Portada de Debat sobre els Països Catalans, 1977.
Col·l. part. / G.S.
Durant els darrers anys de la dictadura franquista i el començament de la transició democràtica, el catalanisme —especialment les opcions d’esquerra— va haver d’afrontar una de les qüestions més complexes de la lluita democràtica i nacional: la dels Països Catalans i el fet nacional. Intel·lectuals i polítics van sostenir una polèmica que tingué en les sessions de l’Assemblea d’Intel·lectuals, Professionals i Artistes, en el Col·loqui d’Historiadors i en el Congrés de Cultura Catalana, els moments de major projecció pública. Aquest darrer va aplegar nombroses entitats cíviques, culturals, professionals i de l’ensenyament, entre d’altres, i arribà a reunir més de 12 000 congressistes d’arreu dels Països Catalans. Fou una gran mobilització cívica en defensa de la identitat de la llengua i de la cultura catalanes.
Des d’aleshores, s’ha avançat poc en aquesta qüestió; més aviat sembla que s’ha convertit en un problema ajornat per la majoria de les forces polítiques i institucions civils. Fins i tot hi ha un excés de mesura i de prudència per part de la Generalitat de Catalunya a l’hora d’impulsar una col·laboració amb les altres institucions autonòmiques dels Països Catalans. En aquest sentit, les recomanacions de l’historiador Josep Fontana (1977) han resultat innecessàries: “arribar a la construcció d’una comunitat dels Països Catalans és una possibilitat molt important que no se’ns donarà si no treballem per aconseguir-la, i que podria malmetre’s, o almenys endarrerir-se, si procedim sense una considerable dosi de seny: si substituïm l’anàlisi de la realitat concreta, en la seva dimensió social, per les fórmules conjuratòries d’una retòrica ben intencionada, però que resulta ésser, en darrera instància, només paraules.” Les oportunes paraules de Fontana no posseïen la facilitat que molts intel·lectuals i polítics tenen per passar de la retòrica a l’oblit.
Cartell de J. Tàpies en contra de l’atemptat a la llibreria 3 i 4 i multa imposada als premis Octubre, novembre del 1976.
AHC / G.S.
Moltes de les aportacions d’aquella època continuen sent vàlides i vigents. En el mateix article esmentat, Josep Fontana posa les bases d’una anàlisi rigorosa i no idealista de la realitat dels Països Catalans, per tal de poder establir projeccions polítiques de futur: “la nació no és el producte fatal d’un passat, sinó un sentiment de comunitat en el present i, per damunt de tot, un projecte de futur lliurement acceptat per un poble.” La història, tanmateix, és útil per a explicar els canvis que s’han produït en les societats catalanes fins el present i, per tant, per a ajudar a comprendre quin és el grau de cohesió i d’identitat col·lectiva dels Països Catalans. La guerra de Successió i el seu desenllaç van rompre la possibilitat d’avançar cap a la formació moderna d’una col·lectivitat nacional que es correspongués amb els processos de canvi social que s’estaven produint, especialment, al Principat i al País Valencià. La derrota va generar línies evolutives divergents i que responien a interessos contraposats. Al llarg dels segles XVIII i XIX es va consolidar la divisió real entre aquestes societats, que només es reconeixen per un passat comú que no tenia cap efecte sobre el present.
No té sentit, doncs, parlar al segle XX de la realitat nacional dels Països Catalans com d’una societat econòmicament i socialment cohesionada i amb una consciència col·lectiva comuna. “Avui no es pot parlar dels Països Catalans in vitro”, deia Rafael Ribó i Massó el 1977. El desenvolupament desigual, el caràcter diferencial d’aquestes societats, la seva particular vinculació i intervenció en l’Estat en els darrers 250 anys, i el seu grau diferent de consciència col·lectiva són raons suficients per a no caure en l’artifici de fer una nació de laboratori.
Què són, llavors, els Països Catalans? El punt d’acord entre les diferents opcions polítiques del catalanisme dels anys setanta queda ben expressat en la següent opinió del mateix Rafael Ribó (1977): “Els Països Catalans amb elements nacionalitaris comuns, com ara la llengua i la cultura, amb desnivells de sentiment particularista i amb diversos graus de consciència col·lectiva, fins i tot sobre les realitats pròpies (consciència de País Valencià, d’Illes, de País Rossellonès, de Catalunya), poden ser denominats com una àrea nacionalitària, o sigui, com una nacionalitat en sentit sociològic. Això vol dir que sobre aquestes realitats es pot engegar un procés de conscienciació col·lectiva, però sempre d’acord amb les realitats de cadascun d’aquests pobles.”
Aquesta definició tenia la virtut de conciliar dues tendències interpretatives que es contraposaven i que podien, fins i tot, esdevenir antagòniques: l’anàlisi positivista dels historiadors que, segons Francesc Roca (1976), s’entretenien “a destacar les diferències estructurals entre els distints Països”, i les posicions idealistes de polítics nacionalistes que assenyalaven com a objectiu irrenunciable el fet que “hem estat, som i serem Països Catalans”.
Adhesiu del PSAN-provisional, s.d.
CEDOC / G.S.
Ernest Lluch i Martín (1977) distingia tres línies intel·lectuals i polítiques de catalanització dels Països Catalans. La primera es corresponia amb les posicions del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i dels partits comunistes del País Valencià i de les Illes, compartides amb una intensitat menor per part del Partido Socialista Obrero Español (PSOE) i del Partido Socialista Popular (PSP). Aquesta concepció posava l’èmfasi en els lligams lingüístics, culturals i històrics dels Països Catalans, però considerava irreal, en aquells moments, tota afirmació que anés més enllà en la seva caracterització nacional. La segona era encapçalada per les organitzacions socialistes i nacionalistes dels Països Catalans que van constituir, al febrer del 1976, la Coordinadora Socialista dels Països Catalans. També s’hi incloïen els moviments comunistes i els partits carlins. Totes aquestes opcions polítiques partien del fet que “els Països Catalans són un marc nacional en ple desenvolupament.” La tercera línia era representada pel Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) i d’altres organitzacions nacionalistes radicals, que consideraven indiscutible el fet nacional dels Països Catalans i, per consegüent, propugnaven la necessària coordinació política per tal de desvetllar la consciència nacional i portar a terme la plena realització dels drets nacionals.
L’aprovació de la Llei de reforma política (4 de gener de 1977) i la convocatòria d’eleccions democràtiques, el 15 de juny de 1977, van anar situant les diferents forces polítiques en el context real de la reforma com a marc polític dins del qual es definiria el canvi democràtic a Espanya. En aquestes condicions, les propostes polítiques amb relació als Països Catalans havien d’adequar-se al que era possible i realista. Tres nivells d’acció política van ser progressivament acceptats per la majoria de partits catalanistes de centre i d’esquerra. En primer lloc, l’acció conjunta per a la defensa i promoció de la llengua i la cultura catalanes, especialment en el seu reconeixement oficial, l’ús públic i l’impuls en l’educació i els mitjans de comunicació. En segon terme, la reivindicació de les llibertats nacionals i el reconeixement de l’autogovern mitjançant un estatut d’autonomia per a cadascun dels Països Catalans. I, finalment, l’establiment de lligams entre les institucions polítiques dels Països Catalans, l’impuls d’una política mancomunada en determinades àrees —especialment amb relació a la llengua i la cultura— i l’avenç cap a formes de federació política.
Les eleccions del 1977 van explicitar el gran desnivell de consciència nacional que existia entre Catalunya i els altres Països Catalans. Només cal fixar-se en la incidència dels partits estatals i en l’evolució específica del sistema de partits al llarg de les successives conteses electorals. Les realitats socioculturals són diferents i el grau d’ús de la llengua catalana per part de valencians i illencs d’origen és molt inferior en comparació amb el de Catalunya. És lògic, doncs, que aquesta realitat quedi reflectida en el procés polític. La poca motivació dels partits majoritaris —Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i PSC-PSOE— per definir una política amb relació als Països Catalans, i la mateixa reticència enfront de Catalunya —convertida fins i tot en anticatalanisme— que es respira especialment entre les forces conservadores del País Valencià, han desat els projectes dels setanta al calaix dels records.
Tot això, però, no ha de minvar el necessari reconeixement del salt històric que han representat la democràcia i l’autonomia en el procés de recuperació de la pròpia identitat i, tanmateix, sempre queden els guerrers que insisteixen a lluitar per una idea, per tal de mantenir viva la possibilitat de construir la comunitat dels Països Catalans.