les coníferes, el més utilitzat per a fusta és el pi roig i la pinassa, que alhora són les espècies que ocupen més superfície. Altres espècies explotades són el pi negre i el pi blanc. Dins dels planifolis, amb una explotació molt inferior a les coníferes, destaquen l’alzina, el roure i el faig.

L’explotació forestal és important, però tota ella es transforma i es comercialitza fora de la comarca. La fusta és l’aprofitament principal dels boscos. Són aprofitaments secundaris l’ús de pastures i la recollida de subproductes del bosc, principalment els bolets.

La mineria i les fonts d’energia

Els recursos miners se centren en l’extracció de lignits de la conca de l’Alt Berguedà. També s’aprofiten minerals no energètics com les calcàries per a l’elaboració de ciment, i els àrids per a extreure materials per a la construcció (Santa Maria de Merlès).

La conca minera de l’Alt Berguedà s’estén a banda i banda del Baix Llobregat, que fa de divisòria entre les dues àrees que hi ha: la de Fígols-Saldes-Vallcebre, a ponent, i la de Malanyeu-la Nou de Berguedà, a llevant. La seva explotació va començar a mitjan segle XIX, quan se cercava carbó i ferro per tot el Principat. Tingué un temps esplendorós a partir del 1875, i especialment a causa de la Primera Guerra Mundial, en què la seva producció era d’unes 175 000 tones anuals. El 1942, durant la Segona Guerra Mundial, s’elevà a 232 000 t, el 1951 a 431 000 i el 1958 a 688 000. Amb el pla d’estabilització la producció baixà a 545 000 t l’any 1960 i tornà a recuperar-se a partir del 1965. Amb el temps, però, s’ha anat reduint el personal en augmentar la mecanització. L’explotació de les mines era a càrrec de dues empreses: Carbons de Berga i Carbons de Pedraforca. La primera, pertanyent al grup FECSA, era l’empresa més gran i amb més treballadors, però tancà durant la dècada del 1990. Carbons de Pedraforca, que extreia el lignit sobretot de les mines de Saldes i que servia d’una manera gairebé exclusiva la central tèrmica de Cercs, tancà al final del 2005. El nombre màxim de treballadors que havia arribat a ocupar el sector miner era de 3 500 el 1960.

La producció minera, doncs, és avui en davallada. Són moltes les raons que han portat a aquesta situació. Nombrosos problemes dificulten la continuïtat de les explotacions, un dels quals és la debilitat econòmica i tècnica de l’explotació, ja que les vetes de carbó són d’escassa potència i presenten importants discontinuïtats com a resultat de la complexa tectònica de la zona. Un altre element negatiu de l’activitat minera són els problemes d’impacte ambiental de les explotacions a cel obert. Finalment, també cal considerar que hi ha una dependència de la central tèrmica de Cercs.

Respecte a l’aprofitament hidroelèctric, al Berguedà s’utilitzen principalment les aigües del Llobregat i el Bastareny; el Llobregat és el que concentra la major part de la producció hidroelèctrica. Hi ha repartides per la comarca 26 centrals hidroelèctiques en funcionament i també el pantà de la Baells. Malgrat l’existència de totes aquestes centrals, el cert és que el major productor d’energia elèctrica és la central tèrmica de Cercs. Fou fundada el 1929 i ampliada el 1972, i té una potència de 160 MW.

Gran part d’aquests aprofitaments són derivats fora de la comarca mitjançant quatre canals d’electricitat principals des dels quals passa a distribuir-se en xarxa. Els canals surten en direcció a Alp, Vic, Sant Celoni i Llavorsí, i les empreses que gestionen el transport i la comercialització són principalment les Forces Hidroelèctriques del Segre i FECSA.

La indústria i les fonts d’energia

L’evolució

La indústria ha estat sempre molt important a la comarca, i el motor del desenvolupament de diversos municipis. L’any 1975 més de la meitat de la població ocupada treballava en el sector industrial, cosa que indica que la base econòmica fonamental era la indústria. Però l’evolució industrial dels anys següents ha estat molt influïda per les diverses crisis que ha patit el principal sector de la comarca: el tèxtil.

El tèxtil té una llarga història a la comarca. La documentació comarcal demostra que a partir del segle XVI abundaven els paraires i teixidors a les viles de Berga, Bagà, Casserres, Gósol i la Pobla de Lillet, on s’establiren gremis al llarg del segle XVII. Ben aviat aquest tipus d’indústria s’expandí també a altres poblets com Borredà.

Des de mitjan segle XVIII la indústria tèxtil anà en constant augment. En la fabricació de la llana i art tèxtil es destacava sobretot la Pobla de Lillet, que el 1765 tenia 112 telers i es considerava el tercer nucli tèxtil del Principat, després de Castellterçol i de Moià. Ben aviat la introducció del cotó féu anar de baixa l’antiga primacia de la llana. El viatger Francisco de Zamora, que el 1787 va recórrer tot el Berguedà, diu que la Pobla de Lillet estava especialitzada en les filatures d’estam. La població també tenia dues fàbriques de mitges i hi portaven gèneres per a tenyir de l’Urgell i altres parts dels Pirineus. Bagà tenia uns 15 telers en aquest temps, la meitat de lli i la meitat de llana; en canvi, a Berga s’havien creat set fàbriques de cotó i tenia un total de 150 telers d’indianes, mussolines, mocadors i blavetes, mentre que els teixits de llana havien decaigut molt per la puja dels del cotó; Casserres tenia tres teixidors de llana, però les seves dones filaven per a les fàbriques de Berga.

Vers el 1830, Berga era el primer nucli cotoner de Catalunya després de Barcelona, i fabricava setmanalment un miler de peces amb cotó que procedia de Motril, de Múrcia, d’Eivissa, de Malta, del Brasil i d’altres llocs. El tragí que suposava tota aquesta activitat comercial feia del Berguedà una comarca de gran moviment i vitalitat.

Contribuí molt a aquest fort desenvolupament industrial el perfeccionament de les antigues màquines filadores hargreaves fet pel fuster de Berga Ramon Farguell i Montorcí, conegut com el Maixerí, i el seu germà, que tenien la fusteria al carrer de Maixerí.

Aquestes màquines es fabricaven amb fusta de pi, rodetes de boix, cordills de cànem i fusos de ferro dolç de les fargues del país, per això la seva construcció fou una nova font d’indústria i d’ingressos per a la comarca, fins que l’inventor se n’anà a Barcelona després del 1830. Ben aviat mossèn Bernat Sala hi afegí el bernat o borinot, que era un contrapès que estalviava molt d’esforç a les filadores. Aquestes màquines dites berguedanes o maixerines estigueren en ús a Catalunya fins el 1870, per bé que des del 1830 ja els sortí la competència de les contínues franceses i de les mule-jennies angleses. Aviat, però, la manca de força motriu originà les primeres crisis a la indústria berguedana, en especial a la de la ciutat de Berga i altres poblacions allunyades del riu, sobretot quan va començar a partir de mitjan segle XIX la construcció de fàbriques més grans i colònies tèxtils a Olvan, Gironella, Puig-reig i altres indrets propers al riu. La creació d’aquestes colònies responia tant al desig d’aprofitar l’energia hidràulica del Llobregat (que no sempre era suficient) com a l’estabilitat laboral que el règim de la colònia representava per a l’empresa: en efecte, la dependència dels treballadors amb relació a la fàbrica era gairebé total (escoles, botigues, assistència religiosa i mèdica) i les despeses que aquests serveis costaven a l’empresa restaven en bona part compensades per l’absència de conflictivitat laboral, pròpia de l’àrea de Barcelona. Avançat el segle XIX, quan la competència de les noves colònies amenaçava l’esdevenidor de la indústria de Berga, ja que el vapor era car i l’electricitat no hi arribà fins el 1915, s’ideà la construcció d’un canal industrial que portés a Berga l’aigua del Llobregat.

Per fi, després de molts entrebancs, les aigües del Llobregat van arribar a Berga el 17 de setembre de 1899. Marcel·lí Buxadé, principal promotor del canal, fou nomenat fill il·lustre de la ciutat de Berga i es donà el seu nom a l’antic carrer de les Canals. El canal industrial pren l’aigua del Llobregat i de la riera de Saldes, al terme de Guardiola de Berguedà. Té una llargada de 20 km, una amplada de 3 m i una fondària d’1,5 m a cel obert i de 2,5 m a les vint-i-set foradades, que en conjunt sumen 5 163 m.

A partir de la fi del segle XIX la indústria tèxtil es va estendre pel Baix Berguedà amb la creació de nombroses colònies. La més important era Cal Rosal, situada a l’aiguabarreig del Demetge i del Llobregat, a cavall dels municipis de Berga, Olvan i Avià.

Les colònies tèxtils del Llobregat van experimentar moments d’eufòria al començament del segle XX, quan s’edificaren les cases grans per als amos i les seves esglésies, i també durant les dues guerres mundials; això féu que les colònies fessin vida a part de les poblacions dintre la demarcació de les quals radicaven. Al final dels anys setanta, tota l’estructura del tèxtil va començar a trontollar, seguint la crisi que caracteritzà en general les comarques veïnes del Ripollès, el Solsonès o el Bages. En xifres, això es reflecteix en el fet que a la meitat dels anys seixanta els treballadors industrials s’acostaven a prop de 10 000 en aquest sector, mentre que el 1986 hi havia 4 359 ocupats. Tot i aquesta davallada, el tèxtil continua essent el principal sector industrial del Berguedà, ja que la seva economia industrial està molt poc diversificada.

Les causes que provocaren la crisi del tèxtil de finals dels anys setanta i principis dels vuitanta foren de dos tipus: unes de caràcter general, com la competència de nous països industrialitzats i la consegüent reducció de la demanda, i unes altres d’àmbit comarcal, resultat de l’allunyament relatiu de centres proveïdors i d’uns costos empresarials més elevats a causa del manteniment de les colònies, el predomini de les empreses grans, la poca diversificació industrial i el fet que les decisions es prenguessin fora de la comarca, ja que la major part de les seus socials eren a Barcelona. Per sortir de la crisi, les indústries tèxtils, impulsades per les diferents administracions, van dur a terme plans de reestructuració industrial i, més endavant, plans de reconversió que van comportar importants reduccions de plantilles i la incorporació de noves tecnologies amb vista a augmentar la competitivitat de les empreses.

Al Berguedà, el tèxtil s’estructura al voltant d’empreses dedicades a les fases de filatura i tissatge. Les dedicades als acabats o a la confecció són més aviat escasses i petites. La dimensió de les empreses sol ser gran, ja que la meitat dels treballadors del tèxtil treballen en fàbriques que superen el centenar de treballadors, encara que hi ha una reducció general de la grandària de les empreses.

La resta de sectors industrials són quantitativament poc importants. El segon sector a destacar és l’alimentari, que està molt relacionat amb el primari. Es tracta de societats de transformació dels productes del camp, fabricants de pinsos o indústries d’elaboració de productes carnis, principalment derivats del porc. El sector del suro i de la fusta és el següent en importància.

Un altre sector destacat és el de la construcció, que es manté o té un lleuger augment gràcies a obres d’infraestructura com per exemple l’Eix del Llobregat.

La localització

Les diferències entre el Baix i l’Alt Berguedà es difuminen força a l’hora de parlar d’indústria. Cal tenir en compte que el Llobregat ha estat l’eix al voltant del qual s’ha desenvolupat la indústria berguedana i que, per tant, els municipis situats a prop d’aquest riu tendeixen a ser els més industrialitzats. De tota manera, sí que hi ha una concentració de les activitats industrials al centre i al sud de la comarca, com ho demostra el fet que els centres de major industrialització es localitzin al Baix Berguedà. El gros d’aquestes activitats es concentra a Berga, Gironella i Puig-reig. Berga és el municipi on el pes industrial és més gran. En totes tres poblacions destaca la primacia del sector tèxtil. La resta de les indústries també s’apleguen seguint el curs del Llobregat. La Pobla de Lillet, Castellar de n’Hug, Cercs o Guardiola de Berguedà són alguns d’aquests municipis. Hi ha una quinzena de municipis, generalment els més perifèrics, on l’activitat industrial és molt escassa o, simplement, no existeix. I on hi ha indústria, sol estar molt relacionada amb el sector primari.

El comerç

El sector terciari té una influència creixent en l’economia del Berguedà. Però, tot i ser una activitat cada vegada més important, encara es concentra en pocs municipis. Els nuclis amb més activitat comercial són els més poblats i els situats en una zona turística. El sector clarament dominant és l’alimentari. Molts dels comerços nascuts al final dels anys noranta s’han instal·lat al voltant de l’Eix del Llobregat, cosa que significa que s’adrecen fonamentalment al turisme de pas que s’endinsa vers el túnel del Cadí.

L’estructura tradicional del comerç al Berguedà es caracteritza per petites botigues de tipus tradicional, a les quals s’han anat superposant les grans superfícies comercials. El sector majorista té un grau d’implantació molt baix a la comarca; destaca l’alimentació, seguida de l’artesania i els mobles.

El gran centre comercial de la comarca és Berga, que té una àrea d’influència que depassa lleugerament l’àmbit comarcal, ja que abasta els pobles del SW del Ripollès i els municipis de la Vall de Lord (Solsonès). Tots aquests municipis en depenen, sigui per compres (diàries o no diàries) o bé per serveis determinats del cap de comarca. Dins del Berguedà hi ha centres d’influència menor que capten les necessitats de compres d’altres poblacions més petites; és el cas de Puig-reig, Gironella, Bagà, Guardiola de Berguedà o la Pobla de Lillet.

Hi ha diversos municipis que celebren fires i mercats. Alguns d’aquests esdeveniments tenen les seves arrels a l’edat mitjana. Fan mercat el dimarts Avià, Vallcebre i Borredà (aquest darrer el primer dimarts de cada mes); el dimecres el fan Bagà, Gironella i Montmajor. El dijous hi ha a mercat a Gósol, Saldes i Casserres, mentre que el dissabte en fan Guardiola de Berguedà, Puig-reig, la Pobla de Lillet i Berga, aquest últim de caràcter fonamentalment comercial (és conegut com el mercat dels botiguers, en contraposició al de Montmajor) i el més important de la comarca. El diumenge es fa un petit mercat a Cal Rosal (colònia dividida entre Avià, Olvan i Berga). Alguns pobles han desenvolupat també mercats especialitzats que tenen lloc només durant una determinada època de l’any. Aquest seria el cas de Guardiola de Berguedà, on els caps de setmana de la tardor se celebra la fira del Bolet, i al Nadal, la fira del Tió.

Quant a les fires, en destaquen sis, dues d’elles a Berga. La primera de l’any és la que se celebra a Gironella pels voltants del 19 de març i que és coneguda com a fira de Sant Josep o Exposició Industrial i Comercial de l’Alt Llobregat. És especialitzada en indústria i serveis. A primers de maig, Berga fa la fira de Maig, dedicada fonamentalment a la indústria, l’automoció, els serveis i el turisme. A la tardor, al setembre, té lloc la fira de Santa Tecla, que és essencialment de caràcter ramader. A principis de novembre hi ha dues fires: a Bagà es fa la fira de Tots Sants, de caràcter agrícola, ramader i comercial, i a Puig-reig la fira de Sant Martí, de caràcter multisectorial. L’última fira de l’any és la de la Puríssima, celebrada a la primeria de desembre a Gironella.

Els serveis i el turisme

Pel que fa a les infraestructures escolars, 17 dels 31 municipis de la comarca disposen de centres d’ensenyament primari i n’hi ha quatre (Bagà, Berga, Gironella i Puig-reig) amb centres d’ensenyament secundari i de batxillerat. A Berga hi ha un centre d’educació especial.

Quant a serveis sanitaris, destaca l’Hospital de Sant Bernabé, a Berga. Entre les entitats de salut privades hom pot esmentar a Puig-reig la Residència Mont Martí i la Residència Puig-reig. Els serveis socials (vellesa, disminuïts) solen concentrar-se, com els mèdics, a Berga.

Berga és cap de partit judicial en una àrea que es correspon gairebé amb els límits comarcals. Només Gósol, d’altra banda pertanyent a la província de Lleida, és inclòs dins del partit judicial de Solsona.

El turisme és una de les activitats que s’estan desenvolupant amb més força amb vista al futur, en els seus diversos vessants (rural, cultural, de ruta, de temporada, de neu, etc.). Tot i que durant els anys vuitanta va experimentar un creixement, el cert és que gran part del turisme existent és de pas, ja que generalment la tendència és continuar pel túnel del Cadí en direcció a la Cerdanya i Andorra, on l’activitat turística està molt més desenvolupada. L’oferta d’acolliment es pot dividir en tres apartats: els establiments hotelers, que majoritàriament es concentren a Berga, els allotjaments no hotelers, o sigui, càmpings, refugis, cases de colònies i residències-cases de pagès, i les residències secundàries.

Al Berguedà hi ha dues estacions d’esquí. La més gran és la de Rasos de Peguera, situada a 127 km de Barcelona, però que és tancada des del 2004. A la part septentrional de la comarca, dins el terme de Bagà, hi ha l’estació d’esquí de Coll de Pal, de propietat municipal, que toca a l’estació de la Molina (Alp, Baixa Cerdanya). El pantà de la Baells també s’ha aprofitat per a atreure turisme mitjançant la promoció dels esports aquàtics.

La cultura i el folklore

Les activitats culturals

A causa de les reduïdes dimensions de molts municipis del Berguedà, hi ha una manca d’equipaments culturals, els quals solen situar-se als nuclis més poblats i, per tant, es distribueixen seguint l’eix del Llobregat. L’equipament cultural més habitual és el casal de cultura o el centre civicosocial, que aplega físicament les entitats locals de cultura, esport o recreatives.

Pel que fa a les entitats culturals, la distribució coincideix amb la dels equipaments; només als municipis més grans hi ha grups més o menys organitzats que porten a terme activitats culturals o recreatives. Destaquen les associacions relacionades amb la música, principalment les corals i els orfeons. El fet que a Berga hi hagi ensenyament de música (l’Escola Municipal de Música i el Centre d’Estudis Musicals del Berguedà l’Espill) ha generat una tradició musical que ha portat a una proliferació d’entitats musicals arreu de la comarca. Hom pot assenyalar-ne diverses: l’Orfeó Berguedà a Berga, la societat coral “L’Aroma” a Gironella, els Cantaires del Cadí a Guardiola de Berguedà, la Coral Santa Maria d’Avià, el Grup Cantaire Sant Bartomeu a Casserres, i la més important de totes, la Polifònica de Puig-reig. Les entitats d’investigació sobre la història i la cultura berguedanes es concentren primordialment a Berga, i n’és un exemple el Centre d’Estudis Berguedans. És important, també, la presència d’un bon nombre d’associacions que es dediquen al teatre. Té molta tradició el teatre la Farsa de Berga, que fou pràcticament dels primers que es formaren. Actualment, a part de Berga, hi ha grups a Avià, Sant Julià de Cerdanyola, la Pobla de Lillet i Bagà, entre d’altres. Cal esmentar, a més, altres agrupacions menys habituals, però que es troben en algun punt del Berguedà, com són ara les fotogràfiques, les pessebristes i les de caràcter clarament folklòric (caramellaires o geganters, sobretot).

La distribució dels equipaments esportius és molt condicionada pel turisme i per la població existent als diversos municipis. La major part redueixen les seves instal·lacions al més bàsic, és a dir, les pistes poliesportives, el camp de futbol i les piscines. Els municipis que a més disposen de pavellons esportius són Bagà, Berga, Casserres, Cercs, Gironella, Puig-reig o Guardiola de Berguedà. Hi ha algunes instal·lacions de tipus molt específic: el camp de tir o el circuit de motocròs, tots dos a Berga, o les estacions d’esquí de Rasos de Peguera (actualment tancada) i Coll de Pal. El pantà de la Baells també s’ha condicionat per a la pràctica de diversos esports com l’esquí nàutic, el piragüisme o el rem.

El caràcter muntanyenc de la comarca i la riquesa paisatgística que se’n deriva han fet que una de les associacions esportives més habituals sigui l’agrupació excursionista. Puig-reig, Berga, Sagàs, Avià, Bagà, Gironella i Guardiola de Berguedà són municipis on s’han desenvolupat associacions de muntanyisme. Altres associacions esportives habituals són les de futbol, les de caçadors i pescadors i les de tennis. També hi ha algunes entitats esportives de caràcter general (Club Esportiu Berga, Unió Esportiva Guardiola), que disposen de seccions diverses. Cal esmentar encara una certa presència del motociclisme i de clubs d’esquí.

Entre els diversos museus que hi ha a la comarca podem destacar els quatre de Berga: el Museu Municipal, el Museu de Ciències Naturals del Berguedà, el Museu del Circ i el Museu de la Patum. Altres museus són el Museu Medieval i del Catarisme de Bagà, el Museu del Transport de Castellar de n’Hug, on també hi ha els museus del Pastor i el museu del ciment de la Fábrica Asland, el Museu de les Mines de Cercs i el Museu de la Colònia Vidal de Puig-reig.

Pel que fa als arxius sobresurten els dos establerts a Berga: l’Arxiu Històric Comarcal del Berguedà i l’Arxiu Municipal, i els també municipals de Bagà, Gòsol i Guardiola.

El folklore

Tot i que al llarg dels anys el despoblament ha fet perdre una bona part de les tradicions i les festes, o bé les ha convertides en actes purament religiosos o en manifestacions festives sense cap tret peculiar, el cert és que al Berguedà es mantenen una bona quantitat de tradicions ancestrals. Els aplecs encara són un punt de reunió per a la gent d’un municipi (sobretot per als que són totalment o en bona part disseminats) o, fins i tot, de la comarca. Hi ha dos santuaris que són centres de devoció popular: el santuari de la Mare de Déu de Queralt, a Berga, i el de Falgars, a la Pobla de Lillet. Al primer, a part dels diversos aplecs que s’hi celebren al llarg de l’any, dues són les festes principals: la festa de Sant Marc, el 25 d’abril, coneguda també com la xocolatada, i la Gala de Queralt, el 8 de setembre, que és l’aplec més multitudinari de la comarca. El diumenge després d’aquesta data se celebra la festa major de l’altre gran santuari, el de Falgars, on també es fan aplecs importants el 25 d’abril i el 15 d’agost. També els municipis veïns hi acudeixen en aplec, com la Nou de Berguedà, que ho fa per l’Ascensió. Altres aplecs dels molts que tenen lloc a la comarca són l’aplec de malalts al santuari de la Mare de Déu de Lurda, a la Nou de Berguedà (darrer diumenge de juliol), el del santuari de la Mare de Déu del Paller de Bagà (8 de setembre) o l’aplec a l’ermita de Sant Just i Sant Pastor a Viver i Serrateix (Dilluns de Pasqua).

Encara que no sigui d’origen religiós, és un aplec multitudinari el que es fa amb motiu de la Diada Nacionalista del Pi de les Tres Branques, a Castellar del Riu, el tercer diumenge de juliol. Aquesta diada s’inicià el 1904, fou suprimida durant l’època franquista i es recuperà el 1980.

Al llarg de l’any se celebren moltes festivitats al Berguedà, ja que no sols hi ha la festa del municipi o del cap de municipi, sinó que també els petits nuclis, els agregats i les colònies fabrils tenen festes pròpies. Al Nadal, hom pot destacar la representació dels Pastorets, que, si bé té lloc a diversos municipis, té el seu màxim exponent a Berga, on segueixen el text de Serafí Pitarra des del començament del segle XX. La Fia Faia és una altra festa tradicional de la Nit de Nadal; abans havia estat molt estesa però actualment només se celebra a Bagà i a Sant Julià de Cerdanyola. La festa consisteix a encendre unes torxes de diversos metres d’alçada formades amb faies, una mena d’herbes. Amb les restes de les faies enceses es fan fogueres al voltant de les quals es balla, se salta, es juga i es canta. Tot plegat esdevé un gran espectacle de foc.

Durant els mesos d’hivern hi ha poques celebracions, i tendeixen a perdre’s en favor de les festivitats d’estiu. Per Pasqua, a part els aplecs, són molt tradicionals les cantades de caramelles. Hi ha una bona quantitat de municipis que en canten: Guardiola de Berguedà, Vilada, Gironella, Vallcebre, Berga, la Pobla de Lillet, etc. Una festa que alguns municipis tenen com a tradicional després de Pasqua i que se sol celebrar generalment el diumenge després d’aquesta data és l’ouada (Casserres, Avià, Gironella, Serrateix) o truitada (Guardiola de Berguedà, Vilada), àpat col·lectiu a base d’ous.

Entre les festes de primavera és tradicional celebrar la de Sant Isidre (el 15 de maig), sobretot a gran part dels municipis de l’Alt Berguedà (Gisclareny, la Pobla de Lillet o la Nou de Berguedà). Però la festa grossa de la primavera a la comarca és la de Corpus, representada principalment en la tradicional Patum de Berga, que s’explica extensament en l’article dedicat a aquesta ciutat. La Patum de Berga consisteix en una representació popular sacrohistòrica, per mitjà d’uns personatges mítics i simbòlics que dansen al so pregon d’un tabal, acompanyats d’una música enardidora, un gran esclat de coets i una intensa participació del poble.

Pel juny, la festa de Sant Joan té tradició en diversos municipis (Avià, Castellar de n’Hug, Vilada), mentre que, pel juliol, la festa més tradicional és la dels Elois de Berga, l’antiga festa dels traginers i dels animals, encara que actualment la celebració original hagi anat variant fins al punt que el centre de la festa és un casament típic de l’Alt Berguedà, que se li va afegir posteriorment.

Els mesos d’estiu i de tardor concentren la major part de les festes majors del Berguedà i també molts aplecs, aprofitant el bon temps. Dos sants són els que tenen devoció principal en aquestes dates: sant Martí, l’11 de novembre (Capolat, Gisclareny, la Nou de Berguedà), i santa Bàrbara, el 4 de desembre (Vallcebre i Cercs).

Cal esmentar també una altra mena d’activitats, com els cicles de teatre de Berga i el Concurs Internacional de Gossos d’Atura de Castellar de n’Hug.

Al Berguedà han perdurat, al llarg dels segles, diversos balls que avui es dansen en ocasió de les festes majors. La major part s’han conservat a l’Alt Berguedà. En aquest sector, però a la banda més septentrional i confrontant amb la Cerdanya, es dansa el ball cerdà (Bagà i Castellar de n’Hug), que té un origen religiós i presenta un caire cerimoniós. Es comença ballant de manera lenta (ritme ternari), accelera a mig ball (binari) i acaba en galop. A Gósol és típic el ball de les coces, que es dansa principalment per la festa major i que consta de tres parts: el contrapàs, les coces i la corranda. A la Pobla de Lillet es pot destacar la dansa de Falgars, que se sol ballar en les festes del santuari de Falgars, sobretot el Dilluns de Pasqua. Es caracteritza perquè permet incorporar-se a la dansa, de manera progressiva, a tots els assistents a la festa. A Borredà, i amb motiu de la festa major, es fan tres balls: ball del racó, ball de la corranda i ball de Rams o Pabordesses. Altres balls són el ball de cascavells de Montmajor, el ball de la morratxa a Gironella, el qual sembla que vol reproduir antics mals usos feudals, o el ball de la coca, a Espinalbet (Castellar del Riu).

La història

La prehistòria i l’antiguitat

Petites troballes de sílex i destrals de pedra fetes tant a l’Alt Berguedà (valls de Brocà i de Lillet) com al Baix Berguedà (Casserres, Capolat, Sagàs, etc.) permeten de suposar que el Berguedà es trobava habitat almenys des de l’època neolítica, però és a l’època dels pastors constructors de megàlits que se sap que tota la comarca era força poblada, i sembla que hi havia una unitat ètnica i cultural amb el Solsonès i una bona part del Bages. Aquest grup perdurà per aquestes contrades fins a l’edat del bronze, segons les riques troballes de Joan Serra i Vilaró guardades al Museu Diocesà de Solsona.

Petits testimonis i fins la mateixa toponímia permeten de constatar, al final del bronze i principi del ferro, l’entrada d’influències centreeuropees que es materialitzen en la cultura dels camps d’urnes, les quals a poc a poc i sota la influència dels pobles colonitzadors de la Mediterrània oriental es van transformant fins a formar la cultura ibèrica. En aquest període, segons els testimonis de Polibi i de Tit Livi, hi havia a l’alt Llobregat una tribu ibèrica, els bergistans o bergistani, que foren reduïts per Anníbal en la seva expedició a Itàlia del 218 aC. Sotmesos poc després a Roma, els bergistans es rebel·laren de nou amb altres pobles ibèrics el 195 aC, però foren dominats pel cònsol Cató. Amb motiu d’una nova revolta, sempre seguint Tit Livi, els bergistans foren sotmesos a l’esclavatge i ocupats els seus set castells o fortaleses, el més important dels quals era el castrum Bergium, que cal suposar que és l’antecessor de l’actual ciutat de Berga. Segons el mateix autor, els bergistans es resistiren al castell Vergium i Bergium, que se situa sobre la via romana d’Empúries a Lleida i amb una sortida vers la mar, Llobregat avall.

La medievalització

La creació de les seus diocesanes d’Osona i d’Urgell al pas del segle V al VI indica clarament que les doctrines i els costums cristians es devien infiltrar pel mateix temps en aquest territori, més o menys normalitzat, i en el qual hi ha indicis d’haver-se alçat alguns temples en època anterior a la invasió o la desorganització del país pels àrabs. La poca densitat de població i la manca d’un municipi romà ben organitzat van fer que de bon principi aquest territori s’adscrivís a la diòcesi urgellenca.

El testimoni més primitiu de la cristianització és la petita esglesiola funerària o martyrium trobada a Sorba, que hom ha datat als segles VI i VII. També són testimonis primitius la tomba que hi havia a l’entrada de Sant Vicenç d’Obiols, amb una moneda d’or del rei visigòtic Ègica (687-702), i potser la nau central de l’església de Pedret, per bé que els dos edificis d’Obiols i Pedret, tot i ser els més antics de la comarca, foren totalment transformats al segle X. És probable que hi hagués altres llocs de culte cristià del segle VI endavant.

Es desconeix el ressò de l’ocupació àrab a la comarca. També en el pla de les suposicions es pot creure que les autoritats o els compromesos amb el règim visigòtic fugiren a l’altra banda dels Pirineus, mentre que la gent senzilla continuà a les seves terres i valls amb la vida de sempre, pagant només els seus tributs als nous amos.

La història comença a precisar-se els darrers anys del segle VIII, poc després del 789, quan l’Alt Urgell i la Cerdanya passaren al domini franc i s’organitzaren els primers comtats pirinencs. Aquesta decisió fou causa d’una represàlia d’Abd-al-Malik, que el 793, després de fracassar en el seu intent d’ocupar terres de l’altra banda dels Pirineus, reculà per la Cerdanya i la va devastar. Cinc anys més tard, Carlemany urgí el seu fill Lluís el Piadós, rei d’Aquitània, a reorganitzar de nou la marca pirinenca i a ampliar-la, i aquest cedí els mitjans al comte Borrell, el qual, amb una àmplia ofensiva duta a terme el 798, va deixar com a punts forts de la nova frontera entre musulmans i cristians els castells de Cardona, Casserres de Berguedà i Osona, secundats per altres castells i places fortes del Berguedà i d’Osona.

Aquesta zona trobà la seva definitiva organització a partir de l’obra repobladora iniciada pel comte Guifre el Pelós, després del 870, partint de la Cerdanya, que incloïa una bona part de l’Alt Berguedà, i del comtat d’Urgell pel que afectava la Vall de Lord, i poc després (878) continuada amb Osona a partir del Ripollès. A la fi del segle IX tot el Berguedà era inclòs dintre els territoris recuperats i organitzats que tenien una frontera que anava de Solsona a Cardona i d’aquí a les serres de Castelltallat, Castellfollit i Montserrat.

Per això, dels darrers anys del segle IX al final de la primera dècada del segle següent s’observa al Baix Berguedà i, en menor escala, al sector lluçanès d’Osona una febre constructora d’esglésies i d’estructuració de parròquies que indica que el país s’anava poblant i organitzant rapidíssimament. Aquesta reorganització començà per la consagració que féu el bisbe Ingobert d’Urgell de Santa Maria de Merlès el 893 i continuà amb tot el seguit de consagracions fetes pel bisbe Nantigís del 899 al 912 a la Quar, Olvan, Sant Salvador de Mata i Corbera el 899 i 900, a Roset, Sagàs i Biure el 903, a Sant Jaume de Frontanyà el 905, a Avià, Sant Pau de Casserres i Puig-reig el 907 i finalment a Sant Pere de Graudescales, al Solsonès, el 912. Per la banda d’Osona s’organitzava pel mateix temps Lluçà, Olost i Oristà.

En cada una d’aquestes actes de consagració s’esmenten viles rurals, propietaris i dotadors que indiquen que el país estava ben organitzat i repartit. Entre els dotadors apareix de tant en tant algun vir illustris, que devia ser el qui tenia la direcció del territori local, i al llarg del segle X ja surten un vescomte i alguns vicaris o senyors de castells, com Guifre, vicari de la Portella, cosa que demostra que l’antic pagus berguedà s’havia organitzat plenament com a comtat amb jerarquia senyorial pròpia. En algunes de les actes de consagració abans esmentades es parla de l’obra personal de Guifre el Pelós en la restauració del país, com és el cas de la de Sant Pau de Casserres (907) o de la d’Avià (907), on es diu que havia estat construïda pel comte Guifre el Pelós i els seus acompanyants (sequacibus), però que fou el seu fill Miró qui la féu consagrar.

Miró el Jove, que succeí al seu pare Guifre en el govern del Berguedà, es preocupà de fer nous establiments de terres i de la creació de noves parròquies, i ell mateix aprisià béns a Montdarn, a les Esglésies i a Sant Cugat del Racó, els quals, com altres béns donats directament per Guifre, passaren als monestirs de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses. Ripoll tingué al Berguedà importants béns a Obiols, Gargallà, Sorba, Castelladral, la Nou, Borredà, Gréixer i altres indrets que més tard formaren la pabordia de Berga, del monestir de Ripoll, i Sant Joan de les Abadesses tingué la parròquia de Sant Joan de Montdarn, que l’abadessa Emma féu consagrar el 922. Unes poques generacions més tard alguns monestirs del Berguedà, com Sant Llorenç prop Bagà, que comença a citar-se pels volts del 900, Serrateix, estructurat el 977, i Sant Pere de la Portella, fundat pel senyor vicari del lloc el 997, foren els que atragueren les donacions dels comtes i dels particulars, i es crearen notables patrimonis dintre el comtat de Berga.

L’edat mitjana

Es pot dir que a la fi del segle X l’obra de repoblament i de reestructuració del Berguedà estava totalment enllestida. La terra era rompuda i repartida, i les parròquies eren totes en funcionament. Aquestes s’englobaven dintre demarcacions més àmplies, els termes dels castells, que sovint incloïen petits castells o demarcacions primiceres establertes al moment de l’ocupació del país, i s’hagueren de plegar a l’autoritat dels comtes i vescomtes, ben afermada al país en acabar la desena centúria.

Per aquestes dates s’encunyà l’expressió comtat de Berga, que substituí l’antiga de pagus o territorius Berguitanense, i començà a fer-se corrent a partir del 950. Això indica que els comtes de Cerdanya, als quals tradicionalment estigué sotmès el territori del Berguedà, començaren a considerar aquest país com una unitat territorial i administrativa. De fet, això devia començar al principi del segle X, ja que el 905 actuava aquí el vescomte Branduí, però la rutina i la tradició no feren utilitzar l’expressió de comtat de Berga fins avançat el segle.

Sembla que fou en temps del comte Oliba Cabreta (965-988), el qual molt sovint actuà al Berguedà afavorint monestirs o reprimint la subversió dels vicaris dels castells de Viver i d’Estela, que es potencià la formació del Berguedà com a comtat autònom i fins amb moneda pròpia, els solidi bergitani, esmentats des dels anys 990 i 997. Per això fou necessari desvincular del comtat de Cerdanya tota la vall de Lillet, Brocà, Bagà i el sector de Gósol i Saldes, que fins aquell moment es consideraven d’aquest comtat. En l’acta de consagració de l’església del monestir de Sant Llorenç prop Bagà del 983 ja es diu que és situada a la vall de Brocà in comitatu Bargitanense. Aquest comtat tingué com a primer comte titular propi, entre el 988 i el 1003, Oliba, fill d’Oliba Cabreta, que és el famós futur abat i bisbe Oliba, el qual el 1003 renuncià al comtat per a entrar de monjo a Ripoll. El 1003 el comtat de Berga retornà a la casa matriu de Cerdanya i ja no se’n mogué llevat del període comprès entre el 1035 i el 1050, que estigué en possessió de Bernat, fill de Guifre II de Cerdanya, el fundador de Sant Martí del Canigó, i, per un breu període, del seu germà Berenguer, que després fou bisbe de Girona. El 1050 retornà a la línia directa dels comtes de Cerdanya i, com el comtat cerdà, el 1117 s’uní al casal de Barcelona, del qual no se separà mai més.

Malgrat la manca de comtes propis, el Berguedà tingué una entitat històrica de comtat plena, molt més que el veí comtat de Manresa, que mai no tingué altra expressió que la purament de menció geogràfica. Al comtat de Berga hi hagué una família vescomtal, que era la representant directa del comte, i una marca o frontera pròpia, la marca de Berga, que formà una curiosa llenca territorial o apèndix estret que anava de sobre Cardona a Castellfollit de Riubregós, Pujalt, les Oluges i Altet, en plena Segarra. En la seva part sud, el comtat de Berga comprenia un sector del que ara és comarca de Bages, els termes de Navars amb Castelladral i el Mujal i el sector de Salo i Coaner, ara del municipi de Sant Mateu de Bages. Dit d’una altra manera, tot el que era del bisbat de Solsona fins el 1957, o sigui abans d’agregar-se-li Súria i Balsareny. Aquest criteri de divisió religiosa serveix encara per al sector que termeneja amb Osona i el Ripollès, amb l’única excepció de Borredà, que és del Berguedà, però que després del 1850 s’uní a la diòcesi de Vic.

L’autoritat comtal era representada al Berguedà per vescomtes. El primer vescomte conegut és Branduí, que actuava el 905; a mitjan segle X actuà un nou vescomte de nom Onofred. Des del principi del segle XI es perfilà, amb els vescomtes Bardina i Adelaida (1003-27), una línia successòria en el càrrec vescomtal que tingué, almenys, quatre generacions. Succeí a Bardina el seu fill Dalmau I (1018-67), casat amb Arsenda i pares d’una gran fillada, entre els quals hi ha el vescomte Bernat Dalmau (1067-90), casat amb Letgarda, i tres fills més: Hug Dalmau, Guillem Dalmau i Berenguer Dalmau, que s’establiren en terres de Cervera, d’on esdevingueren senyors importants. Hug Dalmau es cognominà en endavant de Cervera i fou el tronc de la futura branca vescomtal de Bas, a la Garrotxa. Amb el vescomte Dalmau II Bernat (1086-1113), fill de Bernat Dalmau, s’acabà la línia successòria de Bardina. Cap al 1130 és vescomte un Guillem I, fill de Guisla, però de pare i ascendència desconeguda per a nosaltres, que inicià la segona dinastia dels vescomtes de Berga, una dinastia molt curta que acabà amb la venda que el seu nét Ramon de Berguedà féu el 1199 del vescomtat al rei Pere I de Catalunya-Aragó.

El personatge més important de tota la dinastia vescomtal i de tot el Berguedà d’aquest temps és el vescomte i trobador Guillem de Berguedà, documentat entre el 1138 i el 1196. És un personatge notable per la seva producció literària i també per la seva vida interessant, al marge de la vàlua com a trobador. Fins el 1183 no va heretar del seu pare, dit també Guillem de Berguedà, el vescomtat i els quantiosos béns familiars que incloïen els castells de Puig-reig, de Casserres, de Madrona o castell Berguedà, de Montmajor, i d’Espinalbet i els llocs de Fonollet i de Castellar del Riu i importants alous i masies a l’Alt i el Baix Berguedà. Seguint Martí de Riquer, el seu biògraf, podem sintetitzar així la seva vida. Entre els anys 1170 i 1175 va escriure violents sirventesos contra Pere de Berga, senyor d’importants béns a Berga. Cal no confondre ni relacionar aquest llinatge dels Berga amb el vescomtal, sinó que donà lloc a l’establiment i la senyoria d’una bona part de Berga per la família cerdana dels Saga, que s’establí aquí pels volts del 1180 pel casament d’Arnau de Saga amb Sibil·la, filla de l’anterior Pere de Berga. Aquest Pere de Berga, que visqué i actuà entre els anys 1166 i 1188, era feudatari del rei pel castell o fortalesa de Berga (diferent del castell de Madrona o castell Berguedà) i pels castells de Fígols, Peguera, Vallmanya i el de Blancafort, que ell o el seu pare havien construït el 1166, amb l’autorització del rei Alfons I, dins els termes del castell de Peguera. El trobador Guillem de Berguedà també va escriure sirventesos carregats de virulència contra el seu bisbe, Arnau de Preixens, i contra Ponç de Mataplana, a qui més tard havia de plorar, arran de la seva mort, i amb qui estava lligat per pactes feudals.

La història d’aquest vescomte i trobador no pot ésser més trobadoresca. El 3 de març de 1175 va assassinar a traïció el vescomte Ramon Folc III de Cardona, i per deslliurar-se de la venjança de la gran família dels Cardona va refugiar-se en cases de parents i amics, que es veien obligats a allunyar-lo perquè abusava de llurs mullers, filles i germanes: sembla que en penitència d’aquest fet anà en pelegrinatge a Santiago de Compostel·la. El 1183 heretà el vescomtat i els béns paterns, i tot seguit entrà en conflicte amb el rei Alfons, raó per la qual escriví sirventesos violents contra el monarca i sojornà prop del trobador Bertran de Born. Aviat es reconcilià amb el rei, però tornà a enemistar-s’hi vers el 1189 i visità la cort d’Alfons VIII de Castella, enemic del rei de Catalunya-Aragó. Participà en les lluites dels Castellbò i Cabrera, contra el rei, el bisbe i el comte d’Urgell, i es relacionà amb personatges protectors dels càtars i amb tots els marginats i rebels del seu temps. Morí ferit mortalment, en una brega, per un soldat de peu. Hom situa la seva mort el 1196; almenys des d’aquest any actuà com a vescomte i hereu del patrimoni el seu germà Berenguer, que només li sobrevisqué tres anys.

El 1199 Ramon de Berguedà, que creiem fill de Berenguer, atès que el trobador no deixà descendència, vengué el vescomtat al rei, que havia esdevingut també comte de Berga des que el 1117 el comte Ramon Berenguer III del casal de Barcelona heretà els comtats de Cerdanya i de Berguedà a la mort del comte cerdà Bernat Guillem.

Aquesta data del 1199 marca la fi de l’estructura de l’antic comtat de Berga. El rei creà al Berguedà un veguer perquè el representés a tots els efectes de justícia i manteniment de la pau i treva. Així nasqué la vegueria de Berga i Berguedà, que a partir del segle XIV es transformà en sotsvegueria de Berga, regida pels mateixos veguers que el Bages i sovint que Osona, els quals tenien a Berga un sotsveguer que els representava.

Entre els segles XI i XIII tot el territori del Berguedà anà apareixent dividit en termes jurisdiccionals i en parròquies: els uns i les altres havien de ser la base de la divisió administrativa dels municipis actuals, sovint amb estranys enclavaments o apèndixs que corresponen a antigues parròquies o quadres autònomes.

Al principi del segle XII hi havia al Berguedà 21 castells termenats, sense comptar algunes quadres o termes notables com la Nou, Malanyeu, Obiols, Borredà, Rotgers i Sant Cugat Salou, que pertanyien al monestir de Ripoll; Montdarn, que era de Sant Joan de les Abadesses; Serrateix, que era del seu abat; Cerdanyola i Guardiola, que eren de l’abat de Sant Llorenç; la Vedella, que era de l’abat de Sant Serni de Tavèrnoles; Frontanyà, del prior de Sant Jaume de Frontanyà, etc.

Originàriament aquests termes estigueren en mans de diferents senyors o vicaris comtals, però molts d’ells acabaren agrupant-se en grans lots que formaren les importants baronies de Pinós, de Mataplana i de la Portella, totes tres unificades avançat el segle XIV sota el domini dels Pinós de Bagà, els senyors més importants de la comarca. També es féu un lot notable de la família Peguera amb els termes de Peguera, Fumanya, Vallcebre, Cercs i el castell de l’Espunyola. Aquesta família, originada d’uns senzills castlans, acabà posseint extensos dominis al Bages i al Lluçanès. Pertanyien a petits barons Viver, Montmajor o Fígols. Per la seva banda, Puig-reig passà de la família vescomtal al gran orde dels hospitalers de Sant Joan.

El domini reial s’estenia sobre la vila de Berga (344 focs el 1380) i sobre els petits termes de Fraumir (a Gósol), Avià o Torroella. A part, el rei tenia alguns focs reials en diferents indrets. És important de veure com es va formar el gran domini dels Pinós, o les baronies de Pinós i Mataplana.

La baronia de Pinós, anomenada així des del segle XIII, és el lot de dominis que van reunir els Pinós, un llinatge ben documentat des de mitjan segle XI amb Mir Riculf (1068) i Bernat (1063), fills de Riculf i Adelaida, que hom creu emparentats amb la casa comtal de Cerdanya. Des de mitjan segle XI tenien, per infeudament, els termes de Balsareny, Gaià i Pinós, a la frontera entre el Berguedà i el Bages, i poc després posseïen també els termes de Pinós i Vallmanya al Solsonès, cosa que fa que no se sàpiga del cert si aquest cognom l’adquiriren d’un o altre domini anomenat Pinós. Aquesta família es va establir a les valls del Bastareny amb la seva capital a Bagà i es féu un domini que anava de la serra de Cadí a la riera de Malanyeu i de Gavarrós, a l’alta vall de Lillet, a la serra del Verd i Pedraforca. Incloïa els termes de Gósol, Feners, Saldes i l’Espà i els de Gréixer, Gisclareny, Vilella, Brocà i Bagà, sense oblidar els de Vilanova de Banat, Quer Foradat i Ansovell, a l’altra banda del Cadí, i els de Pinós i Vallmanya, al Solsonès.

La baronia de Mataplana, estudiada en el Ripollès, l’havien creat els senyors del castell de Mataplana, a Gombrèn, a l’antic terme de Mogrony, i estenia els seus dominis pel Ripollès i pel Berguedà. Al Ripollès tenia els termes de Mogrony i Gombrèn, Aranyonet i de Puigbò, als quals es va afegir a mitjan segle XII tota la vall de Toses pel casament de Blanca de Mataplana amb Galceran d’Urtx. Al Berguedà els barons de Mataplana tenien els llocs de Castellar de n’Hug, la vall de Lillet, amb les parròquies de Brocà i Saus, Sant Vicenç de Rus i Maians, Santa Cecília de Riutort, Sant Jaume de Frontanyà i Palomera.

Ambdues baronies o almenys una bona part es van fusionar el 1373 quan el comte Jaume Roger de Pallars va vendre al baró Pere Galceran de Pinós tota la baronia de Mataplana. Tres anys més tard, però, el baró de Pinós va revendre a l’abat de Sant Joan de les Abadesses els llocs i les parròquies de Mogrony, Gombrèn i Aranyonet, i així només s’integrà a les baronies fusionades de Pinós i Mataplana el sector berguedà de l’antiga baronia i la vall de Toses.

Poc abans d’aquesta unió de les dues grans baronies, Pere Galceran de Pinós, el 1369, havia comprat a Andreu de Fenollet, vescomte de Canet i d’Illa, les baronies de la Portella o de Saportella i de Lluçà. El sector de la baronia de Lluçà fou comprat el 1376 pel cavaller Ramon de Peguera; en canvi, la baronia de la Portella, que comprenia els llocs de la Portella, Sagàs, Biure, Valloriola, Santa Maria de Merlès, la Quar, la jurisdicció de Borredà, Palmerola, Guardiolans i Vilada, va integrar-se en les de Pinós i Mataplana.

D’aquesta manera, els barons de Pinós i Mataplana esdevingueren des dels plets del 1375 els senyors més poderosos de la comarca amb uns 457 focs o famílies, en un temps que tot el Berguedà (amb la ciutat de Berga, que en tenia 344) no passava dels 1 300 focs.

Un indici de la intensitat de poblament que va experimentar el Berguedà entre el segle XI i el XIII és el fet que encara avui quedin a la comarca 112 esglésies romàniques, que al seu temps devien ser moltes més, ja que algunes s’han renovat i d’altres s’han perdut.

En aquest territori es va crear al llarg del segle XIII el deganat de Berga, que confinava per llevant amb la diòcesi de Vic i per ponent amb el gran deganat de la Vall de Lord.

Al principi del segle XIV, en concret entre el 1312 i el 1315, el deganat de Berga comprenia 76 parròquies, algunes de les quals són avui sufragànies o simples esglésies, sovint en ruïnes.

En crear-se el bisbat de Solsona, que durà del 1590 al 1623 per la resistència de les diòcesis d’Urgell i de Vic a perdre una bona part dels seus antics territoris, tot l’antic deganat de Berga, amb les parròquies del sud de la comarca que ara es consideren del Bages, i tot el deganat de la Vall de Lord passaren a formar part del nou bisbat de Solsona, que inclogué 114 parròquies del bisbat d’Urgell. Només alguns segles més tard perdé Aranyonet, Borredà i Palmerola, que s’han unit a la diòcesi de Vic. També pertany a Vic, des de sempre, més de la meitat del municipi de Santa Maria de Merlès, o sigui tot el sector de Sant Martí de Merlès, i de Sant Pau de Pinós, tradicionalment vinculats al Lluçanès, i el sector de Pedrós i Terradelles, unit de sempre al Bages.

Dintre la diòcesi de Solsona, la ciutat de Berga continuà com a cap d’un deganat fins a la creació dels arxiprestats al segle XIX. Són caps d’arxiprestat Berga, Bagà —la Pobla de Lillet, Gironella i Puig-reig; també ho és Navars, bé que és de la comarca de Bages, i Gósol pertany al bisbat de la Seu d’Urgell però és servit des del de Solsona.

La vegueria de Berga, estructurada al principi del segle XIII, quedà reduïda a una sotsvegueria a partir del segle XIV i, de fet, des del segle XV fins a la seva extinció, el 1716, sempre fou regida per un sotsveguer que tenia cúria pròpia a Berga.

Durant els segles de la baixa edat mitjana i el principi de l’edat moderna foren pocs els fets notables que s’escaigueren per aquesta comarca. El gran flagell de la Pesta Negra (1348), seguit per l’èxode rural vers indrets de millor benestança, fou causa d’un fort despoblament, que s’accentuà al llarg del XV. Aquesta manca de desvetllament demogràfic va al compàs de l’atonia de fets importants. El 1381 el rei Joan I empenyorà la vila de Berga i el territori berguedà per pagar el dot de la seva filla Joana, casada amb el comte Mateu de Foix, però la vila de Berga féu un donatiu de 5 350 florins al rei i aquest recuperà el domini sobre Berga i altres indrets reials del Berguedà; el 1393 el rei es comprometé que no alienaria mai més la vila de Berga, ni tan sols la cediria a fills seus. Es diu que per a celebrar aquest fet i promesa reials hi hagué grans festes a Berga, de les quals ha derivat la festa de la Patum.

Durant la guerra civil contra Joan II, la vila de Berga fou escenari de fets bèl·lics, ja que per mantenir-se fidel a la causa de la terra o a la generalitat fou assaltada per les tropes de Joan II, que el 14 de novembre de 1468 s’apoderaren de la vila, i tres dies després, del castell. L’exèrcit de la terra, ajudat per tropes franceses, recuperà la vila i el castell el 20 d’abril de 1471, però consta per testimonis de l’època que la vila fou saquejada i destruïda.

Fets semblants es produïren en diferents punts de la comarca, però a les terres de les baronies de Pinós i Mataplana la guerra tingué un signe especial, atès que el seu senyor, el vescomte Galceran de Pinós, era capità de les tropes del rei Joan II, i els seus súbdits, especialment els de Bagà, Gironella i la Pobla de Lillet, es rebel·laren contra el seu senyor i seguiren la causa de la terra. Bagà fou conquerida pel conestable Pere de Portugal el 1466, de nou fou recuperada pel senyor de Pinós, vescomte d’Illa i de Canet, el 1467, i encara va tornar a passar a mans dels addictes a la generalitat, i el seu senyor no la recuperà fins el 1471. En acabar-se la guerra, el baró de Pinós i a la vegada vescomte de Canet i d’Illa, en premi als seus serveis, fou nomenat governador dels castells de Berga i Guardiola pel rei.

L’edat moderna

Entre el 1570 i el 1580 els hugonots feren moltes incursions per la Cerdanya i l’Alt Urgell, des d’on es refugiaven a l’altra banda dels Pirineus en ésser perseguits per un exèrcit regular.

Cap a la fi de segle hi hagué nous brots epidèmics que no tingueren gaires conseqüències gràcies al rigor amb què les autoritats dels pobles feien complir les normes d’aïllament i quarantena: en tenim un exemple en les severes disposicions preses per la vila de Bagà davant les notícies de pesta, l’estiu del 1589, tallant el camí per tal que els vianants passessin lluny del poble, sotmetent a una estricta quarantena (de trenta dies) els naturals del poble que hi tornaven i rebutjant els qui no en fossin naturals.

Durant aquests darrers anys del segle XVI i els primers del segle XVII, arribà al seu auge el bandolerisme. El setge d’Arsèguel (Alt Urgell), el 1592, mobilitzà el sometent i alterà una colla de dies la vida dels pobles de l’Alt Berguedà, pròxims a l’escenari dels fets. Els bandolers no solament atacaven els viatgers, els masos i fins i tot els pobles, sinó que robaven les esglésies (a Bagà, per exemple, el 1596 robaren les esglésies de Sant Sebastià i Santa Magdalena de la Faia). Des del punt de vista popular, bandolers i hugonots eren pràcticament el mateix, i les disposicions preses per les autoritats de les viles acostumen a citar-los conjuntament. Els darrers anys del segle XVI, la guerra contra França enverinà encara més aquests conflictes, especialment a l’Alt Berguedà, bastant proper a la frontera. El bandolerisme prengué un nou impuls amb les activitats de la colla de Perot Rocaguinarda, al primer decenni del segle XVII, i que tan aviat afectaven el Berguedà com les comarques veïnes del N del Principat.

D’ençà del 1621 les noves empreses bèl·liques dels Àustria alteraren la tranquil·litat de la zona fronterera, especialment després del 1635, quan esclatà novament la guerra contra França, que culminà amb la guerra dels Segadors (1640). Caiguda Barcelona, Joan d’Àustria prengué possessió de Berga al setembre del 1653, però la guerra continuà i el contraatac francès de l’any següent féu caure Berga i l’Alt Berguedà en el seu poder altre cop, encara que el 1655 en foren definitivament expulsats per les tropes que comandava Josep Galceran de Pinós. En aquestes lluites restà molt malmesa l’antiga església parroquial de la ciutat, que era situada al castell.

Durant la guerra de Successió, Berga i part del Berguedà sofriren considerables alteracions, i el 1713, en retirar-se els exèrcits aliats, passaren al bàndol filipista. L’exèrcit filipista anà ocupant gradualment els restants pobles del Berguedà durant l’hivern del 1713-14. A la fi del gener ja havien entrat a Gironella i Sallent, i amenaçaven Bagà, que no trigaren a prendre. Les autoritats barcelonines tractaren de recuperar el control del Berguedà i enviaren una expedició d’uns 2 000 homes, que el 6 d’agost de 1714 atacaren un cos d’exèrcit filipista, però hagueren de retirar-se amb més de 400 baixes.

Durant les lluites que suscità novament al Principat l’esperança d’enderrocar el decret de Nova Planta, el Berguedà es veié afectat per diverses accions del guerriller Carrasclet.

La resta del segle XVIII fou una etapa de relativa tranquil·litat política, sota el ferreny control de la monarquia borbònica. Al llarg d’aquesta etapa continuà la recuperació econòmica que ja s’havia insinuat a la fi del segle XVII. Fou l’època del desenvolupament d’una certa activitat tèxtil que s’anà incrementant en el curs del segle, acompanyada d’un desvetllament demogràfic. Si primer la indústria de la llana hi tenia el predomini, d’ençà de mitjan segle començà a predominar la del cotó, que assolí notables progressos tècnics gràcies a la invenció d’una màquina de filar creada pel berguedà Ramon Farguell i Montorcí cap al 1790, i anomenada berguedana o maixerina (perquè Ramon Farguell tenia per malnom el Maixerí). Aquesta màquina s’assemblava bastant a la creada per l’anglès Hargreaves l’any 1764; a Catalunya tingué una gran difusió i s’emprà fins pels volts de l’any 1870.

La fi del segle coincidí amb les primeres alteracions polítiques i militars que preludiaven el gran trasbals de la guerra del Francès. Primerament fou la Guerra Gran, que no arribà a afectar directament la comarca, però hi foren mobilitzats els sometents de les diferents poblacions, coordinats pel general de brigada Mateo Enríquez (maig del 1794).

Els segles XIX i XX

El segle XIX s’inicià amb una crisi econòmica causada per les guerres estrangeres (amb Anglaterra), que perjudicà la indústria tèxtil. En esclatar la guerra del Francès, el Berguedà restà fora de l’abast de les tropes franceses del Principat i contribuí a la lluita contra l’invasor. El deteriorament progressiu de les tropes a mesura que els francesos anaren conquerint les ciutats més importants de Catalunya dugué la Junta Superior de Govern del Principat, formada el 1808, a refugiar-se successivament a Solsona, Berga i Vic.

L’estada de la Junta a Berga tingué lloc a l’estiu de l’any 1811 i coincidí amb un dels moments més descoratjadors de la guerra del Francès. L’1 de juliol de 1811 les autoritats de Catalunya van resoldre d’abandonar la lluita al Principat, i el general Luis de Lacy féu desmantellar les fortificacions de Berga. Però després, pel mes d’agost, reorganitzà les tropes i féu una lleva, amb mesures rigorosíssimes contra els qui no es presentessin o desertessin. Berga formà part d’una cadena de punts fortificats i ben defensats que Lacy, convertit en capità general de Catalunya, organitzà per tal d’evitar la desfeta total, i com a centre d’operacions, sovint arriscades, com la de l’atac a Igualada o la del litoral, coordinada amb l’ocupació anglesa de les illes Medes. D’altra banda, la seva presència amenaçava constantment les comunicacions dels francesos amb França. Abans d’acabar l’any, la situació de les tropes era més favorable i Lacy traslladà el seu quarter general a Vic, on també s’establí la Junta Superior del Principat.

Fou durant els sis anys d’aquesta llarga guerra (1808-14) que es gestà el trasbals ideològic i polític que afectà la major part de la Catalunya Vella durant tota la resta del segle XIX com a mínim: el Berguedà quedà inclòs en aquesta part del Principat que maldà per restablir un absolutisme i un antic règim considerats com a garantia de fidelitat a la religió catòlica, tan arrelada en aquesta zona del país, i també com una manera de defensar la catalanitat amenaçada pel centralisme i la castellanització que comportava el sistema liberal sorgit de les corts de Cadis. Aquests pressupòsits ideològics pesaren ja en l’aferrissada resistència oferta a la invasió napoleònica, i molts dels capitostos que aleshores lluitaren en defensa de Catalunya prengueren novament les armes, els anys següents, en defensa de l’absolutisme, la Inquisició i l’Església; aquest fou el cas, per exemple, de Josep Bosoms, dit Jep dels Estanys, nascut a Vallcebre, que havia lluitat a les ordres de Lacy en la guerra del Francès; pel que sembla, tendí a actuar com a bandoler i Lacy l’havia condemnat a galeres. Reaparegué el 1822 com a defensor de la fe i actuà en accions armades contra el règim liberal en els darrers i agitats temps del Trienni Constitucional. Pel maig d’aquest any 1822 Berga sofrí l’assalt d’unes partides absolutistes comandades pel vicari de Sant Llorenç de Morunys, mossèn Ramon Traver, en les quals també hi havia frares i l’esmentat Jep dels Estanys. També actuaren aquestes partides a la Pobla de Lillet, però fracassaren en el seu intent d’apoderar-se de Sallent.

Amb l’entrada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís s’esfondrà el règim liberal (tardor del 1823), però ben aviat els absolutistes consideraren que el càstig dels liberals havia estat molt moderat i sorgiren partides d’ultrareialistes que començaren a conspirar contra el mateix govern absolutista de Ferran VII: aquesta actitud cristal·litzà a Catalunya en l’anomenada guerra dels Malcontents. Aquesta revolta ha estat explicada en part per la situació insatisfactòria de molts oficials de l’exèrcit que s’havien significat durant el Trienni Liberal a favor de l’absolutisme i ara es trobaven sense plaça en l’exèrcit.Tot i que els malcontents tingueren ressò popular al Berguedà, l’activitat política i guerrillera dels rebels se centrà a Cervera, Vic i Manresa. El Berguedà tingué una intervenció més directa en els fets en la darrera fase de la revolta, quan Josep Bosoms hagué de refugiar-s’hi després de ser derrotat davant Berga pel militar liberal alacantí Josep Carratalà. Amb una partida d’uns 1 500 homes, Josep Bosoms resistí a les muntanyes de l’Alt Berguedà fins que el general Manso el derrotà a Castellar de n’Hug i hagué de refugiar-se a França (desembre del 1827). És, per tant, lògic, que en produir-se la insurrecció carlina de l’octubre del 1833 el Berguedà fos un territori on el moviment trobà una resposta positiva. Quan la insurrecció derivà cap a una llarga guerra es consolidaren uns òrgans de govern que coordinaven les actuacions polítiques i militars de la zona controlada pels carlins. D’acord amb la pràctica habitual d’ençà de la guerra del Francès, aquests organismes es regiren per mitjà d’una Junta Superior Governativa de Catalunya. Després d’una primera Junta creada, segons sembla, el 1835, fou establerta pel pretendent carlí la Junta definitiva (1836), la qual s’instal·là a Borredà (17 de gener de 1837), no sense trasbalsos, perquè els isabelins dominaven encara Berga i en una ocasió hagué de sortir precipitadament de Borredà. Més tard es consolidà la presència carlina al Berguedà: l’exèrcit tingué el quarter general a Avià, i pel juliol del 1837 el general carlí Urbiztondo aconseguí de prendre Berga, on s’establí des d’aleshores la Junta (anomenada per això, sovint, “Junta de Berga”). A Berga els carlins pogueren apoderar-se d’una considerable quantitat d’armes, municions, pertrets i queviures i disposaren d’una important posició estratègica.

La Junta de Berga, després d’un seguit de dissensions que menaren a la destitució del general Urbiztondo com a cap, s’adreçà al pretendent Carles Maria Isidre de Borbó per demanar el nomenament d’un nou cap: l’elecció sol·licitada, per intervenció del seu amic comte de Fonollar, era la del comte d’Espanya, antic capità general de Catalunya (1827-32), que s’havia distingit per les seves crueltats i reaccionarisme. El comte d’Espanya s’havia unit als carlins, i el 1835 havia pretès d’entrar a Catalunya i posar-se al capdavant dels exèrcits, però, detingut, havia estat internat a Lilla, on s’havia fet passar per boig. Acceptada la proposta, el comte d’Espanya s’evadí de la seva residència i aconseguí entrar a Catalunya per Andorra. El 3 de juliol de 1838 arribà a Berga. Hi trobà una Junta dividida en dos bàndols: un de més moderat i un d’intransigent, i no dubtà a inclinar-se de la banda d’aquest.

La seva arribada a Berga precedí de poc un seriós revés militar: la caiguda de Solsona en mans dels liberals. Aquest fracàs excità el seu desig de restablir la disciplina en les files carlines, però ho realitzà amb una inhumanitat que aviat el féu temut i odiat. Militarment distribuí les seves forces entre Casserres i Gironella i establí a Berga un presidi que calgué ampliar aviat a causa del gran nombre de presos que hi manà recloure. La manca de coherència del comte d’Espanya l’enfrontà aviat a altres militars, a l’intendent Díaz de Labandero i a altres membres de la Junta, els quals obligà a dispersar-se obsessionat com estava, d’ençà de la caiguda de Solsona, que es preparava un atac liberal contra Berga. Alguns dels seus més íntims col·laboradors, com el comte de Fonollar, dimitiren el seu càrrec a la Junta.

En aquests mesos es produí també, a causa de la caiguda de Solsona, el trasllat de la Universitat Literària (que pretenia de substituir la de Cervera) al monestir de Sant Pere de la Portella, al terme de la Quar.

El malestar contra el comte d’Espanya s’agreujà davant la seva passivitat en el camp militar, i la seva incapacitat de recuperar Solsona. En canvi, tement sempre l’atac liberal a Berga, el 12 de novembre de 1838 ordenà de cremar totes les cases dels voltants de la ciutat fins a la distància d’uns tres quarts d’hora de camí. L’ordre fou donada precipitadament, i només concedia als propietaris dues hores de temps per a treure’n els mobles, tot i que era evident que cap perill imminent no amenaçava la ciutat. La seva impopularitat augmentà encara quan ordenà una lleva, ocasionada per la manca de tropes que agreujava la situació de les forces carlines. A la fi de l’any, les relacions entre el comte d’Espanya i la Junta s’havien deteriorat totalment; el comte maniobrava prop del pretendent carlí per tal d’obtenir-ne la dissolució i la creació d’una de nova formada pel petit grup d’intransigents que li romanien fidels. El 12 de febrer de 1839 el comte tractà d’imposar-se, sense èxit, i des d’aleshores prescindí, a la pràctica, d’aquest organisme. El vocal i primer secretari de la Junta, Ferran de Sagarra i de Llinars, sol·licità permís al pretendent carlí per a retirar-se a l’exili, perquè la seva dignitat, deia, no li permetia de continuar en el càrrec.

El comte d’Espanya semblà sortir de la seva passivitat militar en apoderar-se de Ripoll i Manlleu, però després d’aquests èxits tornà a la passivitat habitual. Davant un nou avanç dels liberals, cometé noves iniquitats, com la crema d’Olvan i Gironella (setembre del 1839). En aquesta època els membres de la Junta ja tractaven d’obtenir la revocació del seu nomenament per part del pretendent carlí. Finalment, en una reunió celebrada a la rectoria d’Avià, el 26 d’octubre de 1839, el comte d’Espanya fou destituït, acció per a la qual fou necessària la violència. Detingut, fou escanyat durant el seu trasllat i llançat al Segre, la nit del 2 de novembre de 1839. El seu cadàver fou trobat prop de Coll de Nargó i durant molt de temps aquesta mort estigué envoltada de misteri, però el més probable és que el seu assassinat fos ordenat per la Junta.

Berga continuà essent el centre de les forces carlines durant la resta de la primera guerra. El 1840 s’hi refugià Cabrera quan, procedent del Maestrat, hagué de dirigir-se cap al nord. La seva entrada a Berga (8 de juny) fou celebrada amb gran entusiasme pels carlins, però aviat resultà evident que no podria sostenir-s’hi i hagué de passar a França, no sense haver castigat amb notable crueltat aquells de qui sospità que havien estat implicats en l’execució del comte d’Espanya. Poc després, Berga fou ocupada pel general Espartero.

També tingueren ressò a Berga les lluites de la segona i la tercera guerra carlines; en aquesta darrera, la ciutat estigué ocupada uns quants mesos per les tropes del pretendent Carles Maria dels Dolors de Borbó.

La història del Berguedà al segle XX és pràcticament la història de la seva industrialització, que s’estudia en l’apartat d’economia. Aquesta industrialització comportà una remodelació dels assentaments humans amb la creació de les noves manufactures tèxtils a la vall del Llobregat, bastides sota el model de les colònies: grans naus industrials, habitatges per als treballadors, amb escoles i església, i casa gran per als amos. Portà també a la formació de grups humans heterogenis, amb una nova mentalitat obrerista, molt sensibilitzada davant els problemes socials i econòmics que afecten la classe treballadora. La història comarcal enregistra vagues i avalots, sobretot a partir del 1919, com a la resta del Principat. Però tingué una importància excepcional l’anomenat aixecament de l’Alt Llobregat, que afectà també algunes poblacions del Bages (Manresa, Cardona, Balsareny, Súria i Sant Vicenç de Castellet) i que al Berguedà es localitzà sobretot a Fígols, Berga i Gironella: dins el corrent de malestar social general a tot l’estat espanyol des del gener del 1932, grups anarquistes relacionats amb la FAI promogueren una vaga dels sectors tèxtil i del metall, que s’estengué als minaires i esdevingué general els dies 18 i 19 de gener. Els dies 20 i 21, grups d’obrers armats proclamaren el comunisme llibertari, ocuparen els ajuntaments i constituïren comitès revolucionaris. El dia 23 la situació fou restablerta per l’exèrcit i la guàrdia civil.

Durant la guerra civil de 1936-39, i també sota la preponderància dels grups anarquistes, es produïren col·lectivitzacions i actes de violència en amplis sectors del Berguedà, especialment als pobles més industrialitzats, com Berga, Puig-reig, Avià, Casserres, Cercs, Bagà i la Pobla de Lillet. En bona part gràcies a aquests fets, hom establí una guarnició militar a Berga des del 1939, instal·lada en l’antic edifici fet per a colònies escolars per l’ajuntament de Barcelona.

Durant la llarga època d’autarquisme a tot l’estat, la comarca experimentà un relatiu progrés per la necessitat que hi havia de teixits, ciments, carburs metàl·lics i carbó, cosa que originà una forta activitat fabril que començà a decaure a partir del 1960. Alhora es produí un fort despoblament dels municipis més rurals que no compensà la indústria, i que fa que el Berguedà es mantingui estacionari i amb poques perspectives de futur.