L’Anoia

Situació i presentació

La comarca de l’Anoia és situada a la zona central del Principat. Forma part d’un conjunt de terres i de relleus situats a l’extrem oriental de la Depressió Central Catalana, al límit i en contacte amb el Sistema Mediterrani, concretament amb la Serralada Prelitoral Catalana. La seva extensió actual és de 866,28 km2; amb l’annexió del municipi de la Molsosa a la comarca del Solsonès el 1989, l’extensió es veié reduïda en 26,7 km2. Limita al N amb el Solsonès, a l’W amb la Segarra i la Conca de Barberà, al S amb l’Alt Camp i l’Alt Penedès, i a l’E amb el Bages i el Baix Llobregat. El nom —Anoia— el pren del riu que la travessa de NW a SW, afluent del Llobregat, al qual aflueix a Martorell, ja al Baix Llobregat.

La seva capital és Igualada, situada al mig de la Conca d’Òdena, a 315 m sobre el nivell del mar. El paper d’Igualada com a cap s’ha vist afavorit per la centralitat de la seva situació amb relació al conjunt de la comarca. L’Anoia és formada per 33 municipis i comprèn la subcomarca de la Segarra Calafina.

Les divisions administratives i eclesiàstiques

En la divisió corregimental establerta per Felip V en el Decret de Nova Planta, les antigues vegueria i sotsvegueria d’Igualada restaren absorbides pel corregiment de Vilafranca, aigua avall de l’Anoia des de Jorba i Rubió, i pel corregiment de Cervera, aigua amunt, cap a Calaf. Al corregiment de Cervera també hi havia anat a parar la sotsvegueria dels Prats de Rei.

El 1810, amb l’annexió de Catalunya a l’imperi francès, el mariscal Augereau va establir uns nous corregiments integrats per cantons. El cantó d’Igualada comprenia la mateixa ciutat i els pobles del Bruc, Capellades, Castellolí, Jorba, Piera, Òdena, Rubió, Collbató i Vilanova del Camí. Hi foren afegides vuit localitats del Baix Llobregat, sense fer esment de la resta dels pobles de la comarca.

El 1812, Napoleó signà una altra divisió que repartia les terres catalanes en quatre grans departaments, que portaven el nom de tres rius i d’una muntanya, a l’estil de la nomenclatura francesa. L’Anoia restava dins el departament de Montserrat, format per un gran triangle amb uns vèrtexs propers a Vilanova i la Geltrú, Mataró i Berga.

En definir-se, el 1833, la divisió provincial espanyola, a la província de Barcelona fou creat el partit judicial d’Igualada, que, inicialment, restà constituït per 39 municipis, fins que, el 1862, en foren segregats Esparreguera, Monistrol de Montserrat, Sant Joan de Mediona, Sant Quintí de Mediona i Sant Pere de Riudebitlles. Des d’aleshores el partit judicial igualadí integra 34 municipis (els 33 de la comarca de l’Anoia i Collbató, que pertany al Baix Llobregat).

La divisió territorial, feta el 1936 per la Generalitat, aplega dins la Regió VII quatre comarques: el Bages, el Berguedà, el Solsonès i l’Anoia. Pràcticament no hi ha hagut ni fusions ni segregacions dels municipis de l’Anoia des que fou creada, l’any 1936, a conseqüència de la divisió territorial promulgada per la Generalitat republicana. Durant tot el segle XX, l’únic fet important en aquest aspecte va ser l’expansió del terme municipal d’Igualada a costa del d’Òdena, l’any 1925. Amb tot, com a conseqüència de l’aplicació de la Llei d’Ordenació del Territori, aprovada pel Parlament de Catalunya l’any 1987, el municipi de la Molsosa, que pertanyia alhora a la comarca de l’Anoia, al partit judicial de Solsona i a la província de Lleida, va ser annexat a la comarca del Solsonès l’any 1989. Al juliol del 1981 la Generalitat va decretar el canvi de la capitalitat municipal de l’antiga població de Santa Margarida de Montbui, que ha quedat instal·lada al barri de Sant Maure, tocant a Igualada.

La ratlla de separació dels bisbats travessa pel bell mig de la comarca de l’Anoia, com també ho havien fet els comtats primitius. Dins el bisbat de Barcelona, durant el segle XVIII, hi havia constituït el deganat de Piera, format per les parròquies de Miralles, Orpí, la Pobla i la Torre de Claramunt, Vilanova del Camí, Carme, Capellades, la Llacuna, Sant Salvador d’Espoia, Cabrera, la Font de la Reina, el Bruc, els Hostalets de Pierola, Collbató, Piera, Masquefa, Vallbona, Sant Jaume Sesoliveres i, de fora de la comarca, Abrera, Esparreguera, Olesa de Montserrat, Sant Esteve Sesrovires, Sant Llorenç d’Hortons, Sant Joan Samora, Monistrol de Montserrat, Sant Joan i Sant Quintí de Mediona i Sant Pere de Riudebitlles.

Al segle XIX, amb la formació del deganat de Martorell, se segregaren del deganat de Piera les parròquies d’Abrera, Esparreguera, Olesa, Sant Esteve Sesrovires, Sant Llorenç d’Hortons, Sant Joan Samora i Monistrol de Montserrat. La creació de l’arxiprestat de Sant Sadurní d’Anoia afectà Piera amb la pèrdua de la Llacuna, les tres Mediones (Sant Joan, Sant Quintí i Santa Maria), Sant Pere de Riudebitlles i els barris de Sant Jaume Sesoliveres i la Fortesa.

El 1957 les parròquies de la Pobla de Claramunt i de Vilanova del Camí deixaren de pertànyer al bisbat de Barcelona i a l’arxiprestat de Piera-Capellades per a incardinar-se al bisbat de Vic i a l’arxiprestat d’Igualada.

Des de mitjan segle XVIII, el bisbat de Vic aplegava el deganat d’Igualada, amb les parròquies de Castellolí, Òdena, Montbui, Tous, Fillol, Clariana, Argençola, Carbasí, Bellmunt, Montpalau, Montmaneu, Freixenet, Albarells, Copons, Rubió i Jorba. El deganat de Santa Coloma de Queralt incloïa Bellprat. Al deganat dels Prats de Rei hi havia les parròquies de la Molsosa, Boixadors, Castelltallat, Fonollosa, Castellar, Grevalosa, Castellfollit, Maçana, Miralles, Veciana, la Tallada, Sant Domí, Pujalt, Segur, Sesgueioles, la Guàrdia Pilosa, Conill, Mirambell, Calonge, Ars, Calaf i Sallavinera.

L’arxiprestat d’Igualada, el 1940, reunia les parròquies de Santa Maria d’Igualada, la Soledat (des del 1877), Argençola, Bellprat, Castellolí, Clariana, Copons, l’Espelt, Fillol, Tous, Jorba, Montbui, Montmaneu, Òdena, Rubió, Santa Maria del Camí, Veciana i Vilanova del Camí. La parròquia de la Sagrada Família fou creada el 1954.

El 1954, l’arxiprestat d’Igualada va guanyar les parròquies de Veciana i de Maians (aquesta última del municipi de Castellfollit del Boix, al Bages), però va perdre les de Freixenet, Montpalau, Sant Guim i la Tallada, cedides aleshores a l’arxiprestat de Calaf i passades, el 1957, al bisbat de Solsona. El mateix any perdé Bellmunt i obtingué Bellprat, la Pobla de Claramunt i Vilanova del Camí.

El marc físic

El relleu

La comarca de l’Anoia és formada per tres sectors ben diferenciats: la part central o Conca d’Òdena, on hi ha la major part de la població i la capital, Igualada; l’altiplà segarrenc, en el sector N i W de la comarca, dinamitzat per la vila de Calaf; i el sector de Capellades i Piera, que s’obre ja a la depressió del Penedès. Estructuralment, les zones central, N i W pertanyen a la Depressió Central Catalana, i la zona de l’estret de Capellades i de Piera pertany al Sistema Mediterrani.

La Depressió Central Catalana és constituïda en la seva major part per materials recents de l’era terciària i quaternària. Aquests materials foren dipositats en una mar que ocupava la zona compresa entre els Pirineus i l’antic Massís Catalanobalear, els últims vestigis del qual són els relleus antics, paleozoics, del Sistema Mediterrani. A aquesta mar confluïen uns rius pirinencs, amb una clara orientació N-S, molt semblants a la xarxa actual que descendeix dels Pirineus cap a l’Ebre, i uns rius que, provinents d’aquest gran Massís Catalanobalear, desembocaven en aquesta mar interior i tenien una orientació contrària a la xarxa mediterrània actual.

Aquesta doble xarxa hidrogràfica, amb una potent activitat erosiva a causa del rejoveniment del relleu derivat dels inicis del plegament alpí, anava dipositant els materials arrossegats en aquesta mar interior. Primer deixant els materials més grossos, en forma de grans masses de conglomerats que envolten la Depressió Central, que no són més que enormes cons de dejecció d’antics rius avui ja desapareguts; els materials més fins quedaven dipositats mar endins, formant posteriorment les capes de calcàries eocèniques i margues de color gris blavenc que tant abunden a la Depressió Central, i en concret a la comarca de l’Anoia.

A causa del plegament alpí, aquesta mar quedà tancada i es convertí en un gran llac interior, que va anar reduint la seva extensió gradualment. És en aquest moment que es dipositaren, per evaporació i precipitació, capes de sals i de guixos, explotades en alguns llocs de la Depressió Central (Súria, Cardona, o les guixeres d’Òdena, a la comarca de l’Anoia).

A mesura que aquest llac es feia cada vegada més petit, als dipòsits calcaris i margosos de l’eocè succeïen dipòsits d’argiles i de gresos, d’un color rogenc, típics de l’oligocè, que també són força abundants en el conjunt de la comarca.

D’aquesta manera, a la fi de l’era terciària, quan ja quedà al descobert, la Depressió Central restà constituïda per unes capes eocèniques de sediments marins (calcàries nummulítiques, margues, etc.) i per unes capes oligocèniques rogenques d’origen lacustre (conglomerats, gresos, argiles, etc.), i en alguns punts, sobretot a la zona central de la Depressió, importants dipòsits de sals i guixos entre els sediments eocènics i els oligocènics. Aquests materials, molt heterogenis quant a la seva formació i a la seva composició, tenen en general la característica comuna de ser materials tous, relativament poc consistents i, per tant, fàcilment erosionables.

L’altiplà, d’altra banda, constitueix una espècie de dorsal que forma els alts relleus de la Segarra i d’una bona part del Solsonès. Aquest altiplà, que a la comarca constitueix la calma de Calaf i els sectors ponentins de l’Anoia, és situat aproximadament al voltant dels 650 m sobre el nivell del mar. És constituït per terrenys sedimentaris, d’origen salobre o lacustre, poc consolidats i fàcilment erosionables, dipositats durant l’oligocè inferior. El terreny és format per calcàries i margues que en certs llocs presenten intercalacions de lignits, rics en urani, que contenen fauna sannoisiana, amb Ancodus aymardi i Striatell mystia. El lignit segarrenc, que ha estat explotat en alguns punts, és de qualitat més aviat pobra, i s’estén pels municipis de Calaf, Calonge, la Molsosa (Solsonès), Pujalt, Sant Martí Sesgueioles i Veciana, amb una àrea d’uns 130 km2 i unes reserves calculades en uns 250 milions de tones. Aquests materials estan lleugerament deformats. D’aquesta manera, tota la zona lignitífera és suaument arquejada per un plec sinclinal que es relaciona amb d’altres de paral·lels situats cap al N, ja fora d’aquesta comarca. Aquests plecs es caracteritzen per la suavitat, sobretot els sinclinals, ja que els anticlinals solen tenir els flancs més inclinats, a causa del seu nucli, constituït per materials salins i guixosos, de gran plasticitat.

De la combinació de la natura i la disposició dels materials esmentats amb l’acció de l’erosió, en resulta la topografia actual de la comarca, constituïda per l’alineació de serres i de valls determinades per la instal·lació de la xarxa fluvial.

Si anem seguint el curs de les valls que posteriorment formaran l’Anoia, es poden veure, per la banda de la Segarra, uns relleus que semblen serralades notables, però que no es poden considerar com a tals. La quasi absoluta horitzontalitat dels estrats i el domini de les formes tabulars extenses situades a altituds semblants indiquen que aquests relleus no són més que l’antic nivell de la Depressió, i que formen part de la dorsal segarrenca, partió d’aigües. Argençola (680 m) i Albarells (620 m), per exemple, corresponen al mateix nivell de Calaf, Sant Martí Sesgueioles o bé els Prats de Rei. Com a punts més alts al sector centrat per Calaf es poden mencionar el turó de Boixadors (863 m), Pujalt (773 m) o Ferrera (769 m). També destaquen unes alineacions de serres: de Savallà (785 m), de Montargull (850 m), de Santa Fe (830 m) i d’Aguiló (809 m), fora del límit comarcal, però que es prolonguen a l’altra banda de l’Anoia, amb la serra de Rubió (843 m).

Hi ha una segona alineació de muntanyes, que s’inicia amb la serra de Queralt (854 m), a sobre de Bellprat, i que es prolonga per Can Vidal cap a la tossa de Montbui (631 m) en una primera línia, i per Collbàs (542 m) fins al Castell de Claramunt (455 m) en una segona. La línia de la Tossa es podria fer correspondre amb els relleus de Maians, allà on la comarca limita amb el Bages. Entremig s’obre la gran plana, nucli central de la Conca d’Òdena.

La serra de Brufaganya (922 m), ja al límit SW de la comarca, inicia una tercera alineació de muntanyes, que es prolonga amb les serres de Feixes i d’Orpinell, després de la interrupció de la vall de Miralles. Aquestes dues últimes tanquen pel S la vall de la riera de Miralles o de Carme.

La darrera alineació de muntanyes, la més ben definida i la d’elevacions més pronunciades, és la que separa l’Anoia del Penedès i forma part ja de la Serralada Prelitoral, dins el Sistema Mediterrani. És formada per Montagut (962 m), Formigosa (995 m) i la Plana d’Ancosa (940 m), amb l’orientació NE-SW ja esmentada, corresponent a la de la Serralada Prelitoral. Continua a l’altra banda de l’estret de Capellades amb el conjunt de muntanyes que culmina amb el serrat de Roques Blanques (771 m), de materials paleozoics, i que enllaça ja amb la muntanya de Montserrat, a l’altra banda de la collada del Bruc, formada principalment per conglomerats terciaris i que culmina al cim de Sant Jeroni o la Miranda de Sant Jeroni (1.236 m), al límit amb el Bages (vegeu aquesta comarca per a més informació sobre Montserrat). Part del Parc Natural de la Muntanya de Montserrat és situat dins la comarca de l’Anoia.

Les aigües

La part central de la comarca de l’Anoia, per tant, és formada per una conca d’erosió, amb la clara forma de closca de nou invertida, excavada per l’Anoia, en materials tous (margues de color gris blavenc de l’eocè al fons de la comarca, on són molt desenvolupades les formes típiques d’abarrancaments en badlands, i conglomerats, argiles i gresos de color rogenc, de l’oligocè, que constitueixen els relleus que tanquen la conca pel N i per l’W). Aquests relleus, amb forma de costers, constitueixen muntanyes que no són més que els testimonis dels antics nivells que assolia la Depressió Central.

La conca de l’Anoia s’inicia en els altiplans segarrencs de Calaf i a les collades de la Tallada, de la Panadella i de Bellmunt, que constitueixen relleus suaus i plans, i que formen part d’aquella dorsal que separa la conca hidrogràfica de la Mediterrània de la del Segre. La conca de l’Anoia és formada per un seguit de petites torrenteres, sense curs d’aigua regular, que van excavant aquests materials tous formant fondalades, que drenen els vessants d’aquesta zona, i que conflueixen a la vall principal pels volts de Jorba, vora l’inici de la Conca d’Òdena. A partir d’aquí l’Anoia s’obre pas cap a Igualada, i discorre en una àmplia plana, fons de la conca d’erosió. Rep una sèrie de rieres que han anat excavant els costats de la conca, com són: la riera de Montbui, que drena la zona meridional i neix al coll de la Portella; la riera d’Òdena, que drena tot l’ample vessant de l’antiga vila; i la riera de Castellolí, que ha excavat la zona de contacte amb Montserrat, des de la collada del Bruc.

A partir d’aquí, el riu s’endinsa en l’estret de Capellades, a través del qual el riu travessa la Serralada Prelitoral. Aquesta serralada és formada per materials molt antics, calcàries triàsiques i, sobretot, llicorelles paleozoiques. El contacte entre els materials terciaris de la conca, pertanyents a la Depressió Central, i aquests més antics, es realitza per mitjà d’una falla d’orientació NE-SW. Però el riu travessa aquest sistema muntanyós seguint una altra falla, perpendicular a aquella, derivada de les pressions orogèniques de l’era terciària, i que el riu aprofita per a passar de la Conca d’Òdena a la depressió penedesenca cap a Piera i Sant Sadurní d’Anoia. En l’estret i seguint aquesta falla, hi ha l’única afloració de granit existent a la comarca (Vallbona), com a exponent de la complexitat tectònica i litològica d’aquesta zona.

Un cop dins l’estret, al punt de la Pobla de Claramunt, el riu rep la riera de Miralles o de Carme, que constitueix en certa manera una vall independent, amb una orientació també NE-SW, condicionada per la disposició general de les muntanyes del Sistema Mediterrani.

El riu continua aigua avall cap a Capellades, Vallbona i Cabrera, per a desembocar en la Depressió Prelitoral, ja al Penedès.

La comarca s’ha beneficiat de diverses infraestructures de depuració i de petites actuacions, com la rehabilitació del llit de l’Anoia en alguns punts per a convertir-lo en espai d’oci (Vilanova del Camí, 1999) i la construcció d’un petit pantà per al regadiu al seu afluent, la riera de Tous (Sant Martí de Tous, 1990). La creació d’una gran infraestructura de transvasament d’aigua des del sistema Ter-Llobregat ha millorat el dèficit hídric que la demanda creixent d’aigua, sobretot industrial, ha portat a la comarca. El 1999 s’iniciaren les obres de canalització des de Masquefa, municipi on hi ha el dipòsit que rep l’aigua del Llobregat a través de la planta potabilitzadora d’Abrera (Baix Llobregat). La primera fase de la canalització s’inaugurà a Piera el 2001, mentre que ja està projectada la seva continuació fins a Igualada. També el 2001 es presentà el projecte d’una xarxa d’abastament que arribaria a la comarca des del pantà de la Llosa del Cavall (Solsonès).

El clima

El clima de la comarca de l’Anoia forma part d’un conjunt de climes mediterranis que hom pot anomenar de l’interior. Aquesta característica és determinada fonamentalment per la disposició general del relleu a Catalunya i pel caràcter de les pertorbacions que configuren el clima al nostre país.

D’una banda, la Serralada Prelitoral intercepta els corrents pertorbadors del S, SE i l’E que solen originar importants precipitacions a la façana litoral fins al vessant oriental de la serralada, mentre que a les terres situades a sotavent les pluges són menys abundants. D’altra banda, l’enorme murallam dels Pirineus moltes vegades protegeix la Depressió Central dels corrents d’origen polar i àrtic, que arriben a les nostres latituds normalment en forma de masses d’aire fred de poc desenvolupament en alçada. I finalment, les pertorbacions atlàntiques que procedeixen de ponent arriben generalment molt debilitades, després d’haver travessat tota la Península Ibèrica i, per tant, tan sols les més potents afecten la zona produint pluges.

Així, doncs, en tota la Depressió Central Catalana s’accentua l’estabilitat atmosfèrica en les capes baixes, que porta a una accentuació de la continentalitat. A l’hivern, amb situació anticiclònica, les masses d’aire fred s’acumulen en els sectors més deprimits i determinen un clima molt dur. A l’estiu, l’aïllament respecte dels vents marins comporta un caldejament que dóna lloc a importants moviments convectius, que en alguna ocasió provoquen precipitacions.

La comarca de l’Anoia, dins aquest context general, té clarament un clima de transició. Per la seva situació al límit de la Depressió Central Catalana, en contacte ja amb el Sistema Mediterrani, la duresa climàtica de les zones de l’interior queda suavitzada per les serres que limiten la Conca d’Òdena a ponent i al N (calma de Calaf, la Panadella, Bellmunt, etc.). La Serralada Prelitoral (la Plana d’Ancosa, Roques Blanques, etc.), per la seva banda, intercepta els efectes suavitzadors de la influència marina, que, per exemple, afecten plenament el pla del Penedès.

D’altra banda, a l’igual que en el cas del Bages, el Sistema Mediterrani presenta una obertura (la falla, aprofitada per l’Anoia, que constitueix l’estret de Capellades), per on arriben les influències marítimes, encara que bastant debilitades. Això explica, en part, que a l’Anoia no s’enregistrin els mínims tèrmics que hi ha en una altra conca d’erosió com la de la Plana de Vic.

Als voltants d’Igualada les temperatures mitjanes oscil·len pels volts dels 14ºC. Els valors mitjans diaris superiors als 10ºC no s’enregistren fins a mitjan mes de març. A partir d’aquest moment, les temperatures s’eleven ràpidament, i no tornen a baixar fins al començament d’octubre (17ºC) i per sota dels 10ºC fins a la fi de novembre. De totes aquestes dades es pot deduir que a la comarca la primavera i la tardor són dues estacions força curtes.

L’elevació tèrmica es fa gradualment fins al mes de maig, i a partir d’aquest moment, l’elevació és brusca, i apareix l’estiu ràpidament. D’aquesta mateixa manera es passa de l’estiu a la tardor. La tardor acaba cap al final de novembre, època en la qual es produeix una clara ruptura tèrmica. Les estacions més llargues són, per tant, l’estiu i l’hivern. L’estiu és bastant constant i apareix ascendent durant tot el mes de juliol, mentre que a l’agost ja comença a descendir. La màxima diürna pot arribar als 39ºC i les mínimes nocturnes pels voltants dels 5ºC en alguna ocasió extrema. Cal destacar una forta amplitud tèrmica entre el dia i la nit, que juntament amb l’arribada de les brises marines a través de l’estret de Capellades fan més suportable l’estació. L’hivern és una mica més llarg, i en cap cas no és tan fred com a la Plana de Vic o com als altiplans de Calaf i de la Segarra. Així i tot, s’arriba sovint a –5ºC, però molt rarament a –10ºC.

La forma de cubeta tancada facilita, en règims anticiclònics, i per tant, d’estabilitat atmosfèrica, els fenòmens d’inversió tèrmica, que són l’origen de les boires al fons de la conca i que a l’hivern fan més freqüents les glaçades. Aquestes, per terme mitjà, apareixen durant 44 dies l’any a Igualada.

Les precipitacions es mantenen, al fons de la cubeta, al voltant de 500 mm, superiors a les que hi ha a la Segarra (entre 400 i 500 mm), però bastant inferiors a les que s’enregistren en alguns punts al voltant de la comarca: a Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà) hi ha 698 mm i a Sant Jeroni (cim culminant de la muntanya de Montserrat), encara que no hi ha dades exactes, sembla que les precipitacions s’aproximen als 700 mm.

La distribució anual de les precipitacions es caracteritza per un màxim equinoccial, amb un clar predomini de la tardor. Durant aquesta estació plou de mitjana un 35% del total de les precipitacions de l’any, mentre que a la primavera hi plou un 26%. Per tant, les pluges de primavera i tardor sumades representen el 61% del total de les precipitacions de tot l’any. A l’estiu hi plou un 21%. Aquestes pluges d’estiu són fruit, generalment, dels moviments convectius provocats per l’escalfament de l’aire, ajudats pel fet de ser una conca voltada de muntanyes. I com a totes les comarques de l’interior, el mínim pluviomètric es dóna a l’hivern, encara que a la comarca de l’Anoia és menys accentuat que en altres contrades. L’estiu és, però, molt sec en unir-se a la manca de pluges una intensa evaporació.

De la combinació de les característiques tèrmiques i pluviomètriques de la comarca resulta el domini d’un clima bastant sec. Segons els resultats de l’índex d’evapotranspiració potencial, hi ha un dèficit d’aigua entre els mesos de maig i setembre, i en cap mes de l’any hi ha excés d’aigua.

Els vents dominants són, amb una gran diferència respecte als altres, el ponent, càlid i no gaire fort, el llevant, que sol portar pluges, el vent segarrenc o del NW, fred, i la marinada, que penetra per l’estret de Capellades, encara que no té gaire influència en el clima que domina la comarca.

A la calma de Calaf, com a conseqüència de la major continentalitat i de la major altitud, el clima és una mica més extremat, de transició mediterraneocontinental. Les pluges són escasses, però, malgrat tot, un xic més altes que al centre de la Conca d’Òdena. Els màxims de pluges són a la primavera i a la tardor i els mínims a l’estiu, amb secades que poden durar alguns mesos. A la carenada que va de Calaf a Argençola neva de dues a sis vegades l’any, gairebé sempre al mes de febrer. Són nevades febles, però que persisteixen per la duresa del clima. Les temperatures proporcionen mitjanes inferiors als 15ºC, amb grans oscil·lacions tèrmiques: a l’estiu s’assoleixen màximes properes als 40ºC i en ple hivern es pot arribar als –10ºC. A Calaf les glaçades arriben als 70 dies l’any. Són característiques les boires baixes, en especial l’anomenada boira gebradora dels matins d’hivern, que planen per les calmes de tot l’altiplà.

Domina a la zona el vent continental del NW, fred a l’hivern i calent a l’estiu, que és un vent normalment sec. En canvi, el vent del SW és més temperat i és portador de pluja.

La vegetació

La vegetació de la comarca està relacionada amb les característiques del clima de transició que hom ha analitzat. La superfície arbrada, en la qual predominen les coníferes, seguides de les alzines i els roures, ocupava, el 1996, 34.095 ha. La comarca de l’Anoia forma part d’una franja de transició entre la vegetació mediterrània marítima, que en el seu estat natural és caracteritzada sobretot per l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale), i una vegetació mediterrània, típica de climes àrids. D’aquesta manera, una bona part de la comarca és dins el domini del carrascar (Quercetum rotundifoliae), caracteritzat per ser un alzinar de sotabosc pobre, en el qual l’alzina (Quercus ilex ssp. ilex) és substituïda per la carrasca (Quercus ilex ssp. rotundifolia), molt més adaptada a climes i terrenys amb un fort nivell d’aridesa, i que, d’altra banda, té un creixement molt més lent.

En estat natural aquest bosc de carrasques amb poca vegetació de sotabosc (Quercetum rotundifoliae) cobriria la major part de les terres de la comarca. Però a les terres altes occidentals la vegetació principal (clímax) seria un bosc de roure on predominaria el roure valencià (Quercus faginea), arbre de fulla petita com la de l’alzina, però que s’asseca a l’hivern. El roure valencià sol estar acompanyat per la pinassa (Pinus nigra), de vegades pel pi roig (Pinus sylvestris) i gairebé sempre per un gran nombre d’arbusts i d’herbes submediterrànies o de l’Europa central (boix, coronil·la boscana, sanguinyol, marxívol, etc.). Rouredes i pinedes submediterrànies semblants a les dels altiplans i muntanyes occidentals apareixerien també en els racons obacs i frescals de pràcticament tota la comarca i enllaçarien amb el bosc de ribera del fons de les valls, que seria bàsicament una omeda. Els rosts orientats al sud i molt secs probablement no són capaços de sostenir un alzinar dens i ja en el paisatge no alterat per l’home devien ésser coberts de garrigues i de brolles amb pi blanc (Pinus halepensis). La vegetació actual, després de segles i segles d’explotació per l’home, acusa forts nivells de degradació. La tala exagerada, l’extensió de l’àrea dels conreus, els incendis i el pasturatge excessiu han determinat la desaparició d’una gran part del bosc primitiu, l’erosió dels sòls, que han perdut una part de llur antiga fertilitat, i l’enorme difusió del pi blanc, que creix més ràpidament que els arbres de fulla plana i que ha estat afavorit per l’home per tal d’obtenir-ne llenya i també escorça, emprada en una activitat tradicional a la comarca com és la d’adobar pells.

A hores d’ara alzinars i rouredes han quedat reduïts a nuclis molt localitzats. En grans extensions els ha substituït el pi blanc o, a les obagues més fresques, la pinassa. Sota els pins predomina la pastura de jonça i fenàs de marge (Brachypodio-Aphyllanthetum) o la brolla de romaní i bruc d’hivern (Thymelaeo-Ericetum multi florae), aquesta darrera limitada als indrets més arrecerats contra el fred i exposats a una intensa insolació. Sovint alterna amb aquesta vegetació la garriga densa (Quercetum cocciferae), que correspon a una etapa no tan avançada del procés de degradació del paisatge.

Al nucli central de la comarca, al fons de la conca d’erosió, el bosc és pràcticament inexistent ja que és el lloc més apropiat per a l’assentament humà; en conseqüència, el pla és pràcticament tot conreat. Als seus voltants hi ha alguns boscos considerables. Un sector forestal destacable és el de Rubió, a la serra del mateix nom, a la part septentrional de la comarca, ja al límit amb la comarca del Bages, que lentament es va recuperant després del greu incendi del 1986, que afectà diversos municipis. També hi ha boscos notables als costers que baixen de l’altiplà segarrenc (Veciana, també afectat pel dit incendi, Porquerisses, etc.). Cal esmentar la zona boscada meridional, des de la tossa de Montbui cap a la serra de Miralles, i la del sector de la Llacuna, amb la serra d’Ancosa. I finalment, els boscos de la zona de Castellolí, cap als contraforts de la muntanya de Montserrat.

El sector de la Segarra Calafina és eixut, amb clapes estepàries als espais massa oberts i més a les valls estretes i fortament erosionades pels rierols i les torrenteres, on es veuen clapes de fruiterars i zones boscoses amb coníferes i cupulíferes. És especialment abundant en bosc tot el sector de Sant Pere Sallavinera.

Durant la dècada del 1980 tingueren especial incidència els incendis forestals a la comarca, fet que va provocar una important davallada de les reserves forestals. Especialment dramàtic va ser l’any 1986, ja que els 28 incendis ocasionats van afectar 16.262 ha de bosc. Les àrees més afectades van ser, com ja s’ha comentat, el bosc de Rubió, destruït en la seva totalitat, des de Veciana fins a Castellfollit del Boix, ja a la comarca del Bages; la zona de Clariana, al terme d’Argençola, fins a Jorba; el terme municipal de Castellolí, i els Mollons, a la Pobla de Claramunt. L’important incendi de l’estiu del 1998, que afectà en total unes 17.500 ha de bosc (sobretot del Bages i del Solsonès), també va arribar a la Segarra i a l’Anoia, per exemple, al sector del castell de Boixadors.

La Segarra Calafina

Sector de la comarca de l’Anoia, conegut també com la calma de Calaf.

Sota el nom de Segarra l’ús popular inclou tot l’altiplà central que separa la conca del Segre de les de l’Anoia, del Gaià i del Francolí des de Santa Coloma de Queralt a Aguilar de Segarra, i des de Copons als confins de Tàrrega. El territori és prou ampli i variat, dintre d’unes característiques comunes de pertinença a la Depressió Interior dins la gran Depressió Central Catalana i una característica general de territori predominantment secaner i cerealístic. Des de molt antic la veu popular l’ha dividit en Alta i Baixa Segarra, amb unes delimitacions molt imprecises. En general s’anomenava Baixa Segarra la rodalia de Santa Coloma de Queralt i el sector de Vallfogona de Riucorb, que alguns allarguen fins a les Garrigues, i es reservava el nom d’Alta Segarra per al sector centrat en la ciutat de Cervera i el de l’altiplà de Calaf. Però la divisió territorial del 1936 inclogué Calaf i rodalia dins la comarca de l’Anoia, sense tenir en compte les protestes que els ajuntaments, les publicacions de l’època i el sentir popular adreçaren als redactors de la Divisió Territorial.

Tant des del punt de vista històric com de realitat popular cal conservar el nom de Segarra per a denominar aquest sector comarcal. Les làpides romanes guardades als Prats de Rei, en especial una de la segona meitat del segle I que es refereix a un “quator vir municipi Sigarrensis” i una altra d’erigida a l’emperador Maximià l’any 287 per l’“ordo Segarrensis” posen fora de dubte l’existència d’un municipi i una unitat romana amb el nom de Segarra a l’indret dels Prats de Rei, que va perdurar com a mínim tres segles i que segurament donà el nom a la comarca. Semblantment, la primera documentació cristiana del període de la conquesta dels segles X i XI parla de la donació de l’església de Santa Maria dels Prats de Rei, “in campo Segarrensis”, i en fer-se efectiva la repoblació de Calaf el 1015 per obra de Guillem d’Oló o de Mediona al bisbe de Vic aquest li confià el puig de Calaf per tal com era situat a l’extrem de la Marca, en el confí de la Segarra. Més tard aquesta realitat serà recollida amb la creació al segle XII del deganat de la Segarra, que quan s’estendrà vers Santa Coloma de Queralt s’anomenarà deganat de la Segarra i les Selves. En la locució popular aquesta denominació no s’ha perdut mai: per als habitants de la part de la Conca de Barberà són segarretes els qui habiten de Santa Coloma en amunt i per als del Bages els qui viuen d’Aguilar de Segarra en avall. La realitat d’aquest nom és indicada pel fet que el poble de Calonge, veí de Calaf, s’anomeni oficialment Calonge de Segarra, tot i pertànyer a l’Anoia. Un cas semblant és el del municipi d’Aguilar de Segarra, del Bages.

La Segarra Calafina té una rodalia formada pels municipis de Calaf, els Prats de Rei, Sant Martí Sesgueioles, Pujalt, Calonge de Segarra, Castellfollit de Riubregós, Sant Pere Sallavinera, Veciana i part del municipi de Rubió (el sector de Sant Martí de Maçana), de la comarca de l’Anoia, el municipi de la Molsosa, al Solsonès i el d’Aguilar de Segarra al Bages. Calaf fou sempre la vila més important, encara que els Prats de Rei fos el centre de la sotsvegueria i del deganat fins a temps moderns.

Les característiques climàtiques, geogràfiques i geològiques, juntament amb l’acció antròpica, han configurat un paisatge més aviat aspre. Els terrenys del pla són de secà i hi predominen gairebé exclusivament els cereals, amb una mica de vinya en els pendents i alguns sectors d’oliverar. Tant la sega com la verema es presenten aquí notòriament retardades per les característiques climàtiques. Els boscos són principalment de pi blanc, però hi ha algun clap de roure valencià i alzines.

Molts dels antics testimonis prehistòrics s’han perdut. Hom assenyala encara un menhir al terme d’Aguilar i possiblement sigui d’època prehistòrica el còdol rodó o pedra dreta que donà abans el nom de Còdol-rodon al mas Montconill. Pel terme de Sallavinera i Castellar han aparegut fragments de ceràmica, destrals de pedra i troballes disperses.

Entre la població dels Prats i la Manresana es va localitzar un important jaciment d’un antic poblat ibèric, probablement de la tribu dels lacetans. A prop d’aquest hàbitat es va establir la població que a l’època romana esdevingué el municipi segarrenc o de la Segarra documentat entre els segles I i IV dC, segons abans s’ha indicat.

Fora de les làpides, algunes de les quals a l’atri de l’església parroquial dels Prats de Rei, l’antiga població o municipi segarrenc no ha deixat restes visibles que permetin de precisar la seva situació, fins al punt que molts la situen a la Manresana i no a l’indret de la vila actual, que és on van aparèixer les esmentades làpides, antigues tombes, monedes i restes antigues, a prop de l’església parroquial.

No hi ha documentació de l’època de la dominació visigoda i musulmana. El país va restar com a punt fronterer a partir de la fi del segle IX i tingué alguns establiments cristians abans de la reorganització definitiva de la contrada iniciada a la fi del segle X. D’aquesta època hi ha el document del 945 pel qual els comtes Sunyer i Riquilda donen al monestir de Santa Cecília de Montserrat les esglésies de Santa Maria dels Prats, amb la vila antiga i altres terres; i també les tombes antropomorfes, excavades a la roca, a Vilallonga (de Sant Martí Sesgueioles), a prop de la Manresana i a prop de Santa Maria del Grallet o de Maçana, de l’antic terme de Castellar. El país era, però, encara insegur.

Entre els anys 990 i el 1020 es fa la definitiva ocupació i reestructuració del país. La primera iniciativa sembla que partí del comte Borrell, quan, passada la ràtzia d’Almansor, s’apressà a refer i consolidar els sectors fronterers del comtat amb l’adjudicació de Cardona a la família vescomtal osonenca, a la qual va confiar també un ample territori que incloïa Calaf i els termes veïns de Calonge i de la Molsosa.

L’amplitud d’aquesta concessió féu que el sector de Calaf no es repoblés tot seguit i per això el comte Ramon Borrell, fill i successor del qui féu la primera donació, el va donar poc després del 1010 a l’Església de Vic i al seu bisbe Borrell. El bisbe de Vic el 1015 el va infeudar al levita Guillem d’Oló o de Mediona, que havia repoblat el castell de Clariana d’Anoia, els puigs de Calaf, Calafell i Ferrera “in locum Segarre”, que s’estenien per ponent fins a la vall de Gàver i les terres ocupades pels moros, dites d’Hispania. L’acció de Guillem de Mediona fou molt eficaç ja que, a la seva mort, el 1032, funcionava ja el castell de Calaf.

Pel mateix temps Seguí, senyor de Castellar, documentat ja el 1011, en el seu testament del 1022 es proclamava senyor de les torres o centres fortificats i futurs castells de Seguer, de Puigfarner, de Santa Maria, de Solanelles, de Vilallonga i de la Guàrdia (la Guàrdia Pilosa). Simultàniament, Màier, germà d’Ermemir de Castelltallat, ocupava el sector d’Argençola, Rocamora, Carbasí i Clariana, a la capçalera de la comarca de l’Anoia.

Els Cardona, esperonats segurament pel repoblament de Calaf, havien ja ocupat i organitzat Calonge de Segarra, on el 1010 morí de retorn de l’expedició de Còrdova el bisbe de Vic Arnulf, de la casa vescomtal de Cardona, i des del 1018 consta documentat i organitzat el terme de la Molsosa. Gairebé simultàniament els Cardona organitzaren també els castells de Mirambell i de Conill, tots dos documentats el 1039.

El sector SW de la contrada, o termes de Copons, Veciana i Montfalcó, fou ocupat per la família Balsareny, que eren ja senyors del lloc abans del 1039, i el gran terme de Boixadors a l’E, amb el petit castell de la Llavinera. Aquests dos termes apareixen al mateix any, el primer sota domini dels futurs senyors de Boixadors i el segon sota domini temporal de l’Església de Vic.

Més curiós és el repoblament del sector N i NW de la contrada o termes de Castellfollit de Riubregós i Pujalt, ocupats pels comtes de Cerdanya entre el 1001 i el 1039, que formaven l’extrem de la marca o frontera del comtat de Berga, unit al de Cerdanya. Aquesta marca berguedana incloïa també Gàver, el Portell, Guspí i altres poblacions del rodal i formava com un curiós apèndix de l’esmentat comtat que permetia als seus comtes d’anomenar-se marquesos o senyors d’una marca o frontera.

Al centre de tot aquest territori hi havia el domini reial del terme de la Manresana, amb la vila dels Prats de Rei i la franquesa de Sant Martí Sesgueioles, que eren propietat de la corona. Per aquesta causa la vila dels Prats de Rei, tot i que sempre havia estat inferior en habitants i importància econòmica, esdevindria cap administratiu de la comarca com a centre d’una sotsvegueria.

Al llarg dels segles XI la XII hom remarca la fixació de termes entorn dels respectius castells, l’organització de les parròquies amb les seves sufragànies, la fragmentació o gairebé independència de petits dominis enmig dels grans termes, com Puigfarner, Solanelles, Secanella, Balsarell, Portespana, etc., que formaran quadres o jurisdiccions exemptes, algunes de les quals cedides a monestirs; i també l’acció del rei concedint privilegis o cartes de poblament als Prats de Rei el 1188 i a Sant Martí Sesgueioles entre el 1196 i el 1213 per obra del rei Pere I.

Al principi del segle XIII la contrada prengué un relleu especial amb la creació de la sotsvegueria dels Prats de Rei, com a subdivisió de la vegueria de Cervera.

Pel mateix temps es van formar els deganats eclesiàstics de la diòcesi de Vic i els Prats de Rei foren designats per a capital del deganat de la Segarra, que s’estenia vers la Conca d’Òdena i Santa Coloma de Queralt. Després d’un breu període de desmembrament d’aquest deganat, per haver-se creat el d’Igualada, que només subsistí en un primer període entre el 1330 i el 1359, es reorganitzà novament el deganat de la Segarra i les Selves, amb capital als Prats de Rei. Avançat el segle XV (1452) prengué forma definitiva el deganat d’Igualada, que fins el 1634 va comprendre també el sector de Santa Coloma de Queralt, i des d’aleshores el deganat dels Prats de Rei incloïa tot el sector de la Segarra Calafina i algunes parròquies del Bages com Castellfollit, Fonollosa i Grevalosa. Els Prats de Rei foren capital de deganat fins l’any 1857.

Entre els fets històrics més destacats que han tingut lloc en aquestes terres mereix de destacar-se la batalla anomenada per uns dels Prats de Rei i per altres de Calaf, per haver tingut lloc entre ambdues poblacions, que s’esdevingué el 28 de febrer de 1465 durant la guerra civil contra Joan II. Hi fou vençut l’exèrcit del rei conestable Pere IV, al costat del qual era allistada la major part del país català, en especial la Diputació del General de Barcelona, per l’exèrcit de Joan II, comandat pel comte de Prades. Aquesta batalla va ser el baptisme de foc de Ferran d’Aragó, més tard anomenat el Catòlic.

Al principi del segle XVII, en època del bandolerisme i lluites de nyerros i cadells, la vila dels Prats de Rei fou assaltada en diferents ocasions pels homes de Miquel de Calders, baró de Segur, Sant Martí, Veciana i Miralles. Aquestes lluites duraren del 1606 al 1610 i hi intervingué Perot Rocaguinarda, cridat per Miquel de Calders.

La comarca fou encara escenari de topades entre les tropes austríaques, manades pel general Starhemberg, i les filipistes, manades pel duc de Vendôme, per l’agost i el setembre del 1711, en les quals aquestes darreres ocuparen la vila de Calaf. De nou fou escenari de guerres i batusses entre els francesos que ocupaven Castellfollit de Riubregós i els patriotes del país al llarg del 1809. El 1822 el general Mina, en l’època de les lluites contra la Regència d’Urgell, s’apoderà de Castellfollit de Riubregós i destruí la població. Pel març del 1837 els carlins, manats per Benet Tristany, assetjaren la vila de Calaf, que no pogueren prendre per la càrrega que contra ells féu la cavalleria isabelina manada per Francisco Serrano y Domínguez. A la tardor de l’any 1890 tingueren lloc pels volts de Calaf unes famoses maniobres de l’exèrcit durant les quals la intendència va ser un desastre i, pel fet de no haver arribat els queviures, els pobles de la contrada hagueren d’alimentar els soldats, famèlics.

A part d’aquests fets bèl·lics, la història de la Segarra Calafina és idèntica a la del país, i els alts i baixos de la seva demografia responen a les vicissituds generals del país, amb una època especial d’esplendor als segles XVI i XVII, gràcies a la seva producció cerealista, i amb una notable davallada a partir del 1860 fins al 1900. L’inici de l’època industrial, amb els desplaçaments de gent, la fil·loxera i l’absentisme rural són les causes principals de la davallada.

Les comunicacions

Les principals característiques de les comunicacions comarcals han estat la centralitat d’Igualada, la deficiència de les comunicacions per carretera entre els municipis de l’Anoia i amb les capitalitats de les comarques veïnes, com ara Manresa i Vilafranca del Penedès, i els problemes de comunicació i aïllament a què ha estat sotmesa l’Anoia.

Un dels principals eixos de comunicació viària de la comarca és la carretera N-II (avui A-2) de Barcelona a Lleida, que travessa l’Anoia d’E a W i que passava inicialment pel nucli d’Igualada. Quan es va construir l’autopista de Lleida A-2 (actual AP-2) una part important del trànsit de la N-II es desplaçà lluny de la comarca. L’obertura del primer túnel del Bruc, l’any 1977, va suposar la superació d’un factor que havia condicionat negativament les comunicacions de la ciutat amb Barcelona, afavorint la utilització de la carretera en detriment del ferrocarril. Aquesta via va ser notablement millorada amb la construcció del tram d’autovia Igualada-Martorell, amb l’obertura d’un segon túnel del Bruc, acabat el 1991. El 1999 es van iniciar les obres de continuació de l’autovia en direcció a Cervera, que finalitzaren l’any 2004. Cal dir que amb la construcció del túnel del Cadí i la millora de l’eix del Llobregat, l’aleshores N-II va veure disminuït de nou el trànsit que abans passava per Calaf o per Cervera i Ponts en direcció a Andorra.

L’altre gran eix de comunicació, que travessa el sector de Calaf, també d’E a W, és l’anomenat Eix Transversal (C-25) de Girona a Cervera, l’últim tram del qual s’inaugurà el 1997. El traçat pel qual transcorre a la comarca segueix aproximadament el de l’antiga carretera N-141, que en aquesta zona ha quedat pràcticament com una carretera d’enllaç local.

El sector d’Igualada constitueix un important nus de comunicacions a la comarca. Deixant de banda l’autovia A-2, tradicionalment la resta de les vies han configurat una xarxa radial amb centre a Igualada o la seva rodalia. De N a S, aproximadament, circulen dues carreteres comarcals, la de Manresa a Montblanc per Santa Coloma de Queralt (C-37) i la que va a Vilafranca del Penedès i Sitges (C-15) que passa per la Pobla de Claramunt i Capellades. Ambdues han tingut un traçat força sinuós i difícil, que ha dificultat la comunicació entre les quatre comarques (Anoia, Bages, Conca de Barberà i Alt Penedès). La carretera C-15 (abans C-244) ha sofert una important millora en la dècada del 1990, amb la construcció d’un tram que estalvia la major part dels revolts passant per la riba esquerra de l’Anoia. Com a alternativa, per anar a Manresa es pot passar pel coll del Bruc i pel de Can Maçana, però la reforma de la C-37 (abans C-241) entre Manresa i Igualada, iniciada el 2003, ja era una realitat a finals del 2005, en el tram entre Sant Salvador de Guardiola i Castellfollit del Boix. La carretera C-15 i la C-37 entre Igualada i Manresa formen part del què s’anomena Eix Diagonal.

D’Igualada parteix també la carretera local que es dirigeix cap a Valls per Santa Margarida de Montbui, i la que va als Prats de Rei, anomenada carretera de les Malloles. De l’A-2, prop de Jorba, surt la carretera C-1412 d’Igualada a Tremp per Calaf i Ponts, que s’ha millorat considerablement. Cal mencionar, finalment, la carretera local (B-224) que surt a l’alçada de Capellades fins a Piera, Masquefa i Martorell.

La comunicació per ferrocarril disposa de dues línies a la comarca. La línia de Renfe, que va de Barcelona a Lleida per Manresa, passa per Calaf. Inicialment, aquesta línia va ser disputada entre Igualada i Manresa, però es va decidir que passés per aquesta última ciutat, fet que va condicionar el fracàs de la mecanització de la indústria cotonera a Igualada. L’altra via és la dels Ferrocarrils de la Generalitat, que cobreix el trajecte Igualada-Barcelona per Martorell. El 2005 la Generalitat de Catalunya presentà el projecte d’una nova línia entre Lleida i Girona que passaria per Igualada.

La població

L’evolució demogràfica de la comarca de l’Anoia, a partir del fogatge del segle XV, ha estat sempre progressiva en general, però amb alts i baixos considerables si els municipis són examinats per separat.

El primer cens del segle XVIII és el del 1718 i li atribueix 11.082 habitants, mentre que el segon cens, del 1787, descobreix que s’ha fet un creixement fins a doblar la xifra anterior amb 20 744 h. Igualada passà de 1.630 h a 4.925 h; Capellades, de 487 h a 2.247 h; Piera, de 709 h a 1.924 h; la Llacuna, de 429 h a 1.162 h; la Pobla de Claramunt, de 353 h a 987 h; i Calaf, de 1.041 h a 1.314 h.

La prosperitat general agrícola i industrial del segle XVIII tingué una continuïtat durant la primera meitat del segle XIX. El cens del 1830 donava 28.417 h, i el del 1857 tornava a pujar a 44.723 h. Durant la segona meitat del segle XIX el ritme ascensional es trencà a causa de les dificultats que comportava la manca de grans cabals d’aigua i no tenir encara un ferrocarril per a un abastament regular de carbó. Després s’hi sumarien els efectes de la mort de les vinyes per l’atac de la fil·loxera. Les davallades més fortes d’aquesta època, entre el 1857 i el 1900, foren: Igualada, que va perdre 3.558 h; Piera, 684 h; Capellades, 437 h; Carme, 427 h i el Bruc, 314 h.

L’evolució demogràfica al llarg del segle XX revela que la comarca de l’Anoia és inclosa en un grup de comarques catalanes que presenten uns increments de població constants, però que no arriben a ser uns augments com els que es donen a les comarques de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. L’Anoia, l’any 1900, tenia 35.703 h, i en aquell moment era inclosa en el grup de comarques menys poblades de Catalunya. El 1996, amb 86.964 h, havia pujat al setzè lloc de les 41 comarques catalanes.

Cal assenyalar que a la comarca s’ha donat un procés molt fort de concentració de la població en els municipis que centren la Conca d’Òdena: Igualada, Òdena, Santa Margarida de Montbui i Vilanova del Camí. Aquestes quatre poblacions reunien, l’any 1900, el 42,3% del total d’habitants de la comarca, mentre que l’any 1970, la seva població representava ja el 70,6% del total, que havia baixat al 62,5% el 1996 i al 56,8% el 2005. Aquest fet s’explica tenint en compte el que representen en termes relatius els augments demogràfics d’aquests municipis. L’increment de població de la ciutat d’Igualada entre els anys 1950 i 1970 representà el 64,8%. El d’Òdena representà el 90,2%. Però el de Santa Margarida de Montbui el 561,8%, i el de Vilanova del Camí el 757,3%. D’aquesta manera pràcticament cal parlar de l’aglomeració de la ciutat d’Igualada, entenent-la com a unitat de població supramunicipal. Fruit d’aquesta forta vinculació territorial, el 1996 els municipis d’Igualada, Òdena, Vilanova del Camí i Santa Margarida de Montbui es van constituir en mancomunitat de municipis de la Conca d’Òdena.

El grup de municipis que en el període comprès entre els anys 1950-1970 experimentaven un creixement de la població coincideix amb els nuclis que basen la seva economia principalment en l’activitat industrial, normalment situats al llarg de cursos fluvials. A banda dels ja esmentats, hom pot mencionar els municipis de Capellades, Masquefa, Piera —que va tenir un dels creixements més notables de la comarca—, la Pobla de Claramunt, la Torre de Claramunt i Vallbona d’Anoia. Les dades mostren un notable creixement demogràfic a partir de la dècada del 1980, centrat en les poblacions de Piera, Masquefa i els Hostalets de Pierola; aquest creixement queda reflectit en les nombroses urbanitzacions que s’han establert en la zona. La Torre de Claramunt és també un dels municipis que ha tingut un augment de població durant aquests anys.

Després d’un creixement ininterromput al llarg del segle XX, cal destacar el retrocés que experimentà la ciutat d’Igualada en el període 1981-86, paral·lel al de la major part de les principals ciutats de Catalunya. Aquest retrocés responia, d’una banda, al tancament del cicle immigratori de la dècada del 1970, i de l’altra, al notable descens de la natalitat que va experimentar la població catalana i la forta crisi industrial que va patir Catalunya en aquells anys. A Igualada cal afegir, com a circumstància específicament local, l’esgotament de l’espai urbà edificable, cosa que va potenciar l’encariment del preu del sòl i el creixement de les poblacions veïnes d’Òdena, Vilanova del Camí, i Santa Margarida de Montbui. Pel que fa a Igualada, el 1991 s’evidenciava una recuperació clara de la població.

L’àrea de despoblació està formada principalment pels municipis de base agrícola, que es corresponen principalment amb la meitat ponentina de la comarca, que inclou la subcomarca de la Segarra Calafina. Cal destacar, però, que l’evolució demogràfica d’aquesta zona s’ha anat estabilitzant. Del 1981 al 1996 alguns municipis havien perdut població de forma més clara, com Argençola, Montmaneu, Castellfollit de Riubregós, Copons o els Prats de Rei, i fins i tot Calaf, que fins el 1981 havia experimentat un creixement. S’havien mantingut estables, amb algunes oscil·lacions, municipis com Pujalt, Rubió, Calonge de Segarra, Carme o Santa Maria de Miralles. Finalment, altres municipis havien tingut lleugers augments, com Jorba, el Bruc, Cabrera d’Igualada i la Llacuna, aquests tres últims a causa, sobretot, de l’establiment d’habitants permanents en els habitatges destinats a segona residència. En el 2005 s’evidenciava certa recuperació de població a Argençola, Copons, Montmaneu, Pujalt, Rubió, Carme, Santa Maria de Miralles i, sobretot, Calaf. Altres municipis, com Castellfollit de Riubregós i Sant Martí Sesgueioles, continuaven perdent població. A partir de les dades del 2001, del total de 42.821 ocupats el 2,09% treballava en el sector primari (percentatge inferior al 4,5% del 1986), el 42,08% en la indústria (55% el 1986), el 10,63% en la construcció i el 45,20% en els serveis (aquest dos darrers el 1986 ocupaven el 5,3% i el 31,6% respectivament). En l’anàlisi de la població activa de la comarca per zones i per sectors hom observa que la zona occidental i l’altiplà de Calaf tenen el major nombre de població activa dedicada a l’agricultura, mentre que a la rodalia d’Igualada i al S de la comarca predomina el sector secundari o industrial; Igualada, com a centre de serveis, aplega més població dedicada al sector terciari. Quant als desocupats, el nombre va créixer espectacularment a partir del 1979, en què se’n registraren 1.642, que passaren a 3.569 el 1981 i a 5.959 el 1986. Malgrat el fort increment dels contractes a partir del 1984, que suposava un cert control de la crisi i una certa reactivació, així com la promoció dels contractes de pràctiques i de formació, el mercat de treball no aconseguí d’absorbir el contingent de joves que hi entraven per primera vegada. La importància d’aquest contingent s’explicava a partir de la piràmide d’edats, ja que la població entre 16 i 14 anys representava, el 1986, el 30% de la població; aquesta piràmide era motivada per l’onada immigratòria de gent jove entre el 1955 i el 1975, que féu rejovenir la població, la qual, però, va iniciar una tendència envellidora a partir de la dècada del 1980. El 1996, el 16,1% de la població era menor de 15 anys, mentre que el 38,3% tenia més de 45 anys.

L’economia

L’agricultura i la ramaderia

La superfície agrària útil de l’Anoia ocupa poc més d’un terç de la superfície comarcal, extensió equiparable al que ocupa el terreny forestal (gairebé un terç de la comarca). L’Anoia és una comarca de secà, amb predomini dels conreus herbacis i on el regadiu té poca importància. Els conreus principals de secà són l’ordi i el blat, als quals segueixen en importància la vinya, els fruiters de clima temperat (sobretot el presseguer), i en menor grau la fruita seca, els conreus farratgers, els conreus industrials.

Entre els conreus desapareguts, que en el seu moment tingueren un profit econòmic, figuren el safrà, el cànem, el roldor i el piretre. El safrà és documentat a la Conca d’Òdena als segles XIV i XV. El cànem fou l’única planta tèxtil estesa a la majoria de municipis, entre els segles XVI i XVIII. El roldor, que ja era conreat des del segle XVII, es va implantar en algunes de les terres despullades de la vinya a causa de la fil·loxera, des del final del segle XIX fins al decenni 1940-50. Les fulles del roldor, assecades i mòltes, pel seu contingut de taní eren emprades per a adobar pells a les blanqueries d’Igualada. Des del segle XIX i fins al decenni 1950-60, principalment al terme de la Llacuna, s’havia plantat piretre, amb aprofitament industrial per a usos insecticides.

En el conjunt de la comarca, s’ha produït un gradual abandonament del conreu de l’olivera, de la vinya i de l’ametller, en benefici dels cereals. Aquesta transformació, dins l’agricultura tradicional de secà, és comuna a moltes altres comarques. Els cereals ocupen aproximadament les tres quartes parts de la superfície conreada, amb un predomini de l’ordi (a mitjan segle XX el blat ocupava més de dues terceres parts de les terres destinades a cereals d’hivern). En l’opció cerealística de la comarca hi han contribuït tres factors: l’aptitud climàtica i del terreny, la fàcil mecanització d’aquest conreu i, finalment, la dedicació a temps parcial dels agricultors que s’inclinen per conreus que no suposen una gran inversió de mà d’obra. Els cereals constitueixen gairebé un monocultiu als altiplans occidentals del sector segarrenc, i també s’han imposat a la Conca d’Òdena. A la zona de la calma de Calaf es conrea preferentment blat, però també ordi, i tradicionalment s’ha realitzat rotació de conreus: trepadella, blat, ordi i civada, mantenint guarets segons la qualitat de les terres. Als altiplans de Calaf, els grans primerencs es beneficien de la boira humida de l’hivern, que fa augmentar els rendiments de la collita. També és habitual el conreu de lleguminoses, per la conveniència d’alternar-les amb el conreu de cereals, ja que capten el nitrogen de l’atmosfera.

El conreu dels fruiters, especialment presseguers, però també cirerers, va experimentar un increment vers la dècada del 1980, no tan sols en l’extensió de la superfície dedicada, sinó també en la productivitat. La producció no solament abasta el consum local i els voltants de Martorell, sinó que deriva cap a Mercabarna, Sabadell, Terrassa i Manresa. Els fruiters es conreen sobretot en llocs frescals de la zona SE de l’Anoia.

La vinya és el tercer conreu en importància. Hi ha referències escrites del conreu de la vinya a l’Anoia des del segle XI. El conreu adquirí la màxima difusió entre el 1855 i el 1878, quan la fil·loxera havia envaït França. Amb l’arribada de la plaga a la comarca, però, la vinya sofrí una forta sotragada. Posteriorment el cultiu de la vinya va ser important fins els anys 1960-70, en què es va accelerar el procés d’arrencada dels ceps. Tanmateix, la vinya ha tingut certa expansió a partir del 1982. És important a la zona de l’Anoia més propera al Penedès, en municipis com la Llacuna, Piera, Masquefa o Santa Maria de Miralles, i també en altres termes com Òdena (on s’elabora cava) o Sant Martí de Tous. Quasi tot el raïm de la comarca és dedicat a la producció de vi, que rep la denominació d’origen “Penedès”.

També es va estendre, des de la dècada del 1970, el cultiu de gira-sol per a la producció d’oli. Té l’avantatge que el seu conreu no interfereix en les èpoques de feina durant el cultiu de l’ordi o del blat. Un altre avantatge és que com que arrela a més de 20 cm deixa reposar la terra de sobre esgotada pels cereals.

Els conreus en regressió són l’ametller i l’olivera. L’olivera, que havia estat un conreu important a l’Anoia, sofrí una davallada a partir de les excepcionals glaçades del 1956. L’oliva arbequina produeix un oli de bona qualitat que es consumeix majoritàriament a la mateixa comarca. Els ametllers també han estat arrencats en molts casos, per falta de rendibilitat, ja que, juntament amb les oliveres, ocupen terres poc fèrtils i generalment van associats a altres conreus. A més, l’ametlla es veu afectada per les gelades tardanes, freqüents a la comarca, que destrueixen, en molts casos, la collita.

De manera dispersa, a la part més baixa de la comarca i especialment vora l’Anoia hi ha algunes superfícies regades, però la producció de fruita, patates i hortalisses per a la venda és molt poc significativa. Les petites zones de regadiu es localitzen principalment a Capellades, la Pobla de Claramunt i Piera, i també a Jorba, Carme i la Torre de Claramunt.

El règim de tinença predominant és el de propietat, seguit del sistema de parceria, que té molt més pes que a la resta de Catalunya, juntament amb altres comarques centrals del Principat, i finalment el règim d’arrendament. Hom ha observat una tendència a reduir el nombre d’explotacions agràries. En els darrers anys del segle XX han anat desapareixent les explotacions petites per manca de rendibilitat, com en moltes comarques de Catalunya, i s’ha produït un procés de mecanització.

Com que el clima no permet un conreu farratger generalitzat, la comarca no ha tingut una destacada vocació ramadera. L’Anoia, però, ha passat progressivament d’una ramaderia tradicional extensiva, que aprofita els guarets i practica la transhumància, a una d’intensiva, estabulada, capaç de satisfer la demanda dels mercats urbans de consum. Tot i no ser una comarca típicament ramadera, té unes produccions de porc i de pollastre considerables, encara que ha davallat la cria de bestiar porcí, d’engreix principalment i localitzada a Calaf, Montmaneu, Rubió i Tous. El bestiar boví té poca importància, i només hi ha algunes granges d’engreix a Jorba, Tous i Masquefa. L’oví té un cert pes, tot i que s’ha tendit a un descens dels caps de bestiar, que pasturen aprofitant els rostolls. Cal esmentar l’apicultura, que es remunta a molts segles enrere, quan no s’importava el sucre, si bé en la dècada del 1980 va sofrir una forta sotragada. Tot i això, la producció de mel encara és superior a la de comarques veïnes. L’abundor d’espígol, romaní i farigola en les terres calcàries de l’Anoia hi ha propiciat l’existència d’abelles productores de mel.

La indústria i les fonts d’energia

Al llarg del segle XX la indústria ha esdevingut el sector econòmic més important de la comarca.

Ja al segle XVII, l’aprofitament de la força hidràulica dels rius per a finalitats industrials fou la causa que tota la ribera de l’Anoia experimentés un desenvolupament primerenc, que entrà en decadència quan els rius van deixar de ser factors decisius de localització industrial; l’aplicació del vapor i de l’electricitat a la indústria tradicional dels teixits i la pell adobada expliquen l’impuls inicial de la indústria a la comarca, principalment al municipi d’Igualada. El primer moment expansionista tingué lloc durant la Primera Guerra Mundial i els anys posteriors. Més tard, durant la dècada del 1960, la comarca arribà al seu màxim creixement industrial. Va ser a partir d’aleshores que el creixement de la ciutat d’Igualada es desbordà cap als municipis veïns d’Òdena, Vilanova del Camí i Santa Margarida de Montbui, on s’instal·laren diverses empreses.

A partir del 1981 es va patir una crisi industrial, general a tot Catalunya, que es va notar principalment durant els anys 1982-83, coincidint amb la disminució general més important dels ocupats en el sector, sobretot el tèxtil i el de la pell. Des del 1984, però, s’inicià una tímida recuperació que permeté l’estancament dels índexs d’atur. Cal notar, però, que el sector industrial globalment ha anat perdent pes en favor dels serveis. La comarca disposa de diverses zones industrials, com el polígon de les Comes a Igualada, el de les Gavarreres a Òdena, el dels Plans d’Arau a la Pobla de Claramunt o el de la Pedrosa a Masquefa.

Els antecedents de la industrialització de la comarca cal trobar-los en el desenvolupament de la indústria de la llana, que donà pas, més tard, a la indústria del cotó, i aquesta, alhora, a la dels gèneres de punt. Si bé la primera notícia d’un taller paraire es remunta a l’any 1283, és al llarg dels segles XVII i XVIII que els paraires (treballadors de llana) i els velers (teixidors de vels de seda) adquiriren una importància rellevant. Molts antics molins al llarg del curs de l’Anoia foren alternativament fariners, paperers i també drapers. En algunes poblacions existien fortes organitzacions professionals com ara la Confraria de Paraires de Sant Sebastià de Capellades (1711), la Confraria de Paraires de Sant Roc (1733), a Carme, i el Gremi de Fabricants de Llana de la Mare de Déu de la Llet (1776), de la Pobla de Claramunt. A més dels teixidors de cada lloc, hi havia escampats pels pobles uns 4.000 treballadors que feien les operacions de filat i cardat de la llana que els donaven els industrials d’Igualada, en una xarxa de treball domiciliari, que era estable i altament consolidat.

Durant la segona meitat del segle XVIII la comarca presentava dues realitats ben diferenciades. Amb una línia imaginària centrada a Igualada que partia la comarca de N a S, hom trobava una zona occidental dedicada gairebé exclusivament a l’agricultura, mentre que la zona oriental (Carme, Capellades, Castellolí, Òdena, la Pobla de Claramunt, la Torre de Claramunt, Vallbona i Vilanova del Camí) era industrial, amb 135 fabricants de paper, llana i cotó. En el darrer terç del segle XVIII la fabricació de draps de llana entrà en regressió i en competència amb la nova fabricació del cotó, que introduí els seus telers l’últim quart d’aquest segle.

La revolució industrial a Europa al final del segle XVIII portà la indústria cotonera catalana a un procés de mecanització durant la primera meitat del segle XIX, procés al qual l’Anoia s’incorporà amb retard per comparació a d’altres comarques catalanes. Així, fins a final del segle XIX i començament del XX a les diverses poblacions on hi havia implantada aquesta indústria (Capellades, Carme, Copons, Jorba, Santa Margarida de Montbui, Piera, la Pobla de Claramunt, la Torre de Claramunt, Tous, Vallbona i Vilanova del Camí) predominava el procés manual i no hi havia màquines contínues o selfactines. Les raons que expliquen aquesta manca de mecanització són la situació geogràfica i la manca de comunicacions, a les quals s’afegí l’escassetat de primera matèria provocada per la guerra de Secessió americana. El deteriorament de la situació industrial provocà una crisi social i econòmica, i comportà el descontentament social a causa de les pèssimes condicions de treball i els salaris baixos, les vagues i la repressió. Amb l’arribada del ferrocarril el 1893 ja va ser possible fer arribar el carbó i fer funcionar les màquines de vapor a un preu raonable, però només deu anys més tard, el 1903, es creà a Igualada la primera companyia elèctrica, de manera que el cicle energètic del vapor va tenir una curta durada. La instal·lació d’energia elèctrica afavorí la renovació definitiva de l’utillatge i la recuperació del sector, en el qual destacà l’empresa Guasch Germans, de Capellades. A partir del 1950 la indústria cotonera patí una davallada en favor de la confecció dels gèneres de punt, que ha esdevingut, dins del sector tèxtil, la indústria més important de la comarca.

El gènere de punt s’inicià el 1895 amb la fàbrica de Pau Salines, de confecció de samarretes. La producció local d’energia elèctrica va permetre mecanitzar aquesta nova indústria, a la qual es dedicaven 350 treballadors el 1922, i que van augmentar a 1.000 el 1928. Després de la crisi del sector durant la guerra civil de 1936-39 i la postguerra, durant la dècada del 1950 va créixer espectacularment el nombre de fàbriques de gèneres de punt, mitges, mitjons i confecció, concentrades especialment a les poblacions de la Conca d’Òdena (Igualada, Vilanova, Òdena i Santa Margarida de Montbui), a més d’altres nuclis com Capellades, Tous o Vallbona. El desenvolupament del sector va continuar principalment en mans d’iniciatives autòctones, tot i que i la presència forana s’establí en empreses com Fabrilmalla i Salines Sàbat. L’estructura empresarial mostra una sèrie d’empreses de dimensions considerables amb marques pròpies consolidades (Escorpion, Torradas, Punto Blanco, Esteve, entre altres). Aquest sector ha afavorit al seu torn l’aparició d’una certa indústria complementària, com la dels acabats, teixits, estampats, filats o la fabricació d’etiquetes. La fabricació de gèneres de punt va sofrir una considerable davallada vers els primers anys del 1980, en què moltes empreses feren suspensió de pagaments i totes reduïren el personal, mentre canviaven radicalment la seva tecnologia. Ja al 2004, el tèxtil rebé l’impacte del tancament de l’empresa Ignasi Carner.

En el sector de la indústria tèxtil destaca, a Igualada, el ram de la confecció de llenceria, femenina i masculina. Entre les diverses empreses que s’hi dediquen sobresurt Vives Vidal (Vivesa), que ha passat a formar part d’una multinacional.

L’altra gran activitat industrial també tradicional de la comarca és la indústria de les adoberies o del cuir. La primera notícia sobre una fàbrica d’adobs a Igualada es remunta al 1340 i es conserven contractes d’aprenentatge de blanquers del 1349. Durant el segle XIX mantingué una evolució positiva, fins al primer quart del segle XX, en què culminà la seva expansió gràcies a la demanda generada per l’esclat de la Primera Guerra Mundial. La davallada començà a partir dels primers anys de la dècada del 1930 i de la guerra civil de 1936-39. A partir de la dècada del 1950 el sector, que s’havia dedicat bàsicament a la fabricació de soles, es diversificà tot dedicant-se a l’empenya, la marroquineria, el serratge, la vestimenta, la tapisseria i la pelleteria. Igualada ha esdevingut el principal nucli de l’estat espanyol productor de cuir vacú per a soles i de vaqueta per a marroquineria i mobiliari, tot i que el nombre d’empreses ha anat baixant considerablement des de la dècada del 1980. És una indústria intensiva de mà d’obra de caire familiar i d’origen local.

La indústria del paper també ha tingut un pes tradicional a la comarca. La primera notícia relacionada amb la fabricació de paper es remunta al 1190 i fa referència a un nucli paperer a Albarells (Argençola). L’existència de molins paperers, que aprofitaven les aigües de l’Anoia i del seu principal afluent, la riera de Carme, ja era ben arrelada des dels segles XVI i XVII. Durant el segle XVIII la comarca fou la més activa i més famosa en la fabricació de paper de tina a mà i Capellades es convertí en la capital paperera catalana. Al segle XIX, la guerra del Francès, les guerres carlines i les dificultats d’exportació van deprimir el sector. A aquests problemes s’afegí la manca de fonts d’energia per a mecanitzar la indústria. Després de la guerra civil de 1936-39 baixà la qualitat del paper per l’escassetat de draps i la dificultat d’importar pasta de paper. Fou només amb la total mecanització del sector durant la dècada del 1970 i la diversificació de la producció que el sector va poder evolucionar favorablement. Amb la crisi de principi de la dècada del 1980 quedà afectada, però des d’aleshores ha mantingut el nivell d’ocupació. La indústria paperera es concentra sobretot als termes de la Pobla de Claramunt, Capellades, Carme i Orpí.

L’origen del desenvolupament del sector del metall cal situar-lo en el procés de mecanització dels altres sectors que va generar l’aparició de tallers per a reparar i fabricar maquinària. Però a partir de la dècada del 1960 deixà de ser simplement una indústria complementària, amb l’especialització de l’empresa F. Verdés (fundada ja el 1915) en maquinària i muntatge de fàbriques de ceràmica, empresa que esdevingué la principal firma exportadora de la comarca. S’han anat establint altres empreses del ram en diversos indrets de la comarca (rodalia d’Igualada, la Torre de Claramunt, Capellades, Vallbona, Piera, Masquefa).

Un altre sector que cal esmentar és el de les arts gràfiques. La primera impremta que es va instal·lar a Igualada fou la de Joaquim Abadal i Casamitjana, el 1833, dedicada a la confecció de llibres, que durant el segle XIX fou la més important de Catalunya. A la dècada del 1970 el món de les arts gràfiques experimentà una important renovació i les empreses s’especialitzaren en el camp editorial, l’imprès comercial, la copisteria i la indústria gràfica de l’envàs. Les empreses més importants d’aquest sector són situades principalment a Igualada, Capellades, Òdena o la Torre de Claramunt.

El sector del material de construcció té una gran tradició al sector segarrenc. La majoria de les bòbiles es concentren a Calaf i Calonge de Segarra, i també a Jorba, el Bruc i Piera. L’evolució del sector està molt lligada a la dinàmica del sector de la construcció. Aquest sector va sofrir l’impacte de la crisi de la construcció a partir del 1975, que a Igualada fou superior a la mitjana catalana i a la d’altres ciutats intermèdies com Manresa o Granollers. Posteriorment, gràcies a algunes actuacions residencials, la situació del sector es va anar estabilitzant.

Finalment, dins el sector energètic cal esmentar la instal·lació, al municipi de la Llacuna el 1998, d’un molí eòlic de grans dimensions, i la posada en funcionament, el 2005, del parc eòlic de la serra de Rubió, el més gran de Catalunya, entre els termes de Rubió i Castellfollit del Boix (Bages), i que ha de ser ampliat també cap al terme d’Òdena.

El comerç i el turisme

En les dècades del 1980 i del 1990, el sector dels serveis fou el que va experimentar un augment més gran pel que fa al pes relatiu i al nombre absolut d’ocupats, en detriment d’altres sectors com la indústria i l’agricultura.

El principal centre comercial de la comarca és Igualada. És a través d’Igualada que es comercialitzen els excedents agraris produïts a la comarca, i també gairebé tota la producció industrial. Però, a més, tots els habitants de la seva àrea d’influència hi acudeixen a comprar tota mena de productes. El comerç interior és centrat en la venda al detall en petits comerços, mentre que el comerç a l’engròs ha tingut escassa incidència. Aquesta estructura, però, ha evolucionat, ja que del comerç tradicional de petites botigues independents s’ha passat al comerç associat o de cooperació dels detallistes per a fer compres. D’altra banda, les petites botigues s’han anat transformant en autoserveis. Cal mencionar la gran atracció comercial que exerceixen les botigues de venda directa de fàbrica, especialment a Igualada, que va més enllà de la mateixa comarca.

La funció comercial que ha exercit Igualada és ja molt antiga. Des del seu origen va néixer com un centre de comerç en una cruïlla de camins per on passava el camí que unia Barcelona amb les terres planes de Lleida, que aprofitava el pas natural de l’estret de Capellades, i també el camí que seguia una direcció N-S i que venint dels monestirs de Santes Creus i Poblet, a les terres tarragonines, es dirigia cap a Manresa i cap als Pirineus. En la cruïlla d’aquests dos camins es van començar a instal·lar molins i adoberies, però també es va desenvolupar una activitat comercial intensa.

Les referències més antigues del mercat d’Igualada es remunten al 1196. Actualment se celebren dos mercats setmanals, dins d’un recinte cobert. D’altra banda, el mercat de Calaf, dels dissabtes, ha exercit una atracció gran sobre les poblacions segarrenques de la rodalia. Mercats d’importància menor són els de Capellades, Piera, la Llacuna i els Prats de Rei, el poder dels quals es limita als municipis més propers. Finalment, cal esmentar els mercats setmanals locals de Santa Margarida de Montbui, Vilanova del Camí i Masquefa, i la influència que tenen alguns mercats de comarques properes sobre els municipis fronterers de l’Anoia, com ara Santa Coloma de Queralt (sobre Bellprat, Argençola i Montmaneu), Vilafranca del Penedès (sobre la Llacuna i Cabrera d’Igualada), Sant Sadurní d’Anoia (sobre Piera, els Hostalets de Pierola i Masquefa), Esparreguera (sobre el Bruc) i Martorell (sobre Masquefa).

Quant a les fires, la primera celebració de fira a Igualada es remunta al segle XV. El 1943 es va iniciar la fira del mes de setembre, que el 1954 passà a anomenar-se Fira Agrícola i Ramadera, ja que es dedicava sobretot a l’exposició de productes i maquinària del camp, i posteriorment rebé el nom de Fira de Setembre, que ha esdevingut de caràcter multisectorial. La fira de Calaf, els orígens de la qual es remunten al segle XIV, era coneguda popularment com el Mercat de Calaf i havia tingut una notable importància en temps passats. De fet, però, tant els mercats setmanals com les fires han deixat de ser l’eix de les relacions comercials intercomarcals, gràcies a la mobilitat del transport i a l’estructura del comerç local. Tanmateix, darrerament un bon nombre de fires s’han sumat a les ja tradicionals. Per la seva especialització industrial, cal destacar Maq & Punt (1994) i Maqpaper (1999), totes dues a Igualada. Altres fires temàtiques són l’Aerosport (1992), a les instal·lacions de l’aeròdrom General Vives, i l’Ecosport (1998) a Òdena, la Fira de la Transhumància (1999) a Pujalt, i Firaverd (1998) a Carme. De caràcter multisectorial és la Fira Mostra del Sant Crist de Piera (1990), i dedicades als productes artesanals o a les antiguitats són, entre d’altres, la Fira de Sant Hilari (1993) a Vilanova del Camí, el Mercat Medieval d’Òdena (1997) i la Fira d’Antiguitats d’Igualada (1983), mensual.

Els bancs i les caixes són les entitats encarregades de cobrir els serveis financers. El primer banc de la comarca s’establí a Igualada el 1881; era l’anomenat Banco Regional de Igualada, d’iniciativa local i vida efímera, mentre que la primera caixa va ser la Caixa de Pensions, el 1909, i fou la primera sucursal que aquesta entitat instal·lava fora de Barcelona. El 1929 la Caixa Provincial de la Diputació de Barcelona, avui Caixa de Catalunya, establí a Igualada la seva primera sucursal a l’Anoia.

La infraestructura d’acolliment turístic de la comarca és relativament pobra; disposa d’algunes zones d’acampada (a la Llacuna, a Sant Martí de Tous) i algunes fondes, pensions i hotels situats sobretot al llarg de l’autovia A-2 i als municipis més grans. També s’han establert, en zones bàsicament rurals, algunes residències-cases de pagès. El turisme bàsic de segona residència, de caps de setmana i de temporada de vacances, ha generat una important activitat econòmica als municipis on s’instal·la. Normalment les famílies procedeixen de l’àrea metropolitana de Barcelona. Els municipis de Piera, Masquefa, la Torre de Claramunt, Cabrera d’Igualada i els Hostalets de Pierola destaquen pel nombre d’urbanitzacions construïdes. Moltes de les construccions de segona residència es van fer majoritàriament durant la dècada del 1970.

La cultura i el folklore

Les activitats culturals

L’ensenyament i l’esport

La comarca disposa d’escoles i instituts a gran part dels municipis de la comarca, i centres dedicats a àmbits més especialitzats (música, art, etc.), concentrats sobretot a la capital comarcal. El 2003 els 10 municipis amb menys població (entre els quals hi ha Argençola, Bellprat, Orpí, Pujalt i Veciana) no disposaven de cap centre escolar. A Masquefa es podia fer l’ensenyament fins a la secundària, mentre que el batxillerat es podia cursar a Capellades, Jorba, Santa Margarida de Montbui, Vilanova del Camí, Calaf i Piera. Igualada era l’única població que disposava de centres que cobrien totes les etapes de l’ensenyament, fins i tot els cicles formatius. A la capital comarcal hi ha, també, l’Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica Industrial d’Igualada, l’Escola d’Adoberia d’Igualada i un punt de suport de la Universitat Oberta de Catalunya.

Pel que fa a l’educació especial, l’any 1968 es constituí APINAS (Associació de Pares Igualadins de Nens i Adolescents Subdotats), per cobrir les necessitats d’atenció, rehabilitació i formació dels nens disminuïts psíquics de la comarca. D’aquesta associació depenen diverses entitats, com l’Escola Àuria, el Servei d’Atenció Precoç i una residència per a deficients profunds als Prats de Rei. Com a complement s’ha fundat el Taller Àuria SCCL, amb funcionament autònom.

La pràctica de l’esport ha estat cada vegada més generalitzada a la comarca, gràcies a l’ampliació i la millora dels equipaments esportius i a la promoció de l’esport (Consell Esportiu de l’Anoia). Des de l’any 1952 se celebren els Jocs Escolars de l’Anoia. Destaca la pràctica i l’afecció a l’hoquei sobre patins amb dos equips que juguen a la Divisió d’Honor, el Piera i l’Igualada. La natació té encara una més llarga història a la comarca i molt especialment a la capital de l’Anoia, amb el Club Natació Igualada (1934); alguns dels seus nedadors han assolit rècords i marques en l’àmbit estatal. Altres esports molt practicats són els escacs, el ciclisme, l’atletisme, l’excursionisme (UEC⁄Anoia), el tennis, el motor, i el vol a vela (globus, planadors, ultralleugers), practicat a l’aeròdrom General Vives Igualada-Òdena.

Les institucions i els mitjans de comunicació

La comarca de l’Anoia té un gran nombre d’entitats registrades, entre les quals predominen les culturals i les esportives.

El Consell Comarcal de l’Anoia funciona des de l’any 1988. Entre les realitzacions d’abast comarcal amb ajuts directes de les institucions públiques cal destacar el Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia, l’Arxiu Històric Comarcal, el centre teatral “La Tarima”, el Centre de Recursos Pedagògics de l’Anoia o el Foment de Fires i Mercats.

Les activitats i les publicacions del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada (CECI, 1947), iniciades per diverses seccions i grups filials, han tingut sempre el seu marc d’actuació a la comarca, en promoure-hi tasques de recerca, de difusió i de millora de la infraestructura cultural. A la seva iniciativa es deuen moltes excavacions arqueològiques, un arxiu històric i bibliogràfic, la creació d’un arxiu notarial amb documents dels pobles anoiencs, el Museu de la Pell, l’edició d’una àmplia bibliografia entre la qual destaca la col·lecció “Miscellanea Aqualatensia” (1950), la col·laboració amb altres entitats en projectes com “Anoia Debat” (1987), “Igualada pam a pam”, etc.

La primera referència a una publicació anoienca és el “Diari d’Igualada” (1808), que probablement fou un full volant aparegut durant la guerra del Francès. La premsa amb una certa continuïtat s’inicia el 1863 amb “El Eco de Igualada”. El 1929, cercles intel·lectuals i artístics d’Igualada van fundar “La Revista d’Igualada”, que va tenir dos anys de vida.

El 1999 va aparèixer el primer número de la nova etapa d’aquesta revista de caràcter cultural. El 1942 es va iniciar el “Diari d’Igualada” (a la meitat de la dècada del 1990 va deixar d’editar-se). Actualment gairebé totes les publicacions són en català; entre les d’informació general destaquen “Vida...” (1946), amb el suplement de publicació irregular “Les Fonts de l’Anoia” que dóna informació de Calaf, Copons, els Prats de Rei i Sant Martí Sesgueioles, “La Veu de l’Anoia” (1982) i “Regió 7”, que té una delegació a Igualada des del 1995.

Moltes entitats culturals i esportives editen butlletins per a informar de les seves activitats. Per la seva difusió, fora de l’àmbit estrictament comarcal, han destacat “Viure” (1986), que havia estat editada per l’Estació Agrometeorològica de l’Alta Segarra, sobre noves tecnologies i experimentació en agricultura, i “l’Estrat” (1989), editada pel Centre d’Estudis Comarcals, sobre arqueologia.

Hi ha també revistes publicitàries amb informació d’activitats culturals i lúdiques locals, a més d’adreces, telèfons d’interès, horaris, serveis, etc. La seva finalitat és comercial i per això contenen molts anuncis i es distribueixen gratuïtament. N’és un exemple “El Safareig” (1985). A més, dues poblacions editen anuaris: Igualada i la Pobla de Claramunt.

Amb la fundació de Ràdio Igualada (RNE-Ràdio 5) l’any 1950 s’iniciaren a la comarca els mitjans de comunicació audiovisuals. Són diversos els municipis que han anat disposant d’emissores radiofòniques: Igualada, Vilanova del Camí, Capellades, Piera, el Bruc, Vallbona d’Anoia, etc. Les televisions anoienques són d’iniciativa privada, amb una programació pròpia i de caire local. Començaren a emetre fa alguns anys, primer en període de proves: Anoia TV, TV Igualada, TV Calaf; des del 1991 n’hi ha també a Piera, a Vilanova del Camí, etc.

Els museus, les biblioteques i els arxius

El patrimoni museístic de l’Anoia és interessant per la seva especialització. Cal destacar el Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia, localitzat a Igualada, amb seccions d’història i de medi natural de la comarca, seccions monogràfiques dedicades a l’aigua, la pell i l’antiga adoberia de Cal Granotes. També disposa d’un centre de documentació, especialitzat en temes locals i comarcals. El museu està integrat en la Xarxa de Museus Comarcals de la Generalitat i vinculat al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.

El Museu Molí Paperer de Capellades, instal·lat en un molí paperer del segle XVIII, fou creat a iniciativa d’un grup d’industrials paperers l’any 1958 i inaugurat oficialment el 1961. És un museu viu que recorda, d’una manera pràctica i pedagògica, el procés artesanal de la fabricació del paper de drap. Conserva també objectes i documents diversos relacionats amb el paper. L’espai inclou la Secció Arqueològica Amador Romaní, que mostra les troballes fetes al Capelló. També està vinculat al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. La Cinglera del Capelló, que inclou el jaciment de l’Abric Romaní, considerat un dels més importants del paleolític europeu, s’ha habilitat com a Parc Prehistòric de Capellades, obert el 2001.

Al Molí de Rigat de Vilanova del Camí hi ha un interessant Museu de l’Aigua fundat per Ròmul Gavarró.

Altres museus o col·leccions interessants són el Museu Arqueològic Municipal Josep Castellà i Real, dels Prats de Rei, la col·lecció de carruatges de “Cal Ros” d’Igualada, el Museu de Geologia, Paleontologia i Prehistòria del Bruc i la Col·lecció de la Tossa de Montbui, al castell de la Tossa de Santa Margarida de Montbui.

A la comarca hi ha biblioteques públiques finançades per diverses entitats i institucions i també un seguit de centres, escoles i associacions que disposen de col·leccions de llibres. Entre les institucions cal destacar, per la seva tradició, la Fundació Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona. La seva biblioteca més antiga a la comarca fou la d’Igualada (1927), amb un important fons de llibres, una hemeroteca i una col·lecció local molt interessant. El 1999, aquest fons, juntament amb els de la Sala de Lectura Sant Jordi (1978), de l’Obra Social de la Caixa de Catalunya, i el de la Biblioteca de la Cooperativa (1930), tots d’Igualada, passaren a formar part de la Biblioteca Central d’Igualada. Depèn de l’Ajuntament i és gestionada en conveni amb la Diputació de Barcelona, una altra de les entitats que han fet possible l’existència de biblioteques en algunes poblacions de la comarca (el Bruc, Vilanova del Camí, etc.). La Generalitat de Catalunya disposa de la biblioteca Joan Serra i Constansó (1983) en col·laboració amb l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera.

Tot i que la major part d’arxius històrics dels pobles de la comarca no romanen al seu lloc d’origen o s’han perdut o destruït, es conserva documentació a Copons, Piera, al castell de la Torre de Claramunt, el Bruc, els Prats de Rei, Calaf i Capellades, entre altres poblacions. També n’hi ha a les parròquies, sovint mancada d’inventaris, fet que en dificulta la valoració. N’és una excepció la dels Hostalets de Pierola, on hi ha una gran diversitat de documents des del segle XIV. També hi ha a la comarca arxius familiars de caire privat, com el de la masia de Can Prat (Castellfollit del Boix). A part els arxius citats, sobresurt l’Arxiu Històric Comarcal d’Igualada (1986). Conté la documentació produïda per l’activitat municipal des del segle XIV i altres fons de diferent procedència.

El teatre i la música

A més de sales d’actes a gairebé tots els pobles de la comarca, hi ha uns vint teatres pròpiament dits, i un bon nombre de grups de teatre. Les poblacions amb una tradició teatral més arrelada i que també disposen de les millors instal·lacions per a espectacles i representacions són: Calaf, que té dos teatres; Capellades, amb el Teatre de la Lliga (1901); els Hostalets de Pierola, amb el Casal Català (1923); Igualada, amb el teatre del Cercle Mercantil (1898), el de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, amb programació de la Xarxa de Teatres Públics de Catalunya, i el Teatre de l’Aurora; Masquefa, amb el de la Societat l’Alzinar (1978); Òdena, amb el Centre Cultural Recreatiu (1929); Piera, amb el de la Societat Foment (1925), on s’organitza des del 1975 un concurs de teatre amateur; la Pobla de Claramunt, amb dos teatres, el del Centre Cultural i el Teatre Jardí; els Prats de Rei, amb el Casal Parroquial (1963); Sant Martí de Tous, amb el Centre Parroquial (1929) i el Teatre Municipal (1980), i Santa Margarida de Montbui amb l’Ateneu Cultural Recreatiu (1920).

Quant a activitats teatrals, es convoquen diversos concursos amateurs, com el Vila de Piera (1975), i mostres de teatre, com la Mostra de Teatre d’Estiu a Capellades (1986), o la que es realitza pel setembre al Bruc. El Certamen Internacional de Cinema Amateur Ciutat d’Igualada se celebra des del 1979 pel mes d’octubre i té un gran prestigi. Des del 1989, la capital comarcal acull actualment la Mostra de Teatre Infantil i Juvenil d’Igualada.

La tradició musical a la comarca impulsà la creació durant el segle XIX de societats corals a diversos municipis (entre altres, Schola Cantorum i Agrupació Coral La Llàntia a Igualada, La Lira Poblense de la Pobla de Claramunt, Coral Mare de Déu del Portal dels Prats de Rei, La Cuitora de la Llacuna, etc.).

En l’àmbit musical se celebren periòdicament a Capellades, des del 1988, uns concerts de cambra presentats sota el títol genèric de Paper de Música, i un concurs anyal per a la promoció de joves intèrprets. Al Bruc té lloc, des de l’estiu del 1980, un Festival de Música, que ofereix audicions clàssiques i modernes; i a Igualada se celebren el cicle de Santa Cecília, el Festival Internacional d’Orgue i els concerts de l’“Anòlia”, pel juliol. A Calaf, de forma irregular, se celebra, pel juny, una Trobada d’Acordionistes i Música Popular.

El folklore

Entre les festes més populars de la comarca destaquen les que se celebren entorn de Nadal, amb el mercat de Santa Llúcia i la missa del gall que se celebra a les parròquies i a moltes ermites; a Igualada i a Calaf és també un arrelat costum assistir a les representacions dels pastorets. Cal esmentar, a més, els Pessebres Vivents d’Òdena i els Prats de Rei. La cavalcada de Reis a Igualada té molta tradició i és molt original, ja que els patges lliuren personalment els regals a cada nen. A la mateixa ciutat també és molt celebrada, pels volts de Sant Antoni Abat, al gener, la festa dels Tres Tombs.

Per Pasqua surten les caramelles a la Llacuna, Santa Margarida de Montbui, Piera, Òdena, Igualada, etc. Per aquestes dates han estat tradicionals els aplecs com el de les Bresques a Santa Càndia (Orpí) i d’altres a Can Macià (Òdena), el Xaró (la Pobla de Claramunt), la Sala (Jorba), Castell de Sant Pere de Màger (la Llacuna), Bonans (Piera), alguns dels quals encara es fan. El Divendres Sant, a l’església del Roser d’Igualada es commemora el fet de la suor de sang del Sant Crist d’Igualada.

A l’estiu, antigament la festa principal era Corpus i es feien processons i catifes de flors pels carrers, però aquests actes s’han anat perdent. La flama del Canigó, costum més modern, es distribueix a molts pobles de la comarca i per Sant Joan es fan focs i revetlles populars. Els mesos de juliol i agost se celebren gairebé totes les festes majors i també festes de carrers i de barris.

Els esbarts dansaires són presents a diverses poblacions de la comarca, com Igualada, Sant Martí de Tous, Masquefa, els Prats de Rei, etc., i també hi ha diverses colles sardanistes. Hi havia hagut danses populars pròpies en alguns llocs de la comarca, però la majoria s’han anat perdent. De tota manera, hi ha hagut un intent de recuperar-ne la música i els passos per tal de tornar-les a incorporar al patrimoni folklòric anoienc. En són una mostra el ball de coques, que ja no es balla tot i que se’n conserva la música, i el ball de bastons i el de faixes (Sant Martí de Tous), aquest últim amb dotze dansaires que duen una faixa vermella i fan fins a nou figures diferents; el ball de crespelles o garlandes (Òdena), per al qual els nois compraven uns tortells que oferien a les noies i després feien una passada per la plaça i ballaven amb la garlanda penjada al braç; la mestradansa calafina (Calaf), ballada antigament pels majorals de l’altar de santa Calamanda durant la processó i més tard a la plaça en sortir de l’ofici; el ball del rei i el ball dels quatre cantons (els Prats de Rei), dit així perquè quatre parells de pabordes se situen a cada un dels extrems de la plaça; el ball de la garlanda (Vallbona d’Anoia), per la festa del Roser, semblant al ball pla però amb una música pròpia i una indumentària característica, que comprèn un davantal, un mocador d’espatlla i una mantellina; el dansot (Capellades, Carme i Vallbona d’Anoia); el ball de càntirs (Carme), etc. Els més típics d’Igualada eren la patera o entremès simulant una lluita entre moros i cristians, la moixiganga o dansa senzilla, el ball de diables, els cercolets, els cavallets i els pastorets.

La història

La prehistòria i l’antiguitat

A les terrasses de la banda esquerra de l’Anoia, prop de Sant Jaume Sesoliveres, hom descobrí una indústria lítica del paleolític inferior, que pot ser considerada entre les restes arqueològiques més antigues trobades a Catalunya. A Capellades, l’any 1900 fou descoberta per Amador Romaní l’estació de la balma del Fossar Vell, coneguda com abric Romaní, de l’època paleolítica.

Però no és fins al neolític, a l’època de la civilització dels pagesos del pla, que es pot afirmar que una part de la comarca es trobava habitada, com ho revelen troballes esparses i en especial els sepulcres de fossa excavats a Castellolí, el Bruc, Santa Maria de Miralles i la Llacuna.

De l’edat del bronze hi ha dues coves sepulcrals d’enterrament col·lectiu, al terme de la Torre de Claramunt, i darrere la muntanya dels Mollons al terme de la Pobla de Claramunt, com també dues cistes megalítiques, una la dels Tres Reis, a Rubió, i l’altra als Plans de Ferran, a Argençola. De la cultura hallstàttica s’ha trobat una urna bicònica amb decoració de solcs acanalats, pertanyent a un ritual d’incineració, a la Fou de Tous. També forma part d’aquesta mateixa cultura la cova de Mas Vilà, a Santa Maria de Miralles, i a la Roca del Frare, de la Llacuna, s’ha trobat una espasa de bronze, actualment conservada al Museu de Vilafranca. A l’època ibèrica sembla que la contrada formava part de la tribu dels lacetans, bé que els indicis recollits no permeten suposar assentaments gaire importants. L’any 1935 es van realitzar prospeccions a l’estació iberoromana del Vilar de Met, al terme de Vilanova del Camí, amb una antiguitat que es remunta al segle III aC, i posteriorment també s’han descobert construccions d’aquest període als Prats de Rei.

De l’època romana es pot anotar l’existència de diferents nuclis de poblament, especialment establerts en vil·les o grans explotacions. D’aquestes s’han trobat vestigis al pla, entorn de la ruta o camí que relligava Barcelona amb Lleida i que corre paral·lela a l’Anoia, al llarg del congost de Capellades a la Panadella. El centre més notable identificat és el situat als Prats de Rei. Entre aquesta població i la Manresana hom descobrí l’existència d’un poblat ibèric, probablement de la tribu dels lacetans. Prop d’aquest establiment es va aixecar la població que a l’època romana esdevingué el Municipium Siegarrensis, municipi segarrenc o de la Segarra, documentat entre els segles I i IV de la nostra era. També cal citar uns vestigis, prop de Montbui, que posaren al descobert un hipocaust romà, i una vil·la romana en el lloc de l’Espelt, al terme d’Òdena, activa entre els segles I i III. En aquesta vil·la s’han exhumat monedes, restes arquitectòniques i ornamentals diverses, un estuc policromat i un mosaic amb decoració geomètrica; també al terme d’Òdena s’ha excavat l’estació romana tardana de Cal Sanador, en la qual s’han trobat restes de ceràmica grisa estampada.

Del llarg temps que va de l’època baixromana a la reorganització del país, després de la recuperació i l’organització pels comtes i magnats dels comtats de Barcelona i d’Osona-Manresa, no hi ha referències ni notícies concretes. D’aquesta època cal destacar interessants jaciments de repoblament a Sant Martí Sesgueioles, Calaf i els Prats de Rei, com també restes d’uns fons de cabana altmedievals a la tossa de Montbui.

La medievalització

La comarca es trobava repartida inicialment entre els comtats d’Osona-Manresa, el de Barcelona i algun petit sector del comtat de Berga-Cerdanya, en la marca d’aquest comtat, que s’allargava fins a Pujalt. És molt probable que aquesta divisió territorial, que es va respectar el segle X, correspongués a la que la comarca tenia en els temps anteriors a l’ocupació aràbiga.

Pel que fa als sectors principals de la comarca, o sigui el barceloní i l’osonenc, no hi ha notícies directes de repoblament fins a mitjan segle X. Se sap que el sector barceloní era certament de possessió cristiana des de mitjan segle anterior i que el sector osonenc-manresà fou aprisiat teòricament per Guifre el Pelós, com a complement de l’expansió dels seus dominis a final del segle IX. Però el territori no fou efectivament repoblat fins entrat el segle X en temps del seu fill Sunyer (911-47).

En el sector barceloní (municipis del Bruc, Masquefa, Piera, els Hostalets de Pierola, Cabrera, Vallbona, Capellades, la Pobla de Claramunt, la Torre de Claramunt, Carme, Orpí, Santa Maria de Miralles i la Llacuna) els inicis del poblament es poden remuntar al principi del segle X, car al 955 el vescomte barceloní Guitard va vendre’s unes terres a Piera que li pervenien dels seus pares en part; però no és fins a partir del 960 que són esmentats la majoria dels llocs i sobretot a partir del 985 o de l’ocupació de Barcelona per Almansor. Tot aquest territori situat en la zona muntanyosa de darrere Montserrat era considerat un terreny fronterer o de marca; en realitat era l’extrem septentrional de la marca del comtat de Barcelona, i sembla que fou poc apreciat fins que la sorpresa de la invasió d’Almansor els féu prendre en consideració i es reforçaren amb castells i poblament per evitar noves ràtzies musulmanes.

Els vescomtes barcelonins apareixen molt aviat amb possessions al castell de Bonifaci o de la Guàrdia (als Brucs) i també a Piera, Orpí i a altres indrets. Al principi del segle XI incidirà fortament en aquest sector, especialment a Miralles i Vilademàger, la família Cervelló, i adquirirà protagonisme la notable família dels Claramunt.

En el sector osonenc-manresà o sector central de la comarca, els primers intents de repoblament són anteriors a mitjan segle X, com ho indica un document del 936 que parla d’una venda de terres del terme del castell de Montbui, però la població o reestructuració sistemàtica es produí a partir de la segona part del segle, com ho revelen les primeres notícies sobre Òdena del 956, Tous, Jorba, Clariana, Queralt, la Roqueta i Miralles del 960, Castellolí del 967, Igualada del 978 i Albarells del 988, mentre que al sector segarrenc apareixen algunes notícies a Castellar i Aguilar el 972 i 983 però la vertadera ocupació no es fa fins passat l’any 1000.

Aquesta primera etapa de repoblament fou, però, difícil i intermitent, com ho revela el fet que a la fi del segle X, a causa d’una gran secada, una bona part dels repobladors del sector de Tous-Montbui va desertar del país i se’n va anar a la regió de Tolosa (Llenguadoc), lloc d’on probablement procedien molts d’ells. No fou fins entrat el segle XI que es nota arreu un afany repoblador a càrrec de l’Església de Vic, senyora del sector de Montbui i Tous, dels Òdena, dels Balsareny, dels Gurb-Queralt i Cervelló, etc., però no sense sobresalts, com ho indica la invasió sarraïna que ocasionà la mort d’alguns defensors de Castellolí l’agost del 1003, l’escomesa que llevà la vida a l’esforçat Guillem d’Oló o de Mediona, a Argençola, el 1034, i encara altres escomeses més esporàdiques fins el 1132.

Tampoc no es pot oblidar l’acció dels monestirs, en especial del de Sant Cugat del Vallès, que es va possessionar del castell de Clariana (Argençola) abans del 1002. Això va originar la vila de Capellades en un alou donat a Sant Cugat el 1147, i també va donar lloc a la creació de la població d’Igualada en un alou que posseïa en un extrem del terme d’Òdena des d’abans del 986, amb una església dedicada a Santa Maria i una mota o petita fortalesa en la cruïlla del gran camí ral de Barcelona a Lleida i del de Manresa als castells extrems de la marca. Aquesta excepcional situació, en un eixamplament del riu o Acqua-lata, seran les bases que convertiran aquest petit nucli, situat a l’extrem de dues grans demarcacions feudals, en la capital indiscutible de la contrada.

L’edat mitjana

Al llarg dels segles XII i XIII, allunyat ja el perill sarraí i en ple funcionament del camí ral de Barcelona a Lleida, les velles jurisdiccions feudals s’afermaren i es repoblaren interiorment renovant esglésies i creant poblacions o indrets protegits per atreure nous pobladors. Recordem només de pas les cartes de repoblament o franqueses de Clariana (1114), la Torre de Claramunt (1147), els Prats de Rei (1188), Sant Martí Sesgueioles (1190 i 1245) i d’Igualada (1235). Pel mateix temps es va crear la Divisió Territorial de Catalunya en vegueries i sotsvegueries i la futura comarca de l’Anoia es va dividir entre la vegueria de Vilafranca del Penedès, que incloïa tot el sector comarcal comprès a partir dels termes de Rubió, Jorba i Argençola, mentre que el sector NW o dels altiplans segarrencs es va adscriure a la vegueria de Cervera. Dintre el sector adscrit a la vegueria de Vilafranca es va erigir entorn del 1233 la sotsvegueria d’Igualada, de la qual formaven part els termes de Claramunt, Montbui, Castellolí, Òdena, Orpí, Capellades, Jorba i Tous, com també dintre la de Cervera es crearà pel mateix temps la dels Prats de Rei.

La progressiva introducció de la família Cardona a la comarca amb la possessió dels grans castells d’Òdena (1287), de Claramunt (1306), de Montbui (1322, bé que ja n’eren castlans des del 1187) i del de Castellolí (vers el 1340) i altres petits termes, féu que aviat la seva influència pesés fort dins la comarca i originés una viva oposició amb la vila d’Igualada, encerclada pràcticament pels termes d’Òdena i de Montbui. Els igualadins lluitaren amb gent d’Òdena per deslliurar aquest castell de la submissió al vescomte i passar-la al poder reial, però la influència d’aquest gran magnat féu que el resultat inicial fos la supressió momentània entorn del 1352 de la sotsvegueria d’Igualada, i en canvi s’organitzés la gran batllia o domini cardonenc de la Conca d’Òdena. Aquest eclipsi de la sotsvegueria durà pocs anys, puix que el rei el 1381 concedí als igualadins de ser carrer de Barcelona i els reconeixia l’existència de la sotsvegueria, que el 1385 per decisió reial incloïa també el domini cardonenc de la Conca d’Òdena i encara algunes localitats de la vall de la riera de Carme; malgrat tot, les lluites del sotsveguer d’Igualada amb els senyors jurisdiccionals del veïnatge no cessaren pas. Com tampoc les lluites internes de la vila d’Igualada, originades per rivalitats entre famílies nobles; entre les més famoses hi ha la dels Ocelló i els Castellolí, documentades entre el 1365 i el 1384, que originaren els bàndols dels ocellons i els castellolins, que ensangonaren els carrers d’Igualada i que s’apaivagaren amb la participació del rei Pere III.

El 1467 formaven la sotsvegueria d’Igualada, Capellades, Castellolí, Claramunt, Espoia, l’Espelt, Òdena, Orpí, la Torre de Claramunt, Tous i Vilanova del Camí. El 1508 el duc de Cardona, en perpètua lluita amb els sotsveguers d’Igualada, obtingué que els termes dels castells d’Òdena, Montbui i Claramunt se separessin de la sotsvegueria d’Igualada, per passar a la de Manresa i que en compensació es donessin a aquella els termes de Rubió, Jorba i Copons, que formaven part de la de Cervera, però l’escissió fou transitòria i tot tornà a l’estat d’abans.

L’organització religiosa de la comarca és aquí, com arreu, un altre testimoni històric de primer ordre per entendre l’organització primitiva de la contrada i la importància que amb el temps anirà prenent la ciutat d’Igualada.

Des dels segles XII i XIII tot el sector del comtat i bisbat de Barcelona depenia del deganat de Piera, una ampla demarcació religiosa de la diòcesi barcelonina que s’escindirà en diferents arxiprestats, un dels quals encara subsistent, amb la titularitat de Piera-Capellades.

El sector vigatà o majoritari de la comarca formarà part des del segle XIII del deganat de la Segarra, centrat en els Prats de Rei, on residia el degà i el seu àmbit s’estenia per tot l’Anoia vigatà, especialment pel sector calafí i fins a Santa Coloma de Queralt. Aquesta era la Segarra històrica, mentre que les poblacions de Cervera i Tàrrega, amb totes les parròquies del seu redós pertanyien a l’anomenat deganat d’Urgell. Des del principi del segle XIV aquest deganat serà anomenat de la Segarra i de les Selves, nom aquest que s’aplicava especialment al sector que anava de la Panadella a Santa Coloma de Queralt.

La importància assolida per Igualada féu que entorn del 1330 es constituís per primera vegada un deganat d’Igualada que va arribar a incloure fins i tot la capital de l’antic deganat de la Segarra, o sigui els Prats de Rei; així, el seu degà s’intitulava d’Igualada, de la Segarra i de les Selves. Però la insistència dels homes dels Prats, ajudats pel rei, féu que el 1360 el degà ja tornés a residir als Prats i desaparegués de nou el concepte de deganat d’Igualada. Aquest, però, va restar subjacent com una aspiració que prengué cos definitiu entorn del 1448, quan es nomenà un degà per a Igualada, mentre que la resta del deganat obeïa el degà dels Prats de Rei. Després d’un temps de vacil·lació, el 1452, s’escindí definitivament l’antic deganat en el d’Igualada i les Selves i el dels Prats de Rei o de la Segarra.

Finalment el 1634 el deganat d’Igualada es dividí en els de Santa Coloma de Queralt i el d’Igualada, que tenia les parròquies d’Igualada, Òdena, Montbui, Castellolí, Copons, Jorba, Rubió, Tous, Clariana, Fillol, Argençola, Albarells, Carbasí, Montmaneu, Freixenet, Montpalau i Bellmunt.

L’edat moderna

A mitjan segle XV la comarca de l’Anoia visqué moments d’una gran tensió en les guerres contra Joan II; en realitat aquestes tensions foren, en molts aspectes, un nou episodi de les velles lluites de la ciutat d’Igualada contra els Cardona, senyors del gran domini de la Conca d’Òdena.

Igualada, amb la majoria de poblacions de la comarca, seguí la causa del país contra el rei Joan II, que el 1462 entrà a Catalunya, en contra de la concòrdia de Vilafranca del juny de l’any anterior. Això el posà fora de llei i desencadenà la famosa guerra civil que duraria deu anys. La major part del país, ressentida amb el rei i amb Joana Enríquez, la segona muller, per l’afer de l’hereu Carles de Viana, es posà contra els reis, mentre que el comte de Cardona, Joan Ramon Folc III es posà al costat del rei i fou el capità general dels exèrcits reialistes. Com que el comte de Cardona era senyor dels principals castells de la comarca (Claramunt, Òdena, Montbui i Castellolí) la guerra va tenir aquí una virulència especial, que fou causa de l’enderrocament dels castells de Claramunt i d’Òdena (1463) i de moltes accions bèl·liques en què tingué un paper destacadíssim el consell d’Igualada i en especial Mn. Lluc Ferrer, rector de Jorba i capità del castell de Jorba.

L’acció de les tropes reialistes féu caure aviat els castells de Copons, Segur i Veciana en mans de Joan II, però Jorba es defensà acèrrimament i impedí molt de temps el progrés de les forces reialistes. El 1464 Igualada era el centre d’operacions del Conestable Pere de Portugal, rei dels catalans, però la vila no pogué resistir molt de temps i el 17 de juliol de 1465 caigué en mans dels reialistes. L’acció fou causa de la destrucció d’una gran part de la vila d’Igualada, que el 1465 tenia només 70 cases habitades, un terç de les que tenia abans de començar la guerra.

Des d’aquest moment Igualada i la major part de la comarca restà en poder del rei, però sofrí encara un nou assetjament pel duc de Lorena, oposat a Joan II, el 1468, i atacs de la part de Manresa. El 1472 la vila rebé amb grans festes l’infant Ferran, el futur rei Ferran el Catòlic. Això féu que durant tot el regnat de Joan II fins el 1479 les baronies que formaven la Conca d’Òdena, col·laboressin en afers conjuntament amb la vila d’Igualada. La vila, però, hagué de lluitar i fer valer els seus drets davant el rei el 1472 quan aquest la volgué vendre o alienar al seu partidari Joan de Cardona.

Durant el regnat de Ferran II la vila sofrí alguns avalots per l’allotjament de tropes reials, però es reféu i tornà a tenir un lloc destacat en la vida comarcal. Prengueren una nova vitalitat els seus gremis de blanquers i assaonadors i sabaters, el dels paraires, que l’any 1583 passà per una època de forta crisi, i la resta de gremis de velers, fusters, ferrers, barreters, etc., que revelen una forta vitalitat als segles XVI al XVIII.

Tot el segle XVI la vila d’Igualada tingué crisis internes per les bandositats dels Tries i Mateus i dels Tries, Bonastres i Vivetes (1508-18), que dividiren fins i tot el poble menestral i comprometeren gent del rodal. Una altra plaga social de la comarca fou el bandolerisme, afavorit pel camí ral, que era causa d’un fort tragí de gent i mercaderies. Les primeres disposicions contra els bandolers són de l’any 1559. El 1572 assolava la comarca una quadrilla de cent bandolers que actuava especialment vers Copons i Santa Maria del Camí, combatuda sovint pels sometents comarcals, que el mateix any prengueren el famós cap de quadrilla dit lo Bigarrat. El bandolerisme perdurà fins avançat el segle XVII i es produïren fets tan sonats com el robament d’un comboi d’or que anava destinat a pagar els terços espanyols d’Itàlia, a Montmaneu, el 1602, per una quadrilla de bandolers de la facció cadella.

Al principi del segle XVII s’enverinaren de nou les relacions entre els igualadins i els ducs de Cardona, senyors de la Conca d’Òdena (1627-28), i el duc capturà gent de la vila i fins intentà d’assetjar Igualada. Durant la guerra dels Segadors (1640-52) la host de la sotsvegueria d’Igualada anà a auxiliar l’exèrcit català al Camp de Tarragona, defensaren el camí ral contra la penetració de tropes castellanes i socorregueren en més d’una ocasió diferents punts del Principat, cosa que li valgué diverses cartes d’agraïment dels consellers de Barcelona. En aquest temps la ciutat d’Igualada va encunyar moneda d’argent.

En la guerra de Successió tota la comarca prengué el partit de l’arxiduc Carles d’Àustria i fins s’establí a Igualada un hospital per a la guarnició alemanya, però la vila i la comarca caigueren definitivament en poder de Felip V a la fi de juny del 1713 i la vila veié perduts els seus antics privilegis el 1719.

Els segles XVII i XVIII foren, tanmateix, uns segles de vitalitat comarcal, com ho indica el constant progrés de poblament que féu passar la seva densitat demogràfica de 12,3 h per km2 el 1719 a 23,1 el 1787. La major part d’aquesta creixença correspon a la vila d’Igualada, que en aquest temps augmentà un 200%, però també cresqueren totes les poblacions, en especial la Pobla de Claramunt, on des del 1584 s’hi enregistra la indústria paperera, que ompliria en poc temps de molins paperers tota la conca de l’Anoia, en especial a Capellades, on tenia molta fama el paper de barba, que hom exportava a Amèrica del Sud. Igualment els adobats igualadins i els teixits, escampats arreu, mantenien juntament amb l’agricultura i especialment amb la vinya una notable prosperitat en tota la comarca.

El viatger Francisco de Zamora, que per l’octubre del 1788 va travessar la comarca, de Calaf a Igualada, Piera i Martorell, o sigui agafant l’antic camí ral a Jorba, parla d’un primer molí paperer a Copons, de les fàbriques d’adobar pells, teixits, indianes d’Igualada, i esmenta la gran quantitat de molins paperers que observà d’Igualada a Piera.

Una estadística del bisbat de Vic de l’any 1780 assenyala a la ciutat Igualada 74 telers de teixits de llana, 11 d’estam, 4 de seda, 21 de cotó i 16 de lli i cànem del país, 9 adoberies que en part treballaven amb cuiros importats d’Amèrica, 8 sombrerers, 5 fassines d’aiguardent, 6 tallers de vasos de coure, 32 sabaters, 15 espardenyers, una fàbrica de sabó i una de rellotges de bronze, ferro i llautó, grans i petits.

El segle XIX

L’administració filipista, en general, va respectar l’organització social de Catalunya, els exponents més característics de la qual eren els abats de Poblet i de Santes Creus, com també el duc de Cardona. Entre ells es repartien els dominis de la comarca de l’Anoia, però amb molta preponderància per part dels ducs de Cardona i de Medinaceli, que, a la Conca d’Òdena, tenien notables recaptacions impositives.

Els ducs de Cardona i de Medinaceli pretengueren de conservar els seus dominis de la baronia de la Conca d’Òdena i argumentaren que no es trobaven compresos en les disposicions abolicionistes i que es podien considerar com a propietaris particulars i, així, deixar de banda les lleis del 1812, del 1823 i del 1837. Si s’ha de jutjar per l’abundant documentació notarial datada fins més enllà de la primera meitat del segle XIX, especialment les escriptures de contractes de compravenda, els ducs de Cardona i de Medinaceli continuaren percebent els lluïsmes dels seus antics vassalls, exactament igual que ho feien abans de les corts de Cadis. Aquestes normatives foren abrogades per Ferran VII un cop es veié restablert en el seu poder absolut, però en morir el sobirà es posaren novament en vigor.

No és estrany que els pagesos afectats suportessin malagradosament aquests recàrrecs i molts d’altres i que arribés el moment de negar-se a satisfer cap tribut d’origen feudal. El 1867 els ducs de Medinaceli van entaular un plet per reclamar llurs percepcions i els seus raonaments foren acceptats pel jutjat de primera instància d’Igualada. Però enfront dels ducs de Medinaceli s’aplegaren els batlles i els ajuntaments dels pobles d’Òdena i el seu agregat de l’Espelt, la Pobla de Claramunt, Carme, Castellolí, Tous, Cabrera, la Llacuna, Orpí, Santa Margarida de Montbui, Jorba, Capellades, la Torre de Claramunt, Vilanova d’Espoia i Vilanova del Camí, els habitants dels quals s’havien declarat en rebel·lia.

L’Audiència de Barcelona va revocar la sentència igualadina el 9 de desembre de 1896, considerant que els ducs no podien exigir res, ni la gent no tenia cap obligació de pagar. Al seu torn, els ducs presentaren el recurs de cassació a la més alta judicatura, però el 2 de juny de 1898, el Tribunal Suprem dictà una sentència que confirmà la revocació barcelonina. Des d’aquest moment els ducs de Medinaceli, successors dels Claramunt i dels Cardona, perderen per sempre la seva ascendència a la baronia de la Conca d’Òdena.

Ultra els conflictes per a continuar cobrant els lluïsmes, també era entrebancada la recaptació dels delmes. Fou sorollós un altre plet presentat a l’Auditoria de Guerra de la Capitania General de Catalunya, entre el monestir de Sant Jeroni de la Murtra, delmer del castell de Sant Martí de Tous, i Antoni Franch i Estalella, d’Igualada, tinent coronel de milícies urbanes i famosa personalitat de les batalles del Bruc del 1808 i el 1814, que es distingí en nombroses accions guerrilleres contra els francesos. L’any 1825, el monestir dels jerònims acusà Antoni Franch de no haver pagat el delme de la collita de les olives del 1824, de les terres de les seves heretats de Can Flix i de Can Mestre del terme de Sant Martí de Tous. La batalla legal va durar fins el 1829, en què per una sentència donada pel comte d’Espanya, capità general de Catalunya, es va condemnar Antoni Franch a pagar el delme i les costes del litigi. Després d’aquest plet, de retop, Antoni Franch hagué de pagar altres deutes, com els censos monacals damunt les terres dels seus masos, corresponents als anys 1821-27.

Fra Jeroni Rovira, encarregat de la defensa dels drets monacals, a mitjan 1828, fa notar que és molt remarcable la general disposició dels pagesos a negar-se a pagar els delmes i, a més, que, en arribar a pagar, procuraven de defraudar tot el possible, fins al punt que les rendes decimals havien experimentat una minva escandalosa, segons les seves apreciacions. Amb el regnat d’Isabel II s’esdevingué l’actuació del ministre Mendizábal (1835-51) i, com a conseqüència de la seva embranzida desamortitzadora, es posaren a la venda els béns dels ordes religiosos, es decretaren les exclaustracions dels seus membres i se suprimiren les seves vinculacions i percepcions.

Les batalles del Bruc del 8 i del 14 de juny de 1808 foren l’episodi més divulgat de la guerra contra els francesos, però hi ha altres aspectes que tingueren també una importància cabdal, com foren les repercussions econòmiques i socials damunt la població. Ultra la mobilització d’homes per a servir en els sometents i en els terços de miquelets, les morts violentes, les destruccions, els robatoris, les vexacions personals, suportats per molts dels veïns d’una bona part de les localitats de l’Anoia, cal esmentar per la seva punyent realitat les tributacions en diners i en espècies, que afectaren la generalitat dels pobles, de les masies i de les famílies pageses catalanes.

El cost de la guerra durant el període 1808-14 fou molt més aclaparador del que es pugui suposar. Les famílies no solament pagaven fins a exhaurir les seves disponibilitats normals, sinó que fins i tot sovintejaren els empenyoraments i les vendes de les propietats, com cases i terres, per atendre els pagaments de la guerra.

Els ajuntaments de Piera i de la Pobla de Claramunt, entre d’altres, formalitzaren les seves queixes de la doble contribució que els demanaven des d’Igualada i des de Vilafranca del Penedès. No es negaven a pagar, però feien avinent que els era impossible d’atendre les ordres i les necessitats de les dues juntes defensives.

A la primeria del 1809 es va establir a Igualada una Junta de Subsistències dels Corregiments de Lleida, Cervera, Talarn, Manresa, Vic i Igualada, per encarregar-se de reunir els recursos necessaris per tal de mantenir un exèrcit, calculat en uns 18.000 homes, que pogués impedir l’avanç dels francesos vers l’interior de Catalunya. La part més feixuga era el proveïment dels queviures per als soldats. Una altra conseqüència de la guerra també fou la fam, la qual provocà una mortaldat extraordinària i va delmar la població més que no pas els combats.

Si durant la guerra del Francès les despeses militars afectaren l’evolució econòmica dels pobles de l’Anoia, durant les guerres carlines també la pressió fiscal sobre la pagesia anoienca fou enorme i absorbí no solament els quatre diners de la pagesia pobra, sinó que en poc temps s’apropià completament de l’excedent monetari en poder de la classe benestant del camp.

La comarca de l’Anoia, en general, sentia enardiment per la causa liberal en la qual foren nombrosos els voluntaris, tot i que també hi hagué allistaments a les files carlines. Quan el 1833 morí Ferran VII deixant com a herència una guerra civil, ací també abundaren les confrontacions dels dos bàndols. Durant els anys 1838-39 abundaren les dobles imposicions del govern liberal i del govern carlí. Durant la guerra, els liberals no solament cobraren, mentre pogueren, les contribucions ordinàries, sinó que també exigiren el pagament d’exaccions extraordinàries. El carlisme, d’altra banda, va tenir força mentre constituí un baluard que impedia a l’administració liberal la recaptació dels impostos, però es debilitaren molt les seves posicions quan també s’organitzà com a recaptador fiscal.

El liberalisme es refugiava a les viles de la comarca, mentre que el camp era dominat per les partides carlines. El 1839 coexistí en molts pobles la dualitat de les administracions liberal i carlina, amb mútua tolerància. Davant la incapacitat material de continuar suportant la pressió fiscal a la qual es veia sotmesa la pagesia, arribà un moment que la negativa a pagar es generalitzà i, llavors, es multiplicaren les amenaces, les detencions i la sostracció de béns.

Una de les prestacions obligatòries era el servei de bagatges. Encara el 1840 dos fabricants cotoners de Capellades adreçaren una instància al comandant militar d’Igualada per demanar-li la commutació del servei de bagatges per mitjà d’un pagament equivalent, per tal d’evitar que les seves fàbriques restessin aturades durant el temps que les mules estiguessin mobilitzades ja que no podrien fer anar les màquines de cardar, cosa que comportaria la desocupació de 90 treballadors i que llurs famílies es veurien abocades a la mendicitat per a sobreviure.

Una altra vegada les escriptures notarials són els millors testimonis que adveren les vendes fetes per a atendre les necessitats i així un pagès de la Pobla de Claramunt fa constar que la transmissió d’una peça de terra era per a saldar el préstec de 776 lliures que havien estat aplicades a alimentar la família i a pagar les contribucions ordinàries i extraordinàries motivades per la guerra.

En la tercera guerra, a mitjan 1873, les partides carlines controlaren pràcticament totes les comunicacions amb Igualada des dels pobles de la rodalia, com a preparació de l’assalt i l’ocupació de la capital de l’Anoia, el 17 i 18 de juliol de 1873. Durant l’atac a Igualada, arribaren a Capellades un miler de soldats republicans a les ordres del coronel Joan Martí el Xic de les Barraquetes. Després de la seva entrada a la Pobla de Claramunt, advertiren que en el pla de Vilanova del Camí hi havia disposada la major part de les forces carlines de Catalunya. Aleshores van recular per darrere de la muntanya del castell de Claramunt fins a arribar a la muntanya del Pi, des d’on pogueren observar el domini de les formacions carlines; tot i algunes escomeses, els republicans desistiren i es retiraren