Situació i presentació
La comarca de l’Alt Urgell té una superfície de 1.447,48 km2 i està formada per 19 municipis. El seu territori representa el 4,5% del de Catalunya i és una de les comarques més extenses del país. Situada a la zona nord-occidental de Catalunya, li fan de límit les comarques de la Cerdanya, el Berguedà i el Solsonès per la banda de llevant, els dos Pallars per ponent, la Noguera per migjorn i Andorra per tramuntana.
L’Alt Urgell té una forma allargada, pariona del Pallars Sobirà, bé que més desplaçada al S. La llargada li és donada pels 46 km del Segre, que rega la vall principal i és l’eix de la comarca, mentre que determinen l’amplada de la capçalera els 22 km del riu de Lavansa, els 16 km del riu de Pallerols i els 12 km de la Valira, que corren pel sector més septentrional, fins a ajuntar-se amb el Segre.
Tota la comarca presenta uns trets força homogenis, si bé de N a S hom pot distingir quatre zones ben diferenciades des del punt de vista geogràfic i socioeconòmic: la més enlairada, la dels Pirineus axials pròpiament dits, poc poblada i amb típics assentaments muntanyencs; la de les depressions intermèdies, que ocupa, de manera intermitent, banda i ba da dels rius principals i que és l’indret més poblat; la tercera zona, integrada en els estreps dels Prepirineus, amb el congost com a paisatge principal, i finalment la zona més baixa, a la sortida dels congosts, amb els cims calcaris i els espadats dels Prepirineus com a fons, zona de bones planúries i conreus.
La Seu d’Urgell, que ha estat sempre la seva capital natural, ocupa una espaiosa i estratègica esplanada de muntanya on conflueixen les principals vies naturals de penetració als Pirineus d’aquesta zona i que en altres temps havien servit de punt de partida vers les terres planes del S. Aquesta situació estratègica i, sobretot, el desenvolupament d’Andorra han tingut una gran influència en la capital i una gran part de la comarca, que són el pas obligat per a accedir-hi.
Les divisions administratives
La comarca de l’Alt Urgell pertanyia íntegrament a l’antic comtat d’Urgell, que s’estenia també per Andorra, una gran part del Solsonès i una petita zona fronterera de la Segarra i de la Noguera. La persistència del comtat féu que, en crear-se les vegueries, l’Alt Urgell quedés exclòs de la divisió general del país. Tanmateix, cap al 1365, el territori es va unir a la vegueria de Cervera, fins que a la fi de l’edat mitjana es va crear una vegueria d’Urgell, que comprenia la vall del Segre situada aigua amunt de Rubió d’Agramunt. L’any 1660 es va desfer l’antiga vegueria de Cerdanya perquè una part passà a l’estat francès, i es creà la vegueria de Puigcerdà, a la qual es va unir l’Alt Urgell, aigua amunt de Coll de Nargó.
Aquesta unió amb la Cerdanya persistí després del 1716, en crear-se, en virtut del decret de Nova Planta, el corregiment de Puigcerdà, que comprenia la mateixa demarcació que l’antiga vegueria de Puigcerdà.
L’Alt Urgell començà a tenir entitat administrativa pròpia el 1834, quan, de resultes de la divisió provincial, Puigcerdà passà a la província de Girona, i la Seu d’Urgell, a la de Lleida. Aleshores es creà el partit judicial de la Seu d’Urgell, que comprendria tota la comarca, el Baridà i alguns pobles de la Cerdanya.
L’any 1932 es fixà administrativament la comarca de l’Alt Urgell mitjançant les directrius de la Ponència de la Divisió Territorial. L’enquesta realitzada l’any 1987 no comportà cap canvi significatiu respecte a la feta durant el temps de la Segona República, llevat de la incorporació l’any 1972 de l’antic municipi de Castellàs del Cantó, que pertanyia al Pallars Sobirà i passà a formar part del terme de Noves de Segre. Subsisteix, però, la subdivisió de la comarca en tres sectors: l’Urgellet, la ribera d’Organyà i la ribera d’Oliana. També cal esmentar la subcomarca del Baridà (que s’explica a la comarca de la Cerdanya), de caràcter sobretot històric.
Però el que sí que ha canviat en l’aspecte administratiu és el mapa municipal. L’any 1936 la comarca de l’Alt Urgell tenia 39 municipis. La llei de 23 de juliol de 1966 promulgada pel govern central impulsà una política de fusions municipals que ha fet que en l’actualitat la comarca tingui 19 municipis. Les diferents agregacions es produïren entre els anys 1964 i 1973. En alguns casos, però, s’ha respectat una relativa autonomia dels antics termes mitjançant la figura administrativa de les entitats locals menors.
El marc físic
El relleu
L’originalitat geogràfica de la comarca de l’Alt Urgell se centra sobretot en el seu caràcter pirinenc, en part atípic. En una comarca que té una bona part inclosa dins els Pirineus axials, cap pic no assoleix els 2.900 m, i els pocs que superen els 2.600 són compartits amb altres comarques. La capçalera natural de l’Alt Urgell, que remunta fins a la gran divisòria d’aigües amb la Garona, és Andorra, separada de l’Alt Urgell només per raons històriques, no geogràfiques. En contraposició a això, la comarca s’estén en punta cap a migjorn fins a incloure una part de l’Urgell Mitjà.
Com a la resta dels Pirineus axials, la prehistòria geomòrfica no comença fins al Paleozoic tardà, concretament el Carbonífer. Aleshores, a impulsos de forces compressores profundes, que també devien originar erupcions d’origen subcortical potents, emergiren del fons d’un geosinclinal marí grans paquets d’esquists ordovicians, de margues silurianes i, ja cap a migjorn, on les aigües no eren tan profundes, aparegueren carbons i conglomerats poc compactes del Carbonífer, que es prolonguen en els conglomerats i gresos permians. A les compressions seguiren distensions que dislocaven els materials i originaven falles, per on podien sortir injeccions granítiques posttectòniques, capaces de metamorfosar els sediments paleozoics, com a l’angle NE fins a la frontera andorrana. L’acció de l’erosió al llarg del Paleozoic i de tot el Mesozoic fins al Paleogen inicial va originar les superfícies d’erosió, anomenades calms quan són extenses i sense bosc. Els materials arrencats dels Pirineus axials s’anaren dipositant, a la llarga, al fons del geosinclinal pirinenc meridional, on contribuïren amb els sediments marins a formar els gresos i conglomerats del Permotriàsic, les calcàries juràssiques i cretàcies i les margues paleocèniques. Però durant la resta del Paleogen es produïren lentes i escalonades compressions que bombaren aquests paquets sedimentaris de fins a milers de metres de gruix, que originaren els plecs del que anomenem Prepirineus, bé que la seva forma actual respongui a les convulsions pòstumes del Neogen o Terciari superior (Miocè i Pliocè), amb la denudació que ha seguit. De retop, els Pirineus axials se sobreelevaren i es rejoveniren, però els materials, de tan antics, havien perdut la plasticitat i es fracturaren seguint direccions ortogonals. La més potent fou la NE-SW, perpendicular a la del plegament hercinià i que, represa per la direcció secundària de les fractures alpines orientadora dels afluents del Segre, originà, entre pilars resistents, la fossa tectònica de la Seu, rèplica modesta de la fossa cerdana, també ocupada per un llac. L’actual Depressió Central, que havia estat ocupada per l’anomenat Massís de l’Ebre, negat des de l’Eocè inferior, s’anà reblint de materials marins durant tot aquest període i de lacustres durant l’Oligocè i el Miocè. Al dessecament, no completat fins al Miocè, contribuïren el basculament cap a l’W-SW, al centre de la Depressió de l’Ebre i, en escala menor, el retrocés de les ribes degut a les grans acumulacions deltaiques, com ara el de l’alt Segre, que havien d’originar gruixos suficients per a empastar —i fossilitzar mentre l’erosió subaèria no escombrés aquests conglomerats— el relleu prepirinenc sorgit del paroxisme alpí.
Posteriorment, només hi ha hagut morfogènesi de detall, decisiva per a la instal·lació humana a l’Alt Urgell. Durant el Pliocè i les sèries quaternàries antigues (Plistocè inferior i mitjà) l’erosió, que perforava els mantells de conglomerats montserratins, fou intensa, i l’encaixament definitiu de la xarxa hidrogràfica en modelà els vessants. El Plistocè superior, que arriba al període holocè o actual (els darrers 10.000 anys), és l’època de les darreres glaciacions, Riss i Würm, úniques distingibles amb seguretat a Catalunya, i de l’interglacial corresponent. Les crestes esportellades pel glaç no abunden a l’Alt Urgell, i les llengües glacials quilomètriques hi són inexistents: només es troben focus locals a la ratlla andorrana i a la carena del Cadí.
Però el modelat periglacial, resultat de l’acció de glaç estacional, és important. S’origina una erosió dels sortints de les roques, que, esmicolats pel glaç i arrossegats muntanya avall, tendeixen a regularitzar els vessants. Quan la roca és calcària, com a la serra de Cadí, aquests detritus poden constituir formacions compactes. Aquest procés plistocènic continua realitzant-se als estatges vegetals supraarboris, sobretot quan la formació pradenca és oberta o inexistent. En aquestes altituds el sòl glaçat tendeix a lliscar amb lentitud pendent avall, amb la vegetació que hi arrela.
En aquesta història geomòrfica s’han anat originant paisatges variats. Les tres subcomarques fisiogràfiques serien: els Alts Pirineus i els Prepirineus, coneguts conjuntament com a Urgellet, i l’Urgell Mitjà a la Depressió Central, organitzats respectivament a la Seu d’Urgell, Organyà i Oliana.
Els Alts Pirineus se centraren vora la ratlla d’Andorra, on hi ha els pics més alts de la comarca: del pic dels Llacs o de la Bassera (2.691 m), trifini amb l’Alt Urgell, el Pallars Sobirà i Andorra, fins a Monturull (2.761 m), on l’Alt Urgell i Andorra es troben amb la Cerdanya, passant pels pics d’Aós (2.406 m), de Claror (2.602 m), Negre d’Urgell (2.701 m) i el de Calm Ramonet (2.603 m).
Del pic de Caborreru (2.289 m), a migjorn del Port Negre d’Urgell (2.620 m), es desprèn l’alineació que separa les valls de Bescaran, el nucli principal de les quals avui és Estamariu, de la ribera de la Valira, centrada en Anserall. Dues valls notables aflueixen a la Valira, alturgelleses en part: la coma de Setúria té la capçalera i la vall baixa dins Andorra, i la vall de Sant Joan Fumat, paral·lela a la frontera. La coma de Setúria és closa a ponent i aïllada del Pallars Sobirà pel pic de Salòria (2.789 m). La vall de Sant Joan Fumat té per capçalera el ras de Conques (2.132 m), que la separa de la Ribalera, vall pallaresa només als trams mitjà i baix, i el Cogoll la tanca per migjorn. La vall de Castellbò, endinsada als Pirineus axials, és aïllada de la de Sant Joan Fumat, al NE, pel roc de la Guàrdia (1.757 m), i entre aquest i el ras de Conques s’obren les comes de Burbe. La Ribalera, al NW, se situa enllà del ras i els puigs de Mongetes (2.091 m) i de Solanell (2.009 m); al SW, passat el coll de la Culla, la Roca Rodona (1.565 m) i el pic de les Agudes (1.561 m) la separen de la vall d’Elins.
La sortida urgellesa del Baridà s’anomena estret de Mollet, i obre pas a la ribera d’Arsèguel, que inicia l’enfilall de riberes alturgelleses, part essencial, amb les cubetes de Cerdanya i de Conflent, que ha constituït el segon gran “passadís” de Catalunya, aprofitant el traçat del Segre. Aquest tram del riu dins els Pirineus axials centra la subcomarca estrictament pirinenca entre el muntanyam massís del N i els petits plecs paleozoics del S, en contacte amb els Prepirineus. A la ribera d’Arsèguel aflueixen en part les valls de Bescaran per la dreta i les de Cadí per l’esquerra. La ribera d’Arsèguel resta tancada aigües avall per l’estret de les Cabanotes o canal de la Quera, l’eixida del qual és coneguda com a forat de la Seu, perquè inicia la ribera de la Seu, d’uns set quilòmetres de llargada (on el Segre canvia l’orientació E-W per la NE-SW) per un parell d’amplada. A més de la ribera de la Valira, que es confon al sector més baix en aquesta cubeta tectònica que fou un llac miocènic, hi aflueix per la dreta la vall de Castellbò, i per l’esquerra, la del Ges, la qual davalla de la serra de Cadí.
La ribera de la Seu no s’acaba bruscament. La cubeta d’enfonsament és tectònica a la riba esquerra, pels estreps del tossal de Cal Franc (1.342 m), però per la dreta la muntanya no s’apropa, i la cubeta es resol en una vall al·luvial centrada al Pla de Sant Tirs. Constitueix una transició cap als Prepirineus, amb domini de gresos i argiles del Triàsic, rèplica esmorteïda de la zona de les Nogueres a l’Alta Ribagorça i el Pallars Sobirà. Per l’esquerra, hi davalla la vall de Tost, encerclada al N pel tossal de Can Franc, i a llevant i migjorn pel Montsec de Tost, prolongació de la serra de Cadí, i que al puig de Serreïnes assoleix 1.687 m d’altitud. Per la dreta, la ribera d’Urgellet comunica, ja a l’extrem meridional, amb la vall de la Guàrdia i les valls de Guils i d’Elins o de Pallerols, que hi aflueixen. Aquesta darrera vall, a continuació de la vall de Castellbò, va fins al coll de la Culla (1.953 m), accés a la Ribalera, substituït a migjorn pel port del Cantó (1.600 m), al peu de la pedra del Cantó (1.715 m), on s’inicia el vessant pallarès, delimitat al SW per la serra de Sant Quir.
Les serres de Sant Magí (1.710 m) i de Rubió (2.029 m) separen les valls d’Elins i de Guils, la part baixa de les quals s’obre a la vall de la Guàrdia o d’Aguilar, centrada en Noves de Segre. Aquesta vall té com a límit amb el Pallars Sobirà els pasturatges de la vall de Taús, ja dins el vessant pallarès, separats de la vall de la Guàrdia per la serra de Taús (1.970 m), i de la vall de Cabó, a migjorn, per la serra d’Ares, amb el serrat de l’Espada (1.846 m al cap de Pla Redon).
El congost o estret de Tresponts, format pels darrers estreps, calcaris, de la serra d’Ares (dreta) i el Montsec de Tost (esquerra), ja és plenament prepirinenc. El Segre s’esquitlla encaixat durant set quilòmetres entre penya-segats comparables als que han foradat les mateixes Serres Interiors prepirinenques a les Nogueres i als afluents del Cinca. Aquest congost, però, ha estat vençut abans (pont de Sant Ermengol, romànic), i rep per l’esquerra (estret de Lavansa) una vall igualment engorjada al tram final, la de Lavansa. La capçalera, anomenada vall de Josa, remunta lentament el vessant de la dreta (N) fins a la carena de la serra de Cadí, que s’allarga pel puig de la Canal del Cristall (2.563 m), el puig del Quer (2 546 m) i el puig de la Canal Baridana, punt culminant (2.648 m), i també pel puig de les Gralleres (2.545 m), el de les Tres Canaletes (2.612 m), la Torre de Cadí (2.561 m) i el cap de la Collada Verda (2.439 m). És un front sostingut durant uns 15 km, amb cingleres al vessant del Segre de fins a 400-450 m, mentre que pel vessant del riu de Lavansa li calen 4,5 km per davallar fins a Tuixén, el nucli principal, a 1.206 m d’altitud. La mateixa vall de Lavansa és sovint engorjada, especialment al sector baix, anomenat el Ràpid.
El vessant esquerre és separat del Berguedà pel cim dels Cloterons (2.179 m) i la serra del Verd (2.288 m al cap del Verd), que també el separa del Solsonès; la serra de Port del Comte (2.382 m al Pedró dels Quatre Batlles) fa igualment de límit amb el Solsonès, al qual hom accedeix pel coll de Port. Finalment, el Puig Galliner (1.635 m) presideix la partió entre la vall de Lavansa i la d’Alinyà.
El congost de Tresponts s’acaba al grau d’Escales, que obre pas a la ribera d’Organyà, la que més s’assembla pel seu paper històric a la ribera de la Seu. Tanmateix té muntanyes més a prop: la vila és dominada per la muntanya de Santa Fe d’Organyà (1.207 m), a ponent, extrem desprès de la serra cretàcia de Sant Joan (1.745 m), que separa les dues valls que per la dreta aflueixen a la ribera d’Organyà: la de Cabó al N i la de Fontfreda al S. La vall de Cabó resta tancada al N per les serres d’Ares i de Prada (1.895 m al cap del Prat d’Olient), i a la capçalera (W), per la terminació oriental de la serra del Boumort (roca de Senyús, 1.895 m), que la separa de la vall de Taús i dels Pallars.
Passats uns 4 km del congost, franquejats per l’antic pont d’Espia, el Segre es torna a eixamplar a la ribera de Nargó, petita però amb bones valls afluents. Per l’esquerra hi conflueix la vall d’Alinyà, que és separada de la de Lavansa (N i NE) pel Puig Galliner i el de Ginestar (1.730 m) i per un contrafort del Pedró dels Quatre Batlles, i, de les del Solsonès, per les serres de Port del Comte, d’Odèn (1.802 m a la tossa de Cambrils) i de Turp (1.620 m al Cogulló). A la dreta de la ribera, la vall de Sallent és closa al N per contraforts de la serra de Sant Joan, enllaçats pel pas de Cabrit (1.735 m), i a ponent, pel tossal de Setcomelles (1.518 m), que la separa del Pallars Jussà; a migjorn, però, s’obre aviat a la de Valldarques, que hi conflueix. Aquesta vall afluent, que la serra d’Aubenç (1.612 m al Coscoller) separa de la Depressió Central, té importància estratègica per a les comunicacions amb el Pallars Jussà (coll de Bóixols, 1.380 m, divisòria entre el riu de Sallent i el Rialb, i el coll de Faidella, 1.250 m, entre el Rialb i el riu de Conques, afluent, ja, de la Noguera Pallaresa).
La serra d’Aubenç i la de Turp són les darreres serralades prepirinenques, i tendeixen a ajuntar-se a l’estret d’Aubenç, que endogalava el Segre fins a la construcció del pantà d’Oliana, el 1959. A migjorn dels contraforts calcaris esmentats, unes altres alineacions més modestes, formades bàsicament per conglomerats eocènics, allargassen el congost: a llevant, la serra de les Canals (830 m al roc de les Tres Creus); a ponent, el massís de Sant Honorat, de perfils netament montserratins (1.061 m a la mola de Sant Honorat). Ambdues alineacions convergeixen al grau d’Oliana, a partir del qual el Segre eixampla els seus horitzons. Els 12 km de congostos, de Coll de Nargó al grau d’Oliana, constituïen, a més de l’estret d’Aubenç, sectors individualitzats, que el pantà d’Oliana ha barrejat i negat, amb part de la ribera de Nargó: pas de la Garanta, congost dels Espluvins, encara calcari.
Passat el grau d’Oliana, el Segre forma un gran eixamplament; la banda esquerra és centrada per la ribera d’Oliana, i la banda dreta, per la ribera de Peramola. Les margues eocèniques s’estenen, sobretot, a la ribera dreta. Aigua avall, la ribera és estrangulada a la riba esquerra per la serra d’Oliana, que al puig de la Creu assoleix 941 m, pariona de la de Sant Marc (1.090 m), més allunyada, de la riba dreta. Aviat una ribera semblant, però més petita, la de Bassella, forma una altra clotada d’erosió que s’estén fins a la serra del Pubill, al límit amb la Noguera. Aquesta ribera és negada per les aigües del pantà de Rialb. Aquestes riberes meridionals, amb un relleu de contorns més imprecisos i en un sector comarcal comprimit entre el Solsonès i la Noguera, manquen de valls ben diferenciades, ja que l’únic riu que s’hi forma, el Rialb, aflueix al Segre ja dins la Noguera. Té la capçalera a la serra del Boumort, a la vall dels Prats, entre les conques del riu de Carreu i del barranc de Fontfreda; havent passat el forat dels Prats entra en terres del Pallars Jussà (terme d’Abella de la Conca). En aquest primer tram rep el nom de riu de Puials. A partir de la Rua fa de partió entre l’Alt Urgell i la Noguera, fins a l’indret del forat de Buli, on forma uns espectaculars engorjats que representen el límit occidental de la serra d’Aubenç. Del forat de Buli en avall, la vall s’eixampla i el Rialb entra de ple en terres de la Noguera.
L’Alt Urgell és un bon mostrari de relleus prepirinencs i fins subpirinencs, com són aquests serrats meridionals que s’han format en plegar-se lleument les capes de la Depressió Central properes als Prepirineus, com a retop dels plegaments alpídics. Les serres prepirinenques més consistents —constituïdes, com la de Cadí, per calcàries mesozoiques i eocèniques— són riques en fenòmens càrstics com les gralleres, nom local dels avencs. Les més profundes són la del Boixader, de 118 m, i la de les Bruixes, de 270 m, totes dues a la vall de Lavansa.
Les aigües
La hidrografia del Segre, que en el curs alt correspon en una bona part a la de l’Alt Urgell, és, després de la d’alguns rius que vessen directament a la Mediterrània, la més ben coneguda de Catalunya. Després de l’Ebre, el Segre és el riu més cabalós de Catalunya. Val a dir, però, que aquest fet és afavorit per la Noguera Pallaresa (més cabalosa que el Segre a la confluència) i el Cinca-Éssera (que s’apropa a l’abundància del Segre amb les Nogueres). A més, també és el més llarg i el de conca més extensa del territori català.
Procedent de la Cerdanya, el Segre rep alguns afluents esmentables, veritables rius, només per l’esquerra al trajecte E-W: són el riu de Cadí, el de Vilanova i el de Cerc. Davallen de la cinglera de la serra de Cadí, però són poc abundants, car una bona part de l’aigua s’infiltra i reapareix Segre avall com a element regularitzador. Si bé el riu de Cerc és el més llarg —tot i que només fa 10 km—, la conca més important és la del riu de Cadí: 43,8 km2. Amb aquests petits reforços, el Segre es presenta a la Seu amb un cabal mitjà de 12,5 m3⁄s, que, per a una conca de recepció de 1.233 km2, representa un cabal de 10,5 l⁄s⁄km2. El coeficient d’escorriment, és a dir, l’aigua que no s’infiltra ni s’evapora, sinó que és vehiculada pel riu, és del 37%, el més baix dels nostres rius de conques no directament mediterrànies: la insolació cerdana i la infiltració calcària hi deuen tenir un bon paper. Quant al règim, presenta un màxim acusat pel maig-juny (fosa de les neus) i un de secundari al novembre (pluges), un mínim pel gener-febrer (retenció nival) i un altre d’agost a octubre, secundari. És el règim anomenat nivopluvial pirinenc.
Tot seguit rep per la dreta la Valira, que és un riu diferent: 44 km de llargada, 562 km2 de conca vessant i 10 m3⁄s, 18 l⁄s⁄km2, amb un escorriment del 50%. Aquesta abundància de la Valira és reforçada per una bona xarxa d’afluents, alguns dels quals, per la dreta, li aporten aigües de l’Alt Urgell (almenys parcialment): riu d’Aós, barranc d’Ars, riu de Civís. Quant al règim, és el prototip de riu nival de transició amb una sola època d’aigües altes (maig-juny) i aigües baixes (agost-març), amb mesos mínims al setembre, al gener i sobretot al febrer.
El Segre, doncs, passa aigua avall de la Seu amb 22,6 m3⁄s, que en farien un riu gran al nostre vessant mediterrani. En prendre la direcció N-S rep per la dreta el riu d’Aravell, i, seguint el curs, el riu de Tost i els de Pallerols, Guils i la Guàrdia amb el de Castellàs; per l’esquerra, el de Lavansa és el més llarg (32 km) i de conca més extensa (201,2 km2). A Organyà, on la conca del Segre ja fa 2.384 km2, el cabal, amb un escorriment del 43% (on es veu un lleugeríssim domini de la influència del Segre de capçalera damunt la Valira), és de 29,5 m3⁄s, amb un increment de 6,8 m3⁄s des de la Seu, que no pot ser atribuït a la mitja dotzena llarga d’afluents perennes, sinó més aviat a les pluges directes, l’escorriment dels vessants i la regulació subàlvia i subterrània. El cabal relatiu, 12,3 l⁄s⁄km2, indica una certa minva per evaporació respecte als 12,6 amb què surt de l’aiguabarreig de la Seu.
Dins els Prepirineus encara rep el riu de Perles (de la vall d’Alinyà) per l’esquerra i el de Sallent per la dreta. Aquest darrer, amb 10,5 km de llargada i 70,4 km2 de conca, té un cabal conegut de 0,5 m3⁄s, amb un escorriment mínim (29%), atribuïble sens dubte a la natura calcària del rocam. El Segre és regularitzat pel pantà d’Oliana, regulació insuficient que no es pot comparar ni de lluny amb la de les Nogueres o de l’Éssera, amb un cabal de 32,1 m3⁄s. En aquest cas hi ha un escreix des d’Organyà, tot i descomptant-ne l’aportació del riu de Sallent, de 2,2 m3⁄s, atribuïbles bàsicament a l’efecte regulador del pantà, d’una cabuda de 101 hm3, amb un pla d’aigua de 269,4 ha. Fins ací el coeficient d’escorriment és del 42%, i com que la conca vessant ocupa 2.700 km2, en resulta un cabal relatiu d’11,9 l⁄s⁄km2.
Aigua avall encara rep dos afluents més, que li aporten aigües en part extracomarcals: la Ribera Salada, per l’esquerra, del Solsonès, i el Rialb, per la dreta, del Pallars Jussà i la Noguera. Aquest és més llarg (30 km), però la Ribera Salada té la conca més extensa de totes les secundàries (224,7 km2). El pantà de Rialb, en aquest sector del Segre Mitjà, afecta les comarques de l’Alt Urgell i la Noguera. És alimentat bàsicament pel Segre i pel Rialb i la Ribera Salada. La presa, iniciada el 1992, és situada entre els termes de Tiurana i la Baronia de Rialb (Noguera), i té una alçada d’uns 101 m. L’embassament, que començà a omplir-se el 1999, té una capacitat d’uns 402 hm3 i ha de cobrir unes 1.505 ha, un nombre important de les quals corresponen a terres agrícoles. Per a la seva construcció s’han traslladat algunes restes arqueològiques i altres elements del patrimoni cultural. Els municipis afectats són els esmentats de Tiurana i la Baronia de Rialb, a més dels termes de Bassella, Oliana i Peramola, els tres de l’Alt Urgell.
Els rius han determinat, en bona part, el tipus de vida dels pobles riberencs. Així, el Segre, al començament del segle XX era el mitjà de transport que es feia servir per a baixar la fusta amb els tradicionals rais. Nuclis com Coll de Nargó estaven especialitzats en aquest tipus de transport. La construcció dels pantans en el curs del riu relegà aquest ofici al record, igual que succeí en altres conques de rius pirinencs. Aquests embassaments es feren amb la intenció no sols de regular el cabal del riu, sinó també d’aprofitar el desnivell per a obtenir energia.
A la comarca hi ha dues centrals importants a la Valira (Santa Llúcia i Anserall) i una al pantà d’Oliana, del 1959. El 1991 hom construí una minicentral al riu de Castellàs. El 2006 entrà en funcionament la central hidroelèctrica al pantà de Rialb.
El clima i la vegetació
A l’Alt Urgell predominen els climes submediterranis de caràcter continental i relativament secs. Les precipitacions oscil·len entre 600 mm i 700 mm anuals, una quarta part dels quals cau aproximadament durant l’estiu; el mínim estival típic dels climes mediterranis amb prou feines arriba a ser sensible. Aquestes xifres mitjanes no són pas, doncs, extremament baixes. Cal tenir ben present, però, que les precipitacions varien molt d’un any a l’altre i que, de fet, els estius secs no són pas rars. Però, si bé la mitjana no mostra cap període autènticament àrid, en general un o dos mesos d’estiu solen tenir un caràcter semiàrid.
Pel que fa a les temperatures, els contrastos són forts, com correspon a climes continentals. Així, Oliana (480 m), a la part meridional de la comarca, té dos mesos de temperatura estival (juliol i agost, amb una mitjana superior a 20°C) i tres mesos d’autèntic hivern (desembre, gener i febrer, amb una mitjana compresa entre 0° i 5°C). A la Seu d’Urgell, a més altitud (690 m), l’hivern fred (mitjana entre 0° i 5°C) correspon també a 3 mesos, però l’estiu no és extremament calorós; les temperatures mitjanes són subestivals (entre 15° i 20°C) de juny a setembre. Pujant a les muntanyes, com és natural, les temperatures baixen i les precipitacions augmenten.
A la major part de la comarca predomina la vegetació submediterrània de caràcter sec. A la part meridional i baixa del país, el bosc mediterrani d’alzina carrasca (Quercetum rotundifoliae) ocuparia encara, en estat natural, una part important del terreny, alternant amb el bosc submediterrani de roure valencià i de pinassa (Violo-Quercetum fagineae). Les condicions locals i, en primer lloc, l’orientació dels vessants de muntanya determinen el caràcter mediterrani o submediterrani de la vegetació.
Aprofitant els ambients favorables com les solanes arrecerades, els alzinars i altres comunitats de vegetals mediterranis ascendeixen fins als voltants de la Seu d’Urgell i encara més amunt, però es tracta sobretot d’illots o de bandes limitades a indrets especialment adequats. En condicions normals, el bosc predominant sembla que seria la roureda de roure valencià (Violo-Quercetum faginea).
Ocupen un espai important en el paisatge d’aquesta part baixa de la comarca els pasturatges secs de jonça i fenàs de marge (Aphyllanthion) i, més rarament, les brolles de romaní (Rosmarino-Ericion), que no resisteixen gaire el fred. La brolla d’estepa de muntanya (Cistus laurifolius), d’un metre i mig d’alçària i molt pobra, constituïda gairebé només per l’espècie principal, apareix damunt el substrat sense calç pels volts de la Seu d’Urgell. Però a l’Alt Urgell no hi ha gaires zones amb brolles d’estepes.
Els paisatges submediterranis comprenen un nivell inferior, domini del roure valencià (Quercus faginea), que és acompanyat sovint per la pinassa (Pinus nigra ssp. salzamanii), i un nivell superior on prepondera el roure martinenc (Quercus pubescens), i on el pi principal és el pi roig (P. sylvestris); aquesta zona més alta correspon al domini climàtic del Buxo-Quercetum pubescentis.
Els pasturatges que ocupen les clarianes del bosc submediterrani solen tenir encara caràcter plenament mediterrani (principalment són joncedes d’Aphyllanthion); només als indrets molt frescals s’enriqueixen amb espècies de l’Europa mitjana (transició cap als Festuco-Brometea).
És digne d’esment el fet que al riberal del Segre, als voltants de la Seu d’Urgell, hi hagi una gran extensió de prats dalladors (Arrhenatherion), mantinguts per l’home. Aquests prats són la base principal de la indústria lletera de la comarca. Ben constituïts a les terres septentrionals, principalment en el domini del Buxo-Quercetum pubescentis, perden vigor cap al S.
Entre 1.300 m i 1.600-1.700 m, les muntanyes de l’Alt Urgell són cobertes de grans boscúries de pi roig (Pinus sylvestris). Com que el clima, massa sec i continental, és desfavorable al faig i, en aquestes altituds, és també massa fred per als roures submediterranis, no sembla que el pi roig tingui gaires competidors. Les grans pinedes de l’Alt Urgell deuen ser, doncs, naturals en llur major part. Moltes tenen una composició florística que les aproxima molt al bosc de roure martinenc (són el Buxo-Quercetum hylocomio-pinetosum), però, en terrenys poc inclinats i damunt sòls ben constituïts, apareixen també boscs de pi roig que s’aproximen per llur composició a les pinedes boreals i de l’Europa central (Hylocomio-Pinetum catalaunicae).
Més amunt de 1.600 m, el pi roig és substituït pel pi negre (Pinus mugo ssp. uncinata) i per la vegetació subalpina típica, que cap a 2.300-2.400 m cedeix el terreny als prats alpins, de caràcter natural.
A Catalunya, l’estatge alpí, dels prats naturals, correspon sobretot a les muntanyes silícies de la zona axial dels Pirineus. Per això hi són rares les àrees alpines de caràcter calcari. No obstant això, una de les més importants és la que ocupa el crestall superior de la serra de Cadí, situat, a la part occidental, dins la comarca de l’Alt Urgell.
El Parc Natural del Cadí-Moixeró
El Parc Natural de Cadí-Moixeró fou creat a partir d’un decret de la Generalitat de Catalunya de 15 de juliol de 1983. Comprèn el sector prepirinenc del país on s’alcen el massís de Cadí, el Moixeró, el Pedraforca (declarat Paratge Natural d’Interès Nacional des del 1982) i part de la tossa d’Alp i el Puigllançada. La superfície és de 41.060 ha repartides en tres comarques limítrofes: el Berguedà, la Cerdanya i l’Alt Urgell. Gairebé una tercera part de la superfície del parc pertany a aquesta darrera comarca.
La protecció del parc, que afecta tant els seus valors geològics com la vegetació i la fauna, s’inscrigué en la modalitat de parc natural, de manera que la conservació no entrés en contradicció amb el desenvolupament econòmic i social de les poblacions afectades.
El Parc Natural del Cadí-Moixeró és un parc de muntanya situat entre el fons de la vall (900 m) i el puig de la Canal Baridana, a 2.648 m, punt culminant. La vegetació i la fauna són força particulars. A causa de les temperatures i la humitat, en aquesta zona es fan espècies vegetals més típiques del centre d’Europa que no pas de l’àrea mediterrània. La fauna és representada per espècies com l’isard (Rupicapra rupicapra) o altres mamífers herbívors com el cérvol (Cervus elaphus) o el cabirol (Capreolus capreolus). Hi ha ocells com el gall salvatge (Tetrao urogallus) o un dels símbols del parc, el bec negre (Dryocopus martius). A les zones més altes hom pot veure l’àguila reial (Hieraetus chrysaetus). Al Parc també hi ha espècies de rèptils, com el lluert (Lacerta viridis), amfibis, com el tritó pirinenc (Euproctus asper), o peixos, com la truita (Salmo trutta) o el barb (Barbus meridionalis).
L’any 2003 es creà el Parc Natural de l’Alt Pirineu, el més gran de Catalunya, que ocupa 69.850,38 ha repartides entre les comarques de l’Alt Urgell i el Pallars Sobirà. (Vegeu la comarca del Pallars Sobirà).
Les comunicacions
A l’Alt Urgell, les comunicacions han estat un factor determinant del creixement o la disminució de la població i el condicionament més decisiu per al seu desenvolupament econòmic o la concentració de l’escassa activitat industrial. En els temps moderns, han estat els pobles amb millors comunicacions els que han sobreviscut i augmentat llur població, mentre que els que eren allunyats han experimentat una forta disminució.
L’eix principal de comunicacions ha estat marcat sempre per la vall del Segre, que ha condicionat rutes des de les més remotes èpoques de migració dels pobles prehistòrics. La primera via documentada és una antiga via romana que travessava els Pirineus, procedent del Conflent, entrava a la Cerdanya pel coll de la Perxa, seguia la vall del Segre i enllaçava amb la Via Augusta de Tarragona a Saragossa. Aquesta via rebia el nom de Strata Orgellia en el tram que corresponia a l’Alt Urgell.
Els segles X i XI foren els més importants per a les comunicacions d’aquestes terres. Entre l’any 950 i el 1035, data en què morí, en caure d’una bastida mentre dirigia l’obra del pont de Bar, el bisbe de la Seu, sant Ermengol, veritable impulsor i esforçat lluitador per a trencar l’isolament de les muntanyes, es construïren la majoria de ponts i camins, alguns dels quals en llocs ben atrevits, com el de Tresponts. Tots aquests camins es mantingueren durant l’edat mitjana i els traçats d’alguns han arribat a l’actualitat, sobretot aquells que enllacen les valls secundàries. Durant l’edat moderna la majoria es van anar deteriorant. D’això es queixen molts viatgers, com Francisco de Zamora l’any 1787 o M.C. Langlois, que hi passà a la primeria del segle XIX. És molt probable, però, que la perillositat i el mal estat de les comunicacions formés part d’una mena d’estratègia; almenys així ho deixa entreveure el 1748 Antoni Fiter i Rossell en el Manual digest d’Andorra. La lentitud va ser la característica de les comunicacions per carretera. Les vies de comunicació modernes aparegueren al final del segle XIX. Anteriorment hi havia camins carreters a les zones planes, però no formaven una xarxa de comunicacions. El sistema de carreteres de l’Alt Urgell es pot classificar en quatre nivells. El primer és format pels trams de carretera més transitats, tot i que part del seu traçat continua essent el mateix de la dècada del 1930. L’antiga C-1313, la carretera de Lleida a Puigcerdà, és sens dubte la més important, ja que és una de les tres vies de penetració als Pirineus. L’any 1906 aquesta carretera arribava 16 km més amunt de la Seu. Fins el 1914 no es comunicà d’una manera provisional amb Puigcerdà (N-260). L’antiga C-1313 suporta, a causa del fenomen turístic andorrà, una alta intensitat de trànsit; de manera oficial, acaba a Adrall i rep el nom de C-14, on empalma amb la carretera N-260, l’anomenat Eix Pirinenc, que des de Puigcerdà travessa el sector septentrional de la comarca d’E a W, passa per la Seu d’Urgell i des d’Adrall continua cap a Sort, al Pallars Sobirà, pel port del Cantó.
La N-145 és la carretera d’accés a Andorra des de la Seu. Fou també al principi del segle XX que el bisbe d’Urgell Joan Josep Laguarda féu construir la carretera fins a Sant Julià, que no arribà a Andorra fins l’any 1916, en temps del bisbe Joan Benlloch.
El segon nivell és constituït per les carreteres intercomarcals amb menor intensitat de trànsit i un traçat força sinuós i difícil. En aquest grup figuren la carretera de Bassella a Solsona, la carretera de Coll de Nargó a Isona per Bóixols, i la carretera del pont d’Espia (entre Coll de Nargó i Organyà) a Alinyà, Sant Llorenç de Morunys, Berga i després cap a Solsona.
A un tercer nivell pertanyen les carreteres internes de la comarca o locals, la majoria de les quals es prolonguen i entren en altres comarques, bé que la seva finalitat fonamental és la de donar accés als nuclis habitats. Destaquen la de Sant Joan de l’Erm i la de la Seu a Lavansa i Tuixén, que continua cap a Port del Comte, vers el Solsonès.
Finalment, el quart nivell és format per una munió de pistes de muntanya, fetes amb una destinació específica, com són les ramaderes, les forestals i les turístiques, entre d’altres.
La manca de línia de ferrocarril ha estat un fre importantíssim per al desenvolupament de l’Alt Urgell, que té l’estació més propera a Puigcerdà. Això ha fet que el transport de mercaderies es porti a terme amb camions. Una menció especial es mereix l’antic transport de fusta pel Segre realitzat per raiers. La inauguració de l’aeroport de la Seu d’Urgell, de tercer ordre (1982) i situat dins els termes municipals de Montferrer i Castellbò i del Pla de Sant Tirs, va semblar que donava un nou impuls a la comarca pel que fa a les comunicacions, però per als vols regulars només funcionà del 1982 al 1983. Des de l’any 1997 diferents institucions catalanes i andorranes van portar a terme diverses negociacions i al març de l’any 2000 la Generalitat de Catalunya va aprovar l’emplaçament de l’Aeroport Internacional dels Pirineus en les instal·lacions de l’Alt Urgell.
La població
És creença entre els historiadors que les terres de l’Alt Urgell no van conèixer la dominació àrab, almenys no d’una manera estable; només consten algunes falconades, com la rebel·lió de Munussa, que el 732 es fortificà a Llívia, i la devastació d’‘Abd al-Malik, que, de retorn del setge fracassat de Narbona, destruí l’antiga ciutat d’Urgell el 793. Això podria haver provocat als segles VIII i IX un replegament de gent a les muntanyes, i en concret a l’Urgellet, que explicaria la gran quantitat de parròquies i petits nuclis que poblaven aquesta comarca, com també la veïna de la Cerdanya, els primers temps de la restauració del país sota els francs, tot i que pot ser que les llistes que dóna l’acta de consagració de la Seu reflecteixin l’estat de la comarca a la fi del segle X.
El seguit d’actes de consagració conservades dels segles IX i X de la diòcesi d’Urgell, indica una notable vitalitat en aquestes comarques germanes i inicialment unides. No és possible, però, d’aventurar cap xifra fins a la segona part del segle XIV, període en què el despoblament era elevat tant aquí com arreu del país.
Segons els càlculs fets per Josep Iglésies sobre el fogatjament datat pels volts del 1365 —càlculs només aproximats, en aquest temps la comarca devia tenir 22.268 focs o famílies, i per tant un 1,5 focs⁄km2, xifra molt reduïda si es compara amb les comarques de la part planera del comtat, que donen 4,5 focs⁄km2 per a l’Urgell o Baix Urgell, 5,4 per a la Segarra i 3,8 per a la Noguera.
El segon fogatjament del segle XIV, aproximadament del 1380, marca encara, en els pocs llocs detallats per separat, un petit descens que indica que el poblament global de la comarca en aquesta època era escassament de deu mil habitants. Tot al llarg del segle XV i la primera part del XVI el cens es va mantenir molt baix, i fins va disminuir un terç, ja que en el fogatjament del 1553, en què es detallen els censos de totes les parròquies i nuclis, la comarca tenia 1.339 focs, comptant-hi els eclesiàstics, és a dir, unes sis mil persones.
Un nou fogatjament de base eclesiàstica, fet el 1595 amb motiu de la creació de la diòcesi de Solsona, dóna per a l’Alt Urgell 2.181 focs, és a dir, unes 8.700 persones, cosa que representa un notable augment. Aquest creixement podria ser real només en part, ja que hom té sempre la sospita que en els fogatjaments oficials s’escamotejaven focs a causa de llur finalitat fiscal i en els eclesiàstics a vegades s’arrodonien les xifres. En tot cas, l’augment iniciat a mitjan segle XVI no perdurà, ja que el 1717 la comarca tenia 2.171 focs, o 8.354 h segons el recompte del 1718. Al llarg del segle XVIII, passades les convulsions bèl·liques i arran de la prosperitat que es donà a tot el país, el cens de l’Alt Urgell experimentà un notable creixement (11.717 h el 1787).
Els efectes de la guerra, la pesta i les crisis dels dos primers decennis del segle XIX afectaren novament la població, ja que segons el cens —imprecís i sovint amb xifres arrodonides— del 1830, la comarca tenia només 9.849 h. Tanmateix es recuperà a un ritme extraordinari fins el 1860, igual que la major part del país, i el 1842, segons el cens de Madoz, la població ja era de 13.414 h, mentre que en el primer cens oficial publicat, del 1857, en consten 28.296 h. Ben aviat, però, els canvis en l’agricultura i sobretot l’atracció vers els centres industrials marcaren la davallada clàssica dels llocs de muntanya, i la població baixà als 22.525 h el 1877, a 21.897 h el 1887 i a 19.083 h el 1900.
Al llarg del segle XX l’Alt Urgell ha mostrat lleugers increments (20.211 h el 1930 i 22.134 el 1950), però la manca d’una bona industrialització i el despoblament de la muntanya, el qual no ha estat compensat pel constant creixement de la Seu d’Urgell, que el 1981 assolí i superà els 10.000 h, han fet que la comarca s’hagi mantingut estacionària, amb alguns petits alts i baixos a les darreres dècades del segle XX. El 1975 hi havia un total de 18.788 h, el 1981 la població era de 19.335 h, el 1986 baixà a 18.865 h i el 1991 tornà a augmentar i arribà als 19.010 h. El segle XXI ha començat amb un augment de població: 19.105 h el 2001 i 20.936 h el 2005.
Amb relació a la població ocupada del 2001, el 9,27% treballava en el sector primari, el 13,86% en la indústria, el 14,26% en la construcció i el 62,61% en els serveis.
L’economia
L’agricultura
Com totes les comarques dels Alts Pirineus, l’Alt Urgell té a les parts altes un important percentatge de superfície que s’estén sobre boscos i pastures. Més de la meitat de la superfície agrària de la comarca és ocupada per terrenys forestals.
L’Alt Urgell, com correspon a una comarca de muntanya, havia dedicat bona part de les terres als productes d’autoconsum i la resta a productes que es venien als mercats locals. Els cereals, les patates i els llegums havien estat els conreus més importants, i a més hom conreava alguns productes destinats a l’alimentació del bestiar. La vinya també tingué la seva importància. Fins i tot l’olivera era present a les terres més meridionals i en algunes zones enlairades de l’Urgellet. Aquest marc no varià fins a la invasió de la fil·loxera. L’any 1890 es detectà el primer focus fil·loxerat a Vilamitjana, i el 1895 tota la vinya de la comarca era completament arruïnada.
L’agricultura s’ha anat orientant clarament vers la ramaderia. La producció agrícola és majoritàriament dedicada a prats i pastures, prats naturals de muntanya que, juntament amb els conreus farratgers, són la base alimentària del destacat bestiar boví de l’Alt Urgell, tot i que els nous sistemes intensius d’explotació ramadera no la fan imprescindible. L’expansió del conreu dels prats, ràpida en un medi natural favorable, es va iniciar a la segona dècada del segle XX amb la instal·lació de les primeres indústries de transformats lactis, i s’ha estès a tots els Alts Pirineus. Els prats i el farratge cobreixen prop de dos terços de la superfície cultivada de la comarca. Als termes septentrionals de la comarca hom hi dedica totes les terres de reg. Els prats permanents es fan en regadius, naturals i artificials, i se’n pot treure d’una dallada a quatre, segons el clima i l’altitud. L’origen d’aquests prats són els camps de conreus d’alfals, en els quals després de tres o quatre anys hom ha permès la introducció de gramínies naturals, de manera que s’obté la combinació de gramínies i lleguminoses. Al secà hom conrea camps d’alfals, trepadella i cereals per a farratge. El blat i el sègol han anat perdent terreny davant d’altres cereals com l’ordi i el blat de moro. Els municipis amb més superfície dedicada als cereals són els meridionals: Bassella, Oliana i Peramola.
Les patates també havien estat un conreu força estès, i s’ha mantingut per a l’autoconsum gairebé a tots els municipis. Només a Fígols i Alinyà, Coll de Nargó i Oliana i les patates s’han conreat amb una intenció comercial. Els llegums, que com les patates eren un conreu rotatiu, han anat perdent importància. Hom hi conreava sobretot faves, pèsols, mongetes i cigrons.
La superfície d’horta és l’única que ha variat positivament a les darreres dècades del segle XX, però continua essent força reduïda. Les hortes més extenses s’han desenvolupat a Oliana, Organyà, la Seu d’Urgell i Coll de Nargó.
La petita proporció dels conreus llenyosos correspon bàsicament a fruiters dolços, sobretot de pomes i peres d’hivern. És obligat de parlar en aquest sector de la zona d’Alàs, primer nucli de producció fruitera de la comarca. La poma camosa d’Alàs passà al Prat de Llobregat i després al Segrià. El 1975 es creà a la Seu la Central Hortofructícola, com a cooperativa, que arribà a comercialitzar dos milions i mig de quilos de fruita en una campanya normal (es tancà el 1988). Les dificultats aparegudes en el sector per manca de planificació del conreu i de la posterior comercialització del producte, han dut molts pagesos a arrencar arbres fruiters, tot i que el seu conreu és una ajuda secundària a la producció de llet.
Des del final de la dècada del 1980, el sector agrícola i ramader de l’Alt Urgell sofrí un important procés de reestructuració, degut en gran part a les directrius que estableix la política agrària de la Unió Europea. S’han modernitzat les explotacions i alguns agricultors han posat fi a les seves activitats per tal de complir els objectius establerts en la reforma de la PAC de control de la producció i estabilització dels mercats.
El nombre d’explotacions s’ha anat reduint, encara que no disminueix el total de terra productiva, fet que indica un augment de dimensions de les explotacions que romanen en actiu, cosa que augmenta el rendiment i facilita el treball. No cal dir que les millors terres, i alhora les més ben explotades, són les de regadiu, que generalment són al llarg de tota la vall del Segre i els caps de les valls laterals. Les terres de muntanya mitjana i alta, abans de conreu, han estat abandonades progressivament, sobretot les explotacions més petites. El règim de tinença de la terra predominant és la propietat. Pel que fa a la mecanització del camp, s’ha desenvolupat notablement, amb un gran nombre de màquines de dallar, tractors i munyidores.
La ramaderia
La ramaderia a l’Alt Urgell ha estat el motor de les principals transformacions ocorregudes en els conreus comarcals des del 1915, any de la fundació de la Cooperativa Lletera del Cadí. El bestiar boví és l’element més important dins el sector ramader. Això no obstant, la ramaderia sempre havia tingut un cert paper en la base econòmica de la comarca, si bé aleshores el bestiar més important era l’oví i el de peu rodó.
La producció principal ha esdevingut la de la vedella per a llet, a l’àrea de l’Urgellet en explotació intensiva, amb un alt grau de racionalització, seguida de la ramaderia extensiva mixta, de carn i llet, que predomina a les valls col·laterals i a l’àrea d’Organyà i Oliana. La raça frisona, procedent de Santander i el Canadà, és la més freqüent per a la producció de llet, que és l’activitat bàsica i moltes vegades, al fons de la vall, l’única explotació. Per aquest motiu, l’Alt Urgell s’ha convertit en una de les comarques catalanes capdavanteres en aquest sector.
El sistema d’explotació del bestiar boví per a llet, tradicionalment mixt entre l’estabulació i la pastura de prats, ha tendit cada vegada més a l’estabulació semilliure i lliure, a mesura que s’incorporaven progressivament les darreres tècniques del sector, sobretot a les zones riberenques —on d’altra banda es localitzen les explotacions amb un nombre més elevat de caps—, la qual cosa permet una major producció i alhora una millora de la qualitat, ja que se selecciona el bestiar, es fan controls sanitaris, es practica la inseminació artificial i es vigila l’alimentació. Al S de la comarca i a les valls perpendiculars secundàries, però, l’explotació i la producció lletera, a mesura que es deixa la ribera principal, van perdent intensitat i exclusivitat, i passen a formar part de sistemes mixtos (llet-carn de boví i carn d’oví).
Tota la llet produïda a l’Alt Urgell i en una bona part de la Cerdanya i la del Pallars Sobirà va a parar a la indústria cooperativa de la Seu d’Urgell, dedicada a la fabricació de formatge i mantega.
L’Alt Urgell, com altres comarques, també acusa la davallada del bestiar oví, de llana i pèl. La producció ovina més apreciada ja no és la llana ni la llet, sinó la carn. Cal dir el mateix del bestiar de peu rodó, encara que sembla que es nota una certa revifada del bestiar equí per a carn. Egües i pollins es tornen a veure als estius a les pastures altes, lluny, però, d’aquella tradició comarcal basada en la cria i la recria del bestiar de peu rodó, de treball i tir, que féu famoses les fires d’Organyà.
En certes zones de la comarca també s’ha donat una lleugera industrialització o semiindustrialització de la ramaderia de cicle curt, és a dir, del porcí i l’aviram, sobretot del primer. Generalment, aquesta producció té caràcter secundari i complementari i és destinada —principalment pollastres, ous i conills— a la venda directa als mercats de la Seu i Organyà per al consum comarcal i andorrà.
L’aprofitament del bosc
Els boscos de l’Alt Urgell són mixtos. Hi predominen clarament les coníferes, sobretot el pi roig o rojalet, que es fa fins als 2.000 m, seguit de la pinassa, i en menys proporció, el pi negre i l’avet, localitzats a l’alta muntanya. Al voltant d’una cinquena part de la superfície arbrada comarcal correspon als planifolis, sobretot l’alzina, per sota dels 1.000 m, i el roure, enfilat a les valls col·laterals, on també es fan els faigs, els pollancres i els bedolls.
La superfície forestal representava (2001) el 85,2% de la superfície de la comarca.
L’aprofitament més important del bosc —font d’ingressos de molts municipis— és l’extracció de fusta per a la construcció i l’embalatge, per a l’obtenció de cel·lulosa o per a llenya per als forns. Hi ha diverses empreses de la fusta, com les de la Seu, Coll de Nargó o Adrall. Han desaparegut les cavalleries i els raiers com a conseqüència de l’obertura de noves vies d’accés.
En altres temps, fou significativa l’extracció de reïna de les coníferes, com les trementinaires de Tuixén o les de Lavansa. Té una certa importància econòmica, encara que estacional, la producció de tòfones (el centre de comercialització és Organyà) i bolets, sobretot rovellons, amb el mercat a la Seu d’Urgell i la posterior comercialització cap a Barcelona.
La mineria i les fonts d’energia
Entre els recursos energètics destaquen el carbó i l’energia elèctrica.
La conca hullera de la Seu d’Urgell abraça els municipis d’Arfa, el Pla de Sant Tirs i Tost, i és catalogada com a susceptible d’explotació, com ho fou en el passat. En efecte, en 1918-20 es donà la concessió a la Cooperativa Fluid Elèctric, que n’inicià l’explotació el 1929. La mina, amb tres nivells diferents, fou anomenada Rosalia Teresa; emplaçada al terme d’Arfa, per un sistema de vagonetes portava l’hulla seca, de no gaire bona qualitat pel gran índex de cendres, a la central tèrmica que s’instal·là a Adrall. Des del seu inici, l’energia produïda es destinava a Manresa i Barcelona.
La producció d’aquesta central no era contínua, sinó que servia per a compensar la disminució d’altres centrals hidroelèctriques a causa de l’estiatge o la hivernada. Durant el període d’explotació de les mines es treia una mitjana diària de 70 a 80 tones de carbó. Unes 110 o 120 persones treballaven a les mines, i entre 70 i 80, a la tèrmica. L’any 1942, per la nova legislació, l’antiga cooperativa es convertí en Companyia de Fluid Elèctric i continuà explotant la tèrmica d’Adrall fins el 1952, any en què funcionà amb carbó procedent de les mines de Fígols (Berguedà). A partir d’aquest moment es desmuntà la tèrmica i s’instal·là a Sant Adrià de Besòs. L’any 1964 HECSA absorbí l’antiga companyia, i a la dècada del 1990 l’antiga central d’Adrall es reduí a ser un simple enllaç d’interconnexions de les línies de Barcelona, Llavorsí-Esterri i Andorra.
A la comarca s’exploten graveres a Montferrer i a altres punts del curs del Segre. Hom extreu llicorella a la Farga de Moles (Anserall) i a Civís, i han plegat les explotacions de marbre, terra arenosa i guix de Noves de Segre, les de pedra a Bellpui i la fàbrica de ciment d’Organyà. Antigament foren tancades també les mines de carbó de Coll de Nargó.
A l’Alt Urgell també hi havia hagut fargues per a fabricar ferro i acer de baix contingut de carboni en llocs com la Farga de Moles i Montferrer, si bé hom també troba documentades fargues a Aós de Civís, Fórnols, Tuixén, Lavansa i la Bastida de Tost.
L’Alt Urgell és la comarca pirinenca amb menys incidència en la producció i la potència hidroelèctriques, a causa de l’escàs aprofitament de la conca del Segre. Vers el final del segle XX la producció total comarcal realitzada per unes set centrals era de vora 95.000 MWh, i el consum, de 40.000 MWh⁄any, fet que mostra un excedent d’energia elèctrica.
A la Seu d’Urgell, la primera dinamo per a la producció de llum s’instal·là al principi del segle XX aprofitant el salt d’aigua del rec del Molí, que al tram final, venint de la Valira, travessa la Seu. Uns quants anys després es creà la primera societat elèctrica, anomenada Industrial Urgel·lense, que explotava una petita central instal·lada al marge dret de la Valira, al costat mateix del pont per on la carretera travessa aquest riu. Cap als anys vint es creà la Societat Hidroelèctrica Valira, que construí una central davant el poble d’Anserall, per sota de l’actual carretera.
L’any 1925 va néixer per absorció d’altres petites empreses una cooperativa elèctrica que donà lloc a PEUSA, amb forta competència amb la Societat Hidroelèctrica Valira, que acabà també sucumbint. La primera central que construí la nova cooperativa fou la del Pont de Bar, l’any 1927, amb una potència de 860 kVA, que subministrava llum a la Seu. Aquesta central quedà totalment destruïda pels aiguats del 1982. L’any 1942 aquesta cooperativa es convertí en societat anònima. L’augment progressiu del consum d’energia obligà que el 1950 s’iniciés la construcció de la central de Santa Llúcia, al marge dret de la Valira, que entrà en funcionament l’any 1957 amb una potència de 1.080 kVA i subministrà energia a tota la Seu d’Urgell. La impossibilitat d’afrontar totes les necessitats l’obligà a estar connectada a la subestació d’HECSA d’Adrall, que li forneix 10.000 kVA. Fins l’any 1982, abans de la pèrdua del Pont de Bar, PEUSA produïa el 40% de l’energia que subministrava; posteriorment sobrepassà el 25%, la qual cosa obligà a la construcció d’un nou salt al terme d’Anserall, amb una potència de 7.000 kVA.
A Oliana hi ha les Forces Hidroelèctriques del Segre SA, amb 33,6 MW de potència instal·lada, i la Hidroelèctrica d’Oliana.
La indústria i les fonts d’energia
Malgrat la feble estructura del sector secundari als Pirineus, les activitats industrials són presents a l’Alt Urgell, si bé procedeixen, llevat de la indústria d’electrodomèstics, de la utilització com a primera matèria de productes obtinguts en el camp agrari, ramader i forestal; del procés de penetració dels productes industrials en els sistemes de producció dels sectors agrícola i ramader, i de l’aprofitament dels recursos naturals i de les necessitats de consum de la població comercial o del turisme.
L’activitat industrial concentrada al llarg de l’eix fluvial (Segre) i viari (N-260) es polaritza en dues zones, una al N, a la Seu i rodalia, que comprèn també Montferrer i Castellbò i el Pla de Sant Tirs, i l’altra al S, amb els nuclis d’Organyà i Oliana.
La indústria alimentària de transformació de la llet és la que gaudeix de més tradició a la comarca, concentrada a la Seu. La Cooperativa Lletera del Cadí, fundada el 1915 per iniciativa de Josep Zulueta i Gomis, fou la primera indústria de derivats lactis de la comarca. Superada la guerra i la postguerra, des de la dècada del 1960 ha anat creixent i ha esdevingut una de les empreses catalanes capdavanteres en la producció de formatge i mantega, altament competitiva.
L’altra indústria lletera que hi havia a la capital comarcal ha estat coneguda popularment pel nom de Lleteries de la Seu. Fou creada l’any 1923 per l’escissió de set socis de la Cooperativa, que s’ajuntaren amb alguns apartadors de llet i formaren una societat anònima: ILSA. Posteriorment s’associà a altres indústries de la resta de l’estat espanyol i sorgí RILSA, que més tard fou a parar a mans privades, com la MG i la Nestlé. L’any 1972, després d’una dura pugna, tornà a mans dels 400 socis i esdevingué el Grup Sindical de Colonització. Recollien llet a l’Alt Urgell, la Cerdanya i Andorra, i des del 1975 al Pallars Sobirà. Després passà a ser la Societat Agrària de Transformació i, posteriorment, l’Agrupació de Productors Agraris (APA), la segona d’aquesta mena que es creà a l’estat espanyol. Produïa també mantega, formatge i lactosa. L’any 1989 es tancà.
La indústria càrnia experimentà un desenvolupament a partir de la dècada del 1960 gràcies a la construcció d’escorxadors generals frigorífics (hi ha diversos escorxadors municipals i de caràcter privat) i de fàbriques d’embotits.
Cal fer esment també de les indústries destinades a productes per a l’alimentació animal, fonamentalment molineria de pinsos. A més, hi ha altres fàbriques del ram de l’alimentació (de galetes i de conserves de tòfones i bolets), fabricació artesanal de formatges, una planta embotelladora d’aigua a Estamariu i una important piscifactoria a Peramola.
La indústria de la fusta i la manufactura és representada per les serradores, que fan una primera transformació de la fusta, de no gaire qualitat, destinada a embalatges i encofrats.
Resten encara dues antigues indústries familiars que treballen la llana de manera artesanal, una a Castellciutat i l’altra a Arsèguel.
A la zona d’Oliana (1964) i Organyà (1972) s’implantà la fabricació de maquinària i material elèctric, bàsicament electrodomèstics. L’empresa Taurus i les seves participades, com la Cooperativa Metall Cadí, muntaren dues fàbriques a la comarca i ocuparen la mà d’obra agrícola excedent, aprofitant l’equilibri laboral de la població entre el camp i la indústria. Malgrat la poca tradició comarcal, Taurus augmentà la producció i fou la primera empresa nacional autòctona del sector del petit electrodomèstic. Això no obstant, la crisi econòmica dels anys vuitanta afectà aquesta empresa de manera directa. L’any 1993 va presentar suspensió de pagaments, moment en què va ser assumida per Eplicsa, una empresa pública vinculada al Departament d’Indústria, Comerç i Turisme de la Generalitat de Catalunya, per a reactivar la seva producció, ja que el seu tancament hauria representat un fort cop per a l’economia de la ribera meridional de la comarca. El 1997 va passar de nou a mans privades.
Un altre sector industrial de la comarca, si bé de menys tradició, són els productes metàl·lics i la indústria electroquímica, representada per una empresa a la Palanca de Noves, instal·lada el 1962.
Malgrat la crisi econòmica, el sector de la construcció ha tingut una forta incidència comarcal, si bé atomitzada. Cal incloure aquí graveres, pedreres i indústries amb recursos propis d’extracció de minerals no metàl·lics, la majoria de les quals es dediquen a activitats transformadores, com pretesats, formigó, mosaics, i empreses dedicades als materials per a la construcció. Des de la dècada del 1970 el sector de la construcció estava afectat per una dinàmica regressiva, però a la meitat dels anys vuitanta va rebre un fort impuls, atribuïble especialment a la designació de la Seu d’Urgell com a subseu olímpica i també al desenvolupament de les activitats terciàries, que ha repercutit en un increment del nombre d’habitatges.
El comerç i el turisme
L’activitat comercial és documentada a la comarca al segle XIII, data en què es té notícia que hi ha mercat setmanal a la Seu, on des del 1340 s’esmenten dues fires anuals. Al segle XV hom feia mercat des del divendres al vespre fins al diumenge al matí. Actualment el mercat és el dimarts i el dissabte. Es feia fira a la primavera i a la tardor; aquesta darrera és la que encara es conserva, la Fira de Sant Ermengol, que se celebra a l’octubre i és de caràcter multisectorial, tot i que hi tenen un especial interès els productes artesanals, sobretot el formatge. També Organyà i Oliana havien tingut fires ramaderes. Des del segle XIII a Organyà s’ha mantingut la Fira de Sant Andreu, al novembre, on s’exposa bàsicament bestiar boví i equí. També a Organyà, hom fa mercat setmanal el diumenge. A Oliana, que celebra la Fira de Tots Sants, el mercat té lloc el dissabte. Un aspecte comercial que cal tenir en compte és la proximitat d’Andorra i la competència de les seves grans superfícies comercials. Aquest fet és, en part, la causa que a l’Alt Urgell siguin escassos els grans supermercats; el seu sector comercial és constituït pels petits establiments d’alimentació, el tèxtil i els electrodomèstics. Tanmateix, la comarca també ha tret profit de la proximitat d’Andorra, com a lloc de pas però també com a potencial lloc d’estada per als turistes que hi van.
Pel que fa al sector financer, el 1920 la Caixa de Pensions fou la primera institució que implantà una oficina a la comarca, a la Seu. El 1941 s’instal·là el Banc Central i el 1944 ho féu Banesto. La Seu concentra un bon nombre d’oficines de caixes i bancs. De fet, cal tenir en compte que és cap comarcal, seu episcopal del bisbat d’Urgell i cap de partit judicial, i per això centralitza la majoria dels serveis (sanitaris, ensenyament, etc.).
El sector turístic a la comarca ha esdevingut una important font econòmica. Tradicionalment, la proximitat d’Andorra va atreure un turisme de pas que explica la localització de la infraestructura hotelera al llarg de les principals vies de comunicació. Des de la dècada del 1980, i especialment a la del 1990, el sector turístic va experimentar un impuls notable arreu de l’Alt Urgell que va comportar l’increment de l’oferta hotelera, de càmpings i de residències cases de pagès. El major nombre de places són a la Seu i a Castellciutat, però n’hi ha un nombre important a tot el llarg de la N-260, i també en poblacions que són al llarg o prop de la carretera comarcal C-14 (Montferrer, Adrall, Organyà, Oliana, Peramola, etc.).
El Sant Hospital de la Seu d’Urgell és l’únic centre hospitalari comarcal.
L’oferta de residències secundàries és força notable a la comarca, concentrades especialment als municipis d’Organyà, la Seu, Oliana i el Pla de Sant Tirs, però també s’han d’esmentar altres termes, com Josa i Tuixén, Arsèguel, i Lavansa i Fórnols. Pel que fa als càmpings, principalment es localitzen al llarg de les vies de comunicació.
La cultura i el folklore
Les activitats culturals
La majoria de grups culturals de la comarca són dels principals municipis, com ara la Seu, Organyà, Oliana, Coll de Nargó o el Pla de Sant Tirs. Hom pot destacar associacions de caràcter cultural lligades als cants corals, el teatre o el cinema.
Des de l’any 1977 la Societat Cultural Urgel·litana publica anualment la revista “Urgellia”, d’historiografia comarcal. Al llarg dels anys hom ha intentat consolidar la premsa comarcal, com ara “Pirineu Actual”, que es publicà del 1989 al 1993.
A la comarca de l’Alt Urgell es pot destacar el Museu Diocesà de la Seu d’Urgell, a la Seu, el Museu de l’Acordió, a Arsèguel, el Museu de les Trementinaires a Tuixén i el Museu dels Raiers a Coll de Nargó.
Els Jocs Olímpics del 1992 feren guanyar a la Seu, i per extensió a la comarca, una gran instal·lació, el Parc del Segre, construït a la zona devastada per les inundacions del 1982. Disposa d’un canal artificial d’aigües tranquil·les, de 650 m de longitud, un canal d’aigües braves de competició, de 340 m, i un altre d’iniciació, de 130 m. El parc fou inaugurat l’any 1990.
Els esports més practicats a la Seu són el cano-caiac, el bàdminton o el bàsquet. Pel que fa a l’esquí cal esmentar l’estació de Sant Joan de l’Erm, la primera estació d’esquí nòrdic de l’estat i les pistes, també d’esquí nòrdic, de Tuixén-Lavansa. Altres instal·lacions esportives a destacar són el camp de golf d’Aravell (Montferrer i Castellbò i el poliesportiu del Nou Palau d’Esports de la Seu.
El folklore
Entre les manifestacions folklòriques més interessants de la comarca cal destacar nombrosos aplecs, com els que es fan al juny a Sant Joan de l’Erm (Montferrer i Castellbò) i a Sant Joan de Montanissell (Coll de Nargó); la trobada d’acordionistes d’Arsèguel, al mes de juliol; i a l’agost, les festes majors d’Oliana, Organyà i la Seu, el Festival Internacional de Música Joan Brudieu a la Seu i la representació de L’Arnaldeta de Caboet a Cabó; i a l’octubre el Retaule de Sant Ermengol a la Seu.
L’Alt Urgell tenia anys enrere un conjunt de balls típics i de cançons que eren ben arrelats en la vida del poble i que ara han desaparegut pràcticament i només perviuen gràcies a la representació esporàdica d’algun grup folklòric. Entre els balls, cal fer esment del ball enrobat de Castellciutat, que consisteix a robar la balladora dels participants; era un ball executat amb gravetat i reverència que començava la gent gran i acabava el jovent, que li donava més vivacitat i rapidesa. També són presents el ball cerdà i el ball pla d’Alinyà. Altres balls encara vius en el record són l’esquerrana, el ball de l’indiot de la Seu, o ball dels mocadors, i la bolangera, que es ballava a Oliana. Des d’Organyà fins a Tragó es feia la castanyada i es ballava el ball de la castanya, al qual el comú posava un bot de vi.
Molt important és el cançoner que aplegà Mn. Albert Vives i Mir i que constitueix un veritable cançoner popular de l’Alt Urgell. El cant litúrgic de l’Església n’és la base. El poble creava la lletra, i els monestirs o els eclesiàstics hi posaven la música, que es transmetia de pares a fills. La transmissió oral ha modificat la majoria de melodies i, fins i tot, lletres, cosa que els dóna un caràcter més popular i autèntic. Les cançons aplegades són de tema nadalenc, les més nombroses en el camp religiós, algunes de gran qualitat, seguides dels goigs. Aquests, que inicialment cantaven els goigs de la Mare de Déu, passaren després a cantar els dels sants, i fins s’imitaren per a temes profans.
També són moltes les cançons amb temes quotidians, entre les quals potser la més interessant és la intitulada Sant Joan del Corredor. Les cançons de temàtica amorosa i les de muntanya, nombroses i variades, són molt simples i expressives, més riques que les de la major part del país.
La història
La prehistòria i l’antiguitat
Els primers vestigis de poblament de la comarca són del neolític, època en què és habitada per agricultors que utilitzaven per als seus enterraments els sepulcres de fossa. Entre els vestigis coneguts i estudiats, destaquen els jaciments del cap de l’Obaga de Grauet, de Montanissell, i els de Bassella i Correà, del neolític mitjà i recent, datat entre el 3500 i el 2500 aC, amb abundants restes de ceràmica llisa, sílex i peces de collarets. Hi ha mostres del neolític final a la cova de les Encantades, de Toloriu, i del calcolític, o civilització campaniforme, en un seguit d’interessants jaciments a coll d’Arnat, al serrat dels Quadrats i al Tossal Jovell (II) de Montan, a la Cabana Tova de la Guàrdia de Taús, al serrat de les Coberterades d’Organyà, al coll de Fau de Valldarques i al coll d’en Bertran de Cortiuda. És, però, el fenomen megalític el que fa més present el pas de l’home del final del neolític a la comarca. Hom ha calculat al sector del Segre central fins a 66 megàlits, que en la classificació d’aquest tipus de monuments del país formen el grup de l’Alt Urgell, amb derivacions al Pallars i a la Cerdanya, compost exclusivament de dòlmens simples i cistes, entre els quals mereixen un lloc destacat la cista megalítica del Coll de la Bernadella, a Montan, i la coneguda cambra simple dita la Cabana del Moro de Bescaran. La major part d’aquestes cistes i dòlmens se situen en un període que va del 2100 al 1500 aC.
L’edat del bronze també ha deixat testimonis a la comarca, com els jaciments de Cabó i de Toloriu i la necròpoli de Senyús, corresponent al final d’aquest període, també a Cabó. És igualment conegut, per les troballes i els vestigis que ha deixat, l’antic poblat ibèric de Castellciutat, a l’indret on es degué situar la cavitas Orgelia d’època baixromana, bé que la romanització no degué ser gaire intensa en aquesta comarca, ja que ha deixat pocs vestigis. Hom creu que el poblat de Castellciutat tenia el nom d’Arsedurgui i que la ciutat romana que el va reemplaçar, Orgia o Orgellia, degué ser capital d’un grup d’ilergets (els surdaons) o dels ceretans augustans, que aquí es barrejaren amb els andosins, bé que tot això són hipòtesis sobre la localització dels pobles que esmentaren Ptolemeu, Plini i Estrabó. També, seguint Polibi, que diu que els cartaginesos en el seu camí vers Roma el 218 aC lluitaren amb els airenosis (aranesos) i andosins (andorrans), hom ha suposat que l’expedició púnica va seguir el camí del Segre, tot i que altres autors li assenyalen un camí diferent.
En realitat, la toponímia local dóna una quantitat tan important de noms preromans que sembla evident que la romanització no penetrà amb força entre la població bascoide que residia a la Cerdanya i a l’Alt Urgell.
L’edat mitjana
Primers temps històrics: el comtat d’Urgell
L’escassa romanització degué ser també un obstacle a la primerenca penetració del cristianisme i això féu que la diòcesi urgellesa no es formés fins entrat el segle VI.
L’allunyament d’Urgell dels centres més afectats pel canvi dels dominis visigòtic i àrab féu que la diòcesi i l’organització del pagus nord i futur comtat d’Urgell i, subsidiàriament, el de la Cerdanya es poguessin mantenir amb una continuïtat que no és presumible en altres llocs del país i també afavorí que els homes d’Urgell poguessin mantenir una organització que els permetria de passar, per petició pròpia, a l’obediència dels francs.
El comtat d’Urgell, que junt amb la diòcesi és la fita històrica més representativa, es creà poc abans del 789, després que la ciutat de Girona hagués passat ja a integrar-se, per petició dels seus súbdits, al regne dels francs. Hom creu que el canvi de domini a Urgell i a Cerdanya es va fer d’una manera similar i que el nou comtat, que comprenia ambdós territoris, va quedar comprès dins la marca de Tolosa i va ser confiat per Carlemany, el 813, al comte Borrell, dit d’Osona, perquè el 798 Lluís el Piadós, aleshores rei d’Aquitània, li confià la missió d’ocupar i custodiar els castells dels comtats d’Osona. El canvi de domini sembla que, igual que l’ocupació sarraïna, es féu sense violència, la qual, no obstant això, esclatà el 793, any en què el general ‘Abd al-Malik, en tornar d’atacar Girona i Narbona, devastà la Cerdanya i l’Urgellet, on va destruir l’antiga ciutat d’Urgell, situada a l’actual Castellciutat.
Borrell fou desposseït dels comtats d’Urgell i de Cerdanya-Conflent el 820, any en què aquests comtats foren donats al comte Asnar, el qual havia estat foragitat del seu comtat d’Aragó. Asnar fou succeït el 832 pel seu fill Galí II, que al seu torn fou desposseït dels comtats d’Urgell i Cerdanya el 838 per Sunifred I d’Urgell-Cerdanya, investit d’aquests comtats per Lluís el Piadós el 834. Sunifred, de la família comtal de Carcassona, originària del Conflent, sembla que els va obtenir gràcies al comte Berenguer de Tolosa i els governà fins a la seva mort, el 848. En aquella època, els límits del comtat per la part ripollesa s’estenien ja fins a Ribes, on sembla que el 842, a l’indret de les coves de Ribes, va barrar el pas a un exèrcit enviat per l’emir ‘Abd al-Rahman II, mentre que per la part de Berga arribaven fins a la Vedella, on l’abat Calort féu aprisions el 835, i probablement fins a Ardèvol, al Solsonès. Després del govern de l’enigmàtic Salomó I de Cerdanya-Urgell (848-70), que la llegenda fa opositor de Guifre el Pelós, el comtat passà al comte Guifre I el Pelós (870-97), amb qui comença la línia hereditària de comtes privatius, ja que va llegar el comtat d’Urgell, separat del de Cerdanya, al seu fill Sunifred II, que morí sense descendència el 948 i cedí el comtat al seu nebot Borrell I de Barcelona (948-92). Amb aquestes successions es trencà del tot el nomenament dels comtes pel rei dels francs, quedà consolidat el principi hereditari i es perfilà netament la dinastia dels comtes d’Urgell, sobretot amb Ermengol I (992-1010), fill de Borrell I de Barcelona i I d’Urgell, el primer de la llarga sèrie d’Ermengols que va tenir el comtat. Aquesta primera dinastia comtal composta de vuit Ermengols va fer avançar la frontera del comtat fins a Sanaüja i Torà i una bona part del Solsonès al llarg del segle X, amb un punt extrem a Cardona, repoblada i fortificada el 968 i confiada a la guarda dels vescomtes d’Osona. Tot just iniciat el segle XI, i gràcies a l’afebliment dels dominis musulmans pel desmembrament del califat, es reconquerí poc després de l’any 1000 la regió de Ponts, i posteriorment la vall d’Artesa de Segre (1024-26), Cubells i Camarasa (1050), en col·laboració amb els comtes de Barcelona, i tot seguit Guissona, Agramunt (1070) i la serra d’Almenara (1078) fins a tocar els dominis del comtat d’Osona, que entretant s’havia estès vers Cervera, Tàrrega i Anglesola, que més tard formaren el límit de l’Urgell Mitjà i el Baix Urgell, sotmès als comtes urgellesos; per la banda de ponent, l’ampliació del comtat es féu vers les valls de Meià (1018-20), d’Àger (1034-48) i Santa Linya (1036), amb la cooperació de notables capitostos del comtat, com Arnau Mir de Tost, conqueridor d’Àger i d’un bon sector del Montsec i que estengué els seus dominis fins a la Ribagorça. Amb la conquesta de Balaguer el 1105, el comtat canvià d’aspecte i de centre polític, ja que els comtes deixaren aviat l’antic centre de la vall de la Valira per establir-se a Balaguer i menar una política d’interessos i conquestes molt allunyada del seu centre històric, on prengué cada vegada més relleu el paper del bisbe d’Urgell i el d’alguns magnats locals, com els Caboet i tot seguit els vescomtes de Castellbò.
La plenitud de l’època comtal
El comtat va completar la seva expansió vers el 1130, quan, després de refer-se el país de la derrota infligida a Corbins pels almoràvits al comte de Barcelona, que va amenaçar fortament Albesa i les darreres conquestes dels comtes d’Urgell, aquests reeixiren a conquerir els darrers reductes fortificats dels sarraïns de Castelló de Farfanya i Algerri. Així, per aquest costat el comtat d’Urgell limitava per la serra de Montsec, frontera meridional del Pallars Jussà, el Segrià i la Noguera Ribagorçana. En endavant, la política dels comtes anà estretament lligada a la del Casal de Barcelona, amb el qual mantingué sempre lligams de parentiu i de vassallatge, com ho confirmen els tractats del 1058 i el 1063 entre Ramon Berenguer I i Ermengol III, referents als drets de conquesta i de cobrament dels impostos o paries als regnes musulmans tributaris d’ambdós. El darrer pacte (el del 1063) fou seguit d’una prestació d’homenatge d’Ermengol III al comte de Barcelona, que comportava el reconeixement de la primacia del Casal de Barcelona, cosa que es féu també ben palesa en el conveni del 1148, previ a la conquesta de Lleida, pel qual Ermengol VI, per l’ajuda que va prestar a Ramon Berenguer IV en aquella conquesta, va rebre la tercera part de la propietat dominical i la tinença feudal de la ciutat. Els comtes d’Urgell mantingueren aquests drets fins el 1228, any en què la comtessa Aurembiaix (1209-31), la darrera titular de la primera dinastia comtal d’Urgell, va renunciar-los a favor del rei Jaume I. Aquesta vinculació al Casal de Barcelona no va minvar, però, els drets sobirans dels comtes d’Urgell ni les seves iniciatives polítiques orientades vers els regnes d’Aragó, de Castella i de Lleó, pels seus casaments amb princeses d’aquells regnes. Ermengol III (1038-65), casat amb Sança, filla de Ramir I d’Aragó, va intervenir en la primera conquesta o croada de Barbastre (1064-65) i, més tard, Ermengol VI (1102-54), casat amb Maria Ansúrez, filla del comte castellà Pedro Ansúrez, senyor de Valladolid, que inicià una política d’acostament a Castella, ajudà Alfons I el Bataller en la conquesta de Saragossa (1118). Amb relació als reis de Castella i Lleó, el mateix Ermengol VI, dit el de Castella, esdevingué un gran personatge de la cort d’Alfons VII de Castella-Lleó, a qui acompanyà en l’expedició d’Almeria (1147), i el seu fill Ermengol VII, el de València (1154-84), fou conseller i amic de Ferran II de Lleó i per ell va combatre els sarraïns d’Extremadura.
En morir sense descendència masculina el comte Ermengol VIII el 1209, el comtat d’Urgell fou escenari de violentes lluites internes. Fins el 1220 el governà la comtessa Elvira de Subirats, la qual en morir el llegà a la seva filla Aurembiaix, que de petita havia estat promesa al rei Jaume I, però que després es casà amb Àlvar Pérez de Castro, matrimoni que fou anul·lat el 1228. Pel fet de residir Aurembiaix a Toledo, s’havia apoderat del comtat Guerau (IV) de Cabrera, vescomte de Cabrera i d’Àger, fill de Marquesa d’Urgell, tia d’Aurembiaix, però el 1228 el rei Jaume I l’expulsà del comtat i va fer un contracte de concubinatge amb Aurembiaix pel qual si aquesta moria abans que el rei, sense fills, el comtat passaria a Jaume I. La comtessa d’Urgell es casà el 1229 amb l’infant Pere de Portugal, però morí dos anys després sense descendència. Entretant havia mort també Guerau (IV) de Cabrera, que el 1226, en ingressar a l’orde del Temple, havia cedit els seus drets al comtat al seu fill Ponç, vescomte d’Àger. Morta Aurembiaix, Ponç lluità quatre anys fins que el rei, pel conveni de Tàrrega del 1236, li cedí el comtat en feu, contra la renúncia de Balaguer i els drets que tenia a Lleida. Així, Ponç de Cabrera esdevingué comte d’Urgell (Ponç I d’Urgell) i inicià legalment la segona dinastia. El 1242 el rei Jaume I li retornà Balaguer. El succeí el seu fill Ermengol IX, que governà només un any (1243), i, mort aquest, el seu germà Àlvar (1243-67) i el fill d’aquest, Ermengol X (1267-1314). El govern dels comtes de la dinastia dels Cabrera fou sovint trasbalsat per rebel·lions nobiliàries, a què posaren fi dues intervencions victorioses del rei Pere II el Gran el 1278 i el 1280.
En morir sense descendència el comte Ermengol X, la seva hereva universal fou la seva neboda Teresa d’Entença, casada amb l’infant Alfons, fill de Jaume II, que més tard seria rei de Catalunya-Aragó amb el nom d’Alfons III el Benigne (1328-36). Així va entrar en el comtat d’Urgell una tercera dinastia comtal derivada del Casal de Barcelona, que unia als títols de comtes d’Urgell i vescomtes d’Àger el de barons d’Entença. Aquesta línia tingué com a titulars els comtes Jaume I (1336-47), fill del rei Alfons III, Pere II (1347-1408) i Jaume II el Dissortat (1408-13), desposseït del comtat i empresonat per Ferran d’Antequera el 1413 per haver aspirat a la corona catalanoaragonesa i no haver acatat la sentència del compromís de Casp. Jaume fou assetjat i fet presoner a Balaguer, li foren confiscats tots els béns i fou condemnat a presó perpètua, que sofrí en diferents indrets, fins que el 1426 fou dut al castell de Xàtiva, on morí el 1433. Així va finir la història dels comtes i del comtat d’Urgell de set segles. El comtat s’incorporà al domini reial, però la possessió total del comtat pel rei no fou efectiva fins que Ferran II el Catòlic, el 1512 va fer empara del vescomtat de Castellbò, dependent dels comtes de Foix, amo de la major part de la comarca de l’Urgellet, per antics infeudaments i compres i per un augment del domini obtingut amb la seva rebel·lió enfront de les dues darreres dinasties comtals. El rei, el 1513, va cedir el vescomtat de Castellbò en dot vitalici a la seva segona muller, Germana de Foix, que el 1518 l’empenyorà a Lluís Oliver de Boteller, de manera que la corona no recuperà definitivament el ple domini sobre tot l’antic comtat d’Urgell fins el 1548.
La situació de la comarca de l’Alt Urgell, lluny de les fronteres naturals d’expansió territorial i dels centres de més pes polític del país, féu que, segons ja s’ha indicat, el territori de l’Urgellet fos deixat cada vegada més de banda pels seus comtes i que la política interna de l’antic centre comtal fos portada pels vescomtes de l’Alt Urgell, anomenats a partir del 1126 vescomtes de Castellbò, i pels bisbes de la Seu. Ambdós es dividiren, de fet, el domini de l’Urgellet i aviat entraren en disputes, sobretot pel domini d’Andorra. Aquestes disputes duraren fins avançat el segle XIII, quan els vescomtes de Castellbò s’havien ja refós amb la casa comtal de Foix, i d’aquestes desavinences se’n seguí la separació d’Andorra de la resta del comtat d’Urgell, primer només en l’aspecte feudal i finalment d’una manera total (a la segona meitat del segle XVI).
El bisbe i el capítol d’Urgell arribaren a ser senyors dels llocs de la Seu d’Urgell, Arcavell, el Pla de Sant Tirs, Asnurri, Alàs, Tost, Fígols d’Organyà, Lavansa, Tuixén, Bescaran, Fórnols, Artedó i Lletó, Montferrer, Adrall, Arfa, la Bastida d’Hortons, la Parròquia d’Hortó, part d’Organyà i Adraén, i Andorra, aquesta compartida amb els Castellbò i després els Foix. La resta de comarca, fora d’algunes petites senyories, pertanyia als Castellbò i era repartida en els quarters de Castellbò —amb les valls de Castellbò, d’Aguilar i de Pallerols—, el de Ciutat o de Castellciutat —amb les batllies d’Aravell, vall de Sant Joan, Civís, Aós, Estamariu i Adraén— i el d’Organyà —amb el lloc d’Ares, les batllies de Coll de Nargó, de la vall de Cabó i de Sallent, Montanissell i el priorat de Tresponts—.
L’existència del comtat sobirà d’Urgell en el moment d’estructurar-se les vegueries a Catalunya féu que l’Alt Urgell no hi fos inclòs en cap, bé que, avançat el segle XIV (1365), el veguer de Cervera era el qui tutelava els drets reials i els afers de jurisdicció reial a l’Alt Urgell. A la fi de l’edat mitjana, després de la supressió del comtat i de la seva annexió a la corona (1413), es va crear una vegueria d’Urgell, que comprenia la part de l’antic comtat d’Urgell situada a la vall del Segre, aigua amunt de Rubió d’Agramunt. Això va durar només fins al segle XVI ja que, en crear-se la vegueria d’Agramunt, l’Alt Urgell es va unir a la vegueria de Puigcerdà.
Aquesta peculiar divisió de la comarca fa que els censos dels fogatjaments del segle XI no donin detalls ni de censos ni de dominis de la comarca, ja que era majoritàriament englobada en les estimacions totals o cases taxades de Castellbò, del comtat d’Urgell o del vescomtat de Cardona, al qual pertanyien Alinyà i Oliana.
Com a fets històrics destacats que afectaren d’una manera especial la vida de la comarca dins el període medieval, després del cisma del bisbe intrús Esclua (886-91), detallat en parlar de la diòcesi, cal esmentar les divisions internes —sovint una autèntica guerra civil— entre els vescomtes de Castellbò i la mitra d’Urgell. Fou sobretot el vescomte Arnau (I) de Castellbò el qui primerament entrà en conflicte amb el comte Ermengol VII a causa dels nombrosos castells que aquell havia aixecat en els seus dominis. Aquestes desavinences es clogueren amb els pactes dels anys 1190 i 1194. També tingué baralles amb el bisbe d’Urgell, a causa dels dominis de la casa Caboet, que finiren amb la pau del 1199, però la lluita continuà a causa de la seva adhesió al catarisme, doctrina que s’estengué per Andorra, Josa, Gósol, Castellbò i altres indrets veïns. L’inquisidor dominicà Pere de Cadireta féu condemnar el 1258 el cavaller Ramon de Josa i Arnau de Castellbò i la seva filla Ermessenda, morts ja respectivament el 1226 i el 1230, i finalment ell fou mort a pedrades el 1277, mentre actuava contra els heretges de la regió, on habitava des del 1273 en el convent dominicà fundat per ell a la Seu d’Urgell. La penetració del catarisme a la comarca i a la Cerdanya anà sovint acompanyada de violències. Així, els anys 1195-96 els escamots albigesos, atiats i afavorits pels esmentats nobles, prengueren i saquejaren la ciutat i la catedral de la Seu d’Urgell; de fet, el problema càtar no s’extingí totalment fins al segle XIII.
La comarca es veié trasbalsada de nou a partir del 1396, quan, en morir sense descendència el rei Joan I, el comte de Foix i vescomte de Castellbò, Mateu I de Foix, casat amb una filla del rei Joan I, intentà de fer valer els drets de la seva muller en la successió a la corona catalanoaragonesa. Ajudat per senyors ultrapirinencs, envaí, a partir dels seus dominis de l’Alt Urgell, una bona part de Catalunya i d’Aragó. El retorn de Sicília de l’infant Martí, el futur rei Martí l’Humà, germà de Joan I, i la fidelitat dels barons del sector de la frontera feren fracassar els intents de Mateu I de Foix, a qui li foren confiscats els territoris i que morí poc després a Bearn el 1399. Mateu de Foix incendià i devastà la població de la Seu d’Urgell, que va passar de 1.000 habitants a 150. La seva filla Elisabet de Foix recuperà els dominis del vescomte de Castellbò, excepte Aramunt i Bar, que en endavant restaren units a la corona. En canvi, la comarca resultà menys afectada per la rebel·lió de Jaume el Dissortat, el darrer comte d’Urgell, que pretenia la corona i no va acatar la sentència de Casp, fet que comportà, segons abans s’ha exposat, l’extinció del comtat.
En la guerra civil contra Joan II, tant el comte Gastó IV de Foix, vescomte també de Castellbò, com el bisbe d’Urgell, Jaume de Cardona i de Gandia, es mostraren inicialment partidaris del rei. Al començament, la ciutat de la Seu era fidel a la generalitat, com ho revelen les cartes creuades entre els cònsols de la Seu i els representants de la Diputació del General referents a la defensa de la ciutat i a la tramesa d’homes armats per a recuperar els passos a Andorra i les orientacions donades contra el veguer i capità del vescomtat, que amenaçava de prendre la Seu d’Urgell i Puigcerdà. El 1462 comandava la Seu d’Urgell, contrària a Joan II, el canonge Joan Soler. Aviat, però (1465), la ciutat de la Seu va acceptar la causa de Joan II i fou el mateix rei que el 1472 va nomenar Pere de Cardona bisbe de la Seu, en record segurament de la fidelitat que li tingué el bisbe i cardenal Jaume de Cardona, que el 1466 morí a Cervera. En canvi, el comte Gastó IV de Foix es mostrà sempre partidari del rei, fins a la seva mort, ocorreguda el 1472, cosa que féu que el govern de la generalitat el desposseís dels seus territoris i els cedís al comte Hug Roger III de Pallars, el qual, però, no pogué exercir mai el domini sobre la vall de Castellbò, que continuava fidel als seus senyors tradicionals. A la mort de Gastó IV, el succeí Francesc Febus, nét de Gastó, que esdevingué rei de Navarra, i la filla d’aquest, Caterina de Navarra. Els reis de Navarra perderen els dominis de Castellbò el 1512, que el rei Ferran II els va confiscar amb motiu de la conquesta de Navarra.
L’obediència prestada per la Seu d’Urgell a la causa de Joan II no estalvià lluites ni assalts a les terres de l’Alt Urgell, contra els partidaris del rei, ja que hi actuaren els capitostos Matxicot i Capdèth Ramonet, amb bandes d’homes a sou, armats per compte de Lluís XI de França i d’acord amb el comte de Pallars, aliat del rei francès i dirigent de les tropes addictes a la generalitat. Aquestes lluites es barrejaren també amb la revolta remença, que aquí no tingué, però, la virulència que mostrà a Osona, al Vallès o a les terres de Girona.
L’edat moderna i el segle XIX
En iniciar-se el segle XVI, amb la liquidació del domini de l’antic vescomtat de Castellbò i de la cessió que Ferran II n’havia fet a Germana de Foix, es repartien la comarca de l’Alt Urgell el rei i l’Església d’Urgell, especialment el capítol, que posseïa més termes o parròquies que la mateixa mitra.
A mitjan segle XVI començà la llarga etapa de lluites i intromissions dels hugonots, que, atiats pels comtes de Foix, com a vindicació de les terres de què foren desposseïts, atacaren l’Alt Urgell i el 1562 arribaren fins a Talarn i Agramunt. Fou en realitat una guerra de religió barrejada amb bandolerisme. Aquests atacs i les idees luteranes dels invasors foren combatuts amb llibres i amb armes i contra ells anaren els agermanats contra el bandolerisme i els canonges de la catedral. També es distingiren en aquesta lluita els bisbes Hug Ambròs de Montcada (1580-86) i Andreu Capella, aquest ajudat pel seu mestre de cerimònies i secretari del capítol Josep de Calassanç, familiar del bisbe Capella, visitador i reformador de l’oficialat de Tremp, entre el 1589 i el 1591. El 1591 el bisbe Capella hagué de lluitar contra els luterans, que s’havien apoderat d’Arcavell. Aquestes lluites duraren tota la resta del segle XVI i una bona part del XVII, ja que el 1598 encara s’enviava gent armada a la Seu d’Urgell per a guardar la frontera, atacada pels luterans.
Altres indicis d’aquest malestar són la decisió del bisbe Luis Díez de Aux de Armendáriz, el 1626, d’expulsar de la seva diòcesi tots els capellans francesos, que n’hi havia molts, i l’actuació del bisbe Pau Duran (1634-51), que s’imposà per les armes contra els bandolers i altres revoltats, però que acabà amb una guerra oberta contra el seu capítol, que actuava sota la direcció de Pau Claris a partir del 1636. Aquestes tibantors s’agreujaren els anys següents i coincidiren amb l’inici de la guerra dels Segadors, on prengué part tan important Pau Claris, nomenat president de la generalitat el 1638.
En el transcurs de la guerra dels Segadors, el capítol urgellès, mort Pau Claris el 1641, continuà addicte a la unió de Catalunya amb França. El bisbe, mentrestant, s’havia retirat a Castella i el 1641 era nomenat arquebisbe de Tarragona. Al llarg de la guerra, una part dels canonges va començar a cansar-se de l’actuació dels francesos, sobretot quan aquests ocuparen la ciutat de la Seu; amb tot, el 1652 la meitat dels canonges van emigrar a França, d’on retornaren el 1654 quan les tropes franceses ocuparen la Seu d’Urgell. Les lluites per recuperar la Seu i les places veïnes, com Castellciutat, ocupades pels francesos, foren llargues, dures i infructuoses. En realitat, la Seu d’Urgell no retornà al domini català fins després del tractat dels Pirineus (1659), en les negociacions inicials del qual encara hom pretenia d’incorporar a l’estat francès tota la Cerdanya, l’Urgellet i l’antic vescomtat de Castellbò. Donaven suport a aquesta posició un grup de canonges urgellesos, exiliats al Rosselló, però el 1661 es reconeixia finalment la frontera actual, que separa de Catalunya mitja Cerdanya i la resta de comarques catalanes ultrapirinenques.
El contenciós amb França no es va cloure amb això, i el 1691 el duc de Noailles, procedent d’Andorra, amb un exèrcit d’uns deu mil homes va envair de nou l’Urgellet i es va apoderar de la Seu i d’altres places veïnes. La Seu d’Urgell, que era defensada per Josep d’Agulló, fou ocupada, després de sis dies de setge i bombardeig, el 10 de juny i foren destruïdes les muralles i una gran part de les cases que tenien adossades.
Durant la guerra de Successió, la ciutat de la Seu i la seva comarca seguiren la causa austriacista. Es destacà, per la seva adhesió al rei arxiduc Carles III, el sacerdot Llorenç de Tomàs i Costa, que fou conseller del rei i més tard ambaixador imperial, mentre que el bisbe Julián Cano, partidari de Felip V, hagué de deixar la diòcesi i fou traslladat a Àvila.
Els austriacistes fortificaren la Seu d’Urgell, plaça forta natural encarada a França, i es distingiren en la seva defensa el general Josep Moragues, establert a Sort, i el coronel Francesc Sanç Miquel de Mont-rodon. Moragues havia estat nomenat el 1707 governador de Castellciutat i de les fronteres. Des de les places fortificades d’Aristot i Bar, Moragues reeixí a contenir els filipistes, que tenien ocupada la Cerdanya, però finalment, després d’un llarg setge, hagué de capitular davant l’enemic el 28 de setembre de 1713. Pels volts del 1715 encara hi hagué intents bèl·lics austriacistes entorn de Castellciutat, però aleshores la causa de l’arxiduc era perduda totalment. Amb la nova divisió de Catalunya consegüent als decrets de Nova Planta, l’Alt Urgell passà a integrar-se el 1716 en el corregiment de Puigcerdà.
La proximitat amb França ocasionà que el 1792, amb motiu de la Revolució Francesa, la Seu i la seva comarca fossin novament ocupades i que la ciutat sofrís una forta damnificació. A l’inici de la guerra del Francès, la Seu d’Urgell fou ocupada de nou per les tropes napoleòniques i el 1810, quan el mariscal Augereau procedia a redactar una nova estructuració política i administrativa de Catalunya com a part de l’imperi napoleònic, la Seu d’Urgell era considerada com una de les quatre grans demarcacions del país (Barcelona, Girona, la Seu d’Urgell i Reus). Acabà, però, imposant-se la nova divisió dictada per Napoleó, i entre el 1812 i el 1814 la ciutat i la comarca foren agregades al departament francès del Segre, amb capital a Puigcerdà. La intensificació, Espanya endins, de la guerra contra Napoleó obligà els francesos a desplaçar els seus exèrcits vers els principals fronts, i així la Seu quedà desguarnida i pogué considerar-se de nou terra no ocupada; això féu que, el 1811, entre Berga i la Seu d’Urgell pogués refugiar-se i actuar la Junta Superior de Resistència contra les tropes napoleòniques.
Retornada la pau, la comarca fou novament escenari de fets que li donaren una àmplia ressonància per tot el país. Durant el Trienni Liberal la Seu fou ocupada pel guerriller absolutista Antonio Marañón, dit el Trapense, al juliol del 1822. El 15 d’agost següent, un grup de reialistes que formaven una Junta Superior Provisional de Catalunya establiren aquí l’anomenada Regència d’Urgell, per a procurar l’alliberament del rei Ferran VII, retingut a Cadis, i el seu govern com a monarca absolutista. Formaven la presidència de la Regència Jaume Creus, preconitzat arquebisbe de Tarragona, Bernardo Mozo de Rosales, marquès de Mataflorida, i Joaquim d’Ibáñez-Cuevas, baró d’Eroles. La presidència fou confiada a l’arquebisbe, bé que en realitat la tenia el marquès de Mataflorida, mentre que el baró d’Eroles, famós ja per la seva lluita contra el Francès en la guerra napoleònica, s’esforçava a muntar un exèrcit regular amb les diferents bandes que actuaven al país i era molt més moderat, ja que exigia l’existència d’unes corts que limitessin l’actuació del monarca.
La ràpida actuació del govern liberal i en especial la del nou capità general Francisco Espoz e Ilundain (dit Espoz y Mina) foren causa de l’ocupació de la Seu el dia 11 de novembre de 1822 i que la Regència es traslladés a Puigcerdà i després a Llívia. La Junta trobà a la Seu d’Urgell la decidida protecció del bisbe Bernardo Francés, que el 1820 s’havia negat a acatar el règim constitucional i que, en ser creada la Regència d’Urgell, li féu costat i li cedí, per a la seva instal·lació, una part del palau episcopal.
Les guerres carlines incidiren fortament en l’Alt Urgell, sobretot a causa de l’acció d’alguns dels seus bisbes, com Simó de Guardiola (1827-51), el primer bisbe català de la Seu d’Urgell en temps moderns, el qual en la primera guerra Carlina dirigí la Junta carlina del Principat abans que fos institucionalitzada pel pretendent. Expulsat d’Espanya el 1835, continuà dirigint la diòcesi des de Montpeller, des d’on ordenà clandestinament seminaristes d’Urgell, formà part de la junta carlina de Montpeller i, per mitjà del canonge Canal, que era president de la junta corregimental i home de la seva confiança, influí en el país. Els andorrans, per por de perdre la seva neutralitat, li negaren el pagament de la quèstia i el govern espanyol s’esforçà a suprimir el bisbat d’Urgell i nomenà un comisario especial als afers d’Andorra. El bisbe, amb el suport del copríncep francès (1841), mantingué la reivindicació dels seus drets sobre Andorra i el 1847 reeixí a poder tornar a la diòcesi.
La comarca fou novament escenari de lluites amb motiu de la tercera guerra Carlina. Regia aleshores la diòcesi el bisbe Josep Canal i Estradé (1853-79), d’ideologia carlina, que a causa del seu caràcter dur i enèrgic topà tot seguit amb les autoritats liberals. Durant el regnat d’Amadeu I representà al Senat de Madrid la província eclesiàstica de Tarragona (1870-72) i, en proclamar-se la República (1873), se n’anà a Andorra, des d’on passà al bàndol carlí que lluitava a Navarra. Retornà a la Seu d’Urgell després que els carlins comandats per Rafael Tristany, el 16 d’agost de 1874, s’apoderessin per sorpresa de la ciutat de la Seu i de la fortalesa de Castellciutat. La Seu d’Urgell fou un dels darrers reductes del carlisme al Principat i no es rendí fins el 27 d’agost de 1875, després d’un setge dirigit pel general alfonsí Martínez de Campos que durà quaranta-sis dies. El bisbe Caixal, que havia cooperat esforçadament en la defensa de la ciutat, fou fet presoner i exiliat a Alacant, d’on passà a Roma, on morí el 1879. El rei concedí, per aquesta acció bèl·lica, el títol de duc de la Seu d’Urgell al fill de Martínez de Campos el 1888.
La diòcesi d’Urgell
La ciutat de la Seu d’Urgell centra una diòcesi que té actualment 7.630 km2 i que s’estén per la Baixa Cerdanya, part del Ripollès, tot l’Urgellet i Andorra, part de la Segarra i de l’Urgell, la Noguera (llevat de la Vall d’Àger), el Pallars, la Vall d’Aran i l’Alta Ribagorça. Antigament era el bisbat més extens de Catalunya i sobrepassava els 10.000 km2, però sofrí una forta retallada amb la creació del bisbat de Roda al segle IX, el de Solsona el 1593 i el traspàs, el 1803, a la diòcesi de Perpinyà del sector de la Cerdanya inclòs en l’estat francès el 1659. El 1805 la Vall d’Aran fou incorporada a la diòcesi, i les jurisdiccions exemptes de Gerri, Mur i el priorat de Meià ho foren el 1874. El 1956 va experimentar la darrera retallada amb la pèrdua de les parròquies de la Vall de Castanesa (Ribagorça), que formaven un enclavament, i l’arxiprestat d’Areny i un sector de la Llitera, que en formaven un altre, pèrdua que tampoc no va ser prou compensada amb l’adjudicació de l’enclavament, abans lleidatà, d’Artesa de Segre.
La diòcesi consta de 408 parròquies o registres sacramentals i 16 arxiprestats.
Sembla que l’origen de la diòcesi d’Urgell cal cercar-lo a l’inici del segle VI, atès que el seu primer bisbe Just, venerat com a sant i que va regir la diòcesi fins el 546, ja consta el 527. Es conserva un sermó seu a sant Vicenç i un comentari al Càntic dels càntics, a més sant Isidor parla d’ell i dels seus escrits. Sembla que inicialment, la diòcesi no va sofrir cap destrucció ni interrupció a causa de la invasió dels àrabs. El 781, quatre anys abans del traspàs de la sobirania de l’Urgell als francs, ja regia la diòcesi el famós bisbe Fèlix, acusat d’adopcionista pels teòlegs carolingis i per això deposat i desterrat a Lió, on morí després del 811.
Tradicionalment s’ha cregut que els primers bisbes tenien la seva seu i residència a l’indret de Castellciutat fins que, sembla, per l’estiu del 793 la primitiva ciutat episcopal fou destruïda per l’exèrcit d’‘Abd al-Malik, quan aquest es va retirar pels Pirineus cap a Lleida, i es va traslladar al “vicus Sedis Urgelli”. Les troballes arqueològiques descobertes al final del segle XX indiquen la possible situació del bisbat primitiu ja a la Seu.
A l’inici del segle IX la diòcesi es reestructurà sota els cànons de l’imperi Carolingi i s’hi introduí la regla de sant Benet, en especial en el monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, on sembla que s’havia format el bisbe Fèlix.
Al nou vic o raval es va construir la nova catedral urgellesa, la qual, segons s’ha admès tradicionalment, fou consagrada el 839. El document o acta de consagració, o més ben dit de dotació, de la nova catedral d’Urgell afirma que fou restaurada per l’emperador Carlemany. Es tracta d’una acta molt utilitzada en la historiografia catalana, però en realitat la seva datació és dubtosa i plena de contradiccions cronològiques.
L’any 886, enfrontat al bisbe legítim Ingobert, el bisbe intrús Esclua, un sacerdot cerdà, propietari de Mogrony i d’importants béns a Ger i All, es va apoderar de la diòcesi. Esclua segregà d’Urgell el territori de Pallars i el sector conquerit de Ribagorça, on va crear una nova diòcesi, per a la qual consagrà el bisbe Adolf. Va usurpar els drets del metropolità de Narbona i es constituí en cap i primat de les diòcesis catalanes. Aquest cisma finí el 891, quan, segurament per instància del comte Guifre el Pelós, Esclua fou expulsat d’Urgell i deposat junt amb Ermemir de Girona (bisbe consagrat per Esclua) en una reunió conciliar de la Seu d’Urgell del 892.
El bisbat de Pallars, que comprenia també la part repoblada de la Ribagorça, no va desaparèixer fins als volts del 920, quan es va unir de nou a Urgell, però el 939, per raons desconegudes, Pallars, Ribagorça i Sobrarb tenien un nou bisbe, Ató de Pallars, fill del comte Ramon II de Pallars i Ribagorça. A la mort d’Ató, el territori es va reincorporar a Urgell, però el 956 se’n separava definitivament Ribagorça amb la creació de la nova seu de Roda de Ribagorça. Urgell va reclamar en diferents ocasions aquests territoris, però a la fi del segle XI la separació de Roda i Urgell era un fet consumat i irreversible.
Al llarg del segle X s’afermaren també les antigues fundacions monàstiques esteses al llarg de tota la diòcesi, i bé que algunes, com Senterada, pràcticament es van extingir, altres en canvi, com el monestir de Sant Serni de Tavèrnoles o el de Gerri i el de la nova fundació de Serrateix, Elins i Sant Pere de la Portella, van adoptar la regla benedictina i esdevingueren centres importants de cristianització del país i focus de cultura. Aquest mateix paper tingueren les parròquies, i en especial les canòniques, inicialment aquisgraneses i després augustinianes de Solsona, Cardona, Àger, Mur, Tremp, Organyà i Ponts, impulsades sovint per la canònica episcopal urgellesa.
Entre la fi del segle X i entrat el segle XI, la diòcesi d’Urgell fou regida per fills de les cases comtals de Cerdanya i Pallars o vescomtals de Conflent i Cardona. Entre tota aquesta sèrie de bisbes destaquen sant Ermengol, de la família vescomtal de Conflent (1010-35), i sant Ot, de la casa comtal de Pallars (1096-1122).
La ciutat de la Seu d’Urgell aviat veié allunyar-se els seus comtes, que s’instal·laren vers les terres planeres del SW del seu comtat, fet aquest que afavorí cada vegada més el paper preponderant dels seus bisbes, que des del segle X havien format una extensa senyoria que comprenia poblacions i amples territoris, com la mateixa ciutat de la Seu d’Urgell i les valls d’Andorra (988). Aquest fet afavorí les intromissions de comtes i senyors laics a la mitra urgellesa, però també li assegurà un fort prestigi econòmic.
La introducció de la reforma gregoriana, plenament acceptada a partir de sant Ot (1096-1122), posà terme a la simonia i a bona part de les intromissions dels laics, però no estalvià als bisbes d’Urgell una sèrie de conflictes i lluites obertes amb la noblesa local i amb els vescomtes de Castellbò i els seus successors, els comtes de Foix, especialment per les seves extenses possessions a l’Urgellet. Foren sobretot les lluites d’aquests darrers senyors, amb qui el bisbe d’Urgell estava estretament vinculat pel domini d’Andorra, del qual els bisbes tenien l’alt domini, mentre que els Caboet i després els Castellbò i comtes de Foix en tenien el domini feudal, el que els posà sovint en conflicte, que acabà amb el pariatge del 1278 entre el bisbe Pere d’Urtx i el comte de Foix Roger Bernat III, sota el patrocini del rei Pere II de Catalunya-Aragó. Els bisbes d’Urgell, per la seva banda, feren sempre costat als reis de Catalunya-Aragó, especialment en els intents fets pels comtes de Foix d’ensenyorir-se del comtat d’Urgell.
A la fi del segle XII la diòcesi urgellesa, en concret el sector de la Cerdanya i de l’Urgellet, fou fortament sotraguejada per la crisi albigesa. Foren saquejades i destruïdes moltes esglésies de la Cerdanya i fins fou envaïda i espoliada la capital de la diòcesi i la seva catedral en 1295-96. L’heretgia albigesa, sostinguda i afavorida pels vescomtes de Castellbò, va continuar afectant les terres del nord de la diòcesi, molts anys després de la històrica desfeta militar de Muret (1213). A causa d’això els dominicans s’introduïren a Puigcerdà, el 1220, i també a la Seu d’Urgell, i a ells fou confiada l’extirpació de l’heretgia per mitjà de la predicació i del tribunal de la inquisició. En una d’aquestes revoltes o avalots per causa de l’heretgia fou assassinat l’inquisidor dominicà Pere de Cadireta (1279), venerat com a sant. Tot això portà una forta relaxació de costums i del nivell intel·lectual dels fidels i del clergat, segons s’enregistra en les detallades visites que van fer per tota la diòcesi uns legats de l’arquebisbe de Tarragona entre el 1310 i el 1319. Aquestes visites detallen bé l’estructura de la diòcesi amb els seus deganats de Cerdanya, Berga, la Vall de Lord, l’Urgellet, l’Urgell, Tremp, Montenartró i Cardós.
Durant els segles XIV i XV es va perdre l’antic costum pel qual els canonges elegien els bisbes, i per això l’episcopologi d’Urgell s’omple de persones forasteres, com Pere de Narbona, Niccolò Capucci, Guillem Arnau de Patau i el mateix Pero de Luna, que regí la diòcesi entre el 1365 i el 1370, molts dels quals ni tan sols no hi residiren mai; un d’aquests bisbes fou el cardenal Pere de Cardona (1472-1515), un notable humanista que el 1487 féu editar a Venècia un Breviarium per a la diòcesi d’Urgell i el 1509 un Missale urgellense.
La reforma tridentina va posar ordre en aquest estat tan poc regular de la diòcesi, semblant, però, a d’altres indrets. Un sínode de l’any 1566 va acceptar les decisions de Trento i la seva introducció a la diòcesi fou duta a terme sobretot pel jesuïta, i després cartoixà, Andreu Capella, nascut a València el 1529 i proposat pel rei Felip II de Castella com a bisbe d’Urgell el 1588. Ell i el seu secretari capitular, Josep de Calassanç, imposaren arreu la reforma, començant per l’erecció del Seminari Conciliar el 1592; també lluità per impedir la penetració dels hugonots a la diòcesi i fundà a la Seu un col·legi de la Companyia de Jesús. Durant el seu episcopat es fundà la diòcesi de Solsona, que va desmembrar de la d’Urgell tot el Berguedà, el Solsonès i part de la Segarra, territori que comprenia els quatre deganats urgellesos de Solsona, Cardona, Berga i Bagà, i 114 parròquies. A Urgell li quedaren aleshores 360 parròquies. El bisbe Capella morí a Sanaüja el 1629.
La reforma tridentina va introduir un nou abús: el manteniment del dret de presentació reial, cosa que féu que a partir del segle XVII, amb una sola excepció entre el 1695 i el 1827 (Oleguer de Montserrat i Rufet, 1689-94), els bisbes que regiren la diòcesi d’Urgell fossin castellans o d’altres regions d’Espanya, els quals foren a la seva vegada la causa de la castellanització de la cúria. Aquesta castellanització afectà fins i tot el principat d’Andorra, no sotmès al centralisme de Castella. Amb tot, el català es mantingué normalment en la predicació, l’ensenyament de la doctrina i les exhortacions que acompanyaven l’administració dels sagraments en els pobles rurals, i no tant en la catedral i les predicacions solemnes.
Els canvis iniciats al segle XIX, en especial l’abolició dels drets feudals i jurisdiccionals, afectaren molt l’Església d’Urgell, que perdé els ingressos dels drets de justícia que exercí sobre diferents pobles, i els censos i les rendes d’origen feudal (1811-22); més tard la desamortització (1837-42) acabà d’empobrir l’Església d’Urgell. Li quedaren, però, les valls d’Andorra, de les quals el bisbe d’Urgell és príncep i senyor, amb el president de l’estat francès com a copríncep o successor dels antics comtes de Foix, segons els antics pariatges i l’estatut jurídic andorrà.
Les guerres carlines van afectar molt directament tot el territori i en especial la mitra d’Urgell. El bisbe Simó de Guardiola (1827-51), partidari de la causa carlina, fou per aquest motiu exiliat entre el 1835 i el 1847 i hom projectà com a represàlia la supressió de la diòcesi, cosa que va deturar el concordat del 1851. De resultes, però, d’aquest concordat es va modificar l’antiga divisió de la diòcesi en deganats i oficialats i en lloc seu van aparèixer els arxiprestats, que el 1904 es fixaren en dinou, després de les annexions de les jurisdiccions exemptes de Gerri, Mur i del priorat de Meià. Un dels bisbes més destacats del començament del segle actual fou el valencià Joan Baptista Benlloch i Vivó (1906-19), promotor d’obres públiques, com la carretera fins a Andorra la Vella i la canalització del Segre. Entre les diverses obres pastorals seves es destaca la fundació de l’Institut Obrer.
Durant la guerra civil de 1936-39, la diòcesi va sofrir grans pèrdues en vides humanes, destrucció d’esglésies i crema d’arxius parroquials. Es va salvar, però, l’arxiu de la diòcesi i el seu tresor antic, amb el qual el 1957 es va crear el Museu Diocesà i el Museu d’Art Popular Pirinenc, amb retaules i peces artístiques salvades de diferents parròquies de la diòcesi. Arran de les disposicions del concili II del Vaticà es reestructurà el govern i la pastoral de la diòcesi, i el 1975 es va crear una comissió del patrimoni artístic i documental encarregada de catalogar i salvaguardar les obres d’art i els arxius eclesiàtics.
La diòcesi ha disposat d’òrgans de difusió com ara el “Butlletí” oficial de la diòcesi, que es començà a publicar el 1853; la “Guia de l’Església d’Urgell”; la revista mensual “Església d’Urgell”, iniciada a l’abril del 1972, i l’anuari “Urgellia”, que es començà a editar el 1978 i que tot i ser el portaveu de la Societat Cultural Urgel·litana —creada el 15 de novembre de 1977, com a “Anuari d’Estudis Històrics dels Antics Comtats de Cerdanya, Urgell, Pallars, Andorra i la Vall d’Aran”— surt amb el patrocini del bisbat d’Urgell.