Representants de les illes Balears al Congrés dels Diputats. 1977.
Al final de l’any 1975, el predomini conservador i la feblesa de l’antifranquisme organitzat eren innegables a les illes Balears. Mentre el búnquer local —encapçalat pel mateix governador civil, l’histriònic Carlos de Meer— detenien els principals ressorts de poder dins l’administració, els partits polítics clandestins tenien encara uns nivells d’implantació molt limitats. Cal tenir en compte, de tota manera, que els darrers temps del franquisme biològic, i en un context marcat per la greu crisi turística que patien sobretot Mallorca i Eivissa, s’havien produït a les Illes alguns fenòmens, com el reviscolament del moviment obrer, l’expansió del nacionalisme cultural, el compromís d’alguns mitjans de comunicació mallorquins amb el canvi polític i l’aparició d’un important moviment ciutadà a Palma de Mallorca, que havien permès trencar d’una manera molt notable amb la passivitat característica de la societat illenca de postguerra.Els primers mesos del 1976 foren un moment de gran efervescència social i política a les Balears. Cal destacar, en aquest sentit, la importància que assolí a Mallorca el moviment obrer, que havia aconseguit una rellevant penetració dins les estructures verticalistes gràcies al triomf de les candidatures unitàries i democràtiques en les eleccions sindicals del 1975. La mobilització obrera arrencà al gener amb el tancament d’un grup de treballadors aturats a l’església de Sant Miquel de Palma de Mallorca, el qual originà diversos incidents que culminaren en la destitució del delegat provincial de Sindicats i del mateix governador civil. Al llarg del 1976 i el 1977, els sectors de l’hoteleria, la construcció i el metall protagonitzaren la lluita obrera. Conflictes com la jornada de mobilització del 12 de novembre de 1976 o l’espectacular vaga de la construcció del febrer-març del 1977 palesaren l’ensorrament del sindicalisme oficial. Al llarg dels primers mesos del 1977, les noves centrals sindicals legals conegueren una afluència massiva d’afiliats. Un fet a part que cal destacar és el sorgiment d’un important moviment camperol a Eivissa, encapçalat per la cooperativa Es Nostro Camp.
El reviscolament de l’esperit cívic dels ciutadans balears es manifestà també en d’altres àmbits. L’expansió de l’Obra Cultural Balear i l’ampli ressò obtingut a les Illes pel Congrés de Cultura Catalana són una bona mostra de la consolidació del moviment cultural catalanista. El moviment veïnal, beneficiat per la nova situació de tolerància, aconseguí d’exercir un cert control sobre unes administracions locals marcades per les pràctiques caciquistes i corruptes. Si fins aleshores la mobilització ciutadana havia estat exclusiva de Mallorca, en aquest període el fenomen s’estengué a les illes menors. Així, per exemple, a Menorca hi va haver una àmplia acció contra l’alcalde de Maó, José María Escudero Monjo, pel setembre del 1976.
Des del punt de vista polític, la caiguda de De Meer, juntament amb les eleccions de batlles celebrades al gener del 1976, determinaren un important canvi en la correlació de forces dins les institucions provincials. El nou governador, el liberal Ramiro Pérez-Maura, es caracteritzà pel seu esperit dialogant i, juntament amb una bona part de l’Ajuntament de Palma —que al febrer es declarà favorable a l’amnistia—, constituí el principal bastió institucional del reformisme. L’extrema dreta local, malgrat que continuà controlant importants institucions com la Diputació Provincial —presidida pel general Fulgencio Coll de Sansimón— i la delegació del govern a Menorca, inicià un declivi que s’accentuà al llarg de l’any i els primers mesos del 1977.
Tríptic del PSI-PSP-PSM, 1977, CEDOC.
G.S.
Amb la mort del dictador, aparegueren públicament les formacions polítiques democràtiques. Al gener del 1976, tingué lloc al monestir mallorquí de Cura una trobada de plataformes unitàries de Catalunya, el País Valencià i les Balears, durant la qual es produí un agre enfrontament al voltant del concepte de Països Catalans. El fracàs de la trobada de Cura significà el naufragi d’una pràctica política que a Mallorca, fins aleshores, s’havia caracteritzat per un considerable grau de consens entre les forces opositores, reflectit en l’existència d’una plataforma de diàleg tan àmplia com el col·lectiu Tramuntana. Al llarg de l’any, la creixent politització de la societat illenca i l’increment de la consciència autonomista donaren lloc a l’aparició d’un ventall bastant ampli d’organitzacions, algunes de les quals tenien uns plantejaments obertament nacionalistes, com el Partit Socialista de les Illes (PSI) o el Partit Nacionalista de Mallorca (PNM). D’altra banda, els sectors de centredreta es començaren a preparar per a la nova situació, amb el sorgiment de grups com Concurrència Democràtica Balear (CODEBA) —aviat integrada dins el Partit Popular de Pío Cabanillas— i el Partit Liberal. El creixement de les organitzacions opositores fou espectacular; al final del 1976 el Partit Comunista d’Espanya (PCE), per exemple, afirmava que tenia set-cents militants a les Balears.
El procés de formació de les assemblees democràtiques a cada una de les illes de l’arxipèlag presentà notables dificultats. Si bé a Menorca s’en creà una al febrer del 1976, a Mallorca, Eivissa i Formentera no n’aparegueren fins a l’estiu següent. Molt marcades pels esquemes sucursalistes d’alguns dels grups polítics que les integraven i amb un arrelament popular molt escàs, la capacitat de convocatòria de les assemblees democràtiques illenques fou molt petita i el seu paper dins l’estatal Plataforma d’Organismes Democràtics, gairebé nul. Si les assemblees menorquina i eivissenca restaren reduïdes a grups d’esquerra, la de Mallorca —formada per un ventall de forces polítiques molt més ampli que les plataformes que l’havien precedit—, va estar sotmesa a constants crisis internes, provocades principalment per les diverses visions existents a l’entorn de la qüestió nacional, i aviat esdevingué un organisme inoperant, que va desaparèixer poc abans de les eleccions del juny del 1977. L’intent de crear una Assemblea de les Illes fracassà totalment i el Consell de les Assemblees Democràtiques de les Illes, constituït pel setembre del 1976, fou un organisme més aviat simbòlic.
El fracàs de les assemblees democràtiques fou especialment palès en l’objectiu de vehicular els desigs autonomistes d’una bona part del poble balear i d’elaborar un projecte d’estatut. Així, aparegueren altres iniciatives paral·leles, com l’anomenat estatut de Cura, preparat per un grup d’intel·lectuals nacionalistes d’esquerra i presentat el 13 de març de 1977. Els intents d’establir una candidatura unitària autonomista i d’esquerra al senat fracassaren totalment a Mallorca, i parcialment a Menorca. No obstant això, el 4 de juny de 1977 fou subscrit a Palma un pacte autonòmic, mitjançant el qual els partits signants —tots els que es presentaven a les eleccions amb l’excepció d’Alianza Popular i d’altres grups minoritaris— es comprometien a exigir el reconeixement dels drets i la identitat de les Balears i el seu accés a l’autonomia. Al capdavall, el pacte permeté a certs grups polítics estatals de frenar les possibilitats electorals de les formacions nacionalitàries. Les limitacions de l’antifranquisme balear determinaren l’espectacular triomf electoral de la Unión de Centro Democrático en les eleccions del 15 de juny, i posaren les bases de la futura hegemonia electoral conservadora i la marginació de les Illes dins el procés autonòmic espanyol.