L’inici del procés de normalització lingüística

Cartell de Cesc, 1976.

ANC-Fons Vilarrúbia

El començament del procés de normalització lingüística als Països Catalans s’emmarcà en un context més general d’oposició al règim franquista i de recuperació cultural, cívica i política. De fet, la reivindicació lingüística era el factor més emblemàtic i cohesionador d’aquella oposició. La construcció d’una llengua nacional era el programa mínim compartit, a més, per tots els sectors socials partidaris del canvi de règim. L’exigència de l’oficialitat del català i de l’extensió social del seu ús representaven, d’una banda, la legitimació històrica de l’oposició democràtica i, de l’altra, l’aspiració de la plena voluntat de canvi en el model social de l’avenir. En aquell context, per tant, el moviment de reivindicació lingüística es convertí aviat en el factor mobilitzador clau dels sectors antifranquistes del país.

La dècada dels anys cinquanta s’havia tancat simbòlicament amb l’aparició de la revista “Serra d’Or” (1959). La dècada dels seixanta, per la seua banda, s’obrí amb “Oriflama” (1961), “Cavall Fort” (1961), la publicació del manifest Per la llengua catalana dins de la Campanya dels 100, la creació de la Junta Assessora per als Estudis de Català (JAEC) per acord de l’Institut d’Estudis Catalans, els inicis del moviment de la Nova Cançó i la fundació de l’editorial Edicions 62. Tot això, sense oblidar actes puntuals ben emblemàtics, com ara el boicot al director de “La Vanguardia” per la seua protesta contra un sermó en català, el “Cant de la Senyera” al Palau de la Música o les declaracions de l’abat Aureli Maria Escarré i Jané a “Le Monde” (1963). Ben dit, fou en aquesta dècada que l’activisme cultural prengué el relleu a la cultura de la resistència i, amb això, començà a bastir-se tot l’entramat sociocultural que encara avui constitueix l’organització social més dinàmica del país. La voluntat nacional de les iniciatives, la determinà també la participació des de l’inici de valencians i illencs en totes les seues manifestacions. L’aparició de cantants com Raimon, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet o la publicació de Nosaltres els valencians de Joan Fuster el 1962 a Barcelona en són símbols.

Al País Valencià, el 1959, els universitaris havien creat l’Aula Ausiàs March amb motiu del cinquè centenari de la mort del poeta. Al voltant d’aquesta aula s’organitzà un prolífic nucli d’intel·lectuals que assumiren la normalització lingüística com a reivindicació democràtica irrenunciable. El 1960, aquesta primera generació universitària valencianista prengué contacte amb Joan Fuster i entrà en connexió amb els cercles catalanistes. Amb això, s’inaugurà una dinàmica unitària també des del punt de vista territorial.

Com a dades rellevants de la dècada dels seixanta, cal esmentar, en primer lloc, la “Campanya i Exposició del Diccionari” que, sota l’excusa de promoure comercialment el Diccionari Català-Valencià-Balear, es convertí en una campanya de reivindicació lingüística i d’afirmació de la unitat de les terres dels Països Catalans. Cal remarcar, així mateix, la creació de la primera càtedra de filologia catalana a la Universitat de Barcelona (1965), la redacció de la Gran Enciclopèdia Catalana (1968), la creació de la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent (1969) o la campanya “Català a l’Escola”, en oportuna avançada a la Llei general d’educació del 1970. Paral·lelament, Òmnium Cultural (1961) i l’Escola de Mestres Rosa Sensat (1966) treballaven intensament per la catalanització de l’ensenyament. Les Escoles d’Estiu (1966) o l’activitat teatral també hi tingueren un paper clau. Al País Valencià, es creà la Llibreria 3 i 4 (1967), la primera escola catalana (La Tramuntana, 1968), la revista “Gorg” (1969) i el programa de ràdio Nosaltres eh valencians a càrrec de Vicent Pitarch i Almeda. Començaren també els primers cursos d’alfabetització popular. A les Illes, el 1962 s’havia creat l’Obra Cultural Balear, que ha estat l’organisme catalitzador de les mobilitzacions per la llengua.

El 1968 va ser l’any de la prohibició a Joan Manuel Serrat de cantar en català a l’Eurovisió, però la dècada dels setanta manifestà una gran fecunditat pel que fa als actes reivindicatius i a la cristal·lització de plataformes i iniciatives. La persecució i les prohibicions es van fer menys sovintejades i es produí una certa liberalització pel que fa a les publicacions en català. Complementàriament, s’incorporaren al projecte noves generacions joves amb passió renovada. Revistes, aplecs, escoles, organitzacions, programes de ràdio o iniciatives civicopolítiques constituïren la cadena de la continuïtat cultural i feren que el català començara a ocupar nous àmbits socials. La instauració del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes distingia simbòlicament aquesta actitud de compromís cívic.

La recuperació lingüística assolí un punt legal clau el 1970 amb la Llei general d’educació que, anys després, fou substituïda pel decret 1433/1975, el posterior reial decret de 23 de juny de 1978 per a Catalunya i sengles decrets reials del 1979 per al País Valencià i les illes Balears. La incorporació de la llengua al sistema oficial d’ensenyament esdevingué un canvi qualitatiu de gran magnitud. Precisament a partir del 1970 es produí també la connexió social de les minories actives catalanistes amb amplis sectors de la societat. L’Assemblea de Catalunya (1971) i el seu document L’ús oficial del català (1973) n’és un indicador. El manifest El català, llengua d’expressió científica (1968), les Sis hores de Cançó de Canet (1970), els Premis Octubre (1971), la creació del Secretariat per a l’Ensenyament de l’Idioma (1971) a València o la celebració de l’Any Fabra (1973) són algunes mostres de la gran dinamització del moviment unitari per la llengua.

Campanya d’aprenentatge del català de l’Associació de Veïns de Ciutat Vella, Barcelona.

ANC-Fons S. Ferrer

Els darrers anys del dictador es produí una certa reacció anticatalanista com a mecanisme de defensa dels sectors polítics més immobilistes. La causa principal va ser el previsible canvi de règim. La negativa dels regidors dels ajuntaments de Barcelona i Girona (1975) a concedir una subvenció per a l’ensenyament del català n’és una mostra. Les campanyes anticatalanistes de la premsa de la ciutat de València també foren efecte de la instrumentalització de la qüestió lingüística com a factor polític involucionista. Però, paral·lelament, el missatge havia impregnat ja el cos social d’una manera substancial. La mobilització unitària del Congrés de Cultura Catalana (1975-77) n’és una dada ben significativa. Les resolucions del Congrés i el seu Manifest per l’ús oficial del català als Països Catalans, que reivindicava “l’extensió total de l’ús públic, oficial i social de la llengua pròpia dels Països Catalans”, són encara tot un programa des d’una perspectiva nacional i lingüística.

Val a dir que, amb el Congrés de Cultura Catalana, s’inicià una dinàmica unitària de la reivindicació lingüística arreu del país que només s’estroncà amb la institucionalització de l’entramat autonomicoconstitucional. La creació d’escoles catalanes arreu dels Països Catalans durant el 1976, com ara El Rogle (Castelló de la Plana), La Bressola (Perpinyà) o Mata de Jonc (Mallorca), també simbolitza la força positiva del moviment. Els manifestos Nosaltres, ciutadans del País Valencià i Per l’oficialitat de la llengua catalana al País Valencià exigien la plena normalització de la llengua.

La mort de Franco generalitzà les reivindicacions per la democràcia i per l’oficialitat de la llengua. Entre el 1975 i el 1979 s’articulà el nou ordenament legal i l’anomenat estat de les autonomies. Tot plegat determinà un canvi radical en totes les comunitats lingüístiques peninsulars. L’aprovació de la Constitució espanyola (1978) i la promulgació dels estatuts d’autonomia de Catalunya (1979), el País Valencià (1982) i les illes Balears (1983) marcaren l’esglaó superior de l’organització de l’Estat i de la comunitat lingüística catalana. Pel que fa a l’ús social de la llengua, l’embranzida postfranquista es manifestà amb l’aparició dels mitjans de comunicació en català, com ara el diari “Avui” (1976), Ràdio 4 (1976) o el “Punt Diari” (1979) —l’inici de les emissions en català a la TVE de Catalunya havia estat el 1974—, l’augment de l’edició i la incorporació del català al cinema comercial amb La ciutat cremada (1976).

La dècada dels anys setanta es tancà d’una forma ambivalent. D’una banda, hi hagué el crit d’alerta del Manifest d’Els Marges (1979) i un reial decret pel qual es regulava l’ús de les llengües als ajuntaments; i, de l’altra, dins l’ambient del frustrat colp d’estat del 23 de febrer de 1981, es feu públic el Manifiesto de los 2.300 intelectuales, que protestava contra la suposada marginació de la llengua castellana a Catalunya, i el que es va anomenar la Loapilla, que intentà de frenar l’ús de la llengua catalana en diversos àmbits (carreteres, etiquetatge). La promulgació de les anomenades lleis de normalització lingüística a la primeria de la nova dècada inicià l’etapa de la política lingüística institucional autòctona.