Es divideix en dues parts: la del sud, històricament més important, s’estén per l’Iraq, i la del nord, per les actuals Síria i Turquia. Resta limitada, al N, per les muntanyes d’Armènia, al SE pel golf Pèrsic, a l’E per les muntayes del Zagros i a l’W pel desert de Síria. Morfològicament, la Mesopotàmia històrica fou constituïda per l’acumulació de dipòsits marins del cretaci. Dividida en alta i baixa, la primera és un planell ondulat amb nombroses rambles, i la segona és una plana al·luvial, excepte al NE, de terrenys accidentats; els seus dos rius se subdivideixen en braços. La zona deltaica, reblerta pels al·luvions del Tigris, l’Eufrates i els rius que baixen del Zagros, és una extensa plana baixa que anualment guanya terreny al golf Pèrsic (entre 25 i 50 m2). Al centre de la regió el clima és continental i presenta una fisonomia estèpica. La població és essencialment nòmada i es dedica a la ramaderia i a la pastura. El regadiu ha fet que alguns sectors àrids esdevinguessin fèrtils oasis.
La història
La història de Mesopotàmia és documentada del 10000 aC al 637 dC (conquesta musulmana). El període més important se situa, però, entre el 3100 i el 538 aC, durant el qual fou bressol de tres civilitzacions: sumèria (Sumer, babilònica Babilònia i assíria (Assíria). A causa de la seva excel·lent posició geogràfica, que en fa una cruïlla entre el món iranià i la Mediterrània, i de la seva riquesa agrícola, que la converteix en terra de sedentarització, Mesopotàmia fou cobejada sempre pels nòmades (gutis, amorreus, hurrites, cassites, arameus, etc.). A diferència de l’Egipte faraònic, on el Nord es presenta obert a les influències estrangeres i el Sud és nacionalista i conservador, a Mesopotàmia el Nord és unificat, expansionista i conservador, representat pels assiris, i el Sud cultivat i generador de cultura, al principi sumeri en una gran part, semititzat després (babilonis, arameus), on predominà en llargs períodes de la seva història l’organització política de la ciutat estat. Com en el cas d’altres països de l’Orient Pròxim i Mitjà antics, les fonts de què hom disposa per a l’estudi d’aquesta regió tan complexa i amb un procés històric tan llarg són bastant insatisfactòries. S'hi observa un gran desequilibri tant pel que fa a la temàtica (abundància en alguns casos, pobresa en d’altres) com a la distribució geogràfica (hi ha zones més ben representades que d’altres) i temporal (determinades èpoques estan mancades pràcticament de fonts). Per sort, els texts cronològics són més nombrosos i millors que aquells amb què hom compta, per exemple, per a l’Egipte faraònic. Això és degut, segurament, al fet que els mesopotamis eren afeccionats a establir llistes i a catalogar i al fet que la tauleta d’argila, el seu material d’escriptura bàsic, resultava molt més resistent que no pas el papir dels egipcis. Pel que fa als sumeris, hom disposa de la Llista reial sumèria, compilada, segurament, al començament de la dinastia III d’Ur (2113-2006 aC). Constitueix una bona font, bé que amb imperfeccions, sobre les ciutats que exerciren l’hegemonia (la nam-lugal sumèria) en el país de Sumer fins al regnat de Utu-Hegal (2120-2114 aC). Un altre text sumeri igualment valuós és la Crònica del Tummal (santuari inclòs en el temps d’Enlil a Nippur), redactada al començament de la dinastia d’Isin (2017-1794 aC). En el cas de Babilònia, hi ha dos tipus de fonts cronològiques: llistes de les anomenades “fórmules cronològiques” (date-formulae) per a la dinastia I de Babilònia (1894-1595 aC) i llistes reials (A, la més important, B i C i la Crònica Dinàstica, més altres tres llistes parcials) per al període que va de la dinastia cassita endavant. Assíria, a l’últim, ha lliurat diversos materials: les llistes d’epònims o limmu, una classe de funcionari que donava nom a l’any en què exercia les seves funcions; la Llista reial assíria, incompleta; diverses llistes reials sincròniques, de poca utilitat, i diferents cròniques sincròniques, de molta vàlua, entre les quals destaquen la Història sincrònica i la Crònica P.
Les civilitzacions de Mesopotàmia fins al XVI aC
© Fototeca.cat
Aquesta relativa abundància de texts cronològics contrasta amb la migradesa dels estrictament històrics. És en aquest camp on el desequilibri de les fonts resulta més palès. El problema es veu agreujat pel fet que, a diferència d’Egipte, hi ha una manca quasi total de documents privats (tret, com és lògic, dels jurídics o religiosos), la qual cosa cal atribuir, segurament, a l’aparent “despersonalització” del món mesopotàmic i a les seves idees negatives sobre l’altre món (religió mesopotàmica). Durant una gran part de la seva història, les fonts principals són les “fórmules cronològiques” (dinastia III d’Ur, dinastia I de Babilònia), les anomenades “tauletes de recopilació” (sammeltafeln), que apleguen diferents inscripcions monumentals (dinastia d’Accad, dinastia III d’Ur), els texts econòmics (molt abundants en el cas d’aquesta última dinastia) i, a l’últim, presagis o omina (al llarg de tota la història mesopotàmica). Cal afegir a aquest material algunes breus inscripcions reials i una rastellera de fonts secundàries (literàries, epistologràfiques, etc.), indirectes (les jurídiques, per exemple, molt abundants) i externes (les d’altres països de l’Orient antic sobre Mesopotàmia), les quals, però, arriben àdhuc a mancar en algun període (com el dels gutis) o són bastant migrades en d’altres (el cassita). Fet i fet, les millors fonts històriques mesopotàmiques són les inscripcions reials assíries. Concebudes en ocasions en forma d’annals, no abasten, però, tota la història d’Assíria, sinó solament el regnat d’un rei important, que sol pertànyer a un dels períodes en què aquest país fou una potència a l’Orient antic: segles XIX (Šamši-Adad I), XIV i XIII (Adad-Nirari I, Tukulti-Ninurta I, etc.), XI (Teglatfalassar I), IX (Assurnasirpal II, Salmanassar III, etc.), VIII (Teglatfalassar III, Sargon II) i, sobretot, VII (Sennàquerib, Assarhaddon i Assurbanipal). Durant el període prehistòric (10000-3100 aC), al nord de Mesopotàmia hi ha els jaciments i les cultures més antics: Jarmo, cultura de Samarra i, sobretot, la cultura de Tall Halaf, que s’estén des d’aquest jaciment, prop de Mossul, fins a la Mediterrània. N'és típica la ceràmica pintada. Al sud hi ha la cultura d’Al-'Ubayd (4300-3500 aC), la més antiga, però posterior a la de Tall Halaf, la qual reemplaça. Hi és documentat l’ús de maons per a la construcció i el dels metalls. La ceràmica és monocroma. Durant la protohistòria (3100-2700 aC) el nord s’estanca (període Gawra, període ninivita), mentre que el sud acompleix una sèrie de transformacions fonamentals: en la cultura d’Uruk IV apareix per primera vegada l’escriptura, ideogràfica, neixen l’estatuària i el relleu i es desenvolupa la glíptica, i en la de Ǧamdat Naṣr hom comença a construir palaus. Ambdues cultures s’estengueren al nord de Mesopotàmia i a Síria. A l’inici del període històric (2700 aC), Mesopotàmia era poblada per semites i per sumeris, ambdós emigrats a la zona, on ja hi havia una població autòctona. Mentre que els semites són ben coneguts, els sumeris constitueixen un misteri quant al lloc d’origen i a la llengua. Són la cèl·lula política bàsica del període de les ciutats estat, la majoria de les quals radiquen en el país de Sumer (Èridu, Ur, Uruk, Larsa, Lagaš, etc.), i el poder polític és a les mans d’un en, o senyor, d’un ensi, o governador, o d’un lugal, o rei. La dinastia més antiga és la I de Kǐs (~2700 aC), semita, amb dos sobirans històrics, Enmebaragisi i Agga, que lluità amb poema de Gilgameš. Més coneguda és la I d’Ur (~2575-2460 aC), fundada per Mesannipadda. Són d’aquesta dinastia les famoses tombes reials, que mostren un alt nivell tècnic. Coetània, en part, és la dinastia de Lagaš (~2540-2371 aC), fundada per Ur-nanše. Hi pertanyen Eannatum (~2480 aC), que derrotà Umma (“Estela dels Voltors”), Uruk, Ur i Kiši, Entemena (~2450 aC), gran constructor, i Urukagina (~2378-2371 aC), autor de reformes socials i administratives. La dinastia III d’Uruk (~2371-2347 aC) consta d’un sol sobirà, Lugalzaggisi, que unificà per primera vegada el país de Sumer, bé que fou derrotat per Sargon d’Accad. La dinastia d’Accad (2371-2191 aC) constitueix el primer exemple d’hegemonia semítica sobre els sumeris, tant política (unificació, bé que relativa, de Mesopotàmia) com econòmica. Els sumeris, en canvi, continuaren exercint un predomini cultural, reflectit, entre altres coses, en l’adopció del sil·labari sumeri per a escriure l’accadi, llengua semítica. Els dos sobirans més importants són Sargon (2371-2316 aC), el seu fundador, que derrotà Sumer, Subartu i Elam, i Naram-Sin (2291-2255 aC), el qual vencé els pobles de l’altiplà iranià (gutis, lul·lubis). A la seva mort, la dinastia inicià la davallada i desaparegué després dels atacs dels gutis. La dinastia dels gutis (2240-2120 aC), consta de vint-i-un reis, cap dels quals no és notable.
Les civilitzadcions de Mesopotàmia del segle XVI aC al VI aC
© Fototeca.cat
Bàrbars i incultes, llur domini significà un retrocés en tots els ordres. D’altra banda, no regnaren sobre un país unificat, car, paral·lelament, existiren la dinastia IV d’Uruk i la de Lagaš, el principal cap de la qual fou Gudea. El domini guti acabà arran de la victòria d’Utu-Ḫegal (2120-2114 aC), únic sobirà de la dinastia V d’Uruk, sobre el rei Tirigan. El renaixement sumeri, iniciat per Utu-Ḫegal, fou continuat per la dinastia III d’Ur (2113-2006 aC), que unificà Mesopotàmia. Augmentà el poder del rei, el qual fou divinitzat, i es desenvoluparen la burocràcia i l’economia. Els sobirans controlaven d’una forma laxa les províncies (amb un šakkana, o governador) i les ciutats (amb un ensi). Els enemics de la dinastia eren els pobles del nord-est (elamites, subareus, gutis), però sobretot els amorites o semites de l’oest. El fundador de la casa regnant fou Ur-Nammu (2113-2096 aC), autor del codi de lleis mesopotàmic més antic que hom coneix. Al seu fill Šulgi (2095-2048 aC) hom deu la gran expansió de la dinastia, que controlà Mesopotàmia i una part de l’Elam. Acomplí també diverses reformes (reorganització del calendari, etc.). Amar-Sin (2047-2039 aC), gran constructor, fou succeït per Šu-Sin (2038-2030 aC), que derrotà els nòmades del nord-est i també, per primer cop, els amorites del nord-oest. A causa d’ells construí la muralla d’Amurru o occidental. La penetració dels amorites continuà, però, en el regnat d’Ibbi-Sin (2029-2006 aC), fins al punt que diverses ciutats feren defecció. Pressionat per l’oest, Ibbi-Sin no pogué deturar els pobles de l’est, que saquejaren Mesopotàmia i posaren fi a la dinastia. Documentats ja en els texts de l’època de Šar-kali-šarri (2254-2230 aC), de la dinastia d’Accad, els amorites s’infiltraren lentament a Mesopotàmia durant els dos-cents anys següents (regnat de Šu-Sin, de la dinastia III d’Ur). A partir d’aleshores, en una sèrie d’onades progressives, es feren amos de diverses viles. A causa d’això, el període és de fragmentació política, amb un gran nombre de dinasties secundàries al sud (a Kiš, Sippar, Uruk, Babilònia, etc.), una d’important al nord, la de Šamši-Adad I (1813-1781 aC) d’Assíria, que durà del 1813 al 1740, i tres d’igualment principals al sud: la d' Isin (2017-1794 aC), fundada per Išbi-Erra (2017-1985 aC), antic governador d’Ibbi-Sin d’Ur, i amb Lipit-Ištar (1934-1924 aC) com a monarca més conegut a causa del seu codi de lleis; la de Larsa (2025-1763 aC), obra de l’amorita Naplanum (2025-2005 aC), a la qual pertany Rim-Sin I (1822-1763 aC), que posà a terme a la dinastia d’Isin, però que fou derrotat per Hammurabi; i la d' Ešnunna (~2006-1750 aC), fundada per Ilšu-ilia i que aconseguí el màxim poder sota Naram-Sin (~1830 aC), rei també d’Assíria. El darrer sobirà, Ibalpiel II (~1784 aC), fou derrotat per Hammurabi. La dinastia I de Babilònia (1894-1595 aC), fundada per l’amorita Sumuabum (1894-1881 aC), arribà al cim del seu poder amb Hammurabi (1792-1750 aC), el qual unificà Mesopotàmia. El seu triomf representà la submissió dels sumeris, que a poc a poc desaparegueren del món mesopotàmic. Reforçament del poder reial i centralització són dues de les característiques d’aquest període. Els successors d’Hammurabi no estigueren a la seva alçada. Samsuiluna (1749-1712 aC) sufocà la revolta de Rim-Sin II de Larsa i del rei d’Ešnunna, però fracassà davant Ilima-ilum, fundador de la dinastia del País del Mar (~1700-1475 aC), al sud. Abiešuh (1711-1684 aC) perdé el control del curs mitjà de l’Eufrates, on Išarlim fundà el regne de Hana (~1705-1645 aC). Sota Samsuditana (1625-1595 aC), l’hittita Muršiliš I prengué Babilònia i posà fi a la dinastia. El buit que es produí aleshores fou aprofitat pels cassita, gent rural del Zagros, que s’establiren a Babilònia i al sud del país. Incultes com els gutis, no deixaren cap marca en la civilització mesopotàmica, la qual, per contra, els influí. A l’exterior, Babilònia perdé importància davant Assíria, mentre que a l’interior el rei no gaudia del mateix poder que en èpoques anteriors, perquè vigia un sistema feudal comú a d’altres zones del Pròxim Orient (país hittita, Síria). Fundada per Gandaš o Gaddaš (c 1741-1726 aC), la dinastia té pocs sobirans notables. Assíria, que fins aleshores havia tingut un paper de segon ordre, llevat del regnat de Šamši-Adad I (segle XIX), i que al segle XVI havia estat vassall, sembla, dels cassites i al XV de Mitanni, inicià, al segle XIV, una recuperació que la portà, a través de períodes de decadència i d’altres d’apogeu, a l’imperi dels segles VIII-VII. Autor d’aquesta primera recuperació fou Ašur-uballit I (1365-1330 aC), que imposà en el tron de Babilònia el cassita Kurigalzu II (1345-1324 aC). Adad-nirari I (1305-1274 aC) i (Salmanassar I) (1273-1244 aC) estengueren el poder d’Assíria, però el sobirà més important fou (Tukulti-Ninurta I) (1244-1208 aC), que conquerí Babilònia a Khastiliaš IV (1235 aC). Una revolta cassita portà al tron d’aquest país Adad-šuma-uṣur (1218-1189 aC), que s’independitzà d’Assíria. Aquesta inicià a la mort de Tukulti-Ninurta I una de les seves típiques davallades (1207-1134 aC), mentre que Babilònia es recuperà per obra de Melišipak (1196-1182 aC), fundador d’una segona dinastia cassita de curta durada, car sota Enlil-nadik-akhi (1159- 1157 aC) l’elamita Kutir-nahhunte ocupà el país i hi posà fi.
Escultura no exempta del període assiri (segles XIV-VI aC) (British Museum, Londres)
© E. Molner
L’interregne elamita a Babilònia acabà amb l’accessió al tron de Nabucodonosor I (1124-1103 aC), de la dinastia II d’Isin o V de Babilònia (1156-1025 aC), el qual expulsà el rei Khutelutuš-In-Šušinak. Al nord, Assíria no sortí de la seva prostració fins al regnat de Teglatfalassar I (1115-1077 aC). A la seva mort, Assíria decaigué un cop més (1076-935 aC). Davant la feblesa de Mesopotàmia, els arameus (arameu), un dels pobles semítics del Pròxim Orient que es desplaçaren a conseqüència de les invasions dels pobles de la mar i fundaren estats al nord de Síria, començaren a penetrar a Mesopotàmia (~1074-932 aC) i s’establiren al sud del país. Aquest nou element ètnic tingué un paper important durant els segles següents, aramaïtzant la població i la parla i imposant a la fi l’arameu com a llengua de la zona. A l’inici del segle IX, Assíria es recuperà per obra d’Assurnasirpal II (883-859 aC), que sotmeté les tribus aramees de Mesopotàmia, i de Salmanassar III (858-824 aC). Šamši-Adad V (823-810 aC) fou succeït per Adad-Nirāri III (809-782 aC), que imposà tribut a les ciutats fenícies, a Israel i a Damasc.
Al terme d’aquesta es començà a formar l’imperi assiri, el primer de l’antiguitat digne d’aquest nom. Creat per Teglatfalassar III, responia a les ànsies expansionistes d’un poble guerrer i dur, a l’òptica universalista de llurs sobirans, que defugien els estrets límits de Mesopotàmia, i a les favorables condicions politicomilitars del període, per tal com no existia aleshores cap potència en el Pròxim i Mitjà Orient capaç de deturar els assiris. Entre les causes que afavoriren llur implantació i manteniment cal citar les campanyes anuals, la brutalitat dels mètodes de guerra assiris i la política de deportar en massa les poblacions. A Teglatfalassar III (745-727 aC) succeí Salmanassar V (727-722 aC), deposat per Sargon II d’Assíria (721-705 aC), fundador de la dinastia sargònida. Sennàquerib (704-682 aC) conquerí Babilònia, que s’havia revoltat, i la destruí (689 aC). El seu fill Assarhaddon (680-669 aC) reconstruí la vila. Assurbanipal (668-629 aC) fou el darrer rei important d’Assíria. En el regnat de Sin-šar-iškun (628-612 aC), el caldeu Nabopolassar conquerí Babilònia (625 aC), el mede Ciaxares prengué Assur (614 aC) i ambdós capitosts, Nínive (612 aC). Amb l’ajut de Nekao II, Ašur-uballit II (611-610 aC) intentà vanament de salvar la resta de l’imperi. Retirat a Harran, hagué de cedir-lo, el 610, a Nabopolassar i tampoc no aconseguí de recuperar-lo l’any següent. Amb ell acabà l’imperi i, en un cert sentit, Assíria. La creació de la dinastia caldea o neobabilònica (626-538 aC) significà el triomf dels arameus o caldeus, establerts al país des del segle XI. Controlava Mesopotàmia. Síria-Palestina i part d’Aràbia. Fou fundada per Nabopolassar (626-605 aC), que s’enfrontà amb els egipcis per la possessió de Síria. El seu fill Nabucodonosor derrotà l’exèrcit de Nekao II a Karkamiş (605 aC) i s’apoderà de Síria-Palestina. Nabucodonosor II (605-562 aC), el monarca més important de la dinastia, conquerí Jerusalem (598 aC), conquesta que repetí el 586, i aleshores deportà els jueus (“captivitat babilònica”). El darrer sobirà, Nabònid (556-539 aC), plantà cara al persa Cir II el Gran, però inútilment, car aquest conquerí Babilònia i posà fi a la dinastia. Després de la conquesta persa, Mesopotàmia fou dividida en dues satrapies: Assíria i Babilònia (538-331 aC). Els aquemènida es mostraren talment respectuosos amb els costums i la religió del país que incorporaren fins i tot el babilònic a llurs inscripcions monumentals. Això no impedí les revoltes: dues sota Darios I, la primera obra de Nidintubel, el qual adoptà el nom de Nabucodonosor III, i la segona de l’arameu Araha, i una altra (483 aC) en el regnat de Xerxes I, el qual derrotà el seu capitost Šamaš-irba i arruïnà Babilònia. La dominació persa sobre Mesopotàmia acabà amb la victòria d’Alexandre el Gran sobre Darios III a Gaugamela (331 aC). El 312, Seleuc I, fundador de la dinastia que porta el seu nom (selèucida), prengué la regió a Antígon Monóftalmos. El període selèucida o grec (331-140 aC) es caracteritzà per la construcció d’un gran nombre de viles (Selèucia, entre altres, prop de Babilònia) i pels intents d’hel·lenitzar Mesopotàmia. Malgrat això, les tradicions culturals locals es mantingueren (escola d’escribes d’Uruk). Mitridates I el Gran (174-136 aC), rei dels parts, conquerí Mesopotàmia als selèucides (140 aC) i bastí la seva capital, Ctesifont, prop de Selèucia. Típiques del període part són les lluites freqüents d’aquest poble iranià amb els romans, la frontera entre els quals era l’Eufrates. El 53 aC, Cras fou derrotat pel part Orodes I (5637 aC) a Carrhes; el 116 dC, Trajà ocupà Ctesifont, però Adrià renuncià a les conquestes del seu predecessor; en el regnat del part Vologes III (148-191 dC), Antoní Pius incendià Selèucia i Ctesifont i el 199 Septimi Sever saquejà aquesta. Els sassànides, iranians com els parts, s’apoderaren de Mesopotàmia el 224 després de la victòria de llur rei Ardašir I (224-241 dC) sobre Artaban IV. Mantingueren l’administració territorial parta, heretada dels imperis anteriors, els quals l’havien adoptada d’assiris i babilonis. Llurs lluites amb els bizantins, hereus dels romans a l’Imperi d’Orient, foren freqüents. Recuperada Mesopotàmia pels sassànides al segle IV, al VI la perderen quan Hormizd IV la cedí al bizantí Maurici (582-602 dC). Poc després, Cosroes II (590-628 dC) la recuperà de mans de Focas. El 627, Heracli (610-641 dC) derrotà Cosroes II prop de Nínive. Deu anys més tard (637 dC), els àrabs prengueren la regió als sassànides després de la decisiva batalla de Qadisiyya.