El primer Manuel d’Arquer tenia una petita línia de vapors a Barcelona el 1863. Dic el primer Manuel, perquè l’hereu de la familia portarà sempre aquest nom i resulta difícil de distingir les generacions a mitjan segle XIX. Aquest Manuel d’Arquer té el despatx als Porxos d’En Xifré, tocant a la plaça de Palau.
Aquest navilier posà a la venda pública, el 1864, una "máquina inglesa de un superior sistema para fabricar tubos continuos de plomo, con todo lo anexo a dichas máquinas" (Diari de Barcelona, juny del 1864, pàg. 6 298). Quan un navilier ven en subhasta un article és que una mercadería importada a través d’ell no ha estat pagada per la casa que l’havia demanada. No he pogut comprovar si hi ha una relació entre la subhasta i la futura activitat dels Arquer, però el cert és que Manuel d’Arquer s’instal·là el 1870 com a fabricant de canonades de plom, amb despatx i tallers a la plaça de Medinaceli, núm. 7.
Manuel d’Arquer fou el primer en aquesta especialitat a Barcelona. El seguirà uns anys més tard Ignasi Figueroa, a la Vemeda (Sant Martí de Provençals).
Arquer amplià el negoci traspassant el taller i la fàbrica al carrer de la Diputació, terme de Sant Martí de Provençals. Allí instal·larà un rentador de llanes i una fàbrica de productes de plom: canonades, planxes i perdigons.
Aquest treball recull l’obra de dos fabricants de canonades de ferro: Soujol i Tomàs. Arquer les construirà de plom amb tots els avantatges i inconvenients d’aquest metall. Els inconvenients eren dos: la poca consistència del plom, que no el fa aplicable a grans conduccions d’aigua, ja que s’aixafa fàcilment, i, el preu, més car que el ferro. El principal avantatge és que les canonades es poden fer de la longitud que es vulgui, donada precisament la seva flexibilitat, fet que permet enrotllar les canonades un cop construïdes i destinades a la venda. De fet, les màquines que les construïen eren molt semblants a les que servien per a fer fideus.
La planxa de plom es destinarà a la calderería, per a recobrir les cambres de plom destinades a l’obtenció d’àcid sulfúric, per a cobrir edificis i per a dipòsits d’aigua.
Anunci en un plànol de Barcelona del 1887.
La fabricació en què serà pioner Manuel d’Arquer serà la de bales, perdigons i balins de plom, seguint el sistema anglès. Serà l’única fàbrica de perdigons de l’Estat i proveïdora de tots els caçadors. La tècnica està en la granulació de les peces i aquesta s’obté mitjançant la fusió del mineral, el filtratge del mineral liquat i la recollida de les gotes filtrades en una torre o un pou, que permeti una caiguda d’uns cinquanta metres d’alçada (vegeu la torre en el gravat adjunt). D’aquesta manera s’obtenien unes boles esfèriques, solidificades en una dissolució de sulfur de sodi i recobertes per una capa de sulfur de plom per a evitar l’oxidació. Els perdigons eren triats segons el gruix.
La casa Arquer va fer un bon paper a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 on guanyà una medalla d’or.
Al final de segle va començar a exportar els seus productes cap a l’Amèrica Llatina i Europa. Especialment els perdigons. Va obrir fàbrica a la ciutat de València.
El 1902 va morir Manuel d’Arquer i Brugada. Els seus fills van continuar el negoci amb aquesta denominació. El 1909 iniciaren la fabricació de planxes primes d’acer d’un mil·límetre i fraccions d’un mil·límetre, però aquesta especialitat no devia tenir continuïtat. Del plom s’estengueren, en canvi, cap a la fabricació de canonades d’estany, productes de llautó i coure.
El 1945, la societat es convertí en Arquer, SA, com a empresa manufacturera de productes de plom i d’estany i mantingué les fàbriques de Barcelona i València. Desaparegué durant el darrer quart del segle XX.