Consideracions sobre el progrés en el coneixement de la diversitat dels fongs

Els vint anys transcorreguts des de la publicació del volum Fongs i líquens d’aquesta mateixa obra han estat extremament productius pel que fa als estudis dels fongs als Països Catalans. A tall d’exemple, al Principat s’ha duplicat amb escreix el nombre de registres (de 34.615 citacions de fongs s’ha passat a 73.621) i ha augmentat considerablement el de publicacions referides als fongs (abans del 1990 s’havien publicat 240 treballs, mentre que d’ençà d’aquest any se n’han publicat vora 320). Aquest increment d’informació tan important ha permès que actualment es tingui coneixement de la presència al territori de vora 1.800 noves espècies, un nombre important de les quals han estat proposades i descrites com a noves per la ciència a partir de material català. Igualment significatiu, o més, ha estat l’avenç assolit als altres territoris, molt especialment a les Balears i al País Valencià, que han estat estudiats amb gran profusió. Els treballs micològics que s’han dut a terme s’orienten principalment en tres línies d’actuació: estudiar grups taxonòmics poc coneguts o conflictius, omplir els buits en el coneixement de la diversitat fúngica d’ambients o d’hàbitats concrets i estudiar la flora d’àrees geogràfiques concretes, protegides o no, i del territori en general.

Dels fongs ameboides típics (antics mixomicets), s’han fet estudis sobretot al País Valencià, a les Balears i a les àrees més orientals i meridionals del Principat. Entre les novetats, destaquen algunes espècies que creixen als estatges subalpí i alpí, com Lamproderma maculatum, trobat damunt d’un tronc en descomposició d’avet o Lepidoderma carestianum, que ha estat citat més enllà dels límits dels boscos, en un prat alpí, on creixia sobre restes de gramínies. També en destaquen d’altres que prefereixen els ambients més mediterranis o meridionals, com Fuligo intermedia, Didymium pertusum, Physarum leucophaeum i P. robustum.

Pel que fa als míldius (pseudofongs peronosporals, avui considerats heteroconts), ha estat estudiat sobretot el gènere Peronospora, format per espècies estrictament paràsites de plantes vasculars a les quals provoquen diferents lesions. El nombre d’espècies conegudes ha passat de 6 a més de 30, les quals afecten diferents famílies de plantes; així, entre d’altres, Peronospora ervi, P. aestivalis, P. meliloti, P. narbonensis i P. orobi parasiten lleguminoses, mentre que P. lithospermi i P. symphyti ataquen algunes boraginàcies, P. debaryi, les ortigues, P. erythraeae, l’herba de Santa Margarida, i P. sordida, algunes escrofulariàcies.

Durant aquests darrers anys, han estat estudiats àmpliament diversos grups de fongs paràsits d’insectes i altres artròpodes, que han donat resultats nombrosos i importants, tant pel que fa a novetats d’àmbit mundial, amb la descripció d’alguns gèneres i un bon nombre d’espècies noves, com pel que fa a la diversitat d’aquests grups als Països Catalans. De les entomoftorals, han estat citades diferents espècies dels gèneres Batkoa, Entomophaga, Entomophthora, Erynia, Eryniopsis, Furia, Neozygites, Pandora, Zoophthora, entre les quals destaquen, per representar les segones citacions a nivell mundial, Zoophthora miridis, que parasita diversos heteròpters, als quals es fixa amb rizoides al revers de fulles de tomaquera, i Zoophthora psyllae, trobada damunt homòpters fixats a fulles d’aurons. La troballa de Batkoa apiculata al Montseny i al Berguedà, que parasitava dípters a les fulles de diferents arbres, representa la primera citació d’aquest gènere a la península Ibèrica. Un altre grup que ha estat intensament estudiat és el dels tricomicets (zigomicots), fongs molt especialitzats que viuen com a endoparàsits a l’intestí de diversos grups d’artròpodes. Les novetats aportades han estat molt nombroses i significatives. Entre d’altres, han estat descrits nous gèneres, com Tectimyces, basant-se en dues espècies també noves, T. leptophlebiiarum i T. robustus, i Baetimyces, amb la descripció de B. aurorae, tots tres paràsits d’efemeròpters. A la vegada, han estat trobades al nostre país Bojamyces repens, Stachylina prolifica i Legeriomyces rarus, que representen les segones citacions a nivell mundial d’aquests endoparàsits, i Stachylina robusta, que correspon a la tercera citació. Finalment, cal destacar també com a novetats les troballes de Bojamyces transfuga, Orchesellaria mauguioi, Pennella angustispora, Stipella vigilans i diverses espècies dels gèneres Asellaria, Smittium i Stachylina.

Un altre grup de paràsits d’insectes que ha estat molt estudiat als Països Catalans durant aquests darrers anys és el dels laboulbeniomicets (ascomicots). Es tracta d’un grup de fongs força diversificat que viuen com a ectoparàsits d’artròpodes, especialment de coleòpters. Se n’han fet aportacions de gran rellevància a tots els nivells; així, han estat descrites un nombre important d’espècies noves, entre les quals cal citar Autophagomyces sericoderi, Ceratomyces pyrenaeus, Dimeromyces rossii, Laboulbenia sphaerii i Rhynchophoromyces helophori. També han estat trobades als Països Catalans altres espècies la presència de les quals només es coneixia a la localitat original, en països llunyans o en altres continents; cal destacar-ne Corethromyces laminifer, Stigmatomyces parydrae i Tavaresiella hebri. Finalment, les novetats florístiques aportades d’aquest grup dels laboulbeniomicets han estat molt importants, tant pels aspectes quantitatius com pels corològics, ja que s’ha enriquit no solament la flora d’aquests fongs als Països Catalans, sinó també la peninsular i l’europea, i el nostre país ha esdevingut un dels més coneguts al món pel que fa a la diversitat dels laboulbeniomicets.

Dels altres grups d’ascomicots, s’han estudiat també (puntualment i entre les pleosporals) el gènere Helicoon, amb la descripció d’H. microsporum com a espècie nova, a partir de restes vegetals de pi submergides, i el gènere Periconia, fongs que creixen sobre restes vegetals d’origen diferent i entre els quals s’ha descrit com a nova P. flabelliformis. També han estat importants els treballs sobre els ascomicots bitunicats: a més d’aportar noves dades sobre alguns, n’han recopilat i actualitzat les anteriors. A més de moltes dades referides a espècies ja conegudes al territori, que tenen un gran interès des del punt de vista corològic, s’han citat per primera vegada més d’un centenar espècies d’aquest grup tan divers. Entre totes les novetats, destaquen Capronia pilosella i C. polyspora (quetotiriomicets), que creixen sobre fusta decorticada de diferents arbres o arbusts, Julella buxi (sordariomicets), que parasita branques vives de boix, i un gran nombre de dotideomicets trobats en gran diversitat de substrats i d’hàbitats, alguns poc o gens estudiats, com són les restes de Dryas octopetala de l’estatge alpí, sobre les quals han estat identificades Acanthostigma longisporum, Leptosphaerulina dryadis, Stomiopeltis dryadis i Wettsteinina dryadis; també són d’interès altres espècies d’ambients mediterranis, com Chaetoplea inverecunda i Didymosphaerella opulenta, que creixen a les restes dels cladodis de les figueres de moro.

Els basidiomicots també han estat àmpliament estudiats i el gros de les novetats florístiques d’aquests darrers anys correspon a diferents grups d’aquests fongs, molt especialment al dels agàrics. De tota manera, les aportacions referides a altres grups, encara que sovint puntuals, han donat resultats importants. Així, dels ustilaginomicets, les novetats han vingut dels Pirineus lleidatans i d’Andorra, on han estat citades Anthracoidea caryophylleae, A. hostianae, A. paniceae i A. sempervirentis, totes parasitant diverses espècies de Carex, mentre que damunt de clavells ha estat identificat Microbotryum dianthorum; totes aquestes espècies representen novetats per a la península Ibèrica. D’altra banda, pel que fa als agaricomicotins gelatinosos, la informació prové d’un estudi dut a terme a les illes de Mallorca i de Cabrera, en el qual es descriuen un gènere nou, Spiculogloea (espiculogloeals), i dues espècies: Spiculogloea occulta, que creix com a paràsit a l’himeni d’Hyphoderma argillaceum, i Tulasnella balearica (tulasnel·lals), trobada en panotxes de blat de moro; entre les tremel·lals, Basidiodendron nodosum, B. rimulentum, Ceratosebacina longispora i Serendipita vermifera són novetats per als Països Catalans, mentre que de les platigloeals ho són Helicogloea lagerheimii i Eichleriella deglubens. També de les cantarel·lals, en un treball monogràfic, han estat citats com a novetat Cantharellus romagnesianus, que es diferencia del rossinyol principalment per la mida més petita i per l’himenòfor lleugerament blanquinós, i també Clavaria schaejferi i Clavulinopsis rufipes, a més de diferents espècies del gènere Typhula, com ara T. micans, T, subhyalina i T. uncialis.

Pel que fa als agàrics, els estudis duts a terme s’han centrat en grups molt ben representats al nostre país i, alhora, molt poc coneguts. Entre les agaricals, les principals novetats fan referència al gènere Cortinarius, sobretot amb dades dels Pirineus catalans i del País Valencià i, entre les nombroses espècies trobades per primera vegada, destaquen C. luhmanii, que fa micorizes amb el faig, C. assiduus i C. bombycinus, pròpies de les brolles d’estepes, i C. erythrocitriolens, trobada a la vall d’Albaida en una sureda. També hi ha força informació d’Entoloma, un altre gènere d’agaricals molt poc conegut al territori fins no fa gaire; les aportacions han estat importants, amb la descripció d’algunes espècies noves, com E. trichomarginatum, que creix a les pinedes subalpines de pi negre, i E. phaeodiscum, que prefereix els boscos de ribera, sobretot les vernedes; així mateix, han estat nombroses les citacions d’espècies no conegudes al territori, com ara E. cedretorum, E. cruentatum i E. rubrobasis. També han estat estudiades, sobretot a les Balears, les lepiotàcies, un grup d’agàrics sapròfags amb moltes espècies tòxiques. Entre les novetats d’aquest grup, destaquen Leucocoprinus lilacinogranulosus, que representa la primera citació a l’Estat espanyol, i Chamaemyces fracidus, Lepiota pratensis i Leucoagaricus cinerascens, les tres poc conegudes als Països Catalans.

Les russulals han estat un dels grups d’agàrics més estudiats durant aquests anys al Països Catalans. S’han citat per primera vegada més d’un centenar d’espècies, entre les quals n’hi ha alguna de molt significativa, com és el rovelló d’avet (Lactarius salmonicolor), que creix exclusivament a les avetoses i desprèn una olor suau de mandarines, però també altres lleteroles molt comunes als alzinars mediterranis i en substrats carbonatats, com ara L. atlanticus i L. mediterraneensis; un cas especial és L. dryadophilus, que creix exclusivament a l’estatge alpí, als pradells de Dryas octopetala. Pel que fa a les llores o puagres, totes espècies del gènere Russula, destaquen les troballes de R. ilicis i R. monspeliensis, les dues força comunes als ambients mediterranis, la primera als alzinars i la segona a les brolles d’estepes, així com R. illota, que creix als boscos de caducifolis, i Russula flavispora, molt semblant al pebràs (R. delica) però amb les làmines groguenques. Un cas també especial és el de Russula messapica, la troballa de la qual a Catalunya representa la segona citació mundial; des del punt de vista evolutiu està estretament relacionada amb Macowanites messapicoides, una russulal hipogea i gasteroide (forma cossos fructífers tancats i sense un peu diferenciat) que ha estat descrita com a espècie nova amb el suport de material català.

Pel que fa als estudis taxonòmics, cal esmentar també el treball monogràfic sobre el gènere Rhizopogon, d’abast europeu, però basat fonamentalment en material català. Han estat citats per primera vegada, entre d’altres, R. abietis, R. corsicus, R. marchii i R. subsalmonius.

Finalment, les novetats quant als fongs mitospòrics han estat igualment importants; s’han fet diversos estudis de camp i els resultats han ampliat considerablement el nombre d’espècies conegudes d’aquest grup tan heterogeni. Entre d’altres, Hormographiella aspergillata ha estat descrit com a gènere i espècie nova, i Penicillium aureocephalum, que creix sobre fulles mortes d’estepes, també com a espècie nova; en restes vegetals submergides han estat trobats Aegeritina tortuosa i Spirosphaera floriformis, i en altres restes vegetals destaquen Dactylaria parvispora, Epicoccum nigrum, Gliocladium virens, Graphium putredinis, Sterigmatobotrys macrocarpa i Tetraploa aristata, entre moltes altres espècies.

Així mateix, s’han realitzat estudis dirigits a conèixer ambients o hàbitats particulars dels quals es coneixien molt poques dades, si no cap. Així, han estat estudiats els ambients de la vora del límit de fusió de les congestes, on creixen diversos mixomicets quionòfils com Arcyria versicolor i Brefeldia maxima, com també les comunitats alpines de salzes nans i de Dryas octopetala dels Pirineus catalans, on creix una gran diversitat de fongs, alguns ascomicots, com Chlorosplenium cenangium, Colpoma juniperi o Octospora borealis, però sobretot d’agàrics, entre els quals destaquen Arrhenia glauca, Collybia loiseleurietorum, Cortinarius favrei, Entoloma alpicola, Hebeloma alpinum, Lactarius robertianus, Omphalina velutipes i Rickenella mellea. Un hàbitat molt particular és el que formen les torberes d’esfagnes, on creix una comunitat de fongs molt específica i exclusiva; entre les espècies més representatives d’aquest ambient destaquen Cortinarius sphagneti, Galerina atkinsoniana, G. pseudotundrae, Hebeloma helodes, Hypholoma elongatum, H. udum i Lactarius sphagneti, totes citades per primera vegada al Països Catalans.

Tot i la dificultat que representa estudiar els fongs en ambients de clima mediterrani, s’ha fet una feina molt importat per donar a conèixer el component fúngic de les brolles d’estepes, que fins ara era molt poc conegut no solament als Països Catalans sinó també a la conca mediterrània. La diversitat coneguda actualment en aquestes comunitats abasta gairebé les 300 espècies, algunes de les quals han estat descrites com a noves (Collybia catalonica, Cortinarius aureocistophilus, Hemimycena conidiogena, Lyophyllum cistophilum i Omphalina tabaresiana) i moltes altres com a primeres citacions tant als Països Catalans com a la península Ibèrica.

Un gran nombre dels treballs d’aquests darrers vint anys han estat de caràcter florístic i han aportat una gran quantitat de dades d’arreu del Països Catalans. D’una banda s’han prospectat molts espais naturals protegits, com els parcs d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, del Cadí-Moixeró, del Montseny, de la Zona Volcànica de la Garrotxa, del Montgrí, les Medes i el Baix Ter, dels Aiguamolls de l’Empordà, del Delta del Llobregat, de Collserola, de la Serralada de Marina, de la Serralada Litoral, del Garraf i del Cap de Creus i serra de Verdera al Principat, i també els del Desert de les Palmes i del Carrascar de la Font Roja al País Valencià o els de Mondragó i de Cabrera a les Balears. Per altra banda, han estat estudiats indrets de gran interès micològic, com la vall d’Alinyà, les planes de Son, la mata de València i Sant Joan de l’Erm, tots als Pirineus catalans; la serra del Maestrat i la vall d’Albaida al País Valencià, i les dues illes més grans de les Pitiüses: Eivissa i Formentera, entre molts altres indrets del territori. Com sigui que la relació de novetats és massa extensa, només n’esmentarem algunes dels diferents grups. Així, de les cendrades (erisifals), destaquen Erysiphe depressa i E. thesii, mentre que dels altres ascomicots són interessants les citacions de Disciotis maturescens, Genabea fragilis, Geopyxis foetida, Helvella spadicea, Heyderia abietis, Lachnellula calyciformis, Spathularia nigripes i Xylaria mornandii. Pel que fa als ustilaginomicets, han estat citats dos carbons, Ustilago scorzonerae i U. marginalis, que parasiten l’escurçonera i la bistorta, respectivament, com també Exidia thuretiana, un tremel·lomicet gelatinós que creix damunt de branques mortes de caducifolis. Dels afilloforats que creixen sobre fusta mereixen ser mencionats Ganoderma lipsiense, que fructifica en fusta d’àlber; Phellinus rosmarini, que creix sobre soques i troncs de romaní; Polyporus rhizophillus, trobat sobre tiges de gramínies, i Serpula himantioides, localitzada en un soca de pi pinyer. Sarcodon fuligineoviolaceus, de les teleforals, ha estat trobat en una pineda de pi roig i és una espècie molt rara, inclosa en moltes llistes vermelles europees, que cal protegir. Han estat molt nombrosos els agàrics citats al territori per primera vegada durant aquest any; destaquem pel seu interès Entoloma pseudodysthales i Mycena catalaunica, descrites com a noves espècies a partir de les troballes fetes a la costa tarragonina i a les Guilleries, com també Agrocybe pusiola, Coprinopsis jonesii, Cystoderma ambrosii, Hygrocybe mucronella, Inocybe leptophylla, Mycena margaritifera, Simocybe iberica i Tectella patellaris. D’entre les boletals, és notable la troballa als Pirineus de Buchwaldoboletus lignicola, gairebé l’única espècie del grup que és lignícola (creixia sobre un tronc caigut de pi negre); també són interessants les troballes de Boletus leonis, Leccinum holopus, inconfusible pel color gris pàl·lid gairebé blanc, i Xerocomus porosporus.

Entre els gasteromicets epigeus, destaquen les primeres citacions de Bovista bovistoides i Tulostoma cyclophorum (agaricals) i Lysurus mokusin (fal·lals), mentre que dels hipogeus són interessants Endogone pisiformis (endogonals), Choiromyces meandriformis i Hydnocystis piligera (pezizals) i dues russulals: Arcangeliella borziana i Gymnomyces ilicis, aquest últim descrit com a nova espècie amb el suport de material trobat al Barcelonès. Han estat identificats també diversos fongs ingoldians, uns hifomicets aquàtics anomenats així pel micòleg anglès C.T. Ingold (1905-2010), com Arbusculina moniliformis i Sigmoidea aurantiaca, i altres queratinòfils, com ara Absidia spinosa i Paecilomyces lilacinus, que creixen en substrats molt particulars, com són les plomes d’ocells, o també altres de copròfils, com Ascobolus aglaosporus, Preussia clavispora, Sporormiella affinis i Zopfiella longicaudata, que proliferen damunt de fems.