El nou periodisme: Luis de Galinsoga

L.de Galinsoga els anys quaranta, C.Pérez de Rozas.

ANC-Fons “Solidaridad Nacional” / G.S.

Luis de Galinsoga, que dirigia el diari “ABC” de Sevilla des del juliol del 1936, fou nomenat, el mes d’abril del 1939, director de “La Vanguardia Española”. Aquell diari de Sevilla glossava la noticia del nomenament per part del “supremo jerarca de la Prensa” —és a dir, el ministre de la Governació, Ramón Serrano Suñer— i destacava, entre els tòpics de rigor, que “la dirección del gran diario barcelonésuno de los más importantes del mundo—” era “un puesto de responsabilidad y honor máximo en la profesión periodística”.

En efecte, el nou règim era molt conscient del caràcter rellevant de “La Vanguardia Española”, que, el 19 d’abril de 1939, informava del nom del seu nou responsable justament reproduint íntegre el text del seu col·lega sevillà. Les autoritats franquistes sabien el pes que tenia en la formació de l’opinió catalana i de l’espanyola. Però calia reconduir-lo i reorientar-lo d’una manera total.

Capçalera de “La Vanguardia Española”, Barcelona, 5-1-1940.

AF/AHC.

Les noves autoritats, que havien inclòs en la seva normativa bàsica de control de la premsa el nomenament dels directors dels diaris —per tenir, és clar, no solament una premsa controlada sinó dirigida—, consideraren que calia dipositar aquella responsabilitat en elements indiscutibles, i encara més en el cas d’un òrgan tan fonamental com “La Vanguardia Española”. Calia algú que hagués demostrat una “lealtad fundida en lo infahificable de su espíritu: con encendido fervor hacia el Caudillo y hacia el Movimiento”. Confirmar la confiança en altres periodistes, encara que haguessin militat durant la guerra en el bàndol vencedor, no hauria estat una garantía prou sòlida d’allò que el nou règim requeria i que tan bé reflectia el llenguatge de l’“ABC”.

De fet, Galinsoga era el model, el prototipus que, d’una manera superlativa, encarnava les característiques definitòries dels periodistes que des d’aleshores poblaren les redaccions dels diaris. La història de Galinsoga, en igual o menor mesura que la de molts altres que foren instal·lats en llocs d’alt compromís periodístic, era “exemplar” per a portar a terme els objectius del règim: espanyolització a ultrança, estigmatització de l’anomenat “separatismo”, demonització dels valors republicans i liberals.

Des del 16 de maig de 1939, “La Vanguardia Española” es feia ja “bajo la inmediata dirección de Galinsoga”, la qual cosa comportava canvis tant ideològics com estrictament periodístics. Deixant de banda els editorials, els articles que el nou director hi publicava habitualment reflectien una bel·ligerància ben acordada al missatge de revenja que calia transmetre per reforçar la política repressiva que ja s’estava aplicant des de feia uns mesos.

La seva columna Los hombres y los días —un títol de ressonàncies ben clàssiques— es publicava en un lloc especialment destacat. Hi fuetejava amb virulència les institucions, les persones i les idees dels vençuts. Amb retòrica ampul·losa, es referia a la situació anterior com al “colapso en que se hundió España cuando la República intentó hundir a España en la deshonra”. En un article titulat Un régimen delincuente afirmava: “Toda la República inolvidable del 14 de Abril estaba montada, en efecto, sobre el terreno de aluviones inmundos de la delincuencia común”. Més endavant afegia: “Bajo groseras máscaras de constitucionalismo y legalidad, con dengues histriónicos que acusaban a cien leguas la superchería, los gobernantes y legisladores de aquel régimen, en sus bienios alternativos, todos igualmente afrentosos y trágicos, practicaron en formas, también alternativamente desvergonzadas e hipócritas, una delincuencia común cuadriculada en los códigos”.

Portadelles del llibre Centinela de Occidente, L. de Galinsoga, Ed. AHR, Barcelona, 1956.

BCES / G.S.

Però aquest llenguatge inflat no es gastava només per a escarnir els dimonis que s’havien foragitat o represaliat, sinó que també s’utilitzava per a advertir el ciutadà mitjà de la perillositat de certes actituds, com per exemple la posició neutral, a la qual dedicava l’article Neutralidad delincuente. El text engegava amb una denúncia: “Hay todo un tanto de culpa que pasar a los Tribunales en ese retintín sospechoso de una frase sobremanera cautelosa con que algunas gentes, al hablar de la entrada del Ejército de España en las ciudades recién liberadas, suelen decir: ‘Cuando entraron los nacionales’; ‘cuando se marcharon los otros’; ‘cuando vinieron ustedes’“. Amb el Tribunal de Responsabilidades Políticas en ple funcionament, insistia en l’abast de l’advertència: “Mucho cuidado con los taimados aprovechadores de ese circunspecto balancín y de esta neutralidad abominable. Porque si se es español, no se puede hablar en tercera persona de ‘los nacionales’ como si se tratara de conquistadores extraños, advenedizos y eventuales”. Només era possible dir: “Cuando nos redimieron los nuestros”. I comminava: “¡A la cárcel el neutral!”. Però encara amplificava la denuncia i subratllava que no hi havia lloc per als tebis: o s’estava amb els vencedors o en contra seu. Aquesta denominació de “nacional”, tan corrent i estesa en la llengua habitual, fins i tot entre la població de Catalunya que no els era hostil, era encara rebutjada amb fúria: “¿Qué es eso de ‘los nacionales’, como si nacional no fuese todo el que habla cuando el que habla no está traicionando a España?”. Finalment concloïa amb l’única consigna admesa: “¡Los nuestros!; ¡Los nuestros!; ¡Los nuestros!”

De la mateixa manera bescantava i amenaçava alguns “catalans de Burgos” a través de l’exemple dels qui reclamaven que els tornessin petites propietats en aquell moment utilitzades pel nou règim. Galinsoga s’hi adreçava personificant-los en “don Orondo” i tot seguit explicava: “Lo llamo así, porque lo está usted de haberse dado buena vida en San Sebastián o en Sevilla o en Burgos, mientras el Ejército sostenía, ora aterido, ya achicharrado, siempre con penalidades indecibles, una guerra feroz, para que al fin rescatase usted sus cosas y asegurase su vida”. Li retreia: “El Ejército español no solamente le ha garantizado esa vida sino que le ha devuelto, a través de la justicia de Franco, todos sus bienes y las posibilides propicias de rehacer su pecunia, de restaurar sus empresas y de reanudar sus actividades retribuidas. Y usted, ahora, patriota siempre, se muestra todo cariacontecido, porque le falta en su casa una mesa despacho, una pianola o una máquina de escribir. (…) Usted, don Orondo, mienta lo que quiera su solapa engalanada, no es un patriota; usted es un sinvergüenza”.

Un altre dels punts on adreçava les seves ires era el de l’ús de la llengua. A partir del polisèmic “Hablar como Franco”, Galinsoga arrencava amb el pretext del cas d’una botiga de guants, que tenia a l’aparador el cartell d’On parle français, “cartelito pedante y con tan sospechoso resabio de los tiempos señoreados por el signo liberal”, i anava de dret al missatge: “No, no. Mucho cuidado con estas licencias respecto al lenguaje y con este ceder posiciones del enérgico, inexorable y altivo espíritu nacional que incumbe a esta hora. Nos ha costado demasiada sangre, demasiada ruina y demasiadas torturas el rescate de nuestra personalidad una e indivisa, para que no estemos resueltos a esgrimir toda intransigencia y todo empeño y toda fiereza para defender el legado de los muertos por España. No haya con esto equívocos, ni trampas, ni regateos miserables, ni reservas taimadas respecto a la unidad y soberanía del verbo. Quédense para la recóndita intimidad los coqueteos lingüísticos, la expansión más o menos romántica o más o menos reticente de otras lenguas”. I després d’insistir molt en “la redención”, finalment reblava el clau: “Si queremos ser dignos de esa redención y honrar a quien nos ha redimido, todos los españoles debemos hacer estas tres cosas: pensar como Franco, sentir como Franco y hablar como Franco, que hablando, naturalmente, en el idioma nacional ha impuesto su Victoria”.