Moviments editorials. 2006.
La indústria editorial no ha deixat de ser un dels sectors clau per a la producció cultural i la difusió de la cultura catalana. Els reptes de l’edició en català a l’inici del segle XXI són, però, especialment complexos i múltiples. La indústria editorial en català ha d’enfortir la seva singularitat en un context de dependència, més o menys elevada, de la poderosa indústria editorial en castellà per tal d’evitar l’absorció i possibilitar sinergies positives. Ha de mantenir la seva qualitat i ha d’aconseguir consolidar l’excel·lència en el nombre més alt possible d’àmbits del saber. Alhora, ha de ser competitiva en un mercat global cada vegada més dominat pels grans grups de comunicació i d’edició transnacionals. Sens dubte, l’adaptació a l’era digital i a les noves maneres de producció, comunicació i difusió no ha estat fàcil. Tanmateix, com en altres moments de la història, la capacitat de transformació del sector per a assumir els canvis socials i culturals ha estat demostrada. L’èxit de la presència catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt el 2007 ha contribuït a consolidar internacionalment el prestigi tant dels editors com de la cultura i la literatura catalanes.
Si bé els anys vuitanta i noranta, fruit de l’ajut institucional i de l’escolarització en català (en menor grau a les Illes Balears i a València), la indústria editorial en català va expandir-se d’una manera important, al final dels anys noranta començà una crisi de creixement provocada per l’augment excessiu de títols publicats i la saturació del mercat, que acabà afectant les editorials més importants. Es produí una aturada en l’augment sostingut dels títols publicats en català i, sobretot, es reduí dràsticament el nombre d’exemplars editats. Així, per exemple, segons dades de l’Estudi del Comerç Interior del Llibre a Catalunya de l’any 2000, promogut pel Gremi d’editors de Catalunya i l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, l’any 1997 s’editaren 7 351 títols en català, mentre que el 1998 se’n van editar 7 028. Malgrat que els anys següents es recuperà el creixement de títols publicats fins arribar als 8 882 el 2006, el cert és que el nombre d’exemplars va baixar substancialment: el 1997 s’editaren 34 468 150 exemplars en català, i el 2000, 22 282 438. Tot i que la xifra de l’any 2006 va ser de 24 620 000 exemplars i que hi ha hagut un creixement sostingut, ni de bon tros s’ha arribat a les dades del 1997. Quant al tiratge mitjà en català de cada títol, el 1997 va ser de 4 321 exemplars, i el 2006, de 2 772.
Fruit d’aquesta crisi de creixement es produí, també, una recomposició empresarial que va afectar algunes de les editorials més significatives del panorama cultural. Un cas paradigmàtic és el de Columna. L’editorial, fundada a Barcelona el 1985 i dirigida per Miquel Alzueta i Montalà, Àlex Susanna i Nadal i Ricard Badia, conegué un ràpid creixement gràcies a alguns best-sellers, com Amorrada al piló, de Maria Jaén, i altres llibres mediàtics, i es consolidà com una editorial d’èxit fins que fou adquirida, l’any 2000, pel Grupo Planeta. El mateix any, el grup RBA, efectuà la compra d’Edicions de La Magrana. Uns quants anys abans, el 1996, l’editorial Empúries havia entrat a formar part del Grup 62. El fet és que, poc temps després, tant el Grup 62 com Enciclopèdia Catalana, dues de les empreses més importants de l’edició en català, entraren en crisi. El 2004, la majoria de l’accionariat de 62 passà a mans de La Caixa, mentre que Enciclopèdia Catalana va haver de vendre la seva seu social. Al final del 2006, els grups Planeta i Enciclopèdia Catalana s’incorporaren a l’accionariat del Grup 62, que es convertí en un macrogrup de l’edició catalana, amb Josep Maria Castellet i Díaz de Cossío com a president del consell d’administració, Xavier Mallafrè com a director general, Fèlix Riera Pardo com a director editorial i Xavier Folch i Recasens com a director literari. Amb un total de 18 segells, entre els quals figuren Edicions 62, Empúries, Selecta, Proa, Destino, Planeta, Columna, Pòrtic o Mina, el Grup 62 ha passat a gestionar no solament una part fonamental de l’edició en català sinó també a controlar molts dels premis literaris més importants de la literatura catalana.
Aquesta evolució del món de l’edició en català ha estat paral·lela a una transformació molt ràpida en la indústria editorial a nivell mundial deguda als canvis tecnològics i a les noves pràctiques empresarials, que tendeixen, d’una banda, a deixar en un segon pla els objectius culturals per donar preeminència, per damunt de tot, als interessos comercials i, d’una altra, a propiciar la concentració editorial en grans grups de comunicació que acaben absorbint les petites i mitjanes editorials independents. Descrita amb precisió per André Schiffrin en el seu llibre L’edició sense editors (2000), aquesta tendència, que s’inicià als EUA al final del segle XX i s’ha estès com una taca d’oli per França i altres països europeus, ha arribat també a l’edició en català a l’inici del segle XXI. Els llibres, i les col·leccions, deixen de pensar-se, en general, pel seu interès cultural i patrimonial i es publiquen, principalment, per la seva rendibilitat econòmica. La conseqüència directa d’aquest fet és la banalització i la uniformització de l’oferta editorial. Els llibres i els gèneres menys comercials, com les edicions crítiques, les obres completes, la poesia o l’assaig, són els que veuen reduït el seu espai en la producció editorial.
Sortosament, la mateixa dinàmica del sector i de la societat cultural ha fet consolidar un bon nombre d’editors independents que han mantingut el prestigi i han potenciat la diversitat editorial. Per bé que Jaume Vallcorba Plana ha prioritzat darrerament el seu segell en castellà. El Acantilado, no hi ha dubte que Quaderns Crema segueix sent una referència indiscutible de qualitat, amb un catàleg editorial coherent i de política de suport a l’autor, com exemplifica la solidesa de l’obra de Quim Monzó o Sergi Pàmies. Cal destacar el treball d’Isabel Martí a La Campana, que ha aconseguit, per exemple, un èxit internacional amb l’edició de La pell freda d’Albert Sánchez Piñol, continuat amb Pandora al Congo, el que es pot considerar un veritable bestseller de qualitat en català. També remarcable és l’esforç de Josep Cots i Costa, d’Edicions 1984, per traduir clàssics literaris de la modernitat i apostar per la traducció de l’assaig i la ficció de qualitat. Cots ha iniciat també una col·laboració amb el Club Editor, el qual, dirigit per Maria Bohigas i Sales, ha renovat el seu fons i els seus objectius editorials. Un altre cas important és el de Bromera, amb Josep Gregori Sanjuán al capdavant que, des d’Alzira, s’ha consolidat, juntament amb 3i4, d’Eliseu Climent i Corberà, a València, en editorial de referència al País Valencià. I entre les editorials més antigues d’Europa cal destacar el fons editorial i els nombrosos estudis editats per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Al llarg dels Països Catalans existeixen diverses editorials de mitjana o de petita escala que han creat un teixit industrial i cultural indispensable. Pagès Editors, a Lleida; Eumo i l’Emboscall, a Vic; Angle, a Manresa; Arola i El Mèdol, a Tarragona; La Mirada, a Sabadell; Llibres del Segle i CCG, a Girona; Cossetánia, a Valls; El Cep i la Nansa, a Vilanova i la Geltrú; Garsineu, a Tremp, Galerada, a Cabrera de Mar; Cafè Central, Meteora, Viena o Llibres de l’Índex, a Barcelona; Límits i Andorra, a Andorra; Trabucaire, a Perpinyà; Denes, a Paiporta; Afers i Perifèrics, a Catarroja; Bròsquil, a València; Res Publica, a Eivissa; Moll, Lleonard Muntaner i Documenta Balear, a Palma, entre d’altres, contribueixen, sens dubte, a enriquir i enfortir la cultura i la literatura catalanes.
El 2007 la cultura catalana ha estat la convidada d’honor a la Fira del Llibre de Frankfurt. Més enllà de polèmiques estèrils, tals com ara si els escriptors que escriuen en castellà formen part de la cultura catalana i si havien de participar en la delegació institucional, o al marge de si els editors van tenir més o menys protagonisme, el que és més important de la invitació a la Fira és que la indústria editorial catalana, amb tota la seva diversitat, i la presència destacada de sectors tan creatius com el llibre infantil i juvenil o el còmic, ha fet un pas més en la seva internacionalització i ha obtingut una resposta molt positiva en els intercanvis realitzats amb els principals editors alemanys i de tot el món. Clàssics de la literatura catalana, com Ramon Llull, Joanot Martorell, Josep Pla, Josep Maria de Sagarra, Mercè Rodoreda o Salvador Espriu, al costat d’autors contemporanis com Jaume Cabré, Quim Monzó, Carme Riera, Maria Barbal, Pere Gimferrer, Josep Maria Fonalleras, Eduard Márquez o Jordi Puntí, han estat traduïts a l’alemany en una operació de difusió de la cultura catalana d’abast mundial sense precedents.
Per bé que les xifres d’índex de lectura, i particularment del llibre en català, són excessivament baixes i preocupants —segons els resultats del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, donats a conèixer el novembre del 2007, la meitat dels habitants dels Països Catalans no han llegit cap llibre en tot un any, i dels que ho han fet només el 20% han triat un llibre escrit en català— la salut del llibre en català sembla garantida, però corre seriosos riscos de recaure si no es vigila atentament. Cal incentivar de manera intel·ligent la lectura i calen accions decidides per tal de potenciar la producció, la distribució i el consum de les obres culturals pels territoris de llengua catalana. El mercat està excessivament fragmentat i la divisió autonòmica crea innecessàries fronteres que cal travessar lliurement. És necessari fer possible un espai de comunicació català que permeti un flux d’informació i d’intercanvi continu que, ara per ara, no està assegurat.
L’existència de grans grups com Planeta, RBA, Enciclopèdia Catalana o Edicions 62, a Barcelona, i la creació d’altres de nous, com el grup Cultura 03, amb vocació de creixement i que, de la mà d’Ernest Folch i Folch, aposta decididament pel català, amb segells propis com Ara llibres, Amsterdam o Alisis, al costat del dinamisme de més de 200 editors independents, permet ser moderadament optimista respecte a l’edició en català. D’altra banda, l’aparició de col·leccions en català d’editorials com Tusquets i, especialment, Galàxia Gutenberg, dirigida per Joan Tarrida, marquen una tendència a incentivar la qualitat i el prestigi de l’edició en català que cal destacar. Sens dubte, el naixement de noves editorials independents —com March Editor, Símbol Editors, Arcàdia, Base, Edicions Dau, Accent Editorial, Adesiara o l’Obrador Edèndum—, l’existència d’importants agències literàries, d’una potent indústria gràfica, d’una xarxa de llibreries i d’una creixent xarxa de biblioteques ben repartides per tot els Països Catalans, encara que no sempre, és, si més no, un bon símptoma de la vitalitat del món de l’edició.