La crisi del pairalisme

La paraula pairalisme no surt al diccionari i quan es recorre als autors clàssics que han escrit sobre el tema no s’hi troben definicions històriques sinó ideològiques. J. Camps i Arboix el definia com “un cos coherent i uniforme” sorgit “de les entranyes de la terra i de l’esforç dels homes”. És a dir, un conjunt de principis eterns i per damunt dels homes que havia regit la societat rural catalana des de temps immemorials (almenys des del segle XIV). El pairalisme és, per tant, una ideologia que pretén justificar unes pràctiques familiars, contractuals, jurídiques i econòmiques que eren útils a un grup social determinat.

Quin era aquest grup social, acèrrim defensor del pairalisme, que va aconseguir situar el fenomen com una virtut i característica dels catalans? Els hisendats rurals en general i els hisendats rurals gironins en particular. El resultat de la guerra remença, les noves condicions jurídiques sorgides de la sentència arbitral de Guadalupe del 1486, l’annexió sistemàtica dels masos rònecs permeteren el sorgiment del pagès de mas. El contracte d’emfiteusi regulava l’accés a la terra, però el senyor o possessor del domini directe rebia censos molt petits per la quantitat de terres que els nous pagesos controlaven. El domini útil a les seves mans permetia d’utilitzar tots els recursos naturals del mas de la manera més convenient i, el que és més important, podien cedir la terra a tercers a canvi, normalment, d’una part de fruits. La diferència entre el que pagaven al senyor i el que cobraven dels parcers els era clarament avantatjós. A això cal afegir-hi unes estratègies familiars orientades, d’una banda, a la conservació íntegra del patrimoni (a base de nomenar un hereu i de pagar una Ilegítima en diners) i, de l’altra, a l’engrandiment patrimonial, buscant el casament hereu/pubilla o afavorint el sorgiment de pubilles excloent els mascles no hereus del matrimoni. Si es té en compte, a més, la diferenciació social interna derivada de les diverses conjuntures que travessaven els masos, hom té tots els ingredients per explicar la formació del poderós grup d’hisendats rurals als segles XVII, XVIII i XIX.

Les recerques empíriques (sobretot les que ha dut a terme Rosa Congost) mostren un grup social molt tancat en si mateix i al marge del procés d’industrialització que es desenvolupava a d’altres indrets de Catalunya. Fou al segle XIX quan notaris, hisendats, advocats, sorgits tots ells del mateix grup social en qüestió, formularen la visió pairalista del món rural català, contraposantlo, d’una banda, al món industrial que estava emergent, i, de l’altra, justificant el propi món dins d’una societat pagesa cada vegada més diversificada. És en aquest doble vessant que cal entendre els principis del pairalisme.

Com en tota ideologia, es deforma la realitat i es defensen uns interessos. Així, un dels elements més sobresortints del camp català és la inexistència de conflictes, perquè cadascú ocupava el lloc que li corresponia i, mitjançant els sistemes de contractació agrària, qualsevol podia esdevenir propietari. Només calia treballar durament perquè l’esforç acabava portant a la propietat. Així ho argumentava Marià Fages de Sabater, un representant d’aquest collectiu: “… el feliz y fecundo medio con que se ha hecho productiva la propiedad rural de Catalunya, y con que sin trastorno ni sacrificio de intereses, ni aun de voluntades vieron nuestros abuelos, han visto nuestros padres y estamos viendo nosotros erigirse en propietario al jornalero, adquirir legítimamente y sin necesidad de numerario un patrimonio más o menos vasto o reducido, pero proporcionado comunmente a sus necesidades, y bastante siempre para procurarle la independiente posición de propietario y satisfacer por lo tanto el sentimiento de una justa y digna igualdad…”.

L’instrument jurídic que portava a aquesta societat harmoniosa era l’emfiteusi. Qualsevol pagès sense terra i sense capital podia accedir a la quasi propietat, igual que els possessors de masos ho havien fet en època medieval. Una altra vegada Fages argumentava sobre aquest tema: “Es sin duda el contrato enfitéutico, tan umversalmente generalizado entre nosotros, lo que ha elevado a millares de familias catalanas, a la clase de propietarias, lo que ha facilitado a la mayor parte de nuestros hacendados la adquisición de sus ricas heredades, lo que ha dado a todos nuestros menestrales la viña, el campo y el olivar en que encuentran el sustento, lo que ha descuajado nuestras llanadas y nuestros valles, lo que ha hecho que la vid y el olivo substituyesen las plantas silvestres en las altas cumbres, lo que ha ocasionado se estableciesen pueblos donde antes solo se encontraban guaridas de fieras, lo que en fin ha convertido en panes nuestras piedras, facultad prodigiosa que es sin embargo el emblema del jornalero catalán”. Treballar durament i aspirar a ferse propietari eren virtuts per als hisendats. En l’argument s’amaga que eren aquests hisendats els que cobraven la renda d’aquestes emfiteusis (cens fixos en els subestabliments, el quart de la collita en els rabassaires), i com més treballessin i més s’esforcessin els jornalers, més part del producte final s’enduien els hisendats.

En aquest marc, el jornaler que esdevenia emfiteuta, amb el seu treball i el seu esforç podia esdevenir propietari, fins i tot fer-se amb una heretat. La mobilitat social era possible en aquest marc. Qui no progressava era perquè no treballava. Pelagi Negre i Pastell, un altre hisendat gironí, ho argumentava així: “Las familias de los colonos residen muchísimos años, a veces siglos, al frente de una heredad que generalmente no abandonan sino cuando enriquecidos pueden vivir con el cultivo de las tierras que han adquirido o de sus propias rentas; casi siempre estas explotaciones son el camino para llegar a propietarios” (…) “téngase presente que si algunos han llegado a la condición de jornaleros ha sido solo por su culpa: de propietarios o arrendatarios han descendido al último nivel por su incuria y su falta de hábito de trabajo”. Les investigacions no semblen confirmar aquesta afirmació: ni a Girona, ni al Bages, ni els masovers ni els emfiteutes esdevenien propietaris.

Finalment, l’argumentació pairalista es refereix a la família pairal com a eix vertebrador de la societat rural catalana. La indivisibilitat de patrimoni, el sistema d’hereu, la forma de col·locar els fills, etc., són virtuts que cal preservar. Josep Faus i Condomines, Joaquim de Camps i Arboix, Ramon Maria Roca i Sastre, Manuel Duran i Bas, Joaquim Cadafalch i Bagunyà, Francesc Maspons i Anglasell, entre molts altres elogiaren el sistema hereditari català i qualificaren els arguments igualitaristes quant a la dotació dels fills de socialistes i de desconeixedors de la lògica de la família catalana. No és d’estranyar aquest elogi: durant cinc segles el sistema havia permès la formació i la perpetuació patrimonial i no hi havia cap raó per canviar-ho.

Els arguments desenvolupats xocaven amb la realitat. No solament que el món rural no era tan feliç com el venien, sinó que els canvis en l’economia i en la societat abocaven aquest grup social a adaptar-se o a morir. Va ser al llarg del segle XIX i del primer terç del segle XX que els enfrontaments socials al camp esdevingueren cada vegada més freqüents i és també quan es detecten fractures en un sistema que havia funcionat perfectament durant diverses centúries. Alguns patrimonis s’endeutaren i patiren crisis cròniques que portaren a la seva desaparició. La crisi agrària de la fi de segle, la pressió del món urbà, el valor creixent dels actius industrials, la política fiscal relacionada amb el sistema hereditari, l’enriquiment i ascens social de cabalers col·locats en professions liberals davant de la desvaloració social de l’hereu pagès, etc., començaren a minar les actituds dels hisendats rurals. Canviaren les estratègies matrimonials, tancades sobre si mateixes, per altres de noves amb els grups socials en ascens; canviaren de professió i de lloc de residència; orientaren els cabalers cap a professions liberals; començaren a preocupar-se per invertir en altres sectors no agrícoles; alguns patrimonis començaren a fragmentar-se entre els fills…

La crisi del pairalisme es féu evident quan les relacions socials que pretenia justificar havien canviat. Amb tot, les seves argumentacions estan presents, encara avui, en l’imaginari col·lectiu de com era el món rural català en el passat.