Vida i obra
Descendent d’una família de la noblesa catalana. Estudià dret a la Universitat de Barcelona. El 1916 inicià a Madrid la preparació per a la carrera diplomàtica, però l’abandonà per dedicar-se a la literatura. El 1913 guanyà l’englantina d’or en els Jocs Florals de Barcelona i l’any següent publicà el seu Primer llibre de poemes. El 1919 entrà en el periodisme professional com a corresponsal a Berlín del diari madrileny El Sol, càrrec que exercí fins el 1921. De retorn a Barcelona col·laborà amb assiduïtat a la premsa. Destaquen els articlespublicats a La Publicitat (1922-29) i “Mirador” (1929-36), aplegats posteriorment en els volums Cafè, copa i puro (1929) i L’aperitiu (datat el 1937, però en realitat del 1946). És autor d’una obra extensa i variada, la qual barreja de manera sincrètica molts dels plantejaments temàtics i tècnics del modernisme (un component vitalista matisat amb dosis d’escepticisme), amb altres d’estrictament populars o vuitcentistes i amb un estil ric, acolorit i precís que connecta amb l’artificiositat del model de llenguatge noucentista. Entre el 1920 i el 1936, recollí algunes de les aspiracions més significatives d’una època que volia compaginar una certa frivolitat cosmopolita amb unes formes genuïnes d’emoció i d’expressió. Així, esdevingué un autèntic mite popular que, en molts aspectes, ocupà el lloc que havien deixat buit Frederic Soler, Verdaguer, Guimerà o Maragall. La poesia i el teatre són els gèneres que l’ajudaren més a la confecció d’aquesta imatge. En aquests anys conreà, per una banda, el poema breu de to líric, tot servint-se dels recursos tradicionals de la cançó, la balada o l’elegia, en llibres com Cançons d’abril i de novembre (1918), Cançons de taverna i d’oblit (1922), Cançons de rem i de vela (1923), Cançons de totes les hores (1925), La rosa de cristall (1933) i Àncores i estrelles (1936). Són, en general, poemes que donen molta importància al ritme o als recursos eufònics i que se centren en temes bàsicament tradicionals: el paisatge al llarg de les estacions de l’any, el pas del temps al llarg del dia, el món rural, el món mariner, etc. Paral·lelament hi ha la poesia de to narratiu a partir de la qual es recrea el llegendari català a través d’una fórmula molt personal que no s’ajusta del tot als cànons de la poesia èpica convencional. És el cas d’El mal caçador (1915) i El comte Arnau (1928). Entremig quedaria El poema de Nadal (1931), que recull —també sincrèticament— els elements d’aquests dos registres més fàcilment assimilables per a un públic popular. Hi ha encara un tercer tipus de poesia, la satírica, la qual quedà dispersa bàsicament a les pàgines d’El Be Negre (1931-36) i que molt més tard fou aplegada al llibre Poemes satírics (1989). En el camp del teatre, Sagarra conreà també una gran varietat de fórmules. Intervingué en la realització d’algunes de les revistes musicals més famoses del Paral·lel (Charivari, 1927, i d’altres), estrenà comèdies, farses i sainets de costums (El jardinet de l’amor, 1921; El matrimoni secret, 1922; Cançó d’una nit d’estiu, 1923; La Llúcia i la Ramoneta, 1928; Les llàgrimes d’Angelina, 1929, o La Rambla de les floristes, 1935), publicà tragèdies (Judit, 1929), feu alguns intents —no del tot reeixits— d’aproximació als corrents moderns del teatre en prosa del moment d’acord amb els models d’O’Neill o Pirandello (La follia del desig i La màscara, ambdues del 1925) i fins i tot assajà el teatre líric convencional i la comèdia musical en obres que no arribaren a estrenar-se. La seva aportació més destacada en el camp teatral, però, fou la creació d’un model de poema dramàtic que recollia una bona part dels ingredients del drama, de la comèdia de costums i del folklore català en una fórmula perfectament estereotipada en la qual es combinen convenientment recursos fàcilment identificables pel públic: el vers sonor, el conflicte sentimental, uns espais allunyats de la realitat i lleugerament mitificats, uns personatges poc complexos i uns conflictes previsibles, però tractats amb una extraordinària capacitat de dramatització. Són obres com Rondalla d’esparvers (1918), L’estudiant i la pubilla (1921), Cançó de taverna (1922), El foc de les ginesteres (1923), Les veus de la terra (1923), Marçal Prior (1926), La filla del Carmesí (1929), La corona d’espines (1930), L’↑hostal de la Glòria (1931), Desitjada (1932) i El cafè de la Marina (1933), les quals convertiren l’autor en la figura més sol·licitada i rendible de l’escena catalana. En el terreny de la prosa cal esmentar un curiós llibre d’ornitologia sentimental (Els ocells amics, 1922), alguns contes i tres novel·les: Paulina Buxareu (1919), All i salobre (1929), i, especialment,↑Vida privada (1932). Aquesta última constitueix una crònica meitat costumista, meitat psicològica —amb ressons proustians— de la decadència de l’aristocràcia barcelonina i de la impossibilitat de construir la ciutat ideal somiada pel noucentisme. Entre l’octubre del 1936 i l’agost del 1940, residí a l’estranger. Es casà el 1936, i, en plena guerra civil, feu un llarg viatge de noces fins el 1938 pels mars del sud, fruit del qual són dos llibres de viatges, un en vers (Entre l’equador i els tròpics, amb data del 1938, però publicat el 1945) i un altre en prosa (La ruta blava, publicat el 1942 en castellà i el 1964 en versió original catalana). El 1938 s’establí a París (després en altres ciutats franceses) i es dedicà fonamentalment a la traducció de la Divina Comèdia de Dant, iniciada l’any 1935. El 1940, de retorn a Catalunya, s’incorporà a la vida literària clandestina, i, amb l’ajut d’alguns mecenes, enllestí la versió de l’obra de Dant, traduí el teatre de Shakespeare i compongué el seu darrer poema narratiu: El poema de Montserrat (1950), un text ambiciós, complex i desigual. D’aquests anys són també uns comentaris crítics sobre Verdaguer, reunits pòstumament en volum (Verdaguer, poeta de Catalunya, 1968). El 1946 reprengué la seva activitat teatral i, més tard, la periodística. De primer, intentà de renovar a fons el seu repertori de models, i, així, compongué alguns drames en prosa i d’inspiració existencialista, els quals, tot i l’interès literari, obtingueren poc ressò: El prestigi dels morts (1946), La fortuna de Sílvia (1947), i, sobretot,↑Galatea (1948), obra en què, amb tocs expressionistes especialment innovadors, l’autor se situa en el context de la crisi moral de la intel·lectualitat europea de postguerra. Fracassat aquest intent, tornà al model del poema dramàtic i estrenà obres com L’hereu i la forastera (1949), Les vinyes del Priorat (1950) i L’alcova vermella (1952), entre d’altres. Finalment es decantà pel drama burgès d’intenció religiosa, en prosa i a partir d’una nova fórmula capaç de complaure fàcilment el seu públic fidel. És el cas de La ferida lluminosa (1954) i La paraula de foc (1955). Així mateix, adaptà algunes obres de Molière i Gogol: El senyor Perramon (1960) i El fiscal Requesens (1961). L’activitat periodística, menys incisiva i brillant que la dels anys trenta, l’exercí en llengua castellana a Destino (a partir del 1951) i a “La Vanguardia Española” (des del 1957), i només n’aplegà en volum una part molt reduïda: Cola de gallo (1959). L’obra més significativa de l’època són unes↑Memòries (1954), les quals constitueixen un autèntic model de prosa testimonial. També durant aquests anys Sagarra s’anà distanciant dels grups catalans de la resistència i començà a col·laborar amb sectors més o menys oficials. Així, fou conseller de l’SGAE i el govern espanyol li concedí la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio (1961). El 1948 començà l’edició d’unes Obres completes, que al final quedaren condensades en quatre volums publicats entre el 1962 i el 1981. Fou membre (1942) i president en funcions (1959) de la Secció Filològica de l’IEC i membre electe (1954) de l’ABLB. Obtingué molts premis literaris: Fastenrath (1926), Crexells (1932), Ignasi Iglésias (1932), Joaquim Folguera (1935), entre d’altres, i fou mestre en gai saber (1931). El 1996 s’inicià una nova edició d’Obres completes en uns vint volums. Una bona part de les seves obres han estat traduïdes a diverses llengües i algunes han estat dutes al cinema (El cafè de la Marina, La ferida lluminosa, La Rambla de les floristes i Vida privada).
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Carbonell, J. (1981), p. 1235-1264
- Corbella, F.J. (19991)
- Diversos autors (19885)
- Diversos autors (19946)
- Diversos autors (19955)
- Espinàs, J.M. (1962)
- Fàbregas, X. (19721), p. 224-237
- Gallén, E. i Gustà, M. (1987), vol. 9, p. 463-496
- Gibert, M.M. (2003), p. 9-26
- Guansé, D. (1967), p. 13-31
- Gustà, M. (1981)
- Llavina, J. (1996), p. 13-37
- Permanyer, Ll. (1982)
- Serrahima, M. (1972), p. 333-365
- Vallverdú i Borràs, M. (2007).