El Bovalar: basílica paleocristiana i poblat hispano-visigòtic

Un dels conjunts arqueològics més interessants com a document històric de la baixa romanitat cristiana fins al final de la monarquia visigòtica, al principi del segle VIII, és el poblat del Bovalar a Seròs (Segrià), situat al marge esquerre del riu Segre abans de la seva entrada al Cinca. Malgrat les seves reduïdes dimensions, el conjunt arquitectònic i les troballes fetes durant les excavacions proporcionen informació històrica de primer ordre per a entendre les comunitats que el van crear durant l'antiguitat tardana. Cal separar dos elements que hi conviuen. D'una banda un temple dins la més clara estructura arquitectònica i litúrgica del moment romanocristià de la Mediterrània occidental. La seva disposició estructural i, fins i tot, els mòduls de construcció es corresponen perfectament amb el món cristià exemplificat en els edificis nord-africans i de les Balears. Els elements ornamentals i el mobiliari litúrgic lliguen els seus constructors i usuaris amb les comunitats de la Mediterrània occidental, malgrat que les arrels orientals són, també, ben clares. D'altra banda, al voltant de la basílica s'ha identificat un establiment humà, un poblat, que perdurà fins a temps clarament visigòtics.

Al jaciment es detecten diferents moments d'ocupació el primer dels quals presenta sitges encara clarament romanes. Probablement fou en un segon moment que es construí la basílica, als voltants de la qual va aparèixer una necròpoli que, més endavant, va envair tot l'interior del temple. L'establiment agrari dels voltants perdurà fins al segle VIII, i s'hi poden distingir dues fases d'ocupació, la més tardana de les quals apareix sobreposada a algunes zones de tombes de la basílica. El final d'aquesta segona fase queda definit de manera clara per la troballa d'un grup de monedes visigòtiques —tremisos— encunyades ja en ple segle VIII, on Àkhila, l'oponent de Roderic a la Tarraconense, és l'últim monarca que hi apareix representat.

La basílica és del tipus de fàbrica rectangular amb capçalera tripartida recta al fons. Les tres cambres, la central —el santuari— i les dues laterals —capelles funeràries—, reprodueixen tipus normals de basíliques de Síria, Àfrica i les Balears, fet que queda confirmat per la presència del rerecor al fons de la nau central. El baptisteri apareix en un àmbit als peus del temple dins el mateix gran rectangle, cobert amb un esplèndid baldaquí sostingut per sis columnes amb capitells corintis que aguanten arcs de ferradura, dins els estils característics de la baixa romanitat ja des del segle V. Aquest temple és, doncs, un exemple típic del que es podria anomenar un estil comú, formal i litúrgic, de tipus mediterrani amb semblances en tot l'àmbit de la Mediterrània des de l'Orient cristià fins a l'Àfrica i, en certs elements ornamentals, fins i tot amb Grècia o Sicília. En els darrers segles de romanitat aquests models van arribar fins i tot a la Bètica i la Lusitània. Així mateix, és interessant destacar el fet que es tracta del producte típic d'un poblament hispanoromà no germànic que es visigotitzà fins a donar les formes culturals del darrer moment del poblat, al principi del segle VIII.

Els contactes amb altres comunitats de la Mediterrània es fan patents per l'existència de relacions comercials documentades al jaciment per la presència de bronzes litúrgics procedents d'obradors orientals, potser d'origen copte, entre els quals cal destacar un vaset litúrgic i un encenser dels tallers del Nil, elements presents també en altres centres religiosos d'Hispània i les Balears, com per exemple a son Peretó, Mallorca, i a la mateixa Tàrraco, Empúries o Roses a la costa catalana.

Del poblat que hi ha als voltants, si bé es coneix perfectament el seu darrer moment, no es pot saber com fou en els anys de construcció de la basílica. Els elements històrics que proporciona són d'un gran interès. En primer lloc, des d'un punt de vista socioeconòmic de producció i consum, es tracta d'un centre agrari dedicat al conreu del blat i altres gramínies, als arbres fruiters —com el préssec— i també a l'explotació de la vinya i l'olivera, testimoniada per la presència d'un trull utilitzat també per al vi. Aquest trull era de caràcter comunitari i estava en plena activitat al començament del segle VIII. Aquest fet és important en la mesura que entra en contradicció amb la idea de decadència econòmica del segle que es tradueix de les fonts escrites. Pel que demostra el Bovalar, la seva comunitat vivia amb un cert benestar, amb una sana economia agrària i ramadera, contràriament al que es diu que passava a la resta de la societat hispanovisigoda des de la darreria del segle VI. Les unitats familiars es defineixen amb habitatges de tres cambres, totes amb les seves sitges de gra. Els fogars presentaven encara al seu lloc tots els estris de cuina. També han aparegut eines agrícoles i, el que és més precís per a la datació del conjunt, elements d'ornamentació personal, sobretot les sivelles de bronze dels tipus en ús en tota la societat hispanoromana i germànica en aquest segle, però possiblement fabricats en obradors de tradició germànica. Des d'un punt de vista històric, és molt important la presència de monedes de la sèrie dels tremisos que van aparèixer a l'excavació juntament amb les sivelles de bronze i altres elements de parament personal. Això vol dir que es tracta de moneda de circulació, no de tresorejament com és normal en les troballes de monedes d'aquesta època.

Les troballes de moneda són un document històric de primer ordre amb relació al govern d'Hispània al començament del segle VIII. Van aparèixer vint monedes, totes dels monarques de la dinastia d'Ègica. N'hi ha d'Ègica, d'Ègica-Vítiza, de Vítiza i d'Àkhila, el governant del llevant d'Hispània en els darrers anys del regne de Toledo enfront a Roderic, el darrer monarca toledà, que són les més abundants (nou). Aquest fet dona, a més, la possibilitat d'assenyalar l'àmbit geogràfic del territori del govern d'Àkhila, ja que per primera vegada apareix moneda de la seca de Cesaraugusta (Saragossa). Per tant ara es coneixen encunyacions d'aquest monarca de les seques de Narbona, Girona, Tarragona i Cesaraugusta. Això defineix dos centres de relació política ben clars. D'una banda un eix que travessa els Pirineus, de Narbona a Girona. De l'altra, una via de relació al llarg de l'Ebre, des de Tarragona fins a Saragossa, la qual cosa vol dir que el territori del monarca comprenia des de la Septimània fins a tot el marge esquerre del riu. La troballa planteja de nou els problemes de les diferències perifèriques, aquesta vegada de la Tarraconense oriental amb Toledo. Si el regnat d'Àkhila —en ser vinculat a la dinastia de Vítiza com a fill del monarca— podria ser senzillament un problema dinàstic, la successió d'Ardó, a partir del text del Laterculus, seria una realitat de tipus social en tractar-se d'un personatge de l'aristocràcia de tradició hispanoromana.

És important tot el món de tradició i continuïtat de poblament hispanoromà del poblat, la seva economia i les relacions mediterrànies de comerç, com també el fet que formava part d'un regne escindit del visigot de Toledo a la darreria d'aquest, fet que permet datar-lo a partir del 713, moment en el qual s'inicià l'ocupació sarraïna des de Saragossa. Ardó regnà fins l'any 720, i la Septimània caigué sota els àrabs el 725.