Les plantes estan amenaçades per malalties, tant en els ecosistemes naturals com agraris. Les plantes malaltes creixen i produeixen menys, tot mostrant diversos tipus de símptomes (podridures, marciments, defoliacions, etc.), que es poden manifestar en tota la planta o només en determinades parts, i sovint fins i tot arriben a morir. Els agents que causen aquestes malalties són molt similars als que afecten els humans i els animals; inclouen microorganismes i macroorganismes patogènics com virus, bacteris, fongs, protozous, nematodes, insectes i àcars, condicions ambientals desfavorables i la presència de productes químics tòxics. Amb tot, els fongs són els principals agents causants de les malalties de les plantes.
Melonera infectada pel fong Didymella bryoniae.
Manuel Avilés.
Els fongs són petits eucariotes, generalment microscòpics, filamentosos, ramificats, portadors d’espores i sense clorofil·la. Tenen parets cel·lulars que contenen quitina i glucans, però no cel·lulosa. Hi ha un grup d’organismes semblants als fongs, els oomicets, la majoria dels quals tenen parets formades per glucans i cel·lulosa, però no quitina, que també produeixen malalties a les plantes. La major part de les més de 100.000 espècies de fongs conegudes són sapròfits estrictes (viuen a la matèria orgànica morta i l’ajuden a descompondre’s), només unes 50 espècies són patògenes per a humans i animals, mentre que més de 10.000 espècies de fongs poden produir malalties a les plantes. Totes les plantes són susceptibles de ser atacades per alguns tipus de fong i tots els fongs paràsits poden atacar un o diversos tipus de plantes. Alguns fongs, coneguts com a paràsits obligats o biotròfics, només poden créixer i multiplicar-se en associació amb la planta parasitada. Un altre tipus de fongs coneguts com a paràsits no obligats poden completar el cicle vital indistintament sobre matèria orgànica morta o damunt la planta.
Malgrat que els remeis contra les plagues s’utilitzen des de fa mil·lennis, fins l’any 1940 el ventall de productes disponible era molt limitat (bàsicament sofre i sulfat de coure). A partir dels anys quaranta del segle XX, el descobriment del diclorodifeniltricloroetà o DDT va marcar un punt d’inflexió en la fitoterapèutica. Des d’aleshores, el desenvolupament de productes orgànics de síntesi ha estat ràpid i constant, i ha portat a l’anomenada espiral de tractaments de la revolució verda.
Durant les últimes dècades, la constatació dels efectes nocius dels tractaments fitosanitaris (salut humana, contaminació del sòl i aigua i destrucció de la capa d’ozó) ha fet modificar la legislació a Europa i ha portat a replantejar-se les estratègies de control de les malalties de les plantes, entre les quals ha pres un paper preponderant la lluita biològica. El control biològic és la utilització d’éssers vius (agents de control), diferents dels humans, capaços de reduir la quantitat d’organismes patògens o d’impedir que les malalties que causen avancin. Actualment es poden trobar diversos productes comercials formulats amb agents de control biològic, ja sigui per a ser aplicats al sòl o al substrat de cultiu, al sistema de fertirrigació, a les llavors o a la part aèria de les plantes, en substitució de productes químics.
Gespes infectades per l’oomicet Pythium spp.
Manuel Avilés.
El gènere de fongs més utilitzat com a agent de control contra fongs fitopatògens és Trichoderma spp. Aquests i altres fongs no patogènics poden viure al sòl i també en contacte amb les plantes. Les relacions que s’estableixen entre fongs patògens i no patògens són molt àmplies, inclouen la competència per nutrients i espai, l’hiperparasitisme, la síntesi de substàncies inhibitòries, etc. Certes soques de fongs no patogènics interaccionen també amb les plantes i fan que aquestes captin millor els nutrients, creixin més i tinguin més capacitat defensiva. Algunes d’aquestes soques són capaces de condicionar les plantes perquè activin els mecanismes de defensa de manera més eficient i, així, minimitzar la malaltia. n’és un exemple la soca T34 del fong T. asperellum, que impedeix que l’oomicet biòtrof Hyaloperonospora parasitica infecti les fulles tractant les arrels de les plantes. El pretractament amb T34 potencia la formació de dipòsits de cal·losa als llocs d’entrada (estomes) del patogen i la planta esdevé resistent. Les plantes, com els humans, també tenen un sistema immunològic i es defensen enfront dels atacs dels microorganismes de dues maneres: de manera constitutiva amb les parets, la cutícula i els compostos químics que té la mateixa cèl·lula, i de manera induïble (desencadenada per la presència dels mateixos patògens o d’agents de control) amb la síntesi d’una gran diversitat de compostos antimicrobians que reforcen les estructures.