Les condicions econòmiques i tècniques de l'agricultura del segle XIX

Abans d’examinar els principals conreus, caldria precisar les grans línies de l’evolució de l’agricultura i assenyalar els factors que en causaren l’estancament. En l’aspecte agrícola, com en tants d’altres, el segle XIX fou una llarga etapa de transició. Persistien encara pràctiques rutinàries però aparegueren innovacions que encara van tardar decennis a generalitzar-se i a donar resultats d’abast general.

Anunci d'una empresa de de màquines agrícoles i vinícoles publicat a la “Gaceta Agrícola del Ministerio de Fomento”, 1 de gener de 1890, Madrid.

Perdurava també el caràcter extensiu de l’agricultura tradicional. Si alguns productes, com el vi, aconseguiren una producció major va ésser, gairebé sempre, gràcies a l’augment que d’antuvi havia experimentat la superfície d’aquell conreu. La rompuda de terres que implicava en l’augment de la superfície agrícola no sempre fou aconsellable ni, a la llarga, productiva. Hom artigà sovint terres fluixes, de pendents pronunciats i massa apartades dels llocs de població, les quals només podien rendir a força de treball i de constància. Bastaven unes collites esguerrades o una depreciació continuada del producte recol·lectat perquè el pagès desesperés del seu esforç i deixés erma la terra. El resultat final d’aquest treball antieconòmic fou l’inútil i lamentable desboscament de grans extensions del país. La manifestació més evident —emblemàtica— del caràcter extensiu de l’agricultura del XIX fou la persistència del conreu biennal, amb la pràctica del guaret i la prohibició de restoblar, que, si més no durant la primera meitat del segle, encara era norma en molts contractes de conreu. «Qui restobla, paga el doble» o «qui restobla, no té una dobla», deia el refrany recollint una experiència multisecular que només podien fer variar unes noves tècniques i uns recursos en fertilitzants que independitzessin la producció agrícola de la producció de fems de la finca. Una agricultura caracteritzada en moltes comarques per un policonreu encarat a l’autoconsum domèstic o local, i amb una organització del treball que implicava l’absorció de molta mà d’obra en les tasques agrícoles. De fet, la màxima densitat de població rural de Catalunya la revelen els censos de 1857-1867, i si va minvar a partir d’aquest període no fou tant per causes lligades a l’agricultura com per la desaparició d’antigues indústries rurals.

Molts dels milloraments tècnics coneguts a través de la literatura agronòmica foren de tan lenta aplicació i de tan poca influència sobre la rutina dels conreus que difícilment es poden tenir en consideració com a factors d’una immediata transformació agrícola.

Una agricultura descapitalitzada

Al principi del segle XIX l’economia de moltes llars pageses mantenia encara una bona dosi de l’antiga autarquia. Serveis com el del metge i del manescal, de vegades la soldada del mestre de minyons o determinats serveis parroquials, eren pagats no pas en moneda sinó en espècie. La institució del tornajornals o ajuda mútua estalviava de pagar salaris en determinades feines agrícoles, en la reparació de camins i en d’altres treballs. La meitat del sou que corresponia a paletes, manobres o fusters, quan feien obres a la casa, era pagat donant-los menjar: fent-los la vida, com diuen els documents.

La distribució de conreus dins de la mateixa finca, amb una part dedicada al bosc i a l’erm —que fornien llenya i fustam per a la casa i pastures per al bestiar— amb terres de sembradura i de vinya, amb oliveres envoltant alguns camps i un tros d’horta amb verdures i algun arbre fruiter, obeïa al propòsit d’assegurar una producció tan diversificada com les necessitats del consum alimentari familiar. Es menjava d’allò que es collia, i es procurava collir de tot. Per això la vinya i l’olivera eren conreades en punts on, en una economia de mercat, l’altitud les hauria desaconsellades. I per això es menjava poca, molt poca, carn de vedella i de bou, i més de porc, de cabra i de moltó. Les compres de queviures que figuren més regularment en els llibres de despesa conservats, són les de pesca salada —arengades, bacallà, tonyina i congre— així com les de fideus i d’arròs. El sucre apareix amb la mateixa freqüència que les medicines o remeis comprats a ca l’apotecari; l’arrop en unes bandes, la mel en d’altres eren els seus substitutius.

Quant a certs productes no alimentaris passava el mateix. El cànem produït en el regadiu i la llana de les pròpies ovelles proveïen la casa de materials que eren preparats i teixits —o almenys filats— allà mateix. Coves de canya, senalles i escombres de margalló, cistells de vímet i altres objectes d’aquesta mena no sempre eren comprats a la vila. Sense merèixer el nom d’indústria rural, el treball casolà i els productes de l’heretat evitaven haver de recórrer al treball i a la producció dels menestrals.

Catàleg d’arades ofertes per Joaquim Esteba, de Figueres (“El Cicerone. Noticiero para 1882 a 1883.” Barcelona, 1882).

L’economia quasi de subsistència que informava tot un sistema de vida va anar perdent importància fins a desaparèixer en el transcurs del segle XIX, i donà pas a una economia basada en la circulació monetària, en el pagament en moneda dels serveis concertats i en la comercialització de les collites. D’una manera gradual, els pagesos van haver-se d’emmotllar a les noves circumstàncies i van haver de disposar de més diners comptants. A més del diner necessari per a pagar les llegítimes als fadristerns i el dot a les filles, sense el qual hauria hagut de mutilar el patrimoni pairal i hauria posat en perill la reproducció del propi sistema, el pagès necessitava diners per a tot: en necessitava per a fer front a les creixents exigències fiscals; li calien més diners que abans si volia continuar conreant la terra a ús i costum de bon pagès, i en necessitava més encara si volia ampliar els conreus o intensificar-los.

La pressió fiscal

Des del principi del segle XVIII els pagesos —tots els pagesos: els propietaris i els emfiteutes pel fet de ser-ne, i els arrendataris o parcers perquè els contractes els obligaven a participar-hi proporcionalment— estaven avesats a pagar el cadastre o contribució territorial que calia satisfer en diner efectiu. El cadastre, qualificat d’insuportable precisament perquè calia pagar-lo en diner, va anar perdent l’onerositat primitiva i al final del segle XVIII era molt menys gravós que en temps de Felip V. Durant el trienni liberal es volgué modificar el sistema tributari i suprimir parcialment el delme —percebut en proporcions diverses per l’Església i els laics— i recaptar noves contribucions. La resistència camperola que l’intent va suscitar és prou coneguda. El baró d’Eroles, en el manifest adreçat als catalans en nom de la Regència d’Urgell ho deia ben clarament: “si us han disminuït els delmes, us han aclaparat amb tributs insuportables i.desconeguts”. I, amb més raonaments, un dels nombrosos pamflets antiliberals publicats el 1823 explicava que alguns pagesos s’havien deixat enganyar “ab la golosina de no pagar delme”, però que si haguessin valorat bé la importància “solament del dret de herència, haurien preferit mil vegades pagar lo delme”, perquè gravant el patrimoni “cada vegada que hauria mudat d’hereu” aquest hauria hagut de “vèndrer o empenyar una part dels béns per pagar aquella enorme contribució” i amb cinquanta anys el millor patrimoni hauria estat perdut. Aprofundint en el tema, l’autor del pamflet, típic representant d’una mentalitat pre-capitalista en comunió perfecta amb el tarannà de la pagesia d’aquell temps, sentenciava solemnement: “lo delme may ha fet vèndrer, ni empenyar, ni atrassar cap casa. Las demés contribucions indicadas, junt ab lo registre de tota espècie de escripturas, pujaban tant o més que lo import del delme, ab la diferència —afegia reblant el clau— que debian pagar-se ab diner, y tan si tenias la collita bona com dolenta”. Aquest argument —el mateix que feia preferible la parceria a l’arrendament a preu cotat a un pagès amb pocs recursos— reflectia la situació pròpia d’una agricultura escassament comercialitzada, així com una convicció tan estesa com indiscutida.

La caiguda del règim constitucional significà el retorn al vell cadastre fins a la mort de Ferran VII. Després vingué la Guerra dels Set Anys, amb contribucions ordinàries i extraordinàries, amb requises i extorsions acomplides per ambdós contendents. La petita història recorda mil anècdotes de partides de queviures i de sumes de diner exigides pels liberals o pels carlins. L’any 1845, amb la reforma tributària de Mon, el govern va decidir l’establiment d’una contribució territorial que havia de ser repartida en proporció a les propietats de cada contribuent. Per manca de recursos tècnics i de voluntat política, l’Administració va haver de resignar-se amb un repartiment fet a base d’uns amillaramientos establerts per unes juntes municipals i verificats per unes comissions provincials. Aquest sistema va permetre la interferència de les oligarquies locals perquè els grans propietaris controlaven els ajuntaments i podien influir fàcilment damunt les autoritats de la província. El resultat fou una doble ocultació de la propietat: en l’extensió de les finques i en la qualitat de la terra. La pressió dels grans terratinents, molt ben representats a tots els nivells de l’aparell de l’Estat, va frustrar tots els intents de formar un cadastre parcel·lari, i no s’aconseguí més equitat tributària fins a la llei del 1900 que excloïa els ajuntaments d’intervenir en els “amillaraments” —la confecció dels quals passà a Hisenda Pública— i transformà la contribució de quantitat fixa o cupó municipal en contribució de quota individual.

La contribució territorial que començà l’any 1845 representant un 10 per cent del valor de les terres, passà al 15 per cent l’any 1869 i arribà al 21 per cent el 1885. En aquesta data, sumant-hi els recàrrecs municipals, la contribució rústica representava el 27 per cent i era considerada la més alta d’Europa. El banquer i terratinent Manuel Girona deia que el 21 per cent sobre la base de l’actual avaluació representava quasi sempre per als contribuents que volien satisfer puntualment totes les contribucions que l’Estat exigia o autoritzava d’exigir sobre la base de la territorial, un 50, 70 i fins i tot un 100 per cent de la riquesa imposable. En aquest mateix moment, la Societat Econòmica d’Amics del País de Girona es queixava que a l’Empordà les terres fil·loxerades esdevingudes ermes feia quasi deu anys continuaven pagant la mateixa contribució que quan amb l’exportació de “fabuloses quantitats de vi entrava un riu d’or a la comarca”. El mateix desordre és denunciat més tard i en molts altres indrets.

El pagament de les contribucions, no solament ajudava a descapitalitzar les explotacions agrícoles, sinó que posava en perill l’existència i continuïtat dels patrimonis rústics. Per impagament de contribució, l’any 1888 hi havia escampades per tot l’Estat 418.465 finques embargades pel Fisc. En aquest any, en plena crisi finisecular, en deu dies foren posades en pública subhasta 1.368 finques a la província de Lleida perquè els seus propietaris no havien abonat un o més trimestres de la contribució territorial. A Batea, municipi de la Terra Alta, de set-cents contribuents, a penes dos-cents podien pagar els impostos, i eren a centenars les finques embargades i adjudicades a l’Estat.

Les conseqüències que l’acció del Fisc va tenir quant a la modificació de l’estructura de la propietat és un tema encara no estudiat. Queda, però, demostrat que la pressió tributària s’agreujà sensiblement durant la crisi de les darreries del segle i contribuí a descapitalitzar les explotacions agrícoles precisament en uns moments en què, per tal de superar la crisi, era més necessari augmentar les inversions i disposar de més capital d’explotació.

La necessitat de noves inversions

La conveniència d’adoptar noves tècniques que milloressin les formes tradicionals d’explotació i fessin més competitiva la producció agrícola catalana davant la producció, no ja estrangera, sinó espanyola —com era el cas dels cereals i de l’oli, per exemple— es posà de manifest durant tot el segle i no és privativa dels dos darrers decennis de crisi aguda.

Il·lustració de Visita a la casa Codorniu, de Casimir Brugués, Barcelona, 1910, aprox.

Qualsevol millora que no, consistís en una mera ampliació de l’espai conreat feta mitjançant formes contractuals que estalviaven al propietari el pagament de jornals, comportava una inversió de capital. Llevat de certes vinyes —les treballades només manualment—, les zones de conreu guanyades al bosc o à l’erm implicaven comptar amb bestiar de treball l’adquisició del qual exigia un desembós respectable. A l’Empordà, cap a mitjan segle XIX, es deia que cada 25 vessanes de conreu requerien un parell de bous, i que la proporció era encara superior quan es tractava d’espais més grans. El carro agrícola que, si més no cap al final de segle, era indispensable fins i tot en la més petita explotació, era una inversió relativament quantiosa. Ho eren també els estris de celler: les premses de ferro amb gàbia de fusta que substituïen les antigues de lliura o de racó totes enterament de fusta; les bótes, que van haver d’augmentar en nombre i capacitat a mesura que augmentava la collita de vi; les trepitjadores i d’altres utensilis, sense comptar el mateix edifici del celler que va haver de ser ampliat o construït de bell nou. Des de la invasió de l’oïdi, a la dècada 1850-60, les despeses del conreu de la vinya foren incrementades amb el sofre per combatre la plaga; al Baix Penedès el cost de sofre i de la feina d’ensofrar representaven entre el 10 i el 13 per cent de les despeses totals del conreu vitícola. Des del 1885 el pagès hi va haver d’afegir les despeses del sulfat de coure per tal de tractar la nova plaga del míldiu. Des del 1879 la fil·loxera anava anorreant les vinyes i la replantació, que es va haver de limitar a les zones més planes, significà un esforç econòmic extraordinari que només pogueren acomplir els qui foren previsors durant la “febre d’or” que precedí la invasió.

Els adobs que eren indispensables per a millorar la producció i que són un bon exponent del nivell de progrés assolit per una agricultura, constituïen una part important de les despeses ocasionades pel conreu, tant si el pagès utilitzava els adobs tradicionals —fems, latrines, formiguers, etc.— com els adobs químics o minerals. L’examen de les cartilles avaluatòries confeccionades durant la segona meitat del segle XIX en dóna una bona confirmació.

A les necessitats de numerari acabades d’exposar caldria afegir, en una llista interminable, totes les exigències que la modernització de la vida comportava i que, inexorablement, en unes comarques més aviat i en d’altres més tard, en uns indrets més intensament i en d’altres de manera més lleugera, es van anar manifestant. L’absentisme dels propietaris —que ja ha estat examinat en tractar del conreu directe—, primer dels grans, després dels mitjans, creà entre les antigues famílies pageses noves necessitats que requerien poder disposar de més diners. Fages de Romà deia l’any 1876 que una família d’hisendats si vivia fora de la finca necessitava el doble de diners que si residia a la llar pairal. Deu anys més tard, comentant el fet de l’absentisme, un paisà seu deia que, residint a les poblacions, la família dels propietaris s’acostuma a gastar i els fills a no treballar. Tot i relativitzant aquestes afirmacions, sembla evident que una família allunyada de les terres patrimonials, però que n’ha de viure de les rendes, no n’obtindrà el rendiment d’abans en igualtat de circumstàncies, ni invertirà en millores a la finca el mateix que hi hauria invertit. A més, una vegada esdevingut rendista, l’antic pagès terratinent tendirà a cercar per als seus cabals la millor col·locació possible; i en ben pocs moments del segle passat les inversions en l’agricultura pogueren competir avantatjosament amb les inversions industrials o mercantils, i menys encara amb els títols del Deute Públic que no solament oferien més rendibilitat sinó una absoluta seguretat. Els clams contra la desviació de capitals d’origen agrari vers els valors borsaris, constitueixen una remor constant. Valgui com exemple la declaració feta el 1886 per la Societat Econòmica d’Amics del País de Lleida, segons la qual la considerable depreciació que sofria la propietat rústica era deguda a la tendència creixent a esmerçar els capitals en valors públics o privats; afirmava que el capital mobiliari i especialment certs valors gaudien del privilegi de ser exempts de tributació, mentre que la terra, que no produïa el 3 per cent líquid, havia de pagar el 21 per cent; si els títols del Deute Públic i els grans capitals no tributaven gens o tributaven molt poc —tot i rendir un interès de més del 6 per cent, que era cobrat fàcilment i sense dispendis— no tenia res d’estrany que els propietaris procuressin desprendre’s de les finques i cercar una col·locació més beneficiosa per a llurs capitals.

La desviació de capitals envers activitats no agràries va ser especialment greu durant la crisi del darrer quart del segle XIX. Mancaven institucions que fessin accessible el crèdit a la pagesia. Tradicionalment, els mitjans per a l’obtenció de diner líquid eren el censal, el violari, la venda a carta de gràcia i el préstec amb hipoteca. Historia General de la Agricultura, de L. Figuier, J. Seix Editor, Barcelona, 1890 aprox.

La desviació de capitals envers activitats no agràries va ser especialment greu durant la crisi del darrer quart del segle XIX, com a primera resposta dels interessos particulars en sentir-se perjudicats. Però des de molt abans, els òrgans d’opinió de la classe propietària i les publicacions de caràcter tècnic i econòmic destaquen com a fenomen advers la manca d’institucions de crèdit territorial que abaratissin el diner i el fessin accessible a la pagesia. Tradicionalment, els mitjans per a l’obtenció de diner líquid eren el censal, el violari, la venda a carta de gràcia i el préstec amb hipoteca o sense. Un examen d’aquestes institucions al llarg del segle XIX pot constituir una bona manera d’aproximar-se al problema de la manca de capitals que va viure l’agricultura catalana.

Censals i violaris

El censal és un contracte que té la forma d’una compra-venda, en la qual el comprador mitjançant el lliurament d’un capital adquireix del venedor el dret a percebre una pensió anual, que des de la reial cèdula del 1750 no podia excedir del 3 per cent del capital lliurat. La durada del contracte era indefinida, o sigui per temps indeterminat, ja que el venedor o pagador de la pensió podia rescindir-lo quan volia restituint íntegrament el capital que havia rebut. El comprador o censalista, en canvi, no podia exigir la devolució del preu, llevat que el venedor incomplís algun dels pactes del contracte. Es diferencia, per tant, del préstec amb interès en el fet que el capital és, en aquest, exigible pel prestamista a un venciment fix. Malgrat que no era essencial que el capital fos assegurat amb una finca, el més freqüent era que el censatari donés fiadors, obligués algun immoble i, fins i tot, que hagués de millorar la hipoteca al cap d’un cert temps, generalment cinc anys. La hipoteca que assegurava el pagament de la pensió no impedia que el censal fos endossable per mitjà de Yencarregament. Gràcies a l’encarregament “es faciliten en gran manera moltíssimes transaccions sobre crèdits, es paguen dots sense detriment dels patrimonis —deia un conegut propietari empordanès l’any 1855— i àdhuc es fa possible l’adquisició de finques per mans hàbils i laborioses però privades de numerari per a pagar-les al comptat”. En efecte, algunes vegades, la compra-venda d’una finca anava seguida de la creació d’un censal de preu equivalent al valor de la finca, la qual servia de garantia de les pensions del censal.

Les característiques del censal, amb un interès tan baix i sense l’obligació de restituir el capital en un termini fix, el convertiren en l’instrument de crèdit preferit de tota persona que, havent de manllevar diners, disposava d’uns fiadors o d’una finca que pogués assegurar el pagament de la pensió. Era, doncs, el recurs més habitual quan un propietari es trobava amb dificultats. Ho era menys per al pagès pobre, per bé que l’al·ludida operació de compra seguida immediatament d’un acte de creació de censal podia convertir-lo en propietari, mal que fos en propietari endeutat.

Les persones que deixaven diners a censal eren especialment les comunitats religioses, que reinvertien així l’excedent de les rendes o el capital procedent d’almoines, serveis religiosos, etc. Amb un interès del 3 per cent els laics preferien altres inversions o altres formes de préstec, molt més rendibles. Per això la política liberal de supressió de convents i monestirs i de desamortització de llurs béns no fou ben rebuda pels pagesos benestants que van veure estroncada una font de crèdit a bon preu: un detall més entre els molts que formaren l’atapeïda xarxa de conviccions i interessos que donaren cohesió al bàndol absolutista o carií. No sense raó deia el baró d’Eroles en el seu Manifest als catalans, escrit tenint present el món rural molt més que l’urbà i referint-se als liberals: “han arruïnat les classes on trobàveu socors i patrocini”.

L’any 1858 el jurista Vives i Cebrià —que potser era conservador, però no pas carií— recriminava als legisladors que haguessin inclòs en la desamortització els censals al 3 per cent que feien ben bé l’ofici de bancs hipotecaris; d’aquests bancs deia que se’n parlava molt, però que no n’hi havia cap i que els pagesos havien de recórrer a la usura o a unes hipoteques que acabaven arruïnant-los. L’any 1876 Narcís Fages de Romà, gran propietari de l’Empordà, però tampoc gens suspecte d’adhesió a la causa carlina, es queixava encara d’això mateix i enyorava el “mitjà tan tutelar” dels censals, el qual “no ha estat substituït per un altre, ni és probable que ho sigui per cap de les institucions modernes almenys a tan gran escala”. Fages es dolia de la situació present amb aquestes paraules: “quan s’ha d’apel·lar al crèdit cal resignar-se a pagar el 6 per cent, o sigui més del doble del que redituen al propietari les hisendes que no té a la vista, i subjectar-se a la devolució del capital un dia prefixat que és aquell en què arriben le angúnies de les quals costi el que costi, i per tant d’una manera molt gravosa, és necessari, és indeclinable sortir; cosa que només pot aconseguir-se creant-se angúnies majors també per a un dia fix, que no deixarà d’arribar i que serà esperat amb un terror que amarga l’existència”. Aquest text demostra que la llacuna sorgida amb la desaparició del censal per la dissolució dels ordes religiosos —no pas perquè el censal fos prohibit per la llei— no havia estat omplerta molts anys després de la Desamortització, i que la classe terratinent que considerava antieconòmiques i ruïnoses les hipoteques al 6 per cent, sentia la nostàlgia del diner barat d’aquella procedència.

Els violaris eren rendes vitalícies, de caràcter redimible per part de qüi les devia o prestava a canvi d’un capital rebut. Els violaris es regien per les mateixes regles que els censals, però se’n diferenciaven principalment perquè la durada dels censals era indefinida, mentre la dels violaris—segons la Constitució de les Corts de Barcelona del 1432—: no podia excedir de la vida d’una o dues persones, després de les quals cessava el dret de cobrar la pensió. Hom la podia constituir a favor de qualsevol persona o persones encara que no fossin les que havien lliurat el capital. Malgrat el lliurament d’aquest capital en el moment de constituir-lo, el violari no tenia la significació d’instrument de crèdit ni la difusió que tenia el censal.

La venda a carta de gràcia

La carta de gràcia o empenyorament va néixer i perdurà per manca d’una organització hipotecària. Era, com diu Pella i Forgas, una hàbil forma d’assegurament que consistia, simplement, en un pacte pel qual el venedor es reservava el dret de recuperar la cosa venuda. La tradició jurídica catalana considerava que aquest dret —anomenat dret de lluir o quitar— era un dret real imprescriptible, transferible i indivisible que podia ser exercitat sempre, contra qualsevol posseïdor de la cosa venuda. Aquest dret es fonamentava en la diferència entre el valor real de la cosa venuda i el preu efectivament rebut en la venda a carta de gràcia, que era sempre inferior al seu just valor. Gràcies al dret de lluir el venedor conservava sobre la cosa alienada una espècie de domini eminent o suprem, de tal manera que jurídicament i moralment continuava formant part del patrimoni familiar. En virtut d’aquest contracte, el propietari d’una finca no transmetia, en vendre-la, el domini d’ella, sinó que la gravava amb una càrrega real redimible a voluntat seva.

Entre 1864 i 1875 diverses sentències del Tribunal Suprem —ratificades el 1889 pel Codi civil— declararen prescriptible la facultat que tenia el venedor de recuperar la cosa venuda, i com a conseqüència les vendes a carta de gràcia no pogueren ser estipulades a perpetuïtat: el dret de redimir havia de ser per un temps determinat com era habitual en el dret de Castella on el termini legal de retracte era de quatre anys, i de deu, com a màxim, el convencional. A Catalunya, però, les vendes a carta de gràcia sense indicació de termini eren les més freqüents. Les sentències del Suprem foren diversament judicades: segons l’Audiència de Barcelona, gairebé sempre inclinada a la unificació del dret segons el dret castellà, les sentències havien “dissipat” unes “subtileses del fòrum català”; segons Duran i Bas, havien “crebantat una antíquíssima tradició jurídica catalana”. En el terreny pràctic, però, els notaris, amatents als drets dels compradors van fer-los veure els inconvenients i perills a què s’exposaven adquirint a títol de carta de gràcia, sense fixació de termini; i des de llavors, els pocs contractes que s’atorgaren eren fets amb subjecció a un termini que variava entre els dos, cinc i deu anys.

A més dels contractes on constava sense limitacions el dret de lluir o de rescat sobre la finca venuda, existien les vendes estipulades amb pacte afirmatiu o amb pacte negatiu. Les primeres —raríssimes a Catalunya, per bé que considerades lícites— eren aquelles en què el venedor podia fer ús del retracte fins a un termini prefixat i no després; les de pacte negatiu— quan el dret de lluir no podia ser exercit sinó després del termini assenyalat— eren també poc practicades i considerades immorals per alguns tractadistes, i la jurisprudència les permetia mentre no fos evident que es tractava d’una venda simulada.

Segons el notari Sebastià Parés, les cartes de gràcia sense termini fix o amb indicació de perpetuïtat eren escassíssimes durant el primer decenni del segle actual. En canvi, una enquesta realitzada l’any 1886 entre els registradors de la propietat, posava de manifest que les vendes sense termini eren predominants o exclusives en vint-i-dos partits judicials que comprenien la zona costanera de la província de Barcelona, bona part de la província de Lleida, i tota la de Tarragona amb l’excepció de Tortosa; el termini de cinc a deu anys era el més acostumat a Granollers, Terrassa, Manresa i Vic; de quatre a cinc anys predominaven en tota la província de Girona; de dos a quatre, als partits de Balaguer, Cervera, Tremp i Tortosa. Preguntats els registradors sobre els resultats favorables o adversos que aquest tipus de contractes reportaven a la propietat i sobre la major o menor facilitat que tenien els propietaris primitius per a poder rescatar llurs finques, els parers exposats, segons el resum ofert per l’Audiència de Barcelona, foren contradictoris. La meitat, o poc més, consideraven que la venda a carta de gràcia encobria préstecs usuraris, que la retrocessió de la finca tenia lloc rares vegades i que, per la seva mateixa naturalesa, la carta de gràcia no podia satisfer el deutor, perquè acabava perdent la finca, ni el creditor, pel constant perill del retracte. El registrador de Lleida feia constar que després de la publicació de la Llei Hipotecària, les vendes a carta de gràcia anaren minvant, però que en aquells moments —any 1886— el recàrrec de la contribució i sobretot l’escassetat de numerari i la misèria que dominava en aquella zona agrícola, espantaven els prestamistes i els inclinaven a deixar els diners sota la forma de carta de gràcia, perquè aquest contracte els convertia en tercers de domini i els donava més facilitat per a fer efectius els seus drets quan havien d’acudir davant dels Tribunals per fer front a les pretensions del Fisc o dels seus representants.

Els registradors que es manifestaren favorables opinaven que, per bé que el preu de venda fos només les dues terceres parts del valor de la finca —que en la pràctica, deien, solia ser una mica més—, el producte que el comprador percebia dels fruits era més petit que el 6 per cent que es pactava en els préstecs hipotecaris. D’altra banda, remarcaven, el fet de ser indefinit el termini per a la devolució del valor de la venda i la seguretat de trobar la finca, quan pogués retornar el capital, en el mateix estat en què la va alienar, afavorien clarament el prestatari o venedor.

Amb l’assenyalament d’un termini fix en comptes de la perpetuïtat, amb un preu que es deia equivalent al just valor de la cosa i que per tant excloïa tota possibilitat de crear un dret real, amb la conversió del dret real en dret merament personal i per tant no inscriptible en el Registre de la Propietat, la venda a carta de gràcia va sofrir un procés de desnaturalització anàleg al que sofriren d’altres institucions jurídiques catalanes per obra de lleis que, malgrat aparentar que eren merament tècniques o de procediment —com la Llei d’Enjudiciament Civil o la Llei Hipotecària— topaven amb la tradició jurídica catalana.

Abans de manifestar-se aquesta influència, durant els dos primers terços del segle XIX la venda a carta de gràcia cobria encara necessitats molt diverses. No eren únicament les finques rústiques o urbanes els objectes d’aquesta forma d’empenyorament. Es podien empenyorar les pastures, amb abeurades i ajagudes, és a dir, el dret a les herbes amb l’aigua per al consum del ramat i el producte resultant de barrejar la palla del jaç amb els excrements del bestiar. Els drets de pasturatge, abeurada i ajaguda que adquiria el comprador eren tinguts per veritables drets reals. El pagès també podia empenyorar una part alíquota de les collites d’una finca o predi determinat o de totes les seves finques, tant les hagudes en aquell moment com les havedores posteriorment; amb aquesta venda, que era coneguda amb el nom de delme civil, el pagès conservava íntegre, almenys en aparença, el patrimoni pairal. Amb la certesa de poder-los recuperar es podien vendre totalment o parcialment els arbres fruiters de l’heretat. Totes aquestes formes d’empenyorament significaven per al comprador la constitució d’un dret real sobre les finques, inscriptible en el Registre de la Propietat.

Una altra mena de venda a carta de gràcia era l’anomenada amb tradició ficta o sigui sense lliurament efectiu al comprador de la finca venuda, la qual continuava en poder físic, corporal i material del venedor que des de llavors la posseïa no com a propietari, sinó com a masover, arrendatari o parcer. Aleshores el contracte d’empenyorament solia anar acompanyat d’un contracte de masoveria o d’arrendament, i es consignava en aquest darrer cas com a mercè o preu de l’arrendament una quantitat que representava l’interès que el comprador volia treure del capital esmerçat en l’empenyorament. Aquestes cartes de gràcia foren sempre objecte d’anatema per part de molts tractadistes que les consideraven una prostitució de les essències jurídiques dels contractes de compra-venda, d’arrendament i d’hipoteca. En aquesta classe d’empenyoraments, l’exercici del dret de redimir venia quasi sempre condicionat per un pacte positiu en virtut del qual era fixat un termini per a la restitució del capital. Els abusos usuraris que aquest contracte podia comportar tenien, segons els juristes, un fre en l’acció rescissòria per lesió enorme o enormíssima en el preu, aplicable a aquest contracte quan la venda deixava de ser a carta de gràcia i es convertia en perpètua o definitiva.

I no obstant això —feia constar el notari i jurista Faus i Condomines— aquest contracte era utilitzat sovint a Catalunya, i gairebé en tots els casos tenia una sòlida fonamentació moral i era jurídicament lícit perquè omplia i satisfeia necessitats pràctiques de dret que sense ell haurien quedat desateses. El propietari modest —hi afegia el notari de la Segarra— si volia participar dels beneficis del crèdit territorial, no tenia més remei que acudir a la carta de gràcia amb tradició ficta perquè, a causa de la legislació hipotecària vigent, no trobava qui li deixés diners amb hipoteca, car el prestamista sabia que en cas d’incompliment per part del deutor perdria tot o bona part del seu capital, ja que les costes judicials que hauria hagut d’instar i sufragar haurien pujat més que l’estimació de la finca hipotecada. Que les deficiències de l’organització hipotecària foren una de les causes de la pervivència d’unes vendes a carta de gràcia —desnaturalitzades respecte a la genuïna carta de gràcia consuetudinària— és una constatació comuna dels juristes, notaris i registradors de la Propietat que s’ocuparen d’aquesta institució des de mitjan segle XIX fins a les primeres dècades del XX.

El procés d’endeutament del pagès propietari podia no acabar amb la primera venda a carta de gràcia. L’operació anomenada reempenyorament tenia lloc quan el venedor obtenia del comprador una nova quantitat de diner anomenada addició de preu. Quan el venedor venia a carta de gràcia el dret de lluir o redimir la finca venuda, l’operació rebia el nom de sobreempenyorament. Tant l’addició de preu com la venda del dret de lluir podien ser atorgats en nombre indefinit, i fins a la promulgació de la Llei Hipotecària no era gens rar que una carta de gràcia anés seguida de dos, tres o més reempenyoraments o sobreempenyoraments successius.

“La nostra gent —va escriure el tantes vegades citat Faus i Condomines— s’estimava més empenyorar o sigui vendre a carta de gràcia que vendre perpètuament i que manllevar. Posats a manllevar, preferien el censal al préstec, perquè el primer els exonerava de l’obligació de restituir. Obligats a empenyorar, abans d’empenyorar finques o cossos immobiliaris, preferien empenyorar rendes immobiliàries, com pasturatges, fruiterars i parts de fruits. En darrer terme empenyoraven les terres i la casa. La casa, sobretot, era la darrera en ésser empenyorada”.

Un estudi en curs d’actes de venda a carta de gràcia efectuats des de la darreria del segle XVIII fins a mitjan segle XIX, permet d’avançar les següents constatacions: la venda a carta de gràcia molt rarament abastava totes les parcel·les d’un mas o unitat d’explotació; els compradors solien ser pagesos de la mateixa localitat o de les poblacions veïnes, i poques vegades elements urbans aliens a l’agricultura; quan el venedor fa constar la causa de la venda, el pagament de llegítimes i de dots apareix més sovint que la necessitat de noves inversions productives o la realització de millores; la venda a carta de gràcia desembocava en l’alienació definitiva de la finca amb tanta freqüència almenys com en la seva recuperació.

Els préstecs amb hipoteca i sense

Des de la llei del 1856 que abolia la taxa sobre l’interès del capital i de la Llei Hipotecària del 1861, el préstec —amb hipoteca o sense— va esdevenir l’instrument de crèdit cada vegada més utilitzat en detriment del censal i de la venda a carta de gràcia. Ara bé: el tipus d’interès exigit quan la restitució del capital estava assegurada amb hipoteca, era molt diferent del tipus que calia pagar quan el prestatari no podia oferir aquella garantia. En un interrogatori formulat pel govern l’any 1856, la Junta Provincial d’Agricultura de Barcelona deia que els pagesos sense terra —masovers, arrendataris o parcers— havien de pagar uns interessos del 30 al 40 per cent i que per això preferien deixar les terres improductives per no esmerçar-hi jornals ni aplicar-hi adobs. Els propietaris, en canvi, que podien oferir una bona hipoteca, trobaven el diner necessari només a un interès del 6 al 8 per cent. Aquesta diferència, explicable pel major o menor risc que corria el prestamista, no deixà de tenir conseqüències en l’ordre econòmic, atès el protagonisme del pagès sense terres en la producció agrícola catalana.

Les dades procedents de la Direcció General de Registres i del Notariat permeten algunes consideracions sobre el cost de les hipoteques i sobre l’evolució dels tipus d’interès fins al començament del segle actual. La tendència observable durant una mitja centúria és l’abaratiment gradual del diner. L’any 1863 gairebé una quarta part dels préstecs hipotecaris figuraven en les corresponents escriptures com a préstecs “sense interès”, la qual cosa cal interpretar, amb raríssimes excepcions, com que el creditor ja l’havia cobrat per endavant i molt probablement a un tipus més elevat que el corrent. Els préstecs a un interès inferior al 6 per cent representaven només la vintena part del total de préstecs escripturats davant notari a Catalunya; els préstecs amb un interès situat entre el 6 i el 10 per cent constituïen les dues terceres parts del total, i el capital que s’hi esmerçava era superior a la meitat dels capitals prestats; els préstecs amb interès superior a l’li per cent representaven un 4 per cent del total.

Avançada ja la crisi agropecuària finisecular, l’any 1886, el tipus d’interès era geogràficament variat. Als partits judicials de Barcelona, Girona i Olot era del 5 al 6 per cent; a Cervera, Sort i Gandesa era entorn del 8 per cent, i a la resta de partits judicials predominava el 6 per cent. Respecte a l’any 1863, doncs, és constatable un abaratiment del diner.

La tendència a la baixa ve corroborada per dades de la mateixa procedència corresponents a l’any 1902: els partits judicials amb interessos inferiors al 6 per cent són onze; vint-i-dos els que tenen com a predominant el 6 per cent, i dos —Gandesa i Tortosa— amb interessos superiors. Alguns registradors de la Propietat van fer notar la minva en la formalització de préstecs amb hipoteca i la seva substitució, en unes contrades, pel crèdit personal i, en d’altres, per la venda a carta de gràcia. Com alguns dels juristes esmentats anteriorment, els registradors atribuïen la disminució a l’excés de tributs i a les dificultats del judici executiu.

Les informacions donades pels funcionaris del Registre de la Propietat poden complementar-se amb d’altres de procedència diversa. L’any 1849 la Junta Provincial d’Agricultura de Lleida afirmava que tant els propietaris com els colons necessitaven gairebé cada any recórrer al diner prestat; podia assegurar-se —deia la Junta— que una cinquena part dels conreadors es veia obligada a manllevar-lo per a la sega, el sementer o per a d’altres necessitats. Als qui tenien finques que responguessin del deute no els era difícil d’obtenir les quantitats que necessitaven, però als simples conreadors els era “absolutament impossible” d’aconseguir-les ni oferint un bon fiador. Els prestataris havien de pagar uns interessos que oscil·laven entre el 8 i el 25 per cent anual. En anys de collita abundant o fins i tot mitjana, complien religiosament els compromisos, però com que l’esterilitat era freqüent en aquelles terres, ho era també la insolvència dels pagesos. El resultat era l’acumulació de deutes que ocasionaven la ruïna de moltes famílies.

Una altra font coetània referida a les mateixes comarques diu que molts camperols en acabar el batre han acabat també el blat que la Divina Providència els havia concedit, i que la major part de la pagesia restant es consideraria feliç si a l’hora de sembrar no havia d’acudir a préstecs usuraris per mitjà dels més descabellats contractes. Des de mitjan juliol fins a mitjan agost —continuava explicant l’esmentada font— pul·lulaven per les eres els “vampirs dels pobres” que aplegaven tota la collita i en tornaven a prestar una petita fracció amb la qual s’asseguraven altra vegada la collita futura, i així successivament “sense tenir cap maldecap, sense por de sequeres ni de pedregades i, el que és pitjor, sense pagar un ral de contribució a l’Estat”.

La situació poc podia millorar una trentena d’anys després, en plena crisi agro-pecuària general. El necessari recurs al préstec continuava essent habitual: l’ajuntament de Balaguer deia que es podien trobar quantitats importants i amb bones hipoteques a un interès del 6 al 8 per cent, però per quantitats petites i sense hipoteca calia pagar del 10 fins al 20 per cent. Els preus dels cereals i llegums, que en deu anys baixaren un 25 per cent, eren la causa que els grans propietaris s’haguessin de sostenir manllevant diners o venent les finques; els petits s’havien arruïnat i només en quedaven una quarta part, mentre que els arrendataris, que quan els productes del camp valien més no vivien malament, havien abandonat les terres i havien emigrat. La Societat Econòmica d’Amics del País coincideix amb l’ajuntament de Balaguer pel que fa a la freqüència i gravositat dels préstecs.

Igual o més deprimida encara era la situació que presentaven algunes comarques tarragonines. Segons l’ajuntament de Falset els propietaris havien de recórrer sovint al manlleu de diners a un interès anual que fluctuava entre el 6 i el 10 per cent, tots ells garantits amb escriptura pública i especial hipoteca. A la Terra Alta, els regidors de Batea diuen sense embuts que allí “sempre hi havia misèria” i que cada any calia acudir als usurers per tal de manllevar diners o comestibles en unes condicions que, fins i tot venint dos anys seguits de bones collites, els prestataris no podien retornar la quantitat manllevada i havien de renovar el préstec. Ni tan sols els propietaris que dins la comarca passaven per rics, amb unes finques que representaven un capital de 20.000 a 40.000 duros no trobaven una bona hipoteca. Pel seu caràcter usurari, el préstec és qualificat a Gandesa de “veritable càncer que anihila la propietat”; si la quantitat prestada era relativament important, l’escriptura es feia davant de notari; si la quantitat era petita es recorria al pagaré. A Godall, també municipi de la Terra Alta, els informadors deien que a causa de la desena part del préstec que els usurers solien exigir anticipadament, més el cost de l’escriptura i després el de la carta de pagament, el pagès es trobava que si havia demanat 100 pessetes només en podia disposar de 75. Si el deutor no pagava els interessos anuals, el prestamista aplicava l’interès compost i, amb dos o tres anys, el deute resultava triplicat. La regla general era el préstec amb un interès del 12 fins al 20 per cent si el diner era lliurat per mitjà de rebuts o de pagarés. Els godallencs acaben l’informe manifestant que “la quarta part de la propietat pertany de fet als usurers, que degollen, diguem-ho així, els pobres agricultors”. A Amposta, tant els grans com els petits colliters d’arròs havien de manllevar diners; els majors contribuents en trobaven al 12 per cent anual; els mitjans, al 20 per cent; i fins al 50 per cent els propietaris més petits i els arrendataris. La forma de préstec més corrent, però, era de manllevar diners durant el mes de juny o juliol i retornar-los incrementats en un 20 per cent durant el mes d’octubre, en entrar la collita. L’excés d’oferta en aquell mes provocava una baixa en el preu del cereal, nociva per als productors però molt beneficiosa per als majoristes de Tortosa o de Vinaròs, que sovint eren els mateixos prestamistes.

A les comarques gironines la situació no era tan greu com a les contrades meridionals del Principat, però no era tampoc satisfactòria. A Torroella de Montgrí els préstecs hipotecaris podien obtenir-se amb un 6 per cent d’interès, però els pagesos només hi recorrien en cas d’extrema necessitat —com és ara per pagar els impostos i evitar l’embargament de les finques— ja que la terra no rendia el 5 o 6 per cent. A més, afirmaven els informadors, la propietat arruïnada o pobra no trobarà mai diner barat en un país “on el paper dóna tan copiosos beneficis”. Segons Joan Prou, enginyer de monts del districte de Girona, eren pocs els propietaris que podien cobrir les seves necessitats amb el producte de les finques, de manera que la majoria havia d’acudir al préstec hipotecari i pagar un interès del 6 per cent. La baixa en.els preus dels productes agropecuaris i la consegüent depreciació de les finques era una dificultat a l’hora de trobar una hipoteca amb bones condicions. El producte de les finques era tan baix que un cop satisfetes les despeses de cultiu i pagats els impostos no quedava pràcticament res per al pressupost domèstic, i per això els propietaris de finques parcialment forestals recorrien a la tala del bosc, considerat com la guardiola patrimonial, i els altres propietaris havien d’acudir al préstec. Amb la intenció de donar una visió general de l’endeutament rural, l’esmentat enginyer de monts opinava que per les raons exposades, a Catalunya tota la propietat rústica que no havia estat alienada —bé sigui pels procediments judicials dels creditors del propietari, o bé pels del Fisc— estava en venda voluntària a la meitat del preu que tenia durant el quinquenni anterior. Si Joan Prou parlava d’endeutament general per a cobrir el pressupost familiar, el Consell d’Agricultura, Indústria i Comerç de la mateixa província examinava els objectius pels quals els agricultors demanaven diners, i deia: “aquí és poc menys que desconegut el préstec per atencions agrícoles, i els conreadors que prenen diner prestat solen destinar-lo a objectes molt diferents”. El destí d’aquests préstecs, que per altra banda no era difícil d’obtenir a un interès del 4 al 6 per cent, era, doncs, satisfer les necessitats considerades més urgents, de manera que, en plena crisi, ni tan sols quan el diner era barat els propietaris se sentien inclinats a utilitzar el crèdit per a millorar l’explotació.

En terres de la província de Barcelona la necessitat de fer-se avançar diners per tal d’entrar la collita o de poder sembrar, no sembla tan freqüent com a les comarques de Lleida i de Tarragona. Com a Girona, es parla de la possibilitat d’obtenir diners en bones condicions (entre el 5 i el 6 per cent), però els informes són contradictoris. Així, mentre Marià Llofriu, enginyer del Servei Agronòmic, escriu que “l’interès usurari que està donant un cop mortal a l’agricultura d’altres províncies, és aquí desconegut”, l’enginyer d’Obres Públiques Garcia Fàrias diu que, si bé no és freqüent haver de recórrer al manlleu, els propietaris que s’hi veuen obligats “paguen amb gran usura l’interès del diner que els és facilitat sobre excel·lents hipoteques de finques que passen en general a poder del prestamista”; a continuació destaca la depreciació que han sofert les finques i el gran nombre que han hagut de ser venudes per no poder pagar les contribucions. Segons el testimoni dels ajuntaments de Badalona i de l’Hospitalet de Llobregat, els préstecs mitjançant pagaré o acte hipotecari no solien comportar interessos superiors al 6 per cent.

La manca d’institucions de crèdit territorial

Des de la pràctica extinció dels censals com a conseqüència de la desamortització eclesiàstica, la necessitat d’obtenir crèdit garantit per la pròpia terra, a un interès mòdic i a llarg termini —condicions que difícilment podien fer oblidar els avantatges del censal— va ser repetidament manifestada pels sectors socials interessats en l’agricultura. Aquelles condicions no era d’esperar que les poguessin oferir les institucions de crèdit existents, que eren poques i especialment orientades a la indústria i al comerç. Tampoc els capitalistes particulars esmerçarien els seus cabals en uns préstecs a baix interès quan el mateix Estat obria emprèstits i oferia títols al 7 per cent. Per això no és d’estranyar que ja durant la dècada moderada comencessin a sentir-se veus que reclamaven la creació de bancs agrícoles, bancs de crèdit territorial o bancs hipotecaris, que amb aquests tres noms apareixen les nombroses demandes que persegueixen un mateix objectiu: posar a disposició de la propietat agrícola diner barat i a retornar sense urgència.

Una de les primeres peticions en aquest sentit fou la proposta que va fer el Consell Provincial d’Agricultura, Indústria i Comerç de Lleida, l’any 1849. Els membres d’una comissió creada per informar sobre problemes de l’agricultura en aquelles comarques desestimen el suggeriment del govern de reorganitzar els Pòsits i proposen la venda en pública subhasta dels béns de propis municipals —que no serien desamortitzats fins a la llei del 1855— i destinar la meitat de llur valor a la creació de bancs agrícoles, que tindrien així “capital suficient per a omplir un objecte tan transcendental i beneficiós”. La resta del valor d’aquests béns, deixada al 5 per cent donaria, a parer de la comissió, un rèdit aproximadament igual al que donaven aleshores les finques de propis.

Mercat, a la Bisbal.

Amb motiu de la polèmica oberta després de la publicació del primer projecte de llei hipotecària i del projecte de Codi civil del 1851, la discussió sobre la conveniència de disposar de bancs agrícoles va prendre una gran volada. Conspicus membres de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, fundat el 1852, intervenen en la campanya a favor de la creació d’aquestes institucions de crèdit, no solament des de les pàgines de la pròpia Revista, sinó a la premsa barcelonina i de comarques. Des de l’any 1853 l’Institut portà la iniciativa en la creació d’una Sociedad Catalana de Crédito Hipotecario, de la qual publicà els projectes d’Estatuts i de Reglament que, el 1857, foren tramesos a les Corts espanyoles per tal que fossin estudiats per la comissió corresponent. El projecte, però, no va arribar a reeixir. L’any 1861 diversos propietaris de Cardona, la Bisbal, Molins de Rei, Sitges, Vilafranca del Penedès, Balaguer i d’altres poblacions catalanes dirigiren escrits al govern sol·licitant la urgent creació de bancs agrícoles, així com la reforma de la legislació hipotecària. El 1871 la Diputació de Barcelona, fent-se ressò de les necessitats del país, assenyalava com un dels mals de l’agricultura les deficiències del crèdit territorial.

Finalment, el primer de gener de 1873 fou fundat a Madrid el Banco Hipotecario de Espana que tenia per objecte “remeiar tant com fos possible les angoixes del propietari i agricultor, alliberant-lo de la usura que l’aclapara i anihila”. Malauradament, la manera de funcionar del Banc, les excessives cauteles, el centralisme burocràtic i el tipus d’interès dels seus préstecs van limitar-ne l’operativitat i eficàcia. El nombre de préstecs atorgats en tot el territori espanyol durant els tretze primers anys de la seva actuació és insignificant, ateses les necessitats que teòricament havia de cobrir. A Catalunya, la seva presència fou pràcticament nul·la. Durant l’esmentat període, foren subscrites nou hipoteques sobre finques rústiques per un valor total de 585.875 pessetes, i dotze d’urbanes, onze de les quals localitzades a les ciutats de Barcelona i Tarragona, per un capital de 564.000 pessetes. L’any 1902 els registradors de la Propietat foren preguntats sobre el nombre i la importància dels préstecs realitzats pel Banco Hipotecario de Espana des de la seva fundació. Dels trenta-set registradors existents a Catalunya, onze respongueren que en el seu districte no se n’havia realitzat cap, ni sobre finques urbanes ni rústiques; amb dos préstecs hi havia cinc Registres, i amb tres, quatre; entre cinc i deu préstecs hi havia sis districtes, i només els districtes barcelonins d’Orient i d’Occident, amb una riquesa immoble quasi exclusivament urbana o urbanitzable, arribaven a les tretze i catorze hipoteques. És a dir: el total de préstecs sobre finques rústiques i urbanes atorgats a Catalunya pel Banco Hipotecario de España des de la seva fundació el 1873 fins a l’any 1902, això és, en trenta anys, fou de noranta-vuit. La xifra, considerablement més alta que la donada per als tretze primers anys, continua essent irrisòria si es compara amb les operacions de crèdit hipotecari subscrites a Catalunya durant aquests anys. El registrador de Tortosa, per exemple, deia que en el seu districte s’atorgaven anualment de tres-centes a quatre-centes hipoteques. Les causes de l’escassa relació amb el Banco Hipotecario eren més o menys les mateixes que assenyalaven els registradors de qualsevol lloc del territori espanyol: lentitud en la tramitació, competència dels prestamistes particulars o d’institucions de crèdit que oferien millors condicions, manca de sucursals del Banc, etc. Tant el 1887 com el 1902, però, els registradors de la propietat a Catalunya hi afegien una causa específica, reputada com a decisiva, de la poca activitat del Banc a Catalunya: d’acord amb els seus Estatuts, el Banc era inflexiblement exigent taüt respecte a la titulació —rebutjant la titulació possessòria i exigint la dominical— com respecte a les finques —no admetent substitucions fideicomissàries, ni condicions resolutòries, tan característiques de la propietat catalana, ni hipoteques de data anterior a la del Banc— i com que a Catalunya la generalitat de les finques eren afectades per les esmentades càrregues i els títols merament possessoris eren molt abundants, resultava que a penes hi havia matèria operable per al Banc. Dit altrament: el Banc no havia estat pensat per servir els interessos de la propietat agrícola catalana. De fet, fins al sorgimertt de les caixes rurals, dels cellers i sindicats cooperatius, promoguts primer per la Federació Agrícola Catalano-Balear i després per la Mancomunitat, els crèdits a l’agricultura no tindran cap impacte positiu. Amb raó, poc abans de la primera guerra mundial Josep Elias de Molins, ex cap de Foment de la província de Tarragona i president honorari de la seva Cambra Agrícola, encara podia assenyalar un doble fet perjudicial a l’agricultura: la manca d’institucions especialitzades en el crèdit agrícola, i la preferència dels propietaris a col·locar els estalvis i capitals en valors mobiliaris, tot defugint reinvertir-los en l’agricultura.

Durant el llarg període que comprèn tot el segle XIX i en particular durant la seva segona meitat, l’agricultura catalana apareix com una agricultura descapitalitzada. Explotacions agrícoles tingudes per model constitueixen casos quasi singulars que contrasten amb la generalitat de les explotacions agrícoles del país. A la imatge, can Codorniu, a Sant Sadurní d’Anoia, el 1890, en una il·lustració extreta de Visita a la casa Codorniu, per Casimir Brugués (1910 aprox.).

En resum, durant el llarg període que comprèn tot el segle XIX, i en particular durant la seva segona meitat, l’agricultura catalana apareix com una agricultura descapitalitzada. L’explotació de la terra acomplerta molt sovint no directament pels propietaris, sinó per conreadors d’escassos recursos economies que hi accedien mitjançant contracte, n’és una de les causes. La desviació constant de capitals d’origen agrari cap a valors borsaris o cap a d’altres activitats econòmiques, n’és una altra. La manca d’institucions de crèdit que eliminessin la usura i facilitessin diner barat, és la tercera. De fet, explotacions agrícoles tingudes per modèliques, com la dels germans Rosal a Bagà, la dels Girona al Castell del Remei, la dels Codorniu al Penedès, i la dels Camps a l’Empordà —totes elles portades en administració directa, amb notables inversions i amb l’adequat capital circulant— constitueixen casos quasi singulars que contrasten amb la generalitat de les explotacions agrícoles del país, tant per la rendibilitat assolida com per llur modernitat.

La importació de guano i l’aplicació d’adobs minerals i químics

La conversió de terres de pastura en terres de conreu, la rompuda de boscos i l’expansió de la vinya a expenses de l’erm i d’altres cultius, són factors que caracteritzen bona part del segle XIX. Tots ells contribuïren, juntament amb la manca de prats artificials i de conreus farratgers, à dificultar l’alimentació dels ramats; la consegüent disminució de caps de bestiar comportà una menor disponibilitat del més important dels adobs tradicionals: els fems. Moltes de les millores agrícoles plantejades en el context del segle XIX requerien l’ús de fertilitzants que permetessin intensificar els conreus i augmentar els rendiments. Això feia necessari disposar d’uns mitjans de fertilització del sòl que trenquessin els vincles de dependència entre la producció agrícola i l’explotació ramadera.

Cronologia dels nous fertilitzants: el guano

La introducció de nous fertilitzants, que no va fer oblidar pas la importància de l’adob orgànic tradicional, com ho demostra la continuada campanya del “qui té fems té diners” empresa per l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, va començar amb la importació de guano. El guano és una matèria, sovint de formació molt antiga, que es troba en determinades costes, resultant de l’acumulació d’excrements i cadàvers d’ocells marins, molt rica en fosfats i en substàncies nitrogenades. A Europa el primer carregament de guano fou desembarcat a Liverpool el 1835. L’any 1841 era encara tan poc utilitzat que només en foren importades 1.700 tones; sis anys després, però, la importació anglesa arribà a les 200.000 tones. Sense gaire retard, però amb prou coneixement de la seva bondat, la primera expedició de guano arribà a la península el 1844, en una goleta anglesa, i fou descarregat —detall significatiu— successivament a València, Salou i Barcelona. Assajat al Jardí Botànic de Barcelona, que sostenia la Junta de Comerç, els resultats foren donats a conèixer a través de la premsa barcelonina per Miguel Colmeiro, director del Jardí Botànic, i per Isidor Angulo, agrònom lligat a la Junta de Comerç i cofundador, poc després, de l’Institut de Sant Isidre. A Reus i a Figueres, i potser en altres llocs, la premsa local també informà d’aquests experiments. La propaganda que en feren algunes entitats agrícoles, com l’esmentat Institut, i els comerciants interessats en la venda van difondre el nou fertilitzant per les terres de regadiu del Pla del Llobregat i del Camp de Tarragona, així com per les contrades més pròximes al mar o més ben comunicades amb els centres receptors. En anys successius, tanmateix, l’increment del consum no fou gens espectacular. Durant el quinquenni de 1862-66 les importacions espanyoles foren xifrades en 123.493 tones mètriques, el 84,4 per cent de les quals anava destinat a les hortes i arrossars del País Valencià, el 9,1 per cent —11.247 tones— fou desembarcat a Catalunya, i el restant 6,5 per cent fou repartit entre la resta del territori espanyol. En els darrers cinc anys del segle XIX, la importació de guano havia perdut importància absoluta i relativa dins el conjunt del comerç exterior d’adobs: llavors el consum català, estimat en 18.791 tones per a tot el quinquenni, representava el 15 per cent del total espanyol, mentre el País Valencià, amb el 64 per cent, continuava essent-ne el més gran consumidor. Entre 1910 i 1914, quan el consum de guano pot ser interpretat com una manifestació de conservadorisme tecnològic enfront de la innovació representada pels adobs químics, les proporcions entre Catalunya i el País Valencià s’havien invertit: les 9.282 tones arribadesa Catalunya durant tot el quinquenni representaven el 60 per cent del total espanyol, mentre les destinades al País Valencià no arribaven al 15 per cent.

El adobs artificials

La introducció del guano fou doblement important: d’una banda va cobrir momentàniament un dèficit de fertilitzants a les comarques més intensivament conreades; i de l’altra, va trencar la rutina mental del pagès predisposant-lo a rebre amb menys prevenció els adobs minerals i químics que uns decennis després havien de revolucionar les pràctiques agrícoles de la fertilització del sòl. L’escassetat de fems, l’èxit comercial i agrícola del guano i la coneixença dels components químics d’aquests adobs, gràcies a la divulgació de les tesis de Liebig, dels seus seguidors i dels seus contraopinants, van fer aparèixer diverses fàbriques de guanos i fems artificials. Les primeres notícies de la fabricació d’adobs artificials a Barcelona es refereixen a Josep Tàpies que el 1851 inicià la producció d’un adob elaborat a partir de matèries fecals desinfectades i convenientment preparades; la fabricació fou continuada per la raó social Tàpies, Mas & Companyia, instal·lada a la Creu Coberta, que l’any 1853 anunciava la venda d’un “mantillo o abono inodoro” més econòmic que la latrina; quatre anys més tard l’empresa va presentar a l’Exposició de productes de l’agricultura espanyola celebrada a Madrid un “guano artificial” que va merèixer una menció honorífica, i hi ha constància que el 1870 encara el produïa. Les segones notícies són de l’any 1855 i fan referència a l’empresa Castanys & Degollada, amb fàbrica a Sant Martí de Provençals, que fabricava dues qualitats de “guano facticio”. Segons una anàlisi feta per l’Escola Industrial de Barcelona, ambdós guanos eren “més fertilitzants que els fems comuns” i el de més riquesa en azot era d’uns efectes “probablement iguals als del guano natural”, com ho havien corroborat les proves realitzades en els camps d’experimentació de l’Escola.

La polèmica científica entre partidaris de Boussingault i Rohart, defensors a ultrança dels fems de quadra, i els seguidors de Liebig i de Ville, partidaris dels adobs minerals i químics, va tenir un ressò entre els agrònoms i agricultors catalans, alguns dels quals, com el baró de Corbera, el marquès de Camps, el marquès d’Alfarràs, noms il·lustres de l’agricultura catalana, rebutjaven la utilització del guano i no volien res més que fems de quadra o “adobs d’una composició anàloga, és a dir adobs complets. Els fabricants i comerciants tendiren a especialitzar-se en un o altre tipus de fertilitzant i l’oferta esdevingué gradualment més variada. Algunes firmes estrangeres s’establiren a Barcelona, com la de Peter Lawson & Son, d’Edimburg, que des de l’any 1862 venia un guano natural reforçat amb fosfats minerals conegut amb el nom de “fosfoguano”, o la del francès Boutin que venia un adob líquid. Cap dels dos, però, no aconseguí penetrar en el mercat català, ja que l’elevat preu dels productes els feia inaplicables a l’agricultura. Tampoc no tingué èxit el “gran adob universal” o “terra florida” expedit per Fornés & Font, de Barcelona, que no solament era presentat com un fertilitzant més poderós que qualsevol altre, sinó que, a més, destruïa “el pugó i els insectes com també l’oïdi” i preservava les plantes de “totes llurs malalties”.

Les empreses que durant el decenni de 1860 apareixen amb una clientela més consolidada són La Agricultora Catalana i la fàbrica del francès Emile Brun. La Agricultora Catalana fou també la primera que va fabricar industrialment un adob complet; instal·lada el 1863 a la Bordeta, terme de l’Hospitalet de Llobregat, la fundà Lluís Justo i Villanueva, director del laboratori de l’Institut Agrícola de Sant Isidre i un dels principals promotors de la renovació tecnològica de l’agricultura. Després d’un any d’activitat aquesta empresa havia venut 4.852 quintars distribuïts entre 110 agricultors de les províncies de Barcelona, Tarragona i València; l’any 1866 feia una crida als socis de l’Institut anunciant que si per la sembra d’aquell any no podia vendre 10.000 quintars catalans la fàbrica hauria de tancar. Aleshores venia el seu adob a 5 rals el quintar i si n’hagués pogut fabricar 50 o 100.000 els hauria pogut vendre respectivament a 4 i a 1,5 rals el quintar. La fàbrica no aconseguí de col·locar aquella quantitat, però tampoc no va plegar: l’any 1868 era considerada “la fàbrica que més ven entre les espanyoles”, i hi ha constància que el 1885 continuava fabricant i venent diverses classes d’adobs complets.

L’empresa d’Emile Brun s’instal·là a Gràcia poc abans del 1870. Brun, que tenia altres fàbriques a Bordeus i a Grat Barrington (Estats Units) i comptava amb nombrosa clientela a Bèlgica, Anglaterra i Portugal, preparava un adob complet conegut comercialment com a “guano català artificial”. En la seva composició hi havia un 10/12 per cent d’azot, un 25/30 per cent de fosfat de calç i un 4/6 per cent de potassa. Emile Brun venia també nitrats de sosa i de potassa i fosfat de calç fabricat a base d’ossos; però més important que això, perquè indica una certa generalització del consum d’adobs artificials, és poder constatar que el 1870 disposava de vint-i-dos dipòsits de venda escampats per tot Catalunya, a més dels cinc localitzats a Barcelona, un dels quals era regentat per Amadeu Cros.

Els adobs nitrogenats

L’agricultura catalana fou capdavantera en el consum de nitrogenats. Entre el 1863 i el 1867, ben poc després de la seva comercialització a escala mundial, Catalunya va rebre el 51,4 per cent de les importacions espanyoles de nitrat de sosa, és a dir 2.813 tones mètriques; entre 1910 i 1914, quan les importacions totals havien arribat a les 193.138 tones, les importacions catalanes, que pujaven a 33.842 tones per a tot el quinquenni, representaven el 17,5 per cent del total espanyol, percentatge només superat per les importacions valencianes que assolien un 22,5 per cent.

L’any 1897 Barcelona era la seu de la delegació hispano-portuguesa del Permanent Nitrate Comittee, organisme que controlava el mercat mundial del ni-txjàt de Xile, i l’any 1909 aquesta delegació amb la col·laboració de S.A. Cros realitzà una campanya que consistia a oferir 50 o 100 quilos de nitrat de sosa a tots aquells socis de l’Institut de Sant Isidre o de les entitats afiliades a la Federació Agrícola Catalano-Balear que volguessin experimentar-lo. L’any 1912 hom parla de convertir el port de Barcelona en un gran port nitrater en vistes a la distribució per tota la Mediterrània. L’any 1915, en un moment de dificultats per al proveïment a causa de la guerra, la Cambra Agrícola Ausetana declarava que cada primavera arribaven a l’estació de Vic una cinquantena de vagons de nitrat de sosa, que valien unes 150.000 pessetes, i que no poder disposar d’aquell fertilitzant implicaria un perjudici de mig milió de pessetes a l’agricultura comarcal.

Les aigües amoniacals procedents de les fàbriques de gas de Barcelona foren aprofitades, almenys des del 1874, per produir sulfat i clorur amònic. La primera d’aquestes sals, que amb el temps havia de ser el més important dels adobs nitrogenats, tenia al principi del segle XX un consum encara molt limitat.

Fosfats i superfosfats

Des de la darreria dels anys 1860 o des del principi del decenni següent els agricultors catalans començaren a utilitzar adobs fosfatats, elaborats a base d’ossos o de fosfats minerals. Aquesta indústria iniciada a Anglaterra per John Lawes l’any 1843, es féu present a Catalunya gràcies a les empreses d’Emile Brun —ja coneguda— i d’Andreu Estruch & Companyia, fundada probablement el 1871. La primera fabricava “superfosfat de calç” i la segona “fosfats de calç àcids”, i tant l’una com l’altra exhibiren els seus productes en diverses exposicions celebrades durant els primers anys d’aquell decenni. També era fabricant de superfosfats —i abans importador— Amadeu Cros, el qual amb la nova fàbrica bastida a Badalona el 1875 seria en poc temps el fabricant més important d’Espanya, per bé que durant molts anys el mercat espanyol seria encara assortit parcialment per superfosfats d’importació.

Les escòries Thomas, procedents de la desfosforació de productes siderúrgics i importades generalment d’Alemanya, començaren a utilitzar-se a Catalunya vers l’any 1895, però mai no assoliren una gran importància com a matèria fertilitzant.

Les sals potàssiques

Les sals potàssiques o sals de Stassfurt es donaren a conèixer l’any 1862 durant l’Exposició Universal de Londres. Des d’aleshores fins el 1918 constituïren un monopoli alemany que, després de la restitució d’Alsacià, fou compartit per França. Els jaciments catalans, coneguts gràcies als estudis realitzats el 1898 pel geòleg Thos i Codina, no serien explotats fins als anys 1920. Abans de la utilització de les sals potàssiques de procedència mineral, els pagesos per a obtenir aquest element tan necessari a l’alimentació de les plantes es valien principalment de les cendres resultants de la combustió de substàncies vegetals. El consum de potassa —considerat un dels millors exponents del progrés agrícola d’un país— era més aviat escàs. Des del final dels anys 1870 les diverses sals potàssiques apareixen en alguns catàlegs comercials, i les revistes del ram en publiquen articles de divulgació. L’any 1903 figura com a representant a Espanya del Sindicat de Venda de Sals de Stassfurt, l’holandès Otto Medem que tenia dipòsits a Barcelona, Bilbao, València i Màlaga. Quan la comercialització de les sals potàssiques estava en bona part en mans de S.À. Cros, aquesta empresa en va vendre a Catalunya 2.278 tones durant el trienni de 1905-07, és a dir, el 26 per cent de les vendes efectuades en tot el territori espanyol; durant el trienni de 1921-23 el consum general espanyol havia assolit les 15.142 tones, i les 3.881 tones venudes a Catalunya representaven el 25,6 per cent; tant en un trienni com en l’altre Catalunya apareix com la primera consumidora de potassa, seguida amb poca diferència pel País Valencià.

De manera gradual, el consum de nous fertilitzants es va anar intensificant. Durant el quinquenni de 1895-99 la importació catalana d’adobs minerals i químics representava el 8,6 per cent del total de les importacions espanyoles. Si hi afegim els adobs artificials fabricats a Catalunya, el consum català era el segon en volum de tota la península, ja que el País Valencià absorbia en aquell mateix moment les dues terceres parts dels adobs procedents de l’exterior. Altres xifres demostren l’increment en el consum d’adobs minerals i químics: la mitjana anual dels importats a Catalunya, que era de 6.851 tones durant el quinquenni de 1895-99, arribà a les 28.586 tones durant els anys 1910-14.

Si els comparem, però, amb el que es podria considerar un nivell satisfactori d’acord amb les magnituds pròpies de l’època, els resultats assolits eren ben minsos: moltes terres de l’interior del Principat no van rebre en tot el segle XIX ni un grapat de fertilitzant mineral o químic, i no hi ha dubte que les que eren adobades —llevat d’alguns regadius i d’alguns indrets privilegiats per l’abundor de bestiar o per la situació prop de centres urbans densament poblats— rebien una quantitat de principis fertilitzants per hectàrea molt per sota de la mitjana de les zones més avançades d’Europa.

La situació al final del segle XIX

La cronologia de la introducció dels nous fertilitzants mereix anar acompanyada de les observacions fetes pels caps dels Serveis Agronomies Provincials, publicades dins el Avance estadístico sobre el cultivo cereal y de leguminosas asociadas en Espana, i referents al quinquenni de 1886-90. Aquestes observacions i comentaris donen una visió de conjunt de la província, però sovint contenen informacions més concretes relatives a les comarques. A la província de Barcelona destaquen com a grans consumidors d’adobs —en particular d’origen orgànic perquè “prop de Barcelona mai no en falten”— els regadius del Besòs i del Llobregat. A les zones que comptaven amb indústria eren aprofitats des de feia molts anys tota mena de residus fabrils, i d’un temps ençà començava a ser utilitzat un “abono córneo” procedent de les banyes i de les peülles de remugants i de solípeds. En alguns indrets amb terres de regadiu, com Sant Feliu de Llobregat, eren aprofitades també les escombraries. L’enginyer no es creu obligat a parlar dels adobs químics, la qual cosa fa suposar que la seva utilització no s’havia generalitzat. Del guano i dels adobs artificials diu que són coneguts a tota la província “però llur adopció resta limitada als partits de la costa i alguns del centre”.

A les comarques gironines els adobs utilitzats eren, gairebé exclusivament, els fems i l’adob verd. Els guanos i adobs minerals no tenien gaire acceptació, en primer lloc perquè no eren tan imprescindibles com en altres comarques, i segonament perquè les adulteracions comeses pels comerciants havien escarmentat els pagesos. La desconfiança envers els adobs artificials i la insuficiència de fems comportaren un desenvolupament considerable del conreu de lleguminoses per tal d’enterrar-les en verd, com “adob sideral”. Les dosis més practicades eren d’uns 1.500 a 2.000 quilos de fems de quadra per hectàrea cada dos o tres anys, segons la rotació seguida, o 6.000 quilos si es tractava d’un adob de qualitat inferior.

L’enginyer de Lleida inicia la seva memòria afirmant que la manca d’adobs era la causa del predomini en tota la província del sistema “de ano y vez” que era seguit no solament en el secà, sinó també en els regadius. “Es pot assegurar —deia insistint sobre aquest punt— que al secà mai no se li posa adob, puix en falta per al regadiu.” Els escassos fems disponibles eren mal preparats, de manera que quan arribaven al camp havien perdut bona part dels principis fertilitzants. Les latrines eren emprades a l’horta de Lleida i en altres regadius només per al conreu d’hortalisses. El llot o llim de les sèquies també era aprofitat. Els formiguers, de difícil preparació a causa de la manca de materials combustibles en terres pròximes, eren utilitzats a les hortes, preferentment en el conreu del cànem. A més d’això, la memòria no esmenta cap altra forma de bonificació dels sòls. En terres de cereals la dosi de fems esmerçats variava molt segons les comarques, i oscil·lava entre els 12.000 quilos per hectàrea a l’horta de Lleida i els 4.400 a la Vall d’Aran.

A les comarques tarragonines, a causa de la pobresa de la ramaderia els adobs escassejaven tant que el conreu era difícil. Llevat d’alguns indrets del Baix Ebre i de la Terra Alta, on hi havia ramats d’ovelles perquè hi havia monts públics, a la resta de la província la quantitat d’adob orgànic disponible es reduïa quasi a la produïda pel bestiar de treball. Els fems, doncs, anaven cars i el pagès havia de recórrer a tota mena de matèries fertilitzants. Els guanos i adobs artificials havien esdevingut de consum habitual, per bé que l’adulteració en frenava la difusió. Quan el conreu cereal era extensiu, es valien del guaret per tal d’estalviar l’adob. Les terres sembrades només cada tres anys, localitzades a la Terra Alta, no rebien cap classe de fertilitzant. Les terres de conreu altern, que eren la majoria de les del secà, rebien cada dos anys de 2.000 a 5.000 quilos de fems per hectàrea. Les terres de conreu anual eren adobades amb 6.000 o 8.000 quilos de fems; si l’adob utilitzat era el guano la quantitat per hectàrea era d’uns 400 quilos, si era un adob industrial —probablement adob compost— la quantitat esmerçada era de 700 quilos. En regadiu les terres rebien per hectàrea el cremadís de 1.000 formiguers, o bé entre 8.000 i 15.000 quilos de fems o 500 de guano per una superfície igual.

La situació al principi del segle XX

El panorama descrit per al període 1886-90 apareix profundament canviat una trentena d’anys després. Malgrat les diferències i contrastos que presenten les comarques, l’enquesta realitzada el 1919 per la Junta Consultiva Agronòmica i publicada dos anys després sota el títol de Materias fertilizantes empleadas en agricultura, ofereix un conjunt força millorat.

En la difusió dels nous adobs o fertilitzants van tenir un gran paper els sindicats o cooperatives agrícoles, a partir del 1906. A la imatge, el Centre Agrícola de Sant Sadurní d’Anoia.

Persistien usos arcaics i rutinaris, difícils de ser substituïts per d’altres més moderns i racionals, però la tendència clarament observable és l’homogeneïtzació en les pràctiques agrícoles i l’accelerada aplicació de les noves tècniques. Pel que fa al consum de fertilitzants, dins el conjunt del territori espanyol Catalunya constituïa globalment una zona on els tres grans elements de la nutrició vegetal, l’àcid fosfòric, el nitrogen i la potassa anhidra, eren aplicats de manera més equilibrada, per bé que no sempre amb prou coneixement de la naturalesa del sòl i de les exigències de les plantes. En la difusió dels nous adobs van tenir un paper molt important els sindicats o cooperatives agrícoles, a partir del 1906, i, per descomptat, les empreses productores o dedicades a comercialitzar-los, les quals amb l’obertura d’agències i la instal·lació de dipòsits asseguraren gradualment el proveïment regular de quasi totes les comarques.

La regularitat i intensitat de l’ús de fertilitzants minerals i químics no eren uniformes arreu del Principat, a causa de condicionaments geogràfics, com la facilitat en el transport, la importància de la ramaderia o l’extensió dels regadius. Si el Pla del Llobregat i el Camp de Tarragona foren les comarques que primer van recórrer amb assiduïtat a aquest mitjà de fertilització dels sòls, a la part occidental del Principat, encara l’any 1919, el consum restava limitat a les comarques de la Noguera, el Segrià, l’Urgell, la Sagarra i les Garrigues; a les altres comarques, l’elevat cost del transport —per manca de bons mitjans de comunicació— feia impossible la seva utilització. A la província de Tarragona existia un acusat contrast entre l’escassa demanda de comarques com la Terra Alta o els secans del Montsià i l’elevat consum del delta de l’Ebre. A les comarques gironines, que gaudien d’una considerable producció de fems, la utilització dels adobs químics i minerals havia començat al principi de segle, com a complement de les habituals femades; davant l’èxit que va tenir la innovació, “allò que fou un simple assaig realitzat per un nombre escàs d’agricultors aviat es convertí en una pràctica corrent”.

Els adobs químics de més consum eren els fosfatats, i el superfosfat de calç era el preferit entre els d’aquesta mena, per bé que al Baix Llobregat i al Pla d’Urgell eren utilitzats també els fosfats minerals i les escòries Thomas. Els conreus de cereals i de farratges eren els principals receptors d’aquests productes. Els adobs nitrogenats —el sulfat amònic i el nitrat de sosa, ja que de la cianamida i del nitrat de calç només se n’havien fet alguns assaigs que la guerra europea va interrompre— eren de consum més o menys corrent per tot Catalunya. Com feia notar el Servei Agronòmic de Barcelona, els agricultors distingien perfectament les èpoques en què els havien d’aplicar i en coneixien bé els efectes. Al delta de l’Ebre el sulfat amònic constituïa l’adob propi dels arrossars, gairebé amb exclusió de tot altre. La major part d’aquest adob procedia de Gran Bretanya, però poc abans de començar la guerra en començava a venir d’Alemanya, sensiblement més barat, i durant la guerra n’arribà dels Estats Units fins que aquest país esdevingué bel·ligerant; l’any 1919 americans i anglesos eren els principals proveïdors de sulfat amònic. El nitrat sòdic, de procedència xilena, era utilitzat als regadius, als secans productors de cereals, a les vinyes i als avellaners. El Servei Agronòmic de Lleida considerava el nitrat de sosa l’adob nitrogenat predilecte dels agricultors per la seva acció ràpida sobre els cultius; la seva utilització era general en el conreu de cereals i també en el de la remolatxa sucrera quan no es disposava de fems. El consum de nitrat de Xile va augmentar durant els anys de la guerra a causa de l’encariment i escassesa del sulfat amònic, el qual era també d’ús corrent a les terres campes. El muntatge d’una fàbrica per a produir nitrat de calç a Lleida, projectat per la Sociedad Ibérica del Azoe en combinació amb Riegos y Fuerzas del Ebro, fou interromput per la guerra mundial.

Les sals potàssiques eren bastant conegudes, però poc utilitzades segons requeria una agricultura avançada. De poc consum en els arrossars del delta, la potassa era considerada imprescindible per a la vinya i els conreus arboris; la seva falta durant els anys de la guerra va obligar a aprofitar tots els residus industrials que duien, encara que fos en proporcions mínimes, aquesta mena de sals, i a reprendre l’antiga pràctica dels formiguers o boïcs que anava caient en desús. En el conreu anual dels regadius de Lleida, i més rarament en l’altern de secà, se servien de la potassa. A les comarques gironines el consum d’aquestes sals era tan baix que el servei Agronòmic Provincial tenia projectat d’emprendre una campanya per demostrar als agricultors els beneficis que podien derivar de l’ús d’aquest adob.

La fabricació i el comerç d’adobs químics i minerals així com la d’adobs compostos elaborats amb primeres matèries d’origen exterior, van patir els efectes de la guerra mundial, i el consum va disminuir. La província de Lleida l’any 1911 consumí 120.000 quintars mètrics de superfosfat i 190.000 el 1914, any encara normal pel que fa a les disponibilitats de fertilitzants, però no va poder disposar més que de 130.707 quintars el 1919. El sulfat amònic va quintuplicar el preu i així i tot arribà a faltar quasi absolutament, de manera que calgué substituir-lo pel nitrat de sosa, també escàs i no pas menys car. Des del 1915 els adobs potassi es, que llavors procedien tots d’Alemanya, van desaparèixer pràcticament del mercat. Els fraus i les adulteracions esdevingueren més freqüents; hom va veure el retorn dels “adobs complets” fabricats amb tota mena de desperdicis, adobs que si a mitjan segle passat podien ser un indici de progrés agrícola, ara no eren res més que un succedani imposat per les circumstàncies.

Els avantatges obtinguts amb la pràctica dels nous mitjans de fertilització del sòl i les possibilitats de progrés agrícola i de transformació econòmica que encara oferia l’increment d’aquelles pràctiques, són destacats en l’enquesta del 1919 i corroborats per altres informacions. El Servei Agronòmic de Tarragona considerava que amb algunes obres de regadiu i amb un consum d’adobs com el que feia la comarca del Camp, la producció agrícola de la província podria fàcilment doblar. La memòria corresponent a la província de Lleida, després de fer constar que la producció agrícola tant en secà com en regadiu havia augmentat un 25 per cent en relació amb un temps no pas gaire reculat, deia que, mantenint els mateixos conreus l’ús dels adobs químics, podia suposar el pas d’un benefici de 14,50 pessetes per hectàrea i any al de 20,39 pessetes; i que si s’estenien els sistemes de fertilització corrents a tota la superfície sembrada, el volum de les collites podria augmentar un 25 per cent. L’enginyer de Girona calculava que sense adobs químics la producció mitjana per hectàrea era de 14/16 quintars en el blat i la civada, de 35/42 en les patates i de 30/45 quintars de raïm en la vinya, mentre que, aplicant-hi aquells adobs, la producció podria arribar als 20/25, 45/50 i 50/70 respectivament. La utilització dels adobs químics podria representar un augment dels beneficis que oscil·laria entre les 6,25 i les 45,65 pessetes per hectàrea segons el tipus de conreu. Els mateixos enginyers destaquen també les deficiències existents: llevat de la província de Girona, on totes les terres rebien anyalment adob orgànic, però només l’li per cent en rebia de químic, un terç de les terres de conreu de Catalunya no eren adobades anyalment de cap manera, sinó que ho eren a intervals de dos, de tres o de més anys segons els cultius i les rotacions practicades.

Els obstacles a vèncer

La difusió dels nous fertilitzants topava amb obstacles de tota mena. Vençuts a poc a poc els d’ordre psicològic, restava el problema de l’elevat preu dels adobs i de l’encariment a causa del transport. Encara que amb tendència a disminuir, el cost dels fertilitzants tant si eren d’origen orgànic com mineral o químic, representava la partida més important en leà despeses totals de qualsevol producció agrícola, com ho demostren les avaluacions fiscals i els comptes realitzats pels agrònoms. Per aquesta raó, el pagès que no disposava de fems produïts en la pròpia heretat deixava la terra sense adobs i seguia una rotació de conreus que alleugerís aquell mancament. D’altra banda, els adobs químics i minerals per raons d’ordre mercantil i potser especulatives, eren considerablement més cars a Catalunya que als països d’Europa. La comparació feta l’any 1897 per l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, entre els preus dels adobs oferts per Amadeu Cros i els preus corrents dels adobs a França demostra que el conjunt dels fosfatats eren un 86 per cent més cars a Barcelona, i que les potasses i els nitrogenats ho eren respectivament un 38 i un 32 per cent. La manca de transport, que tant afectava la producció agrícola comercialitzada com el tragí dels adobs no produïts a la finca, afegia un sobrepreu a uns adobs que ja d’origen eren prou cars. En un ferrocarril de via estreta el transport era quatre o cinc vegades més ràpid que fet en carro o a bast, i el cost era una tercera o una tretzena part del que costava, respectivament, si era fet en una o altra de les formes citades de tracció animal. Ara bé, quan es va fer aquesta observació, l’any 1886, els camins carreters no constituïen encara una xarxa que unia tots els nuclis de població rural, i no cal dir que d’aquests nuclis a les finques i dintre de les finques, en molts casos no hi havia més mitjà d’accés que el transport a bast.

Un altre obstacle greu oposat a la difusió dels adobs artificials era el frau en la riquesa de principis fertilitzants i l’adulteració produïda per la barreja de matèria inerta. El govern va haver de dictar diverses mesures per protegir el consumidor. A l’inici del segle actual, molts pagesos no solament coneixien de nom els adobs químics sinó que, escarmentats de la poca eficàcia dels adobs compostos que hi havia al mercat o dels adobs específics per a determinats conreus, preferien comprar les primeres matèries i fer-se les mescles que creien adequades.

L’acció didàctica i propagandística dels fabricants

Les cases productores van tenir un gran paper en la difusió dels nous fertilitzants. Les més importants foren concurrents habituals de les exposicions agrícoles i industrials celebrades tant a Catalunya com a l’estranger. El nombre de fabricants i comerciants d’adobs augmentà a mesura que creixia la demanda, i gradualment anaren cobrint un espai més gran. l’Anuario Riera del 1896 enregistra 54 establiments dedicats a la venda —no sempre a la fabricació— de tota classe d’adobs; dels quals n’hi havia 24 a la província de Barcelona, altres tants a la de Tarragona, 5 a la de Lleida i 1 a la de Girona. Segons xifres oficials, l’any 1910 eren 17 les fàbriques d’adobs existents a les comarques barcelonines. Sis anys més tard l’Anuario Industrial de Catalana en constata 18 a la província de Barcelona, i una en cadascuna de les restants províncies catalanes.

La creixent implantació d’algunes d’aquestes empreses en comarques allunyades de Barcelona demostra l’expansió general del comerç i del consum d’adobs. Així S.A. Cros, continuadora d’una empresa química establerta a Barcelona poc després del 1814, tenia l’any 1904, en el moment de constituir-se en anònima, 4 agències i dipòsits; l’any 1915 en tenia 22, i l’any 1928 arribava a 43 distribuïdes així: 10 a la província de Barcelona, 2 a la de Girona, 11 a la de Lleida i 20 a la de Tarragona.

Les empreses productores més importants no es limitaren a la publicitat habitual en revistes del ram. L’any 1901, la Casa Cros, encara en temps de don Amadeu, va començar a editar Los Abonos Químicos, publicació periòdica amb 10.000 exemplars de tirada, repartits gratuïtament. A partir del 1909, S.A. Cros donà a la llum les Hojas Agrícolas dedicades preferentment a divulgar els avantatges dels adobs químics, i durant els anys 1911 i 1912 publicà l’Almanaque Agrícola de característiques semblants. Molt semblant fou el comportament de la delegació hispano-portuguesa, amb seu a Barcelona, del Permanent Nitrate Comittee distribuïdor mundial del nitrat de Xile, així com del representant del Sindicat de Venda de Sals Potàssiques, de Stassfurt. Els fabricants que tenien adobs amb marques patentades —com la Sociedad Barcelonesa de Guanos, S.A., Mora & Companyia, Alesan, Molina & Companyia, etc.— acompanyaven els catàlegs i cotitzacions amb notes divulgatòries més o menys extenses, i s’oferien a analitzar gratuïtament mostres de terres trameses pels clients per tal de recomanar l’adob més adequat a la naturalesa dels terrenys. L’impacte d’aquestes accions és difícil de mesurar, però sembla indubtable que contribuí a desterrar el tradicional empirisme rutinari i a eixamplar el camí de la racionalitat i del progrés.

Assaig de valoració global

En resum, l’aplicació dels nous fertilitzants té un paper de primer ordre en les transformacions agrícoles iniciades a mitjan segle XIX i accelerades durant els primers decennis de l’actual. La disminució del guaret en la cerealicultura —que comportava un necessari repòs improductiu de les terres—, l’ampliació de la superfície sembrada, l’augment de terres farratgeres i la possibilitat d’alimentar més caps de bestiar, la reconstitució de les vinyes fil·loxerades, la seguretat d’una collita anual en les oliveres —en la qual influí també el millorament del sistema de poda—, la possibilitat d’ampliar tota mena de conreus i de confiar en un rendiment més gran i més regular... tot això va començar a ser possible quan el pagès va poder disposar d’una massa de fertilitzants aliena a la producció de femta de la ramaderia circumdant. A tall de conclusió, valgui com exemple allò que s’esdevingué a la zona regada de l’Urgell. Els milers d’hectàrees regades pel Canal d’Urgell començaren a prendre la fesomia d’un regadiu modern i amb possibilitats tangibles d’intensificar la modernització durant els primers decennis del segle actual. El progrés agrícola d’aquesta zona és paral·lel a l’increment en el consum de fertilitzants: els adobs descarregats a les estacions dels ferrocarrils de Barcelona a Saragossa i de Lleida a Tarragona compreses dins la zona del Canal d’Urgell foren en total 104 quintars l’any 1886, 26.884 el 1900 i 95.344 el 1912. Aquestes xifres que poden semblar irrisòries a l’observador d’avui, són el fonament d’unes transformacions que acabaven de començar. Pel que fa al conjunt de Catalunya el camí transcorregut també havia estat llarg. L’afirmació feta el 1859 per un catedràtic de Botànica de la Universitat de Barcelona, segons la qual “un terreno bien cultivada no se estercola generalmente mas que de seis en seis anos o de siete en siete” era al principi del segle XX una realitat llargament superada.

Institucions protagonistes de la renovació agrícola

Les notes precedents posen de manifest l’existència d’una agricultura mancada de capital, com també la progressió lenta que experimentà el consum d’adobs —considerat un dels primers condicionants d’una agricultura moderna— en moltes contrades de Catalunya. Les pàgines que segueixen aspiren a representar un contrapunt positiu. En efecte, per damunt de la rutina i de les dificultats estructurals, un esperit de renovació planava damunt el camp català. Els seus problemes foren viscuts intensament per diversos grups de terratinents, d’homes de ciència i de tècnics, cada cop més nombrosos i més influents. Al voltant de la Junta de Comerç i de l’Acadèmia de Ciències de Barcelona primer, i a redós de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre i dels centres dedicats a l’ensenyament agrícola després, aquell esperit de renovació va cercar —i fins a cert punt va trobar— uns instruments adequats per a manifestar-se i actuar sobre la realitat agrícola catalana.

La Junta de Comerç de Barcelona

La Junta de Comerç fou impulsora de la construcció del Canal d’Urgell. Va crear i sostenir dues càtedres o escoles, relacionades amb l’agricultura: la de Química Aplicada a l’Agricultura i a les Arts i la de Botànica i Agricultura Pràctica. També fou la impulsora de la construcció del canal d'Urgell; a la imatge, el canal al seu pas per Agramunt.

Des de la seva creació, l’any 1758, fins a la seva extinció legal, l’any 1847, la Junta de Comerç ocupà un lloc de primer ordre entre les institucions econòmiques de Catalunya. Els interessos agraris foren sempre presents al si de la Junta per tal com dos dels seus membres rectors havien de ser estatutàriament “cavallers hisendats i colliters”. L’escrit fundacional els confia la missió d’atendre especialment “al bé comú i al foment de l’agricultura facilitant la venda i sortida dels seus fruits”. En absència de l’intendent de Catalunya —que era el president nat de la corporació— presidia la Junta el cavaller hisendat més antic i, si aquest faltava, el més modern. La Junta tenia jurisdicció sobre tot el territori del Principat.

Durant la seva fecunda història la Junta intervingué contínuament en afers relacionats amb l’agricultura i la producció i la venda de productes agrícoles. Fou impulsora de la construcció del canal d’Urgell, promogué la canalització del Llobregat, i inicià la recerca d’aigües artesianes; intervingué en les polèmiques sobre el conreu de l’arròs a l’Empordà i al Baix Llobregat; estimulà l’expansió de la vinya vetllant per la qualitat del vi, de l’aiguardent i del botam; reclamà la supressió de determinats impostos que afectaven el consum interior o l’exportació; fomentà la ramaderia i el conreu de noves plantes industrials, tèxtils i tintòries; propugnà una política aranzelària de signe proteccionista, etc.

A més d’una presència constant en la premsa local, en particular en el Diario de Barcelona, la Junta de Comerç publicà dues revistes: les Memorias de Agricultura y Artés, de l’any 1815 al 1821, i El Cultivador, del 1848 al 1851; patrocinà l’edició de la traducció de la Química aplicada a la Agricultura (1829), de Chaptal, i també de diverses obres menors sobre matèries afins.

En el camp de la docència la Junta va crear i sostenir dues càtedres o escoles directament relacionades amb l’agricultura: la de Química Aplicada a l’Agricultura i a les Arts, i la de Botànica i Agricultura. Ni l’una ni l’altra no han trobat encara l’historiador que es mereixen, de manera que ara i aquí només serà possible d’esbossar la seva trajectòria i destacar-ne la importància.

La càtedra de Química fou creada el 1803, però no començà a funcionar fins dos anys després. Per bé que més orientada a les arts que a l’agricultura, no deixà de fer honor a la seva llarga titulació, com ho demostren la procedència rural de molts dels seus alumnes i la dedicació preferent del seu primer director. Aquest, efectivament, fou Francesc Carbonell i Bravo, doctor en medicina i farmàcia, químic prestigiós i enòleg especialista en les tècniques de la destil·lació de vins; entre les seves obres referents a aquests temes cal esmentar l’Arte de hacer y conservar el vino, con una noticia acerca de la fabricación del vinagre (1820), i diversos articles sobre aparells destil·latoris publicats en la revista Memorias de Agricultura y Artés, de la secció de química de la qual era encarregat. En absència de Carbonell el curs 1814-15, ocupà interinament la càtedra el Dr. Agustí Yànez i Girona, més conegut com a geòleg i naturalista que com a químic. Des del 1814 fins al 1820 les classes foren donades a l’Acadèmia de Ciències —de la qual Carbonell era membre— i des de l’any 1824 als baixos de l’edifici de Llotja. A partir d’aquest any es féu càrrec de la direcció de l’Escola el Dr. Josep Roura, una de les figures més interessants que la ciència ha donat a Catalunya durant el segle XIX. Entre els diversos estudis i treballs relacionats amb la química —que van des de la invenció de la pólvora blanca fins a la instal·lació de l’enllumenat de gas— hi figura una Memòria sobre los vinos y su destilación, y sobre los aceites, que l’any 1839 féu publicar la Junta de Comerç. Aquesta obra permet de situar Roura entre els enòlegs més importants del segle XIX. Suprimida la Junta de Comerç, la càtedra de Química —com gairebé totes les que sostenia la Junta— fou transferida a la nova Escola Industrial que sota la direcció del mateix Roura començà a funcionar l’any 1851.

Durant els anys 1805-50 —llevat dels anys 1808-13, 1820-21 i 1823, durant els quals l’Escola no funcionà, o bé no se n’han conservat dades— passaren per l’Escola de Química 2.185 alumnes, amb una mitjana, doncs, de 60 estudiants per any, i amb uns màxims i mínims de 200 i 13 respectivament. L’any 1835 “con tal que el local lo permita” fou autoritzada l’assistència a les classes d’alumnes oients. Des del 1839 els estudis complets duraren dos cursos i no un com anteriorment. L’alumnat era de procedència mòlt variada, tant geogràficament com socialment. L’any 1806, per exemple, amb 53 alumes matriculats, n’hi ha 32 procedents de la ciutat de Barcelona, 18 d’altres localitats catalanes, 1 de Maó i 2 d’altres terres de la monarquia. La tendència observable és que el nombre d’estudiants procedents de fora de Barcelona augmenta i que, quan és coneguda la professió dels estudiants, el sector del tèxtil és el més nombrós. El nivell científic de l’Escola és avalat per la categoria intel·lectual d’alguns dels seus deixebles, com Mateu Orfila, el toxicòleg maonès que assoliria a París un renom internacional; Jacint Montells i Nadal, futur doctor en farmàcia i professor d’història natural a diversos instituts, autor d’estudis amb aplicació a la ramaderia i a l’agricultura; Josep Català i Vinyals, inventor d’un areòmetre semblant al de Cartier; Pere Roque i Pagani, ajudant de l’Escola i més tard professor de química a l’Escola Industrial. L’Escola continuà puixant gràcies al prestigi del Dr. Roura, però es ressentia ja de la falta de recursos econòmics que des de feia temps, i cada vegada més, patia la Junta.

Més específicament d’interès agronòmic fou la segona de les càtedres esmentades. L’origen i fonament de la càtedra de Botànica i Agricultura Pràctica està en el Jardí Botànic creat pel marquès de Ciutadilla l’any 1772 i posteriorment cedit al Reial Col·legi de Cirurgia de la ciutat de Barcelona. El desinterès del Col·legi fou la causa que el Jardí decaigués i que l’intendent de Catalunya proposés a la Junta de fer-se’n càrrec i de confiar-ne la direcció al botànic Joan Francesc Bahí, membre de l’Acadèmia de Ciències i metge de l’Hospital Militar. L’ocupació de Barcelona pels napoleònics va deixar enlaire la disposició de la Junta. L’any 1814 la Junta manifestà la seva voluntat de conservar i millorar el Jardí de Plantes amb la condició que Bahí donés cada any un curs de Botànica i Agricultura. Un any després d’haver-ne esdevingut director, Bahí comunicà a la Junta que el Jardí disposava d’un miler de plantes i que podien començar els ensenyaments. En el discurs inaugural de juny del 1819, Bahí fa saber que per insinuació pròpia i gràcies a la munificència i zel de la Junta s’ha agregat al Jardí un bell edifici en el qual tot està ben disposat per arreglar les notes i observacions fetes en la secció del Jardí que cada alumne tenia al seu càrrec, constatació que demostra que les conferències tenien un caràcter marcadament teòrico-pràctic. Segons l’historiador Ruiz i Pablo la Junta va tenir per aquesta Escola una “vertadera debilitat”: va fer tancar el Jardí amb una reixa de ferro, va alçar valies i va fer plantar sis-cents ceps de totes les varietats cultivades a Espanya i de les millors existents a l’estranger; féu construir un hivernacle, adquirí màquines i instruments agrícoles i dotà l’Escola d’una biblioteca amb les obres d’agricultura i botànica considerades essencials, tant clàssiques com actuals.

El director Joan Francesc Bahí s’acredità com un excel·lent gestor i organitzador. Com a científic, més que treballar en la botànica sistemàtica sobresortí en estudis de fitopatologia i de parasitologia vegetal, i cercà sempre la possibilitat d’aplicar els coneixements botànics a la utilitat general. S’ocupà amb gran encert de construccions agrícoles i de l’aclimatació i millorament de plantes farratgeres. És autor també d’un estudi amb assenyades observacions sobre els sistemes hereditaris de Catalunya i de Castella, considerats des del punt de vista agrícola.

Així que començà a funcionar, l’Escola publicà un butlletí en el qual donava compte dels darrers experiments i invents relacionats amb el progrés agrícola, i féu repartir circulars entre les autoritats i els rectors de tots els pobles de Catalunya per tal que enviessin joves a la nova Escola. Alguns acudiren a la invitació i amb ells s’inscriviren també els fills d’alguns dels terratinents que llavors residien a la ciutat. Amb el seu constant esforç Bahí aconseguí de donar tal atractiu a les seves conferències que es veieren freqüentades per una selecta i nombrosa concurrència.

El nombre exacte d’estudiants matriculats només és conegut molt esporàdicament. Cinc anys després de la seva reobertura hom parla d’uns 200 alumnes. L’any 1828 hi havia 166 estudiants matriculats. L’any 1836, la Junta va estar a punt de tancar l’Escola perquè el nombre d’alumnes havia davallat d’una manera alarmant, a causa de l’anòmala situació política d’aquell any, cosa que vindria a confirmar la procedència forània —no barcelonina— d’una majoria de l’alumnat. L’any 1838 el nombre de matrícules tornava a pujar a 140.

Bahí, que durant els darrers anys no pogué atendre l’Escola per motius de salut, va morir el 1841. L’any següent fou nomenat director del Jardí i catedràtic de l’Escola l’eminent naturalista Miguel Colmeiro. Més interessat per la Botànica sistemàtica que per les aplicacions agrícoles d’aquesta ciència, el seu pla d’ensenyament fou exposat en la Memòria sobre el estado actual de la Botànica y de la Agricultura (1842), obra que anà seguida del Catalogo plantarum in Horto Botanico Barcinonensi (1844). Segons aquest catàleg al Jardí de Barcelona hi havia 1.029 espècies diferents, agrupades en 520 gèneres. Fruit de la seva estada a Catalunya és també el Catalogo metódico de las plantas observadas en Cataluna con sus nombres botànicos y en catalàn (1848). Colmeiro arreplegà ja els moments més difícils de la història de la Junta. Els viatges d’estudi que va emprendre a l’estranger no pogueren ser sufragats per la Junta, la qual, però, comprà els llibres i objectes de laboratori que Colmeiro havia adquirit més enllà de la frontera. L’any 1845, i per encàrrec de la Junta, arribà a Barcelona el primer carregament de guano i Colmeiro fou qui realitzà els assaigs i en donà compte a la premsa.

L’any 1846 Colmeiro —que ja era membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts— obtingué la càtedra de Botànica de la Universitat de Barcelona, i renuncià a la direcció de l’Escola. Vingueren, llavors, dues breus interinitats a càrrec, l’una, de Miquel Bosch i Julià, doctor en medicina i enginyer forestal, autor d’alguns treballs de caràcter agrícola o estretament relacionats amb l’agricultura; i l’altra, del valencià Antoni-Cebrià Costa i Cuixart, que més tard seria també catedràtic de Botànica a la Universitat, col·laborador de l’Institut Agrícola de Sant Isidre, president de l’Acadèmia de Ciències i Arts, i autor de diverses obres fonamentals dins la botànica catalana. La vacant fou coberta per Jaume Llansó, futur membre de la primera comissió científica de l’Institut, autor de diverses obres de botànica, d’un Catecismo de agricultura (1850) i d’unes Reflexiones acerca de los bancos agrícolas (1853). Com a director de l’Escola ho fou també del periòdic quinzenal El Cultivador (1848-51), publicat encara sota els auspicis de la ja legalment extingida Junta de Comerç. Llansó, doncs, fou el darrer catedràtic de Botànica i Agricultura Pràctica de l’Escola fundada per la Junta de Comerç l’any 1807.

L’any 1851 totes les escoles de la Junta —excepte la de nobles arts— foren transferides a l’Escola Industrial acabada de crear. El Jardí Botànic seria convertit el 1854 en Granja Experimental o Escola Pràctica d’Agricultura, de la qual continuà tenint la direcció Jaume Llansó. De fet, havia nascut una nova institució que posada sota la tutela de la Diputació de Barcelona mai no va poder esborrar el bon record que deixà l’Escola de la Junta.

L’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona

Creada l’any 1764, sota el nom de Conferència Físico-matemàtica Experimental, la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona va tenir un paper important en l’estudi de les qüestions agràries i en la difusió de coneixements científics aplicables a l’agricultura. Hom ha pogut dir que la Direcció d’Agricultura de l’Acadèmia fou qui centralitzà els treballs d’aquest tipus a Barcelona. Aquesta afirmació, especialment vàlida per als darrers decennis del segle XVIII —gràcies a l’actuació de Navarro-Mas, Dusay, Oliveras i Barba i Roca— continuà essent-ho per a després del 1808, quan els qui dugueren la direcció de les recerques foren els botànics Bahí, pare i fill, l’economista Eudald Jaumeandreu i Ramon de Casanovas i de Mir, terratinent i agrònom, temps a venir cofundador de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. Durant la primera meitat del segle —amb els parèntesis de 1808-14 i 1824-32 en què la guerra napoleònica i la repressió política absolutista l’obligaren a suspendre les activitats— la Direcció d’Agricultura informà treballs sobre temes tan interessants com ara les tècniques de vinificació, l’increment del regadiu, la necessitat de publicar una cartilla agrícola en l’idioma del país, etc. Diversos membres de l’Acadèmia presentaren sengles memòries sobre les raons de preferir els bous a les mules en el treball agrícola; sobre la ramaderia i la indústria llanera i el proveïment de carn; sobre el conreu de plantes farratgeres, la utilització de fertilitzants naturals i artificials, la sericultura, etc.

Fins a l’extinció de la Junta de Comerç existí una estreta col·laboració entre ambdues institucions, manifestada especialment a través de les càtedres sostingudes econòmicament per la Junta i professades per personal de l’Acadèmia.

Els catedràtics d’agricultura i directors del Jardí Botànic —sostingut també per la Junta— Joan Francesc Bahí, Miguel Colmeiro i Jaume Llansó, foren membres de l’Acadèmia, com ho foren també Francesc Carbonell i Bravo, Agustí Yànez i Girona i Josep Roura, que regiren la càtedra de Química Aplicada a l’Agricultura i a les Arts. El butlletí de l’Acadèmia i la sèrie de memòries, publicades amb repetides interrupcions des del 1840 i 1847 respectivament, contenen nombrosos treballs científics que són altres tants testimonis de la preocupació de l’Acadèmia pels temes relacionats, directament o indirecta, amb l’agricultura.

Amb la creació l’any 1848 de les Juntes Provincials d’Agricultura, Indústria i Comerç, i, més encara, amb la fundació de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, el 1851, l’Acadèmia de Ciències i Arts perdé protagonisme en l’estudi de les disciplines relacionades amb l’economia rural, l’agronomia i les tècniques agrícoles. Causa i efecte, ensems, d’aquesta minva de protagonisme fou la supressió de la Secció d’Agricultura entre les seccions que establien els nous Estatuts de l’Acadèmia aprovats l’any 1873. L’organització dels serveis agronomies provincials, amb un enginyer agrònom com a cap, i la creació dels Consells Provincials d’Agricultura, Indústria i Comerç —que des del 1883 succeïren les juntes anteriors— van distanciar encara més els problemes quotidians de l’agricultura dels treballs científics de l’Acadèmia. Amb tot, homes tan lligats al progrés agrícola i a les institucions que més directament el promovien, com Luis Justo Villanueva, director del Laboratori Químic de l’Institut de Sant Isidre, i Hermenegildo Gorría, director de la Granja Experimental de la Diputació i de l’Escola de Perits i Capatassos Agrícoles, foren membres distingits de l’Acadèmia de Ciències i Arts.

La Granja Escola de Fortianell

El mes de març del 1853 l’hisendat empordanès Narcis Fages de Romà va dirigir a la Diputació de Girona una memòria sobre la conveniència i la necessitat d’establir l’ensenyament agrícola en granges escola, per tal que les províncies catalanes —diu explícitament el llarguíssim títol de la memòria— “puedan formar su cultivo de la manera que es indispensable para que no las arruine la concurrència de cereales del interior”, ruïna que fatalment es produiria el dia que el ferrocarril unís el centre amb la perifèria i facilités l’arribada massiva d’aquests cereals. L’opuscle va tenir l’èxit desitjat. La Diputació de Girona concedí la quantitat sol·licitada —30.000 rals— i autoritzà la Junta Provincial d’Agricultura per a contractar la finca que fos considerada més apropiada per a instal·lar-hi la Granja Escola. El concurs per a triar-la tingué el seu veredicte el dia 3 d’abril de 1854 i la finca escollida fou la de Josep Estrada, situada a Fortianell, terme de Fortià, a poca distància de Figueres. Era una hisenda de 135 ha de conreus: 95 de sembradura, 20 de vinya i oliveres, i 20 d’horta i regadiu. Cap a la meitat de l’any següent ja hi fou professat un curset preparatori, i el 4 de maig de 1855 va ser solemnement inaugurada. En la construcció i arranjament de l’edifici, la Diputació no hi va plànyer res: bones habitacions per al director i subdirector, cap de pràctiques i hortolà-arborista, dormitoris per als alumnes, sales d’estudi, aules, capella, graners, estables, etc. Fou la primera granja escola existent a Espanya, funcionà un temps abans que La Flamenca, creada vora Madrid per un reial decret del primer de setembre de 1855 del Ministeri de Foment.

L’objectiu primordial de l’Escola era la formació de bons majordoms-administradors de finques, d’arrendataris entesos i de parcers instruïts. Els estudis havien de durar dos anys i serien gratuïts per als alumnes, ja que les diputacions i els partits judicials en sufragarien les despeses. Fages de Romà —i la Junta Provincial d’Agricultura de Girona que va fer seva la proposta del que llavors era Comissari Regi d’Agricultura d’aquella província— preveia també la possibilitat de cursar uns estudis de tres anys i de nivell superior, destinats —com deia un comentarista coetani— a “otra clase de agricultores capaces de dirigir las propiedades rurales”. La Granja Escola fou posada sota la direcció de Francesc Sala i Arnella. Dividit l’ensenyament en les seccions de conreadors i d’agrònoms, dotze alumnes de la primera secció i nou de la segona formaven l’any 1857 l’alumnat de l’Escola.

La plaça del Gra, a Figueres.

Des de la seva inauguració, la Diputació de Girona va augmentar repetidament la subvenció per a Fortianell: 40.000 rals l’any 1857, 57.000 el 1863, però malgrat l’esforç que això representava, no fou suficient per a consolidar la Granja Escola. Després d’un temps en què deixà de funcionar, en una data incerta —però anterior al 1904— fou cedida a la congregació francesa dels Germans de la Doctrina Cristiana que la regiren sota el nom d’Institution Agricole Saint-Joseph. Per a l’obtenció del diploma d’Agricultura calia estudiar nou assignatures i presentar una thèse agricole que havia de ser jutjada per un tribunal del qual formaven part l’enginyer en cap del Servei Agronòmic provincial, i diversos membres de la Société des Agriculteurs de France, de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre i de la Cambra Agrícola de Figueres.

La Granja Escola de Fortianell, com la Societat Acadèmica i de Recreació de Figueres i la Societat d’Agricultura de l’Empordà, eren filles de l’ambient il·lustrat i renovador tan característic de la comarca durant aquell temps; el mateix ambient que féu possible l’aparició de dues importants publicacions agrícoles: El Bien del País, publicat des de l’any 1845 fins al 1848, i La Granja, successora de l’anterior, que aparegué des del 1850 fins al 1855 i que fou l’òrgan oficial de les Juntes Provincials d’Agricultura de Barcelona i de Girona.

De la història interna i del funcionament de la Granja Escola, poca cosa se’n sap. Les notícies recollides són sempre elogioses quan l’Escola funcionava, i elegíaques quan tancà les seves portes. L’estat, que s’inhibí totalment de la fundació de la Granja i del seu manteniment posterior, va cursar pocs dies després de la inauguració una reial ordre felicitant “a los dignos promovedores de tan importante establecimiento” que es mantenia per la subvenció de la Diputació i el “patriotisme del propietario de la hacienda”.

L’any 1863 hom encomiava el pla d’estudis i el règim d’internat gràcies al qual “se crean costumbres, amor al campo, espíritu de orden y de economia”. L’any 1886, Fortianell ja portava bastants anys sense funcionar: un informe de l’Audiència de Barcelona considerava que aquell establiment era “el mejor en su clase de los que existían en Espana” i que “ensenó, guió y metodizó a la clase agrícola”. L’informe afegia que a més dels alumnes agrònoms que amb aquest títol sortien de Fortianell, eren molt sol·licitats els capatassos, els quals, havent acabat els estudis, eren col·locats com a majordoms; tancada la Granja Escola s’estroncà la deu que donava al país “el ramo de administradores agrícolas y el tan provechoso plantel de mayordomos”. Encara l’any 1904, quan la Granja-Escola ja era regentada per Germans de la Doctrina Cristiana, la Cambra Agrícola de l’Empordà reconeixia que “muchos de los notables agricultores catalanes deben sus conocimientos y entusiasmo por la agricultura a las enseñanzas dadas en la Granja que antiguamente estaba establecida en Fortianell. Desde que desapareció, languidece nuestra agricultura”.

La Granja Escola de Fortianell, lloada per propis i estranys, és un altre capítol de la història de l’ensenyament agrícola que no hauria de ser negligit.

La Granja Experimental de Barcelona

L’escassa extensió que tenia el Jardí Botànic barceloní i la seva immediata proximitat a la zona edificada van fer pensar en un trasllat cap a la part alta de Barcelona. El marquès de Sentmenat, hereu del marquès de Ciutadilla i, com a tal, patró del Jardí, proposà la seva permuta per un espai cinc vegades més gran situat al lloc anomenat Torre del Pla, entre l’actual carrer d’Urgell i la Travessera de Gràcia. Després dels tràmits pertinents, una reial ordre del 10 de març de 1854 autoritzà la permuta dels terrenys amb la condició d’instal·lar-hi una Granja Experimental. Com a director de la Granja continuà Jaume Llansó, que ja ho era de l’antic Jardí Botànic.

La Diputació de Barcelona, a la qual havien estat atribuïts els nous terrenys, els va fer artigar i anivellar i els engrandí amb l’arrendament d’una parcel·la i l’adquisició d’una casa amb hort i una sínia, la qual havia de fornir part de l’aigua que necessitava la Granja. El propòsit de la Diputació era de crear una Escola de Perits Agrícoles i organitzar una granja model com a punt de partida. La idea, però, no fou acollida favorablement pel Ministeri de Foment.

El projecte de l’edifici de la Granja anà a càrrec de l’arquitecte Elies Rogent.

Un cop aprovat el projecte —per l’Acadèmia de San Fernando de Madrid!!—, l’any 1858, la construcció de la Granja fou adjudicada per 88.000 rals. Al final d’aquell mateix any, uns representants de la Diputació i de l’Ajuntament quedaren gratament impressionats en visitar les obres. L’any 1861 —quan encara faltava completar les edificacions previstes— hom parlava de raaspecto seductor” que oferien els terrenys arranjats, els diversos conreus, les plantacions de nogueres, figueres, oliveres, tarongers i llimoners i d’altres arbres fruiters. També eren de bon veure la col·lecció d’herbes medicinals i les parts reservades a bosc i a zona de pastura. Totes les plantes de la Granja —quasi tres mil— eren identificades i retolades amb distinció d’espècies i de varietats. La Direcció volia fer de la Granja “una pequena exposición permanente, un museo que convide a los propietarios a prendarse de tal o cual producto para ensayar su cultivo y para que ello siga la progresión de los adelantos de recomendable estima”. La Diputació i la Junta d’Agricultura volien, però, que la Granja exercís una funció docent. El director Llansó pensà a organitzar uns estudis triennals i invità la Diputació i l’Ajuntament de Barcelona a designar respectivament quatre i dos alumnes escollits entre fills de pagesos pobres, els qual serien instruïts i mantinguts a la Granja durant els tres anys. La mort sobtada de Jaume Llansó va fer que els cursos fossin conduïts pel seu successor Josep Tristany i Serrat, mestre agrimensor, perit agrònom i batxiller, qualificat de “competent” pels qui l’escolliren, però que no tingué, sembla, les qualitats intel·lectuals i organitzatives del seu predecessor.

Només es donaren cursos durant sis anys. El nombre d’alumnes oscil·lava entre 12 i 18 per curs. Un dels problemes amb què toparen fou la diferència de nivell d’instrucció entre els inscrits, ja que mentre alguns eren analfabets (cosa que va obligar a contractar un mestre de primeres lletres) d’altres eren capaços de seguir un curs superior d’administració rural i economia domèstica. Una altra dificultat procedia de la falta d’espai per a practicar en els diversos conreus.

Uns representants de la Junta que visitaren la Granja l’any 1868 se n’endugueren una impressió poc satisfactòria. Després d’haver rebut diverses “prevencions”, el director va dimitir i fou nomenat per al càrrec Josep Presta i Corbera, veterinari de professió. Seguidament, el ple de la Diputació s’assabentà que la Granja no podia complir els seus objectius i, atès que les utilitats que reportava no eren proporcionals a les despeses que ocasionava, acordà de disminuir-li la subvenció. La Junta d’Agricultura —l’organisme més directament responsable del funcionament de la Granja— decidí d’acomiadar els alumnes un cop acabat el tercer curs, i instà el nou director que presentés un pla de reforma basat en un autofinançament estricte, acomodant la instrucció dels educands a les rendes obtingudes amb llur treball. Al principi de l’any 1871, a la Granja només hi havia tres alumnes —procedents de la Casa de Caritat— i era de témer que fins i tot els encarregats abandonessin l’establiment.

Notícies posteriors donen a entendre que la Granja superà aquelles dificultats. L’any 1872, la Diputació torna a parlar d’estructurar un pla d’ensenyament agrícola complet, teòric i pràctic, a base d’aprofitar la finca com a granja-escola, i amb un alumnat diferent del que constituïen els educands d’aleshores. L’any 1874, el director Presta aconseguí una millora en el pressupost, que li va permetre d’adquirir maquinària agrícola i d’ampliar la mina que assortia la Granja d’aigua. Un inventari de l’any 1881 enregistra com a pertanyent a la Granja una extensió de 6,5 ha, amb casa per al director, l’auxiliar, els alumnes i les serventes; de les restants instal·lacions inventariades és deduïble que la Granja criava porcs, vaques, gallines i conills. Les terres es distribuïen en conreus herbacis, arbres fruiters, jardí de plantes i un petit bosc; hi havia també un llac ornamental. La finca emmurallada i ben conservada era valorada en un milió de pessetes.

Poc després de la data de l’inventari, la Granja tenia arrendades dues hectàrees de terra a l’Hospitalet, que havien de produir el farratge necessari per a l’alimentació del propi bestiar. La Comissió de Foment de la Diputació de Barcelona va acceptar el projecte de construir dos nous edificis adossats a la casa, que haurien de servir de dormitori dels alumnes que no cabien en el local disponible. Aquestes notícies fan pensar que la Granja havia ampliat la seva activitat agro-pecuària experimental i que la Diputació persistia en la vella idea de dotar-se d’una Escola d’Agricultura.

Aquest moment semblava haver arribat amb el reial decret del 1887, segons el qual l’estat convertia en granges-escola les poques granges experimentals existents en territori espanyol. Diferències sorgides entre el Ministeri de Foment i la Diputació de Barcelona ajornaren la data de creació de la granja escola barcelonina fins l’agost del 1890. Les classes de peritatge no començaren fins el gener de l’any següent. Tot i compartir el mateix espai, l’escola i la granja funcionaven separadament. Foren directors de la primera els enginyers agrònoms Marià Llofriu i Francesc Montoliu. Mort el veterinari Josep Presta, el director de la Granja Experimental fou Hermenegildo Gorría, el qual, suprimida el 1893 per decisió estatal la granja-escola creada el 1890, esdevingué també director de l’Escola Lliure de Perits i Capatassos Agrícoles, inaugurada l’any 1894.

L’Escola Provincial d’Agricultura de Barcelona i els seus precedents

L’escola coneguda amb aquest nom fou fundada el 1898 per la Diputació de Barcelona. Els antecedents immediats foren l’anomenada Escola Lliure de Perits i Capatassos Agrícoles, creada també per la Diputació el 1894, i l’efímera escola annexa a la Granja Experimental establerta per l’estat el 1890 i suprimida tres anys després.

En efecte, per reial decret del 9 de desembre de 1887 el Ministeri de Foment va dotar de la corresponent escola les granges experimentals existents a Madrid, Saragossa i València i, negligí —inexplicablement— la de la Diputació de Barcelona, que des del 1854 feia la viu-viu. La Corporació provincial barcelonina va cursar l’oportuna reclamació i el 7 d’agost de 1890 el Ministeri va concedir-li l’escola sol·licitada. La nova Granja-Escola quedà constituïda per reial ordre del 27 de novembre del mateix any en els terrenys i edificis de l’antiga Granja Experimental. Els estudis que s’hi podien cursar eren els de perit agrícola, d’una durada de dos anys, abans d’iniciar els quals però calia haver aprovat diverses assignatures en els instituts de segon ensenyament o en establiments oficials anàlegs.

Inesperadament, una reial ordre del 22 d’agost de 1893 suprimí totes les escoles de perits creades tres anys abans. D’ara endavant, el peritatge agrícola només podria ser cursat a Madrid, a l’Escola General d’Agricultura. A Barcelona, una trentena d’alumnes quedaren penjats i van haver de deixar els estudis. Només tres els reprengueren a Madrid, “y con muy buen resultado en sus exàmenes” com quedà constatat. La Diputació de Barcelona, que no volia que Catalunya restés mancada d’ensenyament professional agrícola, en un acte de suplència com tants d’altres que havien de realitzar les corporacions locals davant la inhibició o la inoperància de l’estat, va acordar la creació d’una Escola Lliure de Perits i Capatassos Agrícoles que cobrís aquella mancança. Això s’esdevingué el 13 de febrer de 1894 i, tres setmanes després, una reial ordre autoritzava l’erecció de la nova escola, facultava el personal de la granja a exercir-hi la docència i posava a la seva disposició el material de l’escola suprimida, tot donant les gràcies en nom de S.M. el rei a la Diputació “por sus levantados propósitos en favor de la ensenanza agrícola”. Com a director de l’Escola fou nomenat l’enginyer agrònom Hermenegildo Gorría, que ja dirigia l’anterior establiment. L’Ajuntament de Barcelona hi aportà també la seva col·laboració, especialment important pel que fa al finançament de l’Observatori Meteorològic i a la xarxa d’estacions, que Eduard Fontserè convertí en un servei modèlic i únic dins l’estat espanyol. El 22 de maig de 1894, la Diputació aprovà el reglament pel qual s’havien de regir la docència i el funcionament de la nova escola.

Poques són les notícies disponibles referents a l’Escola Lliure. El personal docent era integrat —a més del director— per dos o tres enginyers agrònoms procedents de l’ensenyament mitjà o del Servei agronòmic, i per altres tants perits agrícoles. Durant el curs 1894-95 estudiaven 29 alumnes a la secció de perits i 16 a la de capatassos, dels quals 12 eren pensionats per la Diputació —que ho feia reglamentàriament—, 2 ho eren per compte propi i 2 eren externs. L’any següent, els estudiants matriculats en les esmentades seccions foren 28 i 13 respectivament. La Diputació lloava el règim d’internat: “los alumnos —deia tot informant que havia arrendat uns terrenys i edificis al voltant de la granja destinats a habitacles per als capatassos i per a la realització de pràctiques agrícoles—, viviendo dentro de la finca, alejades de la población y de las distracciones a ella consiguientes, adquieren costumbres agrícolas por estar continuamente viendo y oyendo pràcticas y conversaciones de la profesión a que se dedican”. L’any 1896, la Diputació va demanar —sense èxit— al Ministeri de Foment que fos reconeguda validesa acadèmica als ensenyaments de l’Escola, tasca per a la qual no solament disposava de personal idoni, sinó també de mitjans didàctics més que suficients. En el pressupost de 1897-98 —quan es reiterà la petició— les partides que corresponien a l’Escola i a la Granja eren de 29.696 i 18.000 pessetes respectivament, a les quals hom podria afegir una subvenció de 1.000 pessetes a la Granja Escola de Teià i una altra de 250 pessetes a l’Escola d’Avicultura d’Arenys de Mar, ambdues de fundació privada.

Catàleg de màquines agrícoles.

Sense que en siguin coneguts els motius —però probablement per a disposar d’un nom que permetés una major iniciativa— un acord de la Diputació de l’li de gener de 1898 va canviar el nom de l’Escola Lliure de Perits i Capatassos Agrícoles pel d’Escola Provincial d’Agricultura. La direcció continuà a mans d’Hermenegildo Gorría, però de seguida va comptar no solament amb la col·laboració ja habitual de dos enginyers, sinó també amb l’ajut de tres professors facultatius, dos ajudants i quatre professors auxiliars, a més del personal dit subaltern. La Secció de capatassos comptava amb dos perits, un capellà i dos capatassos. Els estudis que s’hi podien cursar augmentaren el ventall de possibilitats. Des de l’any 1902, una reforma del pla de la Secció de peritatge va completar les assignatures preexistents amb matèries pròpies de l’economia i administració rurals, i dotà el conjunt de més ductilitat. Continuaren com abans els estudis de capatàs i el diploma d’empeltàdor, però hi hagué cursos d’avicultura des del 1899, d’apicultura des del 1903, i de sericicultura des del 1908. A més dels alumnes interns, hi havia els externs, i fou autoritzada l’assistència d’oients. Sense comptar aquests darrers, entre 1895 i 1909 l’Escola va tenir 1.553 alumnes matriculats, que cursaren 7.155 assignatures. Els estudiants de la Secció de perits foren en nombre de 597; els de la Secció de capatassos, 56. Seguiren el curset d’empeltadors —molt sol·licitats a causa de la intensa replantació de vinya pròpia d’aquells anys— 665 alumnes. Els cursets d’apicultors, avicultors i sericicultors comptaren respectivament amb 106, 99 i 30 inscripcions.

Segons un opuscle publicitari imprès l’any 1909, l’Escola Provincial d’Agricultura disposava dels terrenys i les instal·lacions següents: 6 ha de l’antiga Granja Experimental; 2 ha dels terrenys adjacents, situats al costat de l’internat i no lluny de la Granja, més 1 ha de les 37 parcel·les dels vivers de la Diputació, situats a l’esquerra del carrer de Muntaner, per damunt de la Travessera de Gràcia, parcel·les que eren destinades, una a bosc, dues a moreres i la resta a una rica col·lecció ampelogràfica. Els edificis eren: l’Escola pròpiament dita, amb les aules i despatxos; el laboratori, la vaqueria, els corrals per a gallines i conills, la galeria de màquines, l’umbracle, l’hivernacle, i l’edifici de l’internat.

A pesar de la bona voluntat del director i del professorat, l’Escola va portar una vida més aviat modesta. La subvenció específica de la Diputació no arribà mai a les 30.000 pessetes anuals. Amb aquests mitjans, l’Escola no podia esdevenir un centre de recerca o d’alta cultura agronòmica. Com recalcava un prospecte publicitari, tots els ensenyaments eren elementals i d’aplicació a l’agricultura i a les indústries rurals. El salt cap a nivells més alts no arribaria fins el 1911, amb la creació de l’Escola Superior d’Agricultura per la mateixa Diputació de Barcelona.

L’Escola Superior d’Agricultura

Desenvolupant la iniciativa llançada per Prat de la Riba l’any 1910, la Diputació de Barcelona, en sessió celebrada el dia 11 de juliol de 1911, acordà la creació de l’Escola Superior d’Agricultura. Entre els sectors interessats en temes agraris era corrent l’opinió que calia elevar el nivell dels ensenyaments agrícoles i fer-los “intensament científics”. La Diputació havia captat aquest ambient i va decidir actuar. El preàmbul de l’acord subratllava la necessitat de crear una Escola “muntada a la moderna, amb personal ben retribuït” i “amb mitjans abundoses de treball”, com els que tenien les escoles d’Enginyers i d’Arquitectura que també sostenia la Diputació. El nou centre docent perseguia un doble objectiu: primerament, formar bons agricultors d’una manera científica i pràctica, i en segon lloc esdevenir un centre d’investigació per solucionar els problemes peculiars que les necessitats agrícoles de Catalunya demanaven.

La granja Castell del Remei, propietat d'Ignasi Girona.

L’Escola Superior d’Agricultura fou ubicada en l’ampli recinte de Can Batlló —al carrer del Comte d’Urgell— on va poder disposar no solament de l’edifici que anys a venir seria destinat a Residència d’Estudiants, sinó d’alguns terrenys situats al darrera, que podien servir de camps d’experimentació, instal·lació d’estables i corrals, dipòsit d’instrumental agrícola, etc. La inauguració dels locals es féu el 2 de setembre de 1912 i les classes començaren el 15 d’octubre. Per a regir l’Escola, la Diputació designà un patronat, presidit pel mateix Prat de la Riba i compost per tres vocals diputats, quatre vocals tècnics i un en representació de la veïna Escola Industrial. Els quatre vocals tècnics, si més no, mereixen ser esmentats: Ignasi Girona, llicenciat en Ciències, enginyer industrial, diplomat per l’Institut National Agronomique de París, i propietari del Castell del Remei; Manuel Marquès, químic i naturalista; Manuel Raventós, viti-vinicultor i home d’empresa, propietari de Can Codorniu i aleshores president de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre; i Josep Zulueta, advocat i home públic, director de la Societat del Canal d’Urgell i fundador de la Cooperativa del Cadí. A petició del patronat, Manuel Raventós s’encarregà interinament de la direcció de l’Escola.

L’Escola estava capacitada per a atorgar els graus de tècnic, enginyer i professor agrícoles. Els estudis de tècnic eren d’un nivell equiparable als de perit industrial, duraven dos anys i eren precedits d’un examen d’ingrés; l’objectiu d’aquest peritatge —que més endavant duraria tres anys— era la formació d’especialistes pràctics capaços de dirigir una explotació agrícola corrent. El grau d’enginyer comportava quatre anys d’estudis i, a més de les matèries de caràcter general, els estudiants havien d’escollir una de les següents especialitats: Viticultura i Enologia, Oleïcultura, Horticultura o Ramaderia. El grau de professor era reservat a aquells enginyers que, passat un any des de l’obtenció.del títol, presentessin una tesi exposant investigacions fetes necessàriament en un dels laboratoris de l’Escola i que impliquessin una contribució nova a alguna de les ciències agrícoles. Com va escriure Manuel Raventós “els professors en agricultura han d’aspirar a ésser els intel·lectuals de tot moviment agrícola, els capdavanters del progrés, els investigadors constants de totes les millores possibles, els futurs directors de l’Agricultura de la nostra terra”. L’orientació de la nova Escola —evidentment elitista en el grau de professor, però amb l’atenció necessària envers els graus intermedis— anava molt més lluny que tots els seus precedents. Com tantes altres creacions de Prat de la Riba, en el terreny agronòmic l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona significava un autèntic salt qualitatiu.

El pla d’estudis inicial projectat per Manuel Raventós fou ulteriorment modificat pels successius directors de l’Escola, que foren Josep Ma Valls, des de l’any 1914, i Carles Pi i Sunyer, des del 1919 fins a la seva destitució per la Dictadura militar. Com ha dit Alexandre Galí, la freqüència en els canvis de pla no era indici de feblesa ni d’artificiositat, sinó una prova de la voluntat de millora i dels esforços realitzats per tal de trobar unes bases d’actuació més sòlides.

L’any 1918, l’Escola, que continuava depenent de la Diputació de Barcelona, sol·licità el seu traspàs a la Mancomunitat de Catalunya, petició que fou acceptada el 20 de desembre d’aquell mateix any. L’any 1920, la Mancomunitat aprovà la reforma del pla d’estudis proposada per Pi i Sunyer, i el nou reglament de l’Escola. L’article primer d’aquest reglament definia l’Escola com un centre capaç de satisfer les necessitats següents: a) ordenar i impulsar la investigació científica agrícola; b) donar l’ensenyament superior que forma el grau d’enginyer agrícola; c) donar l’ensenyament elemental que forma el grau de tècnic agrícola; i d) cooperar a la difusió de la cultura agrícola influint en el desenvolupament progressiu i científic de l’agricultura catalana. Aquesta darrera qüestió ja havia estat iniciada per l’Escola tan bon punt fou fundada. Així, per exemple, els Cursos breus especialitzats creats per la Diputació de Barcelona el 1915 i adoptats per la Mancomunitat i les diputacions de Girona, Lleida i Tarragona, 43 dels quals foren celebrats entre el març del 1915 i l’octubre del 1917 per tot Catalunya i “amb èxit cada dia més gros”. La temàtica específica d’aquests cursos i el seu nombre foren com segueix: 25 de viticultura i enologia, 12 de ramaderia i indústries derivades, 2 d’oleïcultura i elaiotècnia, 3 de terra campa, 1 de petita ramaderia. Hi assistiren un total de 7.194 alumnes. Al costat d’aquests cursets i de les moltes conferències donades pel professorat de l’Escola arreu del país, hi havia els cursos professats a l’Escola per eminents especialistes estrangers, així com les beques que van permetre als alumnes més destacats d’ampliar estudis a Califòrnia, Canadà, Bèlgica, França, etc. El personal de l’Escola —homes com Faura i Sans, Campalans, Girona i Trius, Rossell i Vila, Font i Quer, Bataller...— col·laborà assíduament en les pàgines agrícoles de la premsa local, publicà des del 1917 i sota el nom d’Agricultura una revista de divulgació, i des del 1920 els Arxius de l’Escola Superior d’Agricultura, revista altament especialitzada. Cal dir finalment que amb la vinculació a la Mancomunitat, l’Escola va tenir més pes encara en les tasques que duien a terme els Serveis Tècnics d’Agricultura dependents d’aquella institució i que tan beneficiosos foren per al camp català.

Algunes dades del nombre de matriculats a l’Escola i del pressupost que tenia assignat poden ser adduïdes com a prova de la importància creixent d’aquest centre docent. En el primer any de funcionar, foren 10 els matriculats, 51 el curs 1917-18, i 66 el 1922-23. L’any 1913, el pressupost que hi destinà la Diputació fou de 60.165 pessetes, o sigui el doble del que tenia l’Escola precedent; el 1915, l’assignació arribà a les 61.058 pessetes, que la Mancomunitat convertí en 152.470 i 197.561 en els anys 1920 i 1924, respectivament.

Les estacions de viticultura i enologia

La creació de les estacions enològiques de Vilafranca del Penedès i de Reus contribuí enormement a fer progressar les tècniques de la viticultura i de l’enologia. De dalt a baix: descarregant el raïm destinat a les premses, i màquines rentadores de les ampolles destinades a vi de cava, fotografies publicades a Viticulture espagnole. Une visite a la malson Codorniu, 1904.

Una reial ordre del 5 de maig de 1880 va disposar la creació de cinc estacions vitícoles i enològiques en territori espanyol, una de les quals fou instal·lada a la ciutat de Tarragona. Per bé que arribà a comptar amb un enginyer agrònom com a director, amb un edifici adequat i unes 5 ha de vinya dedicades a l’experimentació, l’Estació Vitícola tarragonina fou suprimida al cap de poc. Per tal de disposar d’uns centres semblants als que la lluita contra la fil·loxera havia bastit ja llavors a França i a Itàlia, calgué esperar el reial decret del 15 de gener de 1892, que havia de donar peu a la creació de les estacions enològiques de Vilafranca del Penedès, l’any 1902, i de Reus, l’any 1905.

La fundació d’aquests centres i el consegüent manteniment a compte de l’estat requeria la prèvia col·laboració municipal en forma especialment de cessió de solars per a construir-hi l’edifici de l’Estació amb totes les instal·lacions annexes, i de terrenys per a les vinyes experimentals. Segons el decret fundacional, la tasca d’una Enològica —com eren anomenades correntment— havia de cobrir tres objectius: el servei al públic, la docència i la recerca. Tant la de Vilafranca com la de Reus compliren satisfactòriament aquests objectius. El públic, cada vegada més interessat, fou atès en les seves consultes i en la petició d’anàlisis, certificacions i dictàmens sobre la qualitat i les característiques de vins, terres, adobs, productes enologies, anticriptogàmics, etc. Ambdues enològiques organitzaren cursets especialitzats per a petits propietaris i parcers o per a magatzemistes i exportadors de vins; cicles de conferències, sessions de degustació, converses de tema vitícola o enològic, etc. Aquest contacte directe amb els sectors interessats no deixà de tenir un impacte sobre llur comportament a l’hora de produir, elaborar o comercialitzar els vins. El treball de recerca començava ja a les mateixes vinyes experimentals, estudiant les varietats de cep indígena que convenien a les varietats de peu americà, el marc de plantació, el sistema de poda, la naturalesa i fertilització del sòl i els treballs de cada cicle anual, recomanables per tal d’augmentar la producció de vi, de millorar-ne la qualitat o de disminuir-ne el cost. Els procediments de lluita contra les plagues de la vinya —míldiu i oïdi, principalment, però també moltes altres malures— foren així mateix objecte d’assaig i d’experimentació. I, passant de la viticultura a l’enologia, ambdues estacions estudiaren les característiques dels vins de cada comarca, assajaren els diferents models dels estris de celler i experimentaren la diversitat de productes enologies per tal d’assegurar una correcta elaboració del vi.

Tot i que les enològiques foren creades quan el punt àlgid de la crisi de la fil·loxera ja havia passat i les tasques de replantació posteriors ja estaven molt avançades, no hi ha dubte que el funcionament d’ambdós centres contribuí enormement a fer progressar les tècniques de la viticultura i de l’enologia. La vinculació al país dels enginyers que les dirigiren —Claudi Oliveras i Massó, fundador i primer director d’ambdues enològiques, i Cristòfor Mestre i Artigas, director de la de Vilafranca des del 1906—, l’estima per la feina ben feta i la vàlua científica que demostraren, com també la dedicació del personal col·laborador que saberen triar, tenen molt a veure amb els resultats obtinguts.

Poden donar una aproximació a la importància dels resultats al·ludits les xifres relatives als serveis i actuacions de cada un dels dos centres. A l’Estació Enològica de Vilafranca durant el primer quinquenni de funcionament foren fetes 6.361 anàlisis i contestades 2.004 consultes; durant el quinquenni 1916-1920, hom hi analitzà un total de 14.828 mostres i evacuà 12.628 consultes. Pel que fa als cursets, alguns organitzats amb limitació de places per raó del caràcter teòrico-pràctic que tenien, el nombre de matriculats entre els anys 1913 i 1920 arribà als 1.358 alumnes, un 87 per cent dels quals procedia de Catalunya. Les vinyes, els cellers i els laboratoris eren objecte de visites comentades que mobilitzaven cada any unes 2.100 persones.

L’Estació Enològica de Reus, creada amb més munificiència tant per part de l’estat com d’aquell municipi, fou inaugurada oficialment l’any 1910, però ja el 1907 havia començat a funcionar. Entre aquell any i el 1911, les consultes rebudes foren 3.297, que esdevindrien 15.366 durant el quinquenni 1916-20. Pel que fa a la labor docent, els cursos pràctics de química enològica donats entre 1914 i 1920 comptaren amb 155 matriculats; l’ensenyament ambulant i els cursos intensius breus —que generalment consistien en un cicle de conferències donades en sindicats o cellers cooperatius— van comptar amb una audiència que en molts casos no era inferior al centenar d’oients i en algun va superar els tres-cents. L’àmbit d’aquests cursets no es limitava a la rodalia de Reus ni a les comarques veïnes sinó que s’estengué fins a la Segarra i l’Empordà. Les campanyes didàctiques de la lluita contra el míldiu i l’oïdi protagonitzades per l’Estació de Reus tingueren una gran ressonància.

Poc temps després de la seva inauguració oficial, a redós de l’Estació Enològica de Reus, fou creada l’Escola de Viticultura i Enologia, l’única existent en tot el territori espanyol. Els estudis d’enòleg duraven tres cursos, amb quinze assignatures teòriques i dotze de pràctiques. L’escassesa de recursos, la manca de professorat i la competència que li feien l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona i les escoles de perits existents en diversos indrets d’Espanya, obligaren a reduir a dos cursos la durada de la carrera i a simplificar les proves d’ingrés. Des del primer curs de funcionament, el de 1913-14, fins al de 1920-21 passaren per l’Escola 122 estudiants, tres quartes parts dels quals eren catalans, procedents, majoritàriament, d’aquelles contrades.

L’Institut Agrícola Català de Sant Isidre

L’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, fundat el 1851, representà els interessos de la propietat territorial catalana i assumí la representació general de l’agricultura del país. A dalt, portada del número del juliol del 1871 de la revista de l’Institut. A baix, il·lustració de la mateixa revista que mostra el polvoritzador català contra el míldiu de les vinyes.

El buit deixat per la desaparició de la Junta de Comerç fou parcialment cobert per l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. Fundat el 22 de maig de 1851, Pinstitut personificaria els interessos de la propietat territorial catalana i assumiria la representació general de l’agricultura del país. Durant tota la seva llarga història —i especialment durant el segle XIX i primeres dècades del XX— l’Institut fou, certament, l’organització patronal agrària, però també un centre impulsor del progrés agrícola, dels coneixements agronomies i del desenvolupament de l’economia agrària.

Entre els fundadors de la nova institució, hi figuraven set títols nobiliaris: quatre a la Junta directiva, entre ells el marquès d’Alfarràs, primer president; i tres a la Comissió científica; sis persones que ocupaven —o ocuparien al cap de poc— sengles càrrecs a les Juntes provincials d’Agricultura, com el comte de Fonollar, el baró de Corbera, el marquès de Sentmenat, Ramon de Casanovas, Isidor de Angulo, professor d’Agricultura a l’Escola Industrial, i Jaume Llansó, professor de Botànica i Agricultura i director de la Granja de la Diputació; hi figuraven també diversos membres de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, com Josep Salvador i els ja esmentats Fonollar, Casanovas i Llansó, a més d’alguns socis de la Societat Econòmica d’Amics del País, com Erasme de Janer, Ramon Martí d’Eixalà i el ja citat Isidor de Angulo. Tot i que l’Institut ja no era en els seus inicis una societat l’ancien régime, el pes de l’antiga aristocràcia terratinent va disminuir gradualment; i les juntes del començament del segle XX disposaren de presidents com ara Ignasi Girona i Vilanova, que ho fou durant els anys 1902-07 i 1915-23, i Manuel Raventós i Domènech, elegit per al període 1907-11, que tenien un origen social molt diferent.

L’Institut es projectà ràpidament per tot Catalunya: en els seus primers anys de vida arribà als 1.158 socis (residents i corresponsals), establí vint subdelegacions comarcals, creà una agència en cadascuna de les províncies catalanes, va mantenir una comissió a la Cort i tingué diversos “socis gerents” escampats per Espanya. Els seus homes participaren en les tasques directives de les Diputacions provincials, de les Juntes o Consells d’Agricultura, de les Cambres Agrícoles i de la Propietat. L’Institut vigoritzà les entitats agrícoles preexistents —com la Societat d’Agricultura de l’Empordà o la Seixantena de Valls— i n’estimulà la creació de noves, de caràcter local o comarcal, com el Centre Agrícola del Penedès, el Foment de Badalona, el Gremi de Pagesos de Sabadell, etc, o d’un radi d’acció major com la Unió de Vinyaters, i les Societats d’Avicultors i d’Apicultors. En aquest camp, però, l’obra més remarcable va ser la creació i animació continuada de la Federació Agrícola Catalano-Balear, que, entre 1898 i 1923 —anys del primer i el darrer dels seus vint-i-sis congressos—, agrupà 142 entitats agrícoles.

Ignasi Girona i Vilanova, president de l’Institut (“La Ilustració Catalana”, 1905). El conservadorisme social de l’Institut Català Agrícola de Sant Isidre, el paternalisme amb què enfocà els problemes dels treballadors del camp, la defensa a ultrança d’institucions jurídiques caduques, no poden fer oblidar cap dels aspectes positius de la seva actuació.

Poc després de la seva fundació, l’Institut començà a difondre una sèrie de publicacions periòdiques: en primer lloc, la Revista de Agricultura Pràctica, que des del 1865 portà el títol de Revista del Instituto Agrícola Catalán de San Isidro i que des del 1869 —com a signe dels nous temps—, exhibia el següent subtítol: “Dedicada al mejoramiento de la Agricultura y a la defensa de la Propiedad”. En diversos moments, l’Institut publicà suplements de la Revista en català: La Quinsena del Pagès, que deixà de sortir quan la Revista va aparèixer quinzenalment, i La Pagesia, també quinzenal, iniciada el 1888 i fusionada l’any 1895 amb l’Art del Pagès, que des del 1877 publicava l’agrònom Francesc Tobella i Argila. A més d’uns eventuals Anuarios, i d’una sèrie d’opuscles sobre qüestions econòmiques, tècniques o jurídiques relacionades amb l’agricultura, l’Institut edità regularment El Calendari del Pagès que, com La Pagesia ja esmentada, tenia una tirada d’uns 17.000 exemplars, més gran, doncs, que la Gaceta Agrícola del Ministerio de Fomento, la qual no passava de 14.000, malgrat el seu caràcter oficial i ser objecte de distribució gratuïta. Els directors de la Revista foren successivament Isidor de Angulo, Jaume Llansó, Andreu de Ferran —que portà la secretaria de l’Institut fins a la seva mort, l’any 1903— i Rafael Roig i Torres. Consta també com a director Ignasi Girona i Vilanova, que exercí aquest càrrec juntament amb el de president de l’entitat. Les publicacions de l’Institut divulgaren nous mètodes de conreu, il·lustraren la pagesia i aglutinaren els agricultors en la defensa d’uns interessos comuns. El paper de l’Institut destaca en camps tan diversos com la lluita contra les plagues del camp, especialment la fil·loxera; el foment de la ramaderia i de les indústries derivades; la defensa del dret consuetudinari català enfront de la codificació sobre la base del dret castellà; les campanyes contra l’abusiva pressió fiscal; les denúncies contra l’adulteració dels vins i la utilització fraudulenta d’alcohols industrials, etc.

A més de les publicacions, un dels mitjans de què es valgué l’Institut per a la difusió de les seves idees i de novetats tècniques foren les exposicions i concursos, les visites col·lectives a finques de consocis considerades modèliques i, a tall més informal però no menys eficaç, les “converses”, les “excursions” i les “favades” celebrades periòdicament i amb una concurrència que sabia combinar el foment de l’agricultura “con los amenos pasatiempos que proporciona la buena sociedad”. D’exposicions i de concursos, n’hi hagué de locals o comarcals, com els celebrats a Vic, Manresa, Reus o Vilanova, i d’altres que foren de caràcter general, com el de Barcelona del 1872. L’Institut organitzà també la participació agrícola catalana a les grans Exposicions universals de la segona meitat del segle passat, i els seus delegats publicaren interessants reportatges sobres les novetats en matèria de maquinària agrícola, fertilitzants químics, selecció ramadera, etc.

Anunci dels tallers de la Maquinista agrícola, medalla d'or a l'Exposició de Barcelona de 1888 i a l'Exposició Agrícola de Terrassa del 1891; publicat a Barcelona en la mano, 1895.

L’any 1862 l’Institut es dotà d’un laboratori químic la direcció del qual es confià a Luis Justo y Villanueva, que era professor a l’Escola Industrial. Justo y Villanueva, enòleg eminent i promotor de la indústria dels vins escumosos, s’encarregà també dels cursets de divulgació sobre química aplicada a l’agricultura, elements de mecànica, i qüestions agronòmiques diverses. Entre 1881 i 1891, el Laboratori fou dirigit per Rafael Roig i Torres i, després d’un interval en què hi treballà el professor Casimir Brugués, la direcció va recaure, l’any 1908, en la persona de Jaume Raventós, que esdevindria al cap de poc un dels homes clau dels Serveis Tècnics d’Agricultura organitzats per la Mancomunitat de Catalunya.

L’Institut disposava d’una biblioteca, que durant molts anys fou la millor biblioteca especialitzada en agricultura existent a Barcelona. El seu fons prové de compres efectuades i, més encara, de les donacions dels socis i de les cases editorials. L’any 1919, el bibliotecari, el professor Pere J. Girona i Trius en publicà el catàleg, que conté més de 4.000 títols de llibres i 167 revistes.

Amb la fundació de l’Escola Provincial, l’any 1898, i amb més raó quan aquesta es convertí en Escola Superior d’Agricultura, l’any 1911, i sobretot amb l’organització dels Serveis Tècnics d’Agricultura de la Mancomunitat, els objectius de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre quedaren concretats a representar l’agricultura catalana i a servir d’interlocutor davant l’estat en matèries com la legislació agrària, la contribució territorial, els tractats de comerç, la política aranzelària, etc. El seu conservadorisme social —sempre existent, però posat en evidència durant la revolució del 1868 i l’esclat del problema rabassaire posterior a la fil·loxera—, el paternalisme amb què enfocà els problemes dels treballadors del camp, la defensa a ultrança d’institucions jurídiques caduques o necessitades de reforma, la seva política pretesament interclassista —ja que l’Institut considerava subordinats o subsumits en els propis els interessos de la pagesia no propietària— no poden fer oblidar cap dels aspectes positius de la seva actuació.

La Federació Agrícola Catalano-Balear

El marquès de Camps, Director General d’Agricultura (“La Ilustració Catalana”, 1917).

La constitució de la Federació tingué lloc el 27 de febrer de 1899 als locals de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, per bé que el Congrés antifil·loxèric celebrat a Sant Sadurní d’Anoia l’any abans és tingut com el primer dels vint-i-sis que ininterrompudament celebrà la Federació fins el 1923. A la reunió fundacional assistiren —a més del marquès de Camps, president de l’Institut, que era el convocant— uns quinze representants de diverses cambres i centres agrícoles, associacions de propietaris, lligues de productors, etc, procedents de tot Catalunya.

L’organització interna de la Federació era molt senzilla i, en un primer temps, ni tan sols tenia secretari nomenat. Celebrava sessions obertes a l’Institut, sense massa formalitats d’ordre del dia ni de convocatòria. L’organització dels congressos depenia més de les entitats amfitriones del lloc on s’havien de celebrar, que no pas de la directiva de la Federació. Entre els seus presidents figuren les personalitats de més pes en l’agricultura catalana, tant per llur significació capdavantera, com pel prestigi social de què gaudien. Donar-ne els noms aquí seria, en gran part, repetir una llista ja coneguda.

Els congressos de la Federació es reparteixen geogràficament de manera molt igualitària: se’n celebraren sis a la província de Barcelona, cinc a cadascuna de les restants províncies del Principat, tres a Mallorca, un a Menorca i un a Eivissa. Des del congrés de l’any 1902 —el primer dels celebrats amb participació de les Illes— la Federació va prendre el nom de Catalano-Balear. Els congressos tractaren temes molt diversos, de vegades de caràcter general —per exemple, la cooperació agrícola, els impostos, el foment de les exportacions, etc.— però més sovint estudiaven temes molt directament relacionats amb la problemàtica agrícola de la contrada on se celebraven les sessions. Així, els dos congressos celebrats a Sant Sadurní d’Anoia (1898 i 1922) foren dedicats a la viti-vinicultura, els d’Olot (1906) i de Vic (1908) a la ramaderia i a les indústries que se’n deriven; el de Tàrrega (1910) tractà del conreu i de les tècniques del regadiu; el de Girona (1911) versà sobres les explotacions forestals; el de Tortosa (1914) sobre el conreu de l’olivera i l’elaiotècnia; el de Mataró (1918) tractà sobre la patata i els conreus hortícoles et sic de ceteris. Entre els ponents solia haver-hi professionals del ram i, encara més sovint, elements locals que coneixien en profunditat les condicions i circumstàncies de la ramaderia o l’agricultura comarcals. Després de les tasques del congrés era freqüent de fer alguna excursió per conèixer la comarca, els cultius especials o visitar alguna finca important.

Era també bastant habitual la celebració de concursos de bestiar i exposicions de productes agrícoles o de maquinària, acompanyades de conferències o de comentaris il·lustratius. Les actes dels congressos —gairebé totes publicades in extenso per la mateixa Federació o per l’Institut de Sant Isidre— donen una visió precisa de l’agricultura general i comarcal, i són un exponent de la voluntat de progrés i de l’entusiasme que ponents i assistents posaven en “l’obra de la renovació integral, completa de l’agricultura pàtria”.

Diuen les cròniques que el congrés de Lleida de l’any 1902 “va tenir una gran ressonància perquè tots els que hi prengueren part parlaren en català”, llengua que en els futurs congressos fou usada quasi exclusivament, malgrat que produïa “petites tibantors entre autoritats de la casa i altres de forasteres”. A la catalanitat de la Federació Agrícola Catalano-Balear, menys tímida que la de l’Institut de Sant Isidre, cal atribuir la suspensió de les seves activitats per la Dictadura militar.