OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Nova Cançó

Sumari de l’article

música mús
Moviment artístic i cultural consagrat a la creació i divulgació d’una cançó contemporània en llengua catalana.

Dels inicis al moviment massiu

Als Països Catalans, contemporàniament amb el fenomen del rock i de la cançó pop, sorgí un gènere nou —diferenciat del cant coral, del cuplet i de les cançons de muntanya—, de clares arrels franceses —Brassens, Montand, Brel, etc.— i articulat com a moviment entorn de la reivindicació idiomàtica i d’uns pressupòsits ètics de caràcter democràtic, l’anomenada Nova Cançó. En el context d’un cert relaxament de les polítiques repressives del franquisme, la Nova Cançó sorgí, de fet, com una més de les iniciatives per a donar continuïtat a la llengua i la cultura catalanes en un entorn hostil, sobretot entre la població més jove, formada sota les directrius castellanitzadores de la dictadura.

Tingué els precedents a la segona meitat de la dècada 1951-60 en un grup format per consell de Josep Benet i de Joan i Maurici Serrahima i integrat per Jaume Armengol, Lluís Serrahima i Miquel Porter, els quals el 1956 compongueren unes primeres cançons en català, fet que responia a un clima tant universitari com de sectors socials catalans. Les primeres cançons foren interpretades als intermedis de les sessions de la formació teatral Teatre Viu (teatre experimental amb el qual Ricard Salvat i Miquel Porter recorrien comarques i barriades catalanes). L’article de Lluís Serrahima Ens calen cançons d’ara aparegut el 1959 a la revista Germinabit es considera el manifest fundacional del moviment i aglutinà autors i cantants que, després d’un èxit multitudinari al Centre Comarcal Lleidatà, formaren un grup més o menys cohesionat, Els Setze Jutges, iniciat per Josep Maria Espinàs i Remei Margarit, als quals s’afegiren aviat Delfí Abella i Francesc Pi de la Serra. Paral·lelament, el 1961 nasqué —creada per Ermengol Passola, Josep Espar, Claudi Martí i Enric Cirici, entre d’altres— la discogràfica Edigsa amb l’edició dels discs Bon Nadal i Espinàs canta Brassens, segell que tingué una gran importància en l’impuls de l’obra dels autors i intèrprets de la Nova Cançó, sobretot en els inicis, i que també incorporà altres gèneres, com ara cançons per a infants, música clàssica i coral, etc. Una professional, Salomé, i un renovador valencià, Raimon, que no formava part d’Els Setze Jutges però que constituïa un element central de la Nova Cançó, obtingueren, el 1963, el gran premi del cinquè Festival de la Cançó Mediterrània.

Malgrat les restriccions imposades per la censura i les dificultats administratives en la transmissió radiofònica i televisiva i en la producció discogràfica, la Nova Cançó reuní cada cop més adeptes. Hi contribuïren professionals com el subtil lletrista Jaume Picas, el compositor Francesc Burrull o el comunicador i també cantant Salvador Escamilla, el qual des del seu programa Radioscope de Ràdio Barcelona (1963) contribuí a difondre la cançó en català. Es destacaren intèrprets com ara Guillem d’Efak i Núria Feliu, així com els nous membres d’Els Setze Jutges (Lluís Llach en completà el nombre l’any 1968) i alguns obtingueren reconeixement internacional. El més popular fou, indiscutiblement, Joan Manuel Serrat, que protagonitzà dues polèmiques de signe contrari que tenien com a motiu la llengua: d’una banda, fou el primer membre de la Nova Cançó (1967) a optar pel bilingüisme i, de l’altra, davant l’oferiment de representar Espanya al Festival d’Eurovisió de l’any següent es negà a participar-hi si no era cantant en català. De les noves incorporacions, cal esmentar també per la seva gran projecció el valencià Ovidi Montllor, cantant, rapsode i actor de gran singularitat. El simple pas del temps, la professionalització d’alguns integrants del moviment, les opcions estilístiques cada vegada més individuals, així com el sorgiment de grups i intèrprets en català que, com Pau Riba i el Grup de Folk, tenien com a referents tradicions musicals molt diferents als de la cançó francesa (el rock en el cas de Riba i el folk nord-americà en el cas del Grup de Folk) comportaren que el terme Nova Cançó anés caient en desús i tendís a ser substituït per l’expressió Cançó catalana.

Pere Tàpies
© Fototeca.cat
Al costat del gruix de cantants d’orientació en conjunt seriosa o, com a molt, irònica, sorgiren alguns intèrprets decantats clarament cap al repertori humorístic. Cal esmentar-ne Pere Tàpias i, sobretot, La Trinca, grup que aconseguí una gran popularitat per la combinació encertada de qualitat musical, lletres d’un gran enginy i atenció a la realitat quotidiana. Altres cantautors apareguts més o menys en aquesta dècada, com Ramon Muntaner, Joan Isaac o Marina Rossell, adoptaren generalment un to molt més transcendent. Al País Valencià, sorgiren els grups Al Tall i Els Pavesos, Lluís el Sifoner, Paco Muñoz, Carles Barranco i d’altres, mentre a les Illes Balears sobresortí el grup Uc (Eivissa), al costat de Toni Morlà (Mallorca) i Isaac Melis (Menorca), etc. A la Catalunya del Nord, malgrat la inexistència quasi total d’infraestructura, es donà a conèixer un bon nombre d’intèrprets autòctons (Jordi Barre, Toni Montané, Gisela Bellsolà, Pere Figueres, grup Roc i Foc, etc.) al costat de Teresa Rebull, sabadellenca però arrelada al Rosselló. També a l’Alguer aparegueren nous cantants (Pinó Piras).

Paral·lelament a l’evolució dels intèrprets i dels cantautors tradicionals, aquests anys prosperaren els artistes i grups amb poca o nul·la relació amb el tronc central. A banda dels esmentats Grup de Folk o Pau Riba, influïts pel pop-rock anglosaxó i el folk, així com per l’univers underground, Jaume Sisa despuntà per la singularitat de la seva proposta, molt influïda pel surrealisme, al costat d’intèrprets com Ia & Batiste o Oriol Tramvia. En el camp de la música instrumental, l’anomenada Nova música laietana representada per grups com la Companyia Elèctrica Dharma representà una versió autòctona de jazz-rock, i com instrumentistes tingueren rellevància, entre d’altres, Jordi Sabatés (piano), Toti Soler (guitarra) i Santi Arisa (bateria). En el Grup de Folk hom pot trobar també les arrels d’un corrent de la cançó catalana preocupat per la recerca folklòrica (Jaume Arnella) i que, en determinats casos, desembocà en el terreny de la cançó per a infants (Xesco Boix).

Els anys de la transició de la dictadura a la monarquia constitucional, un sector de la cançó catalana, entre els quals hi havia alguns dels intèrprets més significats i amb més acceptació (sobretot Raimon, Lluís Llach i Pi de la Serra) accentuaren el vessant polític de les seves actuacions, convertint-se en altaveus de l’oposició democràtica a la dictadura, com ho testimonien diversos concerts multitudinaris dels anys 1975-78. En certa manera, aquesta politització culminava part de la trajectòria d’aquests i altres cantautors, en la mesura que en aquests moments podien expressar de manera més o menys explícita els missatges democràtics o antifranquistes que fins a les acaballes del règim només havien pogut comunicar de manera indirecta, a través de sobreentesos i de metàfores.

La crisi de la cançó catalana i les noves músiques populars en català

Al llarg de la dècada dels vuitanta i dels primers noranta, la cançó catalana seguí una trajectòria difícil i d’esdevenidor incert. En fou un dels desencadenants una certa defecció del públic, que dirigí el seu interès cap a altres tipus de música com ara el pop, el rock o els ritmes llatins. Els intèrprets, fins i tot alguns d’històrics, afrontaven dificultats per a consolidar-se o per a mantenir un públic fidel. El diagnòstic i les mesures per a superar la crisi enfrontaren els diversos sectors involucrats: des de determinades posicions s’adduïa al caràcter excepcional de les condicions que produïren la florida i la gran difusió de la cançó en català com a expressió col·lectiva d’una sèrie de reivindicacions, superades les quals la cançó hauria conclòs el cicle vital com a fenomen de masses. Des dels sectors vinculats a un bon nombre de cantautors, hom tendí a atribuir l’estat de coses a la manca d’infraestructures i a la migrada ajuda institucional (especialment les noves ràdio i televisió públiques en català), de la qual, d’altra banda, es beneficiaren altres àmbits de la cultura amb aportacions molt superiors. Entre aquestes dues valoracions enfrontades, la cançó no trobà el seu lloc en el panorama cultural posterior al franquisme i la transició, malgrat la creació d’algun organisme com Ressons (1990), dirigit pel cantautor Ramon Muntaner.

Pel que fa a la producció discogràfica, tot i ésser força abundant, fou en gran mesura autofinançada pels mateixos intèrprets i se centrà majoritàriament en companyies petites (Audiovisuals de Sarrià, Picap, Blau, etc.) amb una capacitat de distribució molt limitada. Un sector important de cantants catalans, com La Trinca, Enric Hernàez i d’altres optaren per actuar i enregistrar també en castellà. Unes poques carreres dels primers intèrprets de la cançó exclusivament en català (bàsicament, Lluís Llach i Maria del Mar Bonet) mantingueren un alt grau d’acceptació per part del públic i la seva producció discogràfica mantingué uns nivells de vendes prou elevats que els permeté una professionalització sense dificultats.

Des del final de la dècada de 1980, els nous cantautors en català, d’entre els quals es poden esmentar Hèctor Vila, Josep Tero, Miquel Pujadó, Albert Pla, Joan Amèric, Pep Gimeno, Feliu Ventura o Roger Mas, han conviscut, independentment de les fórmules que els són pròpies, amb l’eclosió de l’anomenat rock català, i molts d’ells hi han col·laborat, hi col·laboren o, de fet, en formen part. A banda l’aspecte lingüístic, la categorització com a “cançó catalana” resulta a partir d’aquests anys si més no problemàtica atesa l’heterogeneïtat d’estils, de tendències i de combinacions entre uns i altres intèrprets i grups. Des de mitjan dècada de 1990, la música popular en català té possiblement l’únic aglutinador en la revista Enderrock, que a partir del següent any de la seva fundació (1993) atorga premis en una gran diversitat de categories i gèneres.

Bibliografia

Garcia i Soler, Jordi: La Nova Cançó, Edicions 62, Barcelona 1976.

Capmany, Maria Aurèlia; Colita; Puvill, J.; Maspons, Oriol: Dies i hores de la Nova Cançó, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Montserrat 1978.

Soldevila i Balart, Llorenç: La Nova Cançó (1958-1987): balanç d’una acció cultural, L’Aixernador Edicions, Argentona 1992.

Brunat, Lluís. [et al.]: La Nova Cançó a Lleida: el compromís d’uns cantautors als anys seixanta, Pagès Editors, Lleida 1996.

Garcia i Soler, Jordi; Colita: Crònica apassionada de la Nova Cançó: vint anys després, Flor del vent, Barcelona 1996.

Gual, Ramon: La cançó catalana, Terra nostra?, Prada 1975.

Manresa i Martorell, Joan: 25 anys de Nova Cançó a Mallorca, Ajuntament de Palma, Palma 1987.

Mestre i Sureda, Bartomeu: Crònica de la Nova Cançó, Universitat de les Illes Balears, Palma de Mallorca 1987

Llach, Lluís: Poemes i cançons, Tres i Quatre, València 1979, ...1988.

Stegmann, Tilbert Dídac, Chrapkowski, Rainer: Diguem no: sagen wir nein. Lieder aus Katalonien Rotbuch, Berlin 1979.

Feliu i Mestres, Núria: Núria Feliu: 25 anys, Pòrtic, Barcelona 1991.

Data de revisió: 
2020-07-27

Llegir més...