Cua de beneficència a Barcelona, Colita, febrer del 1977.
ACo
L’economia catalana s’havia caracteritzat per uns nivells d’atur baixos. De fet, havia estat una economia que havia atret contínuament població forana i en la qual l’estabilitat de l’ocupació havia constituït una pauta habitual.
Portada de la revista “Butifarra!”, octubre del 1977.
SB-UAB / G.S.
El creixement continuat de l’atur va significar un trasbalsament d’aquesta situació i tingué diversos efectes que, en gran manera, han estat poc estudiats. Així, inicialment va afectar els nous arribats al mercat laboral, majoritàriament joves i dones. En termes econòmics, la concentració de la desocupació en aquests sectors de població va constituir un factor d’atenuació dels rigors de la crisi: només el 25% de les famílies amb aturats tenien el cap de família en aquesta situació, cosa que significava que, en la resta de casos, quedaven garantits, en bona mesura, la subsistència dels membres desocupats de la unitat familiar. Un efecte secundari d’aquesta dinàmica fou el retardament del procés d’emancipació juvenil que havia començat a la dècada dels setanta, i l’allargament del període de convivència dels joves en la unitat familiar d’origen. Altres estudis han destacat, a més, un fet paral·lel a l’extensió de l’atur juvenil: el perllongament de l’escolarització, resultat de la combinació de la reducció de les possibilitats de trobar feina, del creixement de l’oferta de places escolars i de la consideració de l’educació com un element de millora de les possibilitats professionals posteriors.
En el cas dels adults, l’atur va actuar de formes diverses. Cal tenir en compte que una gran part dels aturats adults van disposar de la protecció del sistema de prestacions de desocupació, al qual no tenien dret les persones que no havien cotitzat prèviament. Això va esdevenir, sens dubte, un mecanisme que ajudà a apaivagar l’impacte social de l’atur. Aquest va afavorir, a més, la proliferació d’ocupacions submergides, de feines sense cap protecció social. Cal assenyalar, però, que si bé aquestes activitats submergides van ser força abundants en sectors específics —especialment el tèxtil i la confecció—, en molts casos es tractava de meres activitats autònomes per tal d’obtenir alguns ingressos o simples ocupacions puntuals, especialment en el sector de serveis. De fet, els canvis en la legislació laboral a partir del 1984 van tendir a reduir el pes del treball il·legal transformant-lo en temporal, igualment mal retribuït. Una opció minoritària, però significativa, fou la formació de cooperatives i societats anònimes laborals per part de grups de treballadors que tractaren, en alguns casos amb èxit, de mantenir l’activitat productiva de la seva antiga empresa.
Evolució de l’atur. 1973-1984.
També cal considerar altres efectes indirectes de l’atur igualment importants. El més significatiu fou l’apaivagament de la combativitat obrera i de les actituds reivindicatives, a mesura que s’estenia la por de la pèrdua del lloc de treball. A partir del 1979, va minvar el nombre de vagues, augmentaren els acords d’empresa en els quals s’acceptaven reduccions del poder adquisitiu i disminuïren, segons han observat molts advocats laboralistes, les demandes individuals presentades a la magistratura per l’aplicació de clàusules particulars dels convenis col·lectius, mentre que s’incrementava l’acceptació de les exigències patronals. Alguns estudis posen de manifest l’admissió, per part dels comitès d’empresa, de la subcontractació d’activitats auxiliars —cosa que afavorí la fragmentació del col·lectiu laboral—, i la introducció de temporers com un mitjà per a salvar llocs de treball o crear-ne de nous. La davallada de l’afiliació sindical en el primer quinquenni dels vuitanta també constitueix un indicador dels efectes de la reducció dels llocs de treball i de la pèrdua de tensió reivindicativa.
Potser cal fer esment també d’altres efectes de l’atur, no directament laborals però igualment significatius. En el període 1981-86, s’inicià la pèrdua de població d’algunes localitats com Cornellà de Llobregat o Santa Coloma de Gramenet, que certs estudis atribueixen, en part, al retorn d’un sector dels acomiadats, especialment en el cas de jubilats prematurs, al seu lloc d’origen. En d’altres casos, començà la contínua pèrdua de població de comarques com el Berguedà, afectades pel tancament d’empreses —mineres i tèxtils—, que no van ser substituïdes per altres.
Cal considerar també l’impacte de l’atur sobre les actituds socials. Un estudi de la policia de Barcelona del 1992 mostrava, per exemple, que el nucli més dur de la delinqüència local era format per persones que havien començat aquestes activitats en els períodes més difícils de la crisi, al principi dels anys vuitanta. Manquen, però, treballs sistemàtics sobre els efectes globals de la pèrdua de perspectives laborals durant aquest període estudiat; tot i això, sembla clar que sense uns nivells de desocupació massiva no s’hauria produït un procés tan generalitzat de precarització de l’ocupació com el que es va produir a partir de la segona meitat dels anys vuitanta.