L’estudi dels fongs i líquens ha generat una bibliografia abundant en els darrers vint anys. A l’esquerra, l’obra de divulgació més extensa en català: Bolets dels Països Catalans i d’Europa (2000). Al mig, una de les portades de Bolets de Catalunya, la col·lecció que cada any il·lustra 50 espècies de fongs (un total de 1.450, l’any 2010). A la dreta, portada de la guia de camp, publicada l’any 2004, que recull 234 espècies de líquens i 226 briòfits dels Països Catalans.
Els darrers vint anys, l’estudi dels fongs de vida lliure i dels simbiòtics (líquens, micorizes, endòfits) s’ha configurat com una branca de la biologia independent, s’ha ampliat i diversificat i ha guanyat en qualitat i en visibilitat internacional. S’ha continuat avançant en el coneixement del patrimoni natural micològic català, i en el dels hàbitats on els fongs i els líquens tenen un paper important, però s’han obert també nous camps de recerca: anàlisi i valoració de la biodiversitat de fongs i líquens, filogènia, ecologia i ecofisiologia, bioindicació i altres aspectes aplicats. Cal dir que l’interès pels estudis de biodiversitat va anar acompanyat d’una progressiva desvaloració d’una part dels productes de la recerca científica en aquest camp, sobretot dels referits a un àmbit més local (catalogació d’espècies i comunitats). La tria d’objectius més valorats ha conduït a un progressiu abandó dels estudis de biodiversitat, que es reflecteix en una minva dels investigadors que s’hi dediquen, i del flux d’informació nova publicada. En el cas de la micologia de camp, el buit d’especialistes ha estat parcialment pal·liat per la feina d’un voluntariat de micòlegs no acadèmics, integrats en diverses societats micològiques. Seguint el criteri unitari d’aquest llibre, hem suprimit els noms dels investigadors vius, que són gairebé tots.
A la Facultat de Biologia (grup de recerca de Criptogàmia, UB), la feina d’exploració dels diferents hàbitats i de catalogació dels ascomicots i basidiomicots ha continuat, sovint en estreta collaboració amb la Societat Catalana de Micologia (SCM). La prospecció ha facilitat també la recerca taxonòmica, aplicada a la descripció i revisió d’espècies, gèneres i famílies de fongs. El 1994, la majoria dels micòlegs de camp (universitaris i no universitaris) s’integrà en un ampli projecte de l’Institut d’Estudis Catalans, que permeté explorar les Terres de Ponent i la Catalunya meridional i estudiar els fongs dels estatges subalpí i alpí i el component fúngic dels estepars, entre altres realitzacions, algunes encara ben actives. S’hi integrà igualment l’estudi dels fongs anamòrfics, gràcies a la participació de M. Muntañola. El 2006, s’hi afegí també l’estudi dels líquens. D’altra banda, la publicació de la Revista Catalana de Micologia permet establir un extens intercanvi amb revistes micològiques de tot el món. Aquest flux, intensificat el darrer decenni, ha permès constituir a la SCM una de les millors hemeroteques especialitzades dels Països Catalans. Cada any han continuat apareixent 50 noves espècies de la sèrie Bolets de Catalunya, que, amb 1.450 espècies publicades, s’ha convertit en obra iconogràfica de referència. Alguns membres no acadèmics de la SCM han publicat treballs originals, iconografia (fotografies i dibuixos) i obres de síntesi, indispensables per a conèixer la diversitat fúngica de Catalunya.
Una vida independent ha seguit l’Associació Micològica Font i Quer, que des del 2003 publica un butlletí. A la Catalunya del Nord, la Société Mycologique A. Marchand, integrada a la FAMM (Fédération des Associations Mycologiques Méditerranéennes) edita també un butlletí que inclou dades sobre fongs de l’àrea. Algun membre ha estudiat també els fongs de la Cerdanya.
L’aplicació de tècniques moleculars al reconeixement d’espècies i als estudis de filogènia ha estat un dels nous camps de recerca de la micologia catalana (si bé es desenvolupa especialment al Real Jardín Botánico de Madrid), aplicada als gasteromicets, als fongs patògens i als mixomicets.
L’actuació de la SCM com a soci fundador de la Confederació Europea de Micologia Mediterrània (CEMM), al costat de federacions micològiques italianes i franceses amb milers de socis, respon a l’acceptació internacional de la micologia de camp catalana. Més tard, s’incorporaren a la CEMM els micòlegs gallecs i els valencians (SOMIVAL). La SCM ha organitzat algunes de les jornades anuals, centrades en el treball de camp (l’Estartit, 1993, Sant Hilari Sacalm 2001, Olot 2007) i també organitza la propera reunió anual de la Société Mycologique de France (2011). Cal esmentar també que les Jornades Micològiques Internacionals d’Esplugues aconsegueixen cada any congregar a Catalunya un bon nombre d’experts italians, francesos, espanyols, bascos, etc., en l’obra dels quals podem trobar rastre de les recol·leccions fetes a Catalunya. El 1995, els micòlegs de les comarques de Girona, sense desvincular-se de la SCM, van formar l’Associació Micològica Joaquim Codina, que, sovint en col·laboració amb altres entitats micològiques, organitza activitats diverses (exposicions, Jornades Europees com les del gènere Cortinarius i les ja esmentades de la CEMM); de la seva activitat destaquen els estudis fets en parcs naturals (zona volcànica de la Garrotxa, Montgrí, aiguamolls de l’Empordà), la publicació del llibre Bolets de les comarques gironines i la creació de la llista de correu Micolist, que canalitza l’intercanvi d’informació entre micòlegs. Els micòlegs de les comarques de Lleida, que formen el Grup de Micologia de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, també coordinats amb la SCM, estan fent interessants aportacions a la micologia dels Pirineus de Lleida, dels boscos de ribera i de les àrees semiestèpiques; i, a més d’organitzar exposicions de fongs (de tardor i de primavera), han publicat tres volums de Bolets de les terres de Lleida. A les Balears es formà un grup local molt actiu a Mallorca, que aporta també dades sobre Formentera, Cabrera, Menorca i diverses àrees protegides, com s’Albufera i Mondragó, que va afavorir l’aparició dels dos volums d’Els bolets de les Balears.
El 1991 es fundà la Societat Micològica Valenciana (SOMIVAL), que des del 1995 publica un butlletí anual (169 treballs publicats) i, a més de dur a terme una intensa labor de divulgació, que inclou la publicació de llibres de valor iconogràfic i científic, s’ha encarregat d’organitzar una de les Jornades Europees dels cortinaris (Morella, 2005) i una de les Jornades de la CEMM. A Andorra, el CENMA, de l’Institut d’Estudis Andorrans, incorpora micòlegs i fa recerca de catalogació dels fongs de l’Estat, la qual cosa ha permès l’aparició de l’obra de síntesi Els fongs d’Andorra.
Micologia microbiològica i micologia aplicada
La feina d’estudi dels fongs duta a terme pels grups de micologia de Mallorca, Lleida (Institut d’Estudis llerdencs) i Girona (Associació Micològica Joaquim Codina) han quedat plasmada en la publicació de sengles treballs de síntesi d’alt valor científic, lexicogràfic i divulgatiu.
Un volum molt important de l’activitat científica que es fa al nostre país sobre micologia escapa fàcilment a l’atenció dels naturalistes i dels micòlegs de camp. Es tracta de l’estudi dels fongs microscòpics (micromicets, endòfits), que sovint es relacionen amb camps aplicats, com ara la fitopatologia, micologia mèdica i veterinària, micorizologia, micologia forestal, conreu de fongs, bioindicació, biodegradació.
En el camp de la microbiologia, destaquen els estudis, fets a la UAB, dels fongs que conviuen amb artròpodes (sobretot insectes), especialment els de laboulbenials, dels quals s’ha descrit un gran nombre de tàxons nous, i els de l’heterogeni grup dels tricomicets, que han aportat la descripció de 16 espècies noves d’harpel·lals; i els de fongs paràsits d’interès en la lluita biològica (entomoftorals, fongs nematòfags). A l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (IMEDEA), a Mallorca, s’han descrit un gran nombre de tàxons nous en treballs de micologia pura, amb identificació i taxonomia dels fongs que esporulen a l’aigua dolça (fongs ingoldians) o a la mar, i alhora s’han produït obres de síntesi (claus d’identificació, metodologia d’estudi i conreu, revisions taxonòmiques). També es treballa en l’estudi dels oomicots (Phytophthora, Pythium), actius paràsits de plantes cultivades i forestals. Des del Servei de Microscòpia Electrònica de la UdL s’ha analitzat la presència i l’acció de fongs i líquens sobre la pedra i la seva adaptació a condicions extremes. Un dels grups més actius en l’estudi dels micromicets és la Unitat de Micologia i Microbiologia Ambiental (Institut d’Investigació Sanitària Pere Virgili, URV, Reus), amb una llarga experiència en l’estudi de les fases anamòrfiques d’ascomicots i zigomicots, que es poden trobar al sol, a l’aire, en llocs habitats pels humans (amb una especial atenció als fongs oportunistes, que ataquen els malalts immunosuprimits o hospitalitzats) o pel bestiar, en aliments, pinso, etc. En els seus treballs de taxonomia, s’hi troba la descripció de molts tàxons nous, basada en tècniques moleculars aplicades a la identificació de les espècies i a llur filogènia. Cal mencionar una obra de síntesi, fonamental per a la micologia aplicada a la medicina, l’Atlas of Clinical Eungi (2a edició, 2000) que, a més dels caràcters clàssics (descripció, iconografia, caràcters de cultiu), incorpora els caràcters moleculars diagnòstics. També treballen en micromicets dos grups de la Facultat de Veterinària (UAB), l’un més centrat en l’ecologia microbiana (fongs que malmeten llibres, arxius i suro; virus que ataquen els fongs) i el Grup de Micologia Veterinària, que treballa principalment en fongs dermatòfits, que produeixen malalties infeccioses en animals o persones, o que sintetitzen micotoxines (com ara l’ocratoxina), perilloses quan romanen en aliments, vi o pinsos. Amb tècniques microbiològiques i moleculars han estudiat el gènere Malassezia, del qual han descrit tres noves espècies. El Grup de Micologia Aplicada (UdL) també desenvolupa l’estudi d’aquestes substàncies tòxiques produïdes per floridures i la manera de detectar i d’evitar-ne la presència en aliments i pinsos, i també investiga el potencial dels fongs per generar biocatalitzadors.
Una especialitat molt conreada al nostre país és la micologia mèdica i veterinària, molt activa en departaments de microbiologia com els ja esmentats de Reus (URV) o de Veterinària de Bellaterra (UAB). També es treballa sovint sobre dermatòfits i altres fongs ceratinòfils en els serveis de dermatologia o d’hematologia de diversos grans hospitals (Vall d’Hebron, Hospital Clínic), esperonats per la freqüència de micosis oportunistes en malalts immunosuprimits (transplantaments, sida). Cal afegir encara els centres de recerca com l’Institut Municipal d’Investigació Mèdica (IMIM), integrat (2000) com a institut universitari a la UPF. Els micòlegs clínics catalans, especialment coordinats amb els bascos, van tenir un paper important en la fundació del que el 1994 esdevindria la Asociación Española de Micologia (AEM), nascuda amb vocació generalista, però progressivament centrada en la micologia mèdica i veterinària (1995, creació de la secció de Micologia Mèdica), com es pot veure consultant la seva Revista Iberoamericana de Micología. Acull treballs originals o de revisió, especialment dedicats a dermatomicosis, micosis oportunistes, sistèmiques i medicaments micostàtics. El 1992, l’AEM va organitzar el primer congrés nacional de micologia, i n’ha anat celebrant set més (el del 2006, a l’Hospital de Sant Pau).
De l’estudi dels llevats i altres fongs cel·lulars se n’ocupa, amb una orientació aplicada a l’elaboració del vi, el grup de Biotecnologia Enològica de la URV. A la facultat de medicina de la UdL s’ha treballat sobre genòmica dels llevats. Dos grups de la Universitat de València han desenvolupat una important labor en el camp de l’estudi dels llevats; l’un, dedicat als fongs anamòrfics, llevats i fongs cel·lulars afins, que s’ocupa també d’aspectes de fisiologia i d’identificació de fongs amb tècniques moleculars; l’altre (Departament de Microbiologia, Facultat de Farmàcia), centrat en estudis d’ultraestructura, creixement i funcionalisme de les membranes i protoplasts fúngics, i també de proteïnes fúngiques i de l’expressió dels gens.
Pel que fa a la toxicologia micològica (intoxicacions causades pel consum de bolets), cal esmentar el treball científic, assistencial i de divulgació del Servei d’Hematologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron i la d’altres grups del Servei d’Hematologia de l’Hospital de Sant Pau i del Servei de Medicina Interna de l’Hospital Clínic.
La fitopatologia micològica se centra en la identificació i l’estudi dels fongs causants de malalties, sobretot en plantes conreades o forestals. Diversos centres relacionats amb l’agricultura i la silvicultura tenen activitat en aquest camp, tant a les universitats com en centres de recerca. El grup de Fitopatologia de la Facultat de Biologia (UB) treballa especialment en l’aïllament i la identificació de fongs fitopatògens, amb tècniques clàssiques i moleculars; en l’estudi de compostos que indueixen la resistència de les plantes a les malalties fúngiques; en l’acció fungicida o fungistàtica de diversos compostos sobre alguns fongs patògens, i en la lluita biològica. Un esforç per difondre la terminologia especialitzada ha portat a la publicació de dues obres sobre noms de fongs i terminologia de l’especialitat. A l’Escola Superior d’Agricultura (UPC) s’ha treballat especialment en fongs del sòl amb poder de parasitar nematodes i, per tant, útils en la lluita biològica. Entre els Serveis de Sanitat Vegetal del DARP, el Laboratori Central (Zona Franca, Barcelona) és el que més ha aportat al camp de la identificació de fongs causants de malalties a les plantes, utilitzant isolament i cultiu i, especialment, diagnòstic molecular. El Grup de Patologia Vegetal, de l’Institut de Tecnologia Agroalimentària (UdG), que treballa en el control integrat de fongs fitopatògens de fruiters (pomera, perera), abans i després de la collita, desenvolupa mètodes de control biològic (bioplaguicides microbians) i models predictius de risc d’infecció, de cara a reduir l’ús de fungicides sintètics. L’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (ERTA) de Cabrils desenvolupa línies de recerca de fongs patògens i de micorizes. La primera s’ocupa principalment de l’estudi del decandiment de la surera, de l’alzina i de l’avet, i des del 2003, dels fongs patògens de la vinya. La segona línia investiga les simbiosis ectomicorízica i endomicorízica (micorizes arbusculars), amb un enfocament teòric i també aplicat a la millora dels planters d’arbres forestals (d’aplicació a la reforestació i a la producció de bolets comestibles, com el rovelló i la tòfona), a la caracterització i reconeixement de les espècies amb tècniques moleculars i als estudis en parcel·les experimentals. Una tècnica ideada per l’IRTA permet seguir l’evolució del miceli del rovelló i d’altres fongs fora de la rel micorizada i, per tant, fer el seguiment dels fongs comestibles, tant en plantacions experimentals sotmeses a diversos tractaments com a les comunitats naturals. L’equip ha creat també una collecció de cultius de fongs ectomicorízics, amb més de 100 soques d’espècies comestibles, a punt per a micorizar plançons d’arbres de repoblació.
Cal no oblidar aquí la destacada activitat dins la Universitat de Múrcia d’un equip que s’ocupa de l’estudi tant d’ectomicorizes com d’endomicorizes, de llur fisiologia i de les aplicacions a la revegetació de zones degradades i àrides. A la mateixa gran àrea geogràfica sud-est de la Península, hi ha equips centrats en la protecció dels conreus (Universitat de Cartagena, Escola Superior Politècnica d’Oriola, Universitat d’Elx).
A València, treballen en fitopatologia micològica el Grup de Fongs Fitopatògens de l’Institut Agroforestal Mediterrani (IAM), que investiga sobre malalties de les carxoferes, els mandariners, la vinya, el meló, etc. La recerca en fitopatologia de l’Institut Valencià d’Investigacions Agràries (IVIA), sobretot al centre de Moncada, se centra en les malalties dels xiprers, cítrics, fruiters de fruita dolça, ametllers, etc. i, recentment, en el diagnòstic de malalties provocades per fongs en plantes d’interès agrícola i forestal (especialment cítrics), amb estudis d’epidemiologia o encarats a la millora genètica per obtenir varietats resistents. A la Universitat d’Alacant, el Grup de Fitopatologia i Ecologia Fúngiques, integrat en l’Institut Multidisciplinari per a l’Estudi del Medi Ramon Margalef, ha ampliat la línia dels fongs nematòfags amb l’estudi de la fisiologia dels fongs que parasiten els insectes (amb una patent sobre la lluita contra el morrut roig de la palmera), el potencial de les quitosanes (polisacàrids) contra els fongs patògens de les arrels, les malalties criptogàmiques de les palmeres, els fongs ingoldians i la taxonomia molecular de fongs paràsits.
Al Deptartament de Producció Vegetal i Ciència Forestal de la UdL es treballa en connexió amb el Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC) de Solsona en malalties fúngiques d’arbres d’interès forestal (castanyer, eucaliptus, avet), sovint fent una anàlisi de la diversitat genètica que, en el cas de l’agent del xancre del castanyer, és prou baixa per a obrir l’oportunitat de fer-ne el control biològic mitjançant hipovirus especialitzats. També s’ha treballat en tubericultura, amb l’objectiu d’optimitzar la producció de tòfona negra en plantacions inoculades amb miceli del fong i, de forma centrada al CTFC, en la producció de bolets pels ecosistemes forestals i la seva valoració econòmica de cara a incloure-la en la gestió dels boscos. Diverses empreses han treballat en la producció de plançons de roure i alzina per a plantacions tofonaires i han introduït millores en els mètodes de conreu de bolets comestibles, tant autòctons com exòtics. L’equip de micologia aplicada (Botànica, Biològiques, UB) ha contribuït a la selecció i conservació in vivo de fongs comestibles, conreu de gírgola de panical sobre panical conreat, etc.
La liquenologia
L’aparició de la Checklist de líquens de la península Ibèrica i les Balears de X. Llimona i N. Hladun, publicada per la revista italiana Bocconea el 2001, va ser el punt de partida de l’actual eina accessible en línia.
Els liquenòlegs relacionats amb l’escola liquenològica provençal de G. Clauzade (1914 - 2002) continuen la seva activitat a Barcelona (UB) i a Múrcia (on cessa vers el 2000). A la feina de catalogació, corologia i descripció de comunitats (singularment les epifítiques, calcícoles i foliícoles), s’afegeixen els estudis taxonòmics, quimiotaxonòmics, filogenètics i també aplicats, com ara els de bioindicació de la qualitat de l’aire o de la qualitat ecològica dels boscos i l’alteració dels edificis per líquens i microorganismes. Els darrers anys ha adquirit una gran volada (UB, UV) l’estudi dels fongs liquenícoles, tan diversos i especialitzats com mal coneguts, els quals, tot i no ser líquens, són estudiats habitualment pels liquenòlegs. A partir dels resultats dels estudis moleculars, a la UB s’han iniciat revisions taxonòmiques que combinen caràcters moleculars amb caràcters morfològics. A València (UV), s’estudien els líquens epifítics, silicícoles, suberícoles i terrícoles, i vagants, diversos aspectes de la fisiologia i filogènia de les algues dels líquens, i els efectes negatius dels contaminants atmosfèrics sobre les espècies més o menys sensibles. A les Balears es fan treballs sobre els líquens saxícoles i llurs interaccions amb el substrat. A Andorra, l’Institut d’Estudis Andorrans ha impulsat l’estudi dels líquens alpins. A la Catalunya del Nord destaquen les dades dels liquenòlegs provençals sobre espècies mal conegudes i sobre comunitats de líquens, i una important síntesi (2006) dels coneixements florístics i ecològics existents. A la Universitat de Múrcia s’han realitzat treballs de flora i de revisió taxonòmica dels líquens, calcícoles i silicícoles, i de les comunitats litorals sota clima mediterrani (amb abast mundial en aquest darrer cas), que sovint contenen dades sobre els Països Catalans, especialment les monografies dedicades a gèneres d’artonials i d’heppiàcies.
Un camp que recentment ha anat prenent importància, especialment en grups d’organismes altres que els fongs i els líquens, és el de la gestió de la biodiversitat (llibres vermells, biologia de la conservació). Si bé a Catalunya aquesta activitat es troba encara en una situació incipient, al País Valencià s’ha arribat a interessants realitzacions, com ara les microreserves de líquens.
En el camp de la síntesi i la divulgació, a més del mòdul LiquenCat, del Banc de Dades de la Diversitat de Catalunya, s’ha treballat en l’àmbit de la península Ibèrica i les Balears, elaborant una extensa Checklist (Llimona i Hladun, 2001), progressivament actualitzada en línia (2002-10). Aquesta obra bibliogràfica s’ha fet per facilitar l’accés a les dades sobre les quals es basa la redacció dels successius fascicles de la Flora liquenológica ibérica.