Situació i presentació
La comarca de l’Alta Ribagorça, de 426,86 km2 d’extensió, comprèn tres municipis: Vilaller, la Vall de Boí i el Pont de Suert, el cap comarcal. Fou creada per una llei de 3 de març de 1988, llei que ordenava la segregació d’aquests tres municipis de la comarca del Pallars Jussà (on havien estat atribuïts per la divisió territorial del 1987) per passar a constituir la seva pròpia comarca. El resultat fou una comarca de muntanya pirinenca, que limita al N amb la Vall d’Aran; al NE, en un petit sector, confronta amb el Pallars Sobirà, a llevant i al S resta envoltada pel Pallars Jussà, mentre que a ponent limita amb la Ribagorça, comarca amb la qual, per les seves característiques fisiogràfiques, ha establert estretes relacions. La presència d’alts massissos muntanyencs que separen la comarca dels Pallars i de la Vall d’Aran n’ha condicionat l’aïllament secular, mentre que de la Ribagorça occidental (també fisiogràficament aïllada) només la separa la Noguera Ribagorçana. Això ha generat profundes relacions socials i econòmiques que perduren malgrat les divisions administratives.
L’Alta Ribagorça resta gairebé en la seva totalitat dins de l’alta conca de la Noguera Ribagorçana (tret dels sectors més occidentals, que corresponen a la conca de la Noguera Pallaresa). La comarca se situa, majoritàriament, a l’esquerra de la Noguera Ribagorçana i el seu poblament s’articula bàsicament en tres valls, de les quals l’alta vall de la Noguera Ribagorçana és l’eix principal; hom pot subdividir-la en dues parts: la septentrional és ocupada per la vall de Barravés (només en el seu sector de llevant), amb centre a Vilaller, mentre que al S la vall s’eixampla i forma la clotada del Pont de Suert. Dues valls principals aflueixen a la Noguera dins de la comarca. La més septentrional és la de la Noguera de Tor (coneguda també com a vall de Boí). Al S d’aquesta hi ha la vall de Viu, formada pel riuet de Viu, que corre pel Pont de Suert.
El marc físic
El relleu
L’Alta Ribagorça forma part dels Pirineus centrals mediterranis. En la seva part septentrional s’inclou dins de la zona axial pirinenca, i l’evolució geològica d’aquest sector ha estat el que ha modelat tota la comarca. Les imponents serralades axials pirinenques s’alçaren durant el plegament hercinià. Aquest plegament posà al descobert els materials paleozoics (llicorelles, granits) que formen avui la base de les grans serralades. Les muntanyes de Besiberri, de Comaloforno o dels Encantats i serres com la de Tumeneia corres-ponen a aquests antics plegaments i proporcionen les màximes altituds: Besiberri del Sud (3.017 m), Comaloforno (3.033 m), Punta Senyalada (2.951 m).
A partir d’aquests grans plegaments es desenvoluparen diversos processos geològics que han donat a la comarca el seu caire actual. Entre aquests processos té una especial rellevància el glacialisme quaternari, que determinà la formació de les actuals valls ribagorçanes. Hom coneix dues grans glaceres que davallaven de les altes muntanyes hercinianes. L’una anava fins més avall de Vilaller i és en l’origen de l’actual vall de Barravés. L’altra anava fins a Llesp i ha format la vall de la Noguera de Tor. Aquestes valls són en general estretes a causa del seu gran encaixament entre muntanyes, i només s’eixamplen en part a la zona inferior. Les glaceres, amb les seves potents accions erosives, formaren, a més de diverses valls glacials, els grans circs muntanyencs que caracteritzen la zona axial pirinenca, a l’interior de la qual deixaren com a record nombrosos estanys (Estany Negre, de Travessani, de Contraix). D’altra banda, els materials que arrencaven les glaceres en la seva davallada s’anaren dipositant a les zones més meridionals i les terraplenaren, fet que provocà l’aparició de terrasses. Així, el final de la glacera de Vilaller és en l’origen de la clotada del Pont de Suert, que pertany a la zona anomenada depressió permotriàsica o zona de les Nogueres, on els materials paleozoics deixen pas als mesozoics, més recents (argiles, guixos, margues), que són els que les erosions aportaren a la zona. Aquest sector és molt més apte per a l’agricultura, i així ha estat aprofitat secularment.
Finalment, cal distingir més al S una tercera unitat de relleu: les serres interiors, exemplificades a l’Alta Ribagorça per la serra de Sant Gervàs (1.890 m a la Pala del Teller), que fa de partió amb el Pallars Jussà i que és formada per un conjunt de plecs anticlinals asimètrics en els quals les calcàries mesozoiques són els elements predominants.
Les aigües
La comarca de l’Alta Ribagorça té una important reserva hidrogràfica. Hom pot distingir quatre tipus d’aqüífers: els cursos fluvials, els pantans, els estanys glacials i les aigües termals. Entre els cursos fluvials, la Noguera Ribagorçana actua com a eix del territori, amb dos afluents principals dins la comarca: la Noguera de Tor i el riuet de Viu, i d’altres que hi aflueixen, més petits i de cabal més reduït. La Noguera Ribagorçana és doncs, hidrogràficament, el més important, amb una conca de 2.036 km2, un curs de 130 km i un cabal que a la comarca oscil·la entre els 5,2 m3⁄s a Vilaller i els 23,7 m3⁄s que porta al Pont de Suert, després d’haver rebut les aportacions de la Noguera de Tor i de la Valira de Castanesa. El règim de la Noguera és nival a la capçalera però es va mitigant vers la confluència amb el Segre, on desaigua, i es caracteritza per fortes variacions estacionals (màxim al juny i mínim al febrer). Els rius de la comarca solen ser alimentats per estanys glacials, l’origen dels quals és en les antigues geleres quaternàries. Així, l’estany de Besiberri proporciona aigües a la Noguera Ribagorçana, el de Cavallers (ara pantà) ho fa a la Noguera de Tor, i l’estany de Llebreta vessa les aigües al riu de Sant Nicolau, afluent de la Noguera de Tor. En total hi ha uns 75 estanys, caracteritzats per una fondària que proporciona importants reserves d’aigua. Per aquesta raó, alguns d’aquests estanys han estat convertits en pantans (com l’estany de Cavallers). Altres embassaments han estat construïts aprofitant les condicions naturals que permetien d’encaixar alguns dels rius de la comarca en un punt determinat del seu curs (Llesp, Escales). De fet, els recursos hidrogràfics són importants a l’hora d’entendre l’explotació que n’ha fet l’home, i també fins a quin punt aquesta explotació (predominantment hidroelèctrica) ha incidit en l’economia i el poblament.
Finalment, cal esmentar les aigües termals, aparegudes, sembla, durant el mateix procés de plegament hercinià esmentat. L’explotació termal d’aquestes aigües (balneari de Caldes de Boí) i la seva comercialització han constituït igualment una font econòmica important.
El clima i la vegetació
El clima de l’Alta Ribagorça és pirinenc. La importància de les muntanyes proporciona a la comarca característiques continentals, en lloc del clima mediterrani que per latitud li correspondria. L’hivern sol ser dur i llarg, mentre que els estius no solen ser tampoc gaire calents ni secs. L’alçada condiciona també aquestes característiques generals, ja que com més ens enlairem, més llargs són els hiverns i menys intensa la insolació estival. Per damunt dels 2.000 m, el clima de l’Alta Ribagorça es considera alpí, mentre que per sota d’aquesta cota les característiques climàtiques pertanyen a un entorn subalpí. La temperatura mitjana anual és, doncs, variable segons els indrets. Al Pont de Suert se situa entre 9-10ºC, en canvi a Taüll (1.568 m) baixa fins a 5ºC i al pic de Comaloforno no acostuma a superar els –4ºC anuals. Pel gener (hivern) l’oscil·lació és important: al Pont de Suert la temperatura mitjana és de 4,5ºC, mentre que a Comaloforno és de –9,7ºC, i a l’agost (estiu) la temperatura mitjana és de 13ºC al Pont de Suert i de 0,4ºC al pic de Comaloforno.
Les precipitacions, bé que abundoses, es caracteritzen per una certa irregularitat que pot proporcionar èpoques de sequedat, sobretot al sector meridional de la comarca. En general, es reparteixen al llarg de l’any i oscil·len entre els 800 i els 1.200 mm, amb màxims als mesos de juny i juliol (estiu) i als d’octubre i novembre (tardor).
La vegetació, com el clima, canvia segons l’altitud, cosa que proporciona una constant varietat en el paisatge. Al voltant dels 3.000 m la vegetació és escassa, amb domini de tarteres i roquerars; escasses espècies vegetals lluiten per sobreviure-hi. Entre els 2.300 m i els 3.000 m l’Alta Ribagorça entra en l’estatge alpí, caracteritzat pels prats naturals poc alterats per la mà de l’home, d’una riquesa botànica considerable. Per sota dels 2.300 m i fins els 1.600 m la comarca entra de ple en l’estatge subalpí, caracteritzat sobretot per les coníferes, especialment pel pi negre (Pinus mugo ssp uncinata), que apareix acompanyat en alguns casos per l’avet (Abies alba). En aquest estatge es troba la zona protegida del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. El faig (Fagus sylvatica) és present per sota dels 1.800 m, i per sota dels 1.600 m hi ha l’estatge superior montà, caracteritzat per la presència d’importants masses forestals de pi roig (Pinus sylvestris). Als estatges més baixos i fins els 1.300 m predomina el bosc de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis). També hi ha algunes freixenedes i avellanedes a les fondalades, i pollancredes i salzedes vora els rius. Les alzines formen petits bosquets a les solanes, la qual cosa indica un clima local sec i calent, d’afinitat mediterrània.
Cal dir, però, que actualment la desforestació ha perjudicat molt especialment els estatges inferiors, on sovint són més comunes la vegetació arbustiva i les terres de conreu que les grans masses forestals. Fins i tot els grans boscos de coníferes han donat pas sovint als prats i s’hi han introduït espècies arbustives, com el neret (Rhododendrum ferrugineum), el nabiu (Vaccinium myrtillus) o el ginebró (Juniperus communis ssp alpina).
El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici s’estén per les comarques de l’Alta Ribagorça i el Pallars Sobirà i es descriu en la introducció comarcal d’aquesta última comarca.
Les comunicacions
L’Alta Ribagorça ha restat tancada entre muntanyes, amb escasses vies de penetració. Això creà forts lligams entre els llocs d’una i altra banda del riu, i condicionà fortament les relacions amb l’exterior. La xarxa viària es relaciona estretament amb el desenvolupament de les construccions hidroelèctriques. La via principal és la carretera N-230 de Lleida a França per la Vall d’Aran, que passa pel Pont de Suert (el nus de comunicacions de la comarca), a la qual van a parar altres carreteres que s’endinsen per l’Alta Ribagorça Occidental vers Aragó, o a d’altres indrets de la comarca. Així, al N del Pont de Suert, una carretera uneix la N-230 amb la Vall de Boí, mentre que al S, a l’entrada del cap comarcal, una altra carretera estatal, la N-260, seguint la vall de Viu, porta fins a la Pobla de Segur. Petites carreteres i pistes arriben fins als pobles que s’allunyen d’aquests eixos principals. No hi ha ferrocarril.
Cal esmentar com a mitjà de transport en cas d’urgències un heliport, al terme de Vilaller.
La població
El poblament
La distribució tradicional del poblament s’ha vist modificada al llarg dels anys per les condicions socioeconòmiques que ha experimentat la comarca. L’estructura tradicional correspon a petits nuclis, poc poblats, situats preferentment a les solanes de les valls, fugint de l’aridesa de les altes muntanyes. D’aquests nuclis destacaven especialment el Pont de Suert i Vilaller. El primer nasqué a redós del monestir de Lavaix. Adquirí el seu predomini damunt els altres nuclis de la comarca pel fet que esdevingué un centre de comunicacions, tant vers terres aragoneses com vers el Pallars i la plana de Lleida. Vilaller, per la seva banda, degué el seu creixement al fet que actuava com a punt comercial entre la Vall d’Aran i les terres ribagorçanes.
Fora d’aquests dos nuclis, la resta de llocs han mantingut gairebé sempre el seu caràcter de petites caseries. Alguns d’aquests s’han despoblat des de la meitat dels anys seixanta, en canvi d’altres han aparegut a redós d’una certa activitat turística i comercial (les Bordes, el Pla de l’Ermita). L’evolució dels petits nuclis ha estat diferent segons els sectors. Així, mentre que els pobles de la vall de Viu, aïllats i mal comunicats, no han pogut resistir el ritme del despoblament, els de la vall de Boí han aconseguit de fer perviure les seves caseries i, com en els casos de Barruera, Boí i Taüll, fins i tot les han ampliades.
L’evolució i la densitat
Les primeres dades de població corresponen al segle XIV, i són incompletes, ja que, per exemple, el Pont de Suert no és esmentat en el cens del 1381, any que es calculen 110 focs. Les primeres dades fiables no apareixen fins al segle XVI, en el fogatjament del 1553, que dóna per a tota la comarca gairebé 400 focs (més de 2.000 persones). Aquests primers censos demostren un fet que ha estat constant a la comarca: el poblament feble i les grans extensions desocupades.
El cens del 1718 recull per a tota la comarca un total de 2.266 h (1.200 al Pont de Suert, on el sector de Viu era aleshores el més poblat). Des d’aquest primer cens, i fins a mitjan s XIX, la tendència es mantingué a l’alça: 2.279 h en el cens del 1787, 4.600 el 1857 i 4.756 el 1860, any que s’assoleixen les xifres màximes per al s XIX. La resta del segle mostra una davallada força constant (4.069 h el 1887, 3.497 el 1900) seguint una constant de les terres catalanes de ponent. Els primers anys del segle XX, la població es recuperà (3.728 el 1910 i 3.699 el 1920), però el defalliment econòmic del final dels anys vint i posteriorment la Guerra Civil Espanyola i la postguerra estroncaren de nou aquest creixement. El 1930 la xifra ja havia baixat a 3.333 (1.765 al Pont de Suert, 494 a Vilaller i 1.074 a la Vall de Boí), i el 1940 només n’hi havia 3.193.
Les xifres de les dècades immediatament posteriors mostren el creixement artificial de la comarca. La instal·lació de l’ENHER comportà l’arribada d’un gran nombre d’emigrants per a treballar en les grans construccions. La comarca registrà, el 1950, 5.296 h, mentre que el 1960 la població havia duplicat la del 1940 i comptabilitzava 6.512 persones. El gros dels nouvinguts s’instal·là al Pont de Suert i en menor mesura a Vilaller. La Vall de Boí, més allunyada de les construccions hidràuliques, fins i tot va perdre població entre el 1950 i el 1960. El cens del 1970, amb 4.590 h, i el padró del 1975, amb 4.276 h, palesen que quan les grans obres acabaren una gran part de la població marxà. El cens del 1981 mostra que la població seguí minvant. La davallada continuava en el cens del 1991, encara que el municipi de la Vall de Boí començava a experimentar els efectes de l’esclat turístic i per primera vegada en decennis veia créixer la seva població. Amb el canvi de segle s’imposà un creixement generalitzat a tota la comarca degut a l’expansió del fenomen turístic.
A l’Alta Ribagorça la densitat de població sempre ha estat baixa (9,38 h⁄km2 el 2005). Tanmateix, cal tenir en compte que les condicions per al poblament no són gaire favorables. Hi ha grans extensions que no són aptes per a la vida humana pel seu caràcter alpí. La vida es concentra a les valls, estretes i petites. L’únic nucli veritablement important és la del Pont de Suert, on la vall s’eixampla i les condicions de vida són més favorables.
La població activa
La població activa era, l’any 2001, de 1.534 persones, de les quals tenia feina més del 88%. Això suposa una taxa de desocupació inferior al 12%, sensiblement per sota de la mitjana catalana. Per sectors d’ocupació, el 7,5% de la població de la comarca treballava en el sector primari, que presenta clares tendències recessives, el 9,91% en la indústria, el 17,21% en la construcció i el 65,38% en els serveis. L’anàlisi sectorial de la població ocupada l’any 2001 mostra, doncs, el clar predomini dels ocupats en el sector terciari. Per comparació a Catalunya com a conjunt destaquen, però, la major proporció del sector primari, la menor importància del secundari i la similitud de les xifres pel que fa al sector dels serveis.
L’economia
L’agricultura
L’agricultura a l’Alta Ribagorça és determinada per dos fets essencials: d’una banda, la importància de les activitats ramaderes i, per tant, la supeditació dels conreus a aquestes activitats i, de l’altra, l’altitud i el relleu naturals de la comarca, que esdevenen una important limitació al desenvolupament dels conreus. També presenta, com la gran majoria de les comarques catalanes, una disminució progressiva de les terres de conreu. Les condicions altament pirinenques de la zona, poc favorables a determinats tipus de conreu i amb pocs espais oberts per a poder-los desenvolupar, han fet que la ramaderia hagi estat sempre més important que l’agricultura. La cria de bestiar també ha estat afavorida per la riquesa dels pasturatges de muntanya. Així, la superfície agrària era de 40.995 ha (el 96,1% de la superfície total de la comarca) el 1999. D’aquestes, 24 895 ha eren utilitzades agrícolament, amb un predomini gairebé exclusiu de les pastures permanents, doncs només 298 ha eren terres llaurades, bona part de secà. Pel que fa a l’emplaçament de conreus i pastures, els condicionaments geogràfics són molt importants. El gros de les terres agrícoles es troba a la clotada del Pont de Suert, únic lloc on els sòls permeten un cert rendiment. A la Vall de Boí (on les alçades són molt elevades) i a Vilaller (on la vall és molt estreta, l’altitud superior i els sòls poc fèrtils) les quantitats dedicades al conreu són ínfimes; de fet, el Pont de Suert té el 87% de les terres de conreu de la comarca. En canvi, les pastures són abundants a la Vall de Boí (el 64% del total comarcal), tot i que la resta de municipis en tenen també extensions importants. Els escassos conreus són clarament orientats al bestiar. Destaquen els herbacis, especialment el farratge (sobretot l’alfals) i els cereals (especialment l’ordi). El sistema de tinença de la terra que domina és la propietat.
La ramaderia
D’antic, la ramaderia ha estat per a l’Alta Ribagorça un pilar econòmic fonamental. Pascual Madoz, a mitjan s XIX, ressenyava els diversos nuclis de la comarca, tot fent-hi constar els diversos tipus de bestiar que s’hi criaven. Del seu treball es desprèn que, en aquelles èpoques, predominava l’oví. Les cabres, els bovins i els equins tenien, però, una certa presència econòmica en determinats pobles de la comarca.
A la ramaderia anaven associats també diversos costums —bona part dels quals actualment són en decadència o s’han perdut—, com l’existència de béns comunitaris dels diversos nuclis, ja fos per al conreu, l’explotació forestal o pasturatges per al ramat. També era comuna la transhumància del bestiar vers les planes de Lleida durant l’hivern. A l’estiu tornaven als seus llocs d’origen fent camí per les carrerades i les cabaneres, i passaven l’estiu aprofitant les pastures de la muntanya.
La pràctica del conlloc era habitual i, mitjançant aquesta, s’arrendaven les estives als ramaders forans. Aquests dos darrers costums es mantenen, tot i que presenten clares tendències recessives. L’extensió de les vies de comunicació (que tendeix a afavorir el transport del bestiar en camions), l’estabulació i els pinsos preparats són, entre altres factors, elements que expliquen la transformació d’aquestes formes tradicionals. D’altra banda, el pes específic de la ramaderia dins de l’economia comarcal també ha disminuït força. Entre els factors que han afavorit aquesta evolució hi ha el despoblament, la poca inclinació dels joves a fer de pastor i la introducció de noves alternatives econòmiques, especialment en el camp del comerç i el turisme. No cal oblidar tampoc la crisi general dels conreus i el poc rendiment de les explotacions petites.
Des de la meitat del segle XX predomina el bestiar boví i oví. El boví es desenvolupà molt durant la dècada de 1970-80 i perjudicà l’oví, que es reduí dràsticament. Aquesta expansió coincidí amb un període de revaloració de la carn i dels productes làctics oferts per aquest tipus de bestiar. Diverses companyies lleteres arribaren a la comarca i en algun cas (Copirineu) instal·laren els seus dipòsits de recollida de llet al Pont de Suert. La situació de la vaca de llet, per exemple, ha variat essencialment des del final dels anys vuitanta. En primer lloc, amb l’entrada a la Unió Europea es produí una desvaloració de la llet, fet que provocà la crisi d’algunes companyies lleteres (el dipòsit de Copirineu es va clausurar). Així, des del final dels anys vuitanta, algunes explotacions tancaren i la majoria han passat a treballar amb vaques de carn, principalment amb l’engreix de vedells amb denominació d’origen comarcal. Pel que fa a la vaca de carn, la raça més comuna sol ser la bruna alpina. El boví sol ser explotat a la comarca de manera semiintensiva. A l’estiu aprofiten els prats i les pastures i a l’hivern s’alimenten a les granges amb farratge, pinsos o herbes recollides durant l’estiu. D’altra banda, ja s’ha esmentat el fet que la introducció progressiva del boví a la comarca causà una recessió molt considerable de l’oví. Aquest bestiar presenta una explotació majoritàriament extensiva, lligada a la transhumància d’hivern, tot incloent un cert nombre de cabres, animal que havia tingut una certa importància i que formava ramats, però que ha anat desapareixent, sembla que a causa, sovint, d’interessos econòmics lligats a l’explotació del bosc. Des dels anys noranta han augmentat els caps de bestiar equí (eugues i cavalls), tot i que el nombre encara no és gaire important, amb finalitats diferents com ara la cria de poltres, la producció de carn i el lleure (passejades a cavall).
L’explotació forestal, la mineria i les fonts d’energia
L’explotació forestal, malgrat les naturals condicions de la comarca per al seu desenvolupament, no té gaire incidència en l’economia comarcal. Més de la meitat dels boscos comarcals pertanyen a l’administració pública, mentre que la resta són en mans de particulars.
La mineria tampoc no ha estat important a la comarca, tot i que fins els anys vuitanta es mantenien algunes explotacions en funcionament. Les mines de galena de Cierco (vora Senet, dins el terme de Vilaller) i les mines de lignit de Malpàs perduraren fins al començament dels anys vuitanta. En el cas de les segones, la seva explotació en les darreres dècades estigué molt vinculada a les grans construccions hidroelèctriques. De fet, proveïen de carbó la central productora de ciment de Xerallo (a Sarroca de Bellera, Pallars Jussà). Acabades les grans construccions hidràuliques, ambdues activitats (la del ciment i la minera) desaparegueren. Després del seu tancament, les activitats extractives es limiten als àrids en diversos punts de la comarca.
Molt més important és a la comarca l’aprofitament hidràulic, que ha estat no solament decisiu en l’evolució de les poblacions d’ambdues bandes de la Noguera Ribagorçana sinó també definitiu pel que fa a l’evolució del paisatge ribagorçà. Aquest aprofitament s’inicià els anys quaranta, quan les primeres onades d’emigrants començaren a arribar a Catalunya i es féu evident la manca d’infraestructures pel que fa a l’electrificació i l’enllumenat. Les bones condicions de l’Alta Ribagorça per a la instal·lació de rescloses, pantans i centrals hidroelèctriques (pluviositat, nivositat, humitat, abundància de recursos hídrics, etc.) feren interessant la possibilitat d’establir-hi una important infraestructura hidroelèctrica. Els treballs foren portats a terme per l’ENHER (Empresa Nacional Hidroelèctrica Ribagorçana), entitat constituïda a Barcelona el 1946. Fins al final dels anys seixanta les grans construccions reviscolaren la comarca i n’evitaren el despoblament donant feina no solament a aquells que hi treballaven directament, sinó també a diverses empreses subsidiàries (les mines de carbó de Malpàs, ja esmentades, en són un bon exemple). Tanmateix, fou un reviscolament que durà només algunes dècades i que, tot i els beneficis que momentàniament aportà, no representà un impuls definitiu de la comarca, que a partir de la meitat dels anys seixanta reprengué amb força el procés de despoblament. Cal assenyalar, però, que el Pont de Suert, centre d’operacions i actual centre administratiu de l’ENHER a la zona, en sortí especialment beneficiat. La comarca disposa de centrals hidroelèctriques als tres municipis que la componen. Tanmateix, cal dir que el percentatge de l’energia hidroelèctrica consumit a Catalunya és petit davant la producció alternativa que correspon a les centrals tèrmiques i les nuclears.
La indústria i les fonts d’energia
L’activitat industrial de l’Alta Ribagorça és i ha estat sempre molt feble. La dificultat de les comunicacions (fins a la meitat dels anys seixanta) i la llunyania evident de grans centres de poblament no han afavorit la creació d’una xarxa industrial bàsica. Els establiments industrials són escassos, rarament hi ha més d’una empresa per sector i tenen pocs treballadors (menys de 25). El sector més important tradicionalment és el de l’energia, gas i aigua, encara que a mitjan segle XX començà una davallada important. Cal citar la presència de petites indústries artesanals de caràcter agroalimentari, lligades als productes típics de la comarca.
Un aspecte que cal destacar és l’augment de la construcció des d’inicis dels anys noranta, que s’ha traduït bàsicament en l’edificació de segones residències.
El comerç i els serveis
El sector terciari és la base del desenvolupament comarcal des de la dècada del 1980. El Pont de Suert havia celebrat diverses fires vinculades al bestiar i relacionades sobretot amb els períodes de transhumància i actuava, a més, com a lloc de mercat on es redistribuïen els excedents de producció dels diversos pobles d’ambdues bandes de la Noguera. Aquesta estructura, que corresponia a un moment en el qual predominava —a causa de l’aïllament— l’economia d’autoconsum, ha desaparegut en bona part per la millora de les comunicacions i la introducció de l’economia de mercat. Dels mercats i les fires, només es manté el mercat del divendres al Pont de Suert, la Fira de la Girella, per l’octubre al cap comarcal i la Fira de Tots Sants a Vilaller, on s’exposa bestiar i maquinària agrícola. Tanmateix, el Pont de Suert continua essent centre de mercat dels pobles situats a banda i banda de la Noguera Ribagorçana. Aquest manteniment en el sector del comerç i dels serveis és motivat, entre d’altres, pel fet que la carretera que va a la Vall d’Aran travessa el nucli urbà i és un lloc de parada gairebé obligada.
Altres factors dinamitzadors més recents són el fet de ser cap comarcal i el turisme. La Vall de Boí, centre turístic de l’Alta Ribagorça, no té una estructura comercial consolidada, a causa principalment de la petitesa dels nuclis que componen el municipi, la qual cosa ha provocat una dualitat dins del sector de serveis, de manera que la Vall de Boí s’ha consolidat com a centre de serveis turístics i el Pont de Suert s’ha centrat en altres tipus de serveis i també en l’aspecte comercial. La comarca es caracteritza pel clar predomini dels petits establiments de caràcter tradicional. Com a cap comarcal, el Pont de Suert és també centre de serveis. Pel que fa a serveis sanitaris hi ha 9 consultoris mèdics repartits per la comarca i un centre d’Atenció Primària al Pont de Suert. La situació és més favorable pel que fa a l’ensenyament, ja que hi ha diversos centres d’ensenyament infantil i primari i un de secundari. El Pont de Suert concentra també altres serveis, com ara els financers o els administratius. Així, és la seu del Consell Comarcal de l’Alta Ribagorça i de totes les seves dependències (Centre de Recursos Pedagògics, Consell Comarcal d’Esports, etc.), i de diversos departaments de la Generalitat, etc.
El turisme
Dins el sector terciari el turisme és el veritable motor de la comarca. De fet, és una base econòmica fonamental per al municipi de la Vall de Boí, i una font d’ingressos molt considerable per als altres dos municipis, que directament o indirectament en surten beneficiats. Cal tenir en compte que l’Alta Ribagorça disposa de condicions naturals per a l’atracció turística dins de gairebé tots els àmbits: activitats muntanyenques en general, turisme cultural (hi ha el conjunt d’esglésies romàniques declarat Patrimoni de la Humanitat l’any 2000), termalisme (balneari de Caldes de Boí) i esquí. La construcció i la posada en funcionament de les pistes d’esquí de Boí Taüll Resort ha estat definitiva per a millorar la infraestructura dels pobles de la Vall de Boí i engegar la revaloració turística de la comarca. També ha permès incrementar el nombre de visitants en altres mesos de l’any, ja que es poden practicar activitats diverses (piragüisme, tir amb arc, esports d’aventura...) a l’estiu. El sector terciari inclou, doncs, una oferta d’activitats diversificada i alternativa a l’esquí.
Paral·lelament, han anat sorgint diversos tipus d’equipaments: hotels, fondes i pensions, residències cases de pagès, cases de colònies i, sobretot, apartaments. Tanmateix, cal assenyalar que el desenvolupament turístic no ha afectat tota la vall, ja que ha estat el municipi de la Vall de Boí el més beneficiat. Això fa que hi hagi un fort contrast amb altres indrets de la comarca, com és la vall de Viu, aïllada, mal comunicada i amb el procés de despoblament més fort de tota la comarca. La constitució, el 2003, de l’Institut de Desenvolupament de l’Alt Pirineu i l’Aran, pretèn promocionar les activitats socioeconòmiques a la comarca.
La cultura i el folklore
La vida cultural és molt concentrada al Pont de Suert, on el 2001 s’inaugurà la Col·lecció d’Art Sacre de la Ribagorça, exposada a l’Església Vella. La majoria de les instal·lacions culturals i esportives (a part les pistes d’esquí de Boí Taüll Resort) són al cap comarcal, com també les principals entitats culturals. L’associacionisme cultural i esportiu també és molt variat, amb diversos grups dedicats a activitats molt específiques, que es concentren al Pont de Suert, com el Grup d’Empreses Ribagorçanes, els Amics de Viu de Llevata i la Confraria de Sant Sebastià. La presència del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici també afavoreix la celebració d’activitats culturals i de formació ambiental.
El despoblament ha fet perdre algunes de les tradicions més antigues, però d’altres s’han conservat sense cap problema, potser pel seu profund arrelament. Als primers mesos de l’any, freds i plenament hivernals, només Boí (en honor de sant Valentí), Erill la Vall (en honor de santa Eulàlia) i el Pont de Suert celebren alguna festivitat. Tanmateix, cal dir que la festa del cap comarcal, la de Sant Sebastià, és una de les més importants del calendari festiu. Dins aquest calendari festiu, cal esmentar també que la comarca ha instituït una festa pròpia que té lloc els dies 28 i 29 de març, en commemoració de la creació de la comarca. Cada any se celebra en un municipi diferent. Pel maig, amb el bon temps, arriben els aplecs. Hom pot esmentar l’aplec a l’ermita de Sant Urbà (Vilaller) i l’aplec a l’ermita de la Mare de Déu de la Mola (al lloc de Buïra, dins el terme de Bonansa, Ribagorça) celebrat especialment pels del Pont de Suert.
El juny és per excel·lència el mes de les falles, una de les tradicions més vistoses de la comarca. Solen tenir lloc per Sant Joan (Vilaller, Senet, Boí, el Pont de Suert), bé que alguns pobles les han traslladades a les seves festes majors (Barruera, Taüll, Durro). En general, consisteix en una pujada a la muntanya, l’encesa de les falles i la baixada en processó fins al poble, on es clou la festa a la manera pròpia de cada nucli. Les festes majors se celebren en general pel juliol o l’agost. Al setembre hi ha diversos nuclis que celebren la festa major petita. A l’octubre és l’època de la recollida de bolets, i Vilaller i el Pont de Suert ho celebren amb festes. Alguns pobles mantenen els seus propis balls, com Vilaller, on es dansa el ball del Tatero, o Taüll, que té com a propi el ball de Sant Isidre.