La comunitat

La comunitat local

La comunitat es pot definir com un assentament més o menys reduït de persones de caràcter homogeni que es relacionen entre si i comparteixen un mateix espai geogràfic. És una unitat autosuficient que conté tots els serveis gràcies al desenvolupament de la xarxa social, cultural i política entre els seus habitants. Pel que fa a l’organització moral i ètica, crea les mesures per a regular-se a partir d’un sistema legislatiu que és adoptat per tots els seus membres. Aquestes mesures adoptades –no sempre de comú acord– poden comportar tensions i dissidència, ja que en algunes comunitats les minories es poden autoerigir com a elit de poder i dominar la resta a partir de determinats tipus de violència.

Aquí no es descriuen ni s’analitzen les comunitats i els assentaments de les antigues civilitzacions clàssiques. Ni tampoc les ciutats medievals que es desenvoluparen a Europa a partir dels imperis comercials, que prengueren importància gràcies al creixement de la burgesia, i en les quals floriren els artesans urbans que s’especialitzaren en una sèrie d’oficis destinats a la comunitat. Es proposa fer una anàlisi de la comunitat, de la ciutat –com a terme modern– a partir del concepte que aflora després de la Revolució Francesa sobre la ciutadania, del procés de creixement lligat a la Revolució Industrial i de l’increment de les comunicacions i la informació. Amb les idees del segle de les llums a França i amb la lluita per la independència de les colònies americanes, el concepte de ciutadania rebé una important transformació que modificà totes les relacions de la cultura occidental: emancipà els ciutadans de la tutela del poder temporal de l’Església i de les formes de dominació de la població característiques de l’antic règim.

A partir dels segles XIX i XX es generà un procés de descomposició dels vells estats colonials i es prengueren diverses opcions a favor d’una participació més plena dels habitants en les pròpies comunitats. Actualment s’ha presentat un nou repte: la comunitat, o la ciutat, multicultural. Les ciutats han canviat molt des del 1900, any en què només hi vivia el 4% de la població mundial. Avui les ciutats acullen més de la meitat de tota la població. Tot això comporta un canvi important, i fa que les estructures ciutadanes no estiguin preparades per a aquesta transformació tan dràstica que altera greument l’equilibri urbà i territorial. Aquesta alteració és més important en diverses regions de l’Amèrica Llatina; a les ciutats, hi resideix el 70% de la població, que fuig dels seus hàbitats tradicionals davant l’empobriment a què es veu condemnada a causa de la globalització, els monocultius, la desforestació i els grans imperis econòmics, que deixen amples capes de la població indígena i camperola totalment desprotegits. També a l’Àfrica i al continent australià es donen característiques semblants.

Les ciutats del segle XXI acullen aquestes migracions provinents de les zones rurals a la recerca de condicions de vida millors. La ciutat es converteix en un lloc d’intercanvi cultural i social, i també en un lloc on el conflicte està a flor de pell.

Gràcies a les aportacions de la sociologia i l’antropologia de l’escola de Chicago, se sap que és normal per a l’home urbà realitzar diferents rols alhora: prové d’un lloc, viu en una zona diferent, treballa en una altra i es casa en una altra. Uns quants autors contemporanis coincideixen a afirmar que justament la presència de moltes funcions i activitats alhora és el distintiu de l’estructura urbana actual. A més, es fa més evident perquè la deslocalització de la producció dilueix la correspondència històrica entre les ciutats i la seva producció o especialització tradicional.

Amb la globalització, allò que és característic d’una ciutat o d’un centre de producció, ara es pot fer a l’altra banda del món, ja que l’economia neoliberal imperant cerca contínuament nous llocs on resulta molt més barat produir uns productes determinats.

El poble, la vila, la ciutat

Originàriament, el naixement de les ciutats es relaciona directament amb l’abandó del nomadisme de les societats caçadores i el sedentarisme que s’esdevé amb el naixement de l’agricultura; això comporta un arrelament dels grups humans al territori i una organització social més complexa. Els seus habitants es reconeixen com a membres del mateix grup, sovint format a partir de vinculacions familiars. Tot basant-se en una primera divisió del treball, la ciutat constitueix una mateixa unitat econòmica que es comporta de manera autosuficient i garanteix als membres la cobertura de les seves necessitats. Les relacions entre les persones són directes i precises, es basen en el costum, la tradició i els rituals més o menys cerimonials lligats a la història de la comunitat. L’antiga vila medieval, fortament espacial, delimitada per les muralles que la protegien dels que no n’eren ciutadans, dels que no tenien drets i de les minories excloses, s’anà transformant en la ciutat moderna fonamentada en l’economia capitalista. Les muralles foren enderrocades, i el territori central i decisori es desplaçà a una primera perifèria. Nasqueren eixamples planificats, jardins urbans i nous espais públics. La transformació de les ciutats i les seves contradiccions donaren pas a noves concepcions utòpiques de la vida urbana.

A Catalunya, les viles proliferaren cap al 1840, en què hi hagué una gran expansió demogràfica. Començà una etapa de relativa tranquil·litat després d’uns quants segles en què les epidèmies i les guerres havien delmat el país. El creixement de les ciutats es relacionà estretament amb el procés d’industrialització, que féu créixer significativament el nombre d’habitants als nuclis urbans, sobretot a les ciutats del litoral que disposaven de port de mar i d’una millor xarxa de comunicacions. A mitjan segle XIX, la meitat de la població del país vivia al món rural en municipis de menys de 2 000 habitants i una quarta part a les ciutats de 2 000 a 10 000 habitants. La resta vivia a les grans viles que passaven de 10 000 habitants. L’augment de la població es va fer més important en les viles que s’industrialitzaven ràpidament i que a partir d’aquest moment esdevenen ciutats industrials. És el cas de Manresa, Reus, Mataró, Igualada i d’altres, que acolliren una població que provenia del camp. Els nous mitjans de comunicació acceleraren el creixement industrial i l’intercanvi de mercaderies, per exemple amb l’eix ferroviari Barcelona-Mataró creat el 1848, i la potenciació i adequació de la xarxa viària.

Gravat que mostra L’Espanya Industrial de Barcelona, un exemple de la típica organització arquitectònica i tècnica de les fàbriques del segle XIX i principi del XX.

Fototeca.com

Barcelona fou la ciutat que tingué un creixement més important. Al segle XIX va quintuplicar la població i va assolir els 533 000 habitants, la quarta part de la població de Catalunya. Amb les agregacions dels petits nuclis dels voltants, com ara Sant Martí de Provençals, el Clot, Gràcia, la Sagrera, Sant Andreu de Palomar, les Corts i Sarrià, es transformà en la ciutat actual. Durant el segle XX, en què arribaren importants fluxos de migració del sud peninsular a la corona perifèrica, es conformà el que s’anomena Regió Metropolitana, formada per més de trenta municipis, i que acull la meitat del total de la població de Catalunya. A la ciutat antiga convivien diferents estaments socials en un espai molt reduït encerclat per les muralles. Els burgesos rics i els artesans cohabitaven sovint en els mateixos carrers; els palaus coexistien al costat dels humils habitatges dels treballadors manuals. Els horts estaven situats als mateixos habitatges, en patis o eixides amples, i també fora muralles, i els habitants de la ciutat entraven i sortien per a conrear-los diàriament.

El veïnatge és la forma en què els grups socials de pobles i ciutats entraren en connexió i crearen les xarxes associatives que formaren el teixit social i cultural dels municipis. A partir d’aquestes relacions nasqué una trama complexa que englobava la vida política, social, cultural, religiosa i lúdica de les diferents comunitats a través del temps i la geografia.

Durant l’anomenat antic règim la població europea tendia a l’estancament o bé al creixement, amb dificultats. Es basava en una economia agrària de tipus feudal senyorial. D’aquesta manera, es va originar un paisatge organitzat a l’entorn del castell i el seu senyor i el sistema de vassallatge, en el marc d’un sistema polític autoritari que tendia a l’absolutisme. En aquell entorn l’Església també exercí sovint les funcions de senyor feudal.

L’organització social era estamental, i tenia una estructura piramidal. Es tractava d’una societat de caràcter aristocràtic en què unes minories formades pels estaments privilegiats dominaven l’extensa base social. Cadascun d’aquests estaments tenia uns privilegis i unes obligacions diferents amb relació a les lleis o els comportaments morals i culturals. Els estaments privilegiats eren tancats, i només s’hi podia accedir per l’herència, en el cas de la noblesa, o per algun mèrit destacat que el rei o el senyor premiava. Hi havia tres ordres o estaments: el clergat (braç eclesiàstic), la noblesa (braç senyorial o militar) i el poble productor de tot el necessari per al manteniment de la societat (braç popular), també denominat tercer estat.

Dels estaments corporatius a les classes socials

Amb la descomposició de l’antic règim assistim a la desintegració de les antigues formes corporatives creades a l’entorn del món del treball i la societat estamental. Els gremis i les confraries, tot i que es resistien a desaparèixer, aviat es van transformar en agrupacions obreres que defensaven els interessos dels treballadors. Aparegué una tipologia molt diferenciada de dues classes socials antagòniques que, a partir del segle XIX, dirimien les seves lluites a les fàbriques i als carrers. Les agrupacions de treballadors, aplegades en els sindicats industrials o de pagesos, van ser focus importants d’associacionisme, tant en el medi urbà com en el rural.

A les ciutats va tenir lloc l’anomenada crisi dels gremis, que en va comportar la desaparició a causa del maquinisme i la tecnologia. Tot plegat, i també amb la incorporació d’homes i dones a les fàbriques, comportà una alteració en les jerarquies tradicionals dels oficis manufacturers i artesans. L’allau d’agrupacions fou important des del 1834, en què es promulgà la llibertat d’indústria.

Publicació de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre.

Fototeca.com – Rambol

Durant aquests anys de transició pervisqueren moltes paraules que designen els nous llocs o els nous oficis. És el cas de les quadres, que era com s’anomenaven els nous recintes industrials que proliferaven a les perifèries urbanes i al raval barceloní. Els obrers eren anomenats operaris, com els homes dels gremis que ja havien fet un aprenentatge específic i que encara no eren mestres. Aviat, però, els obrers industrials sense qualificació foren denominats proletaris, mentre que els patrons o propietaris de les fàbriques eren coneguts popularment amb el nom d’amos, paraula que els obrers conscienciats rebutjaren i substituïren pel mot burgès.

Els nous propietaris dels segles XIX i XX constituïen uns grups no excloents entre si, com ho mostren les aliances matrimonials de les bones famílies, magistralment descrites en obres clàssiques de la literatura catalana com les de Narcís Oller. Entre ells hi havia:

Els terratinents, provinents de l’aristocràcia local, els grans propietaris dels terrenys que van passant dels usos agrícoles als industrials o d’habitatges. El 1851 van crear l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre.

Els constructors, antics propietaris de les terres que esdevingueren industrials.

Els comerciants, que progressaren socialment a partir de la venda de teixits, aiguardents, etc.

Els banquers, sorgits de la industrialització i els inversors de capital, com ara les famílies Girona, Arnús, Garriga-Nogués, els marquesos de Comillas, i d’altres.

Els financers i transportistes, és a dir, els propietaris que van invertir en la creació de mitjans de transport. Per exemple, Antonio López i la seva Companyia Transatlàntica, els Biada, Roca, Girona, Clavé, etc., en la xarxa ferroviària.

Els industrials, inicialment propietaris de les grans fàbriques cotoneres i més tard de sederies, panes, sacs, etc., arreu de Catalunya, en especial en ciutats com ara Manresa, Reus, Igualada i més tard Sabadell i Terrassa. Són conegudes les indústries del Vapor Vell de Sants de la família Güell (1840), la Fabra i Coats (1843), L’Espanya Industrial (1847) dels Muntadas, les de Josep Batlló (1848), etc. També eren propietaris de foneries com ara La Maquinista Terrestre i Marítima (1855), la Nueva Vulcano i unes quantes més al Poblenou i la Barceloneta.

Alguns d’aquests inversors van crear les anomenades colònies industrials, que van conferir un paisatge singular a l’entorn del Llobregat, el Ter i el Cardener, que aprofitaven l’energia hidràulica dels rius per a moure les màquines de vapor de les fàbriques tèxtils. Alhora, d’aquesta manera allunyaven els obrers dels nuclis urbans “perillosos”, de les associacions, les cooperatives i les mútues.

Cada cop més es perfilaven dues classes socials antagòniques: la classe obrera i la burgesia, sotmeses a enfrontaments constants. Cadascuna d’aquestes classes tenia diferents instruments per aconseguir els seus objectius. La burgesia comptava amb l’aparell polític, burocràtic i repressiu de l’estat del qual formaven part, mentre que els mitjans de lluita dels sindicats obrers de tot Europa eren la propaganda, el sabotatge i la vaga. En la història de Catalunya es van viure greus episodis de revoltes i bullangues urbanes en què, a les causes més pròpies de la lluita obrera, com ara l’augment salarial i unes millors condicions de vida, se sumaren l’anticlericalisme, l’antimilitarisme i d’altres. El gran triomf de la classe treballadora catalana fou aconseguir la jornada de vuit hores. Aquesta lluita es va conèixer com La Canadenca.

Durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-30) els sindicats i partits polítics restaren prohibits i cotitzaren clandestinament, però amb el triomf de la República els partits i sindicats guanyaren el carrer i disposaren d’òrgans de premsa propis. Van ser uns temps caracteritzats per una forta politització i proliferaren reunions i vagues a tot Catalunya. També es van assajar formes noves d’organització social, com els intents de proclamació del comunisme llibertari a les zones mineres de Sallent, a l’Alt Llobregat, o en algunes ciutats de la perifèria barcelonina.

Amb el cop d’estat del juliol del 1936, Catalunya va entrar de ple en un procés de guerra i revolució sense precedents que va alterar notablement la vida ciutadana. La mobilització voluntària de molts homes i dones al front, la reorganització de l’economia a partir de l’autogestió obrera en fàbriques, tallers i zones agrícoles, i la incorporació de les dones en les tasques de responsabilitat a tots els nivells, van fer que observadors, periodistes i activistes socials de tot el món acudissin a Catalunya per a observar de prop aquell capgirament de la vida quotidiana que semblava desterrar definitivament l’antic règim i les seves derivacions. Segons l’escriptor George Orwell, semblava que les classes socials havien estat abolides.

Però la derrota dels republicans va significar la pèrdua de totes les conquestes de gairebé dos segles de lluita obrera. El nou règim de Burgos va prohibir tota manifestació d’aquells que van passar a ser anomenats productores, va convertir la tradicional festa reivindicativa del Primer de Maig en Sant Josep Obrer, va crear un nou sindicat vertical, únic i obligatori, inspirat en els projectes nazis i feixistes europeus i va confinar les dones a l’espai privat. L’Església va tornar a irrompre en la vida pública del costat dels vencedors. Tanmateix en el seu si hi havia veus discordants i es van acollir les primeres reunions de descontents en parròquies obreres, en què l’emigració cercava nous espais i les organitzacions polítiques i sindicals prenien força. Així, tot i que es mantingueren en la clandestinitat, aquestes organitzacions van aflorar en l’anomenada transició, en què Catalunya va començar a recuperar les llibertats democràtiques.

Els rols masculí i femení: les qüestions de gènere

Com ja s’ha dit, els homes i les dones estaven marcats pel seu rol des que naixien: des de la infància se’ls inculcava una determinada manera de comportar-se tant en la intimitat com en públic. A partir de la Revolució Industrial i del procés de secularització de la societat, anaren desapareixent aquestes imposicions, si bé els més afavorits –els homes– i també les dones que encara estaven immerses en les formes tradicionals de la cultura rebuda s’hi resistien. El trencament amb el rol assignat era força difícil, i cal esmentar aquí la història clàssica del feminisme europeu i americà, que es desenvolupà paral·lelament a la incorporació de les dones en el sistema de fàbrica i a la demanda del vot femení per part de les dones benestants.

Des de sempre algunes dones s’havien considerat part activa de la comunitat, amb un únic espai propi –la seva cambra– destinat a potenciar el seu coneixement i la seva creativitat. L’educació era concebuda com el camí vers aquest coneixement i la dona tradicional –instructora dels fills en la família, transmissora de la saviesa popular, de l’agricultura, la ceràmica, les arts de la cuina, del vestir i de l’economia domèstica– veia tanmateix que tot aquest coneixement era infravalorat pels homes, que en l’esfera pública decidien sobre el futur de la comunitat.

Consciència i reivindicació feminista. A la fotografia, el comitè executiu del Consell Internacional de les Dones l’any 1899.

Fototeca.com

L’emancipació de la dona ha hagut de fer un llarg camí per arribar al punt actual. Com a la resta d’Europa i Amèrica, la lluita per la incorporació de la dona a la vida pública va ser dura i plena d’obstacles. A Catalunya es van repetir els models de la Revolució Industrial, en què la dona s’incorporà al treball en inferioritat de condicions, i també les possibles solucions lligades al moviment obrer internacional, i a la visió burgesa més o menys progressista de la qüestió. El debat anglosaxó sobre els drets de les dones i la seva incorporació –a partir del vot– a la vida pública es realitzà a Catalunya amb un retard notable. Dues en foren les causes principals: d’una banda, l’endarreriment en el procés d’industrialització i, de l’altra, el gran pes del catolicisme en les estructures socioculturals i econòmiques del país.

Al final del segle XIX i el primer terç del segle XX, a Catalunya van coexistir les dues maneres d’entendre el paper de la dona dins la societat. La primera –més tradicional i relacionada directament amb el reformisme catòlic– proposava un model de dona culta i instruïda, lligada a la llar, eix fonamental de la seva funció. La segona –vinculada al moviment obrer– optava per la plena incorporació de la dona a la vida col·lectiva i demanava per a ella una autonomia total en totes les esferes de la vida.

La incorporació femenina en el sistema de fàbrica havia començat molt aviat a Catalunya, i la seva contribució fou importantissíma. Segons el cens del 1905, el 28% de la classe obrera de Barcelona eren dones. Representaven el 15% de la població femenina de la ciutat. Aquests censos oficials no feien constar el treball més explotador i encobert: el domiciliari –les minyones o serventes– i la prostitució –endèmica en moltes zones industrialitzades.

Segons la memòria del 1913 de la Inspecció de Treball, editada per l’Instituto de Reformas Sociales, la jornada laboral de les dones era de nou a deu hores, a més elles representaven el 63% de les persones que treballaven en els torns de nit a les fàbriques. El seu migrat salari equivalia al 55-60% dels sous dels homes, ja que no sols eren més mal pagades, sinó que feien les feines pitjors perquè els càrrecs de responsabilitat o els més ben remunerats es reservaven als homes.

Dolors Monserdà (1845-1919) promogué a Catalunya els anomenats Patronats de les Obreres de l’Agulla, un intent de sindicalisme catòlic de caràcter reformista.

Fototeca.com

Així, una de les dues tipologies de l’incipient feminisme a Catalunya fou la del reformisme catòlic, que reivindicà el dret de la dona a formar part de la societat però que seguia subordinant-la al paper secundari d’auxiliar de l’home. La tradició de l’Església li atorgava el paper de companya de l’home o complement d’aquest. Aquesta línia de pensament estava plenament inscrita en la tradició catalana a causa del pes de l’Església i de la Renaixença, que veia en la dona la transmissora dels valors de la pàtria, l’educadora dels fills. Dolors Monserdà de Macià (1845-1919) arribà a plasmar aquesta tradició en unes quantes obres. Aquesta escriptora té una arrel clara en altres moviments europeus que nasqueren de les associacions de caritat belgues i franceses dels cercles catòlics. La tasca de recerca i traducció de Dolors Monserdà és prou aclaridora. Fins i tot ho és el testimoni que explica per què escriu, “a petició del sacerdot” que prologa la seva obra: “…abans que arrelin en el país corrents europeus”. És a dir, la mala llavor. Sota els auspicis de Dolors Monserdà de Macià i influïts directament pel model francès i per la Poor Law Guardian anglesa, el 1909 aparegueren a Catalunya els anomenats Patronats de les Obreres de l’Agulla. Eren un intent de sindicalisme catòlic de caràcter reformista que pretenia agrupar i coordinar grups de dones –que la majoria de vegades treballaven al propi domicili amb la finalitat d’aconseguir unes condicions econòmiques millors– i reunir-les a l’entorn d’algunes classes de cultura domèstica i religiosa. El 1912 aparegué La Lliga de Compradores.

Aquesta actitud envers la classe obrera s’inspirà en l’encíclica Rerum Novarum de Lleó XIII (1891). En aquest document l’Església se situava a l’entorn del problema social derivat del procés d’industrialització europeu: rebutjava la lluita de classes i optava per les solucions pactades entre patrons i obrers a partir dels sindicats verticals i de la intervenció directa de l’estat com a mitjancer. També s’hi expressava la voluntat de crear associacions caritatives i educadores que permetessin suavitzar la greu tensió social que es derivava de la desigualtat econòmica. En cap moment no es plantejà l’abolició d’aquesta desigualtat, al contrari, el que es volia era el sotmetiment de la classe treballadora als patrons, la qual cosa derivava en un clar paternalisme de la classe burgesa.

En línia amb aquest paternalisme sorgiren els patronats, les institucions caritatives o d’ajut als obrers promoguts per mecenes burgesos i les seves esposes. Aquestes institucions –que sorgiren arreu del país– tingueren una implantació difícil en un moviment obrer reivindicatiu i descontent que avançava cap a la laïcitat. Les dones obreres esdevingueren les més susceptibles de ser-hi enquadrades, ja que segons l’Evangeli eren la pedra angular de la família, base de la societat tradicional que aleshores es descomponia. Monserdà també havia participat en les Conferències de Sant Vicenç de Paül i va presidir l’Associació Sindical d’Obreres. Aquests grups estaven orientats per dames burgeses que, a partir dels organismes precedents dedicats a la caritat i als fins filantròpics, ara pretenien orientar les dones treballadores.

A Catalunya fou la gran època de la creació de cases de maternitat per a acollir els nens orfes o deixats per mares que no els podien atendre. Proliferaren els hospicis i els hospitals d’infecciosos i per a nens malalts, s’organitzaren taules de recaptació de diners, rifes populars i tot un aparell destinat no al canvi o a la revaloració del treball, sinó a la caritat, a posar pedaços a les situacions desesperades del proletariat barceloní. Tanmateix, per a una gran part d’aquest proletariat aquestes dames –generalment abillades elegantment i amb capell– eren enormement impopulars, ja que acostumaven a ser les dones, les mares o les germanes dels patrons que s’enriquien a costa del treball obrer. Aquests patrons no vacil·laren a esclafar violentament, ja fos per llei o per la força al carrer, qualsevol intent de revolta i reivindicació obreres.

Al final del segle XIX el catolicisme reformista i l’emergent moviment catalanista conservador coincidiren en les seves apreciacions sobre el paper de la dona. Els homes de la Lliga Catalana concebien la dona com a portadora dels valors autèntics de la llengua, la tradició i el caràcter català. En aquest context, l’educació dels fills era la gran tasca que la gent de la Lliga –la majoria catòlics practicants– atorgava a les dones catalanes. La desigualtat tradicional entre home i dona imposava un sistema jeràrquic basat en el gènere, si bé aleshores estaven obligats a fer petites concessions per avançar dins del seu propi model; si no, corrien el risc de quedar anquilosats. Es veia amb temor la plena incorporació de la dona a la vida pública, tal com es demanava en alguns països europeus, però a poc a poc se li permeté la incorporació en petits àmbits de la vida social i cultural. Calia contenir el feminisme europeu que avançava decididament i integrar un altre concepte que amb el mateix nom continués mantenint l’ordre patriarcal, però que també permetés una petita modernització de l’estat de coses. Calia donar protagonisme a la dona dins la vida pública, donar-li veu. Però també calia recordar-li el seu paper d’esposa i mare, i potenciar-lo a partir de la premsa i la literatura, tot remarcant la transcendència de la maternitat com a valor social que les dones de la classe benestant de la ciutat havien de desenvolupar.

La imatge de la dona ascètica i meditativa tradicional fou substituïda per la imatge d’una dona burgesa moderna, cultivada i lectora, amant de la llar i de la tradició, la dona forta, com descriví anys més tard Francesca Bonnemaison. La dona instruïda, companya del marit, era al mateix temps una dona preocupada pels més desvalguts, que dedicava el seu temps a l’acció social. L’Església intentà canalitzar, amb més o menys èxit, aquesta preocupació social dins de les seves institucions.

La classe dirigent catalana actuà sovint com a membre dels patronats obrers o de les seves juntes, sovint de caràcter secret i inamovible. Aquesta confluència d’objectius entre l’Església i la Lliga féu que la personalitat de Francesca Bonnemaison s’inscrivís com cap d’altra dins del reformisme catòlic conservador i català dels darrers vint anys del segle XIX i els primers trenta del segle XX. La seva obra –dotada d’una gran energia– depassava de lluny la idea confessional originària i es presentava com una eina eficient per a les generacions de dones que van accedir, gràcies a l’Institut, a la vida pública com a ciutadanes de ple dret.

Les dones burgeses eren conscients de la indefensió de la dona obrera, de la seva escassa instrucció, de la desigualtat salarial respecte als homes i de la seva desvaloració, com també de la tasca de conscienciació i educació que calia emprendre. En aquesta línia, la mateixa Dolors Monserdà, i sobretot Francesca Bonnemaison, van fer una evolució de la seva posició envers la dona. Al principi, Francesca Bonnemaison –esposa de Narcís Verdaguer i Callís, periodista de “La Veu de Catalunya” i membre actiu de la Lliga– emprengué la seva obra dins dels cànons establerts: per “donar cultura” a unes noies en el marc parroquial. Però aviat s’emancipà de la tutela dels sacerdots i emprengué l’obra pel seu compte. Cada vegada més hi introduí l’ensenyament tècnic. Fins i tot s’hi feien classes de delineació i fotografia.

Es distanciava d’aquells tallers de “cosir, brodar i apedaçar” que s’havia proposat al principi.

Francesca Bonnemaison entenia l’aprenentatge femení com un mitjà de subsistència de la dona soltera o com a complement de la llar en el cas de la dona casada i sense fills. Anteposava la família a tot i considerava els treballs de les dones com a professions subalternes, com a auxiliars dels homes. Com també altres reformadores, Concepción Arenal, per exemple, el seu pensament progressista no transcendí les limitacions de l’entorn pel que fa al pensament polític i social.

Hi havia, però, un altre feminisme incipient a Catalunya, l’anomenat feminisme progressista. Va trencar amb el cànon tradicional i, hereu dels postulats de la Revolució Francesa i la Il·lustració, situava la dona al mateix nivell que l’home i, a partir d’aquí, la feia avançar –no sempre en línia recta– cap a l’emancipació integral. Aquesta tendència aparegué a Catalunya lligada als lliurepensadors i als republicans. En foren capdavanteres les filles d’homes enciclopedistes que havien rebut una formació cultural diferent de les seves conciutadanes. També sorgiren les primeres líders obreres, dones de fàbrica i mares de família que en moments de revolta sortiren al carrer; organitzaren vagues i motins en els moments de crisi de subsistències, quan mancaven comestibles i carbó per a les llars, i quan perillaven greument les vides dels seus fills i les de les persones que tenien al seu càrrec. El 1902 es feren visibles, en una vaga general, amb motiu de l’enviament dels marits i els fills al Marroc, i el 1909 encapçalaren les barricades de la Setmana Tràgica. També actuaren el 1917, durant l’estat d’excepció i sobretot amb els Rebomboris del Pa del gener del 1918, orientades per Amàlia Alegre, en grans manifestacions al centre de la ciutat. La seva presència al carrer esdevenia cada vegada més freqüent i virulenta.

El pensament anarcocol·lectivista va acollir des del principi les dones obreres, sovint discriminades pels mateixos companys de feina que consideraven el seu migrat salari un complement als ingressos familiars. Molt aviat, el 1870, aparegueren a la llum pública aquestes dones: eren, però, l’excepció de la regla, i a cops mantingueren la seva invisibilitat per por de les reaccions d’una societat androcèntrica. A l’entorn del nucli de la Federació Regional de Treballadors de la Regió Espanyola (FRTRE) i en línia directa amb les seves companyes europees, les dones acudien a reunions i assemblees. Després de parlar, i de declarar la seva igualtat amb els homes, feien propostes sobre educació.

El dret al coneixement era la demanda principal que feien aquestes dones, aplegades a l’entorn de l’emancipació i la llibertat de les persones. Resseguint les traces de la Internacional de Treballadors –que a Catalunya s’acostava a l’incipient anarquisme de Bakunin i Kropotkin– es pot constatar que la majoria de propostes que feien aquestes dones es referien a l’educació igualitària.

El 1863 es va fundar a Barcelona l’Ateneu Català de la Classe Obrera. Un any més tard hi feien de professores Petronila Pellicer i Baudilia Pi. El 1870, en un document de l’Ateneu apareixen més d’una vintena de signatures de dones, entre les quals cal esmentar Josepa Marsal Algora i Maria Pineda. Aquestes dones es posaren en contacte amb les seves companyes de la resta d’Europa, i fins i tot signaren un manifest contra l’agressió alemanya a França el 1870. La secció espanyola femenina de la Internacional definí les bases de la línia antimilitarista que caracteritzà bona part de la lluita de les dones. La carta cridava les dones a lluitar i a manifestarse en contra de la guerra.

Dones com ara Amalia Domingo Soler, Francesca Saperas, Rosario Dulcet, Àngels López de Ayala –republicana– i Teresa Claramunt –escriptora i conferenciant– van ser unes pioneres. Del conjunt, destaca Teresa Mañé, de Vilanova i la Geltrú, que prengué el pseudònim de Soledad Gustavo. El 1891 es casà amb un reusenc, Joan Montseny, i obriren una escola laica que posava en pràctica la coeducació. Dos anys abans, el 1889, havia guanyat un premi al II Certamen Socialista amb un escrit sobre l’amor lliure. Teresa Mañé fou, a l’estat espanyol, la primera dona que dirigí una publicació adreçada al gran públic: “La Revista Blanca” (1898-1905). El 1897 Joan Montseny fou condemnat al castell de Montjuïc a causa de la repressió que seguí l’atemptat del carrer dels Canvis Nous. Fou desterrat a Anglaterra i tornà clandestinament a Madrid, tot adoptant el pseudònim Federico Urales. La solució per tirar endavant la publicació familiar fou que Teresa Mañé n’assumís la direcció.

El 1889 es va fundar la Societat Autònoma de Dones de Barcelona, que organitzava reunions en què es comentaven llibres, es parlava d’emancipació i es projectaven activitats. Amalia Domingo, Teresa Claramunt i Àngels López de Ayala en foren les fundadores. Anys a venir, nasqué la Societat Progressiva Femenina, filla d’aquell primer embrió. Aquestes dones van obrir una escola laica diürna i nocturna per a noies obreres. N’hi hagué que es van apropar al lerrouxisme, que en aquells anys estava tenyit d’anticlericalisme. Les dones del Partit Radical foren anomenades popularment Damas Rojas, i els catòlics restaven astorats davant d’aquelles anticlericals militants que batejaven civilment els seus fills o interrompien les processons catòliques amb crits i mofes. De vegades, la revolta quotidiana que practicaven les portava a menjar públicament botifarres i porc els dies de dejuni o per Quaresma, com molt bé va descriure la periodista Irene Polo els anys vint del segle XX. En el moviment més radical, a Espanya, va destacar l’escriptora Carmen de Burgos.

El 1910 les dones de la Societat van organitzar una gran manifestació a Barcelona en què més de mil dones van demanar públicament l’emancipació femenina, el republicanisme i el dret al lliurepensament davant el Govern Civil. A partir dels anys vint hi hagueren moltes més dones lligades al moviment obrer, la majoria militaven en les files de l’anarcosin-dicalisme. A més, anaven apareixent articles en els seus òrgans de premsa, encara que no arribaren a tenir una organització específica de dones fins el 1936, amb la creació de Mujeres Libres. Les altres organitzacions més minoritàries també organitzaren grups de dones a l’entorn dels fets de la guerra civil, com Mujeres Antifascistas.

A tot Catalunya són conegudes dones com Frederica Montseny, propagandista i escriptora que el 1936 arribà al Ministeri de Sanitat. Montseny va legalitzar l’avortament, va obrir clíniques de maternitat, centres de planificació familiar i va crear els alliberadors de prostitució per emancipar les treballadores sexuals i donar-los l’oportunitat de fer un altre ofici (assessorada per la metgessa aragonesa Empar Poch). També és coneguda Lola Iturbe que, amb el pseudònim de Kiralina i de vegades sense signar, treballà a “Tierra y Libertad” com a periodista, redactora i portant la gestió econòmica. Tanmateix, no eren les úniques: afloraren dones molt actives, com la periodista gallega María Luz Morales que el 1936 esdevingué la directora de “La Vanguardia” i que havia dut a terme una gran tasca com a redactora. Per aquesta raó durant el franquisme fou detinguda i firmà amb un pseudònim masculí durant molts anys.

Amb el franquisme l’emancipació femenina retrocedí a causa de la ideologia nacionalsindicalista, que relegà les dones a la llar i a la cura dels fills. No fou fins els anys de la transició, gràcies a la influència que exerciren els nous feminismes anglosaxó i francès, que les dones catalanes començaren a organitzar-se en un moviment social que prengué una gran força. A més, no s’ha d’oblidar que durant els darrers anys del franquisme les dones accediren –gràcies a la tecnificació i a la diversificació del treball– a millors llocs de treball i a una cultura universitària amb la qual s’integraren també dins la progressiva polarització dels anys seixanta i setanta del segle XX.

Aviat aparegueren els primers fruits de l’associacionisme femení a Catalunya. L’Agenda de les Dones, que ja ha assolit la seva vint-i-dosena edició, es publica des de l’any 1978, a La Sal Edicions de les Dones, per prendre el relleu d’altres col·lectius. També sorgiren Ca la Dona, la coral Les Veus de Venus i nombrosos grups de gènere a tot Catalunya, en què les dones realitzen cursets, xerrades i activitats culturals. N’hi ha uns quants que organitzen programes d’integració de dones emigrants, planificació familiar, orientació laboral, jurídica o personal, etc. També aparegué La Illa, Espai Lúdic i Cultura per a dones. Igualment s’han organitzat uns quants grups molt joves, com per exemple Las Mujeres Cuentan, inaugurat al maig del 2002 amb el lema “Que s’inverteixi a cuidar, no a matar!”. Agrupen diverses iniciatives, com ara la lluita pel salari pel treball domèstic, la Vaga Mundial de Dones, etc. També convé esmentar: Les Tensas, Mujeres Preocupando, etc., o alternatives com ara Lícit, Línia d’Investigació i Cooperació amb Immigrants Treballadores Sexuals, o BarceDona, associació de dones que treballen per normalitzar el fet lèsbic a través de la cultura.

Les associacions per grups d’edat

Dins la vida de la col·lectivitat, a banda dels homes i les dones adults, es distingeixen els anomenats grups d’edats que han anat canviant al llarg del temps. Fa ben poc que els infants han accedit a la categoria de ciutadans de ple dret i es troben força emparats jurídicament. La legislació en preveu els drets: a gaudir d’una família estable, una escolarització fins a setze anys i rebre atenció i vacunació sanitària fins a l’edat adulta.

Tradicionalment, els infants orbs eren recollits pels centres assistencials de beneficència organitzats per l’Església o les municipalitats en el cas de les ciutats grans. A Catalunya hi va haver una gran quantitat de nens abandonats pels pares en les èpoques de la gran industrialització en què les dones obreres no podien mantenir la família i treballar al mateix temps per salaris de fam. Per aquesta raó van proliferar els anomenats infants gitats, que eren els nens abandonats, els infants posats, és a dir, els que les mares deixaven a les portes de l’hospital voluntàriament, i els infants del comú, que era com es coneixien vulgarment els orfenets.

Molts d’aquests infants anaven a parar a l’hospital barceloní de la Santa Creu, lloc on convivien malalts, disminuïts físics i psíquics, persones d’edat sense mitjans i nens orfes, anomenats despectivament bordets. L’antic hospital, que a l’edat mitjana donava hospitalitat als seus visitants, havia derivat en casa de curació o d’acolliment benèfic dels més necessitats dins de l’estructura de la ciutat moderna, que cada cop més aplegava capes més desfavorides de la població. Altres nens eren recollits als hospitals de Santa Eulàlia, el Vilar, Marcús o Colom.

Cal assenyalar que el 1817 hi havia a la ciutat de Barcelona més de set-cents nens abandonats, el 1839 els nens deixats ja representaven el 10% dels naixements a la ciutat, això sense comptar els infanticidis. Tots aquests infants que vivien en les cases de beneficència eren alletats per dides professionals o bé amb llet de cabra. No totes les dides volien donar de mamar nens abandonats, ja que s’exposaven a contreure les malalties que tenien els orfenets. Les dides s’agrupaven en les anomenades agències de dides, sota el patronatge d’una llevadora anomenada popularment mare de les dides.

Actualment els nens orfes de seguida passen als centres d’acollida, que els preparen per poder ser adoptats, ja que ha desaparegut el prejudici patriarcal genetista de la propietat del fill. Els nens petits aviat són socialitzats i integrats en llars d’infants als pocs mesos d’edat, perquè les mares acostumen a treballar. Als tres anys comença l’escolarització, que és obligatòria des dels sis fins als setze anys.

Els esplais, alguns de caràcter confessional, eren hereus de les activitats dels anys cinquanta a les parròquies. En aquestes es feien activitats de cinema per a la quitxalla i s’organitzaven partits esportius. Al seu voltant van començar a sorgir grups d’infants i adolescents vinculats a l’Acció Catòlica, que al final dels anys cinquanta i seixanta van organitzar les primeres colònies d’estiu de la postguerra. Actualment, aquells grups han esdevingut entitats autònomes sovint vinculades als serveis de joves dels municipis, o a organitzacions cíviques. N’hi ha que es federen entre elles per donar més cobertura als infants pel que fa a l’organització de viatges, colònies i acampades, activitats esportives, festes populars, atenció mèdica, equips de pedagogs, etc. També en alguns casos els esplais han optat per la laïcitat.

Dins del món de l’associacionisme juvenil, tan complex com el dels adults, hi ha des dels grups que inclouen els seguidors del manga japonès fins al dels aficionats als jocs de rol que es reuneixen per pintar figuretes i realitzar maquetes –amb exèrcits de l’edat mitjana o futuristes–, o també els dels admiradors de cantants que formen clubs de fans o els dels nens i les nenes que practiquen diverses activitats esportives a tots els pobles i municipis de Catalunya.

N’hi ha que són afeccionats a la música o al teatre i participen en cobles, escoles musicals, esbarts, Pastorets, grups de diables infantils, tabalers, dolçainers, break-dancers. D’altres passen de les colles que realitzaven competicions i excursions amb bicicleta a saltar amb els monopatins, que han comportat tota una estètica diferent i que han obligat a crear parcs municipals per a practicar aquest esport. Altres grups s’organitzen a l’entorn d’escoles de pintura o modelatge i els adolescents en grups de dibuixants de grafits que decoren tàpies, vagons de metro i espais públics. Tota aquesta sociabilitat de caràcter transversal ha cohesionat diversos grups de jovent molt heterogenis.

Els grups de jubilats omplen el lleure amb activitats molt diverses, entre les quals destaquen les organitzades pels clubs de gent gran, que actualment formen una xarxa estesa per tot Catalunya.

Fototeca.com – G. Serra

Els grups de jubilats, a banda de cuidar els néts, “estan molt ocupats”, com s’explicitava en un anunci publicitari de la televisió. Nombroses activitats omplen el lleure d’aquestes persones que es reuneixen sovint en la xarxa de casals d’avis que hi ha a tot Catalunya. Als casals es fan tota mena d’activitats com ara ioga, dansa, cant coral, macramé, confecció de flors artificials, etc. També s’hi fan vetllades musicals amb ball, que a vegades fructifiquen en unions de fet de persones viudes que no s’arrisquen al matrimoni per por de veure retallada la seva minsa pensió. Els diumenges s’hi organitzen excursions, amb àpats no sempre adequats a totes les dietes.

Els jubilats, però, s’organitzen activament, i a Catalunya hi ha diverses associacions que lluiten pel reconeixement del dret a les pensions per als militars republicans o els presos del franquisme. I per als qui foren deportats als camps nazis, i per a diverses organitzacions per la recuperació de la memòria històrica. També s’han integrat en grups locals d’historiadors que demanen el seu testimoni dels anys més recents, o s’han autoorganitzat; per exemple, cal esmentar Les dones del 36, que han acudit a escoles, instituts i universitats per explicar la seva experiència. Altres persones grans formen part de bandes de música, grups teatrals, de petanca, grups d’esports, i de penyes de jugadors de dòmino, cartes i diversos jocs de taula. N’hi ha d’altres que, en solitari, es dediquen a la creació en tots els àmbits (l’escriptura, el conreu de flors o hortalisses, etc.).

Els disminuïts

Edifici de l’Empar de Santa Llúcia, asil per a persones cegues, creat per La Caixa, a Barcelona.

Fototeca.com – G. Serra

En cap època passada la integració dels disminuïts físics i sensorials havia arribat als nivells que té en l’actualitat amb la supressió de les barreres arquitectòniques, la pràctica de l’esport i l’oci adaptats o la incorporació a l’aprenentatge i a la vida professional. No sempre havia estat així: moltes d’aquestes persones eren acollides en centres caritatius i apartats de les seves famílies, o restaven a les llars sense prendre part en la vida activa ciutadana. Sovint, els disminuïts físics es van haver d’organitzar per poder subsistir, i van ser força populars les orquestres de cecs o els cecs que explicaven romanços en cantonades i places concorregudes dels centres urbans de tot Catalunya. Al final del segle XVIII els cecs havien consolidat petites orquestres que animaven festes populars o particulars. Eren requerits per a balls de veïns o rosaris davant les capelletes o en temps de caramelles o goigs patronals. Amb els seus violins i guitarres omplien l’ambient festiu en pobles i ciutats.

Sovint feien recorreguts per les cases dels rics, o per clients que els demanaven cançons del seu gust. Bona part dels parroquians que tenien es trobaven en obradors i botigues, on tocaven pel sant dels propietaris; també en diades com ara Nadal, la processó de Corpus i en casaments tocaven instruments de corda. Per Setmana Santa entonaven els cants de la Passió, o els Goigs dels Ous per Pasqua. Les cobles de cecs eren força populars i no hi podia entrar tothom; a Barcelona calia fer oposicions i es considerava una institució ciutadana. També s’instal·laven als mercats en grups variats, i oferien la seva música a canvi d’almoines. Entonaven els romanços que componien ells mateixos o autors destacats, com Josep Robrenyo i el marquès de Casa Cagigal.

A Barcelona, els cecs tenien la seva pròpia confraria, que estava sota l’advocació de sant Martí, i que el 1483 es va fusionar amb la dels coixos i els estrafets –sota l’advocació de sant Andreu– i amb la del Sant Esperit, que acollia els acaptadors, salmaires o oracioners. Es trobaven al barri de la Ribera i més tard a Sant Francesc. Els agremiats portaven una medalla que els acreditava com a membres i els assegurava el dret de demanar almoina amb privilegi sobre els no agremiats, és a dir: els intrusos, els estrangers, etc. D’aquesta manera, la ciutat s’assegurava un control sobre aquests grups de persones, ja que si no es comportaven amb civisme, se’ls retirava immediatament l’acreditació i eren foragitats.

La discriminació d’aquest grups de persones era tan forta que habitaven fora muralla, marginats de la ciutat amb altres indigents. En fer-se de dia entraven a la ciutat de Barcelona pel portal de l’Àngel, també conegut com el portal dels Orbs. El fet de viure junts els feia solidaris entre ells, centralitzaven els menjars i els diners recollits. Anys a venir es van poder instal·lar dintre muralla, com ho demostra la toponímia d’alguns indrets de la ciutat.

Els disminuïts psíquics: els beneitons

Els disminuïts psíquics van estar durant molt de temps classificats en dos grups i tractats de forma força diferent segons si pertanyien a un o a l’altre grup. Els anomenats popularment furiosos eren lligats amb grillons, collars i cadenes, i sovint eren fuetejats o castigats sense escrúpols i abandonats pel que fa a les seves necessitats corporals. D’aquesta manera es pensava que se’ls domesticava, salvatgement i força inhumanament. L’altre grup era el dels ximplets o beneitons, que eren inofensius, i dels quals sovint es deia que “els faltava un bull”.

Els antics hospitals no estaven preparats per acollir els alienats o folls, com se’ls coneixia antigament. Dels refugis que havien sorgit a la baixa edat mitjana, a càrrec sempre de religiosos o de les antigues comunitats de ramaders dels Pirineus, per a preservar els viatgers de les inclemències del temps o dels lladres, es va passar a una certa especialització en la cura de malalts, els infecciosos, la població necessitada, etc. De les infermeries dels diversos monestirs, es va passar a la creació de petits hospitals que, amb el temps, es van anar consolidant i que de vegades rebien ajut de les viles i ciutats gràcies a la funció que acomplien.

L’Institut Pere Mata, de Reus, centre psiquiàtric bastit per L. Domènech i Montaner a la fi del segle XIX. Instal·lació sanitària, modèlica per l’època, i alhora notable conjunt arquitectònic.

Fototeca.com – J. Vidal

No es troben institucions psiquiàtriques modernes fins al final del segle XIX, amb la creació dels hospitals de Sant Boi de Llobregat i l’Institut Pere Mata a Reus. La perspectiva de les malalties mentals canvià completament a partir de les aportacions de Freud, que aviat obtingué un ampli ressò a Catalunya. Durant el franquisme l’atenció envers els malalts mentals va experimentar un cert retrocés, ja que la repressió encara es considerava una part intrínseca de la teràpia, fins que els anys seixanta i setanta arribaren els corrents anomenats antipsiquiàtrics, que qüestionaren l’internament dels pacients i l’abús de fàrmacs.

En l’actualitat es tracten diferents aspectes de les malalties mentals amb mitjans força diversos que inclouen teràpies dures o toves i que van des de l’hospitalització i la medicalització en els casos més greus fins a les teràpies de grup, el diàleg o, fins i tot, la prevenció en grups de risc. Corrents alternatius aconsellen el treball en grup i les teràpies d’autoajuda per a trastorns del nostre temps, com poden ser angoixes i depressions, que antigament eren més excepcionals, o que de vegades es troben descrites com a “mal d’ull”, “enyorats”, “enaiguats”, etc., i que des de l’edat mitjana curaven els oracioners o guaridors.

Els anomenats ximplets o beneitons eren persones que feien feines sense cobrar: en el cas de les noies, se’ls manava fer des d’encàrrecs pels carrers fins a netejar i cosir. Sovint passejaven pels carrers de viles i ciutats i formaven part integrant de la població, acceptats tal com eren, tot i que de vegades la població més jove se’n mofava. A cops se’ls anomenava “el ximple del poble” o se’ls donaven noms i mots despectius o que movien a comicitat. Si estaven reclosos en hospitals de beneficència sempre feien les feines més desagradables i eren motiu d’escarni pels visitants i treballadors.

Aquest grup de bojos, inofensiu, intermitent, de vegades singular de cara als seus contemporanis, que englobava aquelles persones que eren senzillament diferents, ha estat de fet molt maltractat fins pràcticament l’actualitat. La seva presència era sovint motiu de divertiment, com queda palès en escrits, per exemple, quan el rei Carles I entrà el 1519 pel portal barceloní de Sant Antoni i fou saludat per un grup de malalts els quals havien instal·lat en un cadafal abillats amb disfresses i cintes.

Amb aquest malnom de ximplets, algunes famílies desvaloraven també aquells que els eren molestos, i els enviaven lluny, als asils o convents, fora del cercle social.

Els pobres: la mendicitat i la capta

Els pobres, els indigents o els sense sostre com se’ls coneix també avui, tot traduint de l’anglès homeless, pertanyen al sector més desprotegit de la societat. La majoria són persones que han quedat sense recursos i no poden accedir a una casa o a un lloc de treball prou remunerat. Dins d’aquest bloc tan gran de ciutadans, gens homogeni, hi ha persones de totes les edats i condicions, des d’aquells que practiquen la mendicitat com a forma de vida ja fa molts anys a aquells que acaben d’arribar a Catalunya i cerquen nous mitjans de subsistència.

Actualment, bona part d’aquesta població subsisteix fent petits treballs, amb la venda ambulant, o en encants improvisats dels objectes que troben o recullen de les deixalles, prop dels mercats tradicionals. D’altres es dediquen a vendre algunes revistes que han estat creades especialment per a ells, com pot ser “La Farola”, que els proporcionen un ajut. Naturalment, n’hi ha que, quan fa molt de fred al carrer, es refugien en cases de beneficència i acudeixen regularment a alguns menjadors creats per Caritas i altres institucions o ONG. Actualment s’evidencia un augment important de la pobresa a Catalunya a causa de la crisi mundial, l’encariment dels preus de l’habitatge i el cost de la vida en general, i l’increment de la immigració, sobretot la que es troba en situació irregular.

Històricament, els pobres vivien de la capta i de les almoines dels rics. En el món d’abans, però, la caritat estava molt més estesa, ja que hi havia nombroses institucions de beneficència i la religió catòlica impregnava molt més tots els àmbits de la vida pública i privada dels ciutadans. Sovint, part dels llegats dels rics en morir anaven destinats a institucions de beneficència com ara hospitals o ordes religiosos. Actualment la caritat gairebé ja no existeix; les institucions intenten que hi hagi una major equitat a l’hora de distribuir la riquesa i de mantenir uns mínims per a tothom. Abans l’almoina era un acte voluntari de filantropia d’aquell que feia ostentació de la seva riquesa i podia ser generós.

Les captes eren la forma més corrent de demanar caritat, ja sia per a un mateix o per a alguna institució de beneficència. En aquest cas, cal destacar que els captaires eren professionals que treballaven per a alguna institució, com els de l’Hospital de la Santa Creu, que de vegades es quedaven un percentatge del que recollien, que segons els tractes podia arribar al 50%. Anaven vestits amb distintius especials com podia ser l’escut de l’hospital brodat sobre el gambeto amb caputxa, i més tard una xapa de llautó. Acostumaven també a fer sonar una esquella per cridar l’atenció dels ciutadans. Algunes d’aquestes captes es feien coincidir amb festes especials perquè la població estava contenta, com és el cas de les processons del Corpus, en què els acaptadors aprofitaven per omplir les bacines amb les monedes dels espectadors. Alguns dels personatges més rics de la ciutat també feien aportacions extraordinàries a les cases de beneficència, com ara fer emblanquinar les parets o fer donacions de menjar o de roba de llit. Els gremis també hi contribuïen anualment amb aportacions.

A Barcelona, el diumenge després del Corpus era molt popular la processó dels infants orfes que demanaven diners per a l’Hospital de la Santa Creu; era molt estesa una dita que recordava als assistents:

“Aunque en pedir son prolijos
estos niños, e impertinentes,
no los ultrajes ni afrentes,
porqué, tal vez, son tus hijos.”

La processó, anomenada popularment de les bordes, mostrava els infants i les noies que vivien a l’hospital, i de vegades era motiu perquè les noies trobessin parella. Les que ja estaven promeses duien un calçat especial, de color fosc, que indicava que no cercaven marit. Si un xicot oferia un mocador blanc a una noia i ella l’acceptava, volia dir que estaven promesos. Les noies orfes eren molt pobres i no tenien dot, però també oferien als nois la garantia de ser treballadores i de costums sans, ja que vivien permanentment vigilades. El 1820 es va suprimir la processó perquè es va considerar que les noies s’exposaven a la vergonya pública, com si desfilessin en un mercat.

Va ser molt popular l’anomenada olla dels pobres, que feia acte de presència als carrers de Catalunya en èpoques de molta carestia i que es donava als més desposseïts en prevenció dels aldarulls socials que podia provocar la fam. A la sopa, que oferien les institucions públiques a imitació de l’antiga, que donaven els convents, no sols hi anaven pobres i menestrals, sinó també estudiants i un bon grup de seminaristes, amb permís dels seus professors. Van ser famoses, per la bona qualitat, les olles del convent barceloní de Sant Francesc, al tombant dels segles XVIII i XIX. Al març del 1799 es va inaugurar el repartiment de viandes a les cotxeres del Palau Reial de Barcelona, organitzat per la Junta d’Auxilis de la ciutat. Al principi d’abril hi havia cues de més de 2 000 persones, i la fam era una crua realitat a tot Catalunya. A les principals viles hi havia olles de pobres. Es distribuïen verdura, arròs i carn de moltó i, extraordinàriament, mongetes, cigrons, naps, carabasses i arròs i fideus.

L’olla dels pobres continuà funcionant intermitentment a les viles, pràcticament fins el 1808. Posteriorment, es repartien bons de menjar i s’adoptaren altres mesures, encara que els convents la seguiren practicant i també alguns vilatans filantrops o cases de menjars, com la Fonda d’en Simón del carrer de la Vidrieria de Barcelona, que l’oferia fins a la darreria del segle XIX. Actualment se’n conserven de caràcter folklòric en diferents poblacions, en el context festiu tradicional de Carnestoltes.

Naturalment, els convents, fins a la desamortització, eren els grans ajudants dels pobres i desvalguts. No s’ha d’oblidar que a Catalunya hi havia una forta implantació de vida monàstica. També Barcelona recollia monges i capellans, seglars i seminaristes. Les dones n’eren les protagonistes: al final del segle XIX hi havia més de 4 000 monges en 384 convents. La majoria treballaven en orfenats, hospitals públics i escoles per a la població desprotegida. Segons la premsa catòlica, durant el primer decenni del segle XX, les monges regentaven 200 hospitals, 20 manicomis, 40 hospicis i 248 residències de nens i vells. S’ocupaven de l’educació de 56 000 pàrvuls, 15 591 nens de primària gratuïta i 880 adults d’escoles nocturnes.

A més, les monges feien d’infermeres o de carcelleres en hospitals militars i presons. No cal dir que treballaven sense salari, a canvi de la manutenció i la vida al convent. Com a contrapartida, tenien assegurada la vellesa i els guariments i les atencions en cas de malaltia. Això era important en el cas de les dones soles, en un context urbà que no garantia per a les classes treballadores cap mena de subsidi ni d’ajut en cas de quedar sense feina, de malaltia o jubilació.